Panacea a Catalunya

 

 

Els catalans sempre hem estat més grecs que romans. Algú em podrà dir que a Tarragona això no es pot dir, però si vàreu assistir a la 19a edició de Tarraco Viva al mes de maig passat, us adonaríeu dels lligams de la cultura romana amb la grega i de com l’emperador Adrià fou considerat una figura representant de la simbiosi grecoromana.

A més, el mirall en què ens hem volgut sempre reflectir els catalans i les catalanes és el món grec, no digueu. Perquè sempre hem aspirat a les més altes cotes de la cultura començant pel pensament. I analitzat així, no hi ha color. Allà on hi ha un Empèdocles  o un Plató, un Aristótil o un Sócrates,  no s’hi pot comparar cap Ciceró, Ovidi, ni els Plini – vell i jove – ni el cordovès Séneca.

La mateixa arxidiòcesi de Tarragona i els Xiquets de Tarragona, quina lletra exhibeixen amb orgull ? Doncs la dinovena de l’alfabet grec que és la TAU.

Per no parlar de l’ideal noucentista de la polis grega o del que amb la Ben Plantada tan bé va expressar Eugeni d’Ors. O no es va inspirar en el món grec per imaginar la protagonista Teresa ?

Jo crec que la CUP ha volgut continuar aquesta tradició amb el cartell tan poc imaginatiu però sempre cridaner plagiat dels leninistes de la revolució boltxevic. Jo el relaciono amb la pròpia Panacea. Aquesta deessa grega s’haurà complagut allà a l’Olimp, ella que simbolitza la guarició universal gràcies a les plantes. La filla d’Asclepi i de Lampècia, filla al seu torn d’Hèlios, i germana d’Higiea, (la salut), i Iaso, (la guaridora) tenia una poció amb la que podia guarir tots els malalts. D’aquí ve el concepte de panacea universal, una substància capaç de curar totes les malalties. Però la paraula s’utilitza també per a indicar una cosa capaç de resoldre algun problema molt complicat.

I a fe que a Catalunya tenim un problema difícil, molt difícil. Doncs vet aquí que la CUP diu que el resoldrem l’1 d’octubre anant a votar – amb permís del govern del PP és clar -. Però no resoldrem només això sinó que vencerem el capitalisme en un tres o i no  res el mateix dia. I mirin, un que no pensa renunciar a la seva formació marxista – entre altres – sempre havia entès que la lluita de classes era l’únic mètode per vèncer el capitalisme. Però ara hauré de revisar els meus plantejaments a veure si estava equivocat i resulta que posant una papereta a la urna ho tanquem d’una vegada.

Si aixequés el cap Vladímir Ilich Uliánov ( Lenin ) i veiés com un cartell on apareixia ell escombrant ha estat substituït per un altre d‘una senyora – podia haver estat un senyor i no canviar el color vermell de l’escombra, no ?  - i prometent escombrar els reis d’Espanya,  Aznar, Rajoy, Mas i Pujol, la Botín i Florentino Pérez, crec que es faria de la CUP.

I a mi, què volen que els digui, sé que tots els personatges de la llista no desapareixeran. Ara, el darrer sí que m’agradaria que deixés de fer algunes coses. Perquè, encara no ho ha dit ningú, però tinc per a mi que aquest és el culpable de l’aberrant operació que ha significat que Neymar hagi marxat al París St Germain. I si acabés de tocar la pera en projectes com els Castors i cia però també en el món del futbol, doncs no ens aniria malament.

Total , que ja no tenia dubtes en això de l’1-O. No hi pensava anar perquè tot i ser partidari que el poble de Catalunya voti en un referèndum, no votaré en un  que només servirà -  si es celebra –   per a uns quants que impulsen l’anomenat procés, però no servirà per al poble català que tornarà a inscriure una tercera frustració en la seva història en menys de cent anys.

Però ara m’entra el dubte metafísic. I si fos veritat que com diu el cartell pogués deixar de veure el capitalisme i Florentino Pérez d’un sol cop. ? Si ho sé , en lloc d’anar a Pompeia de vacances, vaig a Oropos on Panacea hi tenia un temple. A veure si reflexionant allí acabo de decidir què fer.

publicat al Diari Digital La Repíblica Checa avui 14 d’agost de 2017

Publicat dins de General | Envia un comentari

Les nuclears, tancades el 2027

 

Ho diu una llei per primer cop a l’estat espanyol. És catalana, aprovada fa pocs dies – el passat 27 de juliol – al Parlament de Catalunya. Ha passat molt desapercebuda malgrat la seva importància. És la llei del Canvi Climàtic que ja en el preàmbul i en l’article segon es pronuncia per la desnuclearització en la producció d’energia elèctrica a Catalunya i en l’article dinovè diu textualment: “ Establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears vetllant per la preservació dels llocs de treball directes que generen al territori “.

