Imatge generada amb intel·ligència artificial

L’algoritme EUPHEMIA va ser desenvolupat per un consorci de Borses d’Electricitat i Gestors de Xarxes de Transport europeus per crear un mercat elèctric únic i eficient a tot el continent. És el resultat d’un esforç col·laboratiu. És el que marca el preu de l’electricitat a tota europa i per això podem dir que el tenim a casa les 24 hores del dia

Origen i Objectiu 🇪🇺

L’origen d’EUPHEMIA es troba en la necessitat d’unificar els mercats elèctrics fragmentats d’Europa a principis del segle XXI. Abans, cada país o regió tenia el seu propi sistema, la qual cosa generava ineficiències i dificultava l’aprofitament òptim de les interconnexions transfrontereres.

Per solucionar-ho, les principals borses d’electricitat europees van llançar la iniciativa Price Coupling of Regions (PCR). L’objectiu era desenvolupar un algoritme comú capaç de calcular els preus de l’electricitat i els fluxos d’energia entre països de manera simultània, tenint en compte les limitacions de la xarxa. El nom EUPHEMIA és un acrònim que reflecteix aquest propòsit: European Physical Electricity Market Integration Algorithm.

L’Inventor: Un Esforç Col·lectiu 

La creació d’EUPHEMIA va ser un projecte conjunt liderat pels membres de la iniciativa PCR. Els actors clau en el seu desenvolupament van ser:

• Les Borses d’Electricitat (Power Exchanges): Són els principals arquitectes. El consorci fundador de PCR inclou operadors com EPEX SPOT (el mercat de Centreeuropa), Nord Pool (el mercat nòrdic) i OMIE (l’operador del mercat ibèric).
• Els Gestors de Xarxes de Transport (TSOs): Organitzacions com Red Eléctrica a Espanya, agrupades sota el paraigua europeu ENTSO-E, van col·laborar estretament. Són essencials perquè proporcionen la informació crítica sobre la capacitat disponible a les interconnexions, una dada que l’algoritme necessita per fer els seus càlculs.

Per tant, l’inventor és, en realitat, un consorci d’empreses i operadors europeus.

La Posada en Pràctica: Quan i On?

L’algoritme EUPHEMIA es va començar a utilitzar de manera oficial i a gran escala el 4 de febrer de 2014.

Aquesta data marca el llançament del mercat acoblat del Nord-Oest d’Europa (NWE – North-Western Europe), que integrava els països del Benelux, Alemanya, França i els països nòrdics. A partir d’aquí, la seva implementació va ser gradual:

1. 1. El maig de 2014, el mercat ibèric (MIBEL), on operen Espanya i Portugal, es va acoblar a aquest gran mercat europeu mitjançant EUPHEMIA.
   2. Posteriorment, s’hi van anar afegint altres països com Itàlia i estats de l’Est d’Europa.
   3. Avui, aquest sistema, conegut com a Single Day-Ahead Coupling (SDAC), utilitza l’algoritme EUPHEMIA per gestionar el mercat diari de l’electricitat a pràcticament tota la Unió Europea, creant un mercat únic de facto.

El Diagnòstic: Per què el model està esgotat

L’algoritme EUPHEMIA i el disseny de mercat marginalista que l’acompanya s’han demostrat rígids i inadequats per a la realitat energètica del segle XXI.

No és que l’algoritme “no funcioni” matemàticament, sinó que la lògica per a la qual va ser creat ja no es correspon amb la realitat física, tecnològica i geopolítica dels sistemes elèctrics actuals.

1. El Pecat Original Marginalista en un Món Renovable

El sistema actual  és marginalista, el que significa que l’última central necessària per cobrir la demanda, generalment una de gas (la més cara), estableix el preu que cobraran totes les altres. Això provoca que les tecnologies més barates, com la hidràulica, la nuclear o les renovables, obtinguin uns beneficis extraordinaris —els anomenats “beneficis caiguts del cel”— pagats per tots nosaltres. Aquest mecanisme, tot i ser tècnicament funcional, és socialment injust i constitueix una barrera estructural per a una transició energètica equitativa

L’algoritme EUPHEMIA va ser dissenyat en una època on la generació era previsible i es basava en centrals tèrmiques amb costos de combustible clars. En aquest context, un sistema marginalista tenia certa lògica. Però avui, amb una penetració massiva de renovables de cost marginal zero (el sol i el vent són gratis), el sistema esdevé absurd. Cada país té un mix diferent, però la tendència és comuna: quan hi ha molt de sol o vent, el preu s’enfonsa, i quan no n’hi ha, es dispara a causa del gas. Aquesta volatilitat extrema no és un senyal de mercat eficient, sinó d’un disseny trencat que no sap valorar correctament l’estabilitat.

2. La Realitat de l’Illa Energètica Ibèrica 🏝️

L’excepció ibèrica que va ser gestionada amb èxit per la ministra Teresa Ribera als inicis de la guerra d’Ucraïna va ser l’admissió per part de Brussel·les que el model únic europeu era directament perjudicial per a Espanya i Portugal.  Perquè la nostra baixa interconnexió amb França (actualment al voltant del 3-5% de la nostra capacitat de generació, quan l’objectiu europeu és del 15%) ens impedeix beneficiar-nos realment d’un mercat comú. A la pràctica, no podem exportar els nostres excedents de renovables barates ni importar energia de forma massiva quan la necessitem. L’apagada del 28 d’abril, en aquest context, posaria de manifest que la nostra estabilitat de xarxa depèn de nosaltres mateixos, no d’un mercat europeu teòric. Fer-nos seguir les mateixes regles de preus que Alemanya (que està al cor de les interconnexions europees) és una fal·làcia.

3. Dissenyat per al Passat, Inservible per al Futur

El mercat actual es va pensar per a un món de demanda previsible i generació centralitzada. El futur (que ja és aquí) és radicalment diferent:

• • Electrificació massiva: El cotxe elèctric, la climatització, la indústria… La demanda creix enormement, però de manera flexible.
  • Generació distribuïda: Milers de plaques solars en teulades i comunitats energètiques, parcs eòlics allà on fa vent….
  • Necessitat d’emmagatzematge: Bateries a gran escala, bombeig hidràulic, etc., per gestionar la intermitència renovable.
  • Gestió de la demanda: Els consumidors ja no som passius; podem adaptar el nostre consum als preus.

