El dit del papa Francesc.
I quan dic “dit” vull dir més coses:
vull dir el seu tarannà, la seva manera de parlar i de fer, els seus tics, el
seu somriure, els seus silencis o les seves mitges paraules. I parlo del “dit”
perquè tots sabem la història d’aquell bon home que, en una nit estelada,
assenyalava, amb el dit, la bellesa de les estrelles i la gent es va quedar
mirant el dit i no va veure ni les estrelles ni, molt menys, la seva bellesa. I
tinc por que la gent, que és badoca, del papa Francesc es quedi mirant el seu
dit!
Em dol a l’ànima l’admiració, que no si
caldria dir excessiva, que el papa Francesc ha desvetllat dins i fora de
l’Església, em dol perquè, Església endins, l’únic que mereix l’atenció dels
creients és la persona de Jesucrist i el seu evangeli, i em dol perquè,
Església enfora, l’admiració dels senzills respon o podria respondre a la
necessitat d’un líder i perquè l’admiració dels poderosos podria ser ben una
estratègia molt subtil per a situar-lo dins el seu gremi. El papa Francesc no
és el Senyor (i, per tant, l’amo) de l’Església ni un líder mundial. I penso
que, en el seu cas, es manté el mateix to de papolatria que han desvetllat els
seus antecessors (des de Pius IX, el “pobre papa”, “captiu al Vaticà”), i
potser ha augmentat; i en aquest cas penso
– i no ho voldria pensar – que,
com diu la cita clàssica, “la corrupció del millor és el pitjor que pot
passar”.
Penso que potser el papa Francesc
hauria de dir-nos: no cal que m’escolteu a mi, escolteu l’evangeli de Jesús i a
aquells que, vivint al vostre costat, són els vostres pastors (els vostres
bisbes i els vostres mossens), sense oblidar els qui, entre vosaltres, sense
cap càrrec pastoral, parlen per la força de l’Esperit; potser hauria de
dir-nos: no cal que em vingueu a veure’m a mi, aneu a veure i a trobar Jesús i
la seva presència, en la comunitat dels germans i en els més pobres i
desfavorits. Potser hauria de dir-nos: la “meva” missa, la que jo celebro en la
meva residència, és la mateixa que celebren els bisbes a les diòcesis i els
capellans en les seves parròquies o en les petites comunitats; les altres
cerimònies litúrgiques, qui sap si no són, si més no, sobreres.
Sovint es diu que la reforma que
sembla voler dur a terme el papa Francesc no podrà evitar l’oposició, més o
menys explícita, de la cúria. Jo no ho sé. Penso que la gent de la cúria està
acostumada a seguir, amb recança o no, els vents que bufen i que, d’això, en
diuen obediència. En canvi, estic convençut que la gran dificultat per a una
reevangelització de l’Església és la mateixa Església, que no acaba de creure
que el lloc on “és”, és, com diu el Vaticà II, en cadascuna de les comunitats
cristianes, per petites i obscures que siguin. El problema és el de la
descentralització de l’Església, una descentralització que comporta,
evidentment, un grau i un nivell de personalitat moral perquè tothom qui les
vegi i les conegui no tingui necessitat d’anar a Roma.
El papa és el bisbe de l’església de
Roma i, com a tal, per la seu on seu, té la responsabilitat de mantenir en la
comunió d’una mateixa fe, d’una mateixa esperança i d’una mateixa caritat totes
les esglésies. I no sé si s’adiu massa a aquest principi teològic la praxi,
posem per cas, de les visites que, en forma obligada, els bisbes han de fer a
la cúria romana (les visites “ad limina”, com són conegudes). Jo vull sentir la
veu, certament profètica, del papa Francesc en la persona del meu bisbe, posem
per cas, i no vull dir de cap manera que vulgui sentir que el meu bisbe no sap
fer res més que repetir les paraules del papa. Vull sentir la veu profètica del
meu bisbe: estic convençut que està en comunió amb el bisbe de Roma, no cal que
m’ho recordi.