La cerimònia dels enterraments al llarg de les nostres vides, solen ser, al menys al poble, la que té una major participació del veïnat, al contrari dl que passa amb els naixements, casaments, etc. en que la concurrència sol ser només dels familiars i amistats més properes.

   Darrerament, sovint comentem entre els veïns del poble de tota la vida, que el tanatori ve a ser com una mena de centre social, on ens trobem i podem saludar a convilatans amb els que sovint no hi coincidim.

   Per cert que el cerimonial actual és molt diferent del que havien conegut en els temps que ara, els que ja som grans per no dir vells, solem rememorar.

   Hi han hagut molts canvis en el paper que l’Església catòlica ha tingut al poble, i en general, val a dir que de dia en dia va perdent més clientela o fidels si ho diem be. Però ara per ara, quasi tothom passa, o el fan passar per l’Església per acomiadar-se definitivament del veïnat. Ara bé, tot el cerimonial dels enterraments és ben diferent avui, de com es feia anys enrere.

   Podem aprofitar per a dir, que dels meus primers records, hi ha un personatge cabdal actualment suprimit, que era el fuster. Així que el metge donava per feta la mort d’una persona els familiars anaven a trobar el fuster, el qual acudia al domicili del finat, a prendre-li les mides per a que tot seguit podés construir el taüt. Per a facilitar el seu aspecte exterior es folrava de roba negra o blanca en el cas d’un infant, amb una certa decoració de passamaneria o un serrell. Amb la feina feta, portava la caixa a cal difunt i era l’encarregat de posar-hi el mort a dins, comprovant que havia pres bé els amidaments. I així donava per acabada la feina.

   El veïnat se n’assabentava pel toc de campanes característic, com encara es fa avui, fent tres tocs si es tractava d’un home o dos si la difunta era una dona. Hi havia un toc diferenciat pels albats, que era com es deien els infants difunts, que abans sovintejaven i que afortunadament han passat a ser cassos molt excepcionals.

   Els familiars, amics i coneguts de la família, acudien a la casa mortuòria a donar el condol als familiars, i si entre la defunció i l’enterrament quedava una nit al mig, quasi sempre es feia vetlla nocturna d’acompanyament als familiars, hi havia qui allargava la vesprada i al contrari, qui avançava la matinada.

   En aquest tràngol, era sempre la família qui anava a trobar el fuster, el campaner, el senyor rector amb qui pactaven l’hora de l’enterrament, i amb el responsable municipal, que havia de manllevar el cavall, preparar el cotxe fúnebre i comprovar al registre corresponent, que la família del difunt tenia la titularitat d’un nínxol.

   Poc abans de l’hora anunciada per la cerimònia s’havia presentat el “cotxe” davant la casa del difunt, on s’havien aplegat una bona part del veïnat que volia acompanyar a la família en el comiat del seu parent. Així que, quan hi arribava el capellà amb la creu i els escolans, ja tenien el taüt posat a la plataforma corresponent. Els familiars s’esperaven a la porta i així que el mossèn havia fet uns resos en llatí, es formava una comitiva en direcció a l’Església. Al davant el capellà darrere el “cotxe” i darrere seu el cap del dol, i tot seguit, tots els homes que l’acompanyaven. Una mica més enrere, el cap del dol de les dones que seguia, i a l’arribar a la plaça mentre la comitiva masculina es plantava amb el difunt i el capellà davant de les escales de l’Església, les dones passaven per davant de l’Ajuntament i entraven al temple.

   Un cop el capellà havia fet unes oracions, en llatí naturalment, es tornava a formar el seguici fúnebre pel carrer Major, i carrer del Carril i, al final es plantaven davant de les darreres cases. El cap del dol s’arrenglerava a una vora davant del “cotxe” i tothom anava donant el pesem passant-hi entremig. Un cop havien passat tots a donar el condol, tothom feia cap a casa seva i el difunt, cap el cementiri, passant pel pas a nivell de la via, i agafant el Camí del Molí.

   Hi hagué un temps en que, un cop s’havia desviat la general, es va suprimir el pas a nivell, substituint les cadenes per unes tanques metàl·liques per mor d’estalviar-se el guarda-barreres. La tanca estava barrada amb una mena d’encadenat i l’enterrador en tenia la clau per no caldre anar a fer més tomb. Era la única vegada que s’obria aquella tanca.

  Mestrestant, les dones havien entrat a l’Església on el mossèn feia unes oracions pel difunt, i tot seguit les dones passaven a donar el pesem al cap del dol situat al primer banc.

   Des del punt de vista de l’Església, hi havien establertes diferents categories, des de la més baixa, amb un sol capellà, que no cantava, passant per un capellà que cantava acompanyat de dos membres del cor parroquial, seguint amb dos o tres mossens, fins arribar al de luxe em el que hi havia un reguitzell de capellans i fins i tot venia un cotxe de fora estirat amb quatre cavalls i luxosament abillat. D’enterraments de luxe, només recordo haver-ne vist un ja fa molts anys, i pel que fa a la resta, s’emprava el cotxe municipal, que romania desat als baixos de l’antic hospital, adornat amb unes robes negres amb uns passamans i serrells daurats i quan es tractava d’un infant si posaven teixits blancs. El cavall duia un plomall damunt el cap negre o blanc, segons s’esqueia. Durant els anys de la segona República es van fer alguns, de fet ben pocs, enterraments laics i aleshores es canviava la creu que hi havia al capdamunt dels ornaments del cotxe, per una pinya.

   Els costums funeraris eren ben característics de cada localitat i sovint ben diferents, inclús en pobles veïns. A Vila-seca, del meu record d’infant, es feien així.