L’algoritme EUPHEMIA no està dissenyat per valorar cap d’aquests elements. Només veu ofertes de preu per a l’endemà, ignorant la necessitat d’inversions a llarg termini en xarxes, digitalització o emmagatzematge.

L’Alternativa: Reformar o Abolir?

La resposta probablement és una combinació de les dues coses. El consens entre els experts crítics és que l’statu quo és insostenible econòmicament però des d’un punt de vista social també és injust. Així que cal ” domesticar el monstre “,  canviar les regles del joc sense eliminar completament el mercat.

## Propostes de Reforma del Mercat Elèctric

1. Mercat de dos trams (Two-Sided Market)

Aquesta és una reforma tècnica que mantindria el sistema marginalista però hi afegiria un factor clau: la participació activa de la demanda.

• Com funciona ara: Només els productors (l’oferta) presenten ofertes actives de preu. La demanda es considera “rígida” i disposada a pagar el que sigui.
• Proposta: Modificar l’algoritme perquè la demanda també pugui fer ofertes actives. Per exemple, una gran indústria podria dir: “Estic disposada a consumir 100 MW sempre que el preu estigui per sota de 80 €/MWh. Si puja més, desconnecto o redueixo el meu consum”.
• Objectiu: Introduir flexibilitat i empoderar els consumidors (especialment els grans) perquè la seva disposició a pagar ajudi a contenir els preus. Si en una hora concreta el preu es dispara, una part de la demanda desapareixeria, la qual cosa forçaria a necessitar centrals menys cares i, per tant, el preu final baixaria.

2. Topalls de preu i impostos sobre els beneficis extraordinaris

Aquesta és una mesura d’intervenció directa, més política que tècnica, que busca pal·liar els efectes negatius del model actual.

• Proposta:
  1. Topalls dinàmics: Establir un preu màxim que les tecnologies inframarginals (renovables, nuclear, hidroelèctrica) poden cobrar. És a dir, encara que el gas marqui un preu de 150 €/MWh, aquestes tecnologies només podrien cobrar, per exemple, fins a 60-70 €/MWh. Aquesta va ser la lògica de l’anomenada “excepció ibèrica”, però aplicada de manera estructural.
  2. Impost sobre els “beneficis caiguts del cel”: Crear un impost específic que gravi els guanys extraordinaris que obtenen les elèctriques gràcies al disseny marginalista. Els fons recaptats es podrien retornar directament als consumidors o utilitzar-se per finançar la transició energètica.
• Objectiu: Corregir a posteriori les injustícies del mercat, recuperant part de les rendes excessives de l’oligopoli per al benefici públic.

3. Separació de mercats per tecnologia (Splitting the Market)

Aquesta és una reforma molt més profunda que trencaria amb la idea d’un preu únic per a tothom.

• Proposta: Crear mercats diferenciats. En lloc d’un sol mercat on competeixen totes les tecnologies, es podria dissenyar un sistema on:
  • Un mercat base per a energies gestionables i netes (nuclear, hidroelèctrica): Aquestes energies, que són barates i estables, tindrien el seu propi sistema de fixació de preus, basat en els seus costos reals més un benefici raonable.
  • Un mercat de renovables: Les energies solar i eòlica, amb un cost de producció proper a zero, entrarien a través de subhastes a llarg termini (PPA o Contractes per Diferència) que els garanteixen un preu estable durant anys. Això dona seguretat a la inversió i els treu de l’especulació diària.
  • Un mercat de suport per al gas: Les centrals de gas només s’activarien quan les altres fonts no fossin suficients, i només el seu preu (més alt) s’aplicaria a l’energia que realment produeixen, sense contaminar el preu de la resta del sistema.
• Objectiu: Pagar a cada tecnologia un preu més proper al seu cost real, desconnectant completament el preu del gas del de la resta de tecnologies. Aquesta és la reforma estructural més defensada per molts experts crítics amb el model actual.

4. Planificació centralitzada i una Empresa Pública com a referent

Aquesta és l’alternativa més disruptiva, ja que suposa desplaçar parcialment la lògica de mercat per una de planificació pública.

• Proposta: Que una Empresa Pública d’Energia (EPE) no només participi al mercat, sinó que actuï com un planificador central. L’EPE gestionaria directament tota l’energia provinent de les seves pròpies plantes renovables, de la nuclear i la hidràulica (si es nacionalitzessin) i la subministraria a la ciutadania i a la indústria a un preu regulat basat en costos.
• El mercat marginalista quedaria relegat: L’algoritme EUPHEMIA només s’utilitzaria per a una petita part de l’energia, aquella necessària per cobrir els pics de demanda que la planificació pública no pot satisfer.
• Objectiu: Treure la major part del consum elèctric de l’especulació del mercat diari i garantir un preu estable i just per a la majoria de l’energia, considerant-la un servei públic i no una mercaderia.

Propostes d’Abolició Parcial (“Canvi de Paradigma”) 🚀

Aquesta via és més agosarada i és la que s’alinea més amb una visió progressista i de planificació pública.

1. 1. Prioritzar la Planificació Pública: En lloc d’un mercat, el pilar del sistema seria una planificació energètica vinculant liderada pel sector públic. Es fixarien objectius de generació, emmagatzematge i xarxes, i es promourien les inversions necessàries.
   2. Preus Basats en Costos Mitjans: Una empresa pública forta gestionaria un gran volum d’energia (la seva pròpia generació renovable, la hidràulica, etc.) i l’oferiria als ciutadans i a la indústria a un preu estable basat en els costos mitjans de producció, no en el cost marginal del gas.
   3. El Mercat com a Eina Residual: El mercat “lliure” quedaria com un complement secundari, no com el centre del sistema.

En resum, les propostes van des de “domesticar” l’algoritme (topalls, impostos), passant per “reformar-lo estructuralment” (separació de mercats), fins a “substituir-lo en gran part” per un sistema de planificació pública. Cadascuna té diferents implicacions polítiques i tècniques, però totes comparteixen l’objectiu de posar el sistema elèctric al servei de l’interès general.

.

