Els pròxims busos, elèctrics i/o d’H2

 

 

Les nostres comarques i la ciutat de Tarragona encara més, poden ser referents en innovacions que ens posin de ple en l’anomenada transició energètica per diferents raons: per tradició, per intel·ligència acumulada, per infraestructures energètiques que no són enlloc com aquí, perquè la indústria química pot tenir un paper rellevant i perquè comptem amb instruments d’investigació. M’aturaré avui en aquests dos darrers.

 

Tenir indústria al sud de Catalunya és una sort i que sigui química encara més. Ara bé, cal que sigui competitiva i innovadora. I perquè ho sigui , la responsabilitat és de la pròpia indústria i de l’ajut que li puguem prestar ds del territori les institucions públiques, econòmiques i socials. I estic convençut que cal apostar per la implicació de la química de les nostres comarques en el món de l’energia. Ningú millor que la química és experta en els materials dels aerogeneradors o de les plaques solars fotovoltaiques o termosolars  o de les bateries ? I tampoc ningú millor que la química per generar hidrogen, un dels vectors energètics ja actuals i que té un gran futur com a combustible domèstic, industrial i per la mobilitat.

 

Desgraciadament encara ens sona estrany al nostre país entretinguts com estem a la Península Ibèrica en altres qüestions. Però corren informes a Brusel.les que ja parlen que al 2050 el 24 % de l’energia serà proporcionada per hidrogen. Clústers de grans empreses – alguna gasista espanyola inclosa – fan esforços per pujar al tren que no hauríem de perdre i al Japó ens ensenyaran als Jocs Olimpics del 2020 com, entre altres coses, tota la mobilitat es fa amb vehicles propulsats per hidrogen.

 

Tarragona  i la seva àrea han de ser també a l’avançada i el  transport públic pot ser capdavanter en aliança amb la indústria química i el port de Tarragona i l’aeroport de Reus.

 

Un apunt sobre recerca. El pobre IREC ( Institut de Recerca en Energia de Catalunya ) que té una de els dues seus a Tarragona s’ha quedat esquifit i és pràcticament inexistent. Va patir un ERE fa dos anys però a Barcelona ha tornat a créixer i aquí no. Necessitem un IREC en condicions si no volem perdre més oportunitats en la revolució energètica que altres ja estan fent.

 

La flota d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona ha planificat per al proper bienni 2020-2021 l’adquisició de més de cent autobusos elèctrics i deu d’hidrogen. Han calculat bé i saben que el preu de compra no és el preu d’una màquina sinó el cost de tota la vida útil d’aquesta. Si es fan així els càlculs són més barats els vehicles elèctrics que els de gasoil i no contaminen. Els d’hidrogen encara no però ja s’hi arribarà.

 

El nostre territori també ha de jugar aquesta lliga perquè té millors condicions encara i és únic en el conjunt de Catalunya i d’Espanya per desenvolupar un paper rellevant en la transició energètica. Per això només cal que posem en marxa tots els recursos de què disposem i que modestament hem exposat en aquest article. El 38 % del consum energètic al nostre país se’n va amb el transport. Podem i hem d’acabar amb el consum d’energia fòssil. Perquè entrarem de ple en la nova era de l’energia i de la indústria i perquè necessitem respirar tretze cops per minut un aire net.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Hidrogen i química a Tarragona

( publicat al Diari de Tarragona el dissabte 26 de gener de 2019 )

 


Aquest diumenge es presenta a Garcia – Ribera d ‘Ebre – un magnífic article molt documentat del professor de la UPC Carles Riba i Eduard Furró, enginyer industrial, ambdós veritables savis de llarga trajectòria científica i divulgativa. Aquest article , que he tingut el privilegi de llegir, sosté la tesi que les nuclears no s’han de tancar sinó substituir per un altre ús energètic aprofitant així les xarxes de conducció d’electricitat i les pròpies instal•lacions. Sobre aquesta qüestió hi venen treballant de fa temps i gràcies al seu mestratge vaig escriure en aquest mateix diari un article el passat catorze de juny. Tot el que sabia sobre aquesta qüestió en aquells moments ho havia après d’ells i de la meva experiència professional que ha continuat aprofundint en altres camps d’usos, generació i futur de l’hidrogen.
Aquesta és una de les solucions a l’enorme problema de l’energia i al propòsit de descarbonització de l’economia per evitar l’augment de temperatura del planeta i resoldre la contaminació que no emmalalteix ni mata la Terra que pot sobreviure a qualsevol canvi, sinó, diguem-ho clar, als éssers vius àdhuc els humans.En la transició energètica que tothom hem d’iniciar més aviat o més tard – les administra¬cions, les empreses, les ciutats i a cada domicili- hi ha un principi acceptat per tothom: canviar l’economia del carboni i per tant, els combustibles fòssils i l’urani avui ja sabem que és possible fer-ho per una energia procedent de fonts renovables.

Per tant. qualsevol resistència a aquest objectiu, insistir en les velles energies contaminants i perilloses és anar en la direcció equivocada, dificultar el nou camí, no emprar el temps en economia i llocs de treball amb futur i deixar que altres que es decideixen per les noves solucions ens avancin i estiguin més preparats que nosaltres.Però també sabem que avançar en el camí de les renovades requereix progressar en sistemes d’emma¬gatzemar energia perquè no sempre fa vent ni sol.

I una de les formes de guardar l’energia és l’hidrogen que cada cop es veu més com una de les solucions netes perquè és un vector energètic que en el seu ús amb l’oxigen es converteix en vapor d’aigua.El passat novembre vaig poder participar a Brusel•les en una jornada dedicada exclusivament a l’hidrogen i ports on es van aportar diverses experiències entre les quals una que em va fer pensar en Tarragona: la dels ports de la regió de Humber a GranBretanya on els ports col.laboren amb les principals indústries, incloent-hi la indústria química amb nombroses iniciatives d’R + D i amb llocs de treball altament qualificats. La indústria química a Humber ja produeix hidrogen com a subproductei manté cinc estacions de reabastiment d’hidrogen amb flotes captives. El consorci Team Humber Marine Alliance s’ha unit a un consorci de regions del sud del Mar del Nord amb l’objectiu de crear un “Jardí d’Energia Innovadora” del Mar del Sud. Aquest serà un “laboratori de camp” per a la integració energètica, inclòs l’hidrogen.

El Port de València, més a prop, comença a treballar amb un projecte europeu de cinc milions d’euros relacionat amb hidrogen i el de Barcelona, que participa amb el de Rotterdam, Hamburg, Barcelona, Los Angeles, Long Beach i Vancouver en una sèrie de projectes que tractaran el tema de l’escalfament global en el marc del Programa Mundial d’Acció Climàtica dels Ports, prepara una jornada  el 28 de febrer sobre el tema.

Enagás, Acciona i Cemex acaben d’anunciar el projecte ‘Power to Green Hydrogen Mallorca’ que consisteix en la creació de la planta d’hidrogen renovable més gran d’Europa mitjançant un parc fotovoltaic, per al seu ús com a combustible per a transport.Les empreses gasistes ja han estudiat quant hidrogen es pot injectar a les seves xarxes amb una proporció que no faci necessari canviar els equips actuals i que sembla que està sobre el 20 % de mescla amb el gas que usem ara.

Per altra banda, la UE farà aviat públic un llibre blanc sobre l’hidrogen amb objectius per al 2030 no inferiors a l’emmagatzematge de 30 GW. No és molt però les nostres nuclears poden jugar el seu paper a ser-ne candidates.Encara hi ha molt a investigar i molts problemes a resoldre però ens trobem davant una gran oportunitat i des d’aquest modests article, penso que Tarragona no hauria de perdre l’oportunitat de ser capdavantera i la seva indústria química podria ser-ne una gran protagonista no només en l’hidrogen sinó en moltes altres noves oportunitats de materials per produir energia fotovoltaica, termosolar, bateries o, com el cas que ens ocupa, l’hidrogen.
I, per suposat, la Universitat Rovira i Virgili i el Port de Tarragona. Vàrem perdre l’oportunitat del projecte Zèfir a l’Ametlla de Mar d’investigació d’eòlica en aigües profundes i l’IREC – Institut de Recerca d’Energia de Catalunya – amb seu també a Tarragona, podria jugar per fi, el paper que havíem somniat quan el vàrem crear . Ens hi posem ?

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Per què no també el rei?

Ara que revisen això dels aforaments que no tenen sentit al segle XXI – de fet mai no l’han tingut – , és estrany que siguem quatre gats els/les qui ens plantegem que el rei també hauria de ser exonerat del que en el fons , a més d’un privilegi , és una feixuga càrrega que ha de suportar el nostre monarca.

Perquè si no gaudís d’aquest privilegi, eh que el veuríem més humà i més com nosaltres la resta de mortals ? Doncs per aquest motiu, jo crec que el mateix rei hauria de demanar que se’l privés també a ell d’aital prebenda.

Us imagineu que aparegués en un programa de gran audiència una nit de  diumenge i ell mateix, previ avís que faria una declaració important com qualsevol Sánchez Castejón,  anunciés que demanava al Govern i als grups parlamentaris que el deslliuressin de qualsevol aforament ? La gent entendria que si cometia alguna malifeta, algun aprofitament indegut, algun delicte d’aquests que de tant en tant també la reialesa perpetra, seria jutjat com qualsevol dels seus súbdits.

Perquè Sa Majestat  ha de saber – crec que l’hi oculten – que milions dels seus subordinats pensem que és tenir molta barra la impunitat de què gaudeix tant ell com els seus avantpassats. Així que, pel seu bé i el de la seva descendència que tant ens ensenyen encara que si ho intenta l’àvia , la Sra. Reina ho entorpeix, faria bé Felip VI de renunciar al aforament. Si ho fes el podríem anomenar l’Humà si no fos que els catalans ja en vàrem tenir un fa 700 anys  de nom Martí. Bé, era rei de catalans i aragonesos que en això tenim gent que de seguida treu això que quan anàvem sols per la vida, gairebé sempre ho fèiem de la mà d’aragonesos i sicilians i napolitans i francesos.

