1/10Tornar el prestigi a Catalunya
Des que va prendre possessió, no ha passat setmana sense que el Govern del PP no hagi perpetrat una agressió legislativa i/o, el que és pitjor, social contra Catalunya. Em refereixo a retalls del nostre autogovern però també a l’animadversió que ha generat en la societat espanyola contra el nostre país amb greus repercussions d’ordre econòmic, cultural, esportiu, social i en general en la relació amb la resta de pobles d’Espanya.
S’hi ha sumat a aquesta circumstància, un President de la Generalitat que ha resultat el més fluix de la història de Catalunya i que passarà per no haver aconseguit cap avenç en el benestar dels catalans – ben al contrari, retrocessos espectaculars en educació, atenció a la salut i a la discapacitat, a la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació o augment de la pobresa i per no haver sabut afrontar les embestides del govern del PP amb suficient unitat de tot el catalanisme.
En lloc de liderar amplis consensos, s’ha dedicat a ser esclau de l’independentisme, de les seves estratègies i objectius. Això ha comportat tres eleccions en cinc anys i la ralentització quan no la paràlisi definitiva de plans i projectes per sortir de la crisi amb més rapidesa dels nostre sistema productiu i de forma més solidària. Cap país dels 34 de l’OCDE ha patit una circumstància tan fora de lloc i quan al primer ministre del d’un d’ells – Suècia – se li va ocórrer plantejar el novembre passat avançar les eleccions perquè l’oposició li tombava els pressupostos, va ser tal la commoció que empresaris, sindicats, universitats, mitjans de comunicació i la societat sueca en conjunt, van posar el crit al cel, van recordar-li que des del 1958 no s’havien avançat mai les eleccions i que no estaven disposats a tenir el país potes enlaire sis mesos més. Finalment govern socialdemòcrata-verd i oposició conservadora van fer una esforç, van cedir uns i altres, van consensuar plans de futur que en alguns casos comporten vuit anys i tothom a la feina entre els aplaudiments de tota la ciutadania.
A casa nostra portem cinc anys de paràlisi, de no generar confiança jurídica ni econòmica, ni social, de descrèdit en el context estatal i internacional. Poca gent es fia del nostre sistema institucional per altra banda sectari fins a extrems inconcebibles; o diuen que quan ens aclarim ja els avisarem, el nostre president ens ha embarcat en una aventura que ni ell es creu i molt menys encara els països del nostre entorn i més enllà als quals ha acudit demanant un suport a la independència que brilla per la seva absència.Milers de ciutadans i ciutadanes de bona fe han cregut que havien de donar per bones les explicacions del tàndem Mas-Junqueras que tot això era culpa d’Espanya i que amb una votació al novembre passat o ara al proper 27 de setembre la independència serà un fet.
Un sol diputat més que la meitat ( 69 )i la declaració unilateral serà un fet. No m’ho acabo. Però per què no ho han fet ara que al Parlament eren 50 Ciu, 21 ERC i 3 de la CUP ). Per no anar a les hemeroteques i treure les declaracions de uns i altres dient que una independència no s’assoleix més que amb unes majories molt àmplies i que per això demanaven un vot massiu que cada cop s’ha fet més petit.
Si fem cas de gairebé totes les enquestes, el 28 de setembre tindrem un país més ingovernable encara que l’actual i la frustració de milers de catalans que han cregut al sr. Mas i al sr. Junqueras serà majúscula i en termes històrics serà el tercer cop que en cent anys haurem fet els catalans el ridícul: Macià i Companys van intentar una aventura fallida i ara Mas no n’ha après i hi torna. Jo l’any passat vaig anar a la via catalana l’11 de setembre però abans vaig escriure un article en què recordava ja els dos intents anteriors fracassats Per això li vaig dir al President Mas al debat de política general de 2012 que si jo fos independentista m’enfadaria amb ell. Avui encara estaria més enfadat i li diria que les coses no es fan, si es volen fer, així: actuant unilateralment , dividint el país i deixant pel camí milers i milers de catalanistes que, com vaig escriure fa uns mesos, creiem que Catalunya és una nació i que pot ser un estat federat amb la resta d’Espanya com Alemanya i altres països federals
Mas i Junqueras corren el risc de materialitzar per molt temps, segurament unes quantes dècades – una Catalunya frustrada, mal avinguda amb la resta d’Espanya i del món i desprestigiada. Ells no podran continuar al timó si no aconsegueixen allò que han promès tan a la lleugera. Sabem que no ho aconseguiran i que la independència que prometen, en qualsevol cas, és fictícia. O pensen que ignorem que el sr. Mas ens ha fet més dependents que fa cinc anys de la pobresa, d’una educació i una sanitat pitjors, dels grans monopolis de l’energia o de la farmàcia, del transport o del clima advers i de tantes i tants activitats?Davant d’aquest panorama, les persones d’esquerres, que creiem i defensem la nació catalana en tant que hi viuen persones que tenen dret a les millors condicions de vida que puguin fruir, que defensem la nació, els seus trets identitaris sí però perquè busquem el millor per als homes i dones que hi viuen, hem de votar el PSC que és un partit d’esquerres i de govern, que ha tingut la capacitat de ser el principal partit de la unitat del poble de Catalunya, que ha comès errors, sí, però que garanteix que aquesta unitat es preservarà per damunt de qualsevol altre projecte particularista.
Un PSC que ho va demostrar amb el retorn del President Tarradellas, amb la decisiva contribució a la recuperació de la llengua catalana, amb la reforma de l’Estatut, amb la seva tasca a tants i tants ajuntaments durant tants anys .Cal un nou govern amb urgència a Catalunya d’amplis consensos i d’això en tenim la mà trencada si se’m permet l’expressió. Hem demostrat aquests anys de democràcia que sabem dialogar i fer de pont, coneixem com fer funcionar l’economia i de polítiques socials avançades i solidàries, comprenem les amenaces de la globalització, al medi ambient i de la seguretat. Tenim projecte de país, d’estat i d’Europa i una persona que encapçala la proposta – Miquel Iceta – que en sap de liderar.
Des de la nostra experiència, des del nostre orgull de les coses que hem fet bé i des de la humilitat que reconeix que també l’hem pifiada en algunes ocasions ens posem al servei del poble de Catalunya. Entre altres coses, per tornar el prestigi perdut al nostre país.
Proper article el dia 12 · Prou d’una marginació tan evident de les comarques tarragonines “