Al PSC no hi ha necis

Entre els danys co-laterals del Procés, al sistema de partits ha estat i és notable. Alguns fins i tot han desaparegut, altres han disminuït molt sensiblement la seva acceptació manifestada a les urnes, mentre escric aquestes línies sento la notícia que fins i tot a Podem – Catalunya els han comunicat des de Madrid que a partir d’ara els dirigiran des de la capital del Reino. Algú ja li ha tret punta i ha dit que els han aplicat un 155.

Bé, doncs el PSC no ha estat exempt de problemes com per altra banda és ben notori. Doncs bé, el sr. Joaquim Coll, que practica un nacionalisme espanyol per altra banda al qual hi té tot el dret i que firma unes columnes a un diari digital que el qualifica d’expert en catalanisme – que ja és dir en un nacionalista espanyol – , va publicar fa uns dies una columna titulada “ la conjura de los necios “ en veure que uns quants socialistes ens pronunciàvem en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Hi feia aparèixer els alcaldes de Granollers, de Castellar del Vallès i el del cap de llista del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. El meu nom no hi era però em considero afectat igualment per tal com vaig ser el primer a manifestar-me i encara avui ho faig, contrari a l’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat.

Els talibans i els papistes sempre són més guardians de les essències, de les doctrines i dels dogmes. Així que el sr. Coll surt de tant en tant a fustigar quiell creu que s’aparta de l’ortodòxia fins i tot com en aquest cas, arriba a inventar-se conjures que només són a la seva imaginació.

Les mesures que el Govern de l’estat ha dictat ja tenen precedents a la història que el sr. Coll ja coneix com a historiador que és. Sap que constitueixen una veritable liquidació de les institucions catalanes i, per tant, del nostre autogovern. I hauria de saber – potser aquí no hi arriba però ja li dic jo -, que el pitjor no són les mesures i el temps que duraran, sinó el precedent que suposen de supeditació del nostre autogovern a les decisions del Govern de l’Estat. A patir d’ara es podran posar i treure les nostres institucions  des d’altres instàncies quan el catalanisme del que ell es vanta ser expert ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica. No he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de la sra Teresa Freixes, amb qui el sr. Coll coincideix en les manifestacions espanyolistes.

El sr. Coll no va dir res d’altres socialistes com Raimon Obiols , Daniel Font, Laia Bonet o el mateix ex-President Montilla i tants altres alcaldes i grups municipals socialistes que també s’han manifestat contraris. Formen també part de la conjura dels necis a la qual es refereix el sr. Coll ?

N’hi ha que voldrien uns partits hermètics, que tots caminessin a toc de corneta, uniformes  i potser uniformats. Altres creiem que pel bé del propi partit, si es vol ser representatiu d’un ampli ventall de la societat, no hi ha altre remei que expressar les opinions diverses que també existeixen el si de l’electorat. I li puc assegurar al sr. Coll que a l’electorat socialista hi ha opinions que potser no li agraden però que van en la línia d’un catalanisme d’esquerres que molts encara defensem i que inclou el dret dels catalans a expressar com ha de ser el nostre futur i la condemna de la liquidació de l’autonomia de Catalunya ni que sigui temporal.

De vegades, quan un denuncia no té alternativa en aquell moment concret. Passa i més sovint del que sembla L’article de Jordi Évole aquest diumenge passat “ I això és el que no vull “ n’és un exemple. Però això no és obstacle perquè un digui el que no li sembla bé. De tota manera li diré al sr. Coll que l’alternativa al 155 era i és el diàleg, una  Constitució federal i un referèndum legal i acordat a continuació.

I això és el que s’hauria hagut de plantejar al sr. Puigdemont i als seus irresponsables companys de viatge. I estic bastant convençut que plantejat així, es podia arribar a un acord…i  guanyar el referèndum la reforma federal i no la independència.

Apa, sr. Coll, de conjures, cap. Treballem honestament segons les nostres concepcions per la ciutadania. I si tenim diversitat d’opinions sàpiga que és normal i sa, convenient i imprescindible.

Publicat dins de General | Envia un comentari

És igual, és com un bon polvo

 

 

 

Divendres, en conèixer la discutida i discutible proclamació d’independència i de la nova República Catalana vaig tuitar:  “Comença el compte enrere x veure quants dies dura la independència.Quin desastre tbé el 155. Disposat a tornar a muntar l’Assemblea de Catalunya “

Vaig enviar-ho per whatshapp a uns quants amics i amigues i una d’elles em va replicar dient: “ És igual, és com un bon polvo”. En català seria “ un bon clau” , però com també en català usem préstecs lingüístics – àdhuc del castellà, només faltaria, que es vulgui o no de veïns els tindrem sempre – , en honor a l’amiga que em va enviar el missatge amb aquesta frase a les 16h 57m per whatshap he respectat la seva frase literal que, per altra banda, em sembla més contundent.

El fet és que va durar unes hores, la qual cosa, per una república, no deixa de ser un temps diguem que limitat i que pels qui non som independentistes però sí republicans no ens ha donat temps a assaborir-ho. A la nit ja s’havia acabat i de matinada el BOE – Tarradellas el primer que va fer va ser recuperar el DOGC – ens tornava a uns i altres a la realitat.

Uns i altres perquè així parlem de fa temps a Catalunya. Per mi que això ve de finals de 2014 i així donarem més feina als historiadors marejats com els tindrem amb tanta data. Ho dic perquè jo encara vaig anar a la manifestació de la Diada del 2014, la darrera que no era independentista . O al menys no explícitament. Aquella de la gegantina V que a les 17h 14m va oferir al món la imatge d’un nen a la Plaça de les Glòries dipositant una papereta a una urna. Hi vaig anar , doncs, perquè el dret a decidir el compartíem la gran majoria de la població catalana – encara avui – però desprès ja va venir l’anomenat  referèndum del 9-N , sense garanties, com un exercici cívic que es va voler considerar com a vàlid de la voluntat del poble de Catalunya.

