Joan Clave Morell

   Una de les coses que hem perdut en un parell de generacions, és el parentiu. Aquesta mancança la patim la gent de poble, potser per això, entre altres coses ara ja “som” una ciutat o al menys, així ens ho volen fer entendre. A les ciutats aquesta pèrdua, en la majoria dels casos, ja ho comporta la seva mateixa essència, ja que per a moltes famílies, les arrels parentals son als seus pobles d’origen.

   Quan Vila-seca era un poble, entre els seus habitants, hi teníem un bon nombre de parents, molts parents. La mare potser encara ho eixamplava més del compte, però el cert és que de ties i oncles, en tenia uns quants a cada carrer. No cal dir que, de coincidència amb els cognoms, no n’hi havia ni de lluny, però el parentiu hi era, fins i tot, al marge de la consanguinitat.

   Tot i aquesta amplitud, els parents, ho solien ser de noms i de fets, tant els de sang, com els afegits, és a dir, que la relació de família venia complementada per una proximitat en moltes de les vivències quotidianes, donant o demanant ajuts, o a vegades només amb la necessària companyia en moments difícils, o compatint els escadussers instants de joia.

   “Pujo i baixo a ca l’oncle Siscu”, “nen passa per ca la tia Teresa que fa dies que no et veuen”, “ves a portar aquestes pomes a ca la Roseta”, “Sunsión, m’ha dit l’Angeleta que ja pots anar a buscar la llana”, “hauries d’anar a ca ta cosina Antonieta i pregunta-li si demà son pare anirà a la carreró”... i així dotzenes de vegades al llarg de la setmana. No dic pas cap disbarat si afirmo que a casa, hi entraven i sortien vuit o deu parents o veïns cada dia, i com a casa, arreu.

   Des que som una “ciutat” estem molt més aïllats, quasi ningú va per les cases, i el que és pitjor, no ens importa el més mínim el que passa al nostre voltant. En el millor dels cassos, ens deixem un missatge al contestador, envien un SMS o ens mirem si hi ha res al twitter.

   Se m’ha rememorat aquesta evolució, ara que ha mort l’Anton Adserias, qui seixanta anys enrere era, el tiet Anton, el fill gran de la tia Remei Palau, que si ara hagués d’esbrinar o explicar quin grau de parentiu hi teníem, no me’n sortiria pas. Però el cert és que, sent parents “del sastre que li va fer la roba” com aquell qui diu, quan als quatre o cinc anys, mon germà Anton va agafar la “polio”, la paràlisi infantil que en deien, i havent-se quedat immobilitzat de les cames, quan el metge li recomanava exercici, sol i platja, abans de que tinguéssim temps de cercar la possible solució, ja havia aparegut la tia Remei que l’havia trobat: baixareu a viure a la caseta dels Estanyets, i així, anar a la platja serà un tancar i obrir d’ulls.

   Hi vam anar la padrina, Anton i jo, però en aquella caseta no érem els únics convidats, que també hi estaven hostatjats el senyor Garreta casat amb la Maria Barenys i les seves dues filles, a més del “tiet” Anton i sa mare, en una caseta de 12 metres quadrats en dues plantes, que servia només de dormitori, ja que la resta del dia el passàvem sota el garrofer o el rafal, que... a l’estiu tota cuca viu.

   I així ho vam fer un parell d’anys, el mig estiu abans de la festa major als Estanyets, i l’altre mig, a la caseta dels Garrabens i a la platja del Sangulí... i Anton, va caminar. Hi tant que si!  

   Dies enrere escrivia de les visites a les golfes els dies de pluja. Això em va fer recordar que quan era petit, no m’hi deixaven pujar a la golfa, segurament pel perill que suposava l’existència d’una renglera de finestrals, sense cap mena de tancament, per allò que calia que l’estança quedés ben ventilada. Per això els dies de pluja, si intuïa que el pare hi podia ser fent-hi alguna feina, procurava aprofitar l’avinentesa per pujar-hi.

   Hi havia moltes coses que m’agradava trobar, però molt especialment la “caixa dels llibres”. Era una mena de bagul de fusta, recoberta d’una mena de cuir escanyolit, amb uns reforçats metàl·lics i una mena de forrellat, que permetia el seu tancament amb una clau, que no vaig veure mai, és a dir, que l’accés era lliure. Al costat hi havia una caixa de fusta de tabac que els hi havia regalat l’estanquera anys enrere, i que estava ple de retalls de roba cargolats i lligats amb una beta feta de la mateixa tela. Aquests retalls es guardaven per poder aparracar les peces de roba dels homes de la casa que es posaven per anar a tros o també les samarretes i els panyos que no es veien. De fet al poble en dèiem “apedaçar” d’aquesta feina.

