Fcesc Casares, un tarragoní de naixement compromès

 

El 16 de novembre moria Francesc Casares i el vàrem acomiadar al tanatori de Sant Gervasi de Barcelona en una cerimònia que els seus fills van anunciar que seria una mica llarga però que a cap de les persones presents que omplíem a vessar la sala se’ns hi va fer.
El món jurídic – el laboralista singularment -, polític i social català omplia a vessar el recinte.
Nascut a Tarragona el 22 de desembre del 1927, Casares ha estat un home lliure perquè deia sense embuts el que li semblava que havia de dir des de posicions inequívocament d’esquerres. Sense concessions a les excuses de la conjuntura o del possibilisme, marcant sempre perfil d’esquerra catalanista.
Des de molt jove ja a la universitat es va comprometre en la causa de la lluita clandestina per la democràcia i per la defensa de les persones treballadores. Empresonat al 58, va deensar davant el TOP ( tribunal d0Ordre Públic ) demòcrates perseguits. L’amic Martí Carnicer, alcalde del Vendrell recordava aquests dies com Casares va ser el seu defensor quan va caure en la detenció dels 1113 a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona el diumenge 28 d’octubre del 1973 mentre debutava Johan Cruiff al Camp Nou

Poli-culte , en el seu comiat, els seus fills van desgranar passatges de la seva vida que demostraven l’enorme curiositat intel.lectual i cultural. Un dels nets va tocar al piano una de les sevs peces preferides, La cathédrale engloutie de Debussy
Sense ambició personal – va rebutjar ser candidat a l’alcaldia de Barcelona en uns moments en què tenia bastants números per ser alcalde de la ciutat comtal.
Com recordava Rafel Jorba el 21 d’octubre a La Vanguardia , Francesc Casares va tenir un paper destacat i gens reconegut al 28 Congrés del PSOE . Potser perquè tothom estava pendent de la dimissió de Felipe Gonzàlez – per allò de antes socialista que marxista “ –  però el cert és que aquell Maig del 79, Francesc Casares aconseguia amb feina d’estilista fi que els Estatuts del PSOE reconeguessin la singularitat de la relació amb el PSC preservant així la personalitat del partit català: “ El PSC en virtut de la seva sobirania decideix la seva representació en organismes representatius i decisoris del PSOE “. Per cert, de rebot, també les llistes electorals les hem decidit sempre des del PSC.
Francesc intervenia als Consells Nacionals del PSC i era dels qui es feia escoltar. Quan ell parlava tothom callava. Era la nostra veu crítica que admiràvem, que ens advertia de les postures tèbies o que li semblaven poc compromeses. Miquel Iceta el va glossar així a la cerimònia de comiat admirant la seva valentia i fent un cant a la diversitat que ens fa més grans. I va ser d’agrair perquè les seves paraules van respondre fidelment al que havia estat el personatge.
Ahir, en la mort de Marcos Ana vaig escriure quelcom que vull repetir de Francesc  Casares: ha estat  un dels que ens han fet com som els qui no entenem la vida sense la lluita pels damnats de la terra .i se suma als exemples de compromís que quan defallim només cal recordar-los per seguir la lluita per l’emancipació de les persones i la justícia social.
Però em permeto afegir que en el cas de Casares, perquè era dels nostres-nostres, perquè hem tingut la fortuna de conèixer-lo de prop i perquè com van transmetre els seus fills destil•lava , també en família. amor als qui l’envoltaven, la nostra estima, record i agraïment, en cara són més profunds.

Publicat dins de General | Envia un comentari

L’energia, un dret no sotmès al mercat

Desgraciadament les morts que considerem  absurdes per injustes, ens posen davant dels ulls les nostres febleses i misèries. També la de la sra. Rosa Pitarque de Reus morta perquè no tenia recursos per evitar que li tallessin el subministrament d’energia i usava espelmes que fatalment van cremar la casa.

Mentrestant llegeixo que Endesa – italiana, recorden allò de ” antes italiana que catalana ” ? – supera totes les previsions de beneficis: els nou primers mesos ha fet tots els que preveia per a tot l’any.

La pregunta és si és compatible que un servei tan essencial que ja considerem un dret com l’accés a l’energia s’ha de sotmetre a la lògica del mercat i ser administrat per empreses mercantils que lògicament busquen maximitzar el benefici econòmic. Però davant un dret, què és primer, els diners o les persones ?

Se’m podrà dir que no hi ha encara ordenament jurídic que reconegui l’energia com un dret. Tampoc no ho era el dret a l’aigua que fins al 2011 no va ser reconegut com a tal per l’ONU.

Considerem, doncs, el fons de la qüestió. Assegurar els drets només ho pot fer el poder públic i, per tant, haurem de mirar de quina manera els diferents governs s’ocupen del tema. A altres països ja han començat. A Alemanya centenars de municipis han municipalitzat l’energia ( entre ells Munich i Hamburg ); a França també ( per cert, Manel Valls actual primer ministre i no molt d’esquerres precisament, ho va fer quan era alcalde d’Evry ). A USA és citat l’exemple de Sacramento perquè han fet el mateix amb l’aigua com ha anunciat l’alcalde de Terrassa que farà a la seva ciutat.