Uns i altres perquè allà ja va començar la divisió negada sistemàticament. Divisió social que ara ja no hem tingut més remei que admetre. Els amics, coneguts, companys de feina, familiars, hem hagut d’interrompre o en el millor dels casos limitar les nostres converses.

Uns i altres – partidaris i no partidaris de la independència – hem començat a patir aquesta fractura interna – la primera que s’haurà d’intentar soldar – i que no es redueix a l’exhibició inèdita a la nostra història de milers i milers de banderes catalanes però també espanyoles com mai . Uns i altres patim l’aversió – quan no l’odi – dels nostres veïns de la resta de pobles d’Espanya, la qual cosa ens va molt bé per progressar en tots els àmbits. Uns i altres comencem a  percebre els efectes en l’economia i això sempre afecta més a les persones més febles.

Uns i altres, finalment, hem vist com s’anul·laven les nostres institucions i, per tant, la nostra autonomia que tant ens va costar recuperar. I no és el fet temporal que alguns diuen que és curt, sinó el precedent que s’estableix que el nostre autogovern i les nostres institucions es poden treure i posar des d’altres instàncies quan el catalanisme ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica . no he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de Teresa Freixes que va adreçar-se a les persones assistents a la manifestació celebrada a Barcelona i convocada aquest passat diumenge per Societat Civil Catalana.

Tot això han aconseguit el PP i els independentistes. Els uns engegant campanyes ja fa onze anys contra l’Estatut – una llei orgànica aprovada també per les corts Espanyoles per cert – i contra la llengua Catalana i els altres precipitant-se un altre cop a la història amb la independència i la República. Una República que com diu el meu admirat Pérez Tapias “La historia de la humanidad no ha conocido declaración de República más antirrepublicana que la de Catalunya. No es democràtica”.

Una República que crec que hauran endarrerit uns quants anys més i que haurà durat, doncs això, com un polvo. El qualificatiu de bo el deixo per la meva amiga. Perquè, si m’ho permeten, els bons polvos  només s’aprecien amb el pas del temps. Si els recordes agradablement la qualificació és bona. Però si la memòria no te’ls fa presents o te’ls fa apreciar amb desgrat, no els guardes als primers llocs de la llista.

Perquè ja em diran si no, on és el President d’aquesta república i quin govern la dirigeix. Una república sense exèrcit i amb una policia el cap de la qual és nomenat – i el cessat ho accepta – pel país del qual es diu que ens hem independitzat. Al palau de la Generalitat continua onejant la bandera espanyola i el diari oficial on es recullen els acords que són vàlids és el BOE. I amb un Parlament que no pot exercir les principals funcions que li pertoquen a una cambra que és l’expressió de la sobirania popular.

L’endemà  vaig veure al Diari de Tarragona que l’amic Correal també s’expressava en termes semblants dient “ esperava que hagués estat més orgàsmica “ i vaig interpretar que es referia a la intensitat de l’acte en sí i no pas a la durada com la meva amiga. Sigui com sigui, amb el temps no podrem recordar –la ni per la intensitat ni per la durada.

Jo ja l’he instal.lat en els mals somnis de la meva vida. La sort és que aquest el podem reparar. Costarà, però estem condemnats a reparar els danys directes i els colaterals que són nombrosos. El que ens hauria d’obsessionar en primer lloc són els interns. Un país amb dues meitats cadascuna per la seva banda és inviable socialment , culturalment , econòmicament, esportivament, científicament… vagin afegint.

I aquesta feina immensa no es fa exhibint banderes ni amb crits ni amb manifestacions. Sinó amb tolerància, paciència i sabent fixar objectius ambiciosos i factibles que incloguin valors humans.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Ni que hi hagi DI, no al 155

 

 

Ni que hi hagi declaració d’independència, que a mi em sembla una quimera, no podem permetre que s’apliqui l’article 155 de la Constitució. Al menys en els termes explicats pel President del Govern Espanyol. És una “intervenció  temporal “ segons va dir, però en la pràctica suposa la liquidació de la Generalitat: Parlament, Presidència i Govern. I això de la temporalitat no se sap l’abast. Tot i així, ni que sigui un sol dia, seria massa gros.

 

No se m’oblidarà mai el 9 de juny de 1977. No vaig poder entrar a la plaça de braus Monumental de Barcelona de plena que estava. Joan Reventós estava acabant la seva intervenció vibrant que seguíem a través d’una pantalla en blanc i negre. De sobte, de forma solemne va proclamar que si el PSC guanyava les eleccions, ell renunciaria a presidir la Generalitat Provisional perquè qui ho havia de fer era el President a l’exili.

 

Josep Tarradellas va tornar i Joan Reventós va renunciar en un gest que els catalans i les catalanes hauríem d’agrair perquè va permetre que la institució de la Generalitat continués la seva legitimitat republicana i, per tant, que sigui anterior a la Constitució de 1978. També li ho haurien d’agrair tots els espanyols republicans reconeixent que la legitimitat republicana es va salvar a Espanya gràcies a Catalunya, cosa que ajudaria a construir un relat diferent del que és l’actual règim monàrquic.

 

Però tornem al 155. Algú em podrà dir que faig una comparació odiosa si imagino al sr. Rajoy que davant els incompliments de les lleis per part del seu govern entre les quals hi ha nombroses directives europees, la UE l’apartés del Govern, anul·lés las Cortes, substituís el cap de la Guàrdia Civil per un general de la OTAN  i el responsable de TVE per un periodista belga ?

 

I anem  a la DI. L’independentisme és una lluita legítima que cada cop que ha volgut forçar la situació ha fracassat. I dic forçar perquè ha estat així amb els presidents Macià i Companys. Crec que és perquè han subestimat la força de l’Estat però també perquè no tenia la majoria social suficient. Hom podria dir que s’ha precipitat. El problema no és només que les llibertats i l’autogovern de Catalunya han acabat reculant sinó que el propi catalanisme en les seves diferents formes s’ha esberlat entre acusacions d’arrauxats i traïdors i s’ha emportat també la convivència civil.

 

Som aquí ara en aquest moment. Això és dramàtic i ho hem de recompondre, refer, recosir i tots els verbs susceptibles del prefix “re”.