Catalunya és avui un territori encès per més de 7 milions d’estufes fòssils: 5,5 milions de vehicles de combustió que circulen cada dia, més d’1,4 milions de calderes de gas i gasoil a les llars i prop de 150.000 instal·lacions industrials i de serveis que encara cremen combustibles fòssils. Tots ells, en conjunt, expulsen diàriament milions de tones de CO₂ i altres gasos contaminants a l’atmosfera, alimentant el canvi climàtic i escalfant l’ambient com si visquéssim en una caldera col·lectiva. 

Aquests dies tràgics d’incendis hem sentit com els experts en l’extinció suplicaven que baixessin les temperatures per tenir unes circumstàncies més favorables per l’extinció. Doncs la millor manera de baixar la temperatura és deixar que les nostres estufes deixin de cremar i passem a l’electricitat. I això no es pot fer de cap altra manera que no sigui instal·lant energia renovable

Aquest estiu la factura climàtica ha estat cruel: centenars de morts per onades de calor, ingressos hospitalaris disparats per problemes respiratoris, collites cremades sota un sol implacable i incendis que s’alimenten d’aquesta calor accelerada. En el conjunt d’Espanya es recordarà l’estiu del 2025. I esperem que no sigui per haver estat l’inici d’estius devastadors. A Catalunya també hem vist cremar prop de  10.000 hectàrees de bosc i conreu, amb víctimes mortals a Lleida i milers de persones confinades a les Terres de l’Ebre. I un cop més estem pensant més en com apagar el foc que no pas en com evitar-lo.

La calor i la sequera han deixat també un rastre devastador al camp: només a Lleida, la producció de cereals i olives ha caigut gairebé a la meitat, amb pèrdues properes als 200 milions d’euros; al conjunt del país, les indemnitzacions agrícoles han arribat a xifres rècord. El conjunt del sistema energètic  – i més el català – està encara basat molt majoritàriament en combustibles fòssils i per tant a Catalunya som més responsables d’un escalfament que es tradueix en més vulnerabilitat, més afeccions respiratòries,  menys collites i  de retruc, més incendis que emeten més milions de tones de gasos tòxics i d’efecte hivernacle 

Davant d’aquesta realitat, persisteix una actitud conformista i còmoda: proclamar que es volen energies renovables, però posar sempre un “però” quan cal instal·lar un parc solar o eòlic. Aquesta posició no és neutral: és col·laboracionista amb l’statu quo que ens porta a onades de calor més mortíferes, collites arrasades, incendis cada cop més violents i un futur cada cop més inhabitable.

L’excusa que “les renovables sí, però…” és un luxe que no ens podem permetre. Cada placa rebutjada, cada aerogenerador aturat per prejudicis estètics o locals, és una victòria per al sistema fòssil que ens condemna a més calor, més sequera i més vulnerabilitat. Les dades són clares: menys emissions significa menys morts, menys collites perdudes, menys hectàrees cremades… i més futur. Davant d’un planeta que s’escalfa sense precedents, la neutralitat no existeix: o avancem cap a un sistema 100 % renovable o, per acció o per omissió, mantenim la situació actual. Cal instal·lar massivament renovables per apagar massivament les més de 7 milions d’estufes enceses que avui cremen Catalunya.

Hay una paradoja que se repite cada vez que se pone sobre la mesa el debate sobre la energía nuclear: quien defiende mantenerla o ampliarla debe saber que defiende una energía más cara, más contaminante y que nos hace más dependientes del exterior, demostrando ignorar que tenemos a nuestro alcance alternativas más limpias, más baratas y de producción local. Dicho de otra forma, la energía nuclear contribuye al 70% de la dependencia energética de España, que anualmente supone casi 45.000 millones de euros; es decir, 1.000 € por persona. Una vulnerabilidad incomprensible.

Es como si, yendo al mercado, quisieran convencernos de comprar tomates caros, importados de países lejanos y con prácticas poco transparentes, cuando en la parada de al lado los hay más baratos, de proximidad y de igual calidad. Y más aún: nos piden que, encima, subvencionemos con nuestros impuestos esos tomates caros para que no parezca que lo son tanto. Esto ocurriría con la prórroga de las actuales nucleares.

Esa es la lógica que se esconde detrás de la defensa de la energía nuclear más cara que la producida por fuentes renovables como la solar o la eólica. Además, el uranio que alimenta estas centrales debemos importarlo de Rusia, Kazajistán o Níger, países con regímenes autoritarios al servicio de monopolios y oligopolios que utilizan este recurso como herramienta de presión geopolítica.

Esta dependencia no sólo es económica, sino también estratégica. Nos exponemos a, como ya ha ocurrido con el gas o el petróleo, que decidan subir los precios o restringir su exportación según sus intereses.

Además, la producción de energía nuclear genera residuos radiactivos que pueden tardar miles de años en descomponerse. Es decir, no sólo pagamos más por una energía que no controlamos, sino que dejamos un legado tóxico a las futuras generaciones. Y todo esto, mientras podríamos estar generando energía limpia, barata y local con el suelo, el agua, el viento y el aprovechamiento de los residuos orgánicos y biomasa que tenemos.

Algunos detractores de las renovables argumentan que ocupan demasiado territorio. Pero, ¿qué es más razonable: dedicar algunas hectáreas a paneles solares o aerogeneradores, que pueden integrarse en espacios agrícolas o industriales, o seguir dependiendo de un combustible que nos contamina, nos empobrece y nos hace vulnerables?

Lo insólito es que, para hacer ver que la energía nuclear no es tan cara, se propone que sea el Estado —es decir, todos nosotros— quien pague el elevado coste que supondría actualizarlas para seguir funcionando con los estándares de seguridad exigibles y el tratamiento de los residuos rompiendo el principio de todo país desarrollado que paga quien contamina. Pagaríamos nosotros y dos veces: con la factura de la electricidad y con los impuestos.

Quien diga que la nuclear es necesaria ignora que el 85% de los países del mundo no la tienen. Tampoco sirve como soporte donde la hay. Porque es muy poco flexible, lenta y no puede funcionar en casos de emergencia o necesidad repentina. Para esas circunstancias se necesitan tecnologías de respuesta rápida como el agua de costes fijos bajos para que tenga sentido tenerlas paradas para cuando sea necesario. La nuclear tiene costes fijos muy altos.

