No sé si hi ha algú que s'hagi sorprès per l'enrenou que ha causat l'ús limitat de les llengües de l'estat al Senat. Per descomptat que a mi gens. El que m'hauria estranyat és que no s'hagués produït l'esquinçament de vestidures que hem pogut veure. El desvergonyiment segueix essent la tònica dels que defensen l'Espanya real, l'única possible, l'espanyola, o sigui, la castellana. I per més que volguem girar la realitat del dret i del revés, la realitat és la que és. La realitat és que els que parlem una llengua que no sigui la castellana som uns proscrits a Espanya. És lloable l'esforç d'alguns que encara aspiren a transformar Espanya, però és del tot inútil.Espanya no vol canviar, més aviat la majoria pensen que ha canviat massa i la volen retornar a la seva tradició més autèntica. 

Fa quatre dies parlaven de les comunitats autònomes. Primer va ser l'Aznar, després Zapatero per tranquil·litzar els mercats i ahir el mateix Zapatero, ja en clau domèstica espanyola, feia una defensa del sistema autonòmic general. En el fons parlen de comunitats autònmes, però estan pensant en Catalunya. Ara li toca, de nou, a les llengües. Els arguments segueixen essent simplistes. Diuen, "si tots entenen l'espanyol, no sé perquè s'ha de fer traducció simultània". Els del PP ho diuen allà, però ho neguen aquí. La senyora Camacho parla en castellà al nostre parlament nacional quan tots els diputats i la majoria dels ciutadans catalans entenen el català. Per tant, el barem no és el mateix, el criteri és canviant quan es parla del castellà respecte de quan es parla del català. El senyor Guerra, aquell que estava content d'haver passat el ribot a l'estatutet, tampoc entén això d'haver-se de posar un auricular a l'orella. Com poden gosar fer ús d'una llengua que no sigui la seva gloriosa llengua castellana? Parlen de normalitat. Treuen de la normalitat estats tan envejables com el Canadà i Suïssa. Jo ja canviaria el meu estat actual per un d'aquests altres tot i que per alguns siguin ben anormals. Fixeu-vos que els que més han d'usar els auriculars al senat espanyol són els senadors de parla espanyola, o sigui, de parla castellana. Els que encareixen ridículament el servei són precisament ells. Tots els altres senadors utilitzen una vegada menys, com a mínim, els auriculars que ses senyories de parla castellana. El problema és que no estem davant de raons racionals, sinó davant de persones que pensen que la seva llengua és l'única que no hauria de ser qüestionada. 

Al parlament europeu o a l'ONU podríen argumentar el mateix? Quan la llengua franca en el món és l'anglès perquè tothom vol fer ús del seu dret a expressar-se amb la seva llengua? Allà no els preocupa el cost? No serà que quedaria massa de manifest el seu poc bagatge lingüístic per seguir una sessió duta a terme en anglès? Jo ja fa molts anys que dic que aquest debat no el podrem guanyar mai perquè no es vol fer des de la raó. En aquest tema és ben veritat aquella frase que ha fet fortuna i que tan emprenya a alguns i que diu que "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres". Jo, en la meva experiència personal, ho puc confirmar. En la meva experiència sindical he hagut d'anar sovint a la capital del regne per participar en reunions sindicals confederals. La meva experiència ratifica i valida aquesta dita. I qui s'aparta d'aquest estàndar ho fa per quedar bé, pura hipocrasia. 

Passen els anys i res no canvia. Ni tan sols sé perquè en parlo de tot això, perquè no té res de nou i no puc aportar cap nova idea. L'únic que faig és reiterar i confirmar el que ja sabíem. D'Espanya només n'hi pot haver una, la castellana. Es pot maquillar una mica la seva cara, però quan es fa no triguen gaire a qüestionar-se si no han fet una passa massa agosarada. Més del mateix. Mentre ells ho tenen clar, nosaltres sempre anem acomplexats en tot allò que té a veure amb la nostra política lingüística. Llei del cinema, immersió lingüística, ús social de la llengua. Diu Rajoy que les llengües són per entendre'ns, però quan diu les llengües vol dir el castellà, i ganes d'entendre's no en tenen massa, de fet no en tenen cap. Ells manen i nosaltres obeïm, això sí que ho entenen, i nosaltes, submisos, també ho entenem i ho acceptem. En el fons, saben que donant-nos una minsa pindoleta com és la de deixar-nos parlar de tant en tant en català en algun lloc de Madrid, ja ens caurà la baba. I, encara que no ho sembli, ells, satisfets, ja ens tenen preparat el pitet.