Ningú no ha de renunciar a res. Només faltaria. Però la DI no es pot proclamar si no volem acabar d’esguerrar-ho tot, perquè no té cap suport legal i es vol legitimar en l’incompliment del propi Estatut i perquè no serà reconeguda i perquè es pot revertir amb la mateixa majoria al Parlament.

El President ha de posar el seny que no existeix a la Moncloa que ja hauria hagut de respondre fa temps no amb procediments judicials i amb la guàrdia civil sinó amb una oferta de nova Constitució Federal, generosa i garantista – Fabra em perdoni – . A continuació, ha de fer de President de tota la població catalana i demanar unitat per rebutjar qualsevol intent d’aplicar el 155.

 

I propiciar un gran acord de país per restablir les relacions internes que seria de cecs enganyar-nos dient que no s’han vist afectades i les externes. Si hi hagués algun baròmetre del prestigi de Catalunya a l’exterior i com afecta a la nostra economia però sobretot a les relacions humanes entre els pobles que acaba afectant tots els camps de la vida, no arribem en aquests moments a l’aprovat.

 

Unes eleccions convocades pel President de la Generalitat no significa recular sinó deturar-se per escatir com anem de forces per afrontar les batalles que ens esperen. I des del meu humil punt de vista, la de la independència, fins i tot pels qui la defensen, no és l’única ni la més important.

 

Article publicat a Nació Digital avui 25 d’octubre de 2017

Publicat dins de General | Envia un comentari

Dos nos

El primer “no” és a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució anunciat per Rajoy perquè suposaria liquidar les institucions catalanes per les quals tantes generacions vàrem lluitar. Catalunya és una nació i té un dret que no deriva de la Constitució espanyola. Amb la renúncia de Joan Reventós, Tarradellas ja era president de la Generalitat abans de la Constitució i per tant la Generalitat que ara es pretén anul·lar mai no va ser interrompuda. És un atemptat d’incalculables conseqüències per dècades, una presa de pèl jurídica, una estupidesa política i una reacció del nacionalisme espanyol més miop i retrògrad que he conegut si és que algun nacionalisme no ho és.

 

Estic segur que la majoria de socialistes no ho aproven i farien bé Pedro Sánchez i Miquel Iceta de posar-ho a consulta de la militància del PSOE i del PSC tal com diuen els estatuts que es farà en cas d’assumptes d’especial rellevància.

 

El segon “no” és a una DUI per part del President de la Generalitat. Ja sé que és molt difícil fer marxa enrere però la gravetat de la situació el col·loca com a responsable que Catalunya reculi dècades o potser segles. No cal que renunciï a res, ni ell ni ningú que lluita – legítimament, no ho oblidem –  per la independència. Salvem les institucions i no cal regalar una involució als adversaris. I de rebot, rebaixem la tensió. Si els qui dirigeixen l’anomenat procés fossin sincers, dirien el que reconeixen en privat: davant un estat fort com Espanya i sense majoria social, només és viable la independència amb tensió al carrer i als mercats. Doncs ja veieu com acaba aquesta tàctica: sense institucions, amb el sistema econòmic molt perjudicat – no hem vist res encara – i amb una tensió social que ja afecta de forma insuportable a famílies, cercles d’amics i teixit associatiu on és cada cop més difícil la convivència.

La independència, o és amb una gran majoria social o no és viable. Treballeu per ser més i, sobretot, no ignoreu les lleis democràtiques perquè si ho feu, no us reconeixerà ningú. I treballem per un referèndum en condicions: legal, acordat i reconegut el seu resultat aquí i fora d’aquí. I que pregunti també per una Constitució que ens pugui satisfer. A Catalunya sí que hi és una majoria sobiranista àmplia que pensem que tenim dret a decidir el nostre futur. Som al voltant del 80 %.

 

En definitiva, dos “nos” però un “sí”: ja que qui va iniciar el conflicte impugnant l’Estatut i vol anul·lar ara l’autonomia actua d’aquesta forma tan descerebrada, que el President Puigdemont convoqui eleccions i que no ho faci Rajoy. Salvarà l’autonomia i els catalans i les catalanes d’ara i de les generacions futures li ho reconeixeríem.

article publicat ahir 22 d’octubre de 2017 al Diari de Tarragona

Publicat dins de General | Envia un comentari

Llet i mel

 

He pensat sempre que la legítima però de moment sempre fracassada lluita del moviment independentista a Catalunya estava mancada de rigor en el seu plantejament i que , a més de ser creïble per l’èpica que genera, no acabaria de ser majoritari i, per tant, factible, fins que no estigués fonamentat sobre bases més sòlides que non pas: “ en sortirem”, “ el poble català al llarg de la història ja ha demostrat suficients èxits “. O, encara pitjor, prometre fites que ja es veu que no són assolibles per una majoria de la població.

 

Per contra, mai no ens parlen de com podem arribar a ser independents sense  un servei d’intel·ligència, bàsic perquè qualsevol país pugui sobreviure. La majoria d’estats europeus en tenen fa segles i avui un país sense servei d’intel·ligència no sobreviuria més enllà de pocs mesos. Tampoc com ens ho faríem per tenir aigua – al menys a gairebé tota la província de Tarragona depenem de la que ve d’Aragó per si a  algú se li ha oblidat -. No ens diuen d’on trauríem l’energia – la portem de fora de Catalunya tant petroli i gas com una part de l’elèctrica – . Com es munta d’un dia per l’altre un sistema judicial que apliqui tot un corpus legal al marge de l’existent – ja s’està comprovant aquests dies que ni abans de començar es pot – i com ens dotem de jutges en un plis-plas. Què faríem al marge del sistema econòmic i monetari d’Europa – ja es veu el pànic que ha fet marxar de Catalunya 600 empreses en pocs dies amb respostes de les nostres estimades autoritats com “ no passa res , se’n van als Països Catalans “ que són de traca valenciana per continuar la broma d’això dels Països Catalans   - . Què passaria si poséssim a tota la població en la disjuntiva d’haver de triar entre acatar les lleis de l’Estat o les catalanes , entre elles les de pagar impostos. Com muntem un exèrcit que en paraules de l’actual President de la Generalitat és imprescindible en qualsevol país avançat. I així un llarg etcètera.

