El dia 1 de gener vaig rebre la notícia que la meva cosina Carme havia mort a Barcelona de forma sobtada. Rebre una notícia com aquesta mai no et deixa indiferent. La mort d'algú estimat sempre ens impacta i si es presenta de forma inesperada, sempre ens deixa en un estat de xoc que ens trasbalsa i que requereix un temps per a païr la notícia. Acostumem a recordar els moments de la nostra vida que hem compartit amb amb la persona estimada i intentem recordar els darrers instants que vam compartir amb ella. No tothom està preparat per a afrontar aquests moments amb serenitat. No tenim estàndars de com hem d'afrontar aquests esdeveniments. Són vivències molt personals i intransferibles. No hi ha una forma correcta i una d'incorrecta per a viure aquestes sotregades. En el meu cas, jo no sóc una persona molt donada a fer grans exclamacions o a tenir mostres exteriors de com visc aquests moments. A voltes em pregunto si altres persones poden pensar que sóc una persona freda, insensible. Puc assegurar que no ho sóc. Però els moments més intensos de pena o sofriment per la pèrdua d'un ésser estimat els passo en privat. D'una forma molt interioritzada. De forma exterior, en públic, el més que em surt és una llàgrima que se m'escola tímidament per la galta. La mort sempre l'he afrontat i l'he viscut com una cosa natural. Mai no m'ha fet por. Evidentment m'entristeix el fet de no poder compartir més els moments d'alegria i de tristesa amb la persona estimada que he perdut, els moments agradables, les converses, els sentiments, els jocs. Sempre he patit més pels vius, pels que es queden. Entenc, però, com deia al començament, que no hi ha estereotips universals. Cadascú viu aquests moments de forma diversa. 

La Carme ens ha deixat abans d'hora. Ho ha fet plàcidament quan ningú hi comptava. No hi estàvem preparats. Ho ha fet discretament, com la recordo. Altruïsta fins l'últim dia, tenint cura de la tieta, la seva mare. Fins i tot, tenia previst fer un darrer acte d'altruisme donant el seu cos. Ha mort a Barcelona. I és que la seva família, la meva família, llunyana geogràficament i en el parentiu sempre han estat molt i molt a prop. De sempre. De ben petit a Valls i a Barcelona, a Santa Agnès, la nostra relació ha estat espaiada però intensa, jo diria que autèntica. Aquesta és la paraula que potser defineix més bé la realció que he tingut amb la Carme i tots els seus germans i germana, amb els seus pares, els tiets. Una relació d'autenticitat. Ni el pas del temps, ni la llunyania, ni la dispersió ha afectat gens ni mica aquesta autenticitat. Ahir, en l'eucaristia que vam celebrar a Barcelona, a la parròquia de Sant Ignasi de Loiola, vaig tenir ocasió de palpar de nou aquesta autenticiat. Una autenticitat lliure de prejudicis, lliure de qualsevol contaminació. Una relació forta i autèntica. Així és com la vaig tornar a palpar ahir. És un vincle indestructible. En tinc altres experiències similars. Amb persones amb qui hem passat anys d'amistat i companyonia i que després d'anys de no haver-nos vist, ens hem retrobat i res no ha estat fictici, la relació seguia vigent com si ens haguéssim vist el dia anterior. Aquests tipus de relacions van més enllà de la relació quotidiana amb persones amb qui tenint algun lligam familiar o d'amistat i que poden ser més properes en el temps i en l'espai, no són tan especials. 

Ahir estàvem tristos per la pèrdua de la Carme Cortadellas, però no hi havia tristesa interior. La Carme tampoc no ho hagués volgut. Vaig poder saludar tots els cosins i la tieta que amb 96 anys manté el vincle de tota la família, en la qual em sento inclòs. Tant de bo que aquesta estima intensa i autèntica la poguéssim sentir per tothom. Pels que ens són més propers i pels que ens són més estranys, pels que pensen com nosaltres i pels que pensen diferent. Fins i tot amb aquells amb qui hem mantingut diferències més o menys importants als nostres ulls. Ja sé que no podem tenir un món idílic, però no per això hem de renunciar a voler-lo fer realitat. 

La Carme ens ha donat una nova oportunitat de retrobar-nos físicament. Alguns dels meus germans no hi van poder ser, però els hi hauria agradat poder-hi ser. Però no calia la seva presència física per a saber-ho. No ens calen els típics formalismes. El dol és un procés que podem reconvertir amb alegria. Una alegria també autèntica, que no necessita grans escarafalls, ni grans rialles. Una alegria que sorgeix de l'interior de les persones. Aquesta alegria la Carme la va viure tota la vida, fins al darrer alè. Aquesta alegria que hem viscut plegats, restarà sempre amb nosaltres, com el seu germà el Joan recordava ahir, una part de les nostres vides se'ns ha escapat amb ella, però amb nosaltres hi resta una part de la seva vida. Per sempre.