Martí Humà, mort el 1410 va ser el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó que governà els països de la Corona d’Aragó. El seu hereu va ser Martí nomenat el Jove i se m’acut que abans els posaven adjectius macos als nostres reis i ara no ho fem perquè potser no els posaríem tan bonics ni tan amables, no ? Però no em vull estendre perquè de la falta de descendència d’aquest ens venen tots els mals als catalans ja que per aquesta causa va venir de seguida el Compromís de Casp el 1412 que ens portaria els Trastàmara castellans.

Bé, això que els mals dels catalans venen d’aquí és la meva teoria però com que els catalans pensem que els mals ens venen de molts esdeveniments a la història , potser que torni al títol i motiu d’aquest article i acabi ras i curt amb una frase que no passarà a la història però que podria portar a la glòria al nostre actual rei d’Espanya: si vol passar a la història, que renunciï a l’aforament i si encara hi vol passar més i de forma definitiva, que també renunciï a la corona. I mira que seria fàcil, eh ? Una carteta de dues línies i una signatura.

Ai, senyor , com es compliquen la vida fins i tot els reis.

publicat a la repúblicacheca el 19 de setembre de 2018

Publicat dins de General | Envia un comentari

Què fem amb les nuclears?

article publicat al diari Tarragona21 el 14 de juny de 2018

En el moment d’escriure aquest article, el 42 % del parc nuclear espanyol està aturat per diverses raons anomenades tècniques . Dels set reactors operatius a Espanya – cal recordar que tots elles operant sense llicència definitiva – n’hi ha tres de desconnectats de la xarxa: Vandellòs-2, Trillo i Ascó -2.

Amb el que portem d’any han estat nombroses les aturades i diverses les denúncies. La Fiscalia de Tarragona ha obert diligències d’investigació sobre la sèrie d’incidències i avaries que s’han produït els últims mesos a la nuclear de Vandellòs 2 arran de la denúncia presentada per l’associació Sociedad Humana. També l’Associació  Professional de Tècnics en Seguretat Nuclear i Protecció Radiològica ( ASTECSN) formada per funcionaris del cos de seguretat nuclear i protecció radiològica del Consejo de Seguridad Nuclear ( CSN ) ha alertat també de la comissió de diferents irregularitats en els processos de seguretat interna.

Per si no n’hi hagués prou,   hem conegut fa pocs dies que Iberdrola Generación Nuclear, la filial que agrupa els interessos  nuclears del grupo energètic, va registrar unes pèrdues de 110,87 milions d’euros el 2017, amb la qual cosa  acumula uns números vermells  de gairebé 1.200 milions d’euros des de 2013. És a dir, cinc exercicis consecutius en negatiu.

L’energia nuclear s’acaba. I no ho dic jo sinó una llei. La llei canvi climàtic aprovada per tots els grups parlamentaris llevat del PP el mes de juliol passat al Parlament de Catalunya es pronuncia clarament per una Catalunya 100 % renovable i pel tancament de les nuclears. És molt rellevant que ho digui una Llei, la primera de tota Espanya que ho fa en el seu article 19: “………. s’ha d’establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears”.

És cert que no és competència de la Generalitat però, en primer lloc, és molt rellevant que ho digui una llei aprovada amb una majoria tan ampla i en segon lloc, cal començar a pensar que  l’article 26  de l’Estatut d’Autonomia vigent diu que “Correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria d’energia” i més endavant que “La Generalitat participa en la regulació i la planificació d’àmbit estatal del sector de l’energia que afecti el territori de Catalunya.”. Amb aquest suport legal, la Generalitat té molt a dir sobre la nuclear i sobre qualsevol tipus d’energia.

Doncs bé, amb el propòsit que consta a la Llei i també al Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya que tenen tots els grups parlamentaris i els agents econòmics i socials damunt de la taula per discutir però que en el seu redactat inicial també es pronuncia pel tancament de les nuclears i a favor d’una Catalunya cent per cent renovable, els números han de sortir i hem de planificar quanta potència nova instal•lem si abandonem la contaminant i perillosa.

Això dóna per un altre article però allò que sabem segur perquè ho diuen tots els experts és que no es pot assolir aquesta un sistema basat en renovables sense una capacitat potent d’emmagatzematge a gran escala d’energia quan aquesta és sobrera i/o barata per utilitzar-la quan sigui escassa o cara. Per això alguns fa un temps que propugnem que les nuclears no es tanquin sinó que es dediquin a aquest emmagatzematge a gran escala que necessitarem.

De moment, tècnicament sabem que això es podria fer amb hidrogen perquè la tecnologia ja existeix i està prou contrastada ( a Oslo, Hamburg, Melbourne, México City i Sacramento ja s’han provat autobusos propulsats per hidrogen ). Algunes de les empreses més grans del Japò ja han constituït un clúster de l’hidrogen i sembla que el seu objectiu és assolir un gran desplegament als JJOO de Tokio al 2020. És un pas més en la cursa per obtenir un combustible net com ho és l’hidrogen, la combustió del qual només emet aigua com tothom sabem.

Un dels problemes és que obtenir hidrogen és car però per això es proposa generar-lo de l’aigua o del metà quan hi hagi excedents de renovables o en moments de cost baix de l’energia com a les nits. Això s’haurà de fer en entorns segurs, amb persones especialitzades, requisits que tenim de sobres a les nostres comarques on, a més, la industria química i els nostres centres de recerca hi poden jugar també un paper important.

Catalunya s’ha de sumar seriosament i no només amb lleis al repte d’assolir un país cent per cent amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant així llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats productives.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Substituir –no tancar– les nuclears


Les comarques del sud de Catalunya són decisives a proveir d’energia tot el país usant urani, gas i una mica d’hidràulica. En els governs Maragall i Montilla, també es van impulsar les renovables molt més que a altres indrets de Catalunya i es va crear l’Institut de Recerca d’Energia de Catalunya (IREC). Aquest darrer –amb seu a Tarragona i Barcelona– va iniciar, entre altres projectes importants, l’anomenat Zèfir d’investigació d’energia eòlica en aigües profundes a la costa de l’Ametlla de Mar perdut definitivament pels governs d’allà i d’aquí que han retallat els recursos destinats a investigació i no han sabut aplegar recursos privats. I, d’energia renovable, mai més se n’ha sabut res. Alguna cosa hem aconseguit: un pla i una llei.
El primer és el Pacte Nacional per a la Transició Energètica encara a debat. La llei, la de canvi climàtic aprovada per tots els grups parlamentaris, llevat del PP, el mes de juliol passat. Tots dos textos es pronuncien pel tancament de les nuclears. És molt rellevant que ho digui una Llei, la primera de tota Espanya que ho fa en el seu article 19: «… s’ha d’establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears».
És cert que no és competència de la Generalitat però és molt rellevant que ho digui una llei aprovada amb una majoria tan ampla. Ara també ho defensa la ministra del nou govern d’Espanya Teresa Ribera.

 

Així que valdria la pena que el govern del President Torra faci ús de l’article 26 de l’Estatut vigent que diu: «Correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria d’energia» i, més endavant, que  «…la Generalitat participa en la regulació i la planificació d’àmbit estatal del sector de l’energia que afecti el territori de Catalunya.» Amb aquests suports legals, la Generalitat té molt a dir sobre la nuclear i sobre qualsevol tipus d’energia.

 
Doncs, si volem una Catalunya 100% renovable, els números han de sortir i hem de planificar quanta potència nova instal·lem si abandonem la contaminant i perillosa. Això dóna per un altre article però allò que sabem segur perquè ho diuen tots els experts és que no es pot assolir aquesta fita sense una capacitat potent d’emmagatzematge a gran escala d’energia quan aquesta és sobrera i/o barata per utilitzar-la quan sigui escassa o cara. La diputada Rosa Maria Ibarra, diputada del PSC va dir durant la darrera campanya que les nuclears no cal tancar-les, sinó dedicar-les a aquest emmagatzematge a gran escala que necessitarem.

Tècnicament sabem que això es podria fer amb hidrogen perquè la tecnologia ja existeix i està prou contrastada (a Oslo, Hamburg, Melbourne, México City i Sacramento ja s’han provat autobusos propulsats per hidrogen). Algunes de les empreses més grans del Japó ja han constituït un clúster de l’hidrogen liderat per Toyota amb l’objectiu d’assolir un gran desplegament als JJOO de Tokio el 2020. Sobre el tema hi estan treballant amb molt rigor i profunditat el professor de la UPC Carles Riba i l’enginyer Eduard Furró autors de nombroses publicacions científiques i divulgatives. Sóc coneixedor de la propera aparició d’un extens article seu sobre el tema.

Obtenir hidrogen avui és car però aquests dies ha aparegut un informe de l’institut alemany Brainpool per encàrrec de Greenpeace que diu que l’hidrogen generat per energies renovables plantarà cara al gas abans de mitjans de segle, ja que els preus per kWh del primer augmentaran fins a superar el 150% del cost actual, de 0,02 a 0,035 euros mentre que en el cas de l’hidrogen generat amb energies renovables serà a la inversa, de 0,15 euros a 0,03  euros i finalment a 0,02 euros.

Generar hidrogen de l’aigua o del metà quan hi hagi excedents de renovables o en moments de cost baix de l’energia com a les nits s’haurà de fer en entorns segurs, amb persones especialitzades, requisits que tenim de sobres a les nostres comarques on, a més, la indústria química i els nostres centres de recerca hi poden jugar també un paper important.