Ho fan perquè no entenen que l’energia que prové tota de la natura com l’aigua que cau del cel se l’apropiïn uns quants quan són béns imprescindibles per viure tothom, persones pobres incloses. I si són imprescindibles per viure, són drets que es donen de puntades amb la mercantilització pròpia de l’economia de mercat. Però també ho fan perquè saben que s’acaba l’època de la producció de l’energia de forma centralitzada i entrem en la de la generació local distribuïda i xarxes locals intel.ligents.

Haurem de començar,doncs, a pensar que en l’energia, com en l’aigua, com en la seguretat, com en la salut o l’educació, és el sector públic que ha de regular , intervenir i gestionar la seva provisió perquè arribi a tothom sense excepció.
Hi ha qui s’espanta quan sent parlar del sector públic, però hi ha altres formes d’intervenció com les empreses mixtes (EMATSA a Tarragona) amb majoria de capital públic que asseguren el know how i la gestió àgil pròpia del sector privat i que preserven l’interès de les persones – també el de les que hi treballen – per damunt del particular.

Mentrestant no arriba la implicació directa del sector públic, sis-plau, apliquem tarifes per trams de consum i lliures de peatges d’accés per a necessitats bàsiques. I copiem dels països que inverteixen en eficiència i estalvi perquè generarem un nou sector productiu i molts llocs de treball.I regulem el bo social de forma que no ens quedin pel camí una bona part de les persones més necessitades com la sra. Rosa de Reus.

He esmerçat moltes hores amb diverses iniciatives els darrers anys al Parlament reclamant que l’energia sigui considerada un dret. CiU i PP s’hi oposaven encara el 14 de març de 2014 quan van tombar una moció que vaig defensar que deia: “El Parlament de Catalunya encomana al Govern la Redacció d’un Pla Nacional de Transició Energètica …. que tingui en compte que l’energia és un dret de tots els ciutadans i ciutadanes.”

Malgrat això, el 28 de juliol d’enguany el meu amic Jordi Terrades  tornava a la càrrega amb una altra moció del Grup Socialista sobre energia que, a més d’aprovar l’objectiu de Catalunya 100 % renovable, reconeixia per fi en el seu apartat f “el dret fonamental de l’accés a l’energia….. “ i instava el Govern a desenvolupar “ un marc legal de cobertura social sobre un servei mínim de subministrament d’energia.”Estic esperançat  que l’energia sigui considerada un dret de forma definitiva aviat i que els diversos nivells de govern del nostre país prendran cartes en l’assumpte com ja fan en altres indrets no només des dels serveis socials sinó des de la generació, transport i comercialització de l’energia.

I un altre dia parlarem  de com també cal una nova anàlisi del paper de l’energia com a infrastructura dels diferents sectors productius perquè no és de rebut que condicioni tant la competitivitat de l’economia

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Per primera vegada fem pinya a Tarragona ?

 

La solució al problema dels Jocs Mediterranis – desprès de tant de temps ja hauríem de saber la denominació exacta – no és mirar el passat, ni lamentar-.nos, ni posar-los en qüestió a través d’una consulta com demana l’oposició municipal.

Les dues primeres actituds no serveixen de res, la segona, posa en perill , amb la excusa de passar la pilota a la ciutadania, la mateixa celebració dels Jocs i la paràlisi d’uns equipaments que són també per al futur.

 

I és aquí on m’agradaria aturar-me. Uns Jocs esportius són una ocasió per projectar-se cap al futur u a ciutat però també per deixar-la preparada per a les següents dècades en equipaments esportius.

 

No seré dels qui inconscientment no pensen més enllà del present o del futur més immediat per arrencar quatre vots o fer-se notar. Tarragona, com totes les ciutats, té projectes pendents. Els tarragonins tendim a pensar que en tenim més que altres. Si juguem a posar en dubte, a establir parèntesis, a consultar la ciutadania a risc que tornin a generar retards en el finançament i en l’execució de els obres, contribuirem al perill de deixar inacabades unes obres que ens són necessàries per la Tarragona del futur i no només per la dels quinze dies dels jocs. I a allargar la llista d’equipaments pendents  i inacabats de la nostra ciutat.

 

Tota la ciutat, doncs, hauria de donar suport en aquests moments difícils , a l’acabament dels equipaments i a ala celebració dels Jocs Mediterranis el 2018. I si alguna crítica s’ha de fer, ja hi haurà lloc i temps per a fer-la més endavant. El fàcil és fer-ho en aquests moments de dificultat. Però qui ara superi la temptació del protagonisme fàcil i guardi la crítica per a més endavant , podrà esgrimir desprès la seva responsabilitat de persona de govern quan calia i fonamentar la crítica quan toqui.

 

Per tant, tot el meu suport a l’alcalde i al seu equip en aquests moments de dificultat. Si alguna cosa han de dir els opositors o si les coses s’haurien pogut fer millor amb altres estratègies i aliats,  tot hagi acabat – i esèrem, que pel bé de Tarragona acabin bé – ja hi haurà temps .