 

Davant d’aquestes preguntes, tot són respostes angelicals i beatífiques: ja es negociarà i a l’Estat no li tocarà altre remei que passar-nos els papers i els diners, l’aigua i l’energia, les pensions i la nacionalitat a qui la vulgui conservar, les pensions … tot es resoldrà perquè aquesta Espanya que cada cop ens estima més – els productes catalans, els nostres esportistes i qualsevol cosa que es sospiti que és catalana cada cop és més odiada. I serà més barat perquè tindrem més recursos i perquè ho sabem fer millor que aquests malbaratadors, ganduls i ignorants d’espanyols com massa sovint s’ha fet circular I tothom hem citat en alguna ocasió la maleïda dita de Francesc Pujols– fins i tot usada en l’acte oficial de l’11 de setembre de 2012 al Parc de la Ciutadella  - : “ Arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot gratis quan anem pel món “

 

Som els millors, els escollits per Déu. Com a la Bíblia ja es va prometre al poble d’Israel” Vés a reunir els ancians d’Israel i digues-los: “El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, se m’ha aparegut i m’ha dit: He decidit d’intervenir a favor vostre, perquè he vist com us tracten a Egipte; us trauré de l’opressió d’Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, un país que regalima llet i mel.” ( Llibre de l’Èxode, capítol 3.16:17)  I al Deuteronomi 26:9  “ i ens va dur a aquest lloc i ens lliurà aquesta terra, terra que regalima llet i mel “. No m’estendré en les interpretacions dels experts bíblics sobre els significats del producte làctic i el de les abelles que es pot relacionar amb abundància, manca de preocupacions, felicitat i vida eterna solucionada.

 

Però tot això comença a trontollar quan ja es veu que la via unilateral no rebrà per l’altra banda més que trompades de tot signe : des de garrotades injustificables i condemnables com les del u d’octubre fins a impediments de tot tipus, entre ells l’aplicació de la justícia amb totes les conseqüències. I no sembla que hi hagi cap Jehovà que ens pugui deslliurar d’aquests inconvenients.

 

 

Banalitzar la Constitució actual és molt fàcil, però trobar i consensuar   unes normes no va ser gens fàcil i tampoc no ho serà reformar-la. Com tampoc no ho serà si n’hem de fer una a Catalunya , que s’haurà de fer es digui Constitució o nou Estatut. Per cert, els meus amics independentistes no volen parlar mai de les constitucions dels països democràtics on no es pot ni plantejar cap mena de separació. A mi no em sembla bé, però no he vist en cap projecte de nova Constitució catalana que es contempli la separació d’una part del territori català en el futur si així fos la seva voluntat – per exemple la província de Tarragona, per cert bastant maltractada, amb les comarques més pobres i amb més atur- . I molt menys que això es pugui fer amb una votació sense cap mena de quòrum i per un sol vot de diferència. Per cert, a tots els països democràtics les Constitucions són molt valorades i respectades i si algú atempta contra elles totes preveuen sancions greus. L’argentina en el seu article  21 fins i tot obliga els ciutadans a defensar-la: “Todo ciudadano argentino está obligado a armarse en defensa de la Patria y de esta Constitución, “

 

 

Tot i així, sempre dic als amics independentistes que la seva lluita és legítima però que es precipiten. Es van precipitar Francesc Macià, Lluís Companys i ara Mas-Puigdemont encara que en el moment d’escriure aquestes línies no se sap ben bé. O generen més adeptes i arriben a una majoria molt àmplia. Perquè d’allò que no volen parlar mai, és que no hi ha la majoria suficient a Catalunya per assolir la independència. Prescindiran de la resta de catalanes i catalans per proclamar una independència que dem moment només és al Parlament per mor de la llei electoral ? I pensen esgrimir com a vàlid un referèndum que fins i tot els observadors internacionals que ells van portar no consideren vàlid perquè no tenia cap mena de garantia ? Algun dia podran reconèixer amb la mà al cor que una consulta sense junta electoral, sense gent a les taules escollida per sorteig, sense interventors, convocat amb la meitat del Parlament i proclamant els resultats el President de la Generalitat abans de conèixer els resultats no es pot considerar vàlida ? Algun dia ens podran dir què passa si a unes futures eleccions hi ha una majoria per un vot més en una consulta que una altra composició parlamentària s’inventa decideix tornar a adherir-se a Espanya ? Tot aquest reguitzell d’absurds és propi d’un nou país que no fa les coses bé ? Aquest no és el país que fins i tot els qui creiem que Catalunya té dret a decidir el seu futur, volem.

 

Per tant, o recuperem primer aquí la unitat civil o no val acusar-nos entre nosaltres que “ per culpa vostra no som majoria”. Cadascú ha de poder defensar les seves idees – per cert, sense entrar a la presó -. Però o retrobem els punts d’unió per refer un catalanisme  imprescindible en el món que vivim, sabent les limitacions i les dependències de qualsevol país, que són cada cop més, o estem abocats a un conflicte d’incalculables conseqüències durant anys. Qui pensi que val la pena malgrat tot, endavant. Però llet i mel no en rajarà anem on anem. El poble d’Israel ho pot certificar.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Josep Subirats, som el que ens han fet

 

Si és cert que som el que ens han fet les persones que ens han impactat a la vida, Josep Subirats és un dels nostres pares intel·lectual, moral, de compromís cívic i social, d’un catalanisme al servei de les persones.

Tortosí compromès de ben jove, es va haver de fer càrrec d’un diari de la seva ciutat catalanista i d’esquerres – El Pueblo – als disset anys perquè el seu director estava empresonat. Per aquest motiu, acabada la guerra civil, va ser empresonat a Pilats, a la nostra ciutat amb una condemna a mort – desprès condonada per la reclusió perpètua –  malgrat que era menor d’edat en el moment de dirigir el diari.