La llei  fa una aposta clara per la transició energètica a banda de moltes altres accions.

Quan el 2008 Green Peace i la Universitat de Comillas van elaborar un extens informe concloent que el cent per cent renovable era possible per a tota Espanya, molts es van manifestar incrèduls i alguns fins i tot se’n van riure menyspreant la possibilitat que la investigació en renovables encara poc desenvolupada perquè ho impedien interessos econòmics progressés. Avui ja està àmpliament acceptat per la comunitat científica i també sabem que si no s’avança de forma decidida cap a aquesta fita de cent per cent renovable és perquè hi ha  molts interessos que ho impedeixen.

Els continuistes de l’energia nuclear sempre han fet anar la cantarella de la necessitat d’obrir un debat sobre el tema. Altres mentrestant no paràvem de donar suport a l desenvolupament de les energies renovables sabent que quan més temps passés, més aquestes es desenvoluparien i s’abaratirien com certament ha succeït. I que les raons econòmiques s’acabarien afegint a les de la seguretat i la salut.

Avui tant les unes com les altres estan plenament vigents: les energies renovables ja són competitives i la preocupació pel canvi climàtic i les greus repercussions sobre la salut fan indispensable un canvi de model energètic de forma immediata.

I si algú volia més debat, que repassi les més de cent compareixences de persones expertes que al llarg de gairebé deu mesos s’han produït al Parlament de Catalunya en el tràmit de la Llei del Canvi  Climàtic.

Tenim doncs una llei aprovada amb una amplíssima majoria que estableix que l’energia generada amb urani s’ha d’acabar el 2027. Han estat molts factors que li han posat data de caducitat:  els inversors que ja no confien en uns tràmits tan llargs des que es prenia la decisió de construir una nuclear fins que es podia posar en marxa; les asseguradores que no volen fer-se càrrec de tants riscos; la manca de suport a la investigació i de persones disposades a dedicar-s’hi; els accidents que s’han succeït fins i tot en països avançats; que cada cop més n’hi hagi que s’incorporen al club de països amb plans d’eliminació de nuclears que aposten per un canvi de model; no saber què fer amb els residus; i sobretot l’espectacular avenç de noves tecnologies  en el terreny de les renovables que les ha fet competitives amb les finites ( principalment la solar i l’eòlica i les que estan per venir )

Ara el que cal és no quedar-se en intencions i començar a caminar. Hem de tenir l’orgull de ser la generació que ha tancat les nuclears i treballar amb intel.ligència per preparar el futur d’ Hospitalet – Vandellòs i a Ascó i les seves àrees d’influència ? Fem servir el verb substituir i no tancar. Pensin en l’enorme ventall de possibilitats que ofereix el nou panorama de la transició energètica, en les grans necessitats d’energia neta que precisem – de la bruta i perillosa en sobra i molta – ; usem també els mots seguretat, salut, persones i biodiversitat i facin una composició. A mi em surt: “ un planeta més segur i més net per la salut de les persones que l’habitem és possible “

Proper capítol: què es pot fer a les “comarques nuclears “ de les nostres terres

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Des del sobiranisme , així no

Gràcies al PP i al sr. Rajoy gairebé tothom a Catalunya ens tornem a pronunciar sobre si la sobirania resideix en el poble espanyol com diu la Constitució  o en el poble català que no consta enlloc però que és la voluntat de milions de persones entre elles qui subscriu.

 

Tan respectable és una postura com l’altra. Cap d’elles no hauria de ser immutable. De raons n’hi ha per les dues bandes però la que tothom hauria de respectar és la voluntat de cadascú que acaba determinant si un territori és una nació i com aquesta s’ha d relacionar amb els veïns. Els qui defensem que és el poble de Catalunya no admetem que sigui la Constitució l’origen de la sobirania espanyola. Cal recordar  que Joan Reventós va renunciar a la Presidència de la Generalitat Provisional el juny de 1977 precisament per  recuperar la legitimitat de les institucions catalanes que va poder continuar Tarradellas.

 

La Constitució és posterior, encara tardaria un any. És cert que allí diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, ens agradi o no als qui pensem diferent que som milions. Com resoldre aquest dilema ? No tenim cap altra fórmula en democràcia que votant – 50.000 signatures donen dret a una iniciativa legislativa popular i se’ns vol negar a dos milions ? -.

 

A Catalunya ja ho hem fet en els darrers vuitanta-cinc anys tres cops en referèndums: amb l’estatut de 1932, amb el de 1979 i amb el del 2006. En aquest darrer cas, el PP va utilitzar Catalunya per les seves campanyes. El 2010 un Tribunal Constitucional mediatitzat per impugnacions i renovacions ajornades, va retallar la màxima llei catalana que havien referendat les Corts Espanyoles i el poble de Catalunya  .

