Dies enrere escrivia de les visites a les golfes els dies de pluja. Això em va fer recordar que quan era petit, no m’hi deixaven pujar a la golfa, segurament pel perill que suposava l’existència d’una renglera de finestrals, sense cap mena de tancament, per allò que calia que l’estança quedés ben ventilada. Per això els dies de pluja, si intuïa que el pare hi podia ser fent-hi alguna feina, procurava aprofitar l’avinentesa per pujar-hi.

   Hi havia moltes coses que m’agradava trobar, però molt especialment la “caixa dels llibres”. Era una mena de bagul de fusta, recoberta d’una mena de cuir escanyolit, amb uns reforçats metàl·lics i una mena de forrellat, que permetia el seu tancament amb una clau, que no vaig veure mai, és a dir, que l’accés era lliure. Al costat hi havia una caixa de fusta de tabac que els hi havia regalat l’estanquera anys enrere, i que estava ple de retalls de roba cargolats i lligats amb una beta feta de la mateixa tela. Aquests retalls es guardaven per poder aparracar les peces de roba dels homes de la casa que es posaven per anar a tros o també les samarretes i els panyos que no es veien. De fet al poble en dèiem “apedaçar” d’aquesta feina.

   A la caixa dels llibres, de fet, de llibres n’hi havia pocs, molt pocs i tots en castellà i de petit format: Cartas de Abelardo y Heloisa, del 1821, Un llibre de faules, del 1872, La Guerra de Cataluña (dels Segadors) de 1879, un Manual de Agricultura del 1882, Las ciencias naturales del 1897, Tratado de Agricultura del 1905, Mi vida en el campo del 1912. S’hi podríem afegir uns quants petits exemplars de caire religiós i uns butlletins de temàtica agrària de l’Estació Central Agronòmica de Cuba que devia enviar l’oncle de l’Havana.

   En català, hi havien uns quants exemplars d’El Patufet, i allí va ser on vaig llegir per primer cop en la meva llengua i que rellegia de tant en tant, fins que vaig decidir baixar-los al meu quarto, i així es van anar fent malbé.

   A les cases no se’n veien de llibres fora dels que fèiem servir a l’escola i ni tant sols teníem lloc per a posar-los i per això o be es guardaven a les calaixeres, o directament, a les golfes. De fet, a les cases hi havia ben poques coses a la vista, tret d’un armari sovint cantoner situat als menjadors, en els que a la part alta, les portes eren de vidre per deixar veure una part dels plats, safates i soperes, una mica més engalanades. En algunes cases, als menjadors hi havia un bufet, que era una mena de calaixera amb armaris per comptes de calaixos, on es guardava la vaixella, coberteria i cristalleria que només s’emprava els dies de festa grossa, o si hi havia convidats.

   Des que a finals dels anys seixanta del segle passat es van introduir els mobles tipus bufet-llibreria, la gent va comprar-se llibres més o menys decoratius per a llegir o no, però en tot cas per a posar-los a la prestatgeria. El que en algunes cases hi havia, novel·les que venia l’Angeleta perruquera,que no eren pas com per a exhibir-los, en canvi els que regalaven a les Caixes d’estalvi per Sant Jordi, ja era una altra cosa.

   Els llibres vells però, van seguir a les golfes, perquè no es podia exhibir quelcom poltròs, desllorigat i fins i tot una mica rosegat pels ratolins.