Passades gairebé dues setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, el senyor Carod-Rovira s'ha decidit a parlar. Ahir a RAC 1 i avui al diari ARA. Hi havia certa expectació per saber què deia en Carod dels resultats de les passades eleccions. Els partits del govern s'han esfondrat i el ERC, el seu partit, també. Per tant, la patacada ha estat doble. Per tant una doble frustració. El govern no ha sabut rendibitlitzar la seva obra de govern i ERC no ha trobat arguments convincents davant l'electorat per a defensar la seva estratègia en renovar la segona edició d'un govern de coalició de tres partits. En la meva opinió, el discurs del vicepresident en funció de la Generalitat de Catalunya té un error d'origen. Carod no accepta cap mena de responsabilitat en els resultats electorals. És suficient no haver anat a les llistes per rebutjar qualsevol responsabilitat? De debò creu que tot és fruit d'una mala campanya? De debò no creu que els mals vénen de més lluny? A mi em costa de creure. El fet, però, és que el vicepresident sembla rentar-se les mans del fracàs electoral. Jo penso que no és la realitat. 

Carod fa gala dels bons resultats que essent ell cap de llista va treure en passades eleccions, tant al parlament català, com al congrés espanyol. Essent veritat que va treure els millors resultats electorals en passades conteses, podem oblidar el context en què aquells èxits electorals es van obtenir? La crucifixió a que va ser sotmès per part de l'espanyolisme més recalcitrant no hi va tenir res a veure? Quan omplia pabellons i sales de gom a gom arreu del país, no hi tenia res a veure un sentiment d'empatia cap a la víctima que aquells sectors van crear? Carod diu que el seu allunyament d'en Puigcercós no es va produir en un moment, sinó que va ser un procés. La patacada d'ERC no va ser també fruit d'un procés? Un procés ple de decisions contradictòries que ningú no va entendre? Carod no hi va tenir res a veure en aquest procés? Es fa difícil de creure. Potser té raó, però em costa de creure. 

Carod diu que ell no es retirarà de la vida política. És una decisió que respecto. Parla del futur. Un futur que no sap si passarà per ERC o no. Diu que ell no deixarà ERC, si de cas, serà ERC qui el deixarà a ell. És una actitud que no em convenç massa. Em recorda a allò dels personalismes que tan sovintegen darrerament. El seu primer repte és en la política espanyola. Diu que és allà on ens impedeixen ser un país com cal. En part sí, però penso que el problema principal el tenim aquí i no allà. Potser és a Europa o a l'escena internacional. Parla de centreesquerra. A mi cada vegada em costa més identificar-me en aquests conceptes clàssics. Fa una crítica genèrica al funcionament dels partits, com si encara fossin del segle passat, però parlar d'esquerres i dretes és parlar de dos segles enrere. Avui dia, molt pocs són els que saben què es vol dir amb aquests conceptes. Caldria explicitar, més que etiquetar. Fins el PP defensa les pensions, és això de dretes? No ho sé.

Crec que l'independentisme ha evolucionat molt en els darrers anys. ERC hi té molt a veure. L'independentisme té una base nacional, però també una base econòmica i social. Quan hom val passar a un altre estatus polític és perquè creu que les seves condicions de vida, individual i col·lectiva, millorarà. Ningú vol encaminar-se cap a una situació més negativa de la que es troba en el moment present. Per tant, el creixement de la base social que vol i troba interessant aconseguir la independència de la nostra nació és perquè creu que en treurem avantatges més que desavantatges. Aquesta és una base sòlida. Com consolidar-la i fer-la créixer? Hi ha diversos camins, des del meu punt de vista. Un és que els partits polítics assumeixin aquesta realitat creixent dins els seus objectius polítics. Vindria a ser com allò que els partits d'Euskadi, siguin d'un signe polític o d'un altre, tenen assumit que cal defensar amb ungles el concert econòmic. No és fàcil que tots els partits polítics catalans assumeixin la indepenència com a objectiu. Només si s'hi veuen arrossegats per la ciutadania ho farien. Una altra opció és que ho assumeixi una majoria prou àmplia. Que els partits polítics d'obediència estrictament catalana ho assumissin. Sense ambigüetats. Finalment, una altra opció és crear un moviment ciutadà prou ampli  que aglutini amb força aquest sentiment. Ens cal una bona dosi de realisme. Ningú aconsegueix la independència en quatre dies. Forma part d'un procés, d'un camí que s'inicia sense mirar enrere. Els partits que han aparegut recentment han venut que ho podem aconseguir amb dos dies. Penso que aquest discurs no ens juga a favor, més aviat en contra. Generarà frustració i desil·lusió. Desmobilització. Ens cal paciència però acompanyada d'una bona dosi de fermesa i contundència. Que ens acosti a l'objectiu final. Sense fer passos enrere. 

Jo penso que ERC ha fet un paper importantíssim durant molts anys en pro d'aquest procés, però en els darrers anys ha pres decisions que han desencantat molta gent, de dins i de fora. Decisions estratègiques que els que van confiar en ERC no han sabut percebre com un seguir progressant cap a l'objectiu final. Per tant, el procés de desencantament de l'electorat envers ERC es va iniciar fa temps i ha impedit la seva consolidació el seu creixement. I en això, en Carod també hi té responsabilitats que no pot defugir. L'estratègia que ara proposa Carod de cara a les eleccions al Congrés espanyol és més fàcil teòricament que no pas a la pràctica. Amb quins objectius? Simplement electorals o polítics? El tacticisme electoral no ens serveix. Aviat veurem el desencís de molts votants de CiU que van emmirallar-se en unes promeses electorals que saben que no podran dur a terme, no sé ni si volen. Perquè els seus plantejaments depenen massa de la conjuntura espanyola, de la situació de majories al Congrés. Pensem que ara, per exemple, amb PNB i CC el govern espanyol en té prou. Massa dependències tàctiques. 

O ens creiem d'una vegada que el futur del nostre país és a les nostres mans o no ens en sortirem. Depèn exclusivament de nosaltres. La creació d'un estat català és la via que ens pot permetre fer un salt endavant en tots els àmbits de la nostra vida. Econòmic, polític, social. Una Catalunya tan dependent de la UE com Espanya, ni més ni menys. Si ens pensem que això ens ho regalaran o que ho guanyarem sense baixar de l'autobús amb moviments purament estratègics anem al desencís final.  Tots som responsables del moment en el què ens trobem. I Carod també. Ningú es pot rentar les mans i dir: "Jo no hi era".