El Bloc de Josep Gil i Ribas

Acabo de llegir a La Vanguardia que l’Església catòlica rebutja que s’escampin les cendres dels difunts. Si es tractés d’evitar problemes ecològic, si és que aquesta pràctica crea aquesta mena de problemes, ho entendria. Però la raó d’aquesta disposició sigui “teològica”, simplement no ho etenc. Segons la nota informativa, Monsenyor Angelo Lameri, de l’oficina litúrgica de la Conferència Epicospal Italiana (CEI), “si bé l’Església no s’posa a la cremació dels cossos quan no és in odium fidei, per odi a la fe, continua considerant que la supultura del cos dels difunts és la forma més adequada per expressar la fe en la resurrecció de la carn, així com per afavorir el record i l’oraci de sufragi de familiars i amic” (certament, no sé a què ve la suposició del odium fidei, en aquest cas, si no és que perdura en la ment dels eclesiàstics italians  – i vaticans –  l’obsessió dels enemics de la fe que tant de relleu han donat a l’apologia del martiri).

No ho entenc, perquè a hores d’ara em semblava  que tothom tenia clar que la “resurrecció de la carn” no té res a veure amb la “carn i la sang” dels nostres “cossos mortals”; em semblava que, finalment, s’havia mig entès l’explicació de sant Pau en el capítol quinzè de la seva primera carta als Corintis. La “resurrecció de la carn” no té res a veure amb la “reanimació del caràver” o la “reperació del carn mortal”, sinó que es tracta d’una “creació nova”, operada per Déu en la “persona” que ha mort i, per tant, una “situació” d’allò creat  – que inclou tota la vida de la persona que ha mort –  en l’àmbit de la definitivat pròpia de l’esdeveniment final de la història.

Tampoc no acabo d’entendre la segona raó, també suposadament teològica: “afavorir el record i l’oració de suragis de familiar i amics”. O és que els qui incineren els seus difunts, no els recorden? D’altra banda, l’oraci de sufragi no pot o no hauria de poder disminuir ni un milímetre, la convicció que els qui han mort en Crist, són amb Crist en Déu. O és que perdura encara, en la ment de tan il·lustres teòlegs, la imatge d’un “purgatori” postmoral i previ al “cel”, com a “camp de concentració” dels qui han mort no del tot nets de culpa  – és a dir, tothom, humanament parlant -, per tal de ser “purificats” (amb què’) i alhora per a rebre el favor dels vivents que, amb els seus sufragis, alivien les penes del purgatori o en disminueixen la seva durada?

Cada vegada em sembla més que aquests mena de discursos estan simplement fora de lloc. Crec que en la mort de cada persona hi hauríem de veure un “signe” de la malícia i de la tragèdia d’un món que s’entesta en crear gulags, camps de concentració i lumpens indefinits i interminables per a molts dels nostres conciutadans planetaris. Per a un creient en el Senyor ressuscitat, la mort no perd res del seu caràcter catastròfic, principalment perquè posa al deascobert la insuficiència d’un amor humà que no pot retenir en vida la persona que ha mort, però situa el qui ha mort directament sota la influència vitalitzadora del Ressuscitat. Els cristians hauríem d’aprendre el siginificat profund del “In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum”, i deixar els nostres morts, tranquil·lament en les mans de Déu, que són unes bones mans. La resta, mirar els sepulcres o mirar el cel, no cal niés del tot bo: val més mirar enllà, mirar el “futur que ve” i posar-ho tot a punt per a la seva arribada. Aquest és, al meu entendre, el granb missatge de l’esperança cristiana.

No sé si heu llegit l’article de Javier Gomá Lanzón “A la recerca del Jesús històric”, publicat a Cultura/s 510 de l’edició de La Vanguardia del 28 de març passat. Es tracta d’un article ben documentat, que explica com als textos bíblics s’ha aplicat a partir del segle XVIII el mètode historicocrític, fins aleshores no emprat. L’autor cita la biliografia clàssica i la més recent sobre Jesús (entenc que l’autor no coneix la meva obra sobre la Història del pensament cristià, La divinització de Jesús de Natzaret, on plantejo sense embuts la fórmula hel·lenística emprada per “explicar” la fe “teològica” dels primers cristians).

En principi, em sembla un bon article. Jesús de Natzaret forma part de la història humana, vull dir, que va existir de veritat (la seva existència no és una faula ni cap mena de mite): l’existència d’un “moviment” cristià, a la segona meitat del segle I, i posteriorment d’una “religió” cristiana ho fan poc menys que evident. El cristianisme no tindria cap mena d’explicació si no comptés, com a fonament, l’existència històrica d’un obscur “profeta”  – que no pas un líder religiós, en el sentit estricte de la paraula –  de Galilea, que va impactar, amb el seu estil barrejat d’elements apocalíptics i d’elements humanistes. En aquest sentit, el que compte d’aquest “home” és que durant uns tres anys escassos va irrompre en el món jueu del seu temps, amb signes clars de decadència i sotmès en tots els sentits al poderós Imperi romà, i va donar la sensació que amb ell havia arribat o estava a punt d’arribar l’hora en què finalment s’acompliria el gran anhel del “messianisme” d’Israel, vull dir, que el Déu d’Israel es faria present enmig del seu poble. Però aquesta sensació va durar molt poc temps i, en qualsevol cas, no va traspassar el llindar de la seva “execució”, com a malfactor, a mans dels romans, sense que la dèbil autoritat del Sanedrí fes res per a salvar-lo. Amb tot, aquest Jesús totalment fracassat, amb l’estigma de la maledicció divina  “(“maleït el qui penja d’una creu”, diu el Deuteronomi), va superar el límit de la seva mort: un petit grup de persones, homes i i dones, que el “seguiren” en vida, afirmen sense embuts i amb un coratge inaudit que “és viu”, que és “el vivent” (tot fent referència a Déu, font de Vida), i ho fan emprant una expressió del tot apocalítica que es refereix a la fi del món: “Déu l’ha ressuscitat”, sense que de cap manera es vulgui dir que Jesús “ha tornat a la història”.

Certament que el més impressionant d’aquest personatge, rescatat de la mort i sense un “sepulcre” on se’l pugui “venerar” o “trobar”, és la seva “divinització”, la gran transformació que el personatge va assolir en mans dels seus “seguidors”, una transformació que els separaria definitivament de la gent de la seva raça i de la seva religió (a l’evangeli de Joan, els “jueus” són sempre els interlocutors i enemics del Jesús i els seus deixebles) i que facilitari l’accés al món de l’hel·lenisme.  Els escrits joànics, especialment, s’esforcen per demostrar que Jesús, en vida, va mostrar clarament, amb obres i paraules, la seva “identitat amb Déu” (“tu, que ets un home, t’han declarat Déu). Es tracta, evidentment, d’una “reconstrucció”; però queda clar que aquesta “divinització” va ser la gran “descoberta” (i no pas l’invent) de l’anomenada “experiència pasqual” (“és viu” i “Déu l’ha ressuscitat”, i nosaltres “l’hem vist”). És aleshores quan l’expressió, sovint emprada per a designar personatges amb “missió divina”, de Fill de Déu comença a ser emprada per a designar un personatge, Jesús, de “naturalesa divina”, sense especificar el grau de “divinitat” del personatge en relació amb el Pare i amb l’Esperit: igual o inferior. Aquesta ambigüitat es fa palesa en els diversos corrents de pensament que es constituiran a partir del segle II i que finalment donaran lloc a les dues conegudes “cristologies”  – Jesús, cregut com el “Crist”, és a dir, l’Ungit –  des de baix i des de dalt: la de l’home assumit per Déu , i la de Déu que es fa home. En qualsevol cas, ja en els segles IV i V, s’arriba a la síntesi cristològica, que perdurarà sense daltibaixos destacats fins als nostres dies.

Sempre serà bo de treballar sobre aquestes dades, perfectament assumides, i mirar de reintepretar-les a la llum de les noves descobertes del pensament humà. Jo mateix, m’hi sento cridat, per bé que sempre ho faig i ho faré a partir de la perspectiva escatològica.

Així ho afirmem, els cristians, des de sempre. Els testimonis, vull dir, els homes i dones que des del comemçament han afirmat la virginitat de Maria a l’hora de concebre en el seu si aquell qui és la Paraula, són innombrables, i l’afirmació ha quedat fixada en el credo cristià, especialment des de Nicea.

Que diem, què volem dir els cristians quan afirmem “aquesta” virginitat de Maria? L’evangfeli de Lluc parla, en l’escena de l’Anunciació (Lc 1,26-38), parla d’una noia, promesa amb Josep, que encara era verge; en canvi l’evangeli de Mateu (Mt 1,18-25) presenta la concepció de Jesús sense que hi hagi intervingut Josep, i per això li costa, a Josep, de “casar-se” amb Maria. La “virginitat”, doncs, de Maria  – sense intervenció masculina, “per obra de l’Esperit Sant” diu l’àngel a Josep –  és afirmada clarament en el Nou Testament. Què és, però, allò que revela l’àngel a Josep? Li revela, en somnis, que Maria ha esdevingut una mena de “persona sagrada”  – per l’actuació de l’Esperit Sant -, per la qual cosa Josep considera que ha deixat de tenir dret sobre la persona de Maria, la seva promesa, i prefereix abandonar-la (encara que aquest abandonament pugués ser interpretat per la gent com una malifeta: abandonar la pròpia óna que està en cinta! I l’àngel, el que vol aconseguir és que Josep recapaciti i es desdigui de la seva decisió, i que “prengui Maria a casa seva”, és a dir, que accepti de “conviure amb el Misteri”, i és el que fa. Què farà després, és a dir, quan tingui Maria a casa i quan, vulgui acomplir el que aquest fet comporta? L’evangeli no es diu res, peró jo m’imagino que aquella primera abraçada íntima havia de ser immensa i única en la història.