 

Per tant, referèndum sí. Ara bé, els qui no som independentistes volem que se’ns pregunti per altres opcions. I perquè el resultat sigui vinculant, reconegut i acceptat per tothom – també a Catalunya – caldrà que sigui legal i pactat.

 

El PP és el principal responsable del desastre. Ha estat el primer incomplidor de la llei i ens ha menystingut de forma sistemàtica. Però el govern català és també molt irresponsable per portar-nos a la tercera frustració del poble català en menys de cent anys. El 1.926 Francesc Macià va acabar a la presó i també Lluís Companys el 1934. L’imaginari col.lectiu es veurà greument afectat durant generacions si sumem un tercer desencís. Qui impulsa l’anomenat procés sap que té al davant un potent Estat que posa i posarà tots els mitjans al seu abast que són molts i molt potents. I al costat no té la majoria de la població.

 

Sóc catalanista convençut i practicant des que vivia el dictador i ho seré tota la vida per una nació i una cultura que ho necessitaran sempre. Tindria raons per ser independentista, però també crec que hi ha altres drets que m’interpel.len tant o més i afecten directament els catalans i les catalanes i la seva independència real: els socials, econòmics, ambientals, culturals i tots els humans que tenim  amenaçats cada dia més i no per culpa d’Espanya precisament.

 

Reduir la democràcia a un referèndum sense garanties no pot ser argument. La democràcia és quelcom més profund i molt més complex.  Si a més, es fractura per generacions la societat catalana es fa un flac favor a la Catalunya d’ara i a la del futur. Fins i tot a l’independentisme.

 

publicat a l’edició d’avui del Diari de Tarragona https://www.diaridetarragona.com/opinion/Des-del-sobiranisme-aixi-no-20170810-0035.html

Publicat dins de General | Envia un comentari

Xampú de vi

 

Llegeixo en algun indret que al “tinto de verano” n’hauríem de dir en català “xampú de vi” perquè vi amb gasosa que és el que és en realitat, és poc comercial o poc atractiu perquè ens quedi a la nostra memòria tan debilitada que ja no recordem ni el número de telèfon ( “mira , et faig una perduda i et quedarà gravat perquè no me’n recordo ni jo del meu número de tantes coses com tinc al cap “ ).

 

En realitat, de coses al cap cada cop en tenim menys i la cosa va  a pitjor perquè tot ho deleguem a les màquines : l’agenda de telèfons, els gustos i costums, on anem i d’on venim, allò que comprem i el que voldríem comprar que és pitjor perquè ens matxaquen fins que aconsegueixen que els ho demanem. Són els amazons, googles i alibabàs aviat i tants altres.
Ara diuen que també els delegarem la conducció en cotxes autònoms i que si no ho volem fer és igual perquè ens multaran i les asseguradores no ens pagaran els accidents. I això perquè les màquines són més segures, no s’emborratxen, no s’adormen ni es cansen i calculen milers de dades a l’hora ( ja perdrem la dita que les dones calculen i fan simultàniament més coses que els mascles ). Per Noruega ja circula el primer vaixell portacontenidors sense mariners. Controlat remotament, no sé encara si porta al menys algun servei de seguretat per prevenir els pirates o si drons també autònoms acudiran en cas de problemes d’aquesta naturalesa a netejar de lladregots el mar.

 
Per no parlar d’escollir parella habitual o ocasional. Si et vols arriscar per tu sol/a a prendre la decisió, Google o qui sigui et dirà que tens un deu o un vint de possibilitats d’èxit i per tant un vuitanta o noranta de fracàs. Mentre que si la deixes escollir a ella et presentarà centenars de possibles persones que t’aniran bé per edat, costums, afeccions, manies, formes de dormir, de llevar-se al matí – caps de setmana inclosos – , en definitiva de compartir – cossos inclosos per no dir cardar -.

 

I que el percentatge d’error serà de zero coma. Algú s’arriscarà a índexs de fracassos tan elevats si pren la decisió by itself ? El ventall de possibilitats que ens oferiran serà considerable perquè tindran – ja les tenen – totes les dades possibles de nosaltres així que l’oferta serà variada i atractiva. Tot dependrà si la voldràs circumscriure a un radi reduït o ampli. Si ets de Tarragona i vols un radi d’acció de 30 kms. podràs fins i tot dir que la màquina obviï Reus – és una forma de parlar, no us ho prengueu literalment -. Una persona  federalista no dubtarà en demanar que al cistell s’hi posi gent de totes les Espanyes mentre que una indepe segur que voldrà reduir-ho ( o amb preferència incloure ), als Països Catalans , l’Alguer i Andorra inclosos.

 
L’equip de govern de l’Ajuntament de Tarragona ho tindrà fotut perquè ara tot ho pacta amb el PP i C’S però segur que finalment presentaran una moció perquè la puguin votar tots tres, cosa que no deixa de ser una forma de posar gasosa al vi.