Mentre esperava l’acompliment de la sentència explica en un esfereïdor llibre, Pilats, presó de Tarragona 1939-1941 (2008) que sabien que hi hauria execucions a la muntanya de l’Oliva quan sentien que al Convent Carmelità – la Punxa – els fusters repicaven els seus martells i claus per fer taüts.

Els primers anys de la democràcia era tot un espectacle sentir-lo i llegir-lo I és que com a bon deixeble de Marcel·lí Domingo, creia en la necessitat de fer pedagogia en política i cada mitin esdevenia una veritable conferència sobre un catalanisme de progrés lluny d’aventurismes però de compromís permanent. Havia predicat amb l’exemple perquè ni els set anys en batallons de penats el van fer claudicar i quan va quedar alliberat el 1944, lluny de cessar el seu activisme i malgrat la dictadura que llavors era particularment ferotge res no el va deturar i va continuar la seva tasca de redactor de diferents publicacions catalanistes d’esquerres. Per això no li costà gens ser un dels primers col·laboradors del diari Avui nascut el dia de Sant Jordi de 1976. De llenguatge planer, ens deia que escrivia així per arribar a més gent en un moment en què el coneixement de la llengua catalana encara era precari.

En reprendre la democràcia formà part de les corts Constituents com a senador de l’Entesa dels Catalans, que recollia en bona mesura l’esperit unitari de l’Assemblea de Catalunya que ara tant ens convindria i fou un dels vint que redactà el primer Estatut al parador de Sau el 1978. Membre dels Tribunals de Comptes Espanyol i Europeu, deia que els anys a Luxemburg l’havien convertit en un europeista encara més convençut i afegia: “ Europa és la solució també per Catalunya “. Obsessivament pragmàtic, entenia la política com una eina útil per millorar la vida de la gent i el posava frenètic les hores perdudes en xerrameques inútils o en demagògies de foguerada.

Estimava Tarragona molt particularment recordant la gent que l’havia ajudat durant la seva estada a la presó. “ Fins i tot en els moments més dramàtics de la vida hi ha lloc per la coneixença, per l’amistat i per la solidaritat.” I és que malgrat el seu doctorat en Economia, en realitat Josep Subirats ha estat un humanista preocupat per la gent i per no repetir els errors de la història. Per això, a banda de publicacions econòmiques i fiscals, es va convertir en escriptor de referència de la seva Tortosa nadiua, del seu admirat Marcel·lí Domingo i de la ciutat de Tarragona amb llibres imprescindibles per entendre la postguerra com el ja esmentat sobre la presó de Pilats o Les Oblates, 1939-1941. Presó de dones de Tarragona.

 

L’atzar ha fet que marxés un sis d’octubre. Subirats parlava sovint d’aquest dia del 1934 i particularment  en el seu llibre “Quatre alcaldes republicans de Tortosa” quan explicant la vida de l’alcalde Josep Berenguer recordà que fou empresonat acusat de permetre l’entrada clandestina d’armes aquells dies.

 

El mestratge de Josep Subirats ha impactat en milers de persones que l’hem conegut i admirat. El seu compromís amb el país i amb les persones ha deixat una empremta exemplar.

 

Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona

Xavier Sabaté, ex-conseller del Govern de la Generalitat

 

article publicat al Diari de Tarragona el 10 d’octubre de 2017

Publicat dins de General | Envia un comentari

Salvar els mots

 

 

Semblaria com si el tortosí Josep Subirats, que ens va deixar divendres passat als noranta-set anys, hagués presagiat uns anys abans els versos que Salvador Espriu escrigué el 1965: «Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa». I és que, un cop passats set llargs anys entre els de la presó de Pilats de Tarragona – amb condemna a mort commutada després per cadena perpètua – i desprès en  batallons de penats, va viure amb l’obsessió de preservar i divulgar la memòria històrica .

Aquesta és una de les seves grans contribucions si no la principal. És admirable si considerem el context: surt el 1945, amb la dictadura en el seu apogeu, assenyalat com a perillós i vigilat. I el primer que fa és tornar a la lluita escrivint incansablement en publicacions clandestines tot desafiant el perill que suposava i militant activament en política.

Pocs anys desprès, un cop va prendre contacte amb el president Tarradellas que acabava de ser escollit President a l’exili ( 1954)  aquest li recomanà que estudiés economia perquè Catalunya necessitaria persones que dominessin aquesta disciplina  quan es restablissin les institucions catalanes. Llavors s’hi dedicà en cos i ànima fins a obtenir el doctorat sense perdre mai la seva passió pel periodisme.

Encara tardaria més de vint anys en arribar la democràcia, però és increïble mirat amb ulls d’ara, la visió de Josep Subirats, la seva fe en la democràcia i la seva dedicació a allò que pensava que seria necessari pel nostre país. Tant Tarradellas com ell –homes de govern tots dos obsessionats per les polítiques útils– ho varen encertar perquè ja durant els anys de la transició van ser necessaris els seus serveis a les institucions: al Senat al qual  va accedir en representació de la província de Tarragona ( 1977-1982) , a l’anomenada «Comissió dels vint» que va redactar el primer Estatut (1978) i posteriorment als Tribunals de Comptes d’Espanya ( 1982-1986) i Europeu ( 1986-1994). En totes elles destacà com a expert fins al punt que les institucions europees encara el cridaven com a «sage» un cop jubilat i retornat a Barcelona.

Els joves que ens vàrem incorporar els darrers anys de la dictadura al compromís social, cultural i polític no trobàrem gaires referents a prop. I eren imprescindibles. Havien passat molts anys, massa gent havia desaparegut o s’havia exiliat. Per això al Camp de Tarragona figures com Josep Maria Recasens, Carles Martí, Josep Anton Baixeras, Xavier Amorós, Pep Jai, Josep Solé Barberà. Leandre Saún o el propi Josep Subirats –entre altres i pocs altres– adquirien més relleu perquè feien de pont amb les noves generacions. Però a banda de la continuïtat de la mateixa lluita del catalanisme d’esquerres, van contribuir a refer el  teixit social d’una Catalunya que viva amputada, a que recuperéssim l’imaginari col·lectiu que mai no hauríem d’haver perdut.