 

Tarragona necessita ara de la unitat que tant ens costa  sempre i que tan practiquen en altres indrets. Els Jocs Mediterranis són una bona ocasió per posar-la en pràctica ni que sigui per una vegada. Potser hi començarem a trobar la utilitat

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Un PSC aliat de les persones

 

La celebració de primàries que alguns auguraven com una ocasió d’enfrontaments i divisions ha significat. La novetat no ha estat l’exemplaritat dels comportaments de la militància que contrasta amb altres indrets sinó que per primer cop han aparegut idees i formes de fer política i lideratges diversos enriquint i eixamplant l’espai del socialisme. Les pròpies paraules del guanyador Miquel Iceta aquell dia ho demostren. “ aplaudeixo els milers d’esperances que ha despertat Núria Parlon”
La posició pròpia respecte de la investidura de Rajoy prenent distància de la maniobra del PSOE ha demostrat també la sintonia amb la població de progrés que no aprovava l’aliança amb el PP encara que fos per passiva  i ha demostrat que el PSC té criteri i personalitat pròpia.
L’aparició d’un nou corrent d’opinió – roj@s – al si del partit que ens homologa a altres partits socialistes i progressistes que no només toleren sinó que fomenten l’expressió del pluralisme per representar millor la diversitat de l’electorat i promocionant el debat de les idees excessivament abandonat en els darrers anys.
La celebració del XIIIè Congrés – Catalunya temps de canvi – que innova en el pensament i en l’estratègia que ens demana la ciutadania: reafirma la vigència de la socialdemocràcia davant  la brutal deriva neoliberal i aposta pel federalisme davant els extremismes dels nacionalismes català i espanyol cada cop més allunyats i sense ponts de diàleg.
Un partit que es defineix també feminista i ecologista que es proposa practicar aliances  amb les organitzacions socials , sindicals i polítiques que lluiten per una Catalunya més justa. Alguns han interpretat que parlàvem de coalicions electorals que en tot cas es plantejaran en el seu moment. A Alemanya els nostres companys del SPD, els de Die Linke i Die Grünen (verds) ara quan encara falta un any per les eleccions comencen a parlar ara d’idees i programes.
I una aliança amb cada ciutadà i cada ciutadana , és a dir, que volem transcendir la mera representació política per esdevenir aliats de les persones, en tot moment.
Un partit preocupat pels drets de la gent, els que ja havia conquerit i que ha posat en perill la crisi  i els governs de la dreta: sanitat, educació, habitatge, pensions, igualtat de gènere ) i els nous que han anat sorgint la darrera dècada i que suposen també situacions de desigualtat: accés a un medi ambient sà, a l’energia, als nous canals de comunicació i informació, a un consum de qualitat
Un partit que lluita contra la pobresa, l’atur i la precarietat laboral, que pretén la regeneració democràtica i el bon govern, que pretén empoderar les persones  a través del foment de la participació en el govern de la res-pública, de l’emprenedoria en el camp de les noves formes de  l’economia – economia circular, participativa, cooperativa – , de la implicació en la lluita contra el canvi climàtic i en la producció d’energia renovable per evitar els monopolis.
Un partit que es proposa augmentar el paper del sector públic com a garant de l’interès general per sobre sempre del particular en la prestació de serveis que en molts casos són drets: aigua i energia singularment.
Un partit que proposa un nou marc de relació de Catalunya amb la resta d’Espanya que la reconegui com a nació, amb un nou model de finançament i implantant una nova cultura federal en les relacions amb les diferents institucions basada en el respecte, cooperació, lleialtat, bilateralitat i diàleg en el marc de sobiranies compartides i d’interdependències en una globalització creixent
El PSC comença a reaccionar com fa temps ens demana la societat catalana. Vivim temps molt durs on les persones han de recuperar el protagonisme. Volem que trobin en nosaltres uns aliats i unes aliades.
Publicat dins de General | Envia un comentari

Disciplina de vot ?

 

Els diputats i les diputades, diu l’article 67.2 de la Constitució espanyola, “no estaran lligats per mandat imperatiu”. Representen la sobirania popular, no a les persones que els han votat, ni la seva circumscripció.

És compatible la disciplina de partit amb la prohibició d’aquest imperatiu present en la constitució? El Reglament del Grup Socialista, – articles 33 i 34  - diu que “el comitè de Direcció podrà sancionar l’emissió de vot contrari” … i que només “el ple del grup podrà excepcionalment acordar la llibertat de vot “. És constitucional? En 16 anys només en 4 ocasions s’ha aplicat aquest article 33 del reglament.

La constitució alemanya és clara i en el seu article 38.1 assenyala que les seves decisions, només estaran subjectes a la seva consciència (nur ihrem Gewissen unterworfen) i exclou la coacció per ordres o instruccions (Aufträgen und Weisungen).

El president de l’SPD, Sigmar Gabriel, preguntat si era constitucional celebrar un referèndum entre la militància de l’SPD per acceptar la gran coalició, responia: “ prohibirem la democràcia interna del partit? Per descomptat que respectem la constitució; la decisió només vincula la direcció de l’SPD, no als diputats que votaran en consciència.” Marc Bülow, per exemple, que va fer campanya en contra de la gran coalició, també va votar en contra de la investidura  “ per representar aquest 24% de l’SPD que s’ha manifestat en contra “. Dels 504 diputats que sumen SPD i CDU només 462 ho van fer a favor.

El primer ministre francès Manel Valls sua de valent per fer aprovar els pressupostos. En primer lloc ha de convèncer els seus que en un nombre no menyspreable són crítics amb les propostes del primer ministre.

El President dels Estats Units també ha de treballar a fons en determinats moments per fer aprovar a la Cambra de Representants o al Senat lleis i pressupostos importants.

Hem posat aquests tres exemples de països on no entenen que aquí parlem de disciplina i de sancions a diputats i diputades per no seguir les conseignes de la direcció. Menys encara s’entendria seguir les instruccions d’una gestora que per definició té com a funció gestionar els afers més domèstics i no prendre cap decisió important. Menys encara facilitar el govern al partit contrari quan t’has compromès amb els ciutadans a evitar-ho.

