Pau diu als cristians de Roma: “Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos”, i afegeix la raó: “S’acaba la nit i el dia s’acosta”. De quina nit parla Pau? Per a un jueu del temps de Pau, la nit, la negra nit, era com un pes feixuc que gravitava sobre la humanitat sencera, una foscor espessa que oprimia els cors i les ments d’una humanitat lliurada a l’antropofàgia dels ídols; per a un jueu convertit del temps de Pau, la nit era tot això, però era també la pressió que els poders públic exercien sobre les petites comunitats cristianes, amenaçades constantment amb la marginació social. I penso, finalment, que, per a Pau, la nit, la negra nit, és la que s’apodera de l’ànima d’una persona quan perd la il·lusió i naturalment el
sentit de la vida.
“És negra nit”, deia Hemingway, quan hom li preguntava si creia en Déu. Hemingway forma part de la llista dels “convertits” a l’ateisme de la primera meitat del segle XX; també en forma part Simone de Beauvoir, que va deixar de creure en comprovar en el seu entorn més immediat la falta d’autenticitat dels qui creien. I és negra, molt negra, la nit dels presos i dels qui viuen sota l’opressió dels poderosos; la nit dels pobles que no han assolit la llibertat.
Però la nit s’acaba i el dia s’acosta. I el dia, en aquest cas, és la llum que foragita la foscor. Per a Pau, el dia per excel·lència és el “dia del Senyor”, un dia, però, que comença a clarejar quan l’Evangeli de Jesús és anunciat i viscut. “Junts escriurem amb lletres lluminoses la història de la nostra llibertat”, cantem sovint els qui anem a missa. Sempre en futur, naturalment. Però sabem que aquest futur arribarà i que no és tan lluny com sembla. L’Evangeli de Jesús és “bona nova”, però ho és tant per als qui no l’han sentit mai com per als qui el proclamen, a condició que es deixin o que es vulguin deixar sorprendre per les engrunes de bondat, de veritat i de bellesa que hi ha en la vida de les persones per molt allunyades que siguin de la fe.
Els creients hem d’avançar, malgrat la nit que ens envolta i les foscors que podem portar instal·lades en el nostre interior. Als no creients, els suggereixo que avancin també pel camí de la recerca, i que ho facin com ho fan els artistes, que saben descobrir la bellesa
on la majoria dels mortals no la sabem veure, i que saben recrear amb el seu art aquesta mateixa bellesa. Jo els dic també a ells que “el dia s’acosta”.
Heu fet mai la prova d’avançar pel camí en una nit fosca sota el sostre d’un cel sense estrelles? No és fàcil, ja ho sé. Una de les sensacions més punyents és, en aquest cas, la por. La por, en
ple dia, ens fa córrer esperitats; quan és negra nit, la por ens paralitza. A uns i a altres els dic: per molt fosca que sigui la nit, no us deixeu vèncer per la por. Si pot ser, camineu plegats i, si pot ser, mentre camineu, canteu o xiuleu. A uns i a altres els dic: no tingueu por, perquè el dia s’acosta i el veureu despuntar a l’horitzó quan us sembla que, d’horitzó, no n’hi ha, ni en les vostres vides, ni en les vostres famílies, ni en el vostre país. Jo crec en la llum!