Una de les coses que hem perdut en un parell de generacions, és el parentiu. Aquesta mancança la patim la gent de poble, potser per això, entre altres coses ara ja “som” una ciutat o al menys, així ens ho volen fer entendre. A les ciutats aquesta pèrdua, en la majoria dels casos, ja ho comporta la seva mateixa essència, ja que per a moltes famílies, les arrels parentals son als seus pobles d’origen.

   Quan Vila-seca era un poble, entre els seus habitants, hi teníem un bon nombre de parents, molts parents. La mare potser encara ho eixamplava més del compte, però el cert és que de ties i oncles, en tenia uns quants a cada carrer. No cal dir que, de coincidència amb els cognoms, no n’hi havia ni de lluny, però el parentiu hi era, fins i tot, al marge de la consanguinitat.

   Tot i aquesta amplitud, els parents, ho solien ser de noms i de fets, tant els de sang, com els afegits, és a dir, que la relació de família venia complementada per una proximitat en moltes de les vivències quotidianes, donant o demanant ajuts, o a vegades només amb la necessària companyia en moments difícils, o compatint els escadussers instants de joia.

   “Pujo i baixo a ca l’oncle Siscu”, “nen passa per ca la tia Teresa que fa dies que no et veuen”, “ves a portar aquestes pomes a ca la Roseta”, “Sunsión, m’ha dit l’Angeleta que ja pots anar a buscar la llana”, “hauries d’anar a ca ta cosina Antonieta i pregunta-li si demà son pare anirà a la carreró”... i així dotzenes de vegades al llarg de la setmana. No dic pas cap disbarat si afirmo que a casa, hi entraven i sortien vuit o deu parents o veïns cada dia, i com a casa, arreu.

   Des que som una “ciutat” estem molt més aïllats, quasi ningú va per les cases, i el que és pitjor, no ens importa el més mínim el que passa al nostre voltant. En el millor dels cassos, ens deixem un missatge al contestador, envien un SMS o ens mirem si hi ha res al twitter.

   Se m’ha rememorat aquesta evolució, ara que ha mort l’Anton Adserias, qui seixanta anys enrere era, el tiet Anton, el fill gran de la tia Remei Palau, que si ara hagués d’esbrinar o explicar quin grau de parentiu hi teníem, no me’n sortiria pas. Però el cert és que, sent parents “del sastre que li va fer la roba” com aquell qui diu, quan als quatre o cinc anys, mon germà Anton va agafar la “polio”, la paràlisi infantil que en deien, i havent-se quedat immobilitzat de les cames, quan el metge li recomanava exercici, sol i platja, abans de que tinguéssim temps de cercar la possible solució, ja havia aparegut la tia Remei que l’havia trobat: baixareu a viure a la caseta dels Estanyets, i així, anar a la platja serà un tancar i obrir d’ulls.

   Hi vam anar la padrina, Anton i jo, però en aquella caseta no érem els únics convidats, que també hi estaven hostatjats el senyor Garreta casat amb la Maria Barenys i les seves dues filles, a més del “tiet” Anton i sa mare, en una caseta de 12 metres quadrats en dues plantes, que servia només de dormitori, ja que la resta del dia el passàvem sota el garrofer o el rafal, que... a l’estiu tota cuca viu.

   I així ho vam fer un parell d’anys, el mig estiu abans de la festa major als Estanyets, i l’altre mig, a la caseta dels Garrabens i a la platja del Sangulí... i Anton, va caminar. Hi tant que si!