Per què no també el rei?

Ara que revisen això dels aforaments que no tenen sentit al segle XXI – de fet mai no l’han tingut – , és estrany que siguem quatre gats els/les qui ens plantegem que el rei també hauria de ser exonerat del que en el fons , a més d’un privilegi , és una feixuga càrrega que ha de suportar el nostre monarca.

Perquè si no gaudís d’aquest privilegi, eh que el veuríem més humà i més com nosaltres la resta de mortals ? Doncs per aquest motiu, jo crec que el mateix rei hauria de demanar que se’l privés també a ell d’aital prebenda.

Us imagineu que aparegués en un programa de gran audiència una nit de  diumenge i ell mateix, previ avís que faria una declaració important com qualsevol Sánchez Castejón,  anunciés que demanava al Govern i als grups parlamentaris que el deslliuressin de qualsevol aforament ? La gent entendria que si cometia alguna malifeta, algun aprofitament indegut, algun delicte d’aquests que de tant en tant també la reialesa perpetra, seria jutjat com qualsevol dels seus súbdits.

Perquè Sa Majestat  ha de saber – crec que l’hi oculten – que milions dels seus subordinats pensem que és tenir molta barra la impunitat de què gaudeix tant ell com els seus avantpassats. Així que, pel seu bé i el de la seva descendència que tant ens ensenyen encara que si ho intenta l’àvia , la Sra. Reina ho entorpeix, faria bé Felip VI de renunciar al aforament. Si ho fes el podríem anomenar l’Humà si no fos que els catalans ja en vàrem tenir un fa 700 anys  de nom Martí. Bé, era rei de catalans i aragonesos que en això tenim gent que de seguida treu això que quan anàvem sols per la vida, gairebé sempre ho fèiem de la mà d’aragonesos i sicilians i napolitans i francesos.

Martí Humà, mort el 1410 va ser el darrer sobirà de la dinastia Berenguer-Aragó que governà els països de la Corona d’Aragó. El seu hereu va ser Martí nomenat el Jove i se m’acut que abans els posaven adjectius macos als nostres reis i ara no ho fem perquè potser no els posaríem tan bonics ni tan amables, no ? Però no em vull estendre perquè de la falta de descendència d’aquest ens venen tots els mals als catalans ja que per aquesta causa va venir de seguida el Compromís de Casp el 1412 que ens portaria els Trastàmara castellans.

Bé, això que els mals dels catalans venen d’aquí és la meva teoria però com que els catalans pensem que els mals ens venen de molts esdeveniments a la història , potser que torni al títol i motiu d’aquest article i acabi ras i curt amb una frase que no passarà a la història però que podria portar a la glòria al nostre actual rei d’Espanya: si vol passar a la història, que renunciï a l’aforament i si encara hi vol passar més i de forma definitiva, que també renunciï a la corona. I mira que seria fàcil, eh ? Una carteta de dues línies i una signatura.

Ai, senyor , com es compliquen la vida fins i tot els reis.

publicat a la repúblicacheca el 19 de setembre de 2018

Publicat dins de General | Envia un comentari

Què fem amb les nuclears?

article publicat al diari Tarragona21 el 14 de juny de 2018

En el moment d’escriure aquest article, el 42 % del parc nuclear espanyol està aturat per diverses raons anomenades tècniques . Dels set reactors operatius a Espanya – cal recordar que tots elles operant sense llicència definitiva – n’hi ha tres de desconnectats de la xarxa: Vandellòs-2, Trillo i Ascó -2.

Amb el que portem d’any han estat nombroses les aturades i diverses les denúncies. La Fiscalia de Tarragona ha obert diligències d’investigació sobre la sèrie d’incidències i avaries que s’han produït els últims mesos a la nuclear de Vandellòs 2 arran de la denúncia presentada per l’associació Sociedad Humana. També l’Associació  Professional de Tècnics en Seguretat Nuclear i Protecció Radiològica ( ASTECSN) formada per funcionaris del cos de seguretat nuclear i protecció radiològica del Consejo de Seguridad Nuclear ( CSN ) ha alertat també de la comissió de diferents irregularitats en els processos de seguretat interna.

Per si no n’hi hagués prou,   hem conegut fa pocs dies que Iberdrola Generación Nuclear, la filial que agrupa els interessos  nuclears del grupo energètic, va registrar unes pèrdues de 110,87 milions d’euros el 2017, amb la qual cosa  acumula uns números vermells  de gairebé 1.200 milions d’euros des de 2013. És a dir, cinc exercicis consecutius en negatiu.

L’energia nuclear s’acaba. I no ho dic jo sinó una llei. La llei canvi climàtic aprovada per tots els grups parlamentaris llevat del PP el mes de juliol passat al Parlament de Catalunya es pronuncia clarament per una Catalunya 100 % renovable i pel tancament de les nuclears. És molt rellevant que ho digui una Llei, la primera de tota Espanya que ho fa en el seu article 19: “………. s’ha d’establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears”.

És cert que no és competència de la Generalitat però, en primer lloc, és molt rellevant que ho digui una llei aprovada amb una majoria tan ampla i en segon lloc, cal començar a pensar que  l’article 26  de l’Estatut d’Autonomia vigent diu que “Correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria d’energia” i més endavant que “La Generalitat participa en la regulació i la planificació d’àmbit estatal del sector de l’energia que afecti el territori de Catalunya.”. Amb aquest suport legal, la Generalitat té molt a dir sobre la nuclear i sobre qualsevol tipus d’energia.

