Molt honorable presidenta, molt honorable president, senyores i senyors diputats, permetin-me que comenci recordant aquell passatge de Tirant lo Blanc en què els crits de la princesa Carmesina despertaren tot el castell. L’emperador i l’emperadriu acudiren prest a la seva cambra seguits de dames i servents. Carmesina, en veure’ls, no revelà la veritat, que no era altra que Tirant s’havia introduït furtivament al seu llit. Ell ja havia saltat per la finestra –i, per cert, s’havia trencat una cama– i declarà llavors la princesa solemnement: «Ha estat una rata.» Calmat l’enrenou, l’emperadriu després d’una estona pronuncià aquella frase que, tal com ens explicava el professor Jaume Vidal Alcover a la dècada dels vuitanta a la Universitat de Tarragona, va capgirar completament la història de la literatura catalana: «Marxem d’aquí que em refrede.» És a dir, s’acabava el gènere dels llibres de cavalleries i començava, amb Tirant lo Blanc la novel•la, gènere on passaven coses reals, on la gent es refredava, cosa insòlita fins a llavors. Per això, Cervantes, al Quixot, diu del llibre de Joanot Martorell: «Es el mejor libro del mundo, donde comen los caballeros y duermen, y mueren en sus camas y hacen testamento antes de su muerte.» Fins aquí el final de la cita.
Ahir, vostè, senyor president, ens va explicar una Catalunya on no passa gairebé res, i on els catalans i les catalanes viuen feliços i sense problemes…
Per cert, president, sap quants cops va usar la paraula «catalans» ahir? Dues. I la paraula «Catalunya», més de cent. Perquè vostè parla molt del país i poc dels i les que hi viuen. I la paraula «dones»? Zero.
Per cert, que amb una falta absoluta de respecte a la institució del Parlament, abans d’entrar aquí ja sabíem tots i totes que havia decidit dissoldre’l, invalidant aquest debat i les propostes de resolució que s’hi han de presentar. A Madrid va dir que decidiria després de sentir els grups parlamentaris. Què li va fer canviar d’opinió? Per què aquesta fugida endavant? No serà perquè necessiti una majoria sobiranista que ja té ara al Parlament. Si vostè volia preguntar al poble, tenia dos anys per fer-ho. Per què no ho fa? I, en canvi, dissolt el Parlament? Jo li ho diré: perquè vol persistir en la seva política de retalls, que són agressions en tota regla a la classe treballadora i a la classe mitja.
Vostè les convoca, les eleccions, sense necessitat, per interessos partidistes, perquè vol continuar retallant per una banda i mantenir l’ambigüitat en el camí cap a la ruptura amb Espanya i ni una cosa ni l’altra. Ni els retalls ni l’ambigüitat pot aguantar-los molt de temps.
De moment fa deixadesa de funcions. No aprova pressupostos. Ni tan sols els estan preparant els diferents departaments, provoca incertesa entre els catalans i els inversors i emprenedors, i mentrestant defuig la realitat i no governa. Defuig la realitat i la veritat del que passa a Catalunya en un moment gravíssim, de profunda crisi econòmica, de supervivència per a milers de catalans, i apostant-ho tot al trencament i a la ruptura amb Espanya. I jo l’invito avui a pensar i dialogar.
Deia Eugeni d’Ors, president: «Només penso quan dialogo.» Perquè ho vulgui o no, hem de pensar i dialogar sobre la seva gestió de Govern. Senyor president, vostè, a la sortida de l’entrevista amb el president Rajoy va dir que s’havia proposat, aquesta legislatura, tres objectius: redreçar la nostra economia –no cal que li digui com està; en la pràctica, intervinguda, feta un nyap–; avançar en polítiques socials –després en parlarem–, i, en tercer lloc, la consecució del pacte fiscal –què li he de dir?
En tots tres objectius, senyor Mas, ha fracassat clamorosament. Però el que és pitjor, el que vostè de manera deliberada no reconeix és que en els dos anys que portem de mandat, el del «Govern dels millors», Catalunya, els catalans i catalanes estan molt pitjor que abans.
Vostè ve aquí al Parlament i parla de les preocupants dades d’atur, de les inassumibles dades de pobresa i exclusió social com si res. De la falta de creixement econòmic i es queda tan ample. Però no havia dit que el «Govern dels millors» reduiria l’atur a la meitat, mantindria polítiques socials, educació, salut, benestar de qualitat. Ho va firmar amb nosaltres, recorda? Sí, aquell acord d’investidura al qual ha faltat a la paraula, com ha fet amb altres grups i amb els mandats del Parlament, perquè irresponsablement, president, vostè no s’ha dedicat ni al creixement ni a l’atur ni a l’exclusió social. S’ha dedicat només a la transició nacional.
I si vostès no podien fer res i no són responsables de l’atur, de l’augment de la pobresa a Catalunya, de la falta de crèdit a les empreses, de la falta de polítiques de creixement, per què el tripartit sí que n’era de culpable i van dir que vostès ho solucionarien? Què fa que vostès que són els millors siguin innocents i la nostra herència culpable? Diu, «no, no es pot enganyar a la gent, ningú no pot prometre que acabarà amb les retallades, perquè volem pertànyer al club europeu que ens imposa uns límits de dèficit que vàrem trobar molt alt…», encara que es deixa de dir que vostès demanaven més i més endeutament quan nosaltres fèiem els pressupostos. Vostès, que al novembre de fa només dos anys, enmig de la campanya deien que reduirien l’atur a la meitat, i ara no se’n volen fer responsables? Vostès que en aquella campanya criticaven els bons patriòtics del Govern i li feien un gran favor al país dient que estava en fallida, i després han fet tres emissions més. Vostès que deien que reduirien a la meitat el fracàs escolar i acaben d’inaugurar el pitjor any escolar de la història contemporània.