Al segle XXI els i les socialistes a Catalunya i a Espanya hem de revisar els nostres procediments. A l’inici de la democràcia, per enfortir els partits potser estava justificat que el Reglament del Grup Parlamentari  digués el que encara diu i que hem citat al començament i que preveiés sancions a risc de conculcar la pròpia Constitució. Res no ha de ser etern, tanmateix. I menys quan la ciutadania io el sentit comú ens demanen canviar-ho.

Però avui la nostra relació de la política amb la ciutadania pateix un greu dèficit. Hem d’entendre d’una vegada que les formes són tant o més importants que els continguts: el respecte a la paraula donada i compromesa en les campanyes i ser també representatius de la pluralitat de voluntats d’una militància i d’un electorat que no són uniformes ni monolítics ni van a toc de pito.

En definitiva, la diversitat i la pluralitat de la població ha de trobar el seu reflex en els partits polítics. No fer-ho és no fer cas de la realitat i renunciar a ser un partit d’àmplies fronteres. Al menys els socialistes no ens ho hauríem de permetre. A no ser que vulguem continuar empetitint-nos. I menys el PSC. Sotmetre els nostres diputats i diputades a la disciplina d’un altre partit per afins que siguem – darrerament no tant – hauria de fer-nos reflexionar doblement.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Lo primero España ?

 

A Catalunya ja sabem el que significa això de posar el nom del país per sobre de tot. I en massa ocasions per justificar l’injustificable És el vell conegut nacionalisme que apareix i cobrat força sobretot en moments de crisi. És l’argument / axioma / dogma, principi immutable i indiscutible a  partir del qual es justifica tot, des d’allò més sublim fins a allò més fútil intranscendent: tot allò que sigui espanyol o ho pugi representar és bo per als nacionalistes espanyols com ho és per al nacionalisme català tot allò que faci referència a la nació catalana.

Però Joan Fuster ja en va fer ironia amb allò de ” puix parla en català vejam a veure què diu ” per contrarestar aquella dita que aparegué  a una de les primeres gramàtiques, la de Josep Pau Ballot, ” puix parla en català Déu li’ n do glòria ” ara fa dos –cents anys

Bé, doncs sembla que alguns companys i companyes socialistes del PSOE han adoptat aquesta forma d’anàlisi pròpia del nacionalisme – en aquest cas l’espanyol -  molt més vell que el català i igual de perillós: antes España, lo primero España.

Ho fan per justificar el suport al PP i a Rajoy argumentant que abans que res hi ha l’ interès d’Espanya i a mi em fa olor a socarrim . O falten arguments o es el comodí per justificar-ho tot com fan els nacionalistes sempre.

I a continuació afegeixen que si hi hagués eleccions de nou, el PSOE obtindria pitjors resultats, la qual cosa demostra falta de confiança en el propi projecte i en les pròpies forces. Un altre argument molt feble.

Tots dos motius pateixen del mateix defecte: no usar l’anàlisi pròpia de l’esquerra que aconsella posar en el centre les persones i no les nacions, les relacions de domini sobre els homes i dones que es reprodueixen en cada època sota formes diverses, les formes de lluita organitzades per defensar els seus drets i la seva dignitat

La situació a què hem arribat fa necessària una revisió de la relació entre PSC i PSOE. Les declaracions dels seus dirigents actuals envers Catalunya i la solució al conflicte de la relació amb la resta d’una Espanya plurinacional, les posicions de negar a Pedro  Sánchez fins i tot el diàleg amb els partits nacionalistes i fis i tot amb aquells que demanen un referèndum sense ser independentistes, és la mateixa política intolerant del PP que tampoc no vol dialogar ni proposar solucions. I que això sigui la principal causa per donar suport al PP i a Rajoy, és incomprensible des de Catalunya

Per no parlar ja de les polítiques insolidàries, antigues, al servei dels poders econòmics, bancaris i monopolístics. Com podem donar suport a aquestes polítiques, d’allò més conservadores i gens adequades per solucionar la quàdruple crisi econòmica, social ,política i ambiental . Els socialistes no podem més que pensar en les persones i en les seves necessitats i en les futures generacions de dones i homes que han de trobar un planeta en condicions de viure-hi amb dignitat.

Que aquest suport al PP, únic en la història del socialisme a Espanya es faci d’esquena als electors amb qui tenim un contracte que és el programa que vàrem presentar a les eleccions és molt greu.

Fa 38 anys que caminem junts PSC i PSOE amb tot el que ha significat de positiu però també de desencontres. Però ha arribat un punt que això s’ha de revisar . Perquè si no compartim ni forma d’anàlisi, ni projecte, ni estratègia per solucionar els problemes de les dones i homes del nostre temps, ni tampoc pel que fa a la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, n’hem de parlar.

Hem d’establir una nova relació que avui exigeix més que mai la preservació de la personalitat i autonomia de cadascú que pel que fa al PSC ha estat sempre garantida en ser un partit diferent. Per tant, haurà de quedar clar que els electes del PSC tenen uns òrgans de direcció a Catalunya que poden no coincidir, com ara amb la investidura de Rajoy, amb el que decideixi el PSOE i que per tant, podran votar de forma diferent i fins i tot plantejar-se la formació d’un grup propi com ja havia existit abans.

