La lluita definitiva de Puigdemont

El meu admirat Pepe López Bulla ha escrit recentment en ple confinament domiciliari un article al seu bloc sobre Il Gattopardo desprès de tornar a veure la versió d’aquesta novel·la de Tomasso di Lampedusa el primer diumenge de tancament domèstic. Que l’il·lustrés amb el ball de Burt Lancaster amb Claudia Cardinale va despertar encara més la meva curiositat. Que hi relacionés la Internacional, encara més. Perquè des que Puigdemont va arengar a Perpinyà els seus admiradors/es, no paro de donar-li tombs a la comparança que es pot establir sense cap mena de dubte entre l’expressió puigdemontiana “ ens hem de preparar per la lluita definitiva “ i la versió castellana de la Internacional “ agrupémonos todos en la lucha final “. També en català es diu “ és la lluita darrera, agrupem.-nos germans “.

La intenció és la mateixa, la lluita és diferent, ja ho sé. Però això d’una lluita definitiva que ens salvarà a la classe obrera  o a Catalunya, se m’apar impossible gairebé des que vaig començar a cantar la Internacional l’any 76. Cada u de maig – aquest cop a casa – , en congressos socialistes i sindicals, ho hauré fet prop d’un centenar de cops, en català i en castellà, a capel.la o en playback. Però devia ser cap als començaments dels 80 que vaig aixecar el puny al costat del Pep Jai i en arribar a la frase “ la llluita final” vaig sentir que ell deia una altra cosa. En acabar li vaig dir: “ no hem cantat el mateix, no ? “. I ell: “ no hi ha ni hi haurà una lluita final, company. Jo no canto a la lluita final sinó a la lluita social ”.

En pocs dies la lluita definitiva proclamada a Perpinyà s’ha apagat . Primer per la victòria incontestable per bé que provisional del candidat de la ultradreta en primera volta de les municipals, . I després , perquè hem començat a nivell mundial una lluita que tampoc no serà definitiva contra un virus.

Puigdemont no va tenir la sort de conèixer un home com Pep Jai que venia del POUM i que cantava la versió anarquista – ho vaig saber després – de la Internacional que parla de la lluita social i no de la lluita final. Potser si l’hagués conegut hauria arribat a la conclusió que no hi ha lluites per un ideal que ho sigui de veritat definitives sinó constants.

Perquè les causes en què la utopia en forma part constitutiva en major o menor percentatge, requereixen de lluites constants. La del socialisme ho és si vol continuar lluitant per l’emancipació i protecció de les persones més desfavorides – cada cop n’hi ha més – .

La de la independència, avui més que mai, també . A  no ser que es refereixin a una separació d’Espanya. Però això, d’aconseguir-se algun dia. No voldria dir que els catalans i les catalanes hauríem  aconseguit la independència que és un ideal al qual tots hauríem de tendir i que és lògic que hi aspirem: la de l’emancipació de qualsevol explotació o situació de domini o de discriminació o de manca d’oportunitats per la plena realització personal i / o col·lectiva. Per aquesta independència jo sí que he lluitat i lluito. Però per a aquests non hi ha una lluita definitiva com la que va cridar Puigdemont el 29 de febrer a una Perpinyà per cert infectada de coronavirus quan a Barcelona ja s’havia anul·lat el Mobile Congres quinze dies abans.

Puigdemont i Torra i la seva gent més propera potser insistiran en una lluita definitiva encara que desprès de vuit anys no sembla que ens hagi reportat cap benefici als catalans excepte potser a ells . Ara bé, pel bé del conjunt de la ciutadania  aniria bé que canviessin d’adversari i ens ajudessin a lluitar contra els qui limiten la nostra sobirania avui i no pensen pel que es veu, cedir en lligar-nos més i més cadenes cada dia: els qui abusen de nosaltres, els qui embruten l’atmosfera i pugen la temperatura de la terra trencant els equilibris i portant-nos virus nous durs de pelar, els qui defrauden i tenen comptes a paradisos fiscals a qui ells saluden i permeten i promouen que intervinguin fins i tot en la televisió pública en horaris de màxima audiència… i tants altres que abusen de nosaltres, especialment dels col·lectius més desfavorits o els més desinformats. Aquestes lluites potser no tenen el morbo de portar l’adjectiu pompós de definitives. Però que si ho proven un dia , jo crec que els acabaran també agafant gustet . Ho dic de veritat. El problema és que no les han tastat mai.

I a Pepe López Bulla un suggeriment quan torni a veure Il Gattpardo: que miri amb atenció l’escena final en què Visconti s’ho va currar de veritat. És quan Don Fabrizio, Principe de Salina ( Burt Lancaster ), tan agnòstic  ell, flexiona el genoll quan passa el viàtic, es descobreix en senyal  de respecte i aixeca la mirada al cel nocturn de Palerm. Veu Venus i li diu: “ Oh estrella, oh fidel estrella, quan et decidiràs a concedir-me una cita menys efímera lluny de tot , en la teva regió de perenne certesa ? ”

En aquest 1 de maig del 2020 tornaré a cantar la versió de la Internacional  que em va ensenyar Pep Jai per refermar la lluita social en un moment de la història en què la classe treballadora i per extensió les classes més desfavorides i amb menys oportunitats – com sempre – són les que s’ho estan passant pitjor.

Quant a XAVIER SABATE IBARZ

Nascut a Flix (Ribera d'Ebre) el 7 de juliol de 1953, sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre. He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual vaig compaginar amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on he reingressat a finals de 2015. Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC i de la UCSTE, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col.legi PAX - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. Sóc també afiliat a la UGT; soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com la Cooperativa Obrera, Omnium Cultural durant vnt anys fins que m’he donat de baixa al març del 2020, el Centre d’Aragó a Tarragona; humanitàries com la Creu Roja i Green Peace o donant habitual de sang i esportives com el Nàstic, del Col·lectiu per un Model Energètic Social (CMES), del Fòrum Ecològic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. El 7 de gener del 2004 vaig ser nomenat delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall. Ell mateix em va nomenar el 13 de maig del 2006 Conseller de Governació i Administracions Públiques, càrrec que vaig exercir fins al final de la legislatura. He fet de diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015, exercint de portaveu del PSC a Interior, Energia i Cultura, presidint el Grup els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats. He tornat a activitats professionals al Port de Barcelona en el camp de la Transició Energètica però el meu compromís social i cívic continua ara presentant-me com a cap de llista de UNITAT PER FLIX a les properes eleccions municipals del 26 de maig de 2019. He estat 1r. secretari de la Federació XVII del PSC-Camp de Tarragona des del 1.996 fins al 13 de juny de 2011. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. He reprès els estudis de piano i canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili http://www.coralurv.net. Els assajos de cada dilluns no me'ls perdo per res del món. També faig castells amb regularitat amb la colla Xiquets de Tarragona http://www.xiquetsdetarragona.cat/. És a dir, sóc matalasser. Tres dies a la setmana faig esport i de tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona http://www.atletisme.cat/classificacions/tarragona/res2011g_2.htm . Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col.lectius: he fundat el Fòrum Ecològic @Forum_ecologic i www.forumecologic.cat i formo part del CMES http://cmescollective.org/ que per a mi és un honor Em podeu trobar a la xarxa a www.xaviersabate.cat , al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz i al twitter @xaviersabate
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>