És cert que si Maria va concebre “biològicament” sense inervenció masculina  – i, per tant, que l’óvul femení quedés fecundat sense la presència i l’actuació d’un espermatozoide -, hem de parlar de quelcom que depassa les possibilitats de la naturalesa i, per tant, que es tracta d’un “miracle”, i negar la possibilitat d’un miracle en sentit estricte, és posar-se per damunt de l’omnipotència divina…

Però, si es tracta que Maria hagués concebut “teològicament” d’aquesta manera, vol dir que la realitat humana d’aquell que ha estat concebuda per ella és una realitat “plenificada” i “duta a la plenitud” per Déu mateix, d’una manera directa, un Déu és es fa home: vull dir, que el mateix Fill de Déu, que és “igual” al Pare, “s’encarna” en aquest fetus que hi ha en el si de Maria des del mateix moment que ha començat a existir. I tot plegat, no deixa de ser, diguem-ho així, un altre “miracle”…

Jo, com creient en nostre Senyor Jesucrist, crec que Jesús és el Fill veritable i “natural”  – per tant, “no adoptat” –  de Déu, resplendor de la seva glòria i Verb o Paraula eterna del Pare en la qual “es diu” plenament en la seva divinitat. I tot això ho sé, perquè Déu ha ressucitat Jesús d’entre els morts. I torno a moure’m a nivell de “miracles”…

Aquesta és la meva fe. No en vull presumir, i comprenc que molts dels meus amics no estiguin disposats a acceptar-la. La fe que posseeixo, la posseeixo no com una “evìdència”, sinó com un assentiment interior, amb la intel·ligència i la voluntat, a una data, que humanament no puc comprendre, però que em sembla totalment plausible. En qualsevol cas, prego i demano a Déu que m’ajudi a creure…

Església catalana o Església a Catalunya?

La segona expressió és possiblement la més correcta, en el sentit que, d’Església, n’hi ha una de sola, si és que entenem l’Església en el sentit de la “confessió cristiana” que anomen Església Catòlica Romana, que es distingeix, confessionalment, de l’Església Ortodoxa (o esglésies ortodoxes: copta, nestoriana, grega, russa, etc.) i de les Esglésies nascudes amb la Reforma. Ben mirat, si volem parlar d’una única Església de Jesucrist (per tant, una comunitat religiosa que reconeix Jesús com a Fill de Déu), hem de referir-nos a la “religió cristiana” o al “cristianisme ecumènic” (que, d’altra banda, no existeix ni teològicament ni sociològicament).

L’espressió “Església que és a Catalunya” (com l’Església que existeix a Itàlia, o a França, etc.) vol dir dues coses: primer, que l’Església és essencialment “pelegrina”, que habita en aquest món d’una manera provisional, tot esperant de convertir-se en l’Església del cel o l’Església dels darrers temps, com el Senyor Jesús “tornarà” per tal d’entregar el Regne al Pare, i Déu sigui finalment tot en tots; i segon, que l’Església no s’identifica amb cap poble de la terra i, en aquest sentit, vol deixar ben clar que, pròpiament, no hi pot haver una “església nacional”. Naturalment, l’expressió “Església que és a Catalunya” té un plus de significat depenent del que es vol dir amb el mot “Catalunya”; i es podria etendre perfectament com una Església que és diferent de l’Església que és a França o l’Església que és a Espanya.

La segona expressió, Església catalana, equival a la que hom acostuma a usar quan parla, posem per cas, de l’Església francesa o de l’Església italiana; i naturalment, es podria entendre com a diferent de l’Església espanyola. En qualsevol cas, avui hom acostuma a parlar d’una Església tal o qual, en els casos que els bisbes d’un determinat territori tenen una estructura, reconeguda per la Santa Seu, que s’acostuma a anomenar Conferència Episcopal. En aquest darrer sentit, és evident que no podem parlar d’Església catalana, però això no perquè no s’hagi demant o no s’hagi insistit a demanar una Conferència Episcopal Catalana, que mai no ha existit.

En el fons de tot, tant si hom empra una expressió com si empra l’altra, estem parlant d’una Església de base clerical. De bisbes, n’hi han d’haver  – això, si més no, ho afirma la teologia catòlica, com també ho afirmen les confessions “ortodoxa” i l'”anglicana” -, peró no és el mateix una Església de bisbes que una Església “poble de Déu”, una Església, vull dir, de base laical.

Tu, què hi penses, de tot això?

El Déu en qui creiem els cristians és un Déu que habita en la foscor. Què vol dir això? Penso