Una nova relació que defineixi objectius compartits si és possible, una nova coordinació entre ambdues organitzacions als parlaments espanyol i europeu en una societat que ha evolucionat i canviat molt en els darrers dècades i més en la darrera crisi i en la sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut.

La necessitat de continuar col.laborant és innegable, però el PSC necessita ser més PSC que mai per sevir millor els homes i dones d’avui i de demà, única raó de la nostra existència. La resposta a l’interrogant del títol és aquesta

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Comencem a normalitzar el PSC

 

Les primàries, un èxit

Les primàries del PSC han estat un èxit desmentint els qui profetitzaven desastres, tensions, enfrontaments i seqüeles negatives per al futur del PSC. Doncs cap desastre i cap conseqüència negativa sinó tot el contrari. Felicitats al guanyador Miquel Iceta – ja el vaig felicitar personalment la mateixa nit de dissabte – , i també a Núria Parlon, que amb un 46 % ha demostrat un lideratge clar que per ser novell i amb unes circumstàncies adverses encara té més mèrit.

Els dos protagonistes han donat una lliçó de fair play. Personalment crec que han anat amb tanta cura que no han gosat soltar-se com en altres indrets on les primàries ja estan molt més consolidades ( USA o França per posar només dos exemples ).

Si no s’haguessin celebrat

Si no s’haguessin celebrat o la Núria hagués cedit a formar una candidatura única, el PSC continuaria davant la societat catalana amb una sola veu ja veterana i hauríem perdut l’oportunitat d’aflorar un altre lideratge i una altra manera de viure, sentir i practicar el socialisme. Això s’ha de posar en valor i reconèixer-li a ella el mèrit d’haver estat valenta i no refugiar-se en la comoditat, en la situació de confort que s’hauria pogut quedar.

Tampoc no hauríem conegut l’opinió de la militància sinó només l’opinió d’uns pocs. Avui això, agradi o no, ja no té marxa enrere.

El PSC ha estat, a més, present aquestes setmanes als mitjans com feia temps que no hi era, ha fet arribar les seves posicions, la seva estratègia, la ciutadania ha seguit un debat constructiu – en els temps que corren exemplar – que l’atenyia perquè parlava dels problemes que els catalans i les catalanes tenim.

El PSC no tornarà a ser el que era abans de les primàries

I, com va dir Núria Parlon un cop coneguts els resultats, el PSC ja no tornarà a ser el que era. I per a bé. A partir d’ara es reconeix que hi ha pluralitat i diversitat de líders i d’idees complementàries . No es pot sumar ni afegir noves voluntats de persones afiliades n ide votants si no és així, I en falten encara més. La pluralitat no és un perill, és un avantatge, és riquesa i amplitud.

El PSC, potser el partit socialista amb menys pluralitat de líders d’Europa,  necessitava manifestar al país que disposa de més líders, i que per això té també més sensibilitats si vol ser representatiu de la diversitat de la societat catalana del segle XXI.

No crec que hi hagi cap partit d’esquerres avui dia que no tingui diversos accents, sensibilitats plurals, corrents més o menys organitzats. En una societat tan fragmentada i líquida, una única veritat redueix el ventall, empetiteix el partit. Mirem l’SPD: Peter Gabriel, Frank Walter Steinmeier, Peer Steinbrück, President, Portaveu del Grup Parlamentari i candidat a le sproperes eleeccions

Mirem el PSF: Hollande, President de la Repúiblica, Manuel Valls, primer ministre – per cert, a les primàries només va obtenir un 5 %  – , Arnaud Montebourg, candidat i Macron, líder emergent

Hi haurà més debat

Encara no n’hi ha hagut prou pel meu gust en aquestes primàries. La manca de corrents d’opinió organitzats i amb tradició no ho ha fet possible. Però per alguna cosa comencem. Encara hem vist unes primàries excessivament fonamentades en arguments allunyats del que és un projecte polític. Molt de retuit i poc de reflexió, de contrast de projectes i programes, molt de raons sobre qui acompanya a qui i poc de contrastar, reflexionar, escriure. Necessitem el predomini de les idees per sobre de personalismes i de les organitzacions exclusivament territorials. Ja hem començat  i això ha vingut per quedar-se. Ja era hora.

Podrem sumar com fèiem abans

De fet , fa molt que no sumem i, entre altres coses és peruè havíem eliminat sumands. I on no hi ha sumands no hi ha addició possible. Però el PSC ja va néixer ampli i plural. Nascut de partits socialistes diversos – PSCr, PSCc, FSC-PSOE, PSP –altres de més petits i molts procedents d’antics partís i col.lectius d’esquerres socialistes i llibertaris, gent procedents de moviments de renovació pedagògica, del món de la cultura, del dret  i tants d’altres

Perquè els qui pretenguin ser de pensament únic i monolític desapareixeran o restaran molt residuals

Els qui no volien primàries o que deien que ens fracturaríem, que ens enfrontaríem, no ho han encertat gens. Exemplarment socialdemòcrates, és a dir, no creiem en pensaments únics, propi d’altres corrents de l’esquerra

Així que hem ajudat a normalitzar el PSC, a fer normal que hi hagi diversos lideratges, diverses concepcions de la lluita a favor de….

Tothom hem acceptat els resultats sense cap crítica ni menysteniment pel procés dut a terme. Tothom podem tenir la nostra opinió però l’hem acceptat i ja vindrà més endavant si pensem que s’ha de millorar

Encara no hem fet suficient

Perquè ara comença una nova etapa en què tots plegats hem d’aprendre a conviure, a posar en marxa nous procediments, noves formes organitzatives més obertes, més flexibles que no únicament la territorial, totalment insuficient.

