La Fórmula 1 ha tornat a Madrid convertida en un gegantí espectacle esportiu, econòmic i mediàtic. Durant tres dies, desenes de milers de persones han omplert el nou circuit de MADRING i milions han seguit les curses per televisió. S’ha parlat molt de l’impacte econòmic, de l’èxit de públic, de les infraestructures i fins i tot de la nova generació de monoplaces i dels seus combustibles sostenibles. Però hi ha una altra comptabilitat que també hauríem de fer: quina és la petjada de contaminació que deixa un Gran Premi?

He utilitzat deliberadament l’expressió petjada de contaminació i no només petjada de carboni. Mesurar les tones de CO₂ equivalent és imprescindible quan parlem de canvi climàtic, però no explica tot l’impacte ambiental d’una activitat d’aquestes característiques. Per als ciutadans que viuen a prop del circuit importen també els òxids de nitrogen, les partícules PM10 i PM2,5, la pols, els compostos orgànics volàtils, l’ozó troposfèric, les partícules despreses dels pneumàtics i dels frens i, naturalment, la contaminació acústica.

I en el cas de Madrid cal distingir, a més, dos impactes diferents: el de construir el circuit i el de celebrar-hi cada any el Gran Premi.

Abans de córrer calia construir

El primer impacte de MADRING es va produir molt abans que els vint Fórmula 1 engeguessin els motors.

La documentació ambiental del projecte permet conèixer la magnitud de les obres. Només en una de les grans àrees d’actuació estava previst moure aproximadament 1,37 milions de metres cúbics de terres, als quals calia afegir altres moviments de materials relacionats amb el traçat i les intervencions sobre la xarxa viària.

Moure una quantitat semblant de material significa excavadores, buldòzers, carregadores, compactadores i camions treballant durant mesos. Significa combustible, emissions i, sobretot, pols.

La mateixa avaluació ambiental identifica durant aquesta fase emissions de CO₂, òxids de nitrogen (NOx), diòxid de sofre (SO₂), monòxid de carboni (CO), partícules PM10 i PM2,5, a més de la pols produïda per les excavacions, els moviments de terres i la circulació de maquinària.

L’estudi ambiental va estimar per a la fase de construcció una petjada d’aproximadament 2.774 tones de CO₂ equivalent.

Des del punt de vista climàtic podríem discutir durant quants anys s’ha d’amortitzar aquesta petjada, tenint en compte que el circuit pretén utilitzar-se durant successives edicions del Gran Premi. Però des del punt de vista dels veïns la qüestió és diferent: aquestes emissions i aquesta pols es van produir mentre es construïa el circuit i van ser suportades per l’entorn durant aquells mesos.

I el CO₂ no és necessàriament el contaminant que més hauria de preocupar qui viu al costat d’una obra d’aquestes dimensions.

No tot és CO₂

Estem acostumats a identificar contaminació i canvi climàtic com si fossin exactament el mateix problema. No ho són.

El CO₂ té una importància enorme perquè s’acumula a l’atmosfera i contribueix a l’escalfament global. Però, a les concentracions ambientals habituals, no és el principal responsable dels danys locals sobre la nostra salut.

Per això hem de mirar especialment el NO₂, les PM10 i les PM2,5.

Els òxids de nitrogen procedeixen fonamentalment dels processos de combustió. Afecten el sistema respiratori i participen, a més, en processos químics que produeixen altres contaminants, entre els quals hi ha l’ozó troposfèric.

Les PM10 són partícules prou petites per penetrar en el nostre sistema respiratori. Les PM2,5 són encara més petites i poden arribar a les zones profundes dels pulmons. Per això la legislació i les polítiques de qualitat de l’aire els concedeixen tanta importància.

I una gran obra constitueix un escenari particularment favorable per produir partícules: excavar, carregar terra, descarregar-la, emmagatzemar àrids, circular sobre superfícies sense pavimentar o transportar materials en camions aixeca pols contínuament.

No és casualitat que la resolució ambiental de MADRING establís mesures com regar els terrenys, cobrir els camions amb lones, netejar els vials, rentar les rodes dels vehicles i limitar-ne la velocitat dins de les obres.

A partir de la dimensió de l’obra i dels factors habituals d’emissió de la maquinària dièsel es pot estimar que les emissions de NOx es podrien situar en un ordre de magnitud de diverses tones durant la construcció. Però cal ser rigorosos: això és una estimació, no una mesura. Per conèixer-ne la xifra exacta necessitaríem saber les hores de funcionament, la potència, el combustible consumit i la tecnologia anticontaminació de tota la maquinària utilitzada.

Encara és més difícil calcular les partícules produïdes pel moviment de terres. La humitat, el vent, la velocitat de circulació dels vehicles, els sistemes de reg o el grau de pavimentació modifiquen enormement les emissions.

Probablement, però, la pols fugitiva generada per un moviment de terres d’aquesta magnitud va tenir molta més importància local que les partícules procedents directament dels tubs d’escapament de les màquines.

I aleshores van arribar els Fórmula 1

Acabades les obres, canvia la naturalesa de la contaminació.

Durant el Gran Premi apareixen noves fonts: els mateixos monoplaces, les categories auxiliars, camions, vehicles de servei, generadors elèctrics, instal·lacions temporals i helicòpters.

I apareixen també emissions que sovint oblidem quan parlem de contaminació automobilística: les partícules procedents del desgast dels pneumàtics i dels frens.

Els pneumàtics no desapareixen màgicament quan es desgasten. Una part del material que perden es transforma en partícules de diferents mides que queden sobre l’asfalt o passen a l’entorn. El mateix passa, encara que amb característiques diferents, amb els frens.

És significatiu que la mateixa documentació ambiental de MADRING estableixi la utilització d’escombradores amb aspiració per retirar el material acumulat sobre la pista i evitar-ne posteriorment la resuspensió.

El passat agost la FIA ha utilitzat el circuit de Zandvoort, seu del GP dels Països Baixos, per investigar com capturar en el drenatge partícules procedents dels pneumàtics, microplàstics i altres contaminants abans que arribin a rius i al mar. És a dir, la mateixa FIA reconeix que el problema ambiental del motorisme modern ja no és només el CO₂ del combustible.

I tot això passa acompanyat d’una contaminació que no es mesura en tones sinó en decibels: el soroll. Per a qui contempla la cursa per televisió, el so d’un Fórmula 1 forma part de l’espectacle. Per a qui viu a poques desenes o centenars de metres del circuit, la consideració pot ser força diferent.

