Han passat les eleccions al parlament nacional. Vull fer una breu pinzellada a alguns dels resultats i a alguns dels símptomes que em sembla endevinar en aquests resultats. D'entrada , caldria deir que tota anàlisi postelectoral corre el risc de ser esbiaixat. Intentaré en l'espai més reduït possible dir tot el que em sembla rellevant dels resultats.

El primer de tot és que a CiU li ha anat bé el pas per l'oposició. Li ha servit, entre altres coses, per demostrar la seva solidesa. Penso que era un procés necessari per a la coalició nacionalista. Ha demostrat maduresa i ha demostrat que podia tornar a ser el gran refugi electoral de milers de catalans i catalanes. Segur que no li ha estat fàcil el via crucis, però ara ja pot dir que ha pagat la pena. Acariciar la majoria absoluta del parlament nacional és un resultat excel·lent. Qui no l'hauria signat ja a priori? L'experiència del tripartit la hauria de servir de  molt. Catalunya ha posat a les seves mans la responsabilitat de moltes coses (l'esdevenidor nacional del país, la crisi econòmica amb totes les seves derivades, etc.). La responsabilitat és gran. Espero pel bé del país que se'n surti.

Els socialistes han confirmat una debacle anunciada. Només faltava saber-ne l'abast. I aquest ha estat grandiós. Pèrdua de vots, percentatges, representació, cinturons rojos, etc. La realitat és la que és. El més important, des del meu punt de vista, és la lectura que el PSC farà dels seus resultats i del de les altres forces polítiques. A l'hora de decidir quin camí emprendre, els socialistes haurien de pensar en quina força ha guanyat de forma contundent les eleccions. Quines són les senyes d'identitat d'aquesta força que ha estat capaç de rebre vots de tots els segments de població del Principat. Ho dic per allò de les lectures que des de dins del socialisme es farà. Es poden emmirallar en els resultats del PP. Aquest partit segur que ha pres alguns vots del PSC, jo diria que el més espanyolista, però tot i els seus bons resultats, sobretot en el seu currículum històric a Catalunya, són 18 diputats els que té. És aquesta la línia que vol seguir? És una espanyolització dels seus plantejaments el que els durà a recuperar l'hegemonia a Catalunya? Jo no ho crec, però, ells en saben molt més que jo. Crec que els socialistes catalans han arribat al final d'una etapa que també es veurà reflectida en les pròximes eleccions municipals. Potser m'equivoco, però ho crec així. El PSC ha de deixar d'habitar en aquella indecisió sobre temes claus que afecten el nostre país. Les ànimes que en diuen s'han de purificar. Personalitat pròpia clara o sucursal del PSOE. Lectura dels resultats en clau espanyola o catalana? Ells ho hauran de decidir.

ERC. El que ha estat durant 23 anys el meu partit, el partit al que pertanyia. A mi no m'ha sorprès el resultat que ha obtingut. Penso que fa set anys va prendre una decisió argumentable, raonable. Que no va acontentar tothom, és evident, però jo crec que va ser encertada. La que va prendre fa quatre anys és la decisió que ho va sotregar tot. En les passades eleccions, no les d'ahir, va perdre només dos diputats. En les d'ahir onze i milers de vots. Jo no sóc dels que despotrico de l'obra de govern duta a terme. Hi ha encerts i errors, com no pot ser d'altra manera. Però no està malament. Altra cosa, des del meu punt de vista, és quines decisions estratègiques s'han pres en moments crucials. Jo ja vaig anticipar aquí mateix que en un moment en què l'independentisme és sociològicament més important, la seva representació política seria més petita al parlament. No és massa lògic. Tot i que no s'ha de perdre de vista que l'independentisme s'ha fet més transversal del què havia estat fins ara. Però la visibilitat clara d'aquesta opció s'ha afeblit.  I en aquest fet no és aliena ERC. Com es veu, jo sóc dels que no han acceptat mai que ERC es convertís en Esquerra a seques. La R i la C són tant o més signe d'identitat que la E. Per tant, en la seva estratègia d'imatge corporativa penso que no l'han encertat. Després d'haver extat expulsats del primer tripartit, ERC no havia d'haver fet mai el segon tripartit. Va ser un error que la cúpula del partit, ni la d'ara, ni la d'abans, mai han reconegut.  Una altra qüestió que, des de la meva visió, no han encertat és no haver sabut llegir amb claredat el que la societat catalana, una clara majoria demandava. Més sobirania. ERC ha menyspreat aquest sentiment social i ha renunciat a liderar-lo, tot minusvalorant els bolets que li sortien pel costat, les fugues que s'escapaven. ERC havia de ser, des del meu punt de vista, el que va ser a finals dels anys noranta i començaments del segle XXI quan va aglutinar diversos sectors que provenien d'àmbits diferents i que va permetre a l'independentisme fer un salt endavant molt gran, potser massa gran i que no es va saber digerir. Penso que ara calia fer el mateix. No estalviar esforços per seguir augmentant aquesta base i posar el partit de Macià i Companys al servei d'aquesta onada. Això no ha estat així i han pesat més els aspectes negatius de la seva estratègia els que l'han dut a una ensulsiada de categoria. No he amagat mai que per mi la solidesa d'ERC ve de molt lluny i que és un instrument que no es pot llençar per la borda, però ara caldrà veure com gestiona aquesta crisi. Pot ser la debacle final o pot fer com CiU que ha sabut gestionar els mals tràngols de forma positiva. Hi ha d'haver canvis importants a ERC, de persones i d'estratègies. Si no es fa, perdran la batalla i la guerra. El temps ho dirà. Però s'han d'assumir responsabilitats, i ho dic jo que essent responsable de la Secció Local de Valls vaig dimitir pels resultats negatius d'unes eleccions municipals a les que jo no era ni cap de cartell, ni dels que anava en els primers llocs.

Les declaracions dels estrenats SI (Solidaritat per la Independència)tampoc no m'han sorprès. Èxit particular seu en entrar al parlament, però incògnita respecte al què aportaran al nou parlament. Si ho posem en el context de 135 diputats, però, el fet que la proposta de declarar ja immediatament la indpendència només hagi aconseguit 4 diputats, tot i el mèrit que té, tampoc no és per a llençar cuets. Amb una estrella mediàtica com en Laporta, 4 diputats. Fracàs de Reagrupament que en pocs mesos d'història ha heredat tots els tics negatius que històricament ha arrossegat ERC.

I finalment, la notícia que més m'ha alegrat. L'Anglada no ha entrat al nostre parlament. Veient com a la resta d'Europa la dreta xenòfoba fa anys que ha fet forat, estic molt satisfet que a Catalunya no els hi hàgim donat el suport necessari per a entrar al Parlament de Catalunya. Amb menys participació potser ho haguessin aconseguit, per tant, cal estar atents i no badar, però no ho han aconseguit. Per mi, la millor notícia de la jornada.