El proper mes d’octubre Tarragona acollirà la beatificació de més de 500 màrtirs de l’església assassinats durant la guerra civil de 1936-39, en una cerimònia organitzada per la jerarquia catòlica. Algunes veus de la pròpia església tarragonina s’han aixecat per expressar la seva disconformitat amb aquesta celebració. L’exdirector de Caritas ho ha fet a un diari digital on s’hi han afegit alguns comentaris en la mateixa direcció, entre ells un d’Olga Xirinachs.
Durant la guerra quasi 7.000 persones (sacerdots, monges i membres d’ordres religioses) van ser assassinades en la zona republicana. No pot haver-hi ni un mínim de justificació o de comprensió com tampoc per l’execució pel franquisme durant i, encara posteriorment a la Guerra Civil, de més de 50.000 persones. Si a aquestes s’hi sumen els morts per inanició o maltractaments als camps de concentració i presons, les víctimes de la repressió franquista s’acosten a les 200.000. Quantes d’aquestes s’haurien evitat si l’església hagués adoptat una actitud de denúncia, al menys en acabar la Guerra Civil?
No crec que la Conferència Episcopal l’encerti amb la celebració d’aquest acte. Es diu que és estrictament intern de l’Església, però això seria ignorar que la sublevació militar i la llarguíssima dictadura que la seguí foren avalats per l’Església catòlica sense miraments i comprometent-s’hi amb entusiasme. Només cal recordar aquella imatge dels bisbes fent la salutació feixista a les portes de la catedral de Santiago de Compostela o l’entrada del Dictador sota pal.li com si fos l’enviat de la Providència mentre sonava el Te Deum Laudamus, és a dir, donant gràcies a Déu. Paral.lelament les presons estaven plenes i a la muntanya de l’Oliva de Tarragona continuaven els afusellaments.
El cardenal Gomà nascut a La Riba, primat d’Espanya durant la Guerra Civil que fou decisiu pel reconeixement per part de la Santa Seu del govern del general, afirmà que la República i les llibertats democràtiques eren “obra de judíos y masones que han envenenado el alma nacional, justificava teològicament la guerra civil i aprovava que fos anomenada “croada”.
*Un altre cardenal català Pla i Deniel, que s’adherí fervorosament als facciosos va escriure la carta pastoral “Las dos ciudades” (inspirada en “la ciutat de Déu” de Sant Agustí ) justificant la sublevació feixista com “una santa cruzada” i un “plebiscito armado” on uns, “los rojos”, eren “los hijos de Caín”, i els altres, “los cruzados de Cristo y de España”.
L’Església mai no ha demanat perdó d’una manera clara i rotunda. I quan el President de la Conferència Episcopal Ricardo Blázquez semblava que ho feia el 19 de novembre de 2007, quatre dies després va sortir el portaveu Martínez Camino a esmenar-li la plana. Són, doncs, lògics des del meu punt de vista els recels de milers de catalans i d’espanyols que preferirien veure un gest definitiu de reconciliació i de pau.
Si la Conferència Episcopal vol sentir totes les veus dels seus fidels i dels qui ens hem allunyat entre altres coses per aquests oblits imperdonables, hauria de parar més l’orella i passar pàgina dels seus suports als dictadors que en el segle XX han produït tantes morts i patiments: Franco, Mussolini, Hitler, Pinochet, Videla, Salazar. Tots ells eren rebuts amb tots els honors i se’ls administrava la comunió sense parpellejar ni immutar-se. Els testimonis gràfics d’aquelles connivències encara fereixen les consciències.
El Papa Francisco a propòsit del conflicte de Síria demanava aquests dies que ens convertim en homes i dones de reconciliació i de pau: “ mira el dolor del teu germà i no afegeixis més dolor, reconstrueix l’harmonia que s’ha trencat; i això no amb la confrontació sinó amb la trobada “. Cal superar definitivament el trauma de la guerra i el llenguatge encara que sigui metafòric de “las dos ciudades.” El cardenal cambrilenc Francesc Vidal i Barraquer va tenir el valor de no signar la carta Col•lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer publicada el 9 de juliol de 1937 justificant la postura que havia pres l’Església a la Guerra Civil i d’oposar-se al franquisme tot i haver estat perseguit per la FAI (i de salvar-se gràcies a l’ajuda de la Generalitat.). Esperem que l’Esglèsia sigui capaç de superar les dues ciutats per fer possibleuna sola ciutat on els valors democràtics, el respecte a l’adversari i l’amor cap als més dèbils i vulnerables uneixin a tots, des del respecte i record etern a aquells que van lluitar amb honestedat des de les seves conviccions per assolir una societat més justa.
* En negreta, els paràgrafs que el Diari no ha publicat
Article publicata avui 19 de setembre de 2013 al Diari de Tarragona.
Quant a XAVIER SABATE IBARZ
Nascut a Flix (Ribera d'Ebre), sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre.
Vida laboral: He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual compaginant amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on vaig reingressar a finals de 2015.
Compromís social i polític: Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC ( Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ) i de la UCSTE a Espanya, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col·legi PAX gestionat a través d’una Cooperativa - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. He estat soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com Omnium Cultural durant vint anys, el Centro Aragonés de Tarragona; la Creu Roja, Green Peace, i donant de sang. Sóc afiliat a la UGT, soci de la Cooperativa Obrera, del Nàstic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE),. He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. Retornat a Tarragona vaig ser designat Delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall que em va nomenar Conseller de Governació i Administracions Públiques el 2006. Durant aquesta època vaig impulsar el fallit projecte Zefir d’investigació en energia eòlica off-shore a l’Ametlla de Mar i la creació de l’IREC ( Institut de Recerca en Energia de Catalunya ). Des de llavors que treballo en temes de Transició Energètica assessorant encara el Grup Socialista al Parlament i nombrosos grups socialistes en ajuntaments de tot Catalunya. Diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015 vaig presidir el Grup Socialista els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats.
Vaig tornar a activitats professionals al Port de Barcelona el 2015 en el camp de la Transició Energètica com a Cap de Projectes Ambientals. Els darrers anys 2019-2023 he exercit de regidor a Flix com a responsable de Transició Energètica impulsant una planta de bio-metà i preparant comunitats energètiques . També sóc President de la Comissió Logistics Green Deal de BCL ( Barcelona Centre Logistic Catalunya), assessor de la nova empresa pública “L’Energètica” i d’AEMES ( Associació d’Empreses per la Mobilitat Sostenible ). El 2020 vaig ser un dels iniciadors de la Vall de l’Hidrogen Verd de Catalunya nascuda des de la URV. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. En l’àmbit musical, he reprès els estudis de piano, canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili i he co-fundat l’Associació de la Lírica a Tarragona de la que sóc Vice-president i des d’on promovem programes de foment de la música al Camp de Tarragona amb representacions destacades com l’òpera Tosca l’estiu de 2023 i la Traviata en preparació per l’estiu de 2024. També faig castells amb la colla Xiquets de Tarragona. És a dir, sóc ratllat i/o matalasser. De tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col·lectius: vaig fundar el Fòrum Ecològic; formo part del CMES ( Col·lectiu per un Model Econòmic i Social) i he co-fundat OIKIA – propostes verdes per avançar-. He publicat nombrosos articles al Diari de Tarragona i col·laboro regularment amb Ebre Digital. Sóc actiu a les xarxes en aquest bloc, al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz, al twitter @xaviersabate i a linkedin https://www.linkedin.com/in/xavier-sabat%C3%A9-ibarz-0385441b/ i bastant menys a instagram https://www.instagram.com/xsabate/
Aquesta entrada ha esta publicada en
General. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