La paradoxa dels vint cotxes

Hi ha, però, una conclusió sorprenent.

Si calculem la petjada climàtica global d’un Gran Premi, els vint cotxes que veiem córrer representen només una part molt petita del conjunt. La major part de la petjada climàtica d’un esdeveniment internacional d’aquestes característiques no procedeix necessàriament dels monoplaces, sinó de tot el que cal mobilitzar perquè aquests cotxes puguin córrer: espectadors, equips, personal tècnic, material, instal·lacions, logística, allotjament i transport.

En el cas de Madrid, els estudis previs calculaven més de 80.000 visitants procedents de fora de Madrid, uns 45.000 dels quals de l’estranger. Només aquesta dada permet entendre la importància potencial dels desplaçaments de llarga distància i, especialment, de l’aviació.

Per això no considero prudent donar encara una xifra tancada sobre la petjada climàtica total del GP de Madrid 2026. La petjada completa és necessàriament molt superior a les emissions directes del circuit quan s’hi incorporen els desplaçaments dels espectadors, especialment els aeris; encara no disposem, però, d’una auditoria post-GP que permeti fixar-ne una xifra fiable.

Ara bé, aquesta perspectiva canvia quan fem la pregunta des del balcó d’un veí.

Als habitants de Valdebebas no els podem atribuir el CO₂ emès per un aficionat que vola des de Londres, Nova York o qualsevol altre lloc del món. Tampoc no té sentit atribuir-los les emissions d’un hotel del centre de Madrid.

El que ells suporten és la contaminació produïda físicament al seu entorn.

I aquí adquireixen molt més pes la construcció, la pols, els NOx, les partícules, els vehicles, els generadors, els pneumàtics, els frens i el soroll.

Són dues comptabilitats ambientals diferents i totes dues són necessàries.

L’ozó, un problema afegit

Hi ha un altre element que mereix atenció.

Els NOx participen, juntament amb altres compostos i sota determinades condicions meteorològiques, en els complexos processos fotoquímics que generen ozó troposfèric.

I parlem d’una zona on aquest contaminant ja constituïa un problema abans de l’arribada de la Fórmula 1.

La documentació ambiental recull que l’estació pròxima de Juan Carlos I havia registrat superacions dels valors de referència relacionats amb l’ozó. Per tant, qualsevol aportació addicional de precursors s’ha d’analitzar dins d’una situació atmosfèrica que ja presentava antecedents.

Això demostra per què limitar el debat ambiental a comptar tones de CO₂ resulta insuficient.

Com hauríem de mesurar realment l’impacte?

La millor manera de conèixer què han suportat els veïns no consisteix únicament a calcular tones.

Necessitem saber què hi havia realment a l’aire que respiraven.

Això significa mesurar NO₂, PM10, PM2,5 i ozó abans, durant i després de les obres i fer el mateix durant els dies del Gran Premi. I comparar aquests resultats amb estacions pròximes i amb dies equivalents sense competició.

Perquè una tona de NOx emesa a quilòmetres de distància no produeix necessàriament la mateixa exposició que una quantitat molt menor alliberada al costat d’un habitatge.

La contaminació atmosfèrica es converteix en un problema sanitari quan passa de la xemeneia o del tub d’escapament als nostres pulmons.

Per això les administracions i els responsables de MADRING haurien de fer públics de manera transparent els resultats complets de les campanyes de mesurament de qualitat de l’aire, soroll i vibracions realitzades abans, durant i després del Gran Premi.

Les xifres darrere de l’espectacle

1,37 milions de m³ de terres
Volum aproximat previst només en una de les grans àrees d’actuació durant la construcció. És un indicador especialment significatiu de la magnitud de les obres i de la generació potencial de pols i trànsit de maquinària.

2.774 tCO₂e — DADA OFICIAL
Petjada de carboni estimada en la documentació ambiental per a la fase d’obres.

2.025 tCO₂e — DADA OFICIAL
Estimació ambiental corresponent a la fase de funcionament considerada pel projecte. No s’ha de confondre amb la petjada climàtica global del Gran Premi, que hauria d’incorporar moltes altres emissions indirectes.

Diverses tones de NOx — ESTIMACIÓ
És un ordre de magnitud plausible per a una obra d’aquestes dimensions, però no una dada mesurada. Sense informació detallada sobre tota la maquinària utilitzada no és possible donar-ne una xifra exacta.

PM10 i PM2,5
A més de les partícules dels motors, una obra d’aquesta dimensió genera pols per excavació, càrrega, descàrrega, circulació de camions i resuspensió. La quantitat real depèn molt de les condicions meteorològiques i de l’efectivitat de les mesures de control aplicades.

Uns 120.000 espectadors diumenge i aproximadament 352.000 assistències acumulades durant els tres dies
No són 352.000 persones diferents, sinó assistències acumulades al llarg del cap de setmana.

Més de 80.000 visitants de fora de Madrid, uns 45.000 de l’estranger — ESTIMACIÓ PRÈVIA
Aquesta dada ajuda a entendre per què la mobilitat de llarga distància pot tenir molt més pes en la petjada climàtica global que el combustible consumit pels mateixos monoplaces.

NOx + PM10 + PM2,5 + COV + O₃ + pneumàtics + frens + soroll
Aquesta és la petjada que ens interessa especialment quan ens preguntem què suporten realment els veïns. No parlem només de canvi climàtic: parlem de qualitat de l’aire, salut i qualitat de vida.

Dues petjades diferents

Per tant, hauríem de començar a distingir clarament dos conceptes.

La petjada climàtica global inclou construcció, logística, energia, equips, espectadors, allotjament, transport nacional i internacional i competició.

La petjada de contaminació local inclou obres, maquinària, moviment de terres, vehicles, generadors, NOx, partícules, pneumàtics i frens, ozó secundari i soroll.

Confondre-les ens porta a una conclusió equivocada. Els Fórmula 1 poden representar una part molt petita de la petjada climàtica total del Gran Premi i, al mateix temps, el conjunt del circuit, les obres i la competició poden provocar un impacte ambiental apreciable sobre les persones que hi viuen al costat.

Un balanç ambiental cada any

La Fórmula 1 ha assumit compromisos importants per reduir la seva petjada climàtica. Els nous monoplaces utilitzen des del 2026 combustibles sostenibles i una proporció molt més gran d’electrificació. El campionat també està actuant sobre la logística i altres fonts d’emissions.

