La festa dels Reis Mags o “reixos”, tal com es fa a Vila-seca, a més de donar molta feina al munt de voluntaris que fan possible la cavalcada, també comporten efectes colaterals, com ho son les llargues cues que han de fer els familiars dels nens beneficiaris dels regals reials. I és que al nostre poble, deu ser un dels pocs de les seves dimensions que es fa el repartiment casa per casa, a cadascun dels nens.

   Aquests dies quan per la televisió veiem llargues cues, ens diuen que es tracta de ciutadans, que acudeixen davant la justícia per autoinculpar-se per haver participat a les votacions del 9N. Aquests van amb un paper a la mà, en canvi els que ahir fèiem cua anàvem carregats amb paquets.

   A mi sempre m’han fet angúnia les cues, sobretot si em toca fer-les. Si la comparteixes amb la família o amics, pot ser més suportable al poder anar parlant, fent més distreta l’espera. Però la cua d’ahir venia a ser tot el contrari, no coneixia a ningú dels cinc o sis que m’anaven al davant i dels mateixos que venien al darrere.

   Com que la cosa anava per llarg anava pensant en allò que tenia a l’entorn, així que en la llarga espera vaig poder constatar que:

1)   A la vila de Vila-seca som tanta gent que la immensa majoria no ens coneixem. De tant en tant veia passar algú conegut que anava a posar-se al final de la cua, o algú altra que ja havia facturat el paquet que tornava en busca del cotxe.

2)   En aquest passar amunt o avall dels aturats vaig veure com una noia es va girar sorpresa cap a la que hi havia davant meu tot saludant-se efusivament, i pel que es digueren, vaig deduir que, sent totes dues de Reus, i fent algun temps que vivien a Vila-seca, ni una ni l’altra ho sabien. Es van dir mútuament a la zona del poble on vivia cadascuna, però no van quedar per trobar-se.

3)   Això em va recordar el que m’explicava un company de la feina, que tenia un fill allotjat a les Illes, i que feia més de tres anys que hi era, i encara no havia entrat al casc antic del poble, o de la ciutat, com en diuen ara els que manen. Seguia domiciliat a casa dels seus pares a Reus on també hi treballava tant ell com la seva companya de pis.

4)   Al davant meu tenia un xicot, que es va estar tota l’estona sense obrir la boca, ni tant sols per a parlar amb el mòbil. Es limitava a enviar uasaps i llegir els que rebia o trafiquejant amb aquella pantalleta. Molta gent de la cua feia el mateix, es veien molts llumetes dels telefonets en servei. Com ens ho podíem fer antes, sense aquest odiat estri, que ens genera tanta dependència.

5)   Els altres veïns tant del davant com del darrere eren parelles que parlaven entre ells, naturalment, i en castellà. Com que jo tinc un xic de tafaner que vaig heretar de la padrina, de tant en tant els hi deia quelcom a tall de comentari, i tant uns com els altres em responien en català. Ho devien intuir pel malament que parlo el castellà, i vaig pensar que eren d’aquesta generació que han aprés el català a l’escola, i tot i que el parlen molt bé i sense accent, entre ells, segueixen parlant en castellà.

6)   Sentia també els típics comentaris de que era el primer cop que feien comandes als reis pel servei a domicili, que el nen ja era grandet, i ja ho gaudia. Al meu paquet hi havien comandes per una parelleta de bessons que encara no tenien ni un mes.

7)   Igualment el cas contrari, d’aquells nens ja grandets que tenien dubtes de la l’autenticitat monàrquica dels visitants, però que davant el dubte, no convenia deixar-se perdre els regals. Feien esment a la convivència a l’escola amb nens d’altres cultures, que feien mofa i escarni de la ignorància dels nens autòctons que els hi fèiem empassar en quatre dies la falòrnia del tió, l’engany del pare Noel i la fal·làcia de la reialesa.

8)   Tot i que la cua era llarguíssima i cada any hi ha més paquets a la cavalcada, estic convençut de que hi ha més nens que es queden sense, que no pas el dia 5 al vespre reben la visita de la cort reial. Per molt que en Rajoy digui el contrari, hi ha encara massa gent que ho passa magre, i malgrat les dificultats, tothom té una prioritat per donar alegria als reis de la casa, que son els que realment ens manen, ens agradi o no.