Hay que hacer números y calcular si con fuentes renovables acompañadas de almacenamiento y redes de energía suficientes y bien gestionadas tendremos suficiente. En la península Ibérica estos cálculos están hechos y los números salen si hacemos los deberes. Entonces ¿por qué se sigue defendiendo el mantenimiento y la prórroga de las nucleares? Por dos razones ideológicas principales. Primero, por la simplificación que se hace del sector energético reduciéndolo a una simple cuestión de generación y olvidando la revolución energética que permite nuevas formas de almacenamiento, flexibilidad de la demanda, digitalización y redes de electricidad y gas renovable. Segundo, por los poderosos lobbies que logran influir en algunos gobiernos y partidos conservadores confiando en que éstos les compensarán los precios de algún modo y en sectores sociales de buena fe que creen que para descarbonizar es necesario recurrir a las nucleares. Un apunte al respecto: Estoy convencido de que si terminara imponiéndose la prórroga o nuevas nucleares, el freno a las renovables sería espectacular y aplaudirían sus adversarios empezando por los conservacionistas mal llamados ecologistas.

La industria nuclear acusa de razones ideológicas a quienes demostramos empíricamente que es posible un mundo con renovables con soberanía energética, sostenibilidad ambiental y una economía más resiliente, competitiva y descarbonizada. Más bien son exclusivamente razones ideológicas las únicas que sostienen la continuación.

Es hora de dejar atrás tecnologías e ideologías del pasado y apostar por la energía que beneficie a todo el mundo, no sólo a unos pocos.

Versión en castellano del original en catalán publicado en el portal de OIKIA https://www.oikia.eco/noticies-actualitat/la-ideologia-de-voler-energia-cara-bruta-i-dependent

Hi ha una paradoxa que es repeteix cada cop que es posa sobre la taula el debat sobre l’energia nuclear: qui defensa mantenir-la o ampliar-la ha de saber que defensa una energia més cara, més contaminant i que ens fa més dependents de l’exterior i demostra ignorar que tenim al nostre abast alternatives més netes, més barates i de producció local. Dit d’una altra manera, contribueix al 70% de la dependència energètica d’Espanya que anualment suposa gairebé 45.000 milions d’euros; és a dir 1000 € per persona. Una vulnerabilitat incomprensible.

És com si, anant al mercat, ens volguessin convèncer de comprar tomàquets cars, importats de països llunyans i amb pràctiques poc transparents, quan a la parada del costat n’hi ha de més barats, de proximitat i d’igual qualitat. I encara més: ens demanen que, a sobre, subvencionem amb els nostres impostos aquests tomàquets cars perquè no sembli que ho són tant. Això passaria amb la pròrroga de les actuals nuclears

Aquesta és la lògica que s’amaga darrere de la defensa de l’energia nuclear més cara que la produïda per fonts renovables com la solar o l’eòlica. A més, l’urani que alimenta aquestes centrals l’hem d’importar de Rússia, Kazakhstan o Níger, països amb règims autoritaris al servei de monopolis i oligopolis que utilitzen aquest recurs com a eina de pressió geopolítica.

Aquesta dependència no és només econòmica, sinó també estratègica. Ens exposem a que, com ja ha passat amb el gas o el petroli decideixin apujar els preus o restringir-ne l’exportació segons els seus interessos.

A més, la producció d’energia nuclear genera residus radioactius que poden trigar milers d’anys a descompondre’s. És a dir, no només paguem més per una energia que no controlem, sinó que deixem un llegat tòxic a les generacions futures. I tot això, mentre podríem estar generant energia neta, barata i local amb el sol, l’aigua, el vent i l’aprofitament dels residus orgànics i biomassa que tenim.

Alguns detractors de les renovables argumenten que ocupen massa territori. Però, què és més raonable: dedicar algunes hectàrees a panells solars o aerogeneradors, que es poden integrar en espais agrícoles o industrials, o continuar depenent d’un combustible que ens contamina, ens empobreix i ens fa vulnerables?

El més insòlit és que, per fer veure que l’energia nuclear no és tan cara, es proposa que sigui l’Estat —és a dir, tots nosaltres— qui pagui l’elevat cost que suposaria actualitzar-les per continuar funcionant amb els estàndards de seguretat exigibles i el tractament dels residus trencant el principi de tot país desenvolupat que paga qui contamina. Pagaríem nosaltres i dos cops: amb la factura de l’electricitat i amb els impostos.

Qui digui que la nuclear és necessària ignora que  el 85% dels països del món no la tenen, prova que és prescindible. Tampoc no serveix com a suport on n`hi ha. Perquè és molt poc flexible, lenta i no pot funcionar en casos d’emergència o de necessitat sobtada. Per aquestes circumstàncies cal tecnologies de resposta ràpida com l’aigua de costos fixos baixos perquè tingui sentit tenir-les aturades per quan calgui. La nuclear té costos fixos molt alts.

Cal fer números i calcular si amb fonts renovables acompanyats d’emmagatzematge i xarxes d’energia suficients i ben gestionades en tindrem prou. A la Península Ibèrica aquests càlculs estan fets i els números surten si fem els deures. Llavors per què es continua defensant el manteniment i la pròrroga de les nuclears ? Per dues raons ideològiques principals: 1.- Per la simplificació que es fa del sector energètic reduint-lo a una simple qüestió de generació i oblidant la revolució  energètica que permet noves formes d’emmagatzematge, de flexibilitat de la demanda, de digitalització i de xarxes d’electricitat i gas renovable. 2.- Pels poderosos lobbys que aconsegueixen influir en alguns governs i partits conservadors confiant que aquests els compensaran els preus d’alguna manera i en sectors socials de bona fe que creuen que per descarbonitzar cal recórrer a les nuclears. Un apunt sobre això: Estic convençut que si acabés imposant-se la pròrroga o noves nuclears, el fre a les renovables seria espectacular i aplaudirien els seus adversaris començant pels conservacionistes mal anomenats ecologistes.

La indústria nuclear acusa de raons ideològiques als qui demostrem empíricament que és possible un món amb renovables com ho és la sobirania energètica, la sostenibilitat ambiental i una economia més resilient, competitiva i descarbonitzada. Més aviat són exclusivament raons ideològiques les úniques que sostenen la continuació.