És positiu i cal reconèixer-ho.

Però precisament perquè la tecnologia permet millorar, hauríem d’exigir una avaluació ambiental molt més ambiciosa.

Cada Gran Premi hauria de publicar després de la seva celebració un balanç ambiental verificable que inclogués no només tones de CO₂ equivalent, sinó també consum energètic, combustibles utilitzats, NOx, PM10, PM2,5, residus, aigua, mobilitat dels espectadors, soroll i, sobretot, les dades reals de qualitat de l’aire registrades als barris pròxims.

I als circuits urbans o semiurbans aquesta obligació hauria de ser encara més gran. Perquè quan una activitat d’aquestes dimensions s’instal·la al costat de milers de ciutadans apareix una pregunta legítima que no es pot respondre únicament dient quants diners genera l’esdeveniment.

Cal saber també quin cost ambiental suporta la població que l’acull. Perquè un combustible pot ser sostenible des del punt de vista del carboni però continua sent contaminant des del punt de vista de l’aire que respirem. El CO₂ pot formar part d’un cicle de carboni gairebé tancat; els NOx i les partícules que surten del tub d’escapament, en canvi, arriben igualment a l’atmosfera local i potencialment als nostres pulmons. 

La petjada que no veiem

Potser aquesta és la principal lliçó del Gran Premi de Madrid.

Durant unes hores veiem vint cotxes extraordinàriament sofisticats circulant a velocitats impossibles. Són el centre de totes les càmeres i, per tant, tendim a identificar amb ells tot l’impacte ambiental de la Fórmula 1.

Però al darrere hi ha una altra cursa que gairebé no veiem.

Abans que arribessin els cotxes es van haver de moure més d’un milió de metres cúbics de terra. Durant mesos hi van treballar excavadores i camions. La documentació ambiental estima en 2.774 tones de CO₂ equivalent la fase de construcció. I, simultàniament, es van generar pols i emissions de NOx i partícules.

Després arriben durant uns dies monoplaces, helicòpters, generadors, vehicles auxiliars, pneumàtics, frens i desenes de milers d’espectadors. I quan acaba la cursa comença el desmuntatge.

Tot això forma part de l’espectacle encara que no surti per televisió.

Per això potser hauríem de començar a parlar menys de la petjada de carboni de la Fórmula 1 i més de la seva petjada de contaminació.

La primera ens explica una part de la seva contribució al canvi climàtic.

La segona ens obliga a preguntar-nos també quin aire respirem, quant soroll suportem i quin impacte deixem sobre el territori, sobre la salut i sobre les persones que hi viuen.

I aquest compte també l’hem de fer.

Epíleg amb preguntes:

1.- Per què Madrid ha portat la Fórmula E a un circuit permanent com el Jarama i, en canvi, ha construït un nou circuit semiurbà per portar la Fórmula 1 al costat dels habitatges?

2.- Si volem continuar celebrant grans espectacles automobilístics dins o al costat de les ciutats, té sentit continuar acceptant motors de combustió, soroll i emissions locals quan ja existeix una competició mundial elèctrica d’altíssimes prestacions?

3.- Madrid ha celebrat la Fórmula E elèctrica en un circuit permanent i relativament apartat, el Jarama. Per què ha situat la Fórmula 1 de combustió en un circuit semiurbà envoltat per barris habitats.

4.- D’acord que El Jarama depèn molt més del vehicle privat; MADRING està connectat amb Metro, Cercanías, autobusos i llançadores, i l’organització va plantejar el transport públic com a forma prioritària d’accés. Això pot reduir substancialment les emissions dels desplaçaments locals dels espectadors. Jarama és millor des del punt de vista de l’exposició directa dels veïns; MADRING és millor des del punt de vista de l’accessibilitat en transport públic. Aquesta millor mobilitat justifica portar una activitat extraordinàriament sorollosa i amb emissions locals tan a prop dels habitatges.? 

5.- Més enllà de la contaminació, no és aquesta una qüestió de planificació urbana i salut pública ?

6.- Si fos aigua contaminada abocada a un riu o al mar, es permetria una competició com aquesta ? Per què es permet contaminar l’aire que inevitablement tots els éssers vius ( molts d’ells vulnerables ) acabem respirant ?

Fonts

Comunitat de Madrid — Informe d’Impacte Ambiental del projecte MADRING. Documentació ambiental sobre moviment de terres, emissions durant les obres i l’explotació, qualitat de l’aire, mesures contra la pols, pneumàtics, soroll i mesures correctores.

Estudi d’Impacte Ambiental del Circuit de Fórmula 1 de Madrid. Dades del projecte i estimacions de petjada de carboni: 2.774 tCO₂e durant la construcció i 2.025 tCO₂e durant la fase de funcionament considerada en l’estudi.

MADRING / PwC. Estudi sobre l’impacte econòmic i l’origen previst dels assistents al Gran Premi d’Espanya. Estimació de més de 80.000 visitants de fora de Madrid, dels quals aproximadament 45.000 serien internacionals.

Organització del GP d’Espanya de Fórmula 1 / MADRING. Dades d’assistència de l’edició de 2026: aproximadament 352.000 assistències acumulades durant el cap de setmana i unes 120.000 el diumenge.

FIA — Reglament tècnic de Fórmula 1 2026 i combustible sostenible. Característiques de la nova generació de monoplaces, major electrificació i introducció de combustible 100% sostenible.

Organització Mundial de la Salut (OMS) — Global Air Quality Guidelines. Evidència científica i valors guia sobre els efectes sobre la salut del NO₂, PM10, PM2,5 i ozó troposfèric.

Agència Europea de Medi Ambient (EEA) — Air Pollution in Europe. Informació sobre contaminació atmosfèrica, efectes sanitaris de les partícules, òxids de nitrogen i ozó i emissions procedents del transport.

Nota sobre els dos estats que estan per sota de Catalunya a la taula: Berlín no és una regió o territori obert; és una ciutat-estat i pràcticament el 100% de la seva superfície. 

I Baviera és la Catalunya alemanya eòlicament parlant perquè malgrat el vent que es podria aprofitar, el 2014 el govern conservador (la CSU), cedint a la pressió de plataformes veïnals que es queixaven de l’impacte visual va aprovar la infame Regulació «10H» que va bloquejar el 99% del territori bavarès i va congelar l’eòlica durant gairebé una dècada

Catalunya té una densitat de potència eòlica 43,79 kW/km2 que és gairebé cinc vegades menor que la mitjana d’Alemanya 190,61kW/km2 i queda en complet ridícul si es compara amb estats alemanys líders com Slesvig-Holstein (610,23kW/km2), que multipliquen gairebé per 14 la presència eòlica catalana al seu territori.

 En canvi a Catalunya l’anomenat impacte visual ens aboca al fracàs energètic: els molins  embruten el paisatge. Però mentre aquí diem que fan mala la vista per quatre molins, els landers alemanys conviuen de forma natural amb densitats de potència elevades.

De veritat algú creu que a Baviera, la Selva Negra o les costes de Slesvig-Holstein no estimen el paisatge, el turisme o el seu entorn natural ? Són els alemanys uns “imbècils insensibles”? Òbviament no. La diferència és que ells han entès que un paisatge sense molins avui és un paisatge mort demà pel canvi climàtic i que el ” mal a la vista” que alguns diuen aquí en realitat amaga que són màquines de salut perquè permeten tenir un aire sa no contaminat . Dit d’una altra manera, a Alemanya han entès que són els combustibles fòssils ( petroli i gas ) els qui embruten i maten el paisatge i les persones que hi vivim i que els molins ens permeten respirar net.

 A Alemanya han entès també que els molins els permeten ser sobirans independents energèticament dels països que provoquen guerres i crisis econòmiques amb l’energia mentre que a Catalunya importem la gran majoria de l’energia primària que consumim (petroli, gas i urani). Diguem-ho clar: el rebuig de l’eòlica no és un acte de protecció ambiental; és un acte de submissió colonial-energètica. Cada molí que es veta a Catalunya és un xec en blanc que se signa als oligopolis dels combustibles fòssils i a règims autoritaris que exporten gas i petroli.

 Preferim no veure els molins als nostres turons, però no ens importa l’impacte visual (i de salut) de les refineries, ni la destrucció d’ecosistemes als països d’on extraiem el petroli.

Per a l’any 2050 Catalunya s’ha fixat, a través de la Prospectiva Energètica de Catalunya, PROENCAT 2050, assolir la neutralitat climàtica i un model elèctric pràcticament 100% renovable. Per al 2030 l’objectiu ja són uns 5.000 MW eòlics, i avui gairebé no arribem als 1.400 MW. Amb el ritme de tramitació actual i l’oposició sistemàtica, la PROENCAT 2050 no és un full de ruta, és una carta als Reis Mags.

I si Catalunya no produeix la seva pròpia energia renovable, la transició es farà igualment, però de dues maneres pitjors: o competint en un mercat internacional caríssim, o important l’energia d’Aragó a través de línies gegantines de Molt Alta Tensió (MAT) que creuaran, vulguem o no, el nostre territori. L’impacte visual serà el doble i els beneficis econòmics se n’aniran fora.

No es pot voler la sobirania política o la resiliència econòmica mentre s’externalitza la producció de l’energia que manté les nostres neveres i mou les nostres indústries.

L’estètica és un luxe de societats riques que pretenen viure en una bombolla. En plena emergència climàtica, el veritable «impacte visual» dolorós no són tres aspes girant a l’horitzó; és veure els camps secs per les sequeres, els boscos cremats, els rius sense aigua i persones vulnerables – tots ho som un dia o altres – als hospitals . La sobirania energètica comença assumint la responsabilitat de les nostres necessitats.

¿Alemania insensible al paisaje o Cataluña hipócrita con el clima?

Nota sobre los dos estados que están por debajo de Cataluña en la mesa: Berlín no es una región o territorio abierto; es una ciudad-estado y prácticamente el 100% de su superficie.

Y Baviera es la Cataluña alemana eólicamente hablando porque a pesar del viento que se podría aprovechar, en 2014 el gobierno conservador (la CSU), cediendo a la presión de plataformas vecinales que se quejaban del impacto visual aprobó la infame Regulación “10H” que bloqueó el 99% del territorio bávaro y congeló la eólica casi durante una década,

Cataluña tiene una densidad de potencia eólica 43,79 kW/km2 que es casi cinco veces menor que la media de Alemania 190,61 kW/km2 y queda en completo ridículo si se compara con estados alemanes líderes como Slesvig-Holstein (610,23 kW/km2), que multiplican casi por 1.

En cambio, en Cataluña el llamado impacto visual nos aboca al fracaso energético: los molinos ensucian el paisaje. Pero mientras aquí decimos que hacen mala la vista por cuatro molinos, los landers alemanes conviven de forma natural con elevadas densidades de potencia.

¿De verdad alguien cree que en Baviera, la Selva Negra o las costas de Slesvig-Holstein no aman el paisaje, el turismo o su entorno natural? ¿Son los alemanes unos “imbéciles insensibles”? Obviamente no. La diferencia es que ellos han entendido que un paisaje sin molinos hoy es un paisaje muerto mañana por el cambio climático y que el «mal a la vista» que algunos dicen aquí en realidad esconde que son máquinas de salud porque permiten tener un aire sano no contaminado. Dicho de otro modo, en Alemania han entendido que son los combustibles fósiles ( petróleo y gas ) quienes ensucian y matan el paisaje y las personas que vivimos en él y que los molinos nos permiten respirar limpio.

En Alemania han entendido también que los molinos les permiten ser soberanos independientes energéticamente de los países que provocan guerras y crisis económicas con la energía mientras que en Cataluña importamos la gran mayoría de la energía primaria que consumimos (petróleo, gas y uranio). Digamos claro: el rechazo de la eólica no es un acto de protección ambiental; es un acto de sumisión colonial-energética. Cada molino que se veta en Cataluña es un cheque en blanco que se firma en los oligopolios de los combustibles fósiles y en regímenes autoritarios que exportan gas y petróleo.

Preferimos no ver los molinos en nuestras colinas, pero no nos importa el impacto visual (y de salud) de las refinerías, ni la destrucción de ecosistemas en los países de los que extraemos el petróleo.

Para el año 2050, Cataluña se ha fijado, a través de la Prospectiva Energética de Cataluña, PROENCAT 2050, alcanzar la neutralidad climática y un modelo eléctrico prácticamente 100% renovable. Para 2030 el objetivo son ya unos 5.000 MW eólicos, y hoy casi no llegamos a los 1.400 MW. Con el ritmo de tramitación actual y la oposición sistemática, la PROENCAT 2050 no es una hoja de ruta, es una carta a los Reyes Magos.