Catalunya s’ha de sumar urgentment al repte d’assolir un país amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant així llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats productives.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Nuclears, útils però sense urani

article publicat al Diari de Tarragona el 14 de juny de 2018

Les nuclears s’han de tancar el 2027. Ho diu una llei per primer cop a Espanya. I és catalana, aprovada al Parlament de Catalunya, el passat 27 de juliol.

És la llei del Canvi Climàtic que en el preàmbul i en l’article segon es pronuncia per la desnuclearització en la producció d’energia elèctrica a Catalunya i en el dinovè diu: “ Establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears vetllant per la preservació dels llocs de treball directes que generen al territori “.

També l’any passat, el govern català aprovà el “ Document de bases per a constituir un Pacte Nacional per a la transició energètica de Catalunya” que s’ha de debatre entre experts, empresaris, sindicats i grups polítics i on es defensa una Catalunya cent per cent renovable el 2050.

Quan el 2008 Green Peace i la Universitat de Comillas van dir que això era possible per a tota Espanya molts es van manifestar incrèduls. Avui ja ho pensem tothom i també sabem que si no s’ha avançat de forma decidida és perquè hi ha  molts interessos que ho impedeixen.

Ara Pedro Sánchez ha encertat en unificar en un mateix ministeri Medi Ambient i Energia i en nomenar Teresa Ribera per dirigir-lo. Una ministra que ja anunciat a les institucions europees que Espanya vol prescindir d’energia procedent del carbó i de l’urani. I curiosament – o no tant- , l’anomenat “ Grupo de crecimiento verde “ format per les empreses tradicionals d’energia i els grans bancs espanyols s’han apressat a difondre un comunicat on volen “ adoptar un enfocament ambiciós….que permeti avançar cap a un model energètic basat ene energies netes “. Benvinguts a la nova època ¡¡

Fora l’urani, doncs. Però fa anys que maldem perquè les comarques del sud de Catalunya on tenim totes les nuclears de Catalunya tinguin una alternativa. Diria que Catalunya i Espanya ens ho deuen.

La Diputada del PSC Rosa Maria Ibarra va aportar una idea a la darrera campanya electoral: que les nuclears no es tanquin sinó que romanguin com localitzacions per emmagatzemar energia – per exemple hidrogen.  Això és del tot punt factible i necessari. Al Japó s’ha constituït un gran clúster liderat per Toyota que s’ha proposat donar-nos bones notícies al 2020 quan es celebraran al seu país els JJOO.

Un sistema energètic basat en renovable – com el que ja sembla que defensen fins i tot els que fins ara no en volien parlar, no serà possible sense un potent sistema d’emmagatzematge per guardar l’energia que sobra quan en gastem poca – les nits i els caps de setmana – o quan en generem en excés amb renovables i no sabem on posar-la. Això ho sap tothom però de propostes no en veiem gaires.

Sobre el tema hi estan treballant amb molt rigor i més profunditat el professor de la UPC Carles Riba i l’enginyer Eduard Furró autors de nombroses publicacions científiques i divulgatives. Sóc coneixedor de la propera aparició d’un extens article seu sobre la matèria.

Les comarques del sud de Catalunya podem ser capdavanteres en la transició energètica i no ens volem quedar endarrerits. La potenciació de l’IREC – Institut de Recerca en Energia de Catalunya – que té una de les seves seus a Tarragona pot jugar un paper important. Els governs de Catalunya i Espanya s’han de posar a la feina. I aquests que ara diuen que volen jugar des del sector privat, també els esperem.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Al PSC no hi ha necis

Entre els danys co-laterals del Procés, al sistema de partits ha estat i és notable. Alguns fins i tot han desaparegut, altres han disminuït molt sensiblement la seva acceptació manifestada a les urnes, mentre escric aquestes línies sento la notícia que fins i tot a Podem – Catalunya els han comunicat des de Madrid que a partir d’ara els dirigiran des de la capital del Reino. Algú ja li ha tret punta i ha dit que els han aplicat un 155.

Bé, doncs el PSC no ha estat exempt de problemes com per altra banda és ben notori. Doncs bé, el sr. Joaquim Coll, que practica un nacionalisme espanyol per altra banda al qual hi té tot el dret i que firma unes columnes a un diari digital que el qualifica d’expert en catalanisme – que ja és dir en un nacionalista espanyol – , va publicar fa uns dies una columna titulada “ la conjura de los necios “ en veure que uns quants socialistes ens pronunciàvem en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Hi feia aparèixer els alcaldes de Granollers, de Castellar del Vallès i el del cap de llista del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. El meu nom no hi era però em considero afectat igualment per tal com vaig ser el primer a manifestar-me i encara avui ho faig, contrari a l’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat.

Els talibans i els papistes sempre són més guardians de les essències, de les doctrines i dels dogmes. Així que el sr. Coll surt de tant en tant a fustigar quiell creu que s’aparta de l’ortodòxia fins i tot com en aquest cas, arriba a inventar-se conjures que només són a la seva imaginació.