   A la caixa dels llibres, de fet, de llibres n’hi havia pocs, molt pocs i tots en castellà i de petit format: Cartas de Abelardo y Heloisa, del 1821, Un llibre de faules, del 1872, La Guerra de Cataluña (dels Segadors) de 1879, un Manual de Agricultura del 1882, Las ciencias naturales del 1897, Tratado de Agricultura del 1905, Mi vida en el campo del 1912. S’hi podríem afegir uns quants petits exemplars de caire religiós i uns butlletins de temàtica agrària de l’Estació Central Agronòmica de Cuba que devia enviar l’oncle de l’Havana.

   En català, hi havien uns quants exemplars d’El Patufet, i allí va ser on vaig llegir per primer cop en la meva llengua i que rellegia de tant en tant, fins que vaig decidir baixar-los al meu quarto, i així es van anar fent malbé.

   A les cases no se’n veien de llibres fora dels que fèiem servir a l’escola i ni tant sols teníem lloc per a posar-los i per això o be es guardaven a les calaixeres, o directament, a les golfes. De fet, a les cases hi havia ben poques coses a la vista, tret d’un armari sovint cantoner situat als menjadors, en els que a la part alta, les portes eren de vidre per deixar veure una part dels plats, safates i soperes, una mica més engalanades. En algunes cases, als menjadors hi havia un bufet, que era una mena de calaixera amb armaris per comptes de calaixos, on es guardava la vaixella, coberteria i cristalleria que només s’emprava els dies de festa grossa, o si hi havia convidats.

   Des que a finals dels anys seixanta del segle passat es van introduir els mobles tipus bufet-llibreria, la gent va comprar-se llibres més o menys decoratius per a llegir o no, però en tot cas per a posar-los a la prestatgeria. El que en algunes cases hi havia, novel·les que venia l’Angeleta perruquera,que no eren pas com per a exhibir-los, en canvi els que regalaven a les Caixes d’estalvi per Sant Jordi, ja era una altra cosa.

   Els llibres vells però, van seguir a les golfes, perquè no es podia exhibir quelcom poltròs, desllorigat i fins i tot una mica rosegat pels ratolins.

   D’un temps ençà, des que patim aquest fenomen de la crisi econòmica o financera, no ho sé ben be, ja que no hi entenc res de res, els “mercats”, es veu que son els que condicionen les nostres vides, al menys si ens escoltem, veiem i llegim el que ens diuen els nostres informadors de capçalera.

   Cal estar a l’aguait de com respondran els mercats, després de cada acció que fan els màxims dirigents dels estats, tant si actuen a títol individual com si ho fan col·lectivament, ja siguin de la zona euro, del G-20, o del banc galàctic.

   Qui deuen ser els mercats?, tenen cara els seus dirigents? i nom?, on viuen?

   Fa poques setmanes que l’Arcadi Oliveres ens deia al pati de la biblioteca, mig a fosques, que el planter d’on surten els secretaris d’economia del govern dels Estats Units, des del president Reagan fins Obama inclòs, era una d’aquestes empreses fantasmagòriques que més incideixen en els “mercats”. Allí havien aprés a manejar els mercats, com un fuster aprèn a fer anar del ribot i desprès, ho posaven a la pràctica als seus altíssims càrrecs des d’on dominaven una bona part de l’economia occidental.

   I aquí ve allò que em costa més d’entendre: si aquests taurons espavilats surten del cau per anar a fer de polítics, com és que quan les coses van malament a les economies d’un estat, com per exemple a Itàlia, per posar-hi remei han de substituir els polítics per tecnòcrates al seu govern.

   Així que ara, a punt de votar els diputats de les Corts espanyoles i alhora als membres del Senat inútil, que faran possible un govern, nou o vell, ves a saber, es trobaran amb el dilema de nomenar polítics o tecnòcrates taurons. És igual, com que es veu que estem penjats, mani qui mani, acabarem pagant més impostos i patint retallades a les prestacions socials que hem tingut fins ara, i es veu que no ens mereixíem.

  Per molt que mentrestant ens diguin el contrari.

   Ha començat una nova campanya electoral. D’entrada, benvinguda sia, si l’entenem com una expressió de la democràcia que volem. Ara bé, si ens hem de prendre en serio el que per tots quatre punts cardinals informatius, ens porten bombardejant des de fa mesos en relació a la crisi, ens hauríem de fer dues preguntes per a començar:

   Si els deutes ens ofeguen, i és habitual que els partits s’endeutin per sufragar les despeses de la campanya, hem de tornar a començar amb els innombrables cartells penjats pels fanals, per les enganxades publicitàries arreu, i l’atorrollament d’imatges i sons durant aquests quinze dies, amb tot el que costa?. Doncs si, es veu que per aquest costat no hi ha crisi i els bancs els hi deuen deixar diners com si res hagués passat.

