Em fa la impressió que torna allò del pensament únic que es va posar de moda fa uns pocs anys. Generalment, el pensament únic acostuma a presentar-se com allò més sensat, com a allò que no té alternativa. I generalment, també, acostuma a tenir un fons ideològic o de pensament que s'orienta cap a posicions conservadores. És habitual que aquest pensament es presenti com el més assenyat i, com a tal, indiscutible. Ara podem veure un exemple en la formació del nostre govern nacional. Després de la victòria de Convergència i Unió a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, hem assistit a la formació del "govern dels millors", és l'epítet que s'ha fet servir. I els millors són presentats com a persones sense ideologia. La majoria provenen dels partits que han guanyat les eleccions, aquests imagino que sí que tenen ideologia, encara que són presentats com a persones sense color, com si fossin apolítics. Un altre grup és presentat com a independent. Tots ells provenen de l'empresa privada, o de l'ensenyament privat. ESADE o altres escoles de negoci de prestigi en el món de l'ensenyament acadèmic i econòmic. Sembla que aquests tampoc tinguin ideologia. Un altre grup prové d'altres partits, algun dels socialistes, alguna altra d'Esquerra Republicana, i així anar fent.

Però és possible tot això? Les ideologies polítiques ja no importen? Tothom ha de governar amb els mateixos criteris i el sentit comú només es troba en un punt determinat? És que si és així, potser que abolim el sistema de partits polítics vigent perquè ja no deu tenir sentit. Són més vàlids els tecnòcrates que els que tenen alguna ideologia declarada determinada? Si és així, el nostre sistema democràtic fa aigües. Els que se situen fora d'aquest model són tots uns antisistema, imagino. En aquesta hipòtesi ens podríem estalviar molts diners. Fins i tot podríem suprimir els parlaments, els ajuntaments i ens deixem dirigir pels milors. Però clar, algú haurà de decidir qui són els millors. A la política potser s'hi hauria d'accedir per oposicions? I qui seria l'avaluador? Si un socialista pot aplicar les seves polítiques en un govern convergent, si una republicana pot fer el mateix, o un acadèmic no compromès en res també, el que és clar és que jo sóc d'un altre món. Si la dita popular que diu que el sentit comú és el menys comú dels sentits és certa, llavors encara ho entenc menys. 

Cada vegada més, penso que sóc un desarrelat social, econòmic i polític. Deu ser que començo a fer-me jaio. No entenc el món que m'ha tocat viure. No sé si sóc un cas digne de psiquiatre o digne de ser estudiat des d'una altra disciplina cinetífica o mèdica. Quan el món és més divers que mai, sembla que el que impera és el singular per damunt del plural. Però un singular únic. 

La sortida a l'actual crisi econòmica sembla que només té una solució, la de retallar els drets dels més pobres, dels més dèbils. La solució als problemes del nostre país sembla que només té una solució, la de resignar-se. La solució als problemes mediambientals del nostre món sembla que només té una sortida, la d'acostumar-nos a conviure amb la immundícia i esperar que la terra aguanti més del que pugui abans de petar. Potser avui se m'ha despertat la vena pessimista, cosa que no em passa gairebé mai, però potser és això. Sort que tenim el govern dels millors que tenen les receptes millors i úniques i amb les seves decisions ens llegaran un món feliç i possible. Ara mateix m'agradaria agafar quatre andròmines i anar-me'n en un raconet d'una muntanya a viure els anys que em puguin quedar, però, segurament, la muntanya també tindria un amo que me n'expulsaria. Vaja, que no tinc gaires sortides, m'he de quedar aquí i conviure amb tot plegat. Intentant seguir pensant que sí, que el pensament no és únic, que hi ha diferents maneres de veure el món i creient que hi ha diferents sortides als nostres problemes de cada dia. Sí, deu ser això, anar una mica contracorrent, si cal, fins on es pugui o em deixin.