Doncs bé, amb el propòsit que consta a la Llei i també al Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya que tenen tots els grups parlamentaris i els agents econòmics i socials damunt de la taula per discutir però que en el seu redactat inicial també es pronuncia pel tancament de les nuclears i a favor d’una Catalunya cent per cent renovable, els números han de sortir i hem de planificar quanta potència nova instal•lem si abandonem la contaminant i perillosa.

Això dóna per un altre article però allò que sabem segur perquè ho diuen tots els experts és que no es pot assolir aquesta un sistema basat en renovables sense una capacitat potent d’emmagatzematge a gran escala d’energia quan aquesta és sobrera i/o barata per utilitzar-la quan sigui escassa o cara. Per això alguns fa un temps que propugnem que les nuclears no es tanquin sinó que es dediquin a aquest emmagatzematge a gran escala que necessitarem.

De moment, tècnicament sabem que això es podria fer amb hidrogen perquè la tecnologia ja existeix i està prou contrastada ( a Oslo, Hamburg, Melbourne, México City i Sacramento ja s’han provat autobusos propulsats per hidrogen ). Algunes de les empreses més grans del Japò ja han constituït un clúster de l’hidrogen i sembla que el seu objectiu és assolir un gran desplegament als JJOO de Tokio al 2020. És un pas més en la cursa per obtenir un combustible net com ho és l’hidrogen, la combustió del qual només emet aigua com tothom sabem.

Un dels problemes és que obtenir hidrogen és car però per això es proposa generar-lo de l’aigua o del metà quan hi hagi excedents de renovables o en moments de cost baix de l’energia com a les nits. Això s’haurà de fer en entorns segurs, amb persones especialitzades, requisits que tenim de sobres a les nostres comarques on, a més, la industria química i els nostres centres de recerca hi poden jugar també un paper important.

Catalunya s’ha de sumar seriosament i no només amb lleis al repte d’assolir un país cent per cent amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant així llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats productives.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Substituir –no tancar– les nuclears


Les comarques del sud de Catalunya són decisives a proveir d’energia tot el país usant urani, gas i una mica d’hidràulica. En els governs Maragall i Montilla, també es van impulsar les renovables molt més que a altres indrets de Catalunya i es va crear l’Institut de Recerca d’Energia de Catalunya (IREC). Aquest darrer –amb seu a Tarragona i Barcelona– va iniciar, entre altres projectes importants, l’anomenat Zèfir d’investigació d’energia eòlica en aigües profundes a la costa de l’Ametlla de Mar perdut definitivament pels governs d’allà i d’aquí que han retallat els recursos destinats a investigació i no han sabut aplegar recursos privats. I, d’energia renovable, mai més se n’ha sabut res. Alguna cosa hem aconseguit: un pla i una llei.
El primer és el Pacte Nacional per a la Transició Energètica encara a debat. La llei, la de canvi climàtic aprovada per tots els grups parlamentaris, llevat del PP, el mes de juliol passat. Tots dos textos es pronuncien pel tancament de les nuclears. És molt rellevant que ho digui una Llei, la primera de tota Espanya que ho fa en el seu article 19: «… s’ha d’establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears».
És cert que no és competència de la Generalitat però és molt rellevant que ho digui una llei aprovada amb una majoria tan ampla. Ara també ho defensa la ministra del nou govern d’Espanya Teresa Ribera.

 

Així que valdria la pena que el govern del President Torra faci ús de l’article 26 de l’Estatut vigent que diu: «Correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria d’energia» i, més endavant, que  «…la Generalitat participa en la regulació i la planificació d’àmbit estatal del sector de l’energia que afecti el territori de Catalunya.» Amb aquests suports legals, la Generalitat té molt a dir sobre la nuclear i sobre qualsevol tipus d’energia.

 
Doncs, si volem una Catalunya 100% renovable, els números han de sortir i hem de planificar quanta potència nova instal·lem si abandonem la contaminant i perillosa. Això dóna per un altre article però allò que sabem segur perquè ho diuen tots els experts és que no es pot assolir aquesta fita sense una capacitat potent d’emmagatzematge a gran escala d’energia quan aquesta és sobrera i/o barata per utilitzar-la quan sigui escassa o cara. La diputada Rosa Maria Ibarra, diputada del PSC va dir durant la darrera campanya que les nuclears no cal tancar-les, sinó dedicar-les a aquest emmagatzematge a gran escala que necessitarem.

Tècnicament sabem que això es podria fer amb hidrogen perquè la tecnologia ja existeix i està prou contrastada (a Oslo, Hamburg, Melbourne, México City i Sacramento ja s’han provat autobusos propulsats per hidrogen). Algunes de les empreses més grans del Japó ja han constituït un clúster de l’hidrogen liderat per Toyota amb l’objectiu d’assolir un gran desplegament als JJOO de Tokio el 2020. Sobre el tema hi estan treballant amb molt rigor i profunditat el professor de la UPC Carles Riba i l’enginyer Eduard Furró autors de nombroses publicacions científiques i divulgatives. Sóc coneixedor de la propera aparició d’un extens article seu sobre el tema.