Y si Cataluña no produce su propia energía renovable, la transición se hará igualmente, pero de dos formas peores: o compitiendo en un mercado internacional carísimo, o importante la energía de Aragón a través de líneas gigantescas de Muy Alta Tensión (MAT) que cruzarán, queramos o no, nuestro territorio. El impacto visual será el doble y los beneficios económicos se irán fuera.

No se puede querer la soberanía política o la resiliencia económica mientras se externaliza la producción de la energía que mantiene nuestras neveras y mueve a nuestras industrias.

La estética es un lujo de sociedades ricas que pretenden vivir en una burbuja. En plena emergencia climática, el verdadero “impacto visual” doloroso no son tres aspas girando en el horizonte; es ver los campos secos por las sequías, los bosques quemados, los ríos sin agua y personas vulnerables – todos lo somos un día u otros – en los hospitales. La soberanía energética comienza asumiendo la responsabilidad de nuestras necesidades.

Ilde Santolaya se ha ido en silencio. Los últimos tiempos ya se había despedido poco a poco, paulatinamente, hasta que la enfermedad nos ocultó su amor por los suyos, su simpatía con los amigos, sus sueños por un mundo mejor. Pero todo eso no dejó de existir, simplemente nos lo escondió. Pero todos sabíamos que había existido y que en algún sitio seguía.

En los momentos más críticos, en los que se necesitaba más gente. Ilde siempre fue la primera en decir aquí están mis manos para ensobrar papeletas, mis ojos para garantizar que en las mesas electorales del Colegio Saavedra de Tarragona se cumplían las normas.

Los socialistas siempre le estaremos agradecidos pero pienso que todos los y las tarraconenses también porque es a partir de ese trabajo callado, de ese compromiso firme, prolongado y altruista de personas como Ilde que se construye una sociedad. Es la base, la “pinya” en lenguaje casteller, construida sin esperar nada a cambio más que la satisfacción del trabajo colectivo que a veces triunfa ( entonces somos muchos ) pero que en otras ocasiones no consigue la meta. Ilde era de las que estaba siempre, es decir, de las que siempre se podía contar.

Su marido y sus hijas, que no la han dejado estos últimos tiempos de silencio ni un instante, deben saber que la hemos valorado mucho y que pasó hace ya tiempo a formar parte de nuestro imaginario colectivo y en muchos casos hasta en el personal. Por eso no la vamos a olvidar y la llevaremos siempre con nosotros.

Ilde Santolaya se n’ha anat en silenci. Els darrers temps ja s’havia acomiadat a poc a poc, de mica en mica, fins que la malaltia ens va amagar el seu amor pels seus, la seva simpatia amb els amics, els seus somnis per un món millor. Però tot això no va deixar d’existir, simplement ens ho va amagar. Però tots sabíem que havia existit i que en algun lloc seguia.

En els moments més crítics, en què calia més gent. Ilde sempre va ser la primera a dir aquí estan les meves mans per ensobrar paperetes, els meus ulls per garantir que a les meses electorals del Col·legi Saavedra de Tarragona es complien les normes.

Els socialistes sempre li estarem agraïts, però penso que tots els i les tarragonines també perquè és a partir d’aquest treball callat, d’aquest compromís ferm, perllongat i altruista de persones com Ilde que es construeix una societat. És la base, la pinya en llenguatge casteller, construïda sense esperar res a canvi més que la satisfacció del treball col·lectiu que de vegades triomfa (aleshores som molts) però que en altres ocasions no aconsegueix la meta. Ilde era de les que estava sempre, és a dir, de les que sempre es podia explicar.

El seu marit i les seves filles, que no l’han deixat aquests darrers temps de silenci ni un instant, han de saber que l’hem valorat molt i que va passar ja fa temps a formar part del nostre imaginari col·lectiu i en molts casos fins i tot en el personal. Per això no la oblidarem i la portarem sempre amb nosaltres.

El Real Decreto-ley 7/2026 que se ha aprobado este jueves 26 de marzo marca un punto de inflexión en la política energética en España. Aunque nace bajo el paraguas de un «Plan Integral de Respuesta a la Crisis en Oriente Medio», su contenido va mucho más allá de la coyuntura económica inmediata. La norma introduce un nuevo paradigma estructural que sitúa el almacenamiento y la ciudadanía en el centro de la transición energética.

1.- «Pilar de la Firmeza» del Sistema Energético

Hasta ahora, el almacenamiento era visto como un complemento; con el RDL 7/2026, se convierte en un requisito de estabilidad
Canon de Almacenamiento Cero: Para incentivar la seguridad del suministro, se establece un canon de 0€ para la capacidad de almacenamiento de gas que supere los 20 días de consumo, obligando a la carga del 100% en períodos críticos.

Por otra parte, se establece la prioridad en el Acceso y Conexión: La norma introduce la figura de «Proyecto Energético Preferente». Aquellas instalaciones que incorporen sistemas de almacenamiento (hibridación) o proyectos de bombeo tendrán prioridad administrativa y acceso a red, reconociendo que la generación renovable sólo es útil si se puede gestionar y verter de forma flexible.

Seguimiento y Transparencia: Se establece la obligación de información mensual por parte de las Comunidades Autónomas sobre el estado de entrada en explotación de las instalaciones de almacenamiento para evitar el «bloqueo» de red por proyectos que no avancen.

Por último se declaran de utilidad pública las instalaciones de almacenamiento por bombeo de agua

2. Participación Ciudadana: Del Territorio «Receptor» al Territorio «Gestor»

La mayor novedad social es el fin del modelo de implantación pasiva. Ahora, el regreso social es una obligación legal.

Competencia Municipal Propia: El Decreto reforma la Ley de Bases del Régimen Local para reconocer expresamente que la promoción de comunidades energéticas y el impulso de la transición energética son competencias propias de los Ayuntamientos. Esto permite a los municipios invertir dinero público y gestionar directamente sus propios proyectos de energía.

Apertura Obligatoria a la Ciudadanía: En los proyectos de generación y almacenamiento, se refuerza la obligación de ofrecer participación a los actores locales (ayuntamientos y vecinos). No basta con pagar impuestos locales; los promotores deben diseñar procesos de participación real que permitan a la ciudadanía ser «copropietaria» o beneficiaria directa de la energía si lo desea.

