Macroniza, Pedro, macroniza

Estimado Pedro Sánchez: Al terminar el Comité Federal del 9 de julio pasado, mientras recogías los papeles te dije: “ no te voté porque lo hice por P. Tapias, pero te voy a defender a muerte visto lo que está pasando “. Luego vino el bochorno del Comité del 1 de octubre y decidí sumarme a tu proyecto porque creí que era el único que podía responder a lo que se espera de los socialistas. Veremos si lo consigues y no te vuelven a poner trabas. Tu victoria ha significado una catarsis: 1.Liberación, eliminación de  sentimientos que perturban el estado de ánimo. 2.Expulsión espontánea o provocada de sustancias nocivas al organismo.

Esto ha ido en serio. Hay que leer las 60 páginas de tu programa para ver que has propuesto un partido diferente y unas políticas nuevas. Porque como ha dicho Manu Escudero, “En el PSOE ahora es o una nueva etapa o pasar a la insignificancia “. Lo mismo se puede decir de un PSC bastante oxidado, sorpassado y en la cola . Ignorar cual avestruces el clamor de cambio de estas primarias, mantener el silencio, nos haría cómplices.

Y el clamor pide que desaparezcan: políticas acomodaticias y un partido cerrado a los de fuera, vetar a quienes desde la lealtad aportan ideas diferentes, renunciar a luchar contra los privilegios y a favor de la igualdad de oportunidades, negarse a ampliar, contar sólo con quienes dicen amén y prescindir de quienes tienen experiencia e ideas. Una mayoría clara ha dicho que  quiere un partido de izquierda con vocación y sentido de gobierno, autónomo de los poderes mediáticos y económicos y otras alianzas. Tendrás que insistir al 40 % que no quería cambio, que las primarias no han sido un mero trámite y que ya habías dicho que “Estas primarias serán el kilómetro cero del cambio político, social y económico”. Que sigan tu ejemplo, que abandonen las inercias y la zona de confort.

Para ello, macronízate, Pedro. Acude a Ferraz lo imprescindible, sal a hablar con quienes nos han abandonado: a las Universidades con quienes generan ideas, a las empresas, a los movimientos sociales y  culturales, a los centros de investigación, con quienes trabajan en los nuevos sectores de la economía como la verde y colaborativa, con quienes están en la transición energética, con los  abandonados por la derecha política y explotados por la económica, a los centros de salud y educativos. Habla de la nueva esperanza que significa un socialismo que supera las inercias y se adapta a las nuevas demandas sociales.

Rodéate de personas también de fuera que las hay dispuestas a colaborar. Termina con la territocracia y con barones y baronesas, haz que los cargos públicos sean líderes curtidos en su profesión, en el compromiso social,  cultural, ecologista, sindicalista y feminista, gente reivindicativa y a la vez de gobierno; que promuevan la participación, que escuchen a la gente  antes de decidir y que piensen primero en las personas y después en la economía. De esas personas líderes luego la gente se podrá fiar. Así se captarán nuevas afiliaciones y no solo con tenderetes aunque sean necesarios.

Macronízate y construye un movimiento del que el Partido sea solo una parte. Porque en una sociedad fragmentada y plural solo recuperaremos la mayoría desde la apertura y el pluralismo y si se demuestra  que el Partido es sólo un instrumento al servicio de las personas y no un fin al servicio de sus cargos. Si lo ha podido hacer Macron que no es muy de izquierdas que digamos, como no lo vas a hacer tu que sí que lo eres y que conectas con la gente mucho más ?

Confío que te tomes en serio la lucha contra el cambio climático. Nos va en ello nuestra propia vida y la de las generaciones futuras, la preservación de la biodiversidad,  la dignidad de todos los seres vivos. Y es un nuevo sector de la economía que puede generar miles de puestos de trabajo. Macrom también se ha comprometido a ello, como lo ha hecho con los sindicatos , incluso con los más exigentes. Allí me encontrarás a partir de ahora.

Y ya ves que diciendo que España es una nación de naciones puedes ganar unas primarias. Creo que hasta unas elecciones generales. Así que empieza a tirar del carro, a cantar la caña al gobierno del PP y a ofrecer el consenso para que Cataluña sea tratada como una nación que siempre ha decidido su futuro, que recupere lo que le quitó el Constitucional a instancias del PP y sean atendidas nuestras peticiones. Así ayudarás al PSC – falta le hace después de tanta renuncia – a reconstruir un catalanismo progresista que tanto necesita Cataluña.

Un abrazo

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Pedro Sánchez, el pitjor candidat

 

Arribats a aquest punt de degradació del socialisme a Espanya i de la democràcia en el context internacional , després d’un u d’octubre penós en què vaig contemplar en directe com triomfaven els poders fàctics i els qui des de dins el PSOE exercien d’executors del cop, ha arribat el moment decisiu

Els ciutadans i ciutadanes, que no són imbècils , ja saben el que va passar i el que passarà si es continua pel mateix camí de no respectar els compromisos d’un partit d’esquerres amb els seus electors, de preferir la inèrcia de remenar papers i prou sense afany de dur a terme els canvis profunds que demana la societat en què en molts indrets ens hem convertit i en l’allunyament de la ciutadania amb un procés de jivarització que s’ha d’aturar perquè els líders socials no es fan a les seus del partit sinó, al món laboral i associatiu, a les universitats , a les lluites socials . Perquè o ens nodrim d’activistes socials o acabarem morint. I no podem renunciar a oferir persones amb ideologia, conscienciades. Mitterand va preveure que els seus successors s’encartonarien, serien persones d’acció encarcarada, sense perfil, que només gestionarien el dia a dia sense ambició. Només cal veure com han acabat els socialistes francesos i això hem de reconèixer que també ens està passant Pirineus avall.