En l’acte del seu comiat dissabte passat a Barcelona, Montserrat Giné, Presidenta de l’Associació de Víctimes de la repressió Franquista a Tarragona, recordava com el primer cop que va veure en una publicació el nom del seu avi afusellat a la muntanya de l’Oliva, fou en el llibre Pilats, presó de Tarragona 1939-1941 de Josep Subirats.

D’ell, doncs, podem dir que veritablement ha contribuït a salvar-nos els mots i a retornar-nos el nom de cada cosa.

En aquests moments tan difícils per al nostre país, figures com la seva són dignes de ser estudiades i imitades. Perquè necessitem com mai, persones amb visió de govern, amb capacitat de diàleg i amb vocació de sacrifici en benefici de les generacions actuals i futures.

 

  • Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona
  • Xavier Sabaté, ex-conseller del Govern de la Generalitat

article publicat al Diari Més el 9 d’octubre de 2017

Publicat dins de General | Envia un comentari

No ens mereixem això

 

Mossos, guàrdies civils, policies nacionals i locals que entre ells es tracten de companys quan es parlen, tots en tensió i enfrontats quan són treballadors públics que no tenen cap culpa que els seus caps polítics tinguin aquest alt nivell de mediocritat

Gent que ha rebut una citació per formar part de les meses el diumenge que no saben què fer perquè hi ha una llei que els obliga a anar-hi i una altra que les multa, reunions prohibides, mitjans de comunicació investigats, webs clausurades, xats d’amics i familiars que han tingut baixes i retirades de paraula que potser no es restabliran mai més, ciutadans de bona fe que no saben què fer perquè entenen les raons d’uns i altres però no acaben d’entendre que s’hagi de seguir aquesta via d’enfrontaments a tos els nivells.

Cartells i pasquins perseguits i confiscats, seus de diaris amb forces de seguretat, locals de colles castelleres, webs clausurades. Persones que ja només segueixen consignes i ja no són capaces d’escoltar res; nacionalistes catalans i espanyols radicalitzats – també alguns que es diuen d’esquerres – com si les pàtries fossin la nostra única raó de ser. L’espectacle que els nens veuran aquest cap de setmana amb les seves escoles convertides en búnquers vigilats amb armes com si estiguéssim en guerra. Són només uns pocs exemples – n’hi ha molts més – de la irracionalitat d’aquests dies.

I encara ens demanen calma quan han estat els nostres dirigents – d’allà i d’aquí –  els incendiaris, saltant-se la llei quan els ha convingut – els d’aquí i abans els d’allà –  i ens exigeixen que acomplim la llei – cadascú la seva perquè ara resulta que en tenim dues i contradictòries. Dogmàtics de nacionalismes català i espanyol com si la pàtria fos sense principi ni final i immutable i l’únic que ens hagués de preocupar.

Vull menys nacionalistes espanyols i més espanyols oberts de magí, que apliquin el mateix plurilingüisme a tota Espanya que el que existeix als països avançats , que ens deixin dir el que ens peti: nació, estat o el que sigui perquè a USA, Alemanya, Suïssa això no és cap problema i conviuen millor. I que ens puguem federar  o confederar a Espanya i a Europa o separar-nos si hi ha una majoria clara de catalans que ho volen perquè a la força no hi ha dèu que aguanti cap unió ,

Fart del nacionalisme espanyol, sí, però també del català . Estic fart que m’hagin reduït la democràcia a votar el proper diumenge en una votació sense garanties de cap mena: ni Junta Electoral, amb meses designades a dit, ni recomptes, ni interventors, i amb la meitat de partits que no hi participen i que no han fet campanya de manera que la ciutadania només ha tingut una opinió i una informació i molta desinformació. La democràcia és moltes altres coses, entre altres disposar de mitjans de comunicació públics neutrals i plurals. I molt principalment, un Parlament que respecti totes les opinions i que no es tanqui en elks moments més importants de la història. Perquè em poden explicar, tan nacionalistes i patriotes catalans que es diuen els del procés per què han tancat el Parlament, la cambra on s’expressa la sobirania popular catalana ? Aquest és el nou país que volen construir ? . Això sí que és un atemptat a la democràcia i només per això ja els hauria de caure la cara de vergonya. Com en uns moments com els que vivim han de censurar el Parlament, impedir les veus de l’oposició i imposar només la seva, deixar el govern català de sotmetre’s al control parlamentari ?  On és la democràcia ? Hi ha pensament únic a Catalunya aquests dies ?

Vull parlar amb independentistes de dretes o d’esquerres – que de tot hi ha – per posar en comú quina Catalunya hem de construir tots plegats. I particularment amb els d’esquerres perquè sé que pensen més en les persones i això tenim de comú. Persones independentistes d’esquerres no nacionalistes perquè podem coincidir en la re- construcció d’una Catalunya per la gent i sobretot per la classe treballadora, una Catalunya oberta, generosa i cosmopolita, que no oblida a cap dels seus fills i filles, que estableix una educació, uns serveis sanitaris i socials de primer nivell ,una Catalunya que forma part d’una Península Ibèrica – fins aquí sí, no ? – amb un Estat que és Espanya que algun tipus de relació haurem de tenir, no ? Ni que sigui de veïns. Doncs ja la discutirem; jo crec en una relació federal i les persones independentistes ja defensaran la seva opció. Una Catalunya en una Europa i un Planeta en perill i lluita per preservar-lo. Com lluita per eradicar les desigualtats de tot tipus, de gènere també especialment, el terrorisme; que vol preservar la llengua i la cultura catalanes, que hi ha alguns – algun ex-alcalde inclòs – que aquests dies prediquen i ni l’han conegut ni la coneixen, que confonen autors i que tenen cantants de capçalera i sempre s’han vantat dient-ho la Pantoja i Rocio Jurado.

Crec que ens entendríem més i el debat seria més racional si a més de parlar de la pàtria situéssim també el debat en les preocupacions socials ambientals.