Obtenir hidrogen avui és car però aquests dies ha aparegut un informe de l’institut alemany Brainpool per encàrrec de Greenpeace que diu que l’hidrogen generat per energies renovables plantarà cara al gas abans de mitjans de segle, ja que els preus per kWh del primer augmentaran fins a superar el 150% del cost actual, de 0,02 a 0,035 euros mentre que en el cas de l’hidrogen generat amb energies renovables serà a la inversa, de 0,15 euros a 0,03  euros i finalment a 0,02 euros.

Generar hidrogen de l’aigua o del metà quan hi hagi excedents de renovables o en moments de cost baix de l’energia com a les nits s’haurà de fer en entorns segurs, amb persones especialitzades, requisits que tenim de sobres a les nostres comarques on, a més, la indústria química i els nostres centres de recerca hi poden jugar també un paper important.

Catalunya s’ha de sumar urgentment al repte d’assolir un país amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant així llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats productives.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Nuclears, útils però sense urani

article publicat al Diari de Tarragona el 14 de juny de 2018

Les nuclears s’han de tancar el 2027. Ho diu una llei per primer cop a Espanya. I és catalana, aprovada al Parlament de Catalunya, el passat 27 de juliol.

És la llei del Canvi Climàtic que en el preàmbul i en l’article segon es pronuncia per la desnuclearització en la producció d’energia elèctrica a Catalunya i en el dinovè diu: “ Establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears vetllant per la preservació dels llocs de treball directes que generen al territori “.

També l’any passat, el govern català aprovà el “ Document de bases per a constituir un Pacte Nacional per a la transició energètica de Catalunya” que s’ha de debatre entre experts, empresaris, sindicats i grups polítics i on es defensa una Catalunya cent per cent renovable el 2050.

Quan el 2008 Green Peace i la Universitat de Comillas van dir que això era possible per a tota Espanya molts es van manifestar incrèduls. Avui ja ho pensem tothom i també sabem que si no s’ha avançat de forma decidida és perquè hi ha  molts interessos que ho impedeixen.

Ara Pedro Sánchez ha encertat en unificar en un mateix ministeri Medi Ambient i Energia i en nomenar Teresa Ribera per dirigir-lo. Una ministra que ja anunciat a les institucions europees que Espanya vol prescindir d’energia procedent del carbó i de l’urani. I curiosament – o no tant- , l’anomenat “ Grupo de crecimiento verde “ format per les empreses tradicionals d’energia i els grans bancs espanyols s’han apressat a difondre un comunicat on volen “ adoptar un enfocament ambiciós….que permeti avançar cap a un model energètic basat ene energies netes “. Benvinguts a la nova època ¡¡

Fora l’urani, doncs. Però fa anys que maldem perquè les comarques del sud de Catalunya on tenim totes les nuclears de Catalunya tinguin una alternativa. Diria que Catalunya i Espanya ens ho deuen.

La Diputada del PSC Rosa Maria Ibarra va aportar una idea a la darrera campanya electoral: que les nuclears no es tanquin sinó que romanguin com localitzacions per emmagatzemar energia – per exemple hidrogen.  Això és del tot punt factible i necessari. Al Japó s’ha constituït un gran clúster liderat per Toyota que s’ha proposat donar-nos bones notícies al 2020 quan es celebraran al seu país els JJOO.

Un sistema energètic basat en renovable – com el que ja sembla que defensen fins i tot els que fins ara no en volien parlar, no serà possible sense un potent sistema d’emmagatzematge per guardar l’energia que sobra quan en gastem poca – les nits i els caps de setmana – o quan en generem en excés amb renovables i no sabem on posar-la. Això ho sap tothom però de propostes no en veiem gaires.

Sobre el tema hi estan treballant amb molt rigor i més profunditat el professor de la UPC Carles Riba i l’enginyer Eduard Furró autors de nombroses publicacions científiques i divulgatives. Sóc coneixedor de la propera aparició d’un extens article seu sobre la matèria.

Les comarques del sud de Catalunya podem ser capdavanteres en la transició energètica i no ens volem quedar endarrerits. La potenciació de l’IREC – Institut de Recerca en Energia de Catalunya – que té una de les seves seus a Tarragona pot jugar un paper important. Els governs de Catalunya i Espanya s’han de posar a la feina. I aquests que ara diuen que volen jugar des del sector privat, també els esperem.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Al PSC no hi ha necis

Entre els danys co-laterals del Procés, al sistema de partits ha estat i és notable. Alguns fins i tot han desaparegut, altres han disminuït molt sensiblement la seva acceptació manifestada a les urnes, mentre escric aquestes línies sento la notícia que fins i tot a Podem – Catalunya els han comunicat des de Madrid que a partir d’ara els dirigiran des de la capital del Reino. Algú ja li ha tret punta i ha dit que els han aplicat un 155.

Bé, doncs el PSC no ha estat exempt de problemes com per altra banda és ben notori. Doncs bé, el sr. Joaquim Coll, que practica un nacionalisme espanyol per altra banda al qual hi té tot el dret i que firma unes columnes a un diari digital que el qualifica d’expert en catalanisme – que ja és dir en un nacionalista espanyol – , va publicar fa uns dies una columna titulada “ la conjura de los necios “ en veure que uns quants socialistes ens pronunciàvem en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Hi feia aparèixer els alcaldes de Granollers, de Castellar del Vallès i el del cap de llista del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. El meu nom no hi era però em considero afectat igualment per tal com vaig ser el primer a manifestar-me i encara avui ho faig, contrari a l’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat.

