Les consultes són mecanismes que permeten donar la veu als ciutadans i, siguin o no vinculants, serveixen per prendre el pols a la població sobre determinades qüestions que sovint els interessos d’alguns grups polítics i la incompetència dels altres impedeixen abordar.

  Se’ns va consultar si hi volíem ser o no a la, per a molts, desconeguda OTAN. Se’ns va demanar parer sobre un, per a molts llunyà Tracta Constitucional europeu, que amb el temps ha quedat en paper mullat i no s’ha arribat a aplicar, la qual cosa posa en entredit la utilitat d’aquell referèndum que no era vinculant. Fins i tot, varem ser capaços de refrendar en pocs mesos un Estatut que a tots els juristes junts del Tribunal Constitucional els està portant anys interpretar. Malgrat tot això, existeix una clara resistència política a acceptar que els ciutadans puguin proposar consultes sobre temes que els interessen i els afecten directament.

 Als representants públics que argumenten que les consultes populars són il·legals cal recordar-los que per evitar la il·legalitat només cal legislar i que fer-ho forma part de la tasca política i, per tant, és responsabilitat exclusiva dels polítics. Que qualsevol norma és simplement un instrument funcional que cal adaptar a les diferents etapes i realitats socials i que, quan el poble vol expressar-se lliurement i pren la iniciativa de convocar consultes, si aquestes resulten il·legals es pot plantejar sense embuts que alguns porten massa temps sense fer la feina que els pertoca.

 De ben segur que a molts ens hauria agradat que la capital de l’Alt Camp hagués estat entre les primeres poblacions a recolzar la consulta independentista. Tanmateix vull aprofitar aquest escrit per felicitar a les regidores i regidors vallencs que han tingut el coratge de donar suport a la iniciativa popular, especialment a aquells que han sabut prioritzar el consens renunciant al protagonisme. I dels altres, què dir? Es miri com es miri, negar el dret a decidir dels ciutadans deslegitima el polític, que ho és precisament per una decisió ciutadana expressada en unes urnes.

Publicat a El Vallenc. 22/01/2010


 

   Explica la llegenda que Bernat Calvó, Abat del Monestir de Santes Creus, havia estat des de jove un home pacient i afable a qui no costava gaire esforç escoltar i atendre les necessitats dels seus germans i dels feligresos que s’acostaven al Monestir. Se li reconeixia també una gran intel·ligència darrera d’aquella discreció tan pròpia de les persones humils. Tanmateix, la seva exemplar modèstia el feia ignorar que l’atractiu del seu físic i aquell somrís, que desvetllava unes dents blanques i alineades, despertava l’admiració femenina i l’enveja de no pocs homes.

 Diuen que un dia, en sortir de l’església, dues dones...  http://senseanarmeslluny.blogspot.com/