I llavors arriba la tercera contorsió del president, que tracta de justificar-se i dir que tot això ho podríem fer, simplement, si tinguéssim el concert econòmic. Sí, el concert econòmic, diguem-ho amb totes les paraules, senyor president. O la independència. No li faci mandra, president, dir el que vol i el que sent. No diu que vostè ha decidit que vol dir la veritat? Ho va dir l’altre dia després de veure al president Rajoy. Doncs digui la veritat, senyor Mas, vostè no va anar a pactar, igual que Rajoy no el va rebre per parlar de cap pacte fiscal, sinó per treure-se’l de sobre.
Vostè va anar a dir: «O concert econòmic o res.» Que no és anar a pactar. I va tornar a Catalunya dient que com no ens donaven el concert, llavors independència. Li costa tant a vostè dir la paraula amb la que somnien tantes i tantes persones que es van manifestar a la diada –independència–, com al senyor Rajoy li costa dir rescat.
Una coincidència més, com tantes n’han tingut vostès dos, votant lleis contra els treballadors i les classes mitjanes al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya. Llavors, la gran justificació del que per al tripartit era mala gestió, desgavell de la despesa i un gran dèficit que havíem deixat d’herència, ara quan gestionen vostès és única i exclusivament un problema de falta de concert econòmic i d’un estat propi.
Vol que li ho digui, senyor president? Sí, el dèficit fiscal que pateix Catalunya és excessiu, intolerable en època de crisi. Els socialistes ho sabem. Som els primers que ho vam denunciar oficialment quan governàvem. Perquè no fan falta trampes quan la veritat és tan evident. Sí, senyor president, necessitem un nou finançament. Un pacte fiscal, que no concert econòmic. Que sigui just i que redueixi a nostra aportació a la solidaritat. No ens hem cansat de dir-ho, però no anem venent que el pacte fiscal resol tots els nostres problemes. Menys encara que ho farà la ruptura amb Espanya. O és que Irlanda, Portugal o Grècia, o, si m’apura, Itàlia o França, no són un estat propi sense problemes estructurals interns de finançament?
Vostès diuen: «No enganyin, no es pot deixar de retallar.» Nosaltres diem: «clar que hem de reformar. La diputada Rocío Martínez-Sampere s’ha cansat de dir-ho. Però reformar no és retallar d’on vostès retallen i a costa de qui retallen. Vostè ahir citava François Hollande. Sí, però ell, impostos a grans fortunes i quaranta-mil mestres més. Vostè: regals als rics i tres mil mestres menys. Hi ha una altra manera de fer-ho. I li ho hem ofert tantes vegades com pressupostos hi ha hagut. Però vostès han pactat aquí i a Madrid amb el PP el model econòmic i social, i així ens trobem. La diferència, senyor president, és que nosaltres vam practicar la reducció paulatina del dèficit i vostès han retallat en dos anys el 15 per cent de la despesa per acabar tenint el mateix dèficit que nosaltres.
I deixa una Catalunya trencada, un país de dues velocitats. Sap com qualifica la Creu Roja la situació del nostre país? De «desafiament humanitari», com als països en conflictes greus. Catalunya es fractura socialment, cada cop més, amb una elit que no té problemes i amb unes classes mitjanes i treballadores que ho van tenint pitjor. Vostè, senyor Mas, en els pitjors anys de la crisi que venim patint des del 2008 ha empitjorat les condicions socials i econòmiques dels catalans i les catalanes.
I podria donar moltes xifres: un 20 per cent més d’aturats els divuit darrers mesos –800.000 aturats. Se’ls imagina, president, baixant tots junts pel Passeig de Gràcia. Els dirà, també, que la seva veu és la veu de vostè, que el seu cor és el cor de vostè?, que els seus anhels també són els seus? Ha augmentat la llista d’esperes quirúrgiques i d’especialista; ha donat llum verda a la pràctica desaparició de la renda mínima d’inserció; ha disminuït les beques de menjador i les aportacions de la Generalitat a les escoles bressol. La meitat dels usuaris de Creu Roja no poden assegurar consum de carn per als seus fills dos cops a la setmana. La universitat pública ha reduït en el 18 per cent les seves aportacions, i el conseller d’Economia quan parla d’universitats diu que es comencin a buscar la vida…
Senyor Mas, això està passant a Catalunya. La llista és llarga, en podríem fer més. Tot això està repercutint sobre els catalans i les catalanes. Quina sensibilitat demostra per tot això?
Senyor president, és un fet evident que tenim les finances intervingudes, que vostè ha demanat un rescat. Per cert, amb condicions financeres però també polítiques gràcies al vot del seu partit avalant la Llei d’estabilitat financera del Govern del Partit Popular. Com és evident que tenim un teixit productiu sense orientació, amb disminució de recursos destinats a investigació i universitats que ignora el canvi climàtic, les seves conseqüències negatives i les possibilitats de creació de riquesa i de llocs de treball.
Senyor Mas, per vostè portar feina a Catalunya és deixar d’invertir en investigació i desenvolupament i promoure casinos o gegants parcs temàtics –dels que, per cert, només tenim una roda de premsa.
Però allò més greu, president, en un moment tan greu de crisi, és que ha estat incapaç o no ha volgut liderar un esforç col•lectiu de tot el país, de les seves institucions, dels agents socials, dels grups parlamentaris, i ha preferit jugar al solitari i practicar una geometria variable, que tenia poques variacions, en realitat, perquè gairebé sempre acabava sent una geometria acordada amb el Partit Popular. I finalment ha fracassat.
En el que sí que ha tingut èxit, això si que li ho reconec, és en governar per a uns quants. Ha tingut èxit, aplaudit pel PP, que ja el considera el seu banc de proves particular en practicar una política neoliberal, d’una austeritat mal entesa, en pactar amb el PP totes les polítiques regressives per a aquest país, en buscar el xoc de trens amb els seus companys de viatge en polítiques neoliberals i centralistes, en contra de Catalunya, dels catalans i les catalanes.
Però res del que ha fet és casual. Tampoc era inevitable i era la seva única opció. Ha estat una elecció conscient, una aposta per una política de dretes, pura i dura, diguem-ho així, que ignora i trepitja a la classe mitja i treballadora, a l’estil dels pitjors temps de Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Més injustificable que mai perquè amb aquesta crisi tan brutal ha perjudicat durament els més febles i els que menys recursos tenen, i ha regalat als poderosos i als benestants un retall de les seves aportacions, una amnistia per a les seves malifetes i una part del patrimoni públic.
Vostè ha governat per a aquests i ha oblidat els altres, que són la gran majoria.
Senyor president, aquests darrers dies parla molt d’independència, encara que no esmenti la paraula. Deixi’m que li parli d’algunes dependències.
Senyor Mas, avui els catalans i catalanes som més dependents que mai, perquè vostè també hi ha col•laborat.
Primer, som més dependents socialment.
En col•laboració amb el PP donant suport a la reforma laboral, o sent aliats en la política de retallades, o en solitari, amb les retallades que ha practicat vostè ha fet milers de nous dependents catalans i catalanes.
S’ha carregat l’Estat com a proveïdor de serveis –ja m’entén–, sobretot per als més febles, que cada cop són més. I ho ha anat transferint cap a la iniciativa privada.
Només li cal mirar pàgines senceres als mitjans de publicitat de serveis sanitaris. O com, si vol una altra dada, les agències immobiliàries han trobat en alguns professionals d’aquests serveis uns nous clients, perquè disposen de bastants més recursos. Tenim, doncs, nous i noves catalans i catalanes dependents. Molts d’ells joves sense feina i sense recursos, que és la màxima dependència que pot existir.
D’aquestes dependències vostè no en vol parlar mai.
Vostè invocava l’altre dia Francesc Macià. Però una mica de respecte, president. El president Macià parlava d’una Catalunya justa, i vostè, president, l’ha fet més injusta que quan va arribar a la presidència.
Segon: som més dependents nacionalment.
Senyor Mas, vostè ens ha fet també més dependents nacionalment, no lluitant per recuperar el que es pogués de l’Estatut, que va votar el poble de Catalunya, i que després de la sentència del Tribunal Constitucional havia quedat malmès. Vostè havia de trobar solucions per les vies de reformes de lleis orgàniques o de transferències per acord mutu, per altres vies. D’això no n’ha parlat mai amb el PP? Però tampoc no ha fet cap esforç per desplegar-lo, per exemple en àmbits com la compilació del Codi Civil, o en energia o en tantes altres. D’aquestes dependències, senyor Mas, vostè tampoc no en parla mai.
Tercer. Som més dependents que mai dels qui manen en el món global.
Dels mercats financers, de veritables especuladors de matèries primeres, dels qui fixen els preus dels aliments cada dia, sobretot a la borsa de Chicago amb els cereals, que han encarit tant el cistell de la compra, tant els pinsos dels nostres ramaders, dels carburants, de les grans corporacions i monopolis que abusen dels consumidors indefensos, dels qui ens han de venir a rescatar, que també som dependents. Del canvi climàtic i de les energies fòssils i nuclear, que són finites i contaminants. Senyor Mas, contra aquestes dependències ja sé que és molt difícil lluitar, però vostè tampoc no en parla mai. A alguns els tenim a casa i ens claven sancions milionàries perquè abusen dels catalans. No pot fer res? No vol fer res, ni en parla.
I quart. Les dependències de l’Administració de l’Estat.
D’aquestes n’hi ha algunes que s’han establert o incrementat amb la seva pròpia col•laboració, perquè vostè ha atemptat contra l’autonomia de Catalunya votant amb el PP decisions que limiten la nostra capacitat d’autogovern i ataquen els catalans i les catalanes. La Llei d’estabilitat pressupostària, el fons de liquiditat, la paralització de la Llei de dependència, la reforma laboral o la Llei d’economia sostenible, entre altres. O el Decret 1/2012, que retalla les subvencions a les energies renovables. Certament altres són imputables en exclusiva a la visió centralista del Govern del PP, el Decret d’educació, per exemple. Les darreres decisions del consell de ministres de divendres passat. Que mai no ha entès el Partit Popular la realitat nacional de Catalunya ja ho sabem.
Capítol apart mereixen les dependències econòmiques, injustes, de l’Estat.
Aquestes dependències, les financeres, que també ens preocupen i que són les úniques de les que li he enumerat, de les que es queixa, en parlen, reclama i vol que monopolitzin el debat, el de la falta de diners. nosaltres també les considerem injustes, com totes les altres. El fons de competitivitat, l’addicional tercera de l’Estatut o la del pacte fiscal, que ha ocupat el debat dels últims mesos i que li ha servit per tapar la nefasta actuació del seu govern en tots els àmbits, i com a excusa per convocar eleccions.