És hora de deixar enrere tecnologies i ideologies del passat i apostar per l’energia que beneficiï a tothom, no només a uns quants interessos empresarials o geopolítics. Tenim sol, aigua,  vent, residus i biomassa i tecnologies d’emmagatzematge cada cop més eficients. El que ens cal ara és voluntat i claredat de pensament.

Hem estat i encara som els principals subministradors d’electricitat de Catalunya que sempre diem que ha marxat a altres indrets i nosaltres l’hem aprofitat ben poc i ni els pagesos han pogut gaudir d’energia assequible per regar ni els emprenedors turístics que han volgut ensenyar les nostres meravelles han pogut aixecar gaire el cap i la poca indústria
que teníem ha acabat marxant.

Ara ens tornen a mirar i se’n recorden que tenim vent i sol per poder generar energia i que aquesta és renovable i que si la usem per pujar aigua a la Fatarella des Àscó-Flix-Riba-roja resulta que tindrem electricitat dia i nit tot l’any. I això vol dir que som l’únic territori de Catalunya que ho podem oferir i que això interessa els industrials anomenats electro-intensius que necessiten molta electricitat. I els nostres pagesos poden tornar a
pensar en regar a preus competitius i les seves cooperatives poden afegir a les seves activitats tradicionals les de generar i distribuir electricitat assequible als seus socis i veïns Doncs afrontem el futur amb optimisme i sabent que tot això sol no vindrà.

Haurem d’estar disposats a aquesta nova era que s’obre a les nostres comarques i en particular a la Ribera d’Ebre on ja tenim cultura i preparació industrial i energètica.  A més hem après les lliçons del passat i sabem que no volem que marxi l’energia sense que aquí hi hagi un aprofitament pel nostre desenvolupament industrial, agrícola i de serveis. És a dir per tota l’economia de la Ribera d’Ebre.

Volem que tot es faci amb transparència, amb informació de cada un dels passos i dels objectius, amb respecte al medi ambient sabent que qualsevol nova implantació urbana o industrial o energètica té impacte però que hi ha eines perquè aquest sigui el mínim possible. I volem que els llocs de treball siguin preferentment per la gent de la nostra terra.

I per garantir encara més l’interès general seria desitjable que les nostres institucions públiques com els ajuntaments i la Generalitat poguessin participar no amb subvencions sinó en la propietat de les instal·lacions tot i conèixer les seves limitacions pressupostàries. Ni que fos simbòlicament. Particularment la hidràulica de bombeig que es pretén construir a
la Ribera Nord. Per cert hi ha un mandat del Parlament d’octubre del 2023 que encomana al Govern la publicació d’un mapa de les hidràuliques de bombeig que encara no s’ha fet públic però que tots els qui ens interessen aquests temes sabem que només són possibles tècnicament quatre de petites al Pirineu i una a la Ribera d’Ebre.

Després de la marxa d’ERCROS I amb el previsible tancament de la nuclear d’Ascó, ara s’atansen uns anys favorables per la Ribera d’Ebre si ho sabem encarar bé. Podem ser capdavanters en la generació i emmagatzematge d’energia renovable i en el seu aprofitament per la nostra terra perquè són moltes les indústries que estan buscant energia renovable 24 hores i això només ho ídem oferir nosaltres. I perquè de retruc tots els sectors
econòmics i tota la ciutadania en sortirà beneficiada.

Estic convençut que la gran majoria de la població estem disposats a participar activament i de forma exigent per fer les coses bé. Un dels principis de la transició energètica és el de l’empoderament de la ciutadania. I això en aquesta ocasió és possible. No podem deixar
passar aquesta oportunitat

Article publicat al digital EbreDigital.cat 

Josep Lluís Burguera en la seva època de regidor de l’Ajuntament de Tarragona

Encara que feia temps que no ens vèiem,  no per això Josep Lluís Burguera ha deixat mai de formar part  del meu imaginari personal  i penso que també del col·lectiu de molts tarragonins i tarragonines.

Catalanista militant convençut, Josep Lluís Burguera ha estat un enamorat de l’ensenyament I també un lluitador per la millora de les condicions laborals dels milers de treballadors i treballadores dedicats a la noble tasca d’educar.

Era un gran comunicador entusiasta  i per això va ser un líder sindical des de l’inici de la fundació de la Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ( USTEC ) i també de la Unió Confederal (UCSTE).  Recordaré sempre els viatges a Barcelona i a Madrid per assistir a les reunions dels seus òrgans màxims de direcció. Durant els primers temps de vida del sindicat català i del confederal,  eren tantes les reunions que ja no sabíem a qui li tocava posa el cotxe per anar a Barcelona o a l’aeroport del Prat.

Sempre he pensat que  un sol mandat a l’ajuntament com a regidor d’educació va ser poc per a ell i per a la ciutat de Tarragona i que  la seva tasca Hauria donat molts fruits a l’educació Local.

La  idea de l’Institut Municipal d’Educació ( IMET) de Tarragona va ser seva i aquells que han tingut les idees inicials i premonitòries,  encara que no les hagin pogut materialitzar mereixen que se’ls reconegui per la visió de futur que van tenir. El llarg període de govern convergent a l’ajuntament  va paralitzar el projecte que després va ser reprès pel regidor Joan Sanahujes el 2008.

Així que Josep Lluís Burguera, nascut a  la Conca de Barberà,  que parlava xipella  amb orgull de tant en tant per subratllar la riquesa de la llengua catalana, ha deixat la seva petjada en la construcció de la Tarragona i de la Catalunya que tant estimava; en la millora de les condicions de vida i en la formació de la seva gent, en noves institucions que perduren i formen part dels serveis que presta el nostre Ajuntament.

Una abraçada solidària a la seva família que pot sentir-se ben orgullosa d’haver tingut un marit, un pare i un avi que ha contribuït a fer més humana la nostra ciutat i el nostre país. Han de saber que som molts els qui el considerarem sempre un ciutadà honest i compromès. I els qui tenen aquests valors mereixen ser considerats com dels millors.