Perquè això que ha passat s’ha de reconèixer com un fet habitual en el funcionament del dia a dia. No només per assegurar la participació de tothom sigui quina sigui la representació que tingui, sinó com a imperiosa necessitat per créixer, per abastar amplis sectors socials dels quals n’estem molt mancats

Els líders – el consolidat Iceta i l’emergent Parlon i nous/ves que necessitem imperiosament per tot el territori – han d’estar decidits a practicar aquesta nova forma d’organitzar -nos i lluitar i cooperar necessàriament. I la resta de la militància també convertint-nos en veritables activistes.

Renovació en marxa

La renovació està en marxa encara que qui ha guanyat aquestes primàries representi el continuisme i no el canvi. Els qui havíem apostat pel segon som prop de la meitat i treballarem amb lleialtat, com sempre hem fet. Però sense deixar d’aportar les nostres idees que són diferents, complementàries i necessàries. Així que uns i altres ho haurem de fer amb cura, essent conscients de la situació i del que representem tots plegats. L’important serà la suma.

L’oportunitat del Congrés

En el marc congressual, amb Santi Castellà dèiem que cal repensar el paper del PSC  des de la voluntat de construir estratègies, propostes i projectes que facin de nou, social i políticament hegemònic el pensament i l’acció progressista. Obrir el partit a les reivindicacions i pulsions que viu la ciutadania, cercar aliances amb forces socials i cíviques, i imbricar-lo el la defensa dels interessos popular. I per això és necessari centrar-se en articular tres eixos claus:

  1. Un ambiciós i imaginatiu programa socialdemòcrata de reformes estructurals pel progrés i el benestar general: defensa decidida del caràcter públic de l’educació, la sanitat  i els serveis socials, i articulació dels interessos i les demandes de les classes populars, d’equilibri territorial i sostenibilitat ambiental.
  2. Un clar posicionament nacional catalanista, plural i integrador –fidel a la historia del país- que cerqui una relació particular de Catalunya amb Espanya i Europa, des d’una arquitectura federal com a garantia de la identitat pròpia, de ple autogovern i d’un finançament adequat; afirmant que una consulta popular és la darrera instancia per legitimar democràticament qualsevol solució.
  3. Unes estructures renovades, transparents i obertes de partit, dinàmiques i flexibles, amb òrgans de control democràtic dels càrrecs electes, garanties democràtiques de tots els processos, primàries obertes a tota la ciutadania, i estratègies de regeneració democràtica, participació i transparència a totes les institucions

Tenim en el Congrés una bona oportunitat per preparar-nos per a la nova etapa de suma , obertura. Corrents d’opinió organitzats i reconeguts, seguint la pluralitat de pensaments i organitzacions amb sensibilitat d’esquerres organitzats a la societat.

Preparar-nos per revisar i definir el nostre perfil d’esquerres i catalanista sense complexos per esdevenir, com deia aquests dies Núria Parlon,  aliats i aliades de la societat catalana, dels seus col.lectius més dinàmics però també de les persones concretes que necessiten que siguem no només representants seus sinó també companys i companyes de lluita al mateix temps que persones capaces d’articular propostes i accions de govern possibles però ambicioses .

I revisar si convé canviar la nostra relació amb el PSOE desprès de quaranta anys. Ha passat molt de temps. Llavors era l’any 1978 i teníem una coincidència d’objectius comuns i un compromís de suports mutus que ara sembla que no es donen i que han de revisar-se perquè el PSC continua amb la mateixa voluntat de tenir la seva pròpia personalitat i autonomia de criteri i acció al servei de els dones i homes de Catalunya com vàrem comprometre’ns quan el vàrem fundar.

Els reptes són immensos però encara hi som a temps. Molta gent ens espera.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Avui pot ser un gran dia

 

Perquè guanyi l’atreviment

“Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.

Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.”

( fragments de Hoy puede ser un gran día ” de Serrat )

La inèrcia, la prevenció. El respecte i la por a la novetat ha avortat els canvis socials o els ha retardat. Hi ha gent que veu ineluctable un pas, una nova etapa, un canvi, però no gosa empènyer perquè es produeixi.

 

Avui pot ser un gran dia d’esperança per al PSC, d’il.lusió renovada. Pot començar una nova era de sumar, d’ampliar les adhesions a un projecte que havia reunit gairebé totes les energies de l’esquerra i que les ha perdut

 

I sí, vull que el PSC sigui allò que no és ara malgrat que Iceta digui que no podem caure en el parany de voler ser allò que no som. El problema és que vam deixar de ser el que érem. I per això vull un PSC que torni a ser una formació d’esquerres d’ampli, molt ampli espectre, on hi càpiguen persones de sensibilitat d’esquerres que avui dia estan molt repartides. Vull un PSC que fomenti el debat i la generació d’idees perquè eldia que ens vam començar a allunyar de les propostes vam començar a recular.

 

Vull un PSC diferent a com és ara perquè la gent ens ho reclama i no podem ser sords i miops per més temps

 

Vull tornar a recuperar la il.lusió de treballar en equip i que tothom es pugi expressar de la manera que li sembli. Vull no estar pendent de les trucades de fora per poder dir amb orgull que el PSC decideix per si mateix amb plena independència i llibertat de criteri i sempre pensant en les dones i homes de Catalunya perquè vàrem fundar el PSC per això.

