Després de la desfeta electoral d'algunes formacions polítiques a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, algunes formacions nacionals han començat a llençar missatges d'acostament de cara a les properes eleccions municipals. Vaig escriure sobre aquest tema ja fa alguns mesos i vaig fer algunes propostes al respecte. Per tant, ningú podrà dir que sóc dels que m'hi apunto al darrer moment. Sóc dels que preveia uns resultats com els que s'han donat a les eleccions nacionals del passat novembre. Per això m'anticipava en algunes propostes. Ara sembla que la necessitat obliga. No sóc, però, gaire optimista. Les maquinàries dels partits, tendents sempre a mirar-se el melic, més que a pensar en el que més convé al país, frustraran més d'una operació d'aquest tipus. Serà, des del meu punt de vista, un altre suïcidi de curta volada.

Mentrestant, veurem el nostre país perdent posicions en molts dels àmbits que ens són vitals. Els personalismes, les ànsies de protagonisme, frustraran de nou noves oportunitats pel país. No n'aprenem. Sembla que no entenem que l'enemic més potent de la normalització nacional de Catalunya som nosaltres mateixos. Mentre el nacionalisme espanyol actua de mutu acord des de l'àmbit polític, judicial, mediàtic i social, nosaltres anem buscant i reiterant les nostres diferències ideològiques o tàctiques mentre anem perdent llençol rere llençol a cada bugada. Una societat políticament tan fragmentada com la nostra la solem presentar com a enriquidora enfron una societat políticament més monolítica com l'espanyola. Segurament en un país normal aquesta fragmentació seria un factor democràtic positiu, però en una situació feble i anormal com la nostra, aquesta fragmentació encara ens fa més febles. Em temo, però, que seguirem sense adonar-nos que el present i el futur del nostre país és a les nostres mans, però sembla que seguim preferint donar les culpes als altres de la nostra desgràcia. No sóc, doncs, gaire optimista al respecte. Convidria repensar-nos una mica, però no ho volem.

El nou govern català de CiU caurà, em temo, en la mateixa política i estratègia dels darrers anys de pujolisme. Tant de bo m'equivoqui, però, ara per ara, ho veig així. Com a alternativa als convergents el no-res. I durant temps. Tornarem a recular uns quants anys més. Però seria bo que deixéssim el nostre victimisme d'una punyetera vegada. L'única responsabilitat és nostra. En les properes eleccions municipals ho podrem veure. Res no m'agradaria més que poder escriure d'aquí uns mesos un apunt en què reconegués la meva equivocació, però no crec que ningú em doni raons per a rectificar la meva visió. Tindrem el que ens mereixem i per temps.