Voldria acabar aquest assumpte dels carros, fent esment a les relacions més personals de la nostra convivència amb aquesta andròmina entranyable, sobre el qual hi havia qui, talment com en un Simca 1000, també hi havien fet l’amor, amb més o menys dificultats a l’empar de la foscor d’un racó de l’entrada de la casa, o al menys així ho explicaven.

   El Dilluns de Pasqua era tradició anar a la Pineda de manera que al si d’una colla d’amics, cercaven qui dels seus pares els hi podria deixar el carro, ja que en cada colla sempre hi havien pares propensos a deixar-lo així com d’altres se s’esmunyien sempre. Quan tenien vehicle convidaven a una colla de noies i anaven a passar el dia a la Pineda i a dinar en alguna caseta propera. L’experiència en tant que colla, no solia sortir be, ja que  l’interès d’algú per una noia determinada, comportava la mobilització de tot un grup, del qual n’hi havien d’altres amb els interessos enamoradissos en una altra colla, que anava en un altra carro, per això no resultava.

   Era com quan una colla anava a vegades amb el carro a la recerca d’una caseta propera a la platja de Llevant, perquè algú  que estava penjat d’una noia que acudia a aquella platja, però de sobte, la mateixa colla anava a acampar al Racó, perquè una altra noia centre de l’interès d’algun altre amic, es banyava a la platja de la Pineda. En això val a dir que hi havia solidaritat i companyonia per afavorir l’apropament d’un membre de la colla a la noia que li agradava.

   Abans d’aquest cicle, i durant la infància, els pares ens solien dur al bany com en dèiem aleshores, cosa que es feia els diumenges a la tarda, endreçant el carro com hem dit, imitant una tartana, i convidant a parents i amics, per tal de fer carretada i aprofitar el viatge. Arribaven a la platja després d’una hora llarga de camí, i el carro es transformava en caseta de bany, per fer la mateixa funció que feien la renglera de casetes de gent de Reus que hi havia a la platja, és a dir, ens canviàvem la roba pel traje de bany, i un cop acabat aquest, tornàvem a pujar al carro a eixugar-nos i vestir-nos amb la roba normal. Per garantir el decòrum i la intimitat, a més del tancament que s’aconseguia amb les estores i la vela, encara es posava una manta al davant. Banyats i berenats, tornàvem cap a casa, on malgrat les llargues tardes de l’estiu, ja hi arribàvem a boca de fosc.

   El dia a dia del carro a cada casa, també venia a ser una relació diferent segons les possibilitats de cadascú o la ubicació de l’habitacle. Hi havia cases, en les que era possible entrar-hi directament el conjunt de carro i animal, tot i que el més normal era poder armar i desarmar justament davant la casa i entrar per separat, primer l’animal, per les seves pròpies peülles, i després el carro, amb el pagès a les vares, amb o sense ajut segons els cassos. A casa meva la cosa era més complicada, ja que la porta d’entrada era justament a un punt estret del carrer, que al mateix temps era la carretera general i no era cas d’armar o desarmar davant la casa com feia tothom parant el transit, i per això cada matí i cada vespre aquesta operació l’havien de fer a la cantonada de la plaça de Voltes per no entorpir el pas, i això comportava la necessitat de dues persones per fer la mateixa operació que a la resta del poble s’ho fèiem amb una.  Altres veïns del mateix carrer ho podien resoldre deixant el carro en altres cases o patis en carrers sense entrebancs.

   En fi, que els carros, a les famílies pageses, eren quelcom molt propi, una peça que formava part de les nostres vides, i que per això, malgrat el temps que ha passat, els recordem amb una especial consideració.