Ara que el govern d’Espanya es pren tan seriosament una xiulada – i les que vindran si continua així – i l’eleva tant a categoria que als 25 minuts de la final Atletic de Bilbao-Barça ja feia fins i tot una nota oficial, no puc deixar de sorprendre’m per enèsima vegada de com s’inflamen els ànims al meu país a una banda i altra del riu Sènia.
Des de 2012 el President del meu país va decidir atiar el foc i les reaccions primàries dels catalans com a resposta a les agressions de Mariano Rajoy i cia. I les coses han anat a pitjor. Tant a pitjor, que el sr. Rajoy ja va ordenar sancions pel simulacre de consulta de més de dos milions de persones i ara hi torna per la xiulada de cent mil en la final de la copa del Rei a qui, per cert, no li fa cap favor.
Jo no vaig participar ni de l’una ni de l’altra i no sé si riure o plorar. Si ric serà perquè no deixa de ser divertit contemplar l’espectacle d’uns governants que, com criatures, no es parlen; que quan la xiulada va per un, l’altre somriu sorneguer i foteta i que es deuen creure que la resta de ciutadans als quals (mal)governen som babaus.
Si ploro és perquè em donen molts motius un i altre: el de Madrid perquè des del 2006 ja porta nou anys xiulant-nos a tots els catalans i catalanes, agredint-nos, fotent-se’n de nosaltres, denunciant als tribunals el que decidim, pagant campanyes en contra del català i canviant-li el nom allà on pot, retallant-nos competències i fent el don Tancredo.
Però el d’aquí no dóna menys motius. Ja que parlem en llenguatge taurí i per contribuir a que no es perdi el vocabulari dels toros – que es perdrà aviat –, el d’aquí deia, ens ha posat al “xiquero” ( carreró sense sortida abans de la corrida ) mentre ha anat retallant drets i serveis dels catalans i catalanes més desvalguts.
En fi, jo no xiulo cap himne perquè tots acaben representant sentiments de persones. Ni tan sols l’himne de la Guàrdia Civil amb lletra basada en l’Himne Escolar de la Guardia Civil que just enguany fa cent anys va escriure la monja sor Asunción García Sierra. La lletra fa por però la música està ben treballada.
Tampoc no xiulo cap himne perquè xiular una peça musical a mi no em sembla bé per poca cosa que sigui. I mira que la “Marcha Real” que és l’himne espanyol, si fos per la seva qualitat musical s’ho mereixeria. Una marxa que el govern de José Maria Aznar va tenir els nassos de publicar al BOE en versió que a partir de llavors és l’oficial, en si bemoll major que ja són ganes de tocar els dallonses. Ho dic perquè quan de joves en fèiem conya als grups de folk o al final de les calçotades de l’època, la tocàvem a la guitarra en do major i tira que te vas. I no escric aquí les lletres que hi afegíem perquè encara ens multarien. Deia que la seva qualitat musical és ínfima. Al segon compàs figura un descens d’una octava completa amb cadascuna de les notes de l’escala, recurs simple i liró que es repeteix en sentit ascendent al setè. En fi, res a veure amb l’alemany, l’anglès o el britànic que fins i tot sonen en multitud de films i en versions diverses per acompanyar moments tant íntims com explosius, tristos com eufòrics.
Els catalans en això de l’himne tampoc no podem fardar gaire. Els Segadors és una cançoneta de dotze compassos i mig i ja fem. A més, increïblement, és una cançó en to menor ( mi menor per a ser més exactes segons va establir la llei que va publicar el Parlament l’any 1993 ). No conec cap país que tingui un himne en to menor excepte Catalunya. De manera que sempre que el canto o el sento, més aviat em sembla que sóc a un funeral que no pas a una exaltació patriòtica. Llavors prefereixo pensar en l’origen eròtic dels Segadors que va demostrar fa uns anys el professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Ayats, al llibre “De cançó eròtica a himne nacional ” ( Avenç). Ayats sosté que a principis del segle XVII era força popular “Els tres segadors i la dama “, una cançó que descrivia com joves ufanosos baixaven de les muntanyes per segar els camps, i la mestressa, impressionada per la visió de la seva ‘falç’, enviava la criada per acordar una cita.