Els talibans i els papistes sempre són més guardians de les essències, de les doctrines i dels dogmes. Així que el sr. Coll surt de tant en tant a fustigar quiell creu que s’aparta de l’ortodòxia fins i tot com en aquest cas, arriba a inventar-se conjures que només són a la seva imaginació.

Les mesures que el Govern de l’estat ha dictat ja tenen precedents a la història que el sr. Coll ja coneix com a historiador que és. Sap que constitueixen una veritable liquidació de les institucions catalanes i, per tant, del nostre autogovern. I hauria de saber – potser aquí no hi arriba però ja li dic jo -, que el pitjor no són les mesures i el temps que duraran, sinó el precedent que suposen de supeditació del nostre autogovern a les decisions del Govern de l’Estat. A patir d’ara es podran posar i treure les nostres institucions  des d’altres instàncies quan el catalanisme del que ell es vanta ser expert ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica. No he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de la sra Teresa Freixes, amb qui el sr. Coll coincideix en les manifestacions espanyolistes.

El sr. Coll no va dir res d’altres socialistes com Raimon Obiols , Daniel Font, Laia Bonet o el mateix ex-President Montilla i tants altres alcaldes i grups municipals socialistes que també s’han manifestat contraris. Formen també part de la conjura dels necis a la qual es refereix el sr. Coll ?

N’hi ha que voldrien uns partits hermètics, que tots caminessin a toc de corneta, uniformes  i potser uniformats. Altres creiem que pel bé del propi partit, si es vol ser representatiu d’un ampli ventall de la societat, no hi ha altre remei que expressar les opinions diverses que també existeixen el si de l’electorat. I li puc assegurar al sr. Coll que a l’electorat socialista hi ha opinions que potser no li agraden però que van en la línia d’un catalanisme d’esquerres que molts encara defensem i que inclou el dret dels catalans a expressar com ha de ser el nostre futur i la condemna de la liquidació de l’autonomia de Catalunya ni que sigui temporal.

De vegades, quan un denuncia no té alternativa en aquell moment concret. Passa i més sovint del que sembla L’article de Jordi Évole aquest diumenge passat “ I això és el que no vull “ n’és un exemple. Però això no és obstacle perquè un digui el que no li sembla bé. De tota manera li diré al sr. Coll que l’alternativa al 155 era i és el diàleg, una  Constitució federal i un referèndum legal i acordat a continuació.

I això és el que s’hauria hagut de plantejar al sr. Puigdemont i als seus irresponsables companys de viatge. I estic bastant convençut que plantejat així, es podia arribar a un acord…i  guanyar el referèndum la reforma federal i no la independència.

Apa, sr. Coll, de conjures, cap. Treballem honestament segons les nostres concepcions per la ciutadania. I si tenim diversitat d’opinions sàpiga que és normal i sa, convenient i imprescindible.

Publicat dins de General | Envia un comentari

És igual, és com un bon polvo

 

 

 

Divendres, en conèixer la discutida i discutible proclamació d’independència i de la nova República Catalana vaig tuitar:  “Comença el compte enrere x veure quants dies dura la independència.Quin desastre tbé el 155. Disposat a tornar a muntar l’Assemblea de Catalunya “

Vaig enviar-ho per whatshapp a uns quants amics i amigues i una d’elles em va replicar dient: “ És igual, és com un bon polvo”. En català seria “ un bon clau” , però com també en català usem préstecs lingüístics – àdhuc del castellà, només faltaria, que es vulgui o no de veïns els tindrem sempre – , en honor a l’amiga que em va enviar el missatge amb aquesta frase a les 16h 57m per whatshap he respectat la seva frase literal que, per altra banda, em sembla més contundent.

El fet és que va durar unes hores, la qual cosa, per una república, no deixa de ser un temps diguem que limitat i que pels qui non som independentistes però sí republicans no ens ha donat temps a assaborir-ho. A la nit ja s’havia acabat i de matinada el BOE – Tarradellas el primer que va fer va ser recuperar el DOGC – ens tornava a uns i altres a la realitat.

Uns i altres perquè així parlem de fa temps a Catalunya. Per mi que això ve de finals de 2014 i així donarem més feina als historiadors marejats com els tindrem amb tanta data. Ho dic perquè jo encara vaig anar a la manifestació de la Diada del 2014, la darrera que no era independentista . O al menys no explícitament. Aquella de la gegantina V que a les 17h 14m va oferir al món la imatge d’un nen a la Plaça de les Glòries dipositant una papereta a una urna. Hi vaig anar , doncs, perquè el dret a decidir el compartíem la gran majoria de la població catalana – encara avui – però desprès ja va venir l’anomenat  referèndum del 9-N , sense garanties, com un exercici cívic que es va voler considerar com a vàlid de la voluntat del poble de Catalunya.

Uns i altres perquè allà ja va començar la divisió negada sistemàticament. Divisió social que ara ja no hem tingut més remei que admetre. Els amics, coneguts, companys de feina, familiars, hem hagut d’interrompre o en el millor dels casos limitar les nostres converses.

