Els carros que avui son uns elements vistosos i festius, que el jovent actual només els veu als “Tres tombs”, van ser des de temps immemorials, fins fa uns cinquanta anys, un element importantíssim a les nostres vides, en especial en els pobles i al servei de la pagesia, tan pel transport de persones com de de les seves produccions.

   Aquest vehicle, dit de tracció de sang, ja fos la sang de cavall o euga, matxo o mula, ruc o ase, està extraordinàriament ben descrit al llibre de Josep Morell “Diccionari històric d’eines agrícoles de Vila-seca” i per tant, no repetiré tot allò que al llarg i ample de moltes pàgines, si explica amb tota mena de detalls.

   Altrament, sí que vull fer esment a la importància que el carro tenia a la vida del nostre poble, que essencialment tenia en la pagesia la seva principal activitat, sense oblidar el seu paper en la vessant lúdica de les nostres vides. Anar a la Pineda el dilluns de Pasqua, era per a la joventut un trajecte obligat uns quants cops a la vida, i encara més anar a la platja a l’estiu o viatjar a Reus o a Tarragona ja fos per anar a comprar o per anar-hi de festa.

   A Vila-seca del meu record més remot, hi havia prop de set-centes cases, de les quals, n’he fet una estimació del nombre de carros que hi havia, que he calculat entre 270 i 290 carros, la immensa majoria, havien sigut construïts al poble. Hi havien tres constructors o carreters, el carreter del Sindicat, en Joan Cabré, just a la casa del davant hi havia l’Emili Nadal, i al Carrer dels Ferrers, ni havia un, de noms de de fets, en Josep Carreté, que havia tingut l’obrador al carrer de Cantarranes, que quan tenia el nom de Carrer de Pi i Margall, és a dir, durant la guerra, hi van caure unes bombes que el van deixar fet un munt de runes i amb uns quants morts. Els carreters solien requerir l’ajut dels ferrers veïns, per a la construcció i muntatge dels carros.

   A partir d’una estructura bàsica del carro, si anaven adoptant diferents elements complementaris en funció del paper que havia de tenir. En general, la majoria dels carros tenien una mida semblant, tot i que ni havien de més petits, que eren estirats per someretes o cavallets, no pas ponis que només havíem vist al circ, i uns altres de molt grans, el paper dels quals era bàsicament el transport amb càrregues més voluminoses, que solien tenir aquells que combinaven les tasques agrícoles amb les comercials. A més de les mides, un tret definitori d’aquests carros grans era que, la bossa era un tauler de fusta resistent enganxat amb cadenes i que quedava ben a prop del terra, que permetia augmentar el volum de la càrrega.

   El muntatge més habitual, que servia per la major part dels dies de l’any, era el de la bossa encofinada posada damunt de l’entramat de soga d’espart, amb estores d’espart enganxades a les baranes dels dos costats i al darrere, una altra estora amb butxaca a la part de dins i que es penjava dels claus que hi havia al travesser. Sovint es substituïa aquesta estora per un entrelligat de la soga de cànem que sempre es duia al carro, i que moltes vegades sostenia la pollegana o la francesa, que es solien posar al darrere sostingut per la corda, mentre que el forcat es posava lligat a una de les baranes o senzillament reposant a la bossa pel davant i sobre el travesser pel darrere. Al travesser també si solien penjar les aixades. Amb aquest apariament, si podia portar una petita càrrega, un parell de sacs de guano o de gra per sembrar, o uns quants paners de llavor a l’anada i dos o tres bitllots i un parell de sacs d’hortalisses a la tornada. El pagès solia seure sobre una fusta travessera damunt del fuell, protegint el cul amb una manta o amb el sac de la palla, elements de confort que també servien per la migdiada.

   De fet, sobre el carro, el pagès si passava molt de temps, sobretot quan havia d’anar a les partides del terme més allunyades del poble. No fa pas gaire vaig sentir dir a un prohom de la nostra vila, tot fent una explicació dels avantatges que suposava tenir a l’abast un camp d’aviació, altrament dit aeroport, com el de Reus, i contava que tenint dos fills, un a Holanda i un altre a Anglaterra, els tenia a una distància de dues hores amb avió, que era el temps que tardava el seu avi amb el carro, quan li tocava anar a treballar al Pla de Maset o al Sangulí. Potser ho exagerava una mica, però el cert és que anant amunt i avall amb el carro, el pagès si passava una part important de la seva vida, i d’aquí ve la rellevància a que feia esment al començar.