   Si com és previsible, el resultat ja està cantat, segons les enquestes que no s’equivoquen gaire, i que en tot cas, servirà per canviar els papers entre oposició i govern, davant una situació que requeriria l’esforç de tots plegats, que fins ara s’han vist totalment incapaços de prendre iniciatives tendents a apaivagar com a mínim, per no dir, canviar la tendència del principal problema que patim en aquest estat, que és l’endèmic atur, gairebé en una taxa al doble que la mitjana del nostre entorn. Als dos que dominen a l’àmbit estatal, hi podem afegir els que ens governen a casa nostra, que a més de retallar i carregar els neulers als que manaven abans, poca cosa han fet, i poques perspectives s’intueixen.

    Així que, en aquest marc, podem anar veient i sentint com els missatges electorals que ens envien, només son de caire negatiu, de menystenir als altres, i no pas de les propostes programàtiques que fan tots plegats, que ni son clares ni creïbles, sinó sovint amb les desqualificacions personals, d’uns als altres candidats, que a base d’estar repetits d’altres i altres eleccions anteriors, hom creu que o bé no tenen a ningú més o es que estan aferrats a l’escó, no se’n volen desenganxar.

   Ahir van fer un debat entre els dos principals candidats a presidir el govern. Fa uns anys que per mi era inimaginable no seguir-lo amb un cert apassionament. Anit, en vaig passar olímpicament, i aniré a votar el dia 20, naturalment, però sense cap mena d’entusiasme ni motivació per la credibilitat que em puguin merèixer cap de les candidatures amb opcions d’assolir representativitat.

   Potser vindran temps millors.

   Com diu l’auca que aquests dies han escampat per Salou, la pagesia vila-secana esperava la pluja, perquè l’aigua és vida, i a més de regar els cultius i fer baixar el barranc de Barenys, també servia per reomplir els aqüífers i així els pous i mines tenien aigua, que entre altres coses també servien per garantir que els turistes en tindrien i quedessin satisfets i així podien tornar l’any següent.

   Be doncs, quan plovia, naturalment els pagesos no podien anar al tros, i aleshores, els hi tocava fer un seguit de feines que s’esperaven a les cases i que amb un cert relaxament, havien d’anar fent sens falta.

   Una de les feines obligades era la d’asclar la llenya grossa que per fer via, s’havia portat cap a casa sense trossejar, així que amb els terrenys mullats, el pagès, proveït de destral en uns cassos o de massa i tascons el altres, anava esmicolant la llenya fent-la útil pels fogons o cuines econòmiques que hi havia per les cases.

   La majoria de la gent que feia aquesta feina a casa, ho solia fer vora la porta del carrer, i així de passada, anava xerrant, amb els que passaven anat a fer alguna gestió al Sindicat, portant les retrangues a cal baster o una rella a llussiar a cal ferrer, o qualsevol altra gestió d’aquesta mena, tant si era al poble o si s’havia d’anar a Reus o a Tarragona. Per cert, que el jovent esporàdicament aprofitava les tardes per anar al cine a

les ciutats veïnes que també hi havia sessió els dies feiners i no pas com al poble que només n’hi havia els festius a la tarda i les vigílies a la nit.

   Altres tasques reservades als dies de pluja, consistien en trafiquejar per les golfes, que venien a ser el magatzem transitori d’una part de les collites i altres arreplecs que es portaven del tros, i la primera cosa que era obligat de fer, era repassar les goteres posant ferrades, barrenyos, cossis o llaures de veremar per recollir l’aigua que s’escolava. Calia revisar els munts d’avellanes o garrofes posant sacs plens o paques de palla per evitar que s’escampessin.

   Una altra feina a les golfes era la de batre fesols o cigrons, quan se’n tenia poca quantitat, i no calia haver anat a fer-ho a alguna de les eres que quedaven en bon estat a les vores del poble, i ... parlant de batre, una tasca que posava en evidència la precarietat en que tots plegats ens movíem, era la de batre la rama d’olivera. Quan s’esporgaven les oliveres, la rama un cap destralejada separant els broscalls de la rama petita, aquesta es lligava en feixos i es portava cap a casa a les golfes, pujant-la amb la corriola, quan s’assecava es batia fent caure les fulles, que un cop ensacades es portaven a un pastor que compensava al pagès amb uns quants paners de fems quan era el dia. La resta del brancatge, que havia quedat lligat amb els mateixos feixos es portaven als forns de pa a canvi d’uns cèntims cada feix. S’havia d’aprofitar tot i no es podia perdre res, sobretot quan el temps no compta, i si en quedava, a les tardes alguns anaven a passar-les al cafè i el cafeter s’havia de conhortar amb que amb una mínima consumició, si passaven tota la tarda, a vegades fins a l’hora de sopar. I l’endemà ... tornem-hi.

