La cultura, base del projecte polític ( Carles Duarte al Diari ‘Ara el 30/01/2015 ) i
A propòsit del 2015 ( Maricel Chavarría, Teresa Sesé, Josep Playà Maset, Justo Barranco,Salvador Llopart, Pedro Vallín, Esteban Linés i Ignacio Orovio a La Vanguardia (02/01/2014)
La cultura, base del projecte polític CARLES DUARTE
En un estudi recent de les societats de drets d’autor europees emergeix la dada que dins el seu territori d’actuació la facturació anual del sector cultural és de 535.900 milions d’euros, un sector que és dels més dinàmics i que genera set milions de llocs de treball a Europa. No sorprèn, doncs, l’aposta de la Unió Europea pel programa Europa Creativa, des de la constatació evident del pes cada cop més rellevant que la cultura i el coneixement tenen en el nostre desenvolupament econòmic, una tendència que cal estimular i accentuar. En el context internacional, Europa no pot competir per matèries primeres o per un cost baix de mà d’obra ni hauria de dilapidar el patrimoni paisatgístic per aconseguir ingressos ràpids amb grans operacions immobiliàries no sostenibles. Europa -i òbviament Catalunya- ha d’optar per l’educació, el talent, la creativitat, la recerca, la qualitat, l’excel·lència… és a dir, per la cultura i els valors que hi associem.
Enmig d’una crisi econòmica greu, que ha tingut un impacte sagnant per la davallada del consum, la pujada de l’IVA cultural i els efectes de la digitalització i la pirateria han comportat un veritable daltabaix en àmbits com l’audiovisual, el de les llibreries o el de l’art, amb tancaments de productores, distribuïdores, llibreries, galeries, sales de cinema… i s’ha frenat el procés de rellançament que s’havia desencadenat al circ o la dansa. Si ens aturem a examinar els pressupostos de la Generalitat, l’any 2015 es produirà un lleu augment dels que es destinen a cultura, fruit fonamentalment de la implantació de la taxa a les operadores d’internet aprovada pel Parlament i destinada a nodrir de nous recursos el sector audiovisual; de l’aplicació de l’1% cultural de les obres públiques, que han viscut una certa reactivació, i dels acords amb l’Institut Català de Finances per facilitar finançament per a projectes culturals. De la resta del creixement pressupostari en cultura es destina una part substancial a atendre compromisos adquirits pel Govern per afrontar les retribucions d’una funció pública que ha sofert notòriament l’impacte de l’asfíxia a què s’han vist sotmesos els pressupostos de la Generalitat, però no arribarà directament als actors culturals. El CoNCA no considera satisfactori, encara que pugui valorar positivament, aquest increment i paral·lelament dóna suport a la Fundació Catalunya Cultura, creada per prestigiar el mecenatge cultural, afeblit els darrers anys per la desviació a iniciatives socials de fons abans reservats a accions culturals, i per contribuir a canalitzar nous recursos i energies cap a la cultura.
Des del CoNCA refermem la defensa de l’objectiu del 2% dels pressupostos públics per a la cultura, que algunes institucions, com l’Ajuntament de Barcelona, ja han assolit amb escreix i que els pressupostos de la Generalitat queden encara massa lluny de reflectir. Com va succeir amb els exemplars, capdavanters i polèmics pressupostos de cultura de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1908 o com expressaven nítidament en el mateix període els pressupostos de la Diputació de Barcelona presidida per Prat de la Riba o de la Mancomunitat de Catalunya, el catalanisme polític que assumia a l’inici del segle XX la responsabilitat de governar les institucions va prendre consciència des del primer moment del caràcter essencial que tenia per al model de país que propugnava el reforçament del pes de la cultura en el projecte que es proposava als catalans, al costat de l’obra formidable empresa en l’àmbit de les infraestructures.
Al seu text Què espera Catalunya de la Mancomunitat, de 1912, Prat de la Riba assenyalava els objectius que la Mancomunitat havia de proposar-se. Començava referint-se a obres públiques (“No tenim ponts en les carreteres de relació internacional”, “Hi ha comarques extenses de Catalunya, com algunes de la província de Lleida, completament mancades de carreteres”, “Els ferrocarrils secundaris o econòmics estan gairebé tots per construir”, “La xarxa telefònica comprèn un reduït nombre de poblacions”, etc.) i tot seguit explicitava els eixos essencials del seu programa: “Escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera, són tres elements que no han de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”. L’aposta educativa de Prat de la Riba relligava clarament amb el discurs d’Eladi Homs, que en un article a La Veu de Catalunya del 28 de setembre del 1911 anotava: “L’escola és l’instrument de què es val la societat per a realitzar els seus ideals”. Mercè Vidal a Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar 1911-1916afirma amb encert que la política pratiana “considerava la cultura com un dels pilars fonamentals per europeïtzar el país”. En són exemples l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya i el pla de biblioteques, la salvació de l’art romànic o les excavacions d’Empúries. I n’és un testimoni aquest text que Joaquim Folch, un home decisiu en la recuperació i la preservació del nostre patrimoni artístic, va escriure el 8 d’agost de 1917, arran de la mort de Prat de la Riba: “L’art era per a ell l’estil de la nació”. I hi afegia: “Tot foren per ell senyals de Catalunya, i tot ho estimava amb igual amor. El Museu, l’Institut, la Biblioteca, l’Escola, el llibre, l’obra d’art”.
No és possible explicar la naturalesa, la consistència i l’arrelament del catalanisme com a moviment polític majoritari i amb una obra de govern decisiva a les institucions sense considerar la contribució que, amb un caràcter transversal, hi ha assumit el món cultural. El catalanisme ha sabut vèncer -no sense vacil·lacions- les temptacions d’identificació amb principis ètnics o religiosos i s’ha orientat cap a una fonamentació cultural que preserva la consciència de llegat sense renunciar a enriquir-se amb les aportacions d’altres cultures. Al seu lúcid i rigorós Catalunya al mirall de la immigració, el professor Andreu Domingo ens recorda la condició determinant de la immigració en la configuració de la Catalunya actual i el revulsiu que ha significat en l’aspiració col·lectiva per fer de la llengua, l’educació i la cultura la millor eina de cohesió i de progrés.
En un període on la societat catalana es planteja nous i ambiciosos reptes com a país, no els podem afrontar d’una manera sòlida i consistent si desistim d’agafar impuls des de la cultura, reprenent una dimensió central del catalanisme des dels seus orígens i fent-ne un compromís irrenunciable.
A propòsit del 2015
( Maricel Chavarría, Teresa Sesé, Josep Playà Maset, Justo Barranco,Salvador Llopart, Pedro Vallín, Esteban Linés i Ignacio Orovio a La Vanguardia (02/01/2014)
La cultura no pot ser aliena a la resta de les activitats humanes, i per tant ha patit la crisi aquests anys amb idèntica intensitat que la resta de sectors. Tot i això, el costós tipus d’IVA aplicable als productes i serveis culturals, el més alt del continent junt amb una incompleta transició del sistema d’ajuts al d’incentius no només han fet malbé seriosament al sector en un moment d’extrema debilitat sinó que no han aconseguit el propòsit d’incrementar la recaptació que es va proposar el ministeri d’Hisenda. Més enllà d’aquestes unànimes peticions del sector, totes les àrees de la cultura tenen la seva llista de propòsits pendents, desafiaments i esperances per al nou any.
ART
Crear en llibertat
Cap director d’un museu o d’un centre d’art, per modest que sigui, hauria de tornar a atrevir- se a demanar a un creador que faci la seva feina de franc o en unes condicions de precarietat inacceptables. Que les institucions culturals assumeixin la producció d’obra en lloc de destinar la pràctica totalitat del seu pressupost a la gestió i la conservació del patrimoni.
Que deixin de nomenar-se directors a dit i que quan es convoquen concursos públics no hàgim de posar-nos vermells llegint en les bases que serà obligació del centre (i per tant del seu nou responsable) “ser altaveu de les polítiques del Departament”, com ha succeït a l’Arts Santa Mònica.
Que els directors de les institucions, una vegada elegits, puguin dirigir, sense ingerències.
Que Barcelona pugui anunciar aquesta gran exposició que per restriccions pressupostàries i en ocasions per purismes artístics no hem tingut en els últims anys.
Que el tímid anunci que el MNAC acolliria una exposició de Dalí el 2016 sigui una realitat i Barcelona tingui la gran mostra que han tingut Venècia, París o Madrid. I que Catalunya es reconciliï amb un dels seus més grans artistes.
Que la nova regulació de règim local que amenaça de carregar-se diversos consorcis museístics i culturals no signifiqui un control polític més gran sobre ens que gràcies a la seva autonomia han pogut teixir una política pròpia i de qualitat.
Que es doti de contingut unes institucions que s’esllangueixen per falta d’activitat. Té sentit que el 92% del pressupost del MNAC se’n vagi en obrir la porta cada dia? Que tingui per a programació menys que La Virreina Centre de la Imatge o la meitat que l’Arts Santa Mònica? O que en ple segle XXI s’inverteixin més de 100 milions d’euros en la construcció del Museu del Disseny, a les Glòries, per configurar al seu interior un museu més propi del XIX?
Que l’Ajuntament de Barcelona sigui capaç de guanyar-se la complicitat del patrocini privat per alçar al front litoral l’escultura icònica (una obra d’envergadura, que supera els 50 metres d’alçària) que li va encarregar a Jaume Plensa, un dels creadors de l’art a l’espai públic més reconeguts i admirats del món.
CINEMA
El pirata devastador
Que l’increment de les taquilles a Espanya no sigui conjuntural i que es consolidi l’assistència del públic a les sales per salvar el danyat sector de l’exhibició.
