Enguany al nostre poble hem commemorat un fet històric que va afectar als nostres ancestres. Hem fet memòria de que el 1208 el rei Pere I el Catòlic va signar a Osca la Carta de donació de “...Vila-seca, amb els homes i dones que allí avui habiten i els que endavant hi habitaran...”, a favor dels germans Olzina, que venia a ser la confirmació de la que uns cinquanta anys enrere, havia fet el seu pare Alfons I, al cavaller Ramón d’Olzina.          

  No em dec equivocar gaire si afirmo que la immensa majoria dels vila-secans d’avui son descendents d’aquells homes i dones que el rei donava al cavaller, ja sigui un Olzina o qualsevol altre noble i qualsevol altre rei.       

   Els homes i dones donats, segurament que eren tots pagesos, de la gleva o aloers, que en nombre molt escàs vivien, treballaven, patien i morien en aquesta nostra terra, alguns dels quals potser eren descendents d’aquells que, molts segles abans, ja havien patit el domini dels romans, dels gods o dels musulmans, o potser eren pagesos descendents d’altres homes i dones que havien viscut, treballat patit i mor en altres terres sota el senyoriu d’altres barons o sota el domini d’altres cultures.           

  La pagesia va ser un estament a bastament oprimit durant tota l’edat mitjana sempre subjugat als seus senyors, fossin clergues o nobles en qualsevol dels cinc nivells que establien els Usatges, que definia molt clarament els atributs de la noblesa, com aquells que mengen pa de blat cada dia.        

   Per això entre els molts privilegis de la Carta de donació, els pagesos havien d’anar al castell dels Olzina a coure-hi el pa, així de passada ja se’n quedaven la part que els hi tocava, i del bo.

   Mentrestant els pagesos que havien sembrat, conreat i segat el blat sovint s’havien de quedar sense, però a més els hi tocava patir moltes altres prebendes de l’estament nobiliari, els quals, no solament se’n gaudien sinó que en feren mals usos, és a dir, n’abusaven a tort i a dret, i per això hi van haver moltes revoltes com expressió del descontent en tant que víctimes de la opressió feudal.       

   Passen els segles, i nosaltres ens recordem dels reis dels nobles i cavallers, ja que els seus noms son els únics, a manca d’algun bandoler, que podem vincular a la nostra història. Per això els hi dediquem al nom de carrers, de l’esbart i fins i tot d’un centre comercial.        

   Potser hauria estat bé, en els actes commemoratius, no celebratius, dels 800è aniversari, ens haguéssim recordat d’aquells homes i dones que allí habitaven aleshores i els que endavant hi van habitar, i encara que només fos de forma simbòlica –i això si, de bon rotllo- com a mínim podíem haver acabat l’acte protocol·lari, amb el crit de, mori el baró!