   De la mateixa manera que de la carretera nacional 340, altrament dita, de València a Molins de Rei, en dèiem la general, la central de telèfons i telègrafs, la coneixíem com “la central” i prou. Tant és així que un dels seus responsables al poble, en Francesc Porqueras, se’l coneixia com “Siscu de la central” nom que imprimia caràcter, i que el mantenia quan s’havia canviat el telèfon pel gremi de la pintura, que el nostre poble s’anunciava com: Jeroni, Pasqual i Siscu de la central.

   A Vila-seca al menys pel que jo recordo, la central de telèfons i telègrafs, estava ubicada als baixos de l’Hospital, que a més disposava d’un petit habitatge pels responsables. A més de l’esmentat Francesc Porqueras, en van ser responsables l’Anna Maria Vila i la seva mare i finalment la Juanita Bermejo, amb el seu marit i les filles.

   La central no cal dir que era de funcionament manual, és a dir que qualsevol abonat que volia parlar amb un altre, ho havia de demanar a la central, dient-li que li posés amb el número 13 o 21, i es que els aparells que hi havia per les cases o oficines no tenia ni rodet ni teclat.

   Qualsevol veí que no fos abonat de la companyia telefònica i per tant no tenia aparell a casa, podia acudir a la central i demanar parlar amb un algun altre titular, ja fos del poble o de fóra. Quan era així, es demanava una “conferència”, que te la podien donar tot seguit, o a vegades calia esperar-se hores i hores. Per evitar-ho, es podia demanar la “conferència” a termini fix i per això, a vegades, l’encarregat de la central, avisava a domicili, que a tal hora, fessis cap a la seu telefònica perquè et trucaria algun parent de Barcelona o la filla que era de viatge de noces a Mallorca.

   Aleshores, la central telefònica també ho era del telègraf, i per això, rebia i enviava els telegrames, en aquest cas, per via telefònica, que escrivien en uns impresos groguencs tiran a caqui, i repartien al destinatari corresponent. Aquest servei, va passar a Correus, i a la seva oficina, ja hi tingueren un receptor, que rebia el text telegrafiat en unes tiretes de paper, amb lletres majúscules escrites amb una tinta morada, que enganxaven sobre un paper blau tipificat, que es plegava d’una forma molt característica i es feia arribar al destinatari.

   Als anys seixanta, del segle passat naturalment, arribà l’automatització telefònica de forma progressiva, primer només local, i successivament, provincial, estatal i internacional, i així s’acabaren les centrals.

   Actualment al nostre terme municipal hi ha, comptats una mica de pressa, 208 carrers que naturalment, tots tenen un nom. D’entre tots aquests, n’hi ha 71 que porten noms de persones humanes, i ho dic així perquè entre aquests carrers no hi compto els que duen noms de sants o mares de Déu.

   De tots aquests carrers amb noms de persones, la immensa majoria –tret d’alguns músics i cantants a la Pineda- son noms de personatges catalans, cosa que em sembla molt bé.

   Aquesta evidència, contrasta amb els noms dels carrers que hi havia a Vila-seca els anys trenta del segle passat, que com haureu pogut veure, hi tinc una dèria. Aquests noms foren posats pels Ajuntaments anteriors i posteriors al 14 d’abril de 1931 i, curiosament, la majoria eren noms de personatges espanyols.

   Aquests, eren:

-       Pablo Iglesias, el primer tram de l’actual carrer de la Font.

-       Joaquin Costa, el carrer dels Ferrers.

-       Blasco Ibáñez, el carrer de Sant Pere.

-       Galan y Garcia, el carrer del Mar

-       Plaza Castelar, la plaça de Voltes

-     Pi i Margall, el carrer de Sant Antoni, que tot i ser català, el nom li fou posat en tant que president de la I República.

   L’únic nom català era el d’Angel Guimerà, al carrer dal Bou o de Sant Josep, i precisament el conegut dramaturg era nat a Tenerife. Per cert que el seu nom segueix avui encara, en un altre carrer de Vila-seca.

   Els altres noms de persones, foren el de Wilson, president dels Estats Units durant la I Guerra Mundial, del que no he trobat cap mena de justificació del perquè li fou dedicat, i els altres, ho van ser de dos vila-secans, el de l’Armonia Sendra, el carrer del Racó i del que ja en vaig referir el perquè, i el de Josep Gaya, el de Sant Bernat o de la Pilota.