Doncs Pedro Sánchez és el pitjor candidat pels immobilistes, pels tebis, pels qui no gosen arriscar ni ser ambiciosos com ens reclama la ciutadania, pels qui consideren els moviments socials com aliens i se’ls miren de lluny en lloc de participar-hi i recollir les seves demandes, pels qui no creuen que els temps han canviat i que hi ha una demanda de democràcia imparable als partits i a la societat en general.

És el pitjor candidat pels qui van fer que es votés Rajoy traint així el compromís amb l’electorat. I que se’l votés sense arrencar al menys avantatges per la ciutadania perdent així la personalitat d’un partit d’esquerres.

És el pitjor candidat per les persones que no creuen que Espanya és  una nació de nacions quan al si del socialisme ja hauria de ser una qüestió superada i que cal ser agosarat i reconèixer que Catalunya necessita amb urgència reparar el nyap del PP recorrent l’Estatut i maniobrant fins que el Constitucional se’l va carregar sense tenir en compte que l’havien aprovat la majoria de diputats espanyols i el poble de Catalunya en referèndum.

 

És el pitjor candidat pels qui creuen que solucionar els problemes del partit consisteix en formar executives quilomètriques per “unir totes les sensibilitats” quan en realitat les fan així perquè callin tots aquells que tenen projectes i ambicions personals que poden ser legítimes però molt poques ganes de sacrificar-se i lluitar per les persones amb idees d’esquerres. Per això ens fem petits cada cop més i ens hi farem cada cop més si no donem un cop de timó amb un lideratge clar i disposat a corregir tot això

És el pitjor candidat per a bona part dels poders econòmics, religiosos, dels mitjans de comunicació que amb una gran miopia pretenen influir en les decisions – i de fet ho fan com s’ha demostrat – dels socialistes. No és un fet nou ni únic al nostre país. Els lobbys existeixen a tot arreu però sembla com si aquí no ho volguéssim admetre. Doncs hi són, es reuneixen, , esmercen esforços de tot tipus – àdhuc econòmics – truquen i influeixen, fins i tot, ja s’ha vist, en l’elecció d’un president de govern. Els coneixem amb noms i cognoms, sabem com s’organitzen , com canvien programes i intencions ,

 

El moment és greu i pot anar de pocs vots. És moment de mullar-se. No entenc els silencis ni comprenc segons quins suports. Perquè depèn de com vagin les coses di de qui guanyi, l’orientació serà una o una altra. Això no va de matisos. Els projectes són molt diferents. De partit, de les relacions PSOE-PSC i sobretot de la relació del socialisme espanyol amb la ciutadania, única finalitat de la nostra tasca com a socialistes.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Què es una nación, cariño ?

 

Em temo que el debat de les primàries per escollir el/la secretari/a general del PSOE celebrat el passat dia 15 de maig passarà a la història per dues perles que ens deixaren Susana Díaz i Patxi López.

 

La primera, la de Susana Díaz “ no mientas cariño” inclou una contradicció en si mateixa, perquè tothom sap que d’afecte li’n professa més aviat gens que poc. Així que dir-li “cariño” a Pedro Sànchez sí que és una mentida ni que sigui “cariñosa”..

La segona, la de Patxi López, “ tú sabes qué es una nación ?” allò que pretenia ( un professor que vol ensenyar el seu alumne ) perquè un docent mai no pregunta amb actitud de menyspreu ni es pretén erigir en receptacle i posseïdor de la veritat. Conec grans professionals i bons polítics que no han passat del primer curs a la Universitat com Patxi López , no és imprescindible, però com a mínim no pretenen donar lliçons doctes i s’atansen al debat i a la confrontació de les idees amb més respecte a l’adversari.

Però si Susana Díaz vol que parlem de la veritat i no diguem mentides, aquí va una aproximació de primera mà, de qui ha viscut aquests anys molt directament des del Comité Federal del PSOE – també vaig ser present ala sessió de l’1 d’octubre, la del cop anti-democràctic – : el secretari general legítim, escolllit en unes primàries pel conjunt de la militància socialista de tota Espanya es deia Pedro Sànchez. I qui el va col.locar en una situació impossible va ser un grup de persones molt influents de dins el PSOE i de fora.

Les de dins ja són conegudes, apareixen a les fotos dels actes de Susana Díaz – sobretot a les fotos de la seva presentació a Madrid -. Són les mateixes que van pressionar perquè de forma vergionyant i gratuïta es facilités el govern del PP. Vergonyant perquè no era aquest el compromís que havíem contret amb l’electorat. Gratuïta perquè es va regalar el govern al PP per continuar fent les mateixes polítiques. Al menys, com van fer els companys alemanys , s’hagués arrencat compromisos beneficiosos per a les classes populars i a continuació seguint el mateix exemple alemany s’hagués sotmès a referèndum de la militància. En canvi es va regalar “gratia et amore” sense precedents arreu del món.