Uns i altres – partidaris i no partidaris de la independència – hem començat a patir aquesta fractura interna – la primera que s’haurà d’intentar soldar – i que no es redueix a l’exhibició inèdita a la nostra història de milers i milers de banderes catalanes però també espanyoles com mai . Uns i altres patim l’aversió – quan no l’odi – dels nostres veïns de la resta de pobles d’Espanya, la qual cosa ens va molt bé per progressar en tots els àmbits. Uns i altres comencem a  percebre els efectes en l’economia i això sempre afecta més a les persones més febles.

Uns i altres, finalment, hem vist com s’anul·laven les nostres institucions i, per tant, la nostra autonomia que tant ens va costar recuperar. I no és el fet temporal que alguns diuen que és curt, sinó el precedent que s’estableix que el nostre autogovern i les nostres institucions es poden treure i posar des d’altres instàncies quan el catalanisme ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica . no he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui  llevat de Teresa Freixes que va adreçar-se a les persones assistents a la manifestació celebrada a Barcelona i convocada aquest passat diumenge per Societat Civil Catalana.

Tot això han aconseguit el PP i els independentistes. Els uns engegant campanyes ja fa onze anys contra l’Estatut – una llei orgànica aprovada també per les corts Espanyoles per cert – i contra la llengua Catalana i els altres precipitant-se un altre cop a la història amb la independència i la República. Una República que com diu el meu admirat Pérez Tapias “La historia de la humanidad no ha conocido declaración de República más antirrepublicana que la de Catalunya. No es democràtica”.

Una República que crec que hauran endarrerit uns quants anys més i que haurà durat, doncs això, com un polvo. El qualificatiu de bo el deixo per la meva amiga. Perquè, si m’ho permeten, els bons polvos  només s’aprecien amb el pas del temps. Si els recordes agradablement la qualificació és bona. Però si la memòria no te’ls fa presents o te’ls fa apreciar amb desgrat, no els guardes als primers llocs de la llista.

Perquè ja em diran si no, on és el President d’aquesta república i quin govern la dirigeix. Una república sense exèrcit i amb una policia el cap de la qual és nomenat – i el cessat ho accepta – pel país del qual es diu que ens hem independitzat. Al palau de la Generalitat continua onejant la bandera espanyola i el diari oficial on es recullen els acords que són vàlids és el BOE. I amb un Parlament que no pot exercir les principals funcions que li pertoquen a una cambra que és l’expressió de la sobirania popular.

L’endemà  vaig veure al Diari de Tarragona que l’amic Correal també s’expressava en termes semblants dient “ esperava que hagués estat més orgàsmica “ i vaig interpretar que es referia a la intensitat de l’acte en sí i no pas a la durada com la meva amiga. Sigui com sigui, amb el temps no podrem recordar –la ni per la intensitat ni per la durada.

Jo ja l’he instal.lat en els mals somnis de la meva vida. La sort és que aquest el podem reparar. Costarà, però estem condemnats a reparar els danys directes i els colaterals que són nombrosos. El que ens hauria d’obsessionar en primer lloc són els interns. Un país amb dues meitats cadascuna per la seva banda és inviable socialment , culturalment , econòmicament, esportivament, científicament… vagin afegint.

I aquesta feina immensa no es fa exhibint banderes ni amb crits ni amb manifestacions. Sinó amb tolerància, paciència i sabent fixar objectius ambiciosos i factibles que incloguin valors humans.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Ni que hi hagi DI, no al 155

 

 

Ni que hi hagi declaració d’independència, que a mi em sembla una quimera, no podem permetre que s’apliqui l’article 155 de la Constitució. Al menys en els termes explicats pel President del Govern Espanyol. És una “intervenció  temporal “ segons va dir, però en la pràctica suposa la liquidació de la Generalitat: Parlament, Presidència i Govern. I això de la temporalitat no se sap l’abast. Tot i així, ni que sigui un sol dia, seria massa gros.

 

No se m’oblidarà mai el 9 de juny de 1977. No vaig poder entrar a la plaça de braus Monumental de Barcelona de plena que estava. Joan Reventós estava acabant la seva intervenció vibrant que seguíem a través d’una pantalla en blanc i negre. De sobte, de forma solemne va proclamar que si el PSC guanyava les eleccions, ell renunciaria a presidir la Generalitat Provisional perquè qui ho havia de fer era el President a l’exili.

 

Josep Tarradellas va tornar i Joan Reventós va renunciar en un gest que els catalans i les catalanes hauríem d’agrair perquè va permetre que la institució de la Generalitat continués la seva legitimitat republicana i, per tant, que sigui anterior a la Constitució de 1978. També li ho haurien d’agrair tots els espanyols republicans reconeixent que la legitimitat republicana es va salvar a Espanya gràcies a Catalunya, cosa que ajudaria a construir un relat diferent del que és l’actual règim monàrquic.

 

Però tornem al 155. Algú em podrà dir que faig una comparació odiosa si imagino al sr. Rajoy que davant els incompliments de les lleis per part del seu govern entre les quals hi ha nombroses directives europees, la UE l’apartés del Govern, anul·lés las Cortes, substituís el cap de la Guàrdia Civil per un general de la OTAN  i el responsable de TVE per un periodista belga ?