Que el sensible abaratiment de la producció cinematogràfica –a mercè de la digitalització– permeti l’emergència de nous talents sense posar en risc la professionalització del sector i sense precaritzar la fràgil indústria. El micromecenatge i la capitalització de salaris han de ser excepció i no regla.
Que els resultats de la taquilla del 2014 animin i que el compromís de les televisions públiques i privades amb la producció i la promoció cinematogràfica s’ampliï.
Que la qualitat de les projeccions a les sales s’ajusti estrictament als estàndards marcats pels fabricants d’equips digitals perquè l’assistència als cinemes sigui de debò una experiència de qualitat superior a la que ofereixen les cada vegada més sofisticades, grans i barates pantalles d’alta definició i 3D disponibles per al consum domèstic.
Que la notable millora de qualitat, catàleg i accessibilitat dels serveis de VOD (vídeo sota demanda) disponibles a Espanya, a través de SmartTV, plataformes de cable i pàgines web es tradueixi en un enlairament del consum. Per a la qual cosa és imprescindible que les finestres d’exhibició vagin desapareixent i que es redueixi la disponibilitat de descàrregues il•legals.
Que la promesa transició del sistema d’ajuts al finançament del cinema cap a un model d’incentius fiscals es tradueixi en un quadre de desgravacions seriós i homologable al de qualsevol dels països del nostre entorn geogràfic i cultural.
MÚSICA POPULAR
Jugar-se-la en directe
Més que a qualsevol altre sector, la pujada de l’IVA va ser una veritable garrotada per a la música popular: per a músics, promotors i responsables de sales es tracta d’una mesura letal. En el cas dels programadors s’afegeix a aquest deu per cent que s’abona en concepte de drets d’autor.
Crear alternatives perquè la capacitat dels promotors locals –més enllà de les dues grans cites– estigui a l’altura dels seus homòlegs europeus a l’hora de contractar artistes.
La disminució del consum de música gravada cal esmorteir-la amb l’eradicació de la cultura del total de franc. La cançó, el disc i l’àlbum gravats no poden ser només una via per aconseguir concerts.
Els canvis de consum musical no poden anar bàsicament en detriment del creador de les peces musicals.
Sector autoregulat per antonomàsia –obviat per institucions locals i autonòmiques a l’hora de pensar en temporades estables, auditoris, centres d’investigació, etcètera–, la música popular s’hauria de descentralitzar del microcosmos barceloní. Temporades i circuits s’han de multiplicar, des de cert impuls oficial, pel mapa català.
Que l’impuls de músics i grups emergents sigui imprescindible i es converteixi en prioritari per a l’Administració, amb el criteri qualitatiu com a premissa.
La por tenalla la majoria de promotors, que opten per programacions bàsicament segures. La demanda de música en directe a Barcelona permet una diversificació estilística més marcada dels diferents cicles musicals.
POLÍTICA CULTURAL
Suport fiscal i financer
Les indústries culturals ocupen a Europa més de set milions de persones. És un sector amb més ocupació que les telecomunicacions, la química o l’automoció. Per això, s’ha de preveure tota mesura a favor de la protecció d’aquesta ocupació. Incloent-hi la de la rebaixa de l’IVA.
Un dels problemes pendents de les indústries culturals és el seu finançament. Són companyies majoritàriament petites i per això el seu accés al crèdit és més complicat. És una assignatura pendent, atès el potencial de creixement d’aquest sector i el seu nínxol d’ocupació, generalment jove.
LITERATURA
Més lectors
Només un 47,2% dels espanyols es declara lector habitual, la qual cosa continua situant les estadístiques per sota de les mitjanes del nostre entorn cultural, encara que les xifres globals de lectura van millorar en els anys, segons l’informe de l’Observatori de la Lectura i el Llibre a Espanya, publicat l’abril passat. El lector freqüent ha crescut del 43,7% (2010) al 45,1% (2011) i al 47,2% (2012)
MÚSICA CLÀSSICA
Divulgació de qualitat
Que es consolidi i ampliï l’oferta i el consum de la música clàssica, l’òpera i el ballet en formats especialitzats com ara el canal de pagament Mezzo o les retransmissions en cinemes des dels principals teatres d’òpera del món, amb graus d’exigència i qualitat mai vistos.
Que el públic amant de la clàssica no hagi de veure truncades les ganes de ser fidel a l’OBC cada vegada que l’orquestra rep un solista estel•lar poc donat a fer esforços per integrar-se al so del conjunt.
Que el Gran Teatre del Liceu es decideixi a recuperar la seva programació del Foyer. L’òpera de petit format i nou encuny pot contribuir a mantenir viu aquest vell gènere. Que la dansa trobi qui en tingui cura en la part econòmica. És lloable l’esforç que fa el Mercat de les Flors amb un pressupost decididament minvant, però la dieta no és sostenible a llarg termini. I posats a demanar, que tenir una companyia de clàssica no sigui una quimera.