Bé, què hi diu a tot això, president? De totes aquestes dependències que li he esmentat, moltes de les quals n’és autor o corresponsable, de quines ens vol lliurar?
Vostè només de les que provenen de la relació de Catalunya amb Espanya, i trencant i apostant per la ruptura. Vostè només escull clamar contra la relació amb Espanya perquè li pot oferir més rèdits electorals, siguem clars, i deixa les altres no només perquè són més complexes sinó perquè ni n’és sensible ni li molesten, o n’és fins i tot partícip.
Nosaltres volem alliberar de totes aquestes dependències o de les màximes possibles. Fins i tot no renunciem a lluitar contra les que s’estableixen des de molt lluny de Catalunya, perquè des que existeix la globalització, l’economia està més que mai al servei d’uns pocs, i hem de posar-la al servei dels ciutadans. I com que som en un món global i tenim tants poders a combatre, ens comprometem a treballar per un nou marc de relacions que inclogui també la construcció d’una nova Europa, més forta, amb més competències, capaç de sotmetre els monstres de la voracitat especulativa per posar l’economia i els seus instruments al servei dels ciutadans i no a l’inrevés, com ara.
Per això, perquè lluitem contra tot tipus de dependències dels catalans i les catalanes, li ha de quedar clar, president, que no lluitarà vostè més que nosaltres per la llibertat de Catalunya, és a dir, dels catalans i les catalanes.
És per això que hem dit sempre que som socialistes i catalanistes per les mateixes raons, perquè no entenem la lluita per Catalunya sense el treball per unes condicions de vida dignes per als catalans i les catalanes.
Miri, els socialistes hem estat clau en els moments crucials de la història recent de Catalunya. El 12 de juny de 1977 Joan Raventós a la plaça Monumental –jo hi era present– renunciant a presidir la Generalitat provisional i permetent el retorn del president Tarradellas. Vostès no ho volien, això. Amb l’Estatut de 1979, amb l’Estatut del 2006, perquè president, Catalunya sempre ha avançat més amb majories d’esquerres, i amb el PSC al capdavant, i continuem al servei del país, de tot el país, no només d’uns quants.
El passat 11 de setembre Barcelona va ser escenari d’una multitudinària manifestació, expressió principalment del sentiment i la voluntat independentista de milers de ciutadans. Vostè se’n va declarar i va dir allò que la veu, el cor i els anhels dels manifestants també eren seus. El crit era clar i la seva veu interpreto que també, encara que no citi mai la paraula exactament.
Així com vostè amaga sota l’estelada el debat social, el PSC no vol amagar cap debat, aquest tampoc. Hem escoltat el descontentament dels manifestants, i nosaltres també participem del malestar que allí s’expressava. Discrepem en la sortida, la diferència està en la sortida del problema.
Vostè diu que hem de trencar amb Espanya per avançar, nosaltres diem que volem avançar sense trencar amb Espanya. Hem de dir prou, nosaltres també diem que els catalans i les catalanes ens mereixem un tracte diferent, respecte i reconeixement, per això volem una nova relació, un nou marc de relacions amb Espanya que ja no podrà ser el mateix que en aquests anys de democràcia, perquè volem tota la capacitat de decidir que es pugui en un món d’interdependències, i perquè volem acabar de construir una Europa a la qual els estats i nacions com la nostra, que la composem, també haurem de cedir sobirania, i més sobirania encara de la que tenim ara.
El PSC també vol un estat. Jo ho vaig dir l’altre dia, vull un estat, miri, com l’Estat lliure de Baviera dins la República Federal d’Alemanya, per exemple.
Però volem un estat que garanteixi els serveis que dóna un estat: seguretat, sanitat, educació, protecció davant les adversitats, preservació de la meva llengua, de la meva cultura en tots els àmbits, i en definitiva que preservi la nostra identitat i personalitat nacional.
Volem un estat exemplar en la convivència que no deixi que els més forts i amb més recursos d’aquí o de fora abusin, oblidin la majoria i no tinguin en compte que tothom té dret a les mateixes oportunitats, incloses les dones, de qui ahir no va parlar ni un sol cop.
Volem un estat que en l’era de la globalització treballi en la solució dels problemes globals, com el terrorisme, el canvi climàtic i la dependència d’especuladors d’aliments, de l’energia, de productes financers i de deutes públics i privats, de la salut i de la vida de pobles sencers, però no volem una ruptura amb Espanya perquè els temps no estan per separar sinó per agregar, ni per més incerteses de l’economia, del comerç, dels sistemes de protecció social, de l’energia, de l’aigua, de la cultura i de tantes coses comunes, ni de les tensions que en tots aquests àmbits de la convivència podrien generar-se durant anys i anys. No volem una ruptura amb l’Estat Espanyol però si un replantejament a fons de les relacions des del respecte mutu i bilateral, i d’una reassignació justa dels recursos econòmics.
Senyor Mas, vostè i el Partit Popular ofereixen a Catalunya dos carrerons sense sortida. Nosaltres no podem estar ni amb vostès ni amb ells, perquè hi ha una tercera via possible, la construcció d’un nou marc de relacions.
Vostè s’ha rendit, o li és més còmode trencar perquè li aporta altres satisfaccions més o menys confessables.
Nosaltres no ens rendirem.
Si vostè no hi és per treballar per la cohesió civil del poble català, els socialistes, com hem fet des de fa trenta-cinc anys, com vam fer en la recuperació de la democràcia, com ho hem fet amb els dos estatuts, com ho hem fet sempre, sí hi serem.