Les mesures que el Govern de l’estat ha dictat ja tenen precedents a la història que el sr. Coll ja coneix com a historiador que és. Sap que constitueixen una veritable liquidació de les institucions catalanes i, per tant, del nostre autogovern. I hauria de saber – potser aquí no hi arriba però ja li dic jo -, que el pitjor no són les mesures i el temps que duraran, sinó el precedent que suposen de supeditació del nostre autogovern a les decisions del Govern de l’Estat. A patir d’ara es podran posar i treure les nostres institucions  des d’altres instàncies quan el catalanisme del que ell es vanta ser expert ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica. No he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de la sra Teresa Freixes, amb qui el sr. Coll coincideix en les manifestacions espanyolistes.

El sr. Coll no va dir res d’altres socialistes com Raimon Obiols , Daniel Font, Laia Bonet o el mateix ex-President Montilla i tants altres alcaldes i grups municipals socialistes que també s’han manifestat contraris. Formen també part de la conjura dels necis a la qual es refereix el sr. Coll ?

N’hi ha que voldrien uns partits hermètics, que tots caminessin a toc de corneta, uniformes  i potser uniformats. Altres creiem que pel bé del propi partit, si es vol ser representatiu d’un ampli ventall de la societat, no hi ha altre remei que expressar les opinions diverses que també existeixen el si de l’electorat. I li puc assegurar al sr. Coll que a l’electorat socialista hi ha opinions que potser no li agraden però que van en la línia d’un catalanisme d’esquerres que molts encara defensem i que inclou el dret dels catalans a expressar com ha de ser el nostre futur i la condemna de la liquidació de l’autonomia de Catalunya ni que sigui temporal.

De vegades, quan un denuncia no té alternativa en aquell moment concret. Passa i més sovint del que sembla L’article de Jordi Évole aquest diumenge passat “ I això és el que no vull “ n’és un exemple. Però això no és obstacle perquè un digui el que no li sembla bé. De tota manera li diré al sr. Coll que l’alternativa al 155 era i és el diàleg, una  Constitució federal i un referèndum legal i acordat a continuació.

I això és el que s’hauria hagut de plantejar al sr. Puigdemont i als seus irresponsables companys de viatge. I estic bastant convençut que plantejat així, es podia arribar a un acord…i  guanyar el referèndum la reforma federal i no la independència.

Apa, sr. Coll, de conjures, cap. Treballem honestament segons les nostres concepcions per la ciutadania. I si tenim diversitat d’opinions sàpiga que és normal i sa, convenient i imprescindible.

Publicat dins de General | Envia un comentari

És igual, és com un bon polvo

 

 

 

Divendres, en conèixer la discutida i discutible proclamació d’independència i de la nova República Catalana vaig tuitar:  “Comença el compte enrere x veure quants dies dura la independència.Quin desastre tbé el 155. Disposat a tornar a muntar l’Assemblea de Catalunya “

Vaig enviar-ho per whatshapp a uns quants amics i amigues i una d’elles em va replicar dient: “ És igual, és com un bon polvo”. En català seria “ un bon clau” , però com també en català usem préstecs lingüístics – àdhuc del castellà, només faltaria, que es vulgui o no de veïns els tindrem sempre – , en honor a l’amiga que em va enviar el missatge amb aquesta frase a les 16h 57m per whatshap he respectat la seva frase literal que, per altra banda, em sembla més contundent.

El fet és que va durar unes hores, la qual cosa, per una república, no deixa de ser un temps diguem que limitat i que pels qui non som independentistes però sí republicans no ens ha donat temps a assaborir-ho. A la nit ja s’havia acabat i de matinada el BOE – Tarradellas el primer que va fer va ser recuperar el DOGC – ens tornava a uns i altres a la realitat.

Uns i altres perquè així parlem de fa temps a Catalunya. Per mi que això ve de finals de 2014 i així donarem més feina als historiadors marejats com els tindrem amb tanta data. Ho dic perquè jo encara vaig anar a la manifestació de la Diada del 2014, la darrera que no era independentista . O al menys no explícitament. Aquella de la gegantina V que a les 17h 14m va oferir al món la imatge d’un nen a la Plaça de les Glòries dipositant una papereta a una urna. Hi vaig anar , doncs, perquè el dret a decidir el compartíem la gran majoria de la població catalana – encara avui – però desprès ja va venir l’anomenat  referèndum del 9-N , sense garanties, com un exercici cívic que es va voler considerar com a vàlid de la voluntat del poble de Catalunya.

Uns i altres perquè allà ja va començar la divisió negada sistemàticament. Divisió social que ara ja no hem tingut més remei que admetre. Els amics, coneguts, companys de feina, familiars, hem hagut d’interrompre o en el millor dels casos limitar les nostres converses.

Uns i altres – partidaris i no partidaris de la independència – hem començat a patir aquesta fractura interna – la primera que s’haurà d’intentar soldar – i que no es redueix a l’exhibició inèdita a la nostra història de milers i milers de banderes catalanes però també espanyoles com mai . Uns i altres patim l’aversió – quan no l’odi – dels nostres veïns de la resta de pobles d’Espanya, la qual cosa ens va molt bé per progressar en tots els àmbits. Uns i altres comencem a  percebre els efectes en l’economia i això sempre afecta més a les persones més febles.