Reglamentación de Comunidades Energéticas: El Govern se compromete a desarrollar el reglamento definitivo para las Comunidades Ciudadanas de Energía. Además, se contempla la reserva de un cupón de potencia específico en las subastas exclusivamente para proyectos con participación ciudadana.

3. Autoconsumo y Electrificación: Facilidades y Fiscalidad

El Decreto elimina barreras que frenaban la demanda:

Impulso al Autoconsumo Colectivo: Se simplifican los trámites para el reparto de energía en comunidades de propietarios y se amplían las deducciones en el IRPF por obras de eficiencia energética y autoconsumo.

Certificados de Ahorro Energético (CAE): El decreto potencia el sistema CAE, permitiendo que el ahorro generado por una instalación (por ejemplo, al sustituir gas por una bomba de calor) se convierta en un activo financiero negociable, mejorando la rentabilidad inmediata de las inversiones.

Y se establece una de las medidas más esperadas: la posibilidad de autoconsumo a 5 kms

En definitiva, el Real Decreto 7/2026 deja claro que

• La transición energética ya no es sólo una cuestión de «instalar paneles o molinos».
• La energía debe ser gestionable: El almacenamiento es la clave para la prioridad administrativa.
• La energía debe ser democrática: Hay muchas más facilidades para el autoconsumo y los ayuntamientos y vecinos pasan de ser espectadores a ser gestores activos con base legal.

El Reial Decret llei 7/2026 que s’ha aprovat aquest dijous 26 de març marca un punt d’inflexió en la política energètica a Espanya. Tot i que neix sota el paraigua d’un «Pla Integral de Resposta a la Crisi a l’Orient Mitjà», el seu contingut va molt més enllà de la conjuntura econòmica immediata. La norma introdueix un nou paradigma estructural que situa l’emmagatzematge i la ciutadania al centre de la transició energètica.

1.- «Pilar de la Fermesa» del Sistema Energètic

Fins ara, l’emmagatzematge era vist com un complement; amb el RDL 7/2026, es converteix en un requisit d’estabilitat
Cànon d’Emmagatzematge Zero: Per incentivar la seguretat del subministrament, s’estableix un cànon de 0 € per a la capacitat d’emmagatzematge de gas que superi els 20 dies de consum, obligant a la càrrega del 100% en períodes crítics.

Per altra banda, s’estableix la prioritat en l’Accés i Connexió: La norma introdueix la figura de «Projecte Energètic Preferent». Aquelles instal·lacions que incorporin sistemes d’emmagatzematge (hibridació) o projectes de bombeig tindran prioritat administrativa i accés a xarxa, reconeixent que la generació renovable només és útil si es pot gestionar i abocar de forma flexible.

Seguiment i Transparència: S’estableix l’obligació d’informació mensual per part de les Comunitats Autònomes sobre l’estat d’entrada en explotació de les instal·lacions d’emmagatzematge per evitar el «bloqueig» de xarxa per projectes que no avancen.

Per últim es declaren d’utilitat púbica les instal·lacions d’emmagatzematge per bombeig d’aigua

2. Participació Ciutadana: Del Territori «Receptor» al Territori «Gestor»

La novetat social més gran és la fi del model d’implantació passiva. Ara, el retorn social és una obligació legal.

Competència Municipal Pròpia: El Decret reforma la Llei de Bases del Règim Local per reconèixer expressament que la promoció de comunitats energètiques i l’impuls de la transició energètica són competències pròpies dels Ajuntaments. Això permet als municipis invertir diners públics i gestionar directament els seus propis projectes d’energia.

Obertura Obligatòria a la Ciutadania: En els projectes de generació i emmagatzematge, es reforça l’obligació d’oferir participació als actors locals (ajuntaments i veïns). No n’hi ha prou amb pagar impostos locals; els promotors han de dissenyar processos de participació real que permetin a la ciutadania ser «copropietària» o beneficiària directa de l’energia si ho desitja.

Reglamentació de Comunitats Energètiques: El Govern es compromet a desenvolupar el reglament definitiu per a les Comunitats Ciutadanes d’Energia. A més, es preveu la reserva d’un cupó de potència específic en les subhastes exclusivament per a projectes amb participació ciutadana.

3. Autoconsum i Electrificació: Facilitats i Fiscalitat

El Decret elimina barreres que frenaven la demanda:

Impuls a l’Autoconsum Col·lectiu: Es simplifiquen els tràmits per al repartiment d’energia en comunitats de propietaris i s’amplien les deduccions en l’IRPF per obres d’eficiència energètica i autoconsum.

Certificats d’Estalvi Energètic (CAE): El decret potencia el sistema CAE, permetent que l’estalvi generat per una instal·lació (per exemple, en substituir gas per una bomba de calor) es converteixi en un actiu financer negociable, millorant la rendibilitat immediata de les inversions.

I s’estableix una de les mesures més esperades: la possibiitat d’autoconsum a 5 kms

En definitiva, el Reial Decret 7/2026 deixa clar que

• La transició energètica ja no és només una qüestió d'»instal·lar panells o molins.
• L’energia ha de ser gestionable: L’emmagatzematge és la clau per a la prioritat administrativa.
• L’energia ha de ser democràtica: Hi ha moltes més facilitats per l’autoconsum i els ajuntaments i els veïns passen de ser espectadors a ser gestors actius amb base legal.

Aquest hivern ja hem tingut moltes hores de curtaïlment (  aturar l’energia renovable perquè encara no electrifiquem prou els consums energètics). Una paradoxa perquè falta molta electricitat per substituir els combustibles fòssils ( petroli i gas )  que encara constitueixen el 75 % dels consums totals d’energia al nostre país. És a dir,  hem de multiplicar per tres els consums elèctrics

Per tant, hem de guardar electricitat quan és barata i usar-la quan sigui cara i coneixem dues tecnologies molt eficients: les bateries que aprofitem el 90% de l’electricitat que prèviament els hem introduït i l’aigua embassada.

Les bateries ja estan vivint un gran creixement degut a l’extraordinària caiguda de preus. I encara el viuran més durant els propers anys perquè la normativa sobre bateries les equipararà  a la generació  i es podran formar comunitats energètiques compartint l’energia emmagatzemada en bateries. Espanya compta ja amb 124,5 MW de potència instal·lada en bateries i la cartera de projectes supera els  9.000 MW repartits en 560 projectes.