 

I anem  a la DI. L’independentisme és una lluita legítima que cada cop que ha volgut forçar la situació ha fracassat. I dic forçar perquè ha estat així amb els presidents Macià i Companys. Crec que és perquè han subestimat la força de l’Estat però també perquè no tenia la majoria social suficient. Hom podria dir que s’ha precipitat. El problema no és només que les llibertats i l’autogovern de Catalunya han acabat reculant sinó que el propi catalanisme en les seves diferents formes s’ha esberlat entre acusacions d’arrauxats i traïdors i s’ha emportat també la convivència civil.

 

Som aquí ara en aquest moment. Això és dramàtic i ho hem de recompondre, refer, recosir i tots els verbs susceptibles del prefix “re”.

Ningú no ha de renunciar a res. Només faltaria. Però la DI no es pot proclamar si no volem acabar d’esguerrar-ho tot, perquè no té cap suport legal i es vol legitimar en l’incompliment del propi Estatut i perquè no serà reconeguda i perquè es pot revertir amb la mateixa majoria al Parlament.

El President ha de posar el seny que no existeix a la Moncloa que ja hauria hagut de respondre fa temps no amb procediments judicials i amb la guàrdia civil sinó amb una oferta de nova Constitució Federal, generosa i garantista – Fabra em perdoni – . A continuació, ha de fer de President de tota la població catalana i demanar unitat per rebutjar qualsevol intent d’aplicar el 155.

 

I propiciar un gran acord de país per restablir les relacions internes que seria de cecs enganyar-nos dient que no s’han vist afectades i les externes. Si hi hagués algun baròmetre del prestigi de Catalunya a l’exterior i com afecta a la nostra economia però sobretot a les relacions humanes entre els pobles que acaba afectant tots els camps de la vida, no arribem en aquests moments a l’aprovat.

 

Unes eleccions convocades pel President de la Generalitat no significa recular sinó deturar-se per escatir com anem de forces per afrontar les batalles que ens esperen. I des del meu humil punt de vista, la de la independència, fins i tot pels qui la defensen, no és l’única ni la més important.

 

Article publicat a Nació Digital avui 25 d’octubre de 2017

Entrevista al PuntAvui el mateix dia

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Dos nos

El primer “no” és a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució anunciat per Rajoy perquè suposaria liquidar les institucions catalanes per les quals tantes generacions vàrem lluitar. Catalunya és una nació i té un dret que no deriva de la Constitució espanyola. Amb la renúncia de Joan Reventós, Tarradellas ja era president de la Generalitat abans de la Constitució i per tant la Generalitat que ara es pretén anul·lar mai no va ser interrompuda. És un atemptat d’incalculables conseqüències per dècades, una presa de pèl jurídica, una estupidesa política i una reacció del nacionalisme espanyol més miop i retrògrad que he conegut si és que algun nacionalisme no ho és.

 

Estic segur que la majoria de socialistes no ho aproven i farien bé Pedro Sánchez i Miquel Iceta de posar-ho a consulta de la militància del PSOE i del PSC tal com diuen els estatuts que es farà en cas d’assumptes d’especial rellevància.

 

El segon “no” és a una DUI per part del President de la Generalitat. Ja sé que és molt difícil fer marxa enrere però la gravetat de la situació el col·loca com a responsable que Catalunya reculi dècades o potser segles. No cal que renunciï a res, ni ell ni ningú que lluita – legítimament, no ho oblidem –  per la independència. Salvem les institucions i no cal regalar una involució als adversaris. I de rebot, rebaixem la tensió. Si els qui dirigeixen l’anomenat procés fossin sincers, dirien el que reconeixen en privat: davant un estat fort com Espanya i sense majoria social, només és viable la independència amb tensió al carrer i als mercats. Doncs ja veieu com acaba aquesta tàctica: sense institucions, amb el sistema econòmic molt perjudicat – no hem vist res encara – i amb una tensió social que ja afecta de forma insuportable a famílies, cercles d’amics i teixit associatiu on és cada cop més difícil la convivència.

La independència, o és amb una gran majoria social o no és viable. Treballeu per ser més i, sobretot, no ignoreu les lleis democràtiques perquè si ho feu, no us reconeixerà ningú. I treballem per un referèndum en condicions: legal, acordat i reconegut el seu resultat aquí i fora d’aquí. I que pregunti també per una Constitució que ens pugui satisfer. A Catalunya sí que hi és una majoria sobiranista àmplia que pensem que tenim dret a decidir el nostre futur. Som al voltant del 80 %.

 

En definitiva, dos “nos” però un “sí”: ja que qui va iniciar el conflicte impugnant l’Estatut i vol anul·lar ara l’autonomia actua d’aquesta forma tan descerebrada, que el President Puigdemont convoqui eleccions i que no ho faci Rajoy. Salvarà l’autonomia i els catalans i les catalanes d’ara i de les generacions futures li ho reconeixeríem.

article publicat ahir 22 d’octubre de 2017 al Diari de Tarragona

Publicat dins de General | Envia un comentari

Llet i mel

 

He pensat sempre que la legítima però de moment sempre fracassada lluita del moviment independentista a Catalunya estava mancada de rigor en el seu plantejament i que , a més de ser creïble per l’èpica que genera, no acabaria de ser majoritari i, per tant, factible, fins que no estigués fonamentat sobre bases més sòlides que non pas: “ en sortirem”, “ el poble català al llarg de la història ja ha demostrat suficients èxits “. O, encara pitjor, prometre fites que ja es veu que no són assolibles per una majoria de la població.