Però val la pena aturar-nos un moment per explicar qui són les persones de fora. O és que algú pensa que Spain is different en qüestió de lobbys i grups de pressió ? L’estimat Josep Subirats, condemnat a mort desprès de la guerra civil, experiència terrible que després va narrar de forma tan escruixidora a “Pilatos, prisión de Tarragona”, ex-senador, ex-membre del Tribunal de Comptes Europeu, sempre m’ha pregat no oblidar que la dreta ocupa tots els poders. Llavors s’esplaia en detallar quins són aquests: l’econòmic i el bancari en particular, el de les grans corporacions de monopolis i oligopolis, el de les religions, el dels mitjans de comunicació, el militar… i naturalment el polític. Afegeix a continuació que l’esquerra només de tant en tant arriba al polític i diu que això només passa en comptades ocasions quan la dreta va despistada o l’enxampen en casos de corrupció, en situacions de crisi de lideratge, etc. etc. Però al cap de poc temps es refà, comença a organitzar-se, munta lobbys i grups de pressió per influir en les persones més febles o menys conscienciades de l’esquerra… o simplement fa coses menys confessables com amenaçar o comprar fins que torna a recuperar el poder polític que és l’únic que cedeix de tant en tant.

He pensat en Subirats en aquest procés. Les pressions brutals que han exercit sobre les persones dirigents del PSOE els poders fàctics ja van començar des del moment que el PP es va quedar en minoria, van aconseguir fer fora Pedro Sànchez i ara no han jugat a favor seu sinó ben al contrari. Sembla que al nostre país parlar en aquests termes està prohibit o et miren malament, et diuen que ets catastrofista, que poses en perill la unitat del socialisme o que tens una visió conspiratòria de la història. Però Sanders a USA , Hamon a França o Corbyn al Regne Unit parlen en aquests termes i ningú no s’escandalitza. Aquí molts prefereixen xiular però el conjunt de la militància però també i molt especialment el conjunt de la ciutadania, per poc conscienciada que estigui, ho sap sobradament.

I anem per “ però tu sabes lo que es una nación, Pedro ?” de l’aspirant a professor Patxi López. Pedro Sánchez li va respondre molt correctament així que ja no caldria abundar més. Josep Borrell va afegir quelcom de molt elemental l’endemà a través d’un article http://www.nuevatribuna.es/opinion/josep-borrell/pero-tu-sabes-lo-que-es-una-nacion/20170516135541139866.html citant  la conferencia (¿Qué es una nació?, 1882) d’Ernest Renan . Ës la mateixa tesi dde Rovira i Virgili i la de milions de catalans i catalanes  que es pot resumir dient: la voluntat. Perquè si aquesta no hi fos, per molta llengua, història compartida, tradicions i dret que hi hagués , no hi hauria nació ni res.

Però resulta que a Espanya n’hi ha i n’hi haurà, vulgui Patxi López o no. Pedro Sánchez ho sap, ho diu i treballa per solucionar un problema que existeix. I aquest no és l’únic problema d’Espanya, no. Però nés un i gros. I hi ha socilastes que som al Partit Socialista que el volem resoldre. Molts pensem que només es pot solucionar amb un referèndum. Per cert, el PSC fins al 2015 ho defensava i per tant no deu ser tan dolenta la proposta.

Malauradament el debat no va donar molt més de si però si allò que es pot esperar d’un debat i d’unes eleccions – siguin o no primàries – és un programa i unes idees, sense dubte qui mereix sortir elegit aquest diumenge és Pedro Sànchez… per incompareixença de Susana Diaz que no ha presentat el seu fins 72 hores abans. Sense comentaris.

Però si el programa ha de ser transformador, de canvi profund a favor de la gent i del planeta, de compromís amb polítiques conseqüents  innovadores i d’un model de partit que trenqui allò que en dic el complex de gestoria o de simplement moure papers des de les institucions, tampoc no hi ha dubte que el guanyador ha de ser Pedro Sànchez. Si no, anem arriats (1)

 

 

1- amainar (o arriar, o abaixar, o plegarveles fig Moderar-se, desistir d’allò que hom pretenia, cedir a l’adversari.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Carme Chacon, una història per reflexionar

Aquests dies he escrit sobre tu, Carme, posant en valor les teves virtuts, la teva aportació a la conquesta de majors quotes de democràcia. Som en temps de reduccionismes: si es fa això hi ha democràcia, si no es fa ja no n’hi ha . Però la democràcia és igualtat sobre tot. O totes les persones participen i són considerades amb igualtat d’oportunitats o llavors sí que no hi ha democràcia. Tu vas contribuir-hi des del govern de José Luis Rodríguez Zapatero: les dones i les persones de la mateixa orientació sexual ja tenen els mateixos drets, les que tenen més dificultats per edat o per dificultats d’origen o sobrevingudes havien de tenir dret a prestacions per viure més dignament. La primera ministra de defensa amb 36 anys i embarassada va significar una de les fites definitives perquè a la nostra comunitat , per si algú ho dubtava, es confirmés amb la teva tajecvtória, que es podia ser mare, ministra de defensa, viatjar arreu del món animant les forces de pau d’un país

Igualtat i justícia en parlaves obsessivament, es diria que eren les teves divises. I quina injustícia considerem avui la teva partença.