La nostra catalanitat és indestriable de la nostra estima per Catalunya i els catalans, de tots els catalans, dels 7 milions i mig de persones amb molts milions amb vincles amb Espanya, a la qual necessitem per múltiples raons i motius: econòmics, culturals, socials, té motius sentimentals, o simplement perquè hi ha milions de catalans i catalanes que no volen deixar de pertànyer i de sentir-se’n.
Però és evident que hem d’avançar i de corregir moltes coses en aquesta relació. Nosaltres volem reformar la constitució per tal d’assolir un estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat cultural en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscients que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia global. Proposem que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya decideixin lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara, que s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta, i que aquesta sigui legal, naturalment.
Vostè ve a definir, va dir que diria la veritat, quin és el seu camí. Què és això dels objectius nacionals assolits? Sabem que és la independència, encara que sigui una fal•làcia parlar en ple segle XXI, segle de les interdependències.
Vostè vol aquest objectiu final però juga ambiguament amb les paraules i amb els procediments, i no aclareix res.
Jo si fos independentista, que no ho sóc, m’enfadaria molt amb vostè avui, president, però sóc ciutadà de Catalunya i tinc dret a què el meu president em digui com hi vol arribar, tant si sóc federalista, com ho sóc, com qualsevol altre ciutadà de Catalunya. Amb una declaració unilateral? Amb un procediment acordat? Amb un referèndum o una consulta? Amb procediments legals o saltant-se la llei? En una, en dues legislatures, va dir ahir, o en tres, fins que assolim els objectius nacionals? Si són més de dues, es continuarà presentant i liderant aquest projecte per assolir els objectius nacionals? O més enllà del seu futur personal, al qual sembla que vol lligar el país, en fi, pensa que si es tarda més de vuit anys en una transició tan llarga que no deixa de ser un període provisional, com pensa que això afectarà la marxa del país, de la seva economia, de la seva convivència, de les seves energies?
Senyor Mas, la nostra proposta és concreta. Nou marc de relacions inspirat en un nou federalisme. Negociació, pacte i lliure decisió dels catalans i catalanes, i per procediments legals. Parlem de coses molt serioses, no es pot ser ambigu. Vostè pot proposar la ruptura amb Espanya, hi té dret, però tenim dret tots els catalans i catalanes, i vostè l’obligació, de definir com, quan i què. Si els catalans i les catalanes podrem decidir sobre el nostre futur i com pensa, en una declaració unilateral del Parlament?
Senyor president, vaig acabant la meva intervenció.
Torno al principi, a la greu crisi que ens escanya. Per solucionar la gravíssima situació del nostre país, que afecta tant de ple a milions de conciutadans nostres, nosaltres li diem, president, que hi ha una altra manera de fer, que una altra Catalunya és possible. Senyor president, li vàrem proposar un gran pacte nacional contra la crisi, una suma col•lectiva d’esforços que va menystenir, i el «govern dels millors» ha preferit caminar en solitari, amb el resultat que tots coneixem: estem molt pitjor que llavors.
Senyor Mas, a aquest país no li calen unes eleccions sinó un govern.
Els catalans no necessiten incerteses ni improvisacions, sinó lideratge i full de ruta per sortir de la crisi. Reformes sí, però amb imaginació i equitat. Li ha calgut, li ha faltat ambició, treball intens, constant i ferm cada dia a favor de la llibertat i de la igualtat d’oportunitats dels catalans i les catalanes, més dependents avui que fa dos anys. Li ha faltat altura de mires, president, sentit de país, d’un projecte de poble unit que camina cap a majors cotes de progrés, de justícia i de llibertat, amb una política d’austeritat i reformes, sí, però que no augmentés les desigualtats i que no impedís la reactivació econòmica, social i ambiental.
El Govern hauria hagut d’impulsar, el seu govern, un esforç col•lectiu de tota la societat catalana, amb sentit de país, de forma concertada amb els principals agents econòmics i socials per sortit de la crisi, regenerant el teixit productiu, augmentant la competitivitat, recuperant el Pla d’investigació i recerca, oferint possibilitats als joves, explorant en tota la seva dimensió les possibilitats econòmiques i de creació de llocs de treball que ofereix la lluita contra el canvi climàtic i l’economia verda, amb especial èmfasi en les energies renovables, perquè el futur, president, pertany a la relació estreta entre economia i ecologia, i si Catalunya ha estat i ha de voler seguir sent un país amb un alt component industrial, hem de posar les bases per a un nou creixement basat en la intel•ligència, la innovació, el coneixement, l’eficiència, la sostenibilitat i la solidaritat amb les generacions que ens succeiran.
Catalunya necessita un pla per a la política energètica i la promoció de les energies de futur, que es proposi prescindir de les energies brutes i finites, i en especial de la nuclear, en un marc estratègic coherent i de llarg termini en el qual tots els actors de la política, econòmics, organitzacions ambientalistes i els sindicats, hi estiguin vinculats.
Senyor Mas, si vostè pensés en els catalans i les catalanes ahir no hauria anunciat eleccions, sinó un calendari per instaurar l’impost de successions per a les grans fortunes, per derogar l’euro per recepta, per eliminar les carmanyoles, i augmentaria la quota de la Generalitat a les escoles bressol. Augmentaria les beques universitàries, restauraria el Pla de barris i l’activació de les polítiques socials d’habitatge, la disminució dels abusius preus del transport públic i dels peatges, la paralització de la venda d’actius estratègics per al país com Aigües Ter-Llobregat, Túnel del Cadí o TABASA.
Per últim, senyor Mas, li he dit abans que vostè no lluitarà més que nosaltres per la llibertat dels catalans.
