Mes: agost de 2012

De tant dir-ho i repetir-ho, alguns s’han arribat a creure que l’enemic de Catalunya és “Madrid”. Els dirigents de CiU els primers. Els interessa molt. No sigui que parlem de la seva descarada política de dretes en contra de la classe treballadora i mitja.

Però els nostres enemics són tots aquells que impedeixen o dificulten les possibilitats de desenvolupament de la nació catalana que vol dir de tots i cada un dels catalans i catalanes considerats individualment. si bé és veritat que a “Madrid” n’hi ha que no ens estimen gaire com demostra el PP tant quan és a l’oposició – impugnació de l’Estatut, campanya contra el català, etc. – com quan governa, els catalans tenim molts més enemics que no pas “Madrid”.

Començarem pels de fora: Els qui darrerament han convertit els aliments en objecte d’especulació a diverses borses i principalment a la de Xicago on es decideixen els preus dels cereals que encareixen els nostres menjars i els aliments dels animals. A aquests veritables voltors ningú no els diu res per acumular stocks criminalment, condemnant a la mort per gana a milions d’humans i encarint també als catalans els productes de primera necessitat; els monopolis de l’energia i altres matèries primeres que manipulen els preus i quan els enxampen els imposen sancions multimilionàries per; els responsables del canvi climàtic que han fet que ja a l’abril els catalans ja vàrem esgotar els recursos que ens correspondrien del Planeta per a tot l’any; la gran banca internacional i les agències de rating, responsables en primer grau de les bombolles que produeix el capitalisme com la immobiliària que desprès hem de pagar els ciutadans; alguns mitjans de comunicació internacionals que seleccionen al dictat i manipulen el que els sembla saltant-se tota ètica professional i cívica; els grans laboratoris farmacèutics que decideixen investigar i fabricar medicaments només si són rendibles; les grans asseguradores que pressionen – i acostumen a tenir èxit – els governs perquè es privatitzin els serveis i elles puguin viure a costa de la salut de les persones; les jerarquies d’algunes esglésies que impedeixen la llibertat de les persones i no es comprometen amb les persones més necessitades com manen gairebé tots els déus.

Però a casa també en tenim d’enemics. No són de fàcil identificació perquè disposen de potents mitjans per fer-se invisibles o, allò que és més intel.ligent, distreure el personal amb el tema de Madrid i altres temes. Alguns són els delegats dels enemics de fora que hem esmentat abans. Altres fan coses lletges com emportar-se els diners a altres països; o els qui no volen invertir aquí perquè no és prou rendible, els qui tenint molts recursos no aporten i influeixen en els governs perquè no els facin aportar; els qui poden construir i fer país amb iniciatives pròpies i defugen la seva responsabilitat i no han llegit que les nostres lleis màximes diuen que ha d’aportar qui més te. Els qui només pensen en retallar i no en ingressar havent maneres de fer-ho, els qui roben d’institucions culturals i musicals, els insensibles a les dificultats dels altres, a la seva salut a la seva educació i a la igualtat d’oportunitats. Els qui no els importa que tinguem una Catalunya sense energia, sense aigua, sense institucions financeres, un país dels més nuclearitzats del planeta; els qui juguen a l’especulació, insensibles a la competitivitat del nostre sistema productiu … Els identificareu perquè acostumen a embolcallar-se amb la senyera, cridar el nom de Catalunya més que ningú i poc el nom dels qui hi viuen. Així creuen i ens volen fer creure que ja són patriotes. Pensen que no els tenim identificats perquè com Ballot han cregut allò de “puix parla en català Déu li’n do glòria”. Però nosaltres creiem més en allò que digué Joan Fuster “puix parla en català, vejam a veure què diu”

Tots aquests enemics són aquells que impedeixen la sobirania de Catalunya, és a dir, dels catalans i catalanes. Combatre aquests adversaris és la nostra obligació, la dels i les qui volem la màxima sobirania i capacitat de decisió dels catalans i les catalanes

Quan aquells que reclamen la independència política de Catalunya respecte d’Espanya entenguin que Espanya ja decideix poc sobre els nostres afers i qüestionin i reclamin i s’indignin també pels veritables enemics de Catalunya, potser els començaré a entendre. Avui cap país no pot considerar-se sobirà mentre no subordinem els veritables poders als interessos dels ciutadans. Això passa, entre altres coses, per un nou gran Estat Europeu. I els actuals estats i nacions hauran d’adequar la seva també nova organització a aquesta realitat. En definitiva, la separació d’Espanya no és sinònim de sobirania. Perquè la sobirania no és només la de la nació sinó principalment la de les persones, la que els permet tenir assegurat un projecte de vida autònom, propi i sense esclavatges.

I com que queda molta feina per fer, entre altres coses per la incomprensió i falta de voluntat dels actuals estats, un servidor, sense deixar de perseguir un tracte fiscal molt més just de Catalunya amb Espanya, prefereixo dedicar-me a allò que de veritat ens pot solucionar alguna cosa: un estat europeu sense el qual no tenim futur econòmic ni social. Perquè estem tan malament que hem de parlar més de supervivència que d’independència.

No ens salvarà Espanya, d’acord; es queda massa diners dels catalans, d’acord també. Però ja podem solucionar el dèficit fiscal i aconseguir fins i tot la separació d’Espanya que no tindrem salvació sense un veritable Estat Europeu amb sistema financer propi, fiscalitat comuna, polítiques mediambientals sostenibles i sobretot, socials que assegurin la cohesió també europees. Perquè no hi pot haver alliberament nacional sense alliberament social, independència de Catalunya amb catalans esclaus de tants amos i enemics que avui patim com mai.

Fins als nassos del Pacte fiscal
o de la distracció filosofal i clorofòrmica d’Artur Mas

No hi ha llibertat possible per a Catalunya amb més de 600.000 persones aturades i milers en perill de ser-hi. Sempre són lliures els qui disposen de recursos i cada dia disminueixen. Ni amb els drets socials dels set milions i mig disminuint cada cop més, amb la sanitat empitjorant i l’ensenyament limitat.

Ni pagant més els qui menys tenen i menys els qui tenen més. Ni sense capacitat de generar energia, ni amb empreses poc competitives. Ni sense capacitat de decisió sobre l’aigua del nostre riu principal que és l’Ebre i aviat ni sense la del 2n i 3r que són el Ter i el Llobregat.

Tampoc sense possibilitats de decidir sobre el nostre sistema financer que ja no és català ni espanyol sinó el que decideix el ministre . alemany Schauble i el Bundestag que si no aproven salvar el poc que queda del sistema espanyol no cal que parlem de res més. No tenim capacitat per aturar la brutal especulació sobre matèries primeres entre altres el petroli o els cereals que tot i les sequeres es guarden formant immensos stocks com mai en perjudici de tot el planeta. Al seu costat l’especulació immobiliària que hem patit queda ridícula. No tenim llibertat sense boscos ni amb el clima canviant a pitjor cada dia ni amb una pagesia empobrida.

No exercirem cap mena de sobirania mentre hi hagi fractura social i aquesta es va fent cada cop més profunda. Això no li convé a la nació catalana, és a dir, ni als pobres que la pateixen en pròpia carn ni a la classe mitjana cada cop més empobrida ni als més rics que temen encara que no ho diuen, una revolta social que posi en perill els seus privilegis

On és, doncs, la llibertat dels catalans amb tots aquests problemes, un món que cada dia suma dependències per als qui menys recursos tenen i que a mi com a socialista em preocupen en primer lloc i amb dependències que avui ja s’han estès a països sencers, àdhuc als més rics ?

Al sr. Mas, líder de les retallades, no li preocupen aquests problemes. Si no li preocupen és que és un irresponsable. Per si ens preocupen als altres, ha trobat la distracció filosofal i clorofòrmica en el pacte fiscal. No parla de res més ell, els seus consellers i els seus alts càrrecs convenientment ensinistrats abans, durant i desprès dels incendis estivals que el conseller Pelegrí vol combatre amb presos i boletaires.

Tampoc serem lliures els catalans amb un dèficit fiscal com el que tenim amb l’Estat Espanyol i que hauríem de deixar reduït als nivells de l’alemany com a màxim. Allà sí hi ha un Estat Federal. Però aquest no és l’únic ni el principal problema encara que el nacionalisme català s’entesta que ens ho creiem i vol que discutim de diners que no existeixen i de claus, que tenen els alemanys i no els espanyols, de caixes que són buides i intervingudes.

Davant un panorama paorós com el descrit, hem de canviar-ho gairebé tot. Perquè el poder econòmic s’ha globalitzat, ens estafa iens exprimeix cada dia i no hem sabut encara – els polítics els primers –trobar un contrapoder que posi els diners en el lloc que els pertoca que és el d’estar al servei dels ciutadans i no a l’inrevés.

Constitucions estatals i europees, estatuts,relacions monetàries, financeres, sistemes fiscals, tot en crisi i per canviari aquí obsessionats per un pacte fiscal condemnat al fracàs i que segons com vagin les coses no caldrà ni negociar perquè ens acabaran de dir des de Brusel.les o des de Berlin fins i tot com hem de rentar-nos les dents. Avui som més dependents que l’any passat tots els habitants del Planeta i ningú no ens assegura que no ho siguem més encara l’any que ve.

Hem de reconstruir sobre bases noves un món nou que és possible i establir noves relacions econòmiques i socials, laborals, amb el medi ambient, culturals o fins i tot esportives. I renovar també valors perquè, com ha dit recentment Pere Navarro, aquesta és una crisi financera i econòmica però també política,social i de valors. Per tant, reduir el problema de Catalunya al pacte fiscal és tractar-nos d’ignorants o de criatures i no penso mobilitzar-me l’11 de setembre al compàs del que marquen els srs. Mas, Rull i Pujol. Perquè no m’agrada aquest joc.

Penso manifestar-me l’11 de setembre, però per tots aquests problemes, contra especuladors i estafadors, a favor d’un nou ordre que atorgui la màxima llibertat pels catalans i no únicament pel pacte fiscal tot i que els catalans hem de solucionar urgentment el dèficit que tenim amb la resta d’Espanya. I pel pacte social que finalment va desaparèixer del text. Em manifestaré sense complexos per una Catalunya social, pensant en tots els catalans i catalanes..I per un món en què els interessos d’uns pocs deixin de governar-nos a tots Si no és així per a mi no té raó de ser aquesta pàtria que com Espriu veig massa sovint darrerament pobra. bruta, trista i dissortada.