 

Per contra, mai no ens parlen de com podem arribar a ser independents sense  un servei d’intel·ligència, bàsic perquè qualsevol país pugui sobreviure. La majoria d’estats europeus en tenen fa segles i avui un país sense servei d’intel·ligència no sobreviuria més enllà de pocs mesos. Tampoc com ens ho faríem per tenir aigua – al menys a gairebé tota la província de Tarragona depenem de la que ve d’Aragó per si a  algú se li ha oblidat -. No ens diuen d’on trauríem l’energia – la portem de fora de Catalunya tant petroli i gas com una part de l’elèctrica – . Com es munta d’un dia per l’altre un sistema judicial que apliqui tot un corpus legal al marge de l’existent – ja s’està comprovant aquests dies que ni abans de començar es pot – i com ens dotem de jutges en un plis-plas. Què faríem al marge del sistema econòmic i monetari d’Europa – ja es veu el pànic que ha fet marxar de Catalunya 600 empreses en pocs dies amb respostes de les nostres estimades autoritats com “ no passa res , se’n van als Països Catalans “ que són de traca valenciana per continuar la broma d’això dels Països Catalans   - . Què passaria si poséssim a tota la població en la disjuntiva d’haver de triar entre acatar les lleis de l’Estat o les catalanes , entre elles les de pagar impostos. Com muntem un exèrcit que en paraules de l’actual President de la Generalitat és imprescindible en qualsevol país avançat. I així un llarg etcètera.

 

Davant d’aquestes preguntes, tot són respostes angelicals i beatífiques: ja es negociarà i a l’Estat no li tocarà altre remei que passar-nos els papers i els diners, l’aigua i l’energia, les pensions i la nacionalitat a qui la vulgui conservar, les pensions … tot es resoldrà perquè aquesta Espanya que cada cop ens estima més – els productes catalans, els nostres esportistes i qualsevol cosa que es sospiti que és catalana cada cop és més odiada. I serà més barat perquè tindrem més recursos i perquè ho sabem fer millor que aquests malbaratadors, ganduls i ignorants d’espanyols com massa sovint s’ha fet circular I tothom hem citat en alguna ocasió la maleïda dita de Francesc Pujols– fins i tot usada en l’acte oficial de l’11 de setembre de 2012 al Parc de la Ciutadella  - : “ Arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot gratis quan anem pel món “

 

Som els millors, els escollits per Déu. Com a la Bíblia ja es va prometre al poble d’Israel” Vés a reunir els ancians d’Israel i digues-los: “El Senyor, el Déu dels vostres pares, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, se m’ha aparegut i m’ha dit: He decidit d’intervenir a favor vostre, perquè he vist com us tracten a Egipte; us trauré de l’opressió d’Egipte per portar-vos al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els perizites, els hivites i els jebuseus, un país que regalima llet i mel.” ( Llibre de l’Èxode, capítol 3.16:17)  I al Deuteronomi 26:9  “ i ens va dur a aquest lloc i ens lliurà aquesta terra, terra que regalima llet i mel “. No m’estendré en les interpretacions dels experts bíblics sobre els significats del producte làctic i el de les abelles que es pot relacionar amb abundància, manca de preocupacions, felicitat i vida eterna solucionada.

 

Però tot això comença a trontollar quan ja es veu que la via unilateral no rebrà per l’altra banda més que trompades de tot signe : des de garrotades injustificables i condemnables com les del u d’octubre fins a impediments de tot tipus, entre ells l’aplicació de la justícia amb totes les conseqüències. I no sembla que hi hagi cap Jehovà que ens pugui deslliurar d’aquests inconvenients.

 

 

Banalitzar la Constitució actual és molt fàcil, però trobar i consensuar   unes normes no va ser gens fàcil i tampoc no ho serà reformar-la. Com tampoc no ho serà si n’hem de fer una a Catalunya , que s’haurà de fer es digui Constitució o nou Estatut. Per cert, els meus amics independentistes no volen parlar mai de les constitucions dels països democràtics on no es pot ni plantejar cap mena de separació. A mi no em sembla bé, però no he vist en cap projecte de nova Constitució catalana que es contempli la separació d’una part del territori català en el futur si així fos la seva voluntat – per exemple la província de Tarragona, per cert bastant maltractada, amb les comarques més pobres i amb més atur- . I molt menys que això es pugui fer amb una votació sense cap mena de quòrum i per un sol vot de diferència. Per cert, a tots els països democràtics les Constitucions són molt valorades i respectades i si algú atempta contra elles totes preveuen sancions greus. L’argentina en el seu article  21 fins i tot obliga els ciutadans a defensar-la: “Todo ciudadano argentino está obligado a armarse en defensa de la Patria y de esta Constitución, “

 

 

Tot i així, sempre dic als amics independentistes que la seva lluita és legítima però que es precipiten. Es van precipitar Francesc Macià, Lluís Companys i ara Mas-Puigdemont encara que en el moment d’escriure aquestes línies no se sap ben bé. O generen més adeptes i arriben a una majoria molt àmplia. Perquè d’allò que no volen parlar mai, és que no hi ha la majoria suficient a Catalunya per assolir la independència. Prescindiran de la resta de catalanes i catalans per proclamar una independència que dem moment només és al Parlament per mor de la llei electoral ? I pensen esgrimir com a vàlid un referèndum que fins i tot els observadors internacionals que ells van portar no consideren vàlid perquè no tenia cap mena de garantia ? Algun dia podran reconèixer amb la mà al cor que una consulta sense junta electoral, sense gent a les taules escollida per sorteig, sense interventors, convocat amb la meitat del Parlament i proclamant els resultats el President de la Generalitat abans de conèixer els resultats no es pot considerar vàlida ? Algun dia ens podran dir què passa si a unes futures eleccions hi ha una majoria per un vot més en una consulta que una altra composició parlamentària s’inventa decideix tornar a adherir-se a Espanya ? Tot aquest reguitzell d’absurds és propi d’un nou país que no fa les coses bé ? Aquest no és el país que fins i tot els qui creiem que Catalunya té dret a decidir el seu futur, volem.