Per als socialistes, la lluita per Catalunya no s’entén sense la lluita pels catalans, en especial per als que més malament ho estan passant i per a aquells que aixequen el país amb el seu treball, siguin treballadors o autònoms o empresaris o joves, que ara constitueixen un nou col•lectiu marginat, o persones amb dificultats.
Vostè ha encetat un camí cap a la ruptura, cap a l’escissió i nosaltres volem establir un nou marc de relacions amb Espanya i Europa des del federalisme. Europa, president, sí, avui una de les poques utopies raonables, desitjables, possibles i imprescindibles: Europa. El seu camí és ple d’incerteses de tot tipus; el nostre es basa en la col•laboració i en la suma i en preservar la unitat civil.
Joan Reventós, president que fou d’aquesta cambra, deia que el pacte és la forma primordial de fer política, el mètode per promoure un projecte col•lectiu ben articulat i la via per resoldre els conflictes en els processos de transformació social.
El PSC creiem en el pacte, en el diàleg i en l’entesa i en la millora consensuada; creiem en les relacions fraternals. Si vostè s’ha rendit, ho lamentem, però nosaltres seguirem treballant incansablement i amb la màxima unitat, per a la qual, si canvia, ens tindrà a la seva disposició.
Volem una Catalunya de ciutadans lliures, i això no s’aconsegueix amb declaracions unilaterals, sinó amb el treball constant. Com diria Espriu, president: «indesinenter».
Moltes gràcies.
RÈPLIQUES
1.
Ja li deia jo, president, que si fos independentista m’enfadaria amb vostè. Vostè continua nedant en la peixera de l’ambigüitat. No acaba de definir quins són els objectius nacionals aquests des que ens parlava ahir. Ha trobat un nou sinònim a l’ambigüitat –estan esgotant el diccionari, ja, eh? I avui ha parlat d’una consulta, no sabem quina, no sabem si legal o no, a mi m’interessaria, no per mi ni pel meu grup, crec que els ciutadans de Catalunya els interessaria saber si serà legal o no serà ajustada a les lleis. O n’haurem de buscar unes altres, si no passa res. Si vostè pot dir: «Les actuals no ens serveixen. Buscaré fer unes altres lleis. Amb aquests aliats i amb aquests altres. Serà com en els països civilitzats que tenen aquest tipus de consultes, acordada o no amb l’Estat que ara en formem part». I que per nosaltres ja li he dit, ja li he definit, nosaltres som molt clars. Nosaltres volem un nou marc de relacions inspirat en el nostre tradicional federalisme que ha demostrat en el món actual del segle XXI i vistes les coses com estan que s’ha de reactualitzar i n’hem de fer un altre. I vostè no ho sabem. Continua nedant en l’ambigüitat. Vostè diu: «No trencarem». Bé, doncs, per això li deia que m’enfadaria, perquè jo he entès sempre que un independentista és aquell que vol la separació i el trencar. No sé si altres que estan en aquesta cambra el podran collar-lo més. Jo ja no ho faré més. Què vol dir això de sense límits que va dir a l’inici de la legislatura, ahir ens ho recordava, el viatge a Itaca. Avui diu: «No parlin d’això, que volem trencar». És que és això el que hem de parlar. La gent ho vol saber, president. Nosaltres ja li hem dit quina és al nostra postura. Vostè continua nedant en l’ambigüitat. Perdoni la insistència.
I aquesta… I ha d’aclarir també molt els temps. Ahir deia: «Una legislatura o dues». Jo li dic: «I si són més?». I aquesta perpètua transició que vostè ens allarga o que no ens defineix, què passarà, si són més de dues, més de tres? Va dir: «Fins que s’aconsegueixin els objectius nacionals jo em presento». I si són més? Perquè normalment aquests processos, president, siguem clars i diguem la veritat, eh?, acostumen a durar. Ahir deia quatre anys, dues legislatures, després quatre… vuit ja són el doble, eh? Jo crec que aquestes qüestions són les que ha d’aclarir molt. Vostè diu: «Anirem a les eleccions». No ens fa por. Per què diu que ens incomoda? L’hi asseguro… Pressuposi’ns de tant en tant que tenim sentit de país també, president.
Nosaltres li diem: «no és convenient». Bé, vostè sabrà amb quin balanç es presenta. Avui, de moment, diu que tot ho trobem malament. Vol que repassem Departament per Departament? No tenim temps. Diu: «No ha presentat cap alternativa». Home, tinc dues pàgines li he llegit d’alternativa, eh? Si m’hagués deixat més temps jo li hauria acabat d’explicar quina és la Catalunya que volem els socialistes, però més temps no tenia. Però podem començar per Agricultura, quin balanç podrà presentar el consell de Pelegrí? Tindrà molta feia, eh?, per fer un resum de quina ha estat la seva activitat. O la consellera de Justícia, ni els mandats de l’Estatut, ni aquelles qüestions que de l’Estatut no estaven ni impugnades i que hauria pogut desenvolupar. El següent llibre del Codi civil. El sisè, Ernest? El sisè. Per exemple, no? O altres que eren fàcils de fer, tampoc no ho han fet.