En resum, hi ha milions de persones a Catalunya d’esquerres en moviments molt diversos i mentrestant la dreta va fent de les seves com sempre i les classes populars a fotre’s.  Amb aquesta gent d’esquerres vull compartir una altra èpica que se sumés a la seva de la independència o a la meva del federalisme perquè aquestes en solitari s’esvaeixen aviat un cop assolides i a mi m’agraden les èpiques quotidianes , permanents, les lluites que no s’acaben. Que poguéssim parlar de llibertats en plural i de democràcia en majúscula – un referèndum en solitari no se li pot equiparar i menys si no té garanties

Que poguéssim pactar un compromís cívic i social d’un país amb els seus homes i dones actius per causes nobles, per valors. A mi això em faria trempar, em posaria com una moto i juro que acudiria al debat sense apriorismes.

A canvis en profunditat de la societat, de reduir distàncies econòmiques i socials entre persones i comarques, de cercar al·licients per als joves i fer-ho amb ells perquè fossin gent culta i solidària, amb valors, de parlar com lluitem per la igualtat de gèneres, contra el canvi climàtic, contra l’explotació de la classe treballadora, pel respecte entre persones i pobles.

I a Catalunya estic segur que som majoria i em temo que a algú ja li va bé que aquesta majoria estigui fragmentada de la manera que sigui i per la causa que sigui

Perquè estem perdent tots i demostrem molt poca intel.ligència si no som capaços d’arribar a acords. Vull votar en condicions però no així. Votar en aquestes condicions no resol res perquè no ho  reconeixerà ningú, ni tan sols a Catalunya una majoria de la població. Votar en aquestes condicions no resol res, ni tan sols ens situa millor per negociar una ruptura o un nou acord com molts dels capdavanters de l’anomenat “ procés” pensen i diuen en privat però no en públic.

No, no  hi ha dret que ens hagin dut fins aquí,. No ens ho mereixem. Hem de construir una nova Catalunya i un nou catalanisme al servei de la gent, digne de la nostra història i no de les banderes, tampoc dels crits ni dels silencis sinó del diàleg, el pacte i el consens. Perquè només la unitat recobrada ens farà dignes del futur

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

En defensa de l’alcalde

 

Des de la distància de no ser ja a la primera línia política. Des de la discrepància amb l’alcalde en diverses qüestions en els últims temps i en algunes no menors.

Des de la meva posició inequívocament partidària d’un referèndum ja des del 2012 quan li vaig dir a Artur Mas al Parlament en el  debat de política general ( 26 de setembre ). Referèndum que servís, naturalment i per tant, acordat i reconegut. Ja feia dos anys de la sentència del TC retallant l’Estatut, cafrada que venia de la impugnació del PP.

Respecto la llibertat d’expressió i més en festes que han estat sempre un canal d’expressió de les classes populars. De manera que cridar, criticar, xiular ( ep, insultar no hi hauria de caber en la llista de verbs per discrepar ), és normal. Una altra cosa és que l’oposició política que ja té canals cada dia per expressar-se, aprofiti fins i tot els actes més solemnes de la Festa Major.

Defenso que l’independentisme pugui expressar-se, condemno que es limiti la llibertat d’expressió i de reunió. Ha intentat el seu objectiu en diverses ocasions ( les més significatives el 1926 i el 1934 ) i no se n’ha sortit. Tenen tot el dret a intentar-ho de nou però crec que tornarà a fracassar. Ni tenen prou força –la mateixa nit de les darreres eleccions ho va reconèixer un dirigent dels qui ara dirigeixen l’anomenat procés ) ni reconeixement exterior ni crec que el camí sigui l’adequat. I podria ser que el canvi que segur que volen per millorar esdevingués un retrocés en les nostres llibertats nacionals –aquests dies ja en veiem una mostra – .

L’independentisme porta en el seu pensament un component que goso humilment demanar que revisin. I és creure que la resta de catalanistes no som prou catalans i som els culpables que no assoleixin el seu objectiu. Esborren així patriotes que potser no han enarborat estelades ni han cridat visca Catalunya tants cops com ells, però que han treballat per la llengua catalana quan encara vivia el dictador, han estat sindicalistes que han lluitat per la dignitat de les persones treballadores, pacifistes, activistes en els moviments juvenils, feministes, culturals o socials, ecologistes… o simplement gent com la de “ La mauvaise reputation” de Brassens que Paco Ibàñez canta en castellà:  “ Cuando la fiesta nacional/ yo me quedo en la cama igual…. En el mundo pues no hay mayor pecado / Que el de no seguir al abanderado ”. I ami em sembla que aquesta gent també fa pàtria … i si m’ho permeten com a mínim igual que els i les qui  malden perquè aquesta sigui independent.

Doncs l’alcalde Ballesteros ve d’alguns d’aquests moviments socials i el seu catalanisme està fora de tot dubte. Aquests dies està rebent unes desqualificacions que no li toquen. Ni ell és el responsable del que ens passa als catalans, ni de lluny, ni tampoc no pot solucionar el conflicte, ni de bon tros. Hi ha interessos que, com en qualsevol disputa, no es veuen fins que aquest ja s’ha esvaït i que són fora de Catalunya. O algú creu que un conflicte a Europa no interessa als qui la volen dividir i emmetzinar?

Són tan colossals els reptes que tenim per davant i que fa massa temps que no hi prestem prou atenció que non ens podem permetre gaires confrontacions. N’hi ha que diuen “ primer independència i desprès ja vindrà la resta “. Altres creiem que el projecte nacional de Catalunya té més viabilitat amb un Estat profundament reformat i una nova Europa i que no podem desatendre altres reptes també èpics com la construcció d’una nació amb igualtat d’oportunitats, segura i sostenible, culturalment avançada i amb recursos sufcients . Però això no pot ser motiu de divisió entre nosaltres. El catalanisme necessita amb urgència un nou projecte i seria un error excloure les persones que estan disposades a contribuir-hi, començant per re-unir, re-cosir, ampliar i captar noves energies. A l’alcalde de Tarragona també el necessitem.