La setmana passada l’INE ha presentat una quarta correcció en només dos anys a l’alça del PIB corresponent al trienni  2021-2023. Només pel 2021, es parla d’una desviació de 32.480 milions d’euros. El 2022, l’INE va publicar que el creixement de l’economia el 2021 havia estat del 7,2%. Des de llavors, aquesta xifra ha estat corregida diverses vegades, fins al 10,4%.

Les primeres estimacions del PIB acostumen a basar-se en dades preliminars que, amb el temps, són corregides a mesura que s’obtenen més detalls. Però, en aquest cas, les revisions a l’alça han estat tan significatives que han alterat radicalment la percepció de la recuperació econòmica d’Espanya després de la pandèmia. Ara sabem que la recuperació va ser de les més ràpides d’Europa i no de les més lentes.

L’error estadístic, qualificat ja com el més  car de la istòria, no només va afectar la imatge exterior d’Espanya, sinó també la gestió econòmica interna. Un PIB més elevat significa que els indicadors relatius al deute i el dèficit són millors. Això, a més, afecta el marge de maniobra del Govern per elaborar els pressupostos i prendre decisions d’inversió.

Amb un PIB més alt, el dèficit com a percentatge del PIB és menor, el que hauria permès a les administracions públiques, tant al Govern central com a les comunitats autònomes, disposar de més recursos. Aquest error va limitar el sostre de despesa i, per tant, la capacitat d’inversió en àrees clau. Les polítiques socials, les infraestructures, la lluita contra el canvi climàtic i la Transició Energètica podrien haver rebut més finançament si s’hagués comptat amb les xifres correctes.

A més de l’impacte econòmic, aquest error estadístic ha tingut profundes implicacions polítiques. Durant els darrers anys l’oposició, especialment des de la dreta, ha retret al Govern la lenta recuperació econòmica d’Espanya després de la pandèmia. Les dades suggerien que Espanya era l’últim país d’Europa en recuperar el seu nivell de riquesa anterior a la crisi sanitària, una afirmació que, a la llum de les noves xifres, es mostra falsa.

Encara que l’economia espanyola va registrar una forta creació d’ocupació, aquest error en l’estimació del PIB va alimentar la narrativa d’un país que estava endarrerit respecte als seus veïns europeus. Aquest discurs, repetit durant anys, va tenir un impacte en l’opinió pública i en les eleccions, on la situació econòmica sempre és un factor clau en la decisió del vot.

Avui, amb les noves correccions de l’INE, sabem que Espanya es va comportar de manera similar a la resta d’Europa durant la pandèmia i, en alguns casos, ho va fer fins i tot millor. Aquest canvi de narrativa arriba tard per a les decisions electorals, però suposa un ajust important de comptes amb la realitat econòmica del país. 

Malgrat que les revisions a l’alça del PIB milloren la percepció del rendiment econòmic d’Espanya, no tapen els problemes estructurals que encara persisteixen. Un dels més urgents a resoldre segueix sent l’accés a l’habitatge, un desafiament que serà el tema central en les properes decisions de política econòmica. A més, encara que les noves xifres de creixement siguin positives, Espanya s’enfronta a desafiaments relacionats amb la sostenibilitat del seu deute públic i la necessitat de mantenir un creixement inclusiu que beneficiï a totes les capes de la societat.

En conclusió, aquest error de l’INE i les correccions successives a l’alça del PIB subratllen la importància de comptar amb dades econòmiques precises i actualitzades. No només perquè influeixen en la imatge internacional d’un país, sinó també perquè afecten les decisions de política interna que impacten directament en la vida dels ciutadans. En un món globalitzat, on les empreses i els inversors comparen constantment el rendiment dels diferents països, oferir xifres erràtiques pot significar perdre oportunitats d’inversió o limitar la capacitat de maniobra del Govern.

Les lliçons que deixen aquests errors seguiran sent rellevants en els anys propers. La precisió en l’estadística econòmica no és un luxe, és una necessitat per a qualsevol país que voldria prendre decisions informades i projecte de manera competitiva a l’escenari internacional.

( publicat al Triangle https://www.eltriangle.eu/2024/09/24/lerror-estadistic-mes-car-de-la-historia/?swcfpc=1 )

Un professor de geografia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona insisteix en la línia d’assegurar que amb els panells fotovoltaics que es poden col·locar en els llocs anomenats antropitzats com teulades, pàrquings, naus industrials, canals o autopistes ja tindríem prou energia pel que necessitem.

De manera que  fa poc ha elaborat un estudi calculant els consums actuals de cada població  i conclou d’una manera simplista  mancada de tot rigor que se li hauria de suposar a un professor universitari que amb aquestes superfícies no només n’hi ha prou per satisfer les necessitats energètiques sinó que fins i tot en sobra.

De manera que ara alguns municipis i una part de la població reclamen que només s’actuï  en aquests espais perquè creuen que ja en tindríem prou. És el cas de l’ajuntament de Subirats que aquesta setmana ha aprovat una moció basada en aquest estudi i demanant  a l’Estat  que cedeixi no se sap ben bé a qui el tram d’autopista que passa pel seu municipi perquè d’aquesta forma diuen que obtindrien el 105% de l’energia que necessiten.  

Segurament per falta d’informació ignoren que:

1.- No és rendible perquè això s’hauria de fer col·locant pèrgoles d’una elevació considerable, la qual cosa augmentaria els costos i tot  plegat encariria molt el preu del Kwh.  