Uns i altres, finalment, hem vist com s’anul·laven les nostres institucions i, per tant, la nostra autonomia que tant ens va costar recuperar. I no és el fet temporal que alguns diuen que és curt, sinó el precedent que s’estableix que el nostre autogovern i les nostres institucions es poden treure i posar des d’altres instàncies quan el catalanisme ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica . no he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de Teresa Freixes que va adreçar-se a les persones assistents a la manifestació celebrada a Barcelona i convocada aquest passat diumenge per Societat Civil Catalana.

Tot això han aconseguit el PP i els independentistes. Els uns engegant campanyes ja fa onze anys contra l’Estatut – una llei orgànica aprovada també per les corts Espanyoles per cert – i contra la llengua Catalana i els altres precipitant-se un altre cop a la història amb la independència i la República. Una República que com diu el meu admirat Pérez Tapias “La historia de la humanidad no ha conocido declaración de República más antirrepublicana que la de Catalunya. No es democràtica”.

Una República que crec que hauran endarrerit uns quants anys més i que haurà durat, doncs això, com un polvo. El qualificatiu de bo el deixo per la meva amiga. Perquè, si m’ho permeten, els bons polvos  només s’aprecien amb el pas del temps. Si els recordes agradablement la qualificació és bona. Però si la memòria no te’ls fa presents o te’ls fa apreciar amb desgrat, no els guardes als primers llocs de la llista.

Perquè ja em diran si no, on és el President d’aquesta república i quin govern la dirigeix. Una república sense exèrcit i amb una policia el cap de la qual és nomenat – i el cessat ho accepta – pel país del qual es diu que ens hem independitzat. Al palau de la Generalitat continua onejant la bandera espanyola i el diari oficial on es recullen els acords que són vàlids és el BOE. I amb un Parlament que no pot exercir les principals funcions que li pertoquen a una cambra que és l’expressió de la sobirania popular.

L’endemà  vaig veure al Diari de Tarragona que l’amic Correal també s’expressava en termes semblants dient “ esperava que hagués estat més orgàsmica “ i vaig interpretar que es referia a la intensitat de l’acte en sí i no pas a la durada com la meva amiga. Sigui com sigui, amb el temps no podrem recordar –la ni per la intensitat ni per la durada.

Jo ja l’he instal.lat en els mals somnis de la meva vida. La sort és que aquest el podem reparar. Costarà, però estem condemnats a reparar els danys directes i els colaterals que són nombrosos. El que ens hauria d’obsessionar en primer lloc són els interns. Un país amb dues meitats cadascuna per la seva banda és inviable socialment , culturalment , econòmicament, esportivament, científicament… vagin afegint.

I aquesta feina immensa no es fa exhibint banderes ni amb crits ni amb manifestacions. Sinó amb tolerància, paciència i sabent fixar objectius ambiciosos i factibles que incloguin valors humans.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Ni que hi hagi DI, no al 155

 

 

Ni que hi hagi declaració d’independència, que a mi em sembla una quimera, no podem permetre que s’apliqui l’article 155 de la Constitució. Al menys en els termes explicats pel President del Govern Espanyol. És una “intervenció  temporal “ segons va dir, però en la pràctica suposa la liquidació de la Generalitat: Parlament, Presidència i Govern. I això de la temporalitat no se sap l’abast. Tot i així, ni que sigui un sol dia, seria massa gros.

 

No se m’oblidarà mai el 9 de juny de 1977. No vaig poder entrar a la plaça de braus Monumental de Barcelona de plena que estava. Joan Reventós estava acabant la seva intervenció vibrant que seguíem a través d’una pantalla en blanc i negre. De sobte, de forma solemne va proclamar que si el PSC guanyava les eleccions, ell renunciaria a presidir la Generalitat Provisional perquè qui ho havia de fer era el President a l’exili.

 

Josep Tarradellas va tornar i Joan Reventós va renunciar en un gest que els catalans i les catalanes hauríem d’agrair perquè va permetre que la institució de la Generalitat continués la seva legitimitat republicana i, per tant, que sigui anterior a la Constitució de 1978. També li ho haurien d’agrair tots els espanyols republicans reconeixent que la legitimitat republicana es va salvar a Espanya gràcies a Catalunya, cosa que ajudaria a construir un relat diferent del que és l’actual règim monàrquic.

 

Però tornem al 155. Algú em podrà dir que faig una comparació odiosa si imagino al sr. Rajoy que davant els incompliments de les lleis per part del seu govern entre les quals hi ha nombroses directives europees, la UE l’apartés del Govern, anul·lés las Cortes, substituís el cap de la Guàrdia Civil per un general de la OTAN  i el responsable de TVE per un periodista belga ?