Ens apreciàvem per moltes raons, però crec que especialment  perquè manteníem les nostres conviccions amb fermesa. De vegades discutíem com si ens hi anés la vida… ja veus. I en massa ocasions la gent pensa que quan discutim ens barallem. Però això no passa amb gent com tu que no segueix ni espera consignes, que allò que defensa  ho fa des de conviccions profundes, fonamentades; i que quan arriba a una conclusió en fa una defensa des de la fermesa. Qui pensi que tu i jo ens enfadàvem i que no podíem anar a dinar ho fa des de la insensatesa i des de la imbecilitat. La darrera frase que ens vàrem dir: “ si tu i jo ens haguéssim d’enfadar perquè tenim posicions diferents, ja podríem plegar…”.

La convivència al Congrés dels Diputats, les caragolades a Lleida, els partits del Barça dels dimecres a casa de la Tere Cunillera, la preparació des de l’inici amb un petit grup de la candidatura de José Luís Rodríguez Zapatero a la secretaria general del PSOE que vàrem guanyar per set – només set – vots…. i com desprès ens vàrem decebre tant perquè en el teu cas vas haver d’assaborir la derrota per només vint-i-dos entre més de mil cinc-cents…..

Carme, ens faràs molta falta. De vegades he pensat darrerament que tu eres de les poques persones que podies trencar la maleïda tradició de la nostra democràcia que qui perd queda eliminat de l’àgora pública, cosa que no succeeix en altres països on, com deia el poeta “ m’agradaria anar-hi nord enllà on diuen que la gent és culta “. Eres jove per intentar el que al Congrés del PSOE de Sevilla vas perdre la cursa cap a la secretaria generald el PSOE només perquè onze persones – de més de mil – van decantar-se per l’altre candidat. Et/ens van faltar vint-i-dos vots. Era el moment del canvi al socialisme espanyol, estic convençut. Hi havíem posat l’ànima i vàrem estar a punt.  Allò hauria pogut canviar el destí del PSOE i potser d’Espanya i de Catalunya.

Si per Ciceró la història és mestra de la vida i per Cervantes mare de la veritat, potser que els qui ens quedem i admirem la teva personalitat, el teu llegat ha de ser la lliçó perquè aprenguem de la història, de la  teva història: compromís, convicció, lideratge i saber mirar al futur.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Carme Chacon, moltes gràcies

publicat al Diari de Tarragona el 10 d’abril de 2017

Carme, la teva mare ha respost el meu missatge fraternal de condol així : “ s’ha mort la meva filla  i em moro jo “ i sóc un riu. Recordo Miguel Hernàndez ara que s’ha esdevingut el 75è aniversari de la seva mort:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Amiga en l’acord i en el desacord, les teves aportacions a la causa que defensàvem han estat decisives. Fonamental perquè José Luís Rodríguez Zapatero arribés a President. Se’ns va acudir que podia ser ell i vàrem començar un petit grup entre els quals Tere Cunillera, Jesús Caldera ,,,, però abans ja t’havia profetitzat que series ministra el primer sopar que vàrem compartir quan vas arribar a Madrid. Encara governava Aznar i acabaves de prendre possessió com a diputada. Em vas mirar astorada però quan va arribar el moment vàrem riure molt.

Vaig venir a la teva presa de possessió quan vas assumir la cartera de defensa. Una dona i embarassada. Vas dir allò de “ capitan, mande firmes “ i vas entrar en l’imaginari col.lectiu.

He admirat sempre la teva fermesa en les conviccions i en les decisions. Això és marcar línia, tenir personalitat. En política abunden les actituds servils, són escadusseres les decidides i autònomes. Per això potser ens estimàvem, perquè tot i les discrepàncies valoràvem mantenir les nostres posicions sense servilismes. I a fe que hem discrepat darrerament pel que fa a les posicions que adoptava el PSC. Jo et deia: “ ara no estem d’acord, jo estic en minoria “ i tu: “ sí, però ets necessari i no pots marxar ”

Guillem de Berguedà , el trovador català del qual ens han arribat més textos, va escriure parlant també de la mort d’un personatge molt conegut i apreciat

Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s’ha estès
i cap consol no hi pot fer res,

Carme, gràcies per la teva amistat, per la teva aportació a la història del país que vol dir a la història de la gent que hi vivim, a la lluita de les dones per ser considerades iguals, per formar part de la gent que hem lluitat i lluitem per un món més just. Pervius en nosaltres i per això no seràs oblidada

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Carme Chacon, una anella estimada

 

publicat al Més Tarragona el 10 d’abril de 2017

En una de les primeres biografies de Zapatero – potser la d’Oscar Campillo – apareix el primer nucli de diputats i diputades socialistes al Congrès que vàrem reunir-nos per primer cop i vàrem decidir impulsar el nom de José Luís Rodríguez Zapatero com a candidat a president del Govern. Érem poca gent, però, des de l’inici, Carme Chacon. Sempre amb força i resolta, sense esperar instruccions – potser per això ens vàrem entendre des del primer moment quan va arribar al Congrès – vèiem tots dos clar qui podia ser el següent president socialista.

Abans ja havíem compartit moments inoblidables. Un d’ells el vaig explicar al mitin de Tarragona de la campanya del 2008: feia poques setmanes  que la Carme havia aterrat a Madrid i vàrem anar a sopar tots dos. En acabar, la vaig acompanyar al seu hotel i li vaig etzibar: “ tu arribaràs a ministra i quan ho facis, et faré de secretari i et portaré la cartera “. Em va mirar astorada i em va respondre “ què dius ¡¡¡ jo no seré ministra però tu seràs conseller “

Van passar quatre anys i quan Zapatero la va nomenar ministra li vaig enviar un missatge amb el següent text: “ digues-li a qui et faci de secretari que és interí perquè el titular sóc jo “. Al mitin va fer molta gràcia i Zapatero va riure molt. El cas és que ella també va encertar i quan Pasqual Maragall em va nomenar conseller també  em va felicitar amb molt d’afecte. Desprès vaig anar a la presa de possessió com a ministra de defensa i vaig sentir en directe la frase tants cops repetida: “ Capitan, mande firmes ¡¡“

Moments i anècdotes de la Carme en podria explicar a dotzenes. Els partits de la Champions els véiem junts a casa de Teresa Cunillera que feia d’amfitriona i tenia cura de la intendència perquè no li agradava com a nosaltres el futbol. Llavors el Barça no guanyava com ara i quan rebia un gol sonava el seu telèfon i es veia el nom d’Alfredo ( Pérez Rubalcaba ) a la pantalla. La Carme em demanava que agafés jo el telèfon perquè ella no volia “ ja està aquest merengon, agafa’l tu “. I ell sempre amb conya: “ però este no es tu teléfono, no ? “ . Jo: “ qué te pasa, por què llamas, no se puede poner que està ocupada “. I ella: “ engega’l”.

O les caragolades a Bell Lloch amb la seva família, o, naturalment, l’acció política, primer a l’oposició al govern d’Aznar junts i desprès jo ja des de Catalunya la seguia de més lluny però sempre amb atenció. O quan es va presentar per ser secretària general del PSOE i com vaig donar-li suport incondicional

No puc ocultar que darrerament teníem discrepàncies pel que fa a l’acció del PSC . Miràvem les coses diferents. No importa . Els partits socialistes que tenen vocació de ser majoritaris tenen en el seu si opinions diferents i complementàries. Això és el que li vaig dir la darrera vegada que vàrem dinar junts. Des del respecte i en el nostre cas, des de l’admiració que ens professàvem i que ens manifestàvem.

Aquest darrer dinar va anar precedit quan el vàrem concertar de la següent frase: “ però com podríem deixar de ser amics tu i jo ? “ que no sé qui la va dir primer però que tots dos vàrem corroborar.

Doncs això, com podríem deixar de ser amics seus les persones que la vàrem conèixer si la malícia i ella no es coneixien i era tota bondat ?

En conèixer la notícia de la seva mort, li envio un missatge a la seva mare i respon: “ S’ha mort la meva filla i em moro jo “ i és tan brutal el xoc que em provoquen les seves paraules que m’afecten al cor i als ulls. Tots morim una mica, sí, i la seva mare Esther més, però queda entre nosaltres la seva empremta inesborrable, de les que et modelen i et fan millor.

Els socialistes sempre pensem que els companys i les companyes que se’n van han estat una anella imprescindible de la cadena que formen les persones que lluitem  juntes per una societat més lliure, amb més possibilitats per tothom. La Carme ha estat una anella i per això romandrà entre nosaltres sempre. I em permetran les altres anelles que digui que aquesta me l’estimaré sempre especialment.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Mor l’IREC a Tarragona ?


Quan Miguel de Unamuno va dir la frase “ que inventen ellos “ no devia imaginar que més de cent anys desprès encara la recordaríem i en aquest cas a Tarragona, lluny de la seva Salamanca.

Per cert, que ve molt a tomb perquè primer la va usar en una carta a Ortega i Gasset, però desprès en un article en forma de diàleg de dos personatges esmentant precisament l’energia elèctrica que avui volem comentar:

“ROMÁN.- Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó.

SABINO.- Acaso mejor.”

Ignorava don Miguel que la recerca i la innovació porten aparellades coneixement, domini de la ciència, patents, cultura científica que s’instal·la en l’imaginari col.lectiu, desenvolupament de nous sectors productius i per tant, generació de llocs de treball imprescindibles.

Ve a tomb tot plegat perquè l’IREC està a punt de morir a Tarragona, víctima de la falta d’atenció dels governs darrers que l’han deixat esllanguir-se, afeblir-se i ara amb un ERO fatal, té molts números per desaparèixer.

No m’ho puc creure . Allò que va`rem crear amb tanta il.lusió els governs de Maragall i Montilla i que des de Tarragona vàrem aconseguir que s’instal.lès en bona part a la URV i que un dels seus projectes tenia abast mundial ( el projecte Zefir a l’Ametlla de Mar d’investigació en energia eòlica en aigües marines profundes )  no pot morir.

