Els amics, companys i coneguts ja em deuen tenir presa la mida per aquella, diguem-ne mania, de queixar-me a tothora dels robatoris que m’afecten al tros, no solament a les verdures, que potser tindria una certa lògica, sinó a tot allò que tinc a la caseta, que ja fa mesos que deixo oberta de bat a bat per evitar-me haver d’arreglar-la cada cop que l’esbotzen.   

   Aquesta plaga del camp té l’inconvenient de que es veu que no té tractament, és a dir, resulta pitjor que la “tuta”, que pels que no ho saben es tracta d’una plaga recentment apareguda que afecta principalment a les tomaqueres i als tomaques i que fa estralls.   Però ara en queixo no solament d’aquests robatoris al camp, que dit ho sigui de passada, sembla ser que els terrenys, cultivats o no, siguin de tothom. L’altre dia sense anar més lluny, estava enfilat a l’escala esporgant ametllers i, de sobte, sento que algú hi ha donat una trompada que per poc em fa caure. Era un buscador d’espàrrecs que malgrat la batzacada no em va dir ni bon dia i va seguir amb la seva tasca.  

   Deia, que a més a més dels pispes de la zona rústica, a la meva família també ens ha tocat patir, els de la zona urbana, de manera que, en menys d’un any ens ha tocat de la rifa, tres diferents modalitats d’apropiació indeguda de les coses pròpies: l’estirada de la bossa amb tot el que hi havia dins, al tren, l’entrada furtiva a casa per endur-se’n també una bossa amb cartera i documents inclosos, i finalment ahir, a la Torre d’en Dolça, la que ens faltava, trencant el vidre del cotxe, per endur-se’n tot el que hi havia dins que, casualment ,no era pas poca cosa.  

   Després dels respectius lladrocinis, comença el calvari de la recuperació de documents, targes i totes aquelles coses que hem de portar sempre a prop ja que son imprescindibles per a la vida quotidiana, tasca que s’allarga setmanes i mesos, a vegades de forma inexplicable. Recordo molt bé que, anys enrere, era bastant freqüent que si et sostreien la cartera, un cop alleugerida del pes dels diners i les targes de crèdit, la resta la solien tirar a una bústia perquè al menys la documentació restant podia ser recuperada. Ara, aquest bon costum, s’ha perdut quasi del tot.   

   I després del pillatge, que? 

   Fa uns mesos que vaig sentir comentar a un representant del govern, que havien disminuït les denúncies de robatoris. I em preguntava, però de veritat que han minvat els lladronicis, o senzillament a la vista de la inutilitat de les denúncies, la ciutadania afectada ja no les fa. Malgrat tot, crec que s’han de fer, encara que no més sigui a efectes estadístics.  

   I ara, a esperar el següent.