 

publicat avui 27 de setembre de 2017 al Diari de Tarragona

Publicat dins de General | Envia un comentari

Ho sabien


Sabien la gent del PP i el sr Rajoy que no acceptar, impugnar davant el Tribunal Constitucional i aconseguir barroerament que retallessin la màxima llei catalana ( per cert, espanyola i orgànica ) com l’Estatut, comportaria molts problemes. Sabien que atacar Catalunya i la seva llengua per crear alarmismes i guanyar vots fora d’aquí, era alimentar l’odi, la desafecció i les ganes de marxar d’Espanya. Sabien que fer oïdes sordes a les peticions de milions de catalans que demanàvem – jo també  - poder decidir el nostre futur i votar un altre cop en referèndum per desfer aquell  atemptat al nostre autogovern, era enquistar el problema fins a la podridura. Sabien que fer campanya demonitzant la llengua catalana era pitjor per nosaltres que els dèficits discals que hi són i grossos. Sabien que no voler dialogar sobre les peticions dels presidents Mas i Puigdemont era portar a un carreró sense sortida la situació. Sabien que incomplir els compromisos de finançament d’infrastructures any rere any era augmentar greuges . Sabien, en definitiva que estaven utilitzant vilment i barroerament Catalunya i els catalans per als seus interessos de partit fora de Catalunya.Sabien i saben que fer ús de la llei i dels qui l’han d’aplicar – jutges i policies – no és la solució i saben que l’estan fent grossa .“ Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia “ que cridàvem de forma unitària des de l’Assemblea de Catalunya, van costar molt d’aconseguir com perquè ara s’ho carreguin aquesta gent amb tanta impunitat per bé que s’emparin en les lleis.

 

Denunciar set-cents alcaldes, perseguir totes les impremtes del país i diaris, requisar propaganda i ordinadors no són cap solució sinó més llenya al foc. Esperem que no calgui tornar a demanar amnistia en ple segle XXI. No puc sentir més vergonya i encara no ho hem vist tot. S’hauran de posar al cap que la solució no és altra que una consulta en forma de referèndum perquè així vàrem aprovar el darrer Estatut i així haurem de tornar a aprovar-ne un altre en una Espanya Federal com volem molts o fora d’Espanya com volen d’altres. Perquè res no hi ha d’immutable a la vida i perquè lleis substitueixen lleis.

 

Dit això, assenyalat l’origen i els primers responsables de la desgràcia, no podem deixar de dir que també sabien i saben Artur Mas – l’iniciador del procés -, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i la CUP que el referèndum no es podria fer plantejat com ho han fet de forma unilateral i sense acord. I si es posen algunes urnes serà una part només de Catalunya només que participarà. Ho saben, com saben que no podien passar-se les lleis per l’arc del triomf perquè dóna ales a l’altre per fer el mateix i perquè es trenca les bases de la convivència. No fer cas dels tribunals, ni dels Consell de garanties Estatutàries, ni dels lletrats del Parlament ni de tots els secretaris d’Ajuntaments de Catalunya ni de la Comissió de Venècia que n’entèn de referèndums, és una insensatesa majúscula que no té cap justificació i que deslegitima qualsevol acció i és comprar tots els números perquè no t’ho reconegui ningú. Sabien que el referèndum no es faria com sabien i saben que per molt que proclamin la independència que ja van prometre que estaria en marxa fa dos anys aquesta no vindrà. Ja em diran quina independència es pot tenir només amb la meitat de la ciutadania, amb qualsevol tant per cent de vots que es pot revertir a les següents eleccions, sense servei d’intel.ligència, ni d’energia, sense el control dels espais aeris i marítims, sense el reconeixement internacional. I fora d’Europa.

 

Tot això ho sabien i ho saben, mentre fomenten la mobilització de la gent amb l’únic objectiu de guanyar posicions de força per al futur i sobretot per obtenir més vots a les properes eleccions.Sé que tot això uns i altres ho sabien i ho saben i per tant, a mi no m’enreden.  Si els queda una mica de seny, que retirin el referèndum els uns i que els altres s’avinguin a parlar i a dialogar sense condicions cap dels dos.I de pas que s’ocupin de refer el teixit social de tot el país i no només de la meitat. I mentrestant, que governin planificant a deu anys, amb independència o amb una relació federal però . que ja portem massa anys de parèntesi i la pàtria no són només els 32.108 quilòmetres  quadrats – 70.520 si comptem tots els Països Catalans que jo també m’hi apunto –  sinó amb possibilitats d’oferir una vida digna als seus fills i filles.

 

Per últim, estic cansat que equiparin votar a democràcia. Votar de qualsevol manera? Sense cens, amb meses escollides no se sap com ? amb una llei feta amb tots els informes preceptius en contra ? A mi, que sóc partidari d’un referèndum ben fet, legal, acordat i reconegut, no em fan creure que això és democràcia que, per cert, és moltes altres coses: llibertat d’expressió, reunió, mitjans de comunicació públics imparcials, respecte a la llei per part dels governs, respecte a les minories, igualtat davant la llei – de les persones més febles especialment –, no estar sotmès a abusos de cap tipus,  que siguin respectats els drets que ja convenim que són bàsics: educació, sanitat, medi ambient sa, llocs de treball per tothom, igualtat de gènere, aigua i energia a l’abast de tothom i encara me’n deixo. Per cert, els qui fa anys que estem lluitant per alguns d’aquests drets, ens encantaria que ens acompanyessin aquells que ho redueixen tot al dret a decidir com a nació que som, per important que sigui aquest. Els rebrem amb els braços oberts.

 

Mentrestant, de lliçons més val que no ens en donem cap. I d retrets menys.Catalunya , com qualsevol país, no està feta; es construeix cada dia. I no es pot bastir només amb la meitat de la població. Sigui independent o federal o autonòmica, un país petit com el nostre no es pot permetre el luxe de caminar sense comptar amb tothom. La història ho ha demostrat abastament

 

Publicat dins de General | Envia un comentari