 

I anem  a la DI. L’independentisme és una lluita legítima que cada cop que ha volgut forçar la situació ha fracassat. I dic forçar perquè ha estat així amb els presidents Macià i Companys. Crec que és perquè han subestimat la força de l’Estat però també perquè no tenia la majoria social suficient. Hom podria dir que s’ha precipitat. El problema no és només que les llibertats i l’autogovern de Catalunya han acabat reculant sinó que el propi catalanisme en les seves diferents formes s’ha esberlat entre acusacions d’arrauxats i traïdors i s’ha emportat també la convivència civil.

 

Som aquí ara en aquest moment. Això és dramàtic i ho hem de recompondre, refer, recosir i tots els verbs susceptibles del prefix “re”.

Ningú no ha de renunciar a res. Només faltaria. Però la DI no es pot proclamar si no volem acabar d’esguerrar-ho tot, perquè no té cap suport legal i es vol legitimar en l’incompliment del propi Estatut i perquè no serà reconeguda i perquè es pot revertir amb la mateixa majoria al Parlament.

El President ha de posar el seny que no existeix a la Moncloa que ja hauria hagut de respondre fa temps no amb procediments judicials i amb la guàrdia civil sinó amb una oferta de nova Constitució Federal, generosa i garantista – Fabra em perdoni – . A continuació, ha de fer de President de tota la població catalana i demanar unitat per rebutjar qualsevol intent d’aplicar el 155.

 

I propiciar un gran acord de país per restablir les relacions internes que seria de cecs enganyar-nos dient que no s’han vist afectades i les externes. Si hi hagués algun baròmetre del prestigi de Catalunya a l’exterior i com afecta a la nostra economia però sobretot a les relacions humanes entre els pobles que acaba afectant tots els camps de la vida, no arribem en aquests moments a l’aprovat.

 

Unes eleccions convocades pel President de la Generalitat no significa recular sinó deturar-se per escatir com anem de forces per afrontar les batalles que ens esperen. I des del meu humil punt de vista, la de la independència, fins i tot pels qui la defensen, no és l’única ni la més important.

 

Article publicat a Nació Digital avui 25 d’octubre de 2017

Entrevista al PuntAvui el mateix dia

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Dos nos

El primer “no” és a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució anunciat per Rajoy perquè suposaria liquidar les institucions catalanes per les quals tantes generacions vàrem lluitar. Catalunya és una nació i té un dret que no deriva de la Constitució espanyola. Amb la renúncia de Joan Reventós, Tarradellas ja era president de la Generalitat abans de la Constitució i per tant la Generalitat que ara es pretén anul·lar mai no va ser interrompuda. És un atemptat d’incalculables conseqüències per dècades, una presa de pèl jurídica, una estupidesa política i una reacció del nacionalisme espanyol més miop i retrògrad que he conegut si és que algun nacionalisme no ho és.

 

Estic segur que la majoria de socialistes no ho aproven i farien bé Pedro Sánchez i Miquel Iceta de posar-ho a consulta de la militància del PSOE i del PSC tal com diuen els estatuts que es farà en cas d’assumptes d’especial rellevància.

 

El segon “no” és a una DUI per part del President de la Generalitat. Ja sé que és molt difícil fer marxa enrere però la gravetat de la situació el col·loca com a responsable que Catalunya reculi dècades o potser segles. No cal que renunciï a res, ni ell ni ningú que lluita – legítimament, no ho oblidem –  per la independència. Salvem les institucions i no cal regalar una involució als adversaris. I de rebot, rebaixem la tensió. Si els qui dirigeixen l’anomenat procés fossin sincers, dirien el que reconeixen en privat: davant un estat fort com Espanya i sense majoria social, només és viable la independència amb tensió al carrer i als mercats. Doncs ja veieu com acaba aquesta tàctica: sense institucions, amb el sistema econòmic molt perjudicat – no hem vist res encara – i amb una tensió social que ja afecta de forma insuportable a famílies, cercles d’amics i teixit associatiu on és cada cop més difícil la convivència.

La independència, o és amb una gran majoria social o no és viable. Treballeu per ser més i, sobretot, no ignoreu les lleis democràtiques perquè si ho feu, no us reconeixerà ningú. I treballem per un referèndum en condicions: legal, acordat i reconegut el seu resultat aquí i fora d’aquí. I que pregunti també per una Constitució que ens pugui satisfer. A Catalunya sí que hi és una majoria sobiranista àmplia que pensem que tenim dret a decidir el nostre futur. Som al voltant del 80 %.

 

En definitiva, dos “nos” però un “sí”: ja que qui va iniciar el conflicte impugnant l’Estatut i vol anul·lar ara l’autonomia actua d’aquesta forma tan descerebrada, que el President Puigdemont convoqui eleccions i que no ho faci Rajoy. Salvarà l’autonomia i els catalans i les catalanes d’ara i de les generacions futures li ho reconeixeríem.

article publicat ahir 22 d’octubre de 2017 al Diari de Tarragona

Publicat dins de General | Envia un comentari