Nosaltres no volem estar, president, amb aquesta perpètua transició, i actuem per sentit de país, ja li dic. Vostè diu: «Vaig anar a Madrid, cop de porta». Amb tots els respectes, president, és molt poc negociador, eh? Els catalans se’ns ha pressuposat sempre molta capacitat de negociació. Jo recordo, recordo el president Tarradellas. Mira que era difícil, eh?, era molt difícil. Vostè no sé si hi era encara, però allò era, en fi, pràcticament impossible. Quan el president Tarradellas va ser a Madrid, tots sabem després les interioritats, fins i tot, el senyor Ortinez [#], gairebé semblava un acord cosit amb molta delicadesa i que les coses haguessin passat per casualitat. I va sortir d’allà i tots sabem que va dir «Ha anat fantàstic». I havia anat fatal. I després va arribar aquí i va continuar treballant, i va aconseguir fer un Govern d’unitat. I nosaltres hi érem, com vostès, i vam fer pinya tots, perquè Catalunya es trobava en un moment històric, com vostè ara el defineix. Jo hi estic d’acord, pot ser un moment històric.
Que estem en una transició, jo també m’hi apunto, estem en aquesta transició, però no fem fugides endavant, salts en el buit, president.
Aquesta és la nostra postura. Vostè diu: «I no espantin el personal, no diguin les coses clares». No, hem de parlar clarament. Jo li demano, no en nom del Grup Socialista, sinó del milers i milers de ciutadans que representem, i als que no representem, que no ens van votar, també, tenen dret a saber què diran vostès. Vostè em pot dir avui: «Ja ho diré a les eleccions». Molt bé, li accepto, però a mi em sembla que un debat de política general és perquè el president del meu país expliqui de veritat què és el que pensa.
I respecte del pacte fiscal, diu: «Per què no van votar el 100 per cent?». Miri, vol que li digui la veritat? Perquè sabíem com acabaria, i que no podíem votar allò perquè acabaria malament, perquè hi havia uns punts que allò era anar contra les roques. És així. Vostè diu: «Volem la clau de la caixa». O volia la clau per les eleccions, president? Potser era això, eh?
I sap què ha acabat passant?, l’ha traït el seu subconscient, permeti’m, eh? Nosaltres som els del pacte fiscal, vostès són els del concert econòmic. Nosaltres volíem pactar amb l’Estat unes millores, que és veritat que ens accepten els socialistes de més enllà de l’Ebre. No digui coses que no són veritat. No digui: «El senyor Rubalcaba també ha dit de esto nada». No, accepten les condicions que nosaltres posàvem. I si no les accepten del tot ja els hauríem acabat de convèncer. Si és així.
Diu: «Es que m’ho ha dit el senyor Rajoy». Escolti, el senyor Rajoy que parli per ell, eh?, que ja té prou feina. El senyor Rubalcaba no trobarà cap declaració, a mi em sembla, jo no n’he llegit cap, però jo no vinc a defensar aquí al senyor Rubalcaba, jo vinc a explicar la nostra postura. Estem a Catalunya, president, parlem del que podem responsabilitzar-nos cadascú.
Vostè, el pacte fiscal l’ha utilitzat com un instrument per trencar i per convocar eleccions. Diu: «Qui ens deixarà els diners?». Vostè, aquí, a Catalunya, té uns quants, bastants que podrien deixar-los, eh? I vostè d’un nou sistema fiscal que sigui més just d’això no en vol parlar mai. Diu: «No, tot això fora». Incompleix clarament l’Estatut, que conté un article, ara no recordo si és el 45, que diu que Catalunya ha de tenir una redistribució de la seva riquesa. I vostè d’això tampoc no en parla mai.
Diu: «No hi ha una altra política possible». L’obsessió aquesta pel dèficit públic per quadrar els comptes públics, no?, que ha presidit molt aquests primers anys de la crisi. Quan ha arribat algú que ho ha posat una mica en qüestió, han començat a dir: «Bé, potser sí que n’hi ha una altra de política possible. Home, si ens deixessin una mica més de deute, endeutar-nos una miqueta més, perquè això és molt dur…» En què quedem? «Jo, es que Europa…». Es que jo vull, president, que el meu president, el president del meu país, el president de Catalunya, sigui també un líder europeu. Diu: «Què vol que hi faci?». No, treballi i hi vagi en lloc d’ara muntar, què he llegit?, que volen muntar una oficina per fer propaganda de les dificultats i les desgràcies de Catalunya . Doncs, faci una altra oficina per anar a explicar i liderar vostè el que és la nostra postura, una postura de més justícia social per als catalans i les catalanes i per a tots els europeus, i apuntis a ser un líder europeu també, no només per anar a veure el senyor Barroso a dir o a consultar o a veure què és el que passaria si fèiem un no sé què encara, si la independència o què és.
Aclareixi, president, no continuï nedant en la peixera de l’ambigüitat. Digui’ns de quina manera s’ha d’exercir aquest dret a l’autodeterminació, si això es farà per procediments legals o no. Escoltar a tots els catalans i les catalanes nosaltres hi estem disposats, ja li hem dit, però el que ha d’aclarir vostè és en quins terminis, en quines condicions, en quins procediments legals i com preservarà la unitat del poble de Catalunya i les relacions amb els nostres veïns, que em sembla que no estem precisament per malbaratar i per menysprear tan alegrement.
Finalment, vostè diu: «Quan parlem de Catalunya, parlem dels catalans». Evidentment. Diu. Es que em temo, president, ho he intentat demostrar, eh?, que vostès quan parlen de Catalunya, parlen d’uns quants catalans. No, no digui «Ah», no. Ho està demostrant, són fets. Diu: «La dialèctica, les paraules ho aguanten tot». És veritat, però els números i la realitat de cada dia i les polítiques que es posen damunt de la taula i que s’apliquen i que cada conselleria determina, això és la demostració més fefaent que vostès vulguin que no ho amaguen sota el debat, en fi, identitari, etcètera, eh?, sempre
…i que en realitat demostra que vostès pensen en molt pocs catalans mentre la immensa majoria queda en l’oblit.