 
Us juro que no l’he tastat abans d’escriure aquest article. A mi de vi amb gasosa només me’n donaven quan començava a ser grandet i em volia fer l’home. Però em van ensenyar que quan ets gran no es pot posar aigua al vi ni que sigui gasosa. Així que vaig aprendre la lliçó i no el tasto ni m’agrada. Tampoc el xampú o clara de cervesa. Ni el cafè descafeïnat i ni tan sols posar sucre al cafè que prenc sempre sense cap additiu. Així que de barreges, les justes o com a mínim,  que sigui de coses semblants perquè les contràries em fan reacció. I si de cas que em deixin prendre a mi la decisió sense haver de preguntar a Barcelona ni a Madrid – també és una forma de parlar -

 
Perquè anar a “ toc de pito “ sense que em deixin pensar ni expressar les meves opinions i matisos, no m’ha agradat mai. M’encanta l’harmonia i li dedico – a la musical – moltes hores de la meva vida. Però les dissonàncies són també imprescindibles. Qui s’hagi sentit al·ludit/da per aquest article o vulgui ampliar  el tema li recomano el recent i excel.lent  article de Lluís Racionero “ Ficino i l’harmonia” http://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20170721/424285867559/ficino-i-lharmonia.html que ho explica cent vegades millor que jo i encara em quedo curt.

 

 
Nota: Ni que sigui reiteratiu, tot allò d’aquest article – persones incloses – semblant a la realitat és pura fantasia estiuenca

Publicat dins de General | Envia un comentari

3 aspectes a vigilar del CRT


Per fi, hi ha fumata blanca al projecte d’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou
El 29 de març del 2014 era dissabte i estava dinant a casa amb el telèfon al costat del plat. La negociació del document que havien de firmar l’endemà diumenge al Pretori de Tarragona li havia encomanat el President de la Generalitat Artur Mas a Jordi Vilajoana i Pere Navarro a mi. Estàvem encallats en l’1% destinat entitats del nostre territori que treballen amb finalitats socials. Pere Navarro m’havia donat instruccions clares: sense acord sobre finalitats socials no firmaríem.
Finalment, a un quart de cinc de la tarda em va trucar Jordi Vilajoana amb l’ok i em vaig precipitar a trucar a Pere Navarro i a l’alcalde Ballesteros. Es podia firmar i es convocava la premsa immediatament per l’endemà diumenge.
L’últim entrebanc s’havia superat. Abans havíem batallat per condicionar les noves urbanitzacions i construccions del recinte a les millors pràctiques mediambientals en matèria d’aigua, residus i especialment energia.

 

I abans encara havíem obtingut en la negociació de la llei que modificava la del joc que si la Generalitat no recaptava com a mínim el mateix que ho venia fent amb els casinos existents, els nous cobririen el dèficit.

Cal felicitar-nos però haurem de vigilar que es compleixin aquestes condicions sense les quals el projecte no hauria vist la llum perquè, malgrat ser a l’oposició, els socialistes vàrem fer un acte de responsabilitat amb aquestes comarques i la seva gent.
El malaguanyat Jaume Marí, president del Centre de Paràlisi Cerebral me’n parlava sempre que ens vèiem: “ Confio en una part d’aquests recursos per al nou centre residencial que construirem a Bonavista”.
Esperem, doncs, que aquests diners vinguin, que els nous equipaments siguin un referent d’edificis de consum energètic zero tal com indica ja la UE i d’ús d’energia renovable generada tota la que es pugui in situ. I que les arques de la Generalitat – que són de tothom – no en surtin perjudicades.
Publicat dins de General | Envia un comentari

Macroniza, Pedro, macroniza

Estimado Pedro Sánchez: Al terminar el Comité Federal del 9 de julio pasado, mientras recogías los papeles te dije: “ no te voté porque lo hice por P. Tapias, pero te voy a defender a muerte visto lo que está pasando “. Luego vino el bochorno del Comité del 1 de octubre y decidí sumarme a tu proyecto porque creí que era el único que podía responder a lo que se espera de los socialistas. Veremos si lo consigues y no te vuelven a poner trabas. Tu victoria ha significado una catarsis: 1.Liberación, eliminación de  sentimientos que perturban el estado de ánimo. 2.Expulsión espontánea o provocada de sustancias nocivas al organismo.

Esto ha ido en serio. Hay que leer las 60 páginas de tu programa para ver que has propuesto un partido diferente y unas políticas nuevas. Porque como ha dicho Manu Escudero, “En el PSOE ahora es o una nueva etapa o pasar a la insignificancia “. Lo mismo se puede decir de un PSC bastante oxidado, sorpassado y en la cola . Ignorar cual avestruces el clamor de cambio de estas primarias, mantener el silencio, nos haría cómplices.

