Abans d’arribar a la motorització, ja hem fet esment a les rècules de carros al veremar, que omplien tots els carrers que donaven accés al celler del Sindicat, o en menor mesura per la dispersió, quan a l’estiu, els hortolans portaven les hortalisses, especialment tomaques, bejoques, pebrots i pataques als comerciants locals, a cal Perera, a cal Roig, a cal Pau Pons o a ca l’Isern, abans de que es fes el mercat, a la placeta dels Gitanos primer, o la vora de l’estació més tard. En el sentit contrari, és a dir, anant cap el tros al matí, feia goig veure les corrues de carros al sortir de Vila-seca, des de la Tabacalera fins a la Creueta de Genovès, o des de la Creu de la Beguda fins als Cinc Camins, abans de repartir-se pels caminals que d’una i altra cruïlla se’n derivaven.

   No era costum fer caravanes, però en certa mesura, se’n feien per anar als mercats de Tarragona i de Reus, als que hi acudien de matinada, els hortolans de major dedicació, tant en quantitat, com en varietat de la producció, i ho dic per a diferenciar-los dels productors, que ho van ser esporàdics, després de la revinguda de pous i mines passada la secada dels anys quaranta, a rel de la qual es van perdre la majoria d’arbres de regadiu, especialment els avellaners. Els hortolans que acudien als mercats de les ciutats veïnes, per tal de protegir-se mútuament, solien aplegar-se per anar en grups, a Tarragona per la general i a Reus pel Camí Fondo fins a la “Casilla” i després pel camí primer i carretera després, que anava de Salou a Reus. Al tornar, en arribar al camí, el carreter del primer carro vigilava i els que el seguien aprofitaven per dormir, i d’aquestes becaines se n’expliquen sucoses contalles.

   Fins aquí he fet una descripció dels carros i llurs adaptacions per anar a treballar, però ja he dit que també s’emprava pel transport familiar, més o menys lúdic. Les cases bones i algunes entitats tenien tartanes que a Vila-seca n’eren poques, tant que del meu record potser només n’hi havia una circulant, la del Mas de Plana, que els diumenges, portava les monges a missa. Per cert que al llibre d’Eduard Punset “La España impertinente” explica alguns fets anecdòtics que li havien passat al Vicente, que n’era el conductor.

   En alguna altra casa, amb entrades grans, se’n veia alguna tartana en desús, però que es guardava per un si de cas.

   Als carros normals, se’n feia una mena de rèplica de les tartanes, posant estores noves o folrant les velles, amb unes fundes de pana més o menys decorades, i es col·locaven dos bancs de fusta amb un coixí al damunt, sota les baranes que per la seva part, servien de suport a les esquenes. A més es solia posar la vela o entoldat sobre uns “arquillos” que s’acoblaven a unes ranures de la part de dalt de les baranes, al davant de la qual, hi havia un vano que es podia portar plegat o abaixat gairebé fins a tocar l’esquena de l’animal. Al darrere també hi havia un parell de peces de toldo que tancaven, de manera que si hi posaven l’estora de butxaca penjada del travesser, l’habitacle dels passatgers quedava totalment clos.

   Quan s’anava a les ciutats, els carros es deixaven als antics hostals, com a cal Simonet de Reus, o be en casalots d’amples entrades, on es podia deixar el carro i donaven menjar a l’animal, com a ca la Munda Soques, vora l’estació del Carrilet.

   No vull acabar sense fer esment a uns altres tipus de carros especials, com ho eren el “carro de trabuc” que tenia la caixa de càrrega totalment enfustada amb taulers fixes i més resistents que els empostissats que teníem a les cases. Aquest carro tenia la particularitat d’estat articulat, de manera que sense desenganxar l’animal la caixa s’abocava pel darrere afluixant la peça que mantenia fixada la caixa a les vares. Es solia emprar per portar pedres des de les pedreres, o arena des dels barrancs i rieres. Als Sindicat n’hi havia un parell que els llogaven als socis.

   També corrien pel poble dos o tres carros dits de torn, destinats al transport de bocois de vi, n’hi havia d’un o de dos bocois, i tenien una estructura mínima, amb uns torns a cada costat que un cop reculat el carro de manera que el bocoi o bocois quedaven alineats entre les rodes, es passaven per sota unes cadenes que aixecaven amb sengles torns deixant la càrrega penjada a un pam de terra, i així, anaven d’un lloc a l’altre, habitualment des d’un celler a l’estació del tren. Normalment qui en tenia no era pagès, sinó que es dedicava més o menys a aquesta activitat de maneig de productes vinícoles.

   Els carros doncs, que ara només veiem a l’artificial desfilada dels tres tombs, van ser, no fa pas tant de temps, un element molt important a la vida de molts vila-secans.