Això és independent de si els voten o no, eh? Pot passar molt de temps, encara. Al llarg de la història els vots han anat com anat, aquí i a tot arreu. Jo li demano, president, que pensi en tothom, que ens aclareixi les coses, que no sigui ambigu i que ens té a la seva disposició per anar de la mà si és que coincideix a fer les coses ben fetes com els països més raonables, més assenyats als quals nosaltres ens voldríem assemblar.
Moltes gràcies.
2. Contra rèplica
Molt breument. President, no se’n recorda de la investidura? Ho dic perquè abans m’ho he oblidat; no se’n recorda, no? De la nostra disponibilitat, disposició, digui’n com vulgui. Jo estava al seu costat fent-me la foto, eh? A baix. Vam fer un acte a baix, i vàrem repartir a la premsa uns quants acords. Ni un d’aquells ha complert.
Miri, respecte a l’ambigüitat: ambigüitat total, i contradicció. No, sí… No, no miri la vicepresidenta que ara li diré una cosa. Senyor Mas, senyor Mas, a una cadena de ràdio el senyor Duran acaba de declarar: «Autodeterminació no és el mateix que independència.» No, val no. Home, a vostè potser li pot valdre, navegar en l’ambigüitat i en la contradicció dins de les seves pròpies files, però… A veure, el Twitter –és que és l’avantatge aquest de les xarxes, no?–, hi ha un independentista que acaba de replicar a aquestes declaracions: «Ja hi som.» Bé, doncs ja quasi que tinc ganes de seure, m’entén? És a dir, no sé com s’ho faran. Diu: «sense límits», diu: «Un estat propi» i ha afegit: «Si pot ser». Jo diria, si fos independentista: «Ja hi som». Si pot ser o si no pot ser, a veure en què quedem, no? Perquè, de veritat, senyor Mas, vostè parla amb empresaris, amb… Sí? Jo també, eh? Vostè no és l’únic. Jo hi parlo, i em diuen: «No sabem on som.» El diner és molt poruc, i ho deixo aquí, perquè si no em dirà: «Ja estan fent por.» No, jo no faig por. Hem d’explicar les coses com són. Vostè la fa a la seva manera en tot cas, la por, o les advertències, diguem-ho així, i llavors tindrem una bona correspondència. Això és el que ha d’aclarir, president; no pot continuar amb aquesta ambigüitat. A mi em sembla, jo, com a català, penso que això no és bo per al meu país. I em diu: «El país funciona, no es preocupa, funciona l’ensenyament.» Escolti, miri, sap què m’agradaria? Jo sóc mestre, eh? Vaig fer uns quants anys de mestre.
A mi m’agradaria, com han procurat fer els presidents socialistes que vostè anés a veure les escoles a l’inici de curs. No ho ha fet –no ho ha fet. Vagi-hi.
Si pot ser, no hi vagi amb la consellera, que l’enredarà. (Veus de fons.) Perdoni’m, eh?, consellera. No, sí. Perquè vostè li dirà el que ell acaba de dir ara. Diu: «Hi ha la mateixa qualitat a l’ensenyament amb menys mestres i amb més nens per classe.» És una aberració, president. No ho torni a dir. No ho torni a dir, que el desacredita, de veritat. No pot ser! No hi ha la mateixa qualitat.
Jo sóc mestre, he estat en una escola i quan m’entren tres nens a una classe és un desori. M’entén? (Veus de fons.) És un desori que s’ha de recompondre. I si hi ha menys mestres, encara pitjor. I si la ràtio per escola enlloc d’1/4 és ½… No m’engegui, consellera, que en el fons som de la mateixa professió, dona. (Remor de veus.) És un desori posar més nens i tenir menys mestres. Havíem arribat a una qualitat excepcional.
La sanitat funciona? Carai, i tant que funciona. Malament aniríem si no funcionés. Però funciona, president –funciona molt pitjor. Saps per què no hi ha llistes d’espera més llargues? Jo n’he tingut una experiència fa poc amb un familiar meu. Perquè no l’apunten. Diuen: «No l’apuntem.» Llavors, les llistes d’espera no creixen. I diu: «I quan me podrà visitar l’especialista?» Diuen: «Ah, no ho sabem.» I diu: «Ara hem arribat a unes ràtios d’oncologia i de cardiologia als estàndards d’altres països.» Va dir-ho ahir, no? Home, però és que aquí no teníem llistes d’espera d’oncologia i de cardíacs. Ho entén? No les teníem. Ara sí que n’hi ha. Vostè ho va dir ahir.
Per tant, és impossible que amb menys recursos tinguem la mateixa qualitat. I, miri, és veritat que havíem aconseguit en el sistema sanitari aquest –vostès i nosaltres, tots plegats: el país, els professionals, els que hi treballen– uns altíssims estàndards reconeguts per totes les llistes, les qualificacions…, tot. Em temo que les properes ja no seran així, perquè ho veiem d’aquesta manera cada dia, en les nostres famílies, en els nostres amics, en la gent que està precisada –si val la paraula– d’aquests serveis tan imprescindibles que havíem arribat a la conclusió que formaven part constitutiva d’un estat del benestar al qual no volem renunciar.
Perquè aquest estat del benestar, president –em queden deu segons–, el volem per a tots els catalans, no el volem només per a uns quants. No volem que a Catalunya només puguin tenir salut i bons serveis aquells que s’ho poden pagar. No ho volem. Som així.
Per això quan nosaltres parlem de Catalunya parlem de tots. Tenim aquest defecte, o aquesta virtut.
Moltes gràcies.