Ens trobem la Humanitat en ple canvi d’era en energia. El 80 % dels combustibles fòssils – petroli, gas i carbó –  que hi ha sota terra no s’ha d’extreure ja segons convenen tots els experts si no volem continuar escaclfant fatalment el Planeta. Però per fer-ho, es necessiten canvis radicals que no es poden fer sense investigar molt a fons en tecnologies d’estalvi i eficiència i de renovables.

Sembla que a Catalunya on elaborem plans de transició energètica que sobre el paper estan perfectes, oblidem que els plans necessiten accions cocncretes i entre aquestes, molta investigació i de qualitat. Si la poca que hi ha la deixem morir, no tenim perdó.

Catalunya, un país que en un 90 % depèn encara de l’exterior en recursos energètics no pot renunciar a investigar en energia si volem assolir el 100 % renovable el 2050 com diuen les Bases de la transició energètica  que acaba de presentar el Govern de la Generalitat.

Segueix essent necessària la investigació en eòlica al mar, també en nous materials, en emmagatzematge o en hidrogen amb tot el que comporta i – no s’espantin que ja ho desenvoluparem un altre dia en un altre article – la possibilitat que les nostres tres nuclears ara que acabaran la seva vida útil puguin usar hidrogen en un futur molt proper per generar energia absolutament neta i totalment renovable. Són només uns exemples.

I no val dir que no hi ha diners. El que passa és que no es considera una prioritat . Perquè si així fos, el Govern hauria de liderar i té possibilitats per fer-ho, la contribució de les potents empreses – i mira que n’hi ha al nostre país – del sector.

Mentrestant el govern fa l’impossible – ho hauria de fer com fos – que l’IREC no desaparegui, crec que seria just que ara que des de Hong Kong el Conseller Baiget anuncia un centre d’R+D a Catalunya en l’àmbit del vehicle elèctric, què tal si al menys com a compensació l’instal.lés a les nostres comarques ? Per exemple al Baix Penedès – la comarca amb més atur – on ja hi ha l’IDIADA, companyia líder especialitzada en disseny, enginyeria, assajos i serveis d’homologació per la indústria de l’automòbil i tota una zona logística que espera noves ubicacions per començar a caminar.

No estaran pensant en posar-ho als voltants de Barcelona on no saben com fer-ho per descongestionar-la ?

Publicat dins de General | 1 comentari

Maria Antònia Recasens, tarragonina compromesa

Ha mort a Mediona ( Anoia ) als 80 anys. En feia 28 que havia marxat de Tarragona on havia nascut, però encara avui la seva figura ens impressiona als centenars de tarragonins i tarragonines que vàrem gaudir de la seva inesgotable energia, compromís i lluita constants per millorar tot allò que abastava.

 

Nascuda al començament de la nostra Via Augusta dos mesos abans de l’esclat de la guerra civil, de pare tarragoní i mare madrilenya, ha estat fins al final la vitalitat personificada, l’optimisme impenitent. Acabats els estudis de secundària, va marxar a Barcelona molt jove perquè allí va trobar feina d’administrativa iniciant al mateix temps el seu activisme social al Moviment Escolta entre d’altres, però de seguida que va tenir oportunitat, va tornar a Tarragona per treballar a la Bic.

 

I aquí ja va ser tot un devessall d’activitat ciutadana, de compromís amb la gent de Tarragona: va crear el moviment escolta on va conèixer Maria Antònia Ferré Bosch que seria decisiva per introduir-la a l’Escola Pax quan es va fundar el 1963. També a l’Agrupació escolta Robert d’Aguiló trobaria  altres activistes que s’encomanaven la passió per iniciar els joves en una nova era. Es diria que Dora Nogués, Ramon Marrugat, els Arola, la pròpia M. Antònia Ferrer, els germans  Cèlia i Sergi Xirinachs entre d’altres, i més endavant Carme Cabré volien escurçar el temps de la foscor de la dictadura i a fe que aquesta gent tarragonina altruista ho van ser de decisius per aconseguir-ho. Gent que es trobava en altres indrets i àmbits amb Glòria Malè, Antoni Pujol, els Baixeras, Pepa Rosselló i altres que preparaven la post-dictadura i que suposava un alè d’aire fresc .

 

Igual feien teatre a Ràdio Tarragona al carrer Unió ( llavors Hermanos Landa ) que fundaven la Llibreria de la Rambla.Maria Antònia Recasens, a més, estudiava ceràmica amb Ramon Carreté a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona. Al PAX feia de professora de plàstica i muntava un petit taller al carrer Enrajolat amb forn on coure les seves peces. Igual trobaves la Maria Antònia amb el col.lectiu La Granota preparant activitats per als nens, focs de camp o tallers que amb activitats ciutadanes i de nova pedagogia al voltant de l’activitat artística i creativa.

 

Ella va ser decisiva perquè desenes de mestres assumíssim de veritat que l’ensenyament no era només embotir els caps de coneixements sinó aprendre a aprendre per una banda i a preparar per la vida. I això volia dir valorar molt l’expressió de totes les vessants creatives de la personalitat que cadascú portem en major o menor grau i que l’educació tradicional menystenia i castrava. Des de la música per entrar i sortir de l’escola i als patis fins a les activitats de convivències i colònies, els murs de l’escola, la forma d’adreçar-nos als alumnes i, naturalment , la pròpia activitat artística de  la plàstica o de la música tenien una nova dimensió amb ella.

