No sé si heu llegit l’article de Javier Gomá Lanzón “A la recerca del Jesús històric”, publicat a Cultura/s 510 de l’edició de La Vanguardia del 28 de març passat. Es tracta d’un article ben documentat, que explica com als textos bíblics s’ha aplicat a partir del segle XVIII el mètode historicocrític, fins aleshores no emprat. L’autor cita la biliografia clàssica i la més recent sobre Jesús (entenc que l’autor no coneix la meva obra sobre la Història del pensament cristià, La divinització de Jesús de Natzaret, on plantejo sense embuts la fórmula hel·lenística emprada per “explicar” la fe “teològica” dels primers cristians).
En principi, em sembla un bon article. Jesús de Natzaret forma part de la història humana, vull dir, que va existir de veritat (la seva existència no és una faula ni cap mena de mite): l’existència d’un “moviment” cristià, a la segona meitat del segle I, i posteriorment d’una “religió” cristiana ho fan poc menys que evident. El cristianisme no tindria cap mena d’explicació si no comptés, com a fonament, l’existència històrica d’un obscur “profeta” – que no pas un líder religiós, en el sentit estricte de la paraula – de Galilea, que va impactar, amb el seu estil barrejat d’elements apocalíptics i d’elements humanistes. En aquest sentit, el que compte d’aquest “home” és que durant uns tres anys escassos va irrompre en el món jueu del seu temps, amb signes clars de decadència i sotmès en tots els sentits al poderós Imperi romà, i va donar la sensació que amb ell havia arribat o estava a punt d’arribar l’hora en què finalment s’acompliria el gran anhel del “messianisme” d’Israel, vull dir, que el Déu d’Israel es faria present enmig del seu poble. Però aquesta sensació va durar molt poc temps i, en qualsevol cas, no va traspassar el llindar de la seva “execució”, com a malfactor, a mans dels romans, sense que la dèbil autoritat del Sanedrí fes res per a salvar-lo. Amb tot, aquest Jesús totalment fracassat, amb l’estigma de la maledicció divina “(“maleït el qui penja d’una creu”, diu el Deuteronomi), va superar el límit de la seva mort: un petit grup de persones, homes i i dones, que el “seguiren” en vida, afirmen sense embuts i amb un coratge inaudit que “és viu”, que és “el vivent” (tot fent referència a Déu, font de Vida), i ho fan emprant una expressió del tot apocalítica que es refereix a la fi del món: “Déu l’ha ressuscitat”, sense que de cap manera es vulgui dir que Jesús “ha tornat a la història”.
Certament que el més impressionant d’aquest personatge, rescatat de la mort i sense un “sepulcre” on se’l pugui “venerar” o “trobar”, és la seva “divinització”, la gran transformació que el personatge va assolir en mans dels seus “seguidors”, una transformació que els separaria definitivament de la gent de la seva raça i de la seva religió (a l’evangeli de Joan, els “jueus” són sempre els interlocutors i enemics del Jesús i els seus deixebles) i que facilitari l’accés al món de l’hel·lenisme. Els escrits joànics, especialment, s’esforcen per demostrar que Jesús, en vida, va mostrar clarament, amb obres i paraules, la seva “identitat amb Déu” (“tu, que ets un home, t’han declarat Déu). Es tracta, evidentment, d’una “reconstrucció”; però queda clar que aquesta “divinització” va ser la gran “descoberta” (i no pas l’invent) de l’anomenada “experiència pasqual” (“és viu” i “Déu l’ha ressuscitat”, i nosaltres “l’hem vist”). És aleshores quan l’expressió, sovint emprada per a designar personatges amb “missió divina”, de Fill de Déu comença a ser emprada per a designar un personatge, Jesús, de “naturalesa divina”, sense especificar el grau de “divinitat” del personatge en relació amb el Pare i amb l’Esperit: igual o inferior. Aquesta ambigüitat es fa palesa en els diversos corrents de pensament que es constituiran a partir del segle II i que finalment donaran lloc a les dues conegudes “cristologies” – Jesús, cregut com el “Crist”, és a dir, l’Ungit – des de baix i des de dalt: la de l’home assumit per Déu , i la de Déu que es fa home. En qualsevol cas, ja en els segles IV i V, s’arriba a la síntesi cristològica, que perdurarà sense daltibaixos destacats fins als nostres dies.
Sempre serà bo de treballar sobre aquestes dades, perfectament assumides, i mirar de reintepretar-les a la llum de les noves descobertes del pensament humà. Jo mateix, m’hi sento cridat, per bé que sempre ho faig i ho faré a partir de la perspectiva escatològica.