Y el clamor pide que desaparezcan: políticas acomodaticias y un partido cerrado a los de fuera, vetar a quienes desde la lealtad aportan ideas diferentes, renunciar a luchar contra los privilegios y a favor de la igualdad de oportunidades, negarse a ampliar, contar sólo con quienes dicen amén y prescindir de quienes tienen experiencia e ideas. Una mayoría clara ha dicho que  quiere un partido de izquierda con vocación y sentido de gobierno, autónomo de los poderes mediáticos y económicos y otras alianzas. Tendrás que insistir al 40 % que no quería cambio, que las primarias no han sido un mero trámite y que ya habías dicho que “Estas primarias serán el kilómetro cero del cambio político, social y económico”. Que sigan tu ejemplo, que abandonen las inercias y la zona de confort.

Para ello, macronízate, Pedro. Acude a Ferraz lo imprescindible, sal a hablar con quienes nos han abandonado: a las Universidades con quienes generan ideas, a las empresas, a los movimientos sociales y  culturales, a los centros de investigación, con quienes trabajan en los nuevos sectores de la economía como la verde y colaborativa, con quienes están en la transición energética, con los  abandonados por la derecha política y explotados por la económica, a los centros de salud y educativos. Habla de la nueva esperanza que significa un socialismo que supera las inercias y se adapta a las nuevas demandas sociales.

Rodéate de personas también de fuera que las hay dispuestas a colaborar. Termina con la territocracia y con barones y baronesas, haz que los cargos públicos sean líderes curtidos en su profesión, en el compromiso social,  cultural, ecologista, sindicalista y feminista, gente reivindicativa y a la vez de gobierno; que promuevan la participación, que escuchen a la gente  antes de decidir y que piensen primero en las personas y después en la economía. De esas personas líderes luego la gente se podrá fiar. Así se captarán nuevas afiliaciones y no solo con tenderetes aunque sean necesarios.

Macronízate y construye un movimiento del que el Partido sea solo una parte. Porque en una sociedad fragmentada y plural solo recuperaremos la mayoría desde la apertura y el pluralismo y si se demuestra  que el Partido es sólo un instrumento al servicio de las personas y no un fin al servicio de sus cargos. Si lo ha podido hacer Macron que no es muy de izquierdas que digamos, como no lo vas a hacer tu que sí que lo eres y que conectas con la gente mucho más ?

Confío que te tomes en serio la lucha contra el cambio climático. Nos va en ello nuestra propia vida y la de las generaciones futuras, la preservación de la biodiversidad,  la dignidad de todos los seres vivos. Y es un nuevo sector de la economía que puede generar miles de puestos de trabajo. Macrom también se ha comprometido a ello, como lo ha hecho con los sindicatos , incluso con los más exigentes. Allí me encontrarás a partir de ahora.

Y ya ves que diciendo que España es una nación de naciones puedes ganar unas primarias. Creo que hasta unas elecciones generales. Así que empieza a tirar del carro, a cantar la caña al gobierno del PP y a ofrecer el consenso para que Cataluña sea tratada como una nación que siempre ha decidido su futuro, que recupere lo que le quitó el Constitucional a instancias del PP y sean atendidas nuestras peticiones. Así ayudarás al PSC – falta le hace después de tanta renuncia – a reconstruir un catalanismo progresista que tanto necesita Cataluña.

Un abrazo

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Pedro Sánchez, el pitjor candidat

 

Arribats a aquest punt de degradació del socialisme a Espanya i de la democràcia en el context internacional , després d’un u d’octubre penós en què vaig contemplar en directe com triomfaven els poders fàctics i els qui des de dins el PSOE exercien d’executors del cop, ha arribat el moment decisiu

Els ciutadans i ciutadanes, que no són imbècils , ja saben el que va passar i el que passarà si es continua pel mateix camí de no respectar els compromisos d’un partit d’esquerres amb els seus electors, de preferir la inèrcia de remenar papers i prou sense afany de dur a terme els canvis profunds que demana la societat en què en molts indrets ens hem convertit i en l’allunyament de la ciutadania amb un procés de jivarització que s’ha d’aturar perquè els líders socials no es fan a les seus del partit sinó, al món laboral i associatiu, a les universitats , a les lluites socials . Perquè o ens nodrim d’activistes socials o acabarem morint. I no podem renunciar a oferir persones amb ideologia, conscienciades. Mitterand va preveure que els seus successors s’encartonarien, serien persones d’acció encarcarada, sense perfil, que només gestionarien el dia a dia sense ambició. Només cal veure com han acabat els socialistes francesos i això hem de reconèixer que també ens està passant Pirineus avall.

Doncs Pedro Sánchez és el pitjor candidat pels immobilistes, pels tebis, pels qui no gosen arriscar ni ser ambiciosos com ens reclama la ciutadania, pels qui consideren els moviments socials com aliens i se’ls miren de lluny en lloc de participar-hi i recollir les seves demandes, pels qui no creuen que els temps han canviat i que hi ha una demanda de democràcia imparable als partits i a la societat en general.

