El camí de la bellesa

El camí de la
bellesa

La bellesa és esplendor, és llum, que
ens atrau i ens fascina. Hi ha la bellesa petita, la que es troba, amagada,
rere qualsevol cosa, una bellesa que només l’ànima de l’artista és capaç de
descobrir. És la bellesa dels ocells del cel i dels lliris del camp. Però hi ha
també la bellesa amagada de les persones, l’ànima bella, que cantaven els
romàntics, una bellesa que sovint surt fora dibuixada en un somriure. Hi ha,
evidentment, la bellesa de Déu, diferent, si voleu, de la seva veritat i de la
seva bondat, per bé que bellesa, veritat i bondat coincideixen.

 

Jo voldria fer l’elogi dels artistes.
Per a mi, els artistes són una mena de sacerdots del gran temple de la bellesa
i alhora els profetes que diuen en veu alta, a través de les seves obres
pictòriques, musicals, literàries o fílmiques, la bellesa amagada en les coses.
Els artistes són autènticament creadors, perquè són capaços de recrear la
bellesa que els seus ulls i la seva ànima han descobert en la creació i
acostar-la als profans obrint camins per fruir de tot el bé de Déu que hi ha
arreu. Jo sabia que les violetes del bosc existeixen, però no n’havia vist cap.
Un dia caminant per un camp cobert de pinassa vaig sentir que les violetes hi
eren, amagades, i ho vaig saber perquè, en trepitjar-les, vaig percebre la seva
fragància. Qui sap si no és aquesta l’experiència fonamental de l’artista!

 

El camí de la bellesa és una alternativa al
camí de la religió o, si voleu, la bellesa fa molt més transitable el camí de
la religió, molt més que els preceptes dogmàtics o morals i que els ritus
religiosos. L’experiència de la bellesa, si és autèntica, ens fa transcendir i
ens posa a la vora, a tocar, del misteri, sigui quin sigui el nom que acostumem
a donar al misteri. El misteri és molt diferent del problema. El problema, cal
resoldre’l i quan ho has fet, desapareix el problema. El misteri cal viure’l;
el misteri creix a mesura que el vivim, ens embolcalla, ens protegeix, i dins
del misteri hi ha sempre Déu. Potser no serà exactament el mateix Déu que la
teologia o l’Església no es cansen de predicar, però és el Déu vivent, el
mateix Déu que, segons l’evangeli de Joan, ha de ser adorat en esperit i en
veritat.

 

L’artista o la persona amb ulls i
ànima d’artista, faci el que faci, i ho faci amb aquest o amb aquest altre
material d’aquest món (el so, el color, la paraula), produeix en els qui es deixen
seduir pels seus productes una emoció que, tard o d’ara, esdevé una experiència
de Déu.

 

Segur que heu sentit més d’una vegada
la frase de Dostoievski: “La bellesa salvarà el món”. De quina bellesa parla el
gran narrador rus? I la resposta ens l’ofereix Aleksándr Solzhenítsyn: “La bellesa que salvarà el món és la bellesa crucificada”. La bellesa que salvarà el
món no és una bellesa caiguda del cel, sinó la que emergeix del dolor humà,
semblant a la bellesa d’una dona que pateix els dolors del part. Una bellesa,
arrapada a la creu, és una bellesa que s’endinsa en els ossos i que fa que et
mantinguis amb els ulls oberts, malgrat el cansament, i que miris sempre
endavant, malgrat la foscor que plana sobre l’horitzó.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>