2.-  Així, quan l’ajuntament fes el primer estudi,  dessistiria perquè la seva inversió tardaria molts anys en recuperar-se i per tant buscaria altres alternatives molt més econòmiques  buscant terrenys erms i no aptes per l’agricultura o aprofitar el vent si és que n’hi ha suficient. No seria tan irresponsable com per generar electricitat que després hauria de vendre molt cara als seus veïns i veïnes

3.- Per suposat, tampoc cap empresa privada invertiria en cobrir l’autopista amb aquests condicionants. A no ser que l’ajuntament li atorgués una gran subvenció

4.- Seria poc eficient  perquè els panells no es podrien col·locar tots amb orientació sud  i per tant la producció seria baixa

5.-  Seria molt més barat i eficient que l’ajuntament de Subirats trobés altres alternatives que no pas la de cobrir l’autopista perquè molt més car i ineficient

6.-  l’Ajuntament de Subirats ha de saber que aquest estudi no contempla les necessitats energètiques del municipi sinó només els consums actuals elèctrics  que s’hauran de multiplicar per quatre sii volen nodrir-se de  tota l’energia que ara consumeixen  a través de combustibles fòssils en les seves calefaccions en els seus vehicles en les seves industrials

7.-  finalment també hauria de saber que en planificació energètica no es pot agafar com a base un municipi i menys encara un municipi petit que no és descobrir la sopa d’all dir que es podria satisfer les seves necessitats amb poc terreny. Però se li ha de dir quines serna totes les necessitats i no només les elèctriques actuals 

8.- Per tant, l’àmbit de planificació ha de ser  tota  Catalunya. I si ho fem així , a les zones rurals s’ha de preveure un plus de generació d’energia que no es consumeix in situ sino a les àrees metropolitanes del nostre país  on no poden generar tota l’energia que necessiten.  perquè tots els catalans consumint una part de l’energia que es gasta al port de Barcelona o Tarragona, o als aeroports que usem per viatjar o per on arriben la majoria de productes que  adquirim , la dels grans hospitals on acudim,  la dels centres d’oci  on assistim,  la dels centres de dades que necessitem,  la de les indústries  que ens aporten productes i impostos  que serveixen per finançar els serveis que ens atenen

9.- L’Ajuntament de Subirats haurà aprovat una moció inútil,  que no servirà per a res. I tot perquè portats per la bona fe, els regidors  han fet cas d’un informe faltat de rigor, que amaga la realitat,  presenta uns càlculs que  estan  molt lluny del que ha de ser la descarbonització de Subirats i de Catalunya.

10.- És cert que en algun país centre-europeu  que no disposen de les hores de sol que tenim nosaltres han fet alguna prova pilot en alguna àrea d’autopista. Però no diuen el preu al que l’haurien de vendre ni quina eficiència obtenen.

Aquest professor  ex-diputat de la CUP posa per davant la seva militància política i la seva ideologia i no actua amb el rigor que seria d’esperar en un professor.  Aconsegueix d’aquesta manera retardar la transició energètica i la descarbonització,  crea desorientació  i de forma indirecta està al servei dels grans monopolis i oligopolis dels combustibles fòssils i de l’urani .Aquests tenen així un aliat  gratuït  però que paguem tots els contribuents  a través d’una Universitat Pública  com la URV  de Tarragona.

El Planeta es mor i nosaltres i tots els éssers vius també.  En lloc de proposar solucions per implantar de forma massiva energia renovables que substitueixen els combustibles fòssil i l’urani, n’hi ha que s’entesten  en retardar  les solucions  amb estudis mancats de rigor i ocultant les dades que compartim la immensa majoria científics i gent que ens dediquem a la planificació energètica del nostre país.

Catalunya és a la cua en transició energètica i ho continuarem estant si fem cas d’aquestes suposades solucions que no són tals sino una crida  a fer molt poc  i en indrets que són impossibles.

Les urnes fa pocs mesos li van negar a aquest professor un escó al Parlament de Catalunya. Però sembla que no ha entès la lliçó que no és altra que el seu discurs  no és compartit més que per una minoria del nostre país. 

Esperem que no hi hagi més ajuntaments com Subirats que segueixin  les seves tesis.  Continuaríem estant a la cua durant molts anys

Aprofitar el residus orgànics de tot el món és una recomanació de tots els organismes internacionals i fins i tot diria una obligació moral que tenim amb el Planeta.  Perquè amb això substituïm combustibles fòssils com el petroli i le gas natural i evitem la contaminació que està escalfant el planeta i augmentant  milions les morts prematures a tot el món –  8 milions cada any segons la OMS,  30,000 a Espanya i més de 5.000 a Catalunya. Cada any ¡¡¡ A més, si aprofitéssim els residus orgànics evitaríem també  gastar milers de milions d’euros important gas del senyor Putin o de països que fa dècades ens estan esclavitzant les nostres economies.

En altres paraules, si nosaltres ens podem fer l’energia amb el sol, amb el vent, amb l’aigua i aprofitant el residus, per què l’hem de portar de fora regalant els nostres recursos i contaminant-nos ?

Alguns ajuntaments no han esperat que arribessin empreses per fer aquestes plantes sinó que han perseguit subvencions i han posat recursos propis per obtenir-les. És el cas de Flix, poble dels mateixos habitants que Camarles, on els darrers anys de la meva activitat política he estat el responsable de Transició Energètica i on vaig tenir el goig d’aconseguir una subvenció d’1,3 milions d’euros que aportarem com a capital propi en una planta de biogàs que aviat sortirà a concurs. Val la pena assenyala que hi estan  d’acord tots els grups polítics presents a l’ajuntament

També al Port de Barcelona on treballo implantarem una gran planta de biogas amb els residus orgànics que recollim dels creuers, els que s’originen a Mercabarna i els que puguem obtenir d’altres centres que produeixen matèria orgànica com restaurants,  escorxadors,  supermercats…  en definitiva tota aquella matèria orgànica que ara desaprofitem a Barcelona

El govern de la Generalitat ha entès també el missatge i diu que hem de  reciclar tots els  residus orgànics que ara llancem i que els hem de destinar a elaborar gas. El conseller Mascort ha dit que a Catalunya hem de posar 150 plantes de biogàs el més aviat possible.

Al Parlament de Catalunya en el debat monogràfic dedicat a l’energia celebrat el passat mes d’octubre,  diverses resolucions de suport al biogàs van ser aprovades per gairebé tots els grups parlamentaris i evidentment també per Junts i ERC

El mateix Govern de la Generalitat en el seu Pla Energètic PROENCAT 2050  que van redactar ERC i Junts quan era al Govern també assenyala com a imprescindible aprofitament de recursos orgànics per generar energia a través del biogàs

De manera que al voltant de l’aprofitament dels residus orgànics per elaborar biogàs hi ha un amplíssim consens polític, social, econòmic i ambiental. Dit d’una altra manera, no conec cap grup polític, econòmic, sindical ni ecologista que no defensi l’aprofitament de residus orgànics per elaborar biogàs. 