És el pitjor candidat pels qui van fer que es votés Rajoy traint així el compromís amb l’electorat. I que se’l votés sense arrencar al menys avantatges per la ciutadania perdent així la personalitat d’un partit d’esquerres.

És el pitjor candidat per les persones que no creuen que Espanya és  una nació de nacions quan al si del socialisme ja hauria de ser una qüestió superada i que cal ser agosarat i reconèixer que Catalunya necessita amb urgència reparar el nyap del PP recorrent l’Estatut i maniobrant fins que el Constitucional se’l va carregar sense tenir en compte que l’havien aprovat la majoria de diputats espanyols i el poble de Catalunya en referèndum.

 

És el pitjor candidat pels qui creuen que solucionar els problemes del partit consisteix en formar executives quilomètriques per “unir totes les sensibilitats” quan en realitat les fan així perquè callin tots aquells que tenen projectes i ambicions personals que poden ser legítimes però molt poques ganes de sacrificar-se i lluitar per les persones amb idees d’esquerres. Per això ens fem petits cada cop més i ens hi farem cada cop més si no donem un cop de timó amb un lideratge clar i disposat a corregir tot això

És el pitjor candidat per a bona part dels poders econòmics, religiosos, dels mitjans de comunicació que amb una gran miopia pretenen influir en les decisions – i de fet ho fan com s’ha demostrat – dels socialistes. No és un fet nou ni únic al nostre país. Els lobbys existeixen a tot arreu però sembla com si aquí no ho volguéssim admetre. Doncs hi són, es reuneixen, , esmercen esforços de tot tipus – àdhuc econòmics – truquen i influeixen, fins i tot, ja s’ha vist, en l’elecció d’un president de govern. Els coneixem amb noms i cognoms, sabem com s’organitzen , com canvien programes i intencions ,

 

El moment és greu i pot anar de pocs vots. És moment de mullar-se. No entenc els silencis ni comprenc segons quins suports. Perquè depèn de com vagin les coses di de qui guanyi, l’orientació serà una o una altra. Això no va de matisos. Els projectes són molt diferents. De partit, de les relacions PSOE-PSC i sobretot de la relació del socialisme espanyol amb la ciutadania, única finalitat de la nostra tasca com a socialistes.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Què es una nación, cariño ?

 

Em temo que el debat de les primàries per escollir el/la secretari/a general del PSOE celebrat el passat dia 15 de maig passarà a la història per dues perles que ens deixaren Susana Díaz i Patxi López.

 

La primera, la de Susana Díaz “ no mientas cariño” inclou una contradicció en si mateixa, perquè tothom sap que d’afecte li’n professa més aviat gens que poc. Així que dir-li “cariño” a Pedro Sànchez sí que és una mentida ni que sigui “cariñosa”..

La segona, la de Patxi López, “ tú sabes qué es una nación ?” allò que pretenia ( un professor que vol ensenyar el seu alumne ) perquè un docent mai no pregunta amb actitud de menyspreu ni es pretén erigir en receptacle i posseïdor de la veritat. Conec grans professionals i bons polítics que no han passat del primer curs a la Universitat com Patxi López , no és imprescindible, però com a mínim no pretenen donar lliçons doctes i s’atansen al debat i a la confrontació de les idees amb més respecte a l’adversari.

Però si Susana Díaz vol que parlem de la veritat i no diguem mentides, aquí va una aproximació de primera mà, de qui ha viscut aquests anys molt directament des del Comité Federal del PSOE – també vaig ser present ala sessió de l’1 d’octubre, la del cop anti-democràctic – : el secretari general legítim, escolllit en unes primàries pel conjunt de la militància socialista de tota Espanya es deia Pedro Sànchez. I qui el va col.locar en una situació impossible va ser un grup de persones molt influents de dins el PSOE i de fora.

Les de dins ja són conegudes, apareixen a les fotos dels actes de Susana Díaz – sobretot a les fotos de la seva presentació a Madrid -. Són les mateixes que van pressionar perquè de forma vergionyant i gratuïta es facilités el govern del PP. Vergonyant perquè no era aquest el compromís que havíem contret amb l’electorat. Gratuïta perquè es va regalar el govern al PP per continuar fent les mateixes polítiques. Al menys, com van fer els companys alemanys , s’hagués arrencat compromisos beneficiosos per a les classes populars i a continuació seguint el mateix exemple alemany s’hagués sotmès a referèndum de la militància. En canvi es va regalar “gratia et amore” sense precedents arreu del món.