Però necessitarem encara molta més potència d’energia emmagatzemada per atendre demandes industrials de grans  generadors elèctrics  com parcs  solars i eòlics  i consumidors electrointensius com centres de dades, Indústries químiques o metal·lúrgiques,  ajuntaments o museus de consums 24x7x365. 

Per aquestes grans demandes però sobretot també per estabilitzar les xarxes elèctriques i evitar disfuncions i apagades com la que vam viure el 28 d’abril de l’any passat necessitarem  l’altra gran tecnologia d’emmagatzematge que és l’aigua que compta amb avantatges clars ambientals, de quantitat que pot emmagatzemar i d’anys de durada.

A les Terres de l’Ebre tenim la sort que està en fase d’estudis i tràmits molt avançats el Projecte GIRA de bombeig hidràulic que serà capaç en una primera fase d’emmagatzemar 1,3 Gw de potència als municipis de La Fatarella, Riba-roja, Ascó i Flix. Un projecte amb circuit tancat que per tant no consumirà aigua mentre estigui operant i amb unes  conduccions  totalment soterrades. Serà important durant els tres anys de construcció amb puntes de més de 1.000 persones treballant però sobretot perquè convertirà les nostres terres en les úniques que podran disposar a Catalunya d’energia renovable totes les hores del dia, terrenys industrials que els ajuntaments ja estan preparant, aigua i subvencions dels Fons Nuclears.

Aquest i altres projectes es plantegen, a més, amb la voluntat per part de les empreses de col·laboració amb els ajuntaments i amb la Generalitat fins i tot amb l’entrada en l’accionariat. Hem de treballar tots plegats perquè aquests processos de participació social es duguin a terme de forma que quedin superades etapes anteriors en què dèiem que aquí generàvem l’energia que donava riquesa i llocs de treball lluny de les nostres terres.

I treballar perquè  tot es faci amb transparència, amb informació de cada un dels passos i dels objectius, amb respecte al medi ambient i procurant que els llocs de treball siguin preferentment per la gent de la nostra terra. Estic convençut que la gran majoria de la població estem disposats a participar activament i de forma exigent per fer les coses bé. Un dels principis de la transició energètica és el de l’empoderament de la ciutadania. I això en aquesta ocasió és possible. No podem deixar passar aquesta oportunitat.

Els territoris que tenen futur són aquells que tenen energia i aigua i nosaltres la tenim i la tindrem. I l’emmagatzematge és indispensable i ens atorga nous factors competitius per créixer. 

Xavier Sabaté

Col·lectiu per un Model Energètic Social ( CMES )

Guardar energia en las Tierras del Ebro

Este invierno ya hemos tenido muchas horas de curtailemt (detener la energía renovable porque todavía no electrificamos suficientemente los consumos energéticos). Una paradoja porque falta mucha electricidad para sustituir los combustibles fósiles (petróleo y gas) que todavía constituyen el 75% de los consumos totales de energía en nuestro país. Es decir, tenemos que multiplicar por tres los consumos eléctricos

Por tanto, debemos guardar electricidad cuando es barata y usarla cuando sea cara y conocemos dos tecnologías muy eficientes: las baterías que aprovechan el 90% de la electricidad que previamente les hemos introducido y el agua embalsada.

Las baterías están viviendo ya un gran crecimiento debido a la extraordinaria caída de precios. Y aún lo vivirán más durante los próximos años porque la normativa sobre baterías las equiparará a la generación y se podrán formar comunidades energéticas compartiendo la energía almacenada en baterías. España cuenta ya con 124,5 MW de potencia instalada en baterías y la cartera de proyectos supera los 9.000 MW repartidos en 560 proyectos.

Pero necesitaremos aún mucha más potencia de energía almacenada para atender demandas industriales de grandes generadores eléctricos como parques solares y eólicos y consumidores electrointensivos como centros de datos, Industrias químicas o metalúrgicas, ayuntamientos o museos de consumos 24x7x365.

Para esas grandes demandas pero sobre todo también para estabilizar las redes eléctricas y evitar disfunciones y apagones como el que vivimos el 28 de abril del pasado año necesitaremos la otra gran tecnología de almacenamiento que es el agua que cuenta con ventajas claras ambientales, de cantidad que puede almacenar y de años de duración.

En las Terres de l’Ebre tenemos la suerte de que está en fase de estudios y trámites muy avanzados el Proyecto GIRA de bombeo hidráulico que será capaz en una primera fase de almacenar 1,3 Gw de potencia en los municipios de La Fatarella, Ribarroja, Ascó y Flix. Un proyecto con circuito cerrado que por tanto no consumirá agua mientras esté operando y con unas conducciones totalmente enterradas. Será importante durante los tres años de construcción con puntas de más de 1.000 personas trabajando, pero sobre todo porque convertirá nuestras tierras en las únicas que podrán disponer en Cataluña de energía renovable todas las horas del día, terrenos industriales que los ayuntamientos ya están preparando, agua y subvenciones de los Fondos Nucleares.

Éste y otros proyectos se plantean, además, con la voluntad por parte de las empresas de colaboración con los ayuntamientos y con la Generalitat incluso con la entrada en el accionariado. Debemos trabajar todos para que estos procesos de participación social se lleven a cabo de forma que queden superadas etapas anteriores en las que decíamos que aquí generábamos la energía que daba riqueza y puestos de trabajo lejos de nuestras tierras.

Y trabajar para que todo se haga con transparencia, con información de cada uno de los pasos y objetivos, con respeto al medio ambiente y procurando que los puestos de trabajo sean preferentemente para la gente de nuestra tierra. Estoy convencido de que la gran mayoría de la población estamos dispuestos a participar activamente y de forma exigente para hacer bien las cosas. Uno de los principios de la transición energética es el del empoderamiento de la ciudadanía. Y eso en esta ocasión es posible. No podemos dejar pasar esa oportunidad.

Los territorios que tienen futuro son aquellos que tienen energía y agua y nosotros la tenemos y la tendremos. Y el almacenamiento es indispensable y nos otorga nuevos factores competitivos para crecer.

Xavier Sabaté

Col·lectiu per un Model Energètic Social ( CMES )

Manolo, no podré ser a la cerimònia del teu comiat perquè sóc a Madrid des d’on escric aquestes ratlles en una nit que plovisqueja com si també la nit madrilenya plorés la teva partida. 

