Ara que el govern d’Espanya es pren tan seriosament una xiulada – i les que vindran si continua així – i l’eleva tant a categoria que als 25 minuts de la final Atletic de Bilbao-Barça ja feia fins i tot una nota oficial, no puc deixar de sorprendre’m per enèsima vegada de com s’inflamen els ànims al meu país a una banda i altra del riu Sènia.
Des de 2012 el President del meu país va decidir atiar el foc i les reaccions primàries dels catalans com a resposta a les agressions de Mariano Rajoy i cia. I les coses han anat a pitjor. Tant a pitjor, que el sr. Rajoy ja va ordenar sancions pel simulacre de consulta de més de dos milions de persones i ara hi torna per la xiulada de cent mil en la final de la copa del Rei a qui, per cert, no li fa cap favor.
Jo no vaig participar ni de l’una ni de l’altra i no sé si riure o plorar. Si ric serà perquè no deixa de ser divertit contemplar l’espectacle d’uns governants que, com criatures, no es parlen; que quan la xiulada va per un, l’altre somriu sorneguer i foteta i que es deuen creure que la resta de ciutadans als quals (mal)governen som babaus.
Si ploro és perquè em donen molts motius un i altre: el de Madrid perquè des del 2006 ja porta nou anys xiulant-nos a tots els catalans i catalanes, agredint-nos, fotent-se’n de nosaltres, denunciant als tribunals el que decidim, pagant campanyes en contra del català i canviant-li el nom allà on pot, retallant-nos competències i fent el don Tancredo.
Però el d’aquí no dóna menys motius. Ja que parlem en llenguatge taurí i per contribuir a que no es perdi el vocabulari dels toros – que es perdrà aviat –, el d’aquí deia, ens ha posat al “xiquero” ( carreró sense sortida abans de la corrida ) mentre ha anat retallant drets i serveis dels catalans i catalanes més desvalguts.
En fi, jo no xiulo cap himne perquè tots acaben representant sentiments de persones. Ni tan sols l’himne de la Guàrdia Civil amb lletra basada en l’Himne Escolar de la Guardia Civil que just enguany fa cent anys va escriure la monja sor Asunción García Sierra. La lletra fa por però la música està ben treballada.
Tampoc no xiulo cap himne perquè xiular una peça musical a mi no em sembla bé per poca cosa que sigui. I mira que la “Marcha Real” que és l’himne espanyol, si fos per la seva qualitat musical s’ho mereixeria. Una marxa que el govern de José Maria Aznar va tenir els nassos de publicar al BOE en versió que a partir de llavors és l’oficial, en si bemoll major que ja són ganes de tocar els dallonses. Ho dic perquè quan de joves en fèiem conya als grups de folk o al final de les calçotades de l’època, la tocàvem a la guitarra en do major i tira que te vas. I no escric aquí les lletres que hi afegíem perquè encara ens multarien. Deia que la seva qualitat musical és ínfima. Al segon compàs figura un descens d’una octava completa amb cadascuna de les notes de l’escala, recurs simple i liró que es repeteix en sentit ascendent al setè. En fi, res a veure amb l’alemany, l’anglès o el britànic que fins i tot sonen en multitud de films i en versions diverses per acompanyar moments tant íntims com explosius, tristos com eufòrics.
Els catalans en això de l’himne tampoc no podem fardar gaire. Els Segadors és una cançoneta de dotze compassos i mig i ja fem. A més, increïblement, és una cançó en to menor ( mi menor per a ser més exactes segons va establir la llei que va publicar el Parlament l’any 1993 ). No conec cap país que tingui un himne en to menor excepte Catalunya. De manera que sempre que el canto o el sento, més aviat em sembla que sóc a un funeral que no pas a una exaltació patriòtica. Llavors prefereixo pensar en l’origen eròtic dels Segadors que va demostrar fa uns anys el professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Ayats, al llibre “De cançó eròtica a himne nacional ” ( Avenç). Ayats sosté que a principis del segle XVII era força popular “Els tres segadors i la dama “, una cançó que descrivia com joves ufanosos baixaven de les muntanyes per segar els camps, i la mestressa, impressionada per la visió de la seva ‘falç’, enviava la criada per acordar una cita.
Els joves segadors eren força optimistes o fatxendes pel que fa a la seva potència viril: quan la mestressa els preguntava “quantes garbes n’heu lligades”, ells contestaven que “trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta!”. La mestressa volia més, i el segador li responia que ja “li’n donarem aliment: cop d’ous i botifarra”. La podeu sentir aquí
No em sembla bé xiular cap himne però tampoc que multin a qui ho faci. En definitiva, sempre m’ha encantat “ La mauvise reputation “ de Georges Brassens, sobretot i precisament el tros que diu que el dia de la festa nacional ell es quedava al llit i que la música militar mai no el va importar encara que Paco Ibáñez ho va traduir per “ no me supo levantar “
En fi, hi ha alguna cosa més substancial per al srs. Rajoy i Mas que les xiulades i els somriures sorneguers ? Estem a l’espera però em temo que de mediocritat en tenim encara per anys.