 

Per tant, o recuperem primer aquí la unitat civil o no val acusar-nos entre nosaltres que “ per culpa vostra no som majoria”. Cadascú ha de poder defensar les seves idees – per cert, sense entrar a la presó -. Però o retrobem els punts d’unió per refer un catalanisme  imprescindible en el món que vivim, sabent les limitacions i les dependències de qualsevol país, que són cada cop més, o estem abocats a un conflicte d’incalculables conseqüències durant anys. Qui pensi que val la pena malgrat tot, endavant. Però llet i mel no en rajarà anem on anem. El poble d’Israel ho pot certificar.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Josep Subirats, som el que ens han fet

 

Si és cert que som el que ens han fet les persones que ens han impactat a la vida, Josep Subirats és un dels nostres pares intel·lectual, moral, de compromís cívic i social, d’un catalanisme al servei de les persones.

Tortosí compromès de ben jove, es va haver de fer càrrec d’un diari de la seva ciutat catalanista i d’esquerres – El Pueblo – als disset anys perquè el seu director estava empresonat. Per aquest motiu, acabada la guerra civil, va ser empresonat a Pilats, a la nostra ciutat amb una condemna a mort – desprès condonada per la reclusió perpètua –  malgrat que era menor d’edat en el moment de dirigir el diari.

Mentre esperava l’acompliment de la sentència explica en un esfereïdor llibre, Pilats, presó de Tarragona 1939-1941 (2008) que sabien que hi hauria execucions a la muntanya de l’Oliva quan sentien que al Convent Carmelità – la Punxa – els fusters repicaven els seus martells i claus per fer taüts.

Els primers anys de la democràcia era tot un espectacle sentir-lo i llegir-lo I és que com a bon deixeble de Marcel·lí Domingo, creia en la necessitat de fer pedagogia en política i cada mitin esdevenia una veritable conferència sobre un catalanisme de progrés lluny d’aventurismes però de compromís permanent. Havia predicat amb l’exemple perquè ni els set anys en batallons de penats el van fer claudicar i quan va quedar alliberat el 1944, lluny de cessar el seu activisme i malgrat la dictadura que llavors era particularment ferotge res no el va deturar i va continuar la seva tasca de redactor de diferents publicacions catalanistes d’esquerres. Per això no li costà gens ser un dels primers col·laboradors del diari Avui nascut el dia de Sant Jordi de 1976. De llenguatge planer, ens deia que escrivia així per arribar a més gent en un moment en què el coneixement de la llengua catalana encara era precari.

En reprendre la democràcia formà part de les corts Constituents com a senador de l’Entesa dels Catalans, que recollia en bona mesura l’esperit unitari de l’Assemblea de Catalunya que ara tant ens convindria i fou un dels vint que redactà el primer Estatut al parador de Sau el 1978. Membre dels Tribunals de Comptes Espanyol i Europeu, deia que els anys a Luxemburg l’havien convertit en un europeista encara més convençut i afegia: “ Europa és la solució també per Catalunya “. Obsessivament pragmàtic, entenia la política com una eina útil per millorar la vida de la gent i el posava frenètic les hores perdudes en xerrameques inútils o en demagògies de foguerada.

Estimava Tarragona molt particularment recordant la gent que l’havia ajudat durant la seva estada a la presó. “ Fins i tot en els moments més dramàtics de la vida hi ha lloc per la coneixença, per l’amistat i per la solidaritat.” I és que malgrat el seu doctorat en Economia, en realitat Josep Subirats ha estat un humanista preocupat per la gent i per no repetir els errors de la història. Per això, a banda de publicacions econòmiques i fiscals, es va convertir en escriptor de referència de la seva Tortosa nadiua, del seu admirat Marcel·lí Domingo i de la ciutat de Tarragona amb llibres imprescindibles per entendre la postguerra com el ja esmentat sobre la presó de Pilats o Les Oblates, 1939-1941. Presó de dones de Tarragona.

 

L’atzar ha fet que marxés un sis d’octubre. Subirats parlava sovint d’aquest dia del 1934 i particularment  en el seu llibre “Quatre alcaldes republicans de Tortosa” quan explicant la vida de l’alcalde Josep Berenguer recordà que fou empresonat acusat de permetre l’entrada clandestina d’armes aquells dies.

 

El mestratge de Josep Subirats ha impactat en milers de persones que l’hem conegut i admirat. El seu compromís amb el país i amb les persones ha deixat una empremta exemplar.

 

Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona

Xavier Sabaté, ex-conseller del Govern de la Generalitat

 

article publicat al Diari de Tarragona el 10 d’octubre de 2017

Publicat dins de General | Envia un comentari