Abans de sortir de Tarragona he passat a donar-te el darrer adéu. Per cert, he trobat el company Solera i li he fet una abraçada i li he reconegut com ha tingut cura de tu aquests darrers 8 mesos. Increïble, que quedi constància del seu gest. He vist que la teva família ha acomplert el teu desig i t’han col.locat el pin amb l’escut de Tarragona a la solapa. No podies marxar de millor manera. Som pobres del tot quan marxem però hi ha gent com tu que quan se’n van deixen les millors riqueses que han acumulat en forma de servei als altres, són les úniques que valen la pena. Tu te’n vas amb les mans plenes d’aquestes i el pin les simbolitza totes. Pots estar ben orgullós del camí que has fet. Com el “ camino” del Rocio que vas ajudar a introduir i consolidar a Tarragona i que feies cada any. 

Per això et vaig venir a buscar el 1999 perquè formessis part de la candidatura municipal que encapçalava. Perquè coneixia el teu tarannà de servei a la comunitat. Ja sabíem que no guanyaríem, eh ?. Però t’era igual perquè allò que et motivava era el servei públic que ja coneixies per la teva dedicació al món associatiu i a la teva casa d’Andalusia de Tarragona. Allí també  t’anaven reelegint  perquè sabien que eres un gran President lliurat a la noble causa de fer que les persones tinguessin una vida més relacionada, més humana, conservant les seves arrels andaluses a Tarragona però també servint de vehicle perquè aquestes associacions s’integressin en la vida quotidiana de la ciutat , enriquint-la i evitant que es formessin blocs que dificultessin la relació. Gent com tu heu fet una gran contribució a la causa d’aconseguir que Catalunya sigui un sol poble independentment de l’origen de cadascú. 

Manolo, has servit a la comunitat des del lloc més humil  col·locar cadires i taules per una festa però també has tingut l’honor de representar la teva associació i la pròpia ciutat des de l’Ajuntament des de la responsabilitat de dirigir. Tot un exemple que ens deixes

La gent forjada en el moviment associatiu, cultural, sindical … I altruista és imprescindible a la política. Per això després,  coneixedor de la teva vàlua, també et va venir a buscar Josep Fèlix Ballesteros. I  llavors ja des del govern municipal, en una nova faceta de la teva vida  vas tornar a demostrar  la teva passió per Tarragona. Aquesta passió que nosaltres només l’entenem quan és passió per la gent, per mirar que tinguin una vida més digna i plena, sense discriminacions de cap mena.  I que has practicat sempre amb una gran amabilitat i generositat. No recordo mai un mal gest teu, ni una carada ni una polèmica agra.  

Et trobarem a faltar al Nàstic els diumenges amb Pere Valls, Josep Anton Burgasé i Manolo Fuster. També al futbol hem passat moments extraordinaris. Ja saps, a més, que de tant en tant ens posàvem una mica el dit a l’ull tu quan perdia el Barça i jo quan al Madrid no li anaven bé les coses…. per cert, avui no és el dia però…..en fi… que us ha eliminat l‘Albacete ,  Manolo ¡¡¡  MIra, no me n’he pogut estar….Però ens unia el Nàstic, no ? I aquí no hi ha discussió sinó unanimitat. El proper diumenge no deixarem que ningú ocupi la teva cadira i hi posarem una rosa ben vermella de part de tots, Manolo. De tota la teva gent que ha estat i serà molta.  T’ho has merescut. La teva petjada ja la portem dins per sempre

Amb aquesta salutació apareixia  cada matí Panchy  Picallos a una de les xarxes que compartíem i a twitter.  Cada dia amb una imatge nova que acostumava a ser d’una espècie animal diferent a la humana. I amb dos signes d’admiració Perquè la Panxy era de subratllar les seves expressions i els seus sentiments

Els qui hem tingut la sort de conèixer-la , reconeixíem en aquesta expressió tot un compendi del que pensava i sentia:

Agraïment a la vida en totes les seves múltiples expressions.D’aquí que cada dia usés una imatge dels éssers vius que ens acompanyen als que qualifiquem d’animals com si nosaltres no ho fóssim. A la Panchy li esqueia “Gracias a la vida” aquell poema de Violeta Parra considerat un “himne humanista” que va popularitzar Mercedes Sosa

Satisfacció per formar part d’una comunitat , la de Tarragona de la que se’n sentia orgullosa. No hi havia notícia  de rellevància sobre la ciutat  que no la impulsés a compartir-la amb els seus amics

Reafirmació diària de la seva lluita per un món més just I amb més oportunitats per tothom  independentment de la seva condició i molt principalment de la gent més desfavorida i més vulnerable . Ella va ser molts anys exemple també fent de mestra a Camp Clar.

Per això al costat del seu nom a twitter apareixien dues paraules que resumien la seva condició:  ciutadana socialista.

Tarragonina empedernida, coneixia bé el valor de la ciutadania que ens van llegar els romans i va lluitar i reivindicar per tothom aquesta condició de persona amb tots els drets i també amb deures.

I socialista. Perquè practicava la militància al PSC entenent que no hi ha altra manera d’aconseguir un món millor que la lluita organitzada en organitzacions d’esquerres. I a fe que va portar aquest convenciment amb total determinació i lleialtat. I persistència, sobretot, presistència. Perquè la Panchy va fer seves les paraules d’Isidre Molas al final del llibre “ La ciutat llunyana “ :  Construir una nova societat exigeix persones que vulguin i siguin capaces d’actuar amb llurs principis en condicions hostils sobretot en condicions hostils “. La Panchy Mai no va defallir en condicions hostils. Per dir-ho encara d’una manera més planera Mai no va  fugir en els moments difícils i es va mantenir fidel.  Tot un exemple pels qui només volen ser-hi quan les coses van bé.

A aquestes alçades de l’article suposo que ja sabrà tothom que quan la Pantxy ens deia “ Bon dia pit-rojos “ es referia als i les qui portem el color vermell al pit i al cor com ella.

Panchy, aquesta foto tan maca que encapçala aquests article te l’ha robat l’amic Josep Maria Milà del teu facebook i me l’ha passat ell.  Jo sé que no te’n vas perquè la gent que deixa tanta petjada roman sempre en les persones que us hem conegut .

Panchy, dissabte un grup de tarragonins cantarem el poema de Kavafis Viatge a Itaca que va musicar Lluís Llach la Plaça del Rei. Mentre canti això de “ que siguin moltes les matinades “ pensaré en com ens has alegrat tantes i tantes matinades amb el “ Bon dia , pit-rojos !!”

Quan surts per fer

el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port

que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats

per aprendre dels que saben.