El darrer dijous de campanya vaig assistir a un debat organitzat pel Col.legi d’Advocats de Tarragona. El títol era “L’endemà del 27”
En primer lloc els ciutadans veuran que han estat unes eleccions parlamentàries. Així les va convocar el President i va tenir molta cura en aclarir que així eren jurídicament perquè no fossin impugnades. Per tant, s’escull un Parlament a mitjans d’octubre i el President o Presidenta del Parlament haurà de consultar els diferents caps de llista.
En el cas de la que encapçala Romeva ja serà un problema i no només perquè sembla que el candidat que hauria de formar govern si guanya és qui va de número quatre sinó perquè Artur Mas acaba de declarar en la recta final de la campanya a la CNBC que està «preparat per plegar» si no obté la majoria .
Per tant, si no obté la majoria no sabem quin candidat a la presidència presentaria la candidatura Junts pel Sí.Ens plantem al novembre i suposem que tenim nou govern català a meitat de mes quan el sr. Rajoy convocarà eleccions eleccions generals i per tant, amb un govern en funcions a Espanya amb qui s’haurà de parlar d’una o altra manera però que serà molt poc útil no esperar que es constitueixi el nou cap al gener.
Mentrestant, ningú no entendria que el govern català autonòmic ( ho dic perquè la CUP diu que no investirà Mas i tampoc cap govern que sigui autonòmic ) no preparés els pressupostos. La provisionalitat que ja dura cinc anys no es pot perllongar més si som un país seriós. No em canso de citar l’exemple del President suec que fa menys d’un any va anunciar que avançava eleccions perquè no podia aprovar pressupostos i el clamor social en contra va ser tan ample que va haver de desistir. Li van recordar que a Suècia no s’avancen eleccions des de 1958. El President ( socialdemòcrata per cert ) va convocar tots els partits va acceptar els pressupostos de l’oposició i va pactar amb ells que durant vuit anys, sí, vuit, mantindrien algunes polítiques considerades essencials pel futur del país. I es van evitar eleccions avançades entre els aplaudiments de les forces econòmiques i socials, mitjans de comunicació i universitats.
A Catalunya portem tres eleccions en con anys i n’anuncien unes altres en un any i mig.Em vaig adonar al debat que la resta de companys de taula només parlaven a cada torn del sí o el no a la independència i que jo m’esforçava per introduir la governabilitat del país, de com és imprescindible respondre a les amenaces del present per a milions de catalans i catalanes i els reptes del futur que són inajornables.Em vaig adonar també de l’engany que suposa la dicotomia del sí i del no i vaig resumir la nostra postura dient:
1 – El nostre candidat no marxarà com Mas insinua que pot fer. Miquel Iceta es queda.
2 – Procurarem que hi hagi un govern d’esquerres que es comprometi en un programa clarament de progrés. I un programa que propugni una reforma a fons de la Constitució en sentit federal: respecte a la personalitat nacional de Catalunya, a les seves competències, a la seva llengua i cultura i a un finançament just
3- Ens comprometem a elaborar un pressupost de la Generalitat al més aviat possible perquè el país no pot quedar aturat però sobretot perquè el sistema productiu, les polítiques socials que afecten a milions de catalans i catalanes, la lluita contra el canvi climàtic i la seguretat no tenen espera.
4- Que les Comarques de Tarragona no poden tornar a quedar les últimes en els pressupostos com fa cinc anys han estat i he citat plans atur, Escoles dignes , Sanitat Pública, Escoles bressol, Nuclears i política energètica i pel que fa a la ciutat de Tarragona el nou Palau Justícia i l’actual Presó.
5 – Ens posarem de seguida a redactar la nova Constitució. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons
6 – Ni insubmissió ni desobediència. Tothom tindrà dret en la nova Catalunya que desitgem a desitjar, expressar i lluitar pel que vulgui, faltaria més. Naturalment amb un respecte escrupolós al pluralisme i a la neutralitat dels poders i dels mitjans públics.
Catalunya no pot caure en la mediocritat, la frivolitat ni en l’esperpent. I em temo que si no hi som en els tres camps ens falta molt poc. Mirem les batalles de banderes, els despropòsits de declaracions com fer botifarra d’Artur Mas o d’ignorar la Constitució de Mariano Rajoy. Em sento avergonyit de tanta falta de rigor i d’altura de mires.Em sap freu i m’agradaria que la poguéssim recuperar. La que vàrem aprendre de presidents com Tarradellas o Maragall ara que alguns se’n volen apropiar indignament.
Per Catalunya però sobretot per les dones i homes que hi viuen, diumenge cal votar PSC
A partir del 28, al PSC tenim una altra feina molt important i és la de la reconstrucció o refundació de la nostra organització. És quelcom molt complex. Alguns han cregut que això es feia canviant alguna cara. Seria una mala fórmula. Com ho seria repetir constantment visca el socialisme o frases buides de contingut com “hem de ser al carrer” o similars. No només no volen dir res sinó que són inútils i demagògiques si no van acompanyades d’una veritable reconsideració del discurs i de com som capaços de fer una veritable connexió i inserció en els moviments socials, única manera de demostrar que ens interessem per transformar la societat. Com que ara no és així, les campanyes electorals demostren amb els actes que s’organitzen, en la capacitat de convocatòria i en l’agenda dels nostres candidats, que estem molt lluny de la societat i que no serveix apel.lar als principis quan no van acompanyats de pràctica perquè no som creïbles i no connectem.
Així que, com que som molts els i les qui volem continuar aportant esforç i capacitat – poca o molta, la que tinguem – , continuarem al peu del canó per fer un partit molt més gran, més obert, més ampli, sense por a la incorporació de noves persones i de noves sensibilitats, tolerant, sense excloure ningú. Un PSC gran que no estigui més que al servei de la societat, del conjunt d’homes i dones als quals volem i hem servir. és a dir, a les persones que viuen del seu treball i que esperen que siguem útils de veritat.