Els joves segadors eren força optimistes o fatxendes pel que fa a la seva potència viril: quan la mestressa els preguntava “quantes garbes n’heu lligades”, ells contestaven que “trenta-vuit o trenta-nou, i a la raia de coranta!”. La mestressa volia més, i el segador li responia que ja “li’n donarem aliment: cop d’ous i botifarra”. La podeu sentir aquí
No em sembla bé xiular cap himne però tampoc que multin a qui ho faci. En definitiva, sempre m’ha encantat “ La mauvise reputation “ de Georges Brassens, sobretot i precisament el tros que diu que el dia de la festa nacional ell es quedava al llit i que la música militar mai no el va importar encara que Paco Ibáñez ho va traduir per “ no me supo levantar “
En fi, hi ha alguna cosa més substancial per al srs. Rajoy i Mas que les xiulades i els somriures sorneguers ? Estem a l’espera però em temo que de mediocritat en tenim encara per anys.
Quant a XAVIER SABATE IBARZ
Nascut a Flix (Ribera d'Ebre), sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre.
Vida laboral: He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual compaginant amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on vaig reingressar a finals de 2015.
Compromís social i polític: Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC ( Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ) i de la UCSTE a Espanya, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col·legi PAX gestionat a través d’una Cooperativa - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. He estat soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com Omnium Cultural durant vint anys, el Centro Aragonés de Tarragona; la Creu Roja, Green Peace, i donant de sang. Sóc afiliat a la UGT, soci de la Cooperativa Obrera, del Nàstic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE),. He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. Retornat a Tarragona vaig ser designat Delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall que em va nomenar Conseller de Governació i Administracions Públiques el 2006. Durant aquesta època vaig impulsar el fallit projecte Zefir d’investigació en energia eòlica off-shore a l’Ametlla de Mar i la creació de l’IREC ( Institut de Recerca en Energia de Catalunya ). Des de llavors que treballo en temes de Transició Energètica assessorant encara el Grup Socialista al Parlament i nombrosos grups socialistes en ajuntaments de tot Catalunya. Diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015 vaig presidir el Grup Socialista els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats.
Vaig tornar a activitats professionals al Port de Barcelona el 2015 en el camp de la Transició Energètica com a Cap de Projectes Ambientals. Els darrers anys 2019-2023 he exercit de regidor a Flix com a responsable de Transició Energètica impulsant una planta de bio-metà i preparant comunitats energètiques . També sóc President de la Comissió Logistics Green Deal de BCL ( Barcelona Centre Logistic Catalunya), assessor de la nova empresa pública “L’Energètica” i d’AEMES ( Associació d’Empreses per la Mobilitat Sostenible ). El 2020 vaig ser un dels iniciadors de la Vall de l’Hidrogen Verd de Catalunya nascuda des de la URV. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. En l’àmbit musical, he reprès els estudis de piano, canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili i he co-fundat l’Associació de la Lírica a Tarragona de la que sóc Vice-president i des d’on promovem programes de foment de la música al Camp de Tarragona amb representacions destacades com l’òpera Tosca l’estiu de 2023 i la Traviata en preparació per l’estiu de 2024. També faig castells amb la colla Xiquets de Tarragona. És a dir, sóc ratllat i/o matalasser. De tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col·lectius: vaig fundar el Fòrum Ecològic; formo part del CMES ( Col·lectiu per un Model Econòmic i Social) i he co-fundat OIKIA – propostes verdes per avançar-. He publicat nombrosos articles al Diari de Tarragona i col·laboro regularment amb Ebre Digital. Sóc actiu a les xarxes en aquest bloc, al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz, al twitter @xaviersabate i a linkedin https://www.linkedin.com/in/xavier-sabat%C3%A9-ibarz-0385441b/ i bastant menys a instagram https://www.instagram.com/xsabate/
Aquesta entrada ha esta publicada en
General. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