 

Vull tornar a llevar-me al matí sabent que som punt de referència i que es vol escoltar la nostra veu.

 

Vull que tornem a ser el principal partit de l’esquerra a Catalunya.

 

Vull tenir una primera secretària com la Núria Parlon que sigui representativa dels desitjos de milers de catalanes i catalans que volen que canviem, que oferim una nova proposta inequívocament d’esquerres per les propostes, pels pactes i les aliances que han de ser explicables per la seva coherència

 

Estic convençut que amb ella podem també reconstruir un catalanisme de progrés que les darrers dècades ha estat possible perquè el PSC també hi era i marcava directrius i assolia consensos

 

I que també pot atendre com ja ho ha fet des de l’alcaldia de Santa Coloma, molt millor les dones i homes del nostre país que tenen problemes nous, llenguatges diferents que s’entenen millor si ets a peu de carrer i no només als despatxos.

 

Necessitem a la Núria perquè ens cal al PSC i li cal a la ciutadania de Catalunya que el PSC , com bé resumeix Petra Jiménez, faci un canvi valent, inter-generacional i cap a l’esquerra.

I encara deixeu-me una altra cita que m’acaba d’arribar en aquesta nit en què hem vist a l’antiga fàbrica de Fabra i Coats a una Núria pletòrica, immensa, amb idees i determinació.

La cita és de Xavier Marin:

” Soy hijo d la clase obrera y se reconocer a los d mi clase, con sentimiento d clase y dedicación a la defensa d mi clase social.

Soy profe d técnicas d liderazgo desde hace 10 años en la universidad y se reconocer a una líder cuando la tengo delante.

Núria es lo mejor q le ha pasado al PSC en mis 36 años d militancia. Una hija de la clase obrera, con instinto, sentimiento de pertenencia y dedicación a los más desfavorecidos que sustituirá a la larga lista d dirigentes históricos d PSC que provienen de la clase media acomodada, ergo de la burguesía catalana.

Los trabajadores nos volverán a reconocer cuando pongamos trabajadores al frente de nuestra organización.
Núria es el principio de la reconstrucción del PSC. “

Avui pot ser, ha de ser, un gran dia

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Núria, perquè no podem esperar més

Perquè la ciutadania reclama canvi, ens ho ha dit ja en diverses eleccions i un partit d’esquerres com el PSC no pot prendre les seves decisions pensant en altra cosa que en els homes i dones als qui únicament servim.

Perquè molta gent que ens ha abandonat ens diu que està disposada a tornar si oferim noves polítiques, noves formes de relacionar-nos i nous lideratges. I només ´si tornen aquestes persones que ens votaven tornarem a tenir un PSC gran

Perquè les noves generacions necessiten noves propostes i noves cares sense motxilles darrerament d’alguns fracassos massa evidents perquè la gent torni a confiar en nosaltres

Perquè no podem ajornar més la conformació d’un nou catalanisme social de progrés construït amb els nous reptes i reivindicacions del segle XXI

Perquè davant els nous lideratges renovats dels altres partits, el PSC necessita  nova energia, noves idees, nous llenguatges com els que expressen altres dones que lideren i lideraran en breu els partits catalans i altres figures masculines també noves amb les quals hem de confrontar-nos

Perquè Núria Parlon pot retornar la il.lusió de la fundació d’un PSC d’àmplies fronteres en lloc de tan raquític que l’hem fet entre tots plegats

Perquè no ens creuran si tornem a dir que ajornem els canvis tants cops promesos en els darrers anys.

Perquè malauradament no és cert que ens haguem recuperat n ique estiguem en el camí de fer-ho. Ens ha fet dos sorpassos dos partits que es diuen d’esquerres i no podem justificar el nostre fracàs dient que hi havia una enquesta que ens donava pitjors resultats.

Perquè vull una primera secretària que es guanyi el respecte no només per la seva preparació i experiència en les relacions amb els adversaris polítics i amb la premsa sinó per la seva fermesa i la seva coherència.

Perquè al PSC li cal una líder que, com la Núria hagi demostrat que va més enllà del concepte de representació de la ciutadania sinó que és una veritable aliada de la gent defensant-la a peu de carrer i gestionant als despatxos la solució als problemes de cada dia.

La Núria no és una experta tecnòcrata de la política, que també en necessitem de tecnòcrates, però és una líder que arrasa a les eleccions demostrant que la gent l’estima i hi confia. I aquests lideratges són els que la gent ens reclama ara.

Perquè demà pot ser tard. Dir que encara és jove i que ja li tocarà me´s endavant és parlar en termes de desitjos personals. No és cap apetència personal la que hem de decidir dissabte sinó pesar en allò que la ciutadania ens reclama i no és altra cosa que canvi.

Perquè al PSC li cal gent com la Núria amb experiència, solvència, fermesa davant els poderosos, entregada amb les persones.

Al PSC ja li toca també tenir una líder dona, per visibilitzar i trencar aquest sostre de vidre demostrant que estem preparats perquè una dona sigui la seva màxima dirigent. Sense dubte és la millor líder per enfrontar-se amb les dones que lideren i lideraran les altres forces polítiques competidores del PSC.

Perquè com aquests dies ha dit Josep Ramoneda, ha demostrat ja que és una gran alcaldessa, amb un projecte sòlid per Santa Coloma, amb una experiència enorme que li ve de moments difícils on madures molt ràpidament, propera a la gent, activista i que representa regeneració i un proecte nou que necessita refer-se i re-connectar.

