Jo no sé si algú s'acaba de creure les acusacions de caire sexual de la justícia sueca contra el senyor Assange. Jo no sé què hi ha de cert en tot aquest afer, però no seria sincer si no digués que tot plegat fa pudor de socarrim. El món està ple de coincidències, però aquesta coincidència acusatòria amb l'aparició dels documents secrets de les ambaixades nord-americanes, és molta coincidència.

Les revelacions de Wikileaks dels telegrames, o cables com en tornen a dir ara, no crec que hagin sorprès gairebé ningú. De fet, aquestes filtracions (leaks) no fan altra cosa que mostrar-nos l'evidència d'allò que ja sospitàvem. El que opinen alguns diplomàtics americans sobre tot tipus de personatges no pot estranyar ningú. Fins  i tot podria dir que algunes de les coses que diuen jo també les comparteixo. El que més ràbia deu fer és que allò tan sofisticat que ens venen a les pel·lícules americanes en referència a les comunicacions secretes dels totpoderosos Estats Units no són més que pura ficció. Al final resulta que es comuniquen com tothom. I així no és estrany que els enxampin. De la mateixa manera que ens vigilen a nosaltres, ara hem vist que també els podem vigilar a ells. Qui ens ho havia de dir!

Una de les coses que més m'ha sorprès de tot plegat és la poca credibilitat dels estereotips. Fins i tot idiomàtics. Sempre hem usat la paraula diplomàcia com a sinònim de tracte fi, de ser políticament correcte, de suavitzar les expressions, etc. Ara descobrim que els diplomàtics són qualsevol cosa menys tot això. Opinen, i ho deixen per escrit, de la mateixa manera com podrien opinar en una barra d'un bar tot prenent una cuba lliure (un cubata pels moderns). I perdó per això de cuba lliure, tractant-se de nord-americans.

El valor de les revelacions de wikileaks és el mateix que el de les gravacions en les quals, en més d'una ocasió, han estat enxampats alguns polítics quan pensaven que eren fora de l'abast de qualsevol tafaner. Recordo aquells dos que parlaven de Montilla com a xarnego i que no podia ser president de Catalunya. 

Sembla mentida que l'intercanvi d'informació entre un govern i els seus ambaixadors demostri un nivell lingüístic i educatiu tan baix. Potser hauríem de canviar alguns conceptes establerts en el llenguatge a partir d'ara. 

Wikileaks ha mostrat una cara dels polítics i els ambaixadors bastant penosa. La Sinde arremetent contra la llei del cinema català amb els americans, com si aquests estiguessin satisfets amb el doblatge espanyol. Ara sabem que el govern espanyol, com tots els governs, juguen al doble llenguatge. Amb el Sàhara, per exemple. No contents d'haver abandonat un poble a la sort dels seus colonitzadors, abans ho eren ells, ara recomanen en privat que el que han de fer els marroquins és donar-los una autonomia com Espanya ha donat a Catalunya, o sigui res.

I així tantes coses. De fet, els diplomàtics són persones ben pràctiques, com tothom. I és en privat que diuen les veritats que pensen. Tota la resta són aparences. Com la vida mateixa. 

Les revelacions que corren per tot el món tan sols ens confirmen el que ja sabíem. El món funciona a través dels interessos més primaris. I si cal besar la mà d'algun estúpid, doncs es fa i ja està. Després ja ens rentarem la boca.

Seria bo poder saber si quan ens diuen que a l'Assange se li va trencar un preservatiu, en el cas que fos veritat, ens diguessin si això es va produir quan la tenia dins o la tenia fora. Estaria bé poder conèixer si l'ambaixador nord-americà a Suècia va enviar algun cable al departament d'estat informant d'aquesta qüestió i saber què en pensava. Això sí que seria tota una revelació.