Però val la pena aturar-nos un moment per explicar qui són les persones de fora. O és que algú pensa que Spain is different en qüestió de lobbys i grups de pressió ? L’estimat Josep Subirats, condemnat a mort desprès de la guerra civil, experiència terrible que després va narrar de forma tan escruixidora a “Pilatos, prisión de Tarragona”, ex-senador, ex-membre del Tribunal de Comptes Europeu, sempre m’ha pregat no oblidar que la dreta ocupa tots els poders. Llavors s’esplaia en detallar quins són aquests: l’econòmic i el bancari en particular, el de les grans corporacions de monopolis i oligopolis, el de les religions, el dels mitjans de comunicació, el militar… i naturalment el polític. Afegeix a continuació que l’esquerra només de tant en tant arriba al polític i diu que això només passa en comptades ocasions quan la dreta va despistada o l’enxampen en casos de corrupció, en situacions de crisi de lideratge, etc. etc. Però al cap de poc temps es refà, comença a organitzar-se, munta lobbys i grups de pressió per influir en les persones més febles o menys conscienciades de l’esquerra… o simplement fa coses menys confessables com amenaçar o comprar fins que torna a recuperar el poder polític que és l’únic que cedeix de tant en tant.

He pensat en Subirats en aquest procés. Les pressions brutals que han exercit sobre les persones dirigents del PSOE els poders fàctics ja van començar des del moment que el PP es va quedar en minoria, van aconseguir fer fora Pedro Sànchez i ara no han jugat a favor seu sinó ben al contrari. Sembla que al nostre país parlar en aquests termes està prohibit o et miren malament, et diuen que ets catastrofista, que poses en perill la unitat del socialisme o que tens una visió conspiratòria de la història. Però Sanders a USA , Hamon a França o Corbyn al Regne Unit parlen en aquests termes i ningú no s’escandalitza. Aquí molts prefereixen xiular però el conjunt de la militància però també i molt especialment el conjunt de la ciutadania, per poc conscienciada que estigui, ho sap sobradament.

I anem per “ però tu sabes lo que es una nación, Pedro ?” de l’aspirant a professor Patxi López. Pedro Sánchez li va respondre molt correctament així que ja no caldria abundar més. Josep Borrell va afegir quelcom de molt elemental l’endemà a través d’un article http://www.nuevatribuna.es/opinion/josep-borrell/pero-tu-sabes-lo-que-es-una-nacion/20170516135541139866.html citant  la conferencia (¿Qué es una nació?, 1882) d’Ernest Renan . Ës la mateixa tesi dde Rovira i Virgili i la de milions de catalans i catalanes  que es pot resumir dient: la voluntat. Perquè si aquesta no hi fos, per molta llengua, història compartida, tradicions i dret que hi hagués , no hi hauria nació ni res.

Però resulta que a Espanya n’hi ha i n’hi haurà, vulgui Patxi López o no. Pedro Sánchez ho sap, ho diu i treballa per solucionar un problema que existeix. I aquest no és l’únic problema d’Espanya, no. Però nés un i gros. I hi ha socilastes que som al Partit Socialista que el volem resoldre. Molts pensem que només es pot solucionar amb un referèndum. Per cert, el PSC fins al 2015 ho defensava i per tant no deu ser tan dolenta la proposta.

Malauradament el debat no va donar molt més de si però si allò que es pot esperar d’un debat i d’unes eleccions – siguin o no primàries – és un programa i unes idees, sense dubte qui mereix sortir elegit aquest diumenge és Pedro Sànchez… per incompareixença de Susana Diaz que no ha presentat el seu fins 72 hores abans. Sense comentaris.

Però si el programa ha de ser transformador, de canvi profund a favor de la gent i del planeta, de compromís amb polítiques conseqüents  innovadores i d’un model de partit que trenqui allò que en dic el complex de gestoria o de simplement moure papers des de les institucions, tampoc no hi ha dubte que el guanyador ha de ser Pedro Sànchez. Si no, anem arriats (1)

 

 

1- amainar (o arriar, o abaixar, o plegarveles fig Moderar-se, desistir d’allò que hom pretenia, cedir a l’adversari.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Carme Chacon, una història per reflexionar

Aquests dies he escrit sobre tu, Carme, posant en valor les teves virtuts, la teva aportació a la conquesta de majors quotes de democràcia. Som en temps de reduccionismes: si es fa això hi ha democràcia, si no es fa ja no n’hi ha . Però la democràcia és igualtat sobre tot. O totes les persones participen i són considerades amb igualtat d’oportunitats o llavors sí que no hi ha democràcia. Tu vas contribuir-hi des del govern de José Luis Rodríguez Zapatero: les dones i les persones de la mateixa orientació sexual ja tenen els mateixos drets, les que tenen més dificultats per edat o per dificultats d’origen o sobrevingudes havien de tenir dret a prestacions per viure més dignament. La primera ministra de defensa amb 36 anys i embarassada va significar una de les fites definitives perquè a la nostra comunitat , per si algú ho dubtava, es confirmés amb la teva tajecvtória, que es podia ser mare, ministra de defensa, viatjar arreu del món animant les forces de pau d’un país

Igualtat i justícia en parlaves obsessivament, es diria que eren les teves divises. I quina injustícia considerem avui la teva partença.

Ens apreciàvem per moltes raons, però crec que especialment  perquè manteníem les nostres conviccions amb fermesa. De vegades discutíem com si ens hi anés la vida… ja veus. I en massa ocasions la gent pensa que quan discutim ens barallem. Però això no passa amb gent com tu que no segueix ni espera consignes, que allò que defensa  ho fa des de conviccions profundes, fonamentades; i que quan arriba a una conclusió en fa una defensa des de la fermesa. Qui pensi que tu i jo ens enfadàvem i que no podíem anar a dinar ho fa des de la insensatesa i des de la imbecilitat. La darrera frase que ens vàrem dir: “ si tu i jo ens haguéssim d’enfadar perquè tenim posicions diferents, ja podríem plegar…”.

La convivència al Congrés dels Diputats, les caragolades a Lleida, els partits del Barça dels dimecres a casa de la Tere Cunillera, la preparació des de l’inici amb un petit grup de la candidatura de José Luís Rodríguez Zapatero a la secretaria general del PSOE que vàrem guanyar per set – només set – vots…. i com desprès ens vàrem decebre tant perquè en el teu cas vas haver d’assaborir la derrota per només vint-i-dos entre més de mil cinc-cents…..

Carme, ens faràs molta falta. De vegades he pensat darrerament que tu eres de les poques persones que podies trencar la maleïda tradició de la nostra democràcia que qui perd queda eliminat de l’àgora pública, cosa que no succeeix en altres països on, com deia el poeta “ m’agradaria anar-hi nord enllà on diuen que la gent és culta “. Eres jove per intentar el que al Congrés del PSOE de Sevilla vas perdre la cursa cap a la secretaria generald el PSOE només perquè onze persones – de més de mil – van decantar-se per l’altre candidat. Et/ens van faltar vint-i-dos vots. Era el moment del canvi al socialisme espanyol, estic convençut. Hi havíem posat l’ànima i vàrem estar a punt.  Allò hauria pogut canviar el destí del PSOE i potser d’Espanya i de Catalunya.

Si per Ciceró la història és mestra de la vida i per Cervantes mare de la veritat, potser que els qui ens quedem i admirem la teva personalitat, el teu llegat ha de ser la lliçó perquè aprenguem de la història, de la  teva història: compromís, convicció, lideratge i saber mirar al futur.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Carme Chacon, moltes gràcies

publicat al Diari de Tarragona el 10 d’abril de 2017

Carme, la teva mare ha respost el meu missatge fraternal de condol així : “ s’ha mort la meva filla  i em moro jo “ i sóc un riu. Recordo Miguel Hernàndez ara que s’ha esdevingut el 75è aniversari de la seva mort:

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Amiga en l’acord i en el desacord, les teves aportacions a la causa que defensàvem han estat decisives. Fonamental perquè José Luís Rodríguez Zapatero arribés a President. Se’ns va acudir que podia ser ell i vàrem començar un petit grup entre els quals Tere Cunillera, Jesús Caldera ,,,, però abans ja t’havia profetitzat que series ministra el primer sopar que vàrem compartir quan vas arribar a Madrid. Encara governava Aznar i acabaves de prendre possessió com a diputada. Em vas mirar astorada però quan va arribar el moment vàrem riure molt.

Vaig venir a la teva presa de possessió quan vas assumir la cartera de defensa. Una dona i embarassada. Vas dir allò de “ capitan, mande firmes “ i vas entrar en l’imaginari col.lectiu.

He admirat sempre la teva fermesa en les conviccions i en les decisions. Això és marcar línia, tenir personalitat. En política abunden les actituds servils, són escadusseres les decidides i autònomes. Per això potser ens estimàvem, perquè tot i les discrepàncies valoràvem mantenir les nostres posicions sense servilismes. I a fe que hem discrepat darrerament pel que fa a les posicions que adoptava el PSC. Jo et deia: “ ara no estem d’acord, jo estic en minoria “ i tu: “ sí, però ets necessari i no pots marxar ”

Guillem de Berguedà , el trovador català del qual ens han arribat més textos, va escriure parlant també de la mort d’un personatge molt conegut i apreciat

Ens ha deixat un gran dolor
que pel país sencer s’ha estès
i cap consol no hi pot fer res,

Carme, gràcies per la teva amistat, per la teva aportació a la història del país que vol dir a la història de la gent que hi vivim, a la lluita de les dones per ser considerades iguals, per formar part de la gent que hem lluitat i lluitem per un món més just. Pervius en nosaltres i per això no seràs oblidada

 

Publicat dins de General | Envia un comentari