El doctor Xavier Flotats amb qui tinc l’honor de compartir tasques de divulgació al Col·lectiu per un Model Energètic Social (CMES)  ha elaborat un estudi rigorós que es pot trobar al web de la Fundació Naturgy on demostra que si aprofitéssim tota la matèria orgànica que ara malbaratem enterrant-la o cremant-la, ens podríem estalviar fins al 50 % del gas que ara Catalunya consumeix regalant milions d’euros a altres països on se n’aprofiten en molts casos empreses estatals o privades sense escrúpols provocant crisis econòmiques arreu del Planeta.

Per tot això m’ha sobtat  la polèmica que s’ha encetat al meu admirat poble de Camarles quan s’ha presentat l’ocasió d’instal·lar una planta de biogàs que hauria comportat nombrosos beneficis econòmics i socials pel municipi: més d’un milió d’euros que calculo  per l’Ajuntament  per la llicència més l’impost de societats anual així com alguns llocs de treball  que en un poble com Camarles similar al meu de Flix sempre són benvinguts .

Lamento que finalment aquesta inversió no vagi a  Camarles.  És possible que no vagi lluny d’allí perquè a les Terres de l’Ebre  necessitem aprofitar els residus orgànics tant si són d’origen vegetal com animal per elaborar biogàs i millor que els residus no viatgin i que l’aprofitament  sigui el més proper possible  per  evitar desplaçaments  i que l’empremta de carboni sigui mínima.

La Transició Energètica pot comportar beneficis i els hem de saber aprofitar.  A les Terres de l’Ebre  tenim diverses oportunitats. Si les aprofitem,  el teixit econòmic es pot eixamplar més enllà del que és el sector energètic. Perquè qui tingui energia renovable ( elèctrica o de gas ) i aigua i sàpiga  conjuminar aquests factors tindrà altres  possibilitats de generació de llocs de treball i de riquesa. 

Espero que Camarles aprofiti la pròxima oportunitat  si és que li arriba  i no ha espantat amb aquest enrenou  altres inversions

Un grup de persones apassionades per la Lírica a Tarragona liderades per Àngel Òdena tornen a aconseguir la màgia de l’òpera a les nostres comarques. Ja van tres desprès de Tosca i Rigoletto

Les nostres comarques no van sobrades d’esdevenimentsde caire internacional i La Traviata ho és per l’obra en si mateixa, perquè és una obra icònica plena de passió i drama que ha captivat milions de persones des de fa 171 anys quan es va estrenar a la Fenice de Venècia perquè no és només un monument musical de Verdi, ni tampoc només la història d’amor entre Violetta i Alfredo, sinó també la dels conflictes socials i emocionals que enfronten. Uns conflictes socials que segueixen sent molt rellevants actualment: la hipocresia de la societat, les expectatives socials sobre el comportament de les dones i les diferències de classe, temes que encara ressonen a la nostra societat contemporània. La lluita de Violetta per l’amor i la llibertat davant de les convencions socials establertes que és un tema universal i que segueix tocant el cor de les audiències a tot el món. Sens dubte, aquests conflictes socials segueixen sent vigents i fan que “La Traviata” sigui una obra atemporal i profundament commovedora.

Però és també un esdeveniment de relleu pels qui donaran vida als personatges a Tarragona: Celso Albelo, Sofía Esparza, Mireia Pintó iel propi Àngel Òdena, i artistes joves locals que estan triomfant como la soprano tarragonina Mireia Tarragó sota la direcció musical del consagrat mestre Oliver Díaz.

Però aquesta Traviata no és, com  diem en català,  un bolet. Volem que signifiqui i de fet enguany ja ho és, un impuls a la lírica i a la música en general a les nostres comarques amb l’ajut de la Diputació,dels ajuntaments de Tarragona, Reus, Vila-seca, La Canonja, del Port de Tarragona i d’empreses sensibilitzades pel tema s’han posat a la feina en un plantejament per primer cop més ampli. En aquest sentit, esperem tenirlacontinuïtat de les representacions líriques aviata Reus amb espectacles de sarsuela , gènere tan català com madrileny -encara que ens hagin volgut fer creure el contrari-, com es va demostrar al Parlament de Catalunya fa uns mesos quan es va encomanar al Govern un conjunt d’accions de suport i promoció encara pendents.

Significa també l’impuls a l’anomenada indústria cultural local d’orquestres, artistes i altres professionals que intervenen en els muntatges. Així, en la Traviata participen l’orquestra Camerata XXI, el que ja s’anomena Cor d’Òpera de Tarragona,el Ballet de l’Escola de Dansa ATGN, alumnes del’Institut Cal·lípolis i un llarg etcétera

Verdi no podia imaginar quan va escriure La Traviata, que la seva obra d’art també contribuiria a impulsar el teatre líric i la música a les comarques del sud de Catalunya. EL gran músic parmesà posa de manifest aquests dies a casa nostra que si les institucions recullen i ajuden els impulsos de la societat civil, al final l’èxit està més garantit que no pas si arriben programats de dalt o des d’un despatx.

Som al bon camí però encara ens queda un llarg trajecte per recórrer: noves infraestructures musicals en forma d’auditori, estudis musicalssuperiorsdescentralitzats, més promoció, més produccionsi més col·laboració institucional. En aquest sentit, esperem molt de la Nova Àrea Metropolitana que esperem es dediqui també a optimitzar recursos culturals, establir sinergies i fomentar talent local. És ampliar la base de la pràctica i l’afició a la lírica per facilitar desprésla producció

Així afegirembaules perquè les aportacions dels genis com Verdi continuïn emocionant-nos també amb músics i cantants de casa nostra.

Tarragona i les nostres comarques consoliden amb la Traviata un lloc important a Catalunya i Espanya i aviat aReus. Ara ja se sap que aquí oferim l’oportunitat de gaudir de la lírica no només amb dues representacions a l’estiu sinó també la resta de l’any.

Alfredo i Violetta seran tarragonins aquest cap de setmana. Per allí on passen acostumen a deixar petjada i l’hem d’aprofitar . Ho farem perquè al Sud de Catalunya demostrem que podem assolir fites molt altes també en l’art musical.

Joan Carvajal i Xavier Sabaté, membres del Cor