 

Perquè no esperarà mai instruccions de fora, ni de partits germans a Madrid o a Europa n idels poderosos. Amb la Núria podem recuperar la sobirania del PSC , condició imprescindible epr recuperar també la nostra credibilitat davant la ciutadania

 

I finalment, el que és més important, per les seves propostes plenament d’esquerres, amb una visió del catalanisme centrat en les persones que no es podrà fer sense el PSC. Les propostes de la Núria són les que esperen les catalanes i els catalans del segle XXI, els nous reptes, les noves esperances.

Val la pena tornar, companys i companyes recuperar de nou la il.lusió al PSC. Amb la Núria és possible, jo m’ho crec, Només depèn de nosaltres i tu ho pots fer possible. No ho demorem, no podem esperar més. Demà pot ser ja massa tard.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Núria Parlon, el canvi que la ciutadania ens reclama

La ciutadania demana canvis al PSC en tots els terrenys: en les polítiques, i en les formes de relacionar-nos amb la gent però també en els lideratges. Ho ha fet molt sovint darrerament. En cada contesa electoral. Si no ho escoltem i continuem instal·lats en la nostra zona de confort, no entendran per què no acomplim els canvis que anem prometent i que sempre demorem.

Els homes i dones que encara ens voten – cada cop gent més gran  i desanimada -, però sobretot les catalanes i els catalans que abans confiaven en el PSC, que manifesten la seva disposició a tornar a confiar en nosaltres, no ho faran si no seguim aquella màxima que diu “ si vols resultats diferents no facis el mateix “. I les noves generacions tampoc.

I és que la gent d’esquerres vol avui en dia que siguem alguna cosa més que representants seus instal·lats als despatxos de les institucions o a les seus del partit. Volen persones aliades, al seu costat per lluitar colze a colze contra els nous abusos, els monopolis, la dictadura dels mercats financers, energètics , farmacèutics, dels grans mitjans audiovisuals, del control del consum.

La ciutadania espera també del PSC que qui vagi al davant hagi demostrat compromís en la lluita però  també capacitat de govern. I Núria Parlon igual es posa darrere una pancarta contra una línia d’alta tensió  com resol una situació de pisos ocupats o de desnonaments. O impulsa una acció contra el canvi climàtic i per la sostenibilitat i aconsegueix que la UE la reconegui i la seleccioni com un projecte dels més importants.

Una persona que entengui quins són els sectors més dinàmics i transformadors de la societat del segle XXI, emprenedors de l’economia circular, cooperativa, de la transició energètica i verda, de la sanitat complementària que planta cara als monopolis privats, de la nova educació.

Una persona que cregui en el nou paper del sector públic perquè el capitalisme ha canviat profundament i hem d’establir unes noves regles del joc diferents de les que vàrem establir la socialdemocràcia als anys 50 per assolir l’estat del Benestar que la dreta redueix i mercantilitza.

Ens reclamen una persona líder capaç de teixir complicitats, de relacionar-se i de fer–se respectar per les seves idees i la seva coherència, capaç de plantar cara quan és necessari i de ser dialogant com a líder d’un partit de govern. Una líder reconeguda que no ha de caure necessàriament simpàtica als adversaris sinó que ha de ser respectada i valorada per la seva fermesa, perquè tingui clars idees i aliats.

Volen una persona que defensi sense complexos una Catalunya que, com a nació, vol tornar a decidir el seu futur com ho ha acabat decidint sempre en democràcia, votant un nou acord amb la resta d’Espanya i no recorrent una via unilateral que ja fa sis anys que dura i ens fa perdre prestigi, oportunitats i temps que hauríem de dedicar a una Catalunya de la qual ens poguéssim sentir més orgullosos.

Desitgen que els oferim un PSC més obert i plural. O correm el risc d’obrir-nos per tornar a ser el PSC que aixoplugava diferents sensibilitats de l’esquerra o cada cop serem més petits. Ignorar que a Catalunya altres forces d’esquerra ens han fet el sorpasso i mirar cap a una altra banda, justificar quan perdem eleccions que hi havia una enquesta que pronosticava pitjors resultats, esperar passivament que amaini la tempesta mentre anem perdent suports, no porta enlloc

Una persona que no esperi directrius, és a dir, que impulsi un PSC amb personalitat pròpia tant davant dels lobbys influents com del partit federal amb qui si les seves derives continuen allunyant-se dels propòsits que vàrem acordar conjuntament, haurem de revisar el protocol de relació que vàrem signar fa trenta-vuit anys.

Una persona d’esquerres, feminista i ecologista que és capaç de contribuir a un nou catalanisme de progrés al servei únicament de les persones i que ofereixi garanties d’uns bons resultats electorals quan ens haguem d’enfrontar a unes eleccions en què les candidates i els candidats de la resta de partits s’han renovat i sintonitzen amb àmplies capes de la població que nosaltres hem d’aspirar a representar. El PSC també mereix uns bons resultats electorals i Núria Parlon els pot obtenir com ja ha demostrat.

En definitiva, una líder que cregui que un altre món és possible com va dir a la seva campanya electoral que li va merèixer la majoria absoluta i que lluiti per aquest nou món sense el conformisme en què els ciutadans pensen que ens hem instal·lat.

Publicat dins de General | Envia un comentari