Tinc per a mi que molts companys i amics activistes de sang compartim el pensament de la mare Teresa de Calcuta: “ No puc parar de treballar. Tindré tota l’eternitat per descansar.”
Alfredo Pérez Rubalcaba era d’aquests. Incansable, no sé quan dormia però era el primer en arribar, el primer en aportar un esquema, una proposta, una estratègia. Quan tu anaves ja feia estona que ell tornava.
Li agrairé i ho explico sempre que em facilités l’entrada al Palco del Santiago Bernabeu – el famós palco – dues fileres darrere de Florentino, en un partit de copa entre el Real Madrid i el Nàstic. Ell no va venir però sabia com m’agradava veure el Nàstic, que per cert es va avançar dues vegades i vàrem estar a put del miracle. Alfredo ha estat un merengue que sabia compartir amicalment el debat futbolístic amb els seus amics culés. També serà inesborrable per a mi quan amb Carme Chacon anava a veure els partits del Barça de la Champions al pis que tenien Teresa Cunillera i , actual delegada del Govern a Catalunya i la seva germana prop del congrés dels Diputats. El Barça acostumava a perdre i quan rebia el primer gol sonava el telèfon de Carme Chacon; a la pantalla del mòbil apareixia sempre el nom d’Alfredo i llavors la Carme em passava el telèfon perquè respongués jo: “ digues-li alguna cosa forta “. I quan li preguntava què volia em responia “ llamaba para manifestar mi solidaridad más sincera “. I jo: “ sí, hombre….. que nos lo vamos a creer …. “
Essent ministre, va venir a donar suport a la candidatura d’Helena Arribas a l‘alcaldia del Vendrell. En acabar de sopar, ja distesos, ens va fer riure molt quan ens va dir: “ Mira que hay policías y guardias civiles en el Ministerio y que son buenos…. pues no han dado todavía con un tío que se conoce que sabe cuál es la ventana de mi habitación en el Ministerio y de cuando en cuando se coloca y grita llamándome cabr… e hijo de p… , se larga corriendo y no lo pillamos “
Però a banda d’aquestes anècdotes personals, no puc acabar sense dir que Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat de les millors persones que he conegut en el terreny de la política. Per la seva honestedat, per les seves anàlisis, per saber mirar lluny i no perdre’s en les minúcies de cada dia, en allò contingent. Ben al contrari, sabia anar a l’arrel dels problemes i buscar solucions de futur .
El polític que va modernitzar l’ensenyament a Espanya , que va protagonitzar el final d’ETA, era a més un home il·lustrat, excel·lent polemista, d’aquells que quan acudia a un debat o a una tertúlia estaves tranquil perquè no et faria patir i no defraudaria.
Va marxar massa aviat per a la política en un país que jubilem massa de pressa els vàlids amb l’argument imbècil de l’edat i no d’allò que aporten els que demostren cada dia que aporten al pensament col·lectiu allò que falta als buròcrates de les organitzacions polítiques.
No sé si va veure el Liverpool – Barça però jo sé que per molt del Madrid que fos i que fes conya de les derrotes, li sabia greu que perdés el Barça en les competicions internacionals.
El trobarem a faltar i els qui el vàrem conèixer li agrairem sempre que hagi estat un veritable mestre . Perquè només dels mestres s’aprenen coses de profit. I ell ens n’ha transmès moltes. De la política però sobretot d’allò més important que és la lluita per un món millor.