 

Els anys 70 són de major activitat compromesa de la Maria Antònia si és que encara això era possible. El 75 l’escola PAX inicia una nova etapa d’escola cooperativa de pares i mestres en català – i encara vivia Franco ¡ -. Sempre dic que miràvem la porta de l’aula convençuts que entraria la policia dient que s’havia acabat la broma. Això no va succeir perquè el dictador ja portava un any agonitzant però que ho temíem era ben cert.Es va integrar en la lluita  per l’escola pública catalana que a les nostres comarques dúiem a terme la gent del PAX de Tarragona , a Reus les escoles Mowgli, Puigcerver i Montsant i a Valls l’Enxaneta. Participava activament en les Escoles d’Estiu, fundàvem la USTEC ( Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ), treballava de franc amb els nenes i nenes del barri de l’Esperança amb Immacualda Sastre, en l’organització de colònies a Bonavista o col.laborava amb la regidoria de cultura del primer ajuntament democràtic en les diferents celebracions del calendari festiu. També va formar part durant un temps de la Junta de Joventuts Musicals. El 1.987 es va presentar a les municipals en la llista que encapçalava Matias Vives.

 

Fins al 83 vaig compartir amb ella tasques pedagògiques i d’administració de l’escola. Ella va seguir fins al 88 en què per fi l’escola PAX i més de 70 escoles del col·lectiu del que l’escola PAX formava part ( CEPEPC  - Col·lectiu d’escoles per l’Escola Pública Catalana ) )  s’integraven a la xarxa pública. Lluny quedava l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat de 1975 quan un grup de mestres va aprovar la declaració per una nova escola pública i la manifestació a la Plaça Catalunya de 1.977 en que demanàvem convertir-nos en escoles públiques. Pel desembre del 1978 es va constituir el CEPEC aprovant uns estatuts on defensàvem la gratuïtat de l’ensenyament, l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, pluralisme pedagògic i gestió democràtica.

 

I llavors ens va deixar i va marxar amb el seu company cap a Ripollet on aviat va tornar a engegar el seu incansable activisme. Amb 52 anys i tot i no tenir res a veure amb la vila del Vallès, va activar un grup de lectura per a dones, va impulsar una associació de botiguers – emprenedora com era, va posar en marxa una botiga –, va formar part de la Junta d’Amics del Teatre de Ripollet, es va implicar en totes les lluites a favor de les dones i de la despenalització de l’avortament.  i fins i tot va formar part d’una candidatura de progrés en unes eleccions municipals.

Encara, els darrers anys de la seva vida a Barcelona era activista de l’ANC del Poble Sec.

 

Iconoclasta, trencadora, innovadora, pensava que el món és de tothom i per a tothom. Va deixar amics i admiradors per tot arreu. No hem pogut acomiadar el seu cos perquè, generosa com era, l’havia donat a la ciència.

 

Però som molts i moltes que li volem retre un homenatge a Tarragona, la que mai va deixar de ser la seva ciutat.  Però penso que aquest reconeixement no pot ser qüestió d’un dia sinó que la seva memòria ha de quedar de forma permanent en algun indret de la seva ciutat que ella va ajudar a fer i ser millor

 

Publicat dins de General | 2s comentaris

Reflexions de cara al proper Consell Nacional del PSC

 

 

1 – Ara que al PSC renovem direccions locals i de Federació veig que en massa ocasions es confon diferents sensibilitats amb diferents afanys personals de poder que poden ser legítims i fins i tot necessaris però que no són representatius del nostre electorat actual i futur.  Dit d’ un altra manera , la suma de molts projectes personals en executives de desenes de companys i companyes no significa suma de formes de veure , entendre i planificar i practicar el socialisme. D’aquestes n’hi ha quatre o cinc, no més. Als països on hi ha partits socialistes o que s’hi assemblen, és aquest el nombre de “ sensibilitats “ . En realitat són – allà – veritables  corrents d’opinió que representen diferents sectors de la societat i que per tant, contribueixen a sumar , agregar, activar persones que simpatitzen amb diferents formes d’entendre la lluita política socialista, sensibilitats, formes diverses i complementàries d’ entendre el socialisme per representar millor àmplies capes de la població que ens haurien de tornar a encaminar cap a la majoria.
Volem representar la majoria o una part petita de l’esquerra a Catalunya ? Tan de bo el socialisme català i espanyol sigui capaç d’aplegar la diversitat de pensaments diferents de l’esquerra. I això no s’aconseguirà no només tolerant la diversitat i el pluralisme en elk si dels partits sinó fomentant-los  i valorant-los com a positius. M’agradaria sentir els i les nostres dirigents intervenint en aquesta línia.
2 – En aquest mateix sentit , no entenc aquesta “neutralitat” de la majoria de dirigents del PSC en el procés de primàries del PSOE. Els líders d’un partit són elegits perquè liderin opinant, intervenint, aportant. Tenen més informació i més hores de dedicació a la política, més capacitat d’influència. Han de generar opinió i l’han d’emetre. L’alcaldessa de París n’és un bon exemple. S’ha manifestat a favor d’un dels dos candidats presentats fins al moment . Ho ha fet amb naturalitat com serà natural que intervinguin altres en el mateix o en diferents sentit . Crec que en aquests moments el PSC necessita de les aportacions de tothom i més encara dels seus i les seves dirigents. Algú dubta que segons quin sigui el resultat de les primàries del PSOE al PSC li anirà molt malament ? A què ve aquesta “ neutralitat “ ?
3 – L’acord amb la gestora del PSOE no s’ha plantejat adequadament des del meu punt de vista.
a) Tot allò que afecta al protocol de relacions signat i aprovat en un Congrés fa 39 anys no es pot modificar sense haver-ho plantejat al menys al Consell Nacional del PSC

 

b) Encara menys es pot signar amb una Gestora que té – o hauria de tenir perquè ja sabem que aquesta decideix fins i tot facilitar un govern al PP – competències limitades en el temps i en els continguts
c) La personalitat pròpia del PSC ha quedat afeblida es miri com es miri . En 38 anys no hem permès que ningú ens digués amb qui ens havíem d’aliar per acudir a unes eleccions ni amb qui havíem de pactar posteriorment. A partir d’ara ho haurem de posar en comú i tothom sabem que amb aquesta nova manera de procedir obrim la porta a altres maniobres perquè es pugui influir en les decisions del PSC.

d) El nostre perfil queda difuminat , ciutadans que llegeixen i escolten i pensen saben que a partir d’ara el PSC s’aliarà no amb qui creguem més adient sinó amb qui cregeuem més adient el PSC i el PSOE i que per tant decidim dos i no un. I que desprès els pactes també els decidirem conjuntament dos i no un .

 

e) A mi em sembla que molta gent s’ho pensarà abans de votar-nos i que ens serà més difícil recuperar la confiança dels milers d’homes i dones que pretenem tornar a convèncer.
f) El PSOE no es un fi, com tampoc no ho és el PSC sinó un instrument al servei de la població i crec que la nostra relació amb el PSOE no s’ha d’establir des de la por a que no s’enfadin sinó des de la lleialtat i la confiança que suposa una relació federal pensada en la gent. O practiquem el federalisme ja al nostre interior o no serem creïbles ni en el si de les nostres pròpies files
4 – Ja es veu que la intenció dels tres punts anteriors és fer les coses diferents per recuperar la majoria . Aquest punt darrer també. Si volem de veritat tornar a ser majoritaris no podem continuar fent les mateixes coses i els mateixos discursos. Ni veure’ns al costat de la dreta del PP i de Ciutadans. Els nostres pactes no poden ser “ amb tothom” i a més fer gala d’aquesta suposada capacitat o versatilitat . Hem d’assenyalar  els pactes i les aliances del futur ja des d’ara. Els companys alemanys del SPD ja van començar a preparar les aliances amb altres grups d’esquerra i ecologistes l’any passat i les eleccions no les tenen fins a l’octubre. Suggereixo una reflexió sobre aquesta qüestió. La ciutadania ens demana canvis. Les enquestes són tossudes

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Pere Godall, un gran tarragoní que continua viu entre nosaltres

 

 

Amb incredulitat i profunda tristor rebo la notícia de la mort de Pere Godall, gran tarragoní, gran músic i incansable activista social.

Ruth Troyano m’ho fa saber amb els mateixos sentiments i escriu al seu mur de facebook que recorda les seves paraules quan l’1 de febrer del 2006 Pasqual Maragall li va lliurar la medalla Macià ( a proposta de la “ Penya del Barquet “” : “ encara que tinguis molta feina, la clau és que t’agradi el que fas “.

 

Un gran home plurivaluós si se’m permet el neologisme: com a treballador de banca, com a músic de totes les hores del dia i de la nit – el “ pluriempleo” dels anys 50 i 60, recorden ? – , als 15 anys ja va  fundar amb els seus germans el “ trio Godall “ i després l” Orquestra Godall”  a la que va seguir diferents ortquestres, com activista cultural  - Món Camp tarragoní -, activista social de mil batalles ( organitzador i capdavanter dels supervivents de la lleva del biberó de la guerra del 36 ).

 

Més encara, Pere Godall destacava també per la seva humanitat i capacitat de connectar amb tothom. Allò que avui anomenem feeling. No li vaig conèixer mai cap mal humor, sempre amb el somriure al seu semblant, ha passat oper aquest món traspuant i encomanant simpatia i optimisme. Era d’aquelles persones que et fan pensar que si tothom fos com ell, el món funcionaria molt , però que molt millor.

El seu exemple ha estat aquest. Si els empiristes del segle de les llums i John Locke en particular deien allò que quan neixem som com una pissarra en blanc que anem omplint o escrivint a base de la nostra experiència , Pere Godall sense dubte ha escrit en moltes de les nostres pissarres. Puc afirmar que en la meva però estic segur que en la de milers de tarragonins i tarragonines que hem tingut la sort de conèixer-lo

I si és cert que els deus de l’antiga Grècia deien que un no acaba de morir fins que es perd la seva memoria, Pere Godall tardarà molts anys en morir-se del tot perquè la seva memoria perdurarà molts i molts anys.

El seu nom resta inscrit en la memoria de Tarragona i de Catalunya i allà on sigui segur que ja ha muntat una orquestra . Em va regalar unes quantes partitures per a piano, però segutr que no les necesita perquè se les sabia totes de memòria

 

Publicat dins de General | Envia un comentari