Avui faré un apunt que va contracorrent. Els poders mediàtics, d'una forma àmplia, des de tertulians fins a mitjans sencers, estan duent a terme una campanya de desprestigi en tota regla contra els sindicats. No és una cosa gratuïta, sinó que froma part d'una estratègia ben planificada i amb uns objectius molt clars. És difícil enfrontar-se o contrarrestar la força d'aquesta estratègia, però des de la modèstia d'aquest bloc intentaré desmuntar alguns dels arguments fàcils que proliferen i que d'una forma dmagògica estan calant en algunes capes de la població. En general, som gent que acostumem a combregar amb una sèrie de tòpics que ràpidament acostumem a comprar sense cap mena de valoració crítica d'aquestes afirmacions. Ho faig des del respecte més absolut per les opinions de tothom, però ho faig, també, amb el convenciment que la meva experiència de molts anys em pot ajudar a contestar amb contundència algunes de les afirmacions que alegrement es fan.

Vull començar dient que crec que el nostre país, la nostra societat, mai no ha reconegut suficientment l'aportació dels sindicats en la lluita antifranquista. Sobretot la lluita de Coissions Obreres, un grup de persones treballadores que es van agrupar a Catalunya per defensar els drets democràtics dels treballadors i treballadores de les nostres empreses i pel conjunt de la ciutadania. Comissions Obreres va néixer al nostre país en el si de les empreses. La lluita d'aquests homes i dones va ser crucial per a enderrocar el franquisme i portar la democràcia al nostre país. En una època que els partits polítics estaven molt afeblits per la clandestinitat, només la capacitat organitzativa de les naixents Comissions Obreres va poder plantar cara a un sistema dictatorial i opressor com aquell. No em vull extentre sobre això, però no volia començar aquest apunt sense posar aquest fet de relleu. La lluita va costar vides i va costar empresonaments a desenes de persones que lluitaven per tots nosaltres.

El moviment sindical a Catalunya i a Espanya no ha assolit els nivels d'afiliació que tenien en els anys trenta fins fa ben pocs anys. Això en nombres absoluts, perquè percentualment encara s'està lluny d'aquells nivells. Mentre escric això, estic sentint les explicacions del govern espanyol sobre la reforma laboral. Penso que és una reforma laboral que, pel que estic sentint, ens apropa als països als quals mai ens haguéssim volgut assemblar. I es diuen socialistes. Ni l'Aznar no s'havia atrevit a tant. I això només és el començament. D'aquí un temps en veurem els resultats, que jo ja vaig anticipar que serien desastrosos per al conjunt de la ciutadania. És la renidició al capital dur i pur. No aconseguirà cap dels objectius que es diu que pretén aconseguir. Ho veurem a curt plaç. Ho deixo i segueixo.

Un dels primers tòpics diu que els sindicats viuen de les subvencions governamentals. Jo no puc parlar de forma general, però sí que puc fer-ho del sindicat del qual formo part. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya és l'única organització sindical del nostre país que any rere any passa el filtre de la Sidicatura de Comptes de Catalunya. Els comptes de CCOO de Catalunya  diuen el següent. Al voltant del 90% dels ingressos del sindicat provenen de les quotes dels seus afiliats. El 10% restant es reparteix entre els ingressos provinents dels serveis jurídics del sindicat, de les accions formatives que ofereix el sindicat i al voltant del 3% prové, sí, de subvencions diverses. Aquesta és la mesura exacta i contrastable per qui vulgui. A partir d'aquí hom pot opinar si el 3% de subvencions converteixen el sindicat en un esclau d'algú o el sotmet a hipoteques que s'hagin de pagar respecte a la seva acció sindical. 

Un altre tòpic diu que els sindicats no defensen els interessos reals dels treballadors. Bé, em podria extendre molt sobre aquesta qüestió, però segurament avorriria massa al personal. Jo només diria que cadascú faci un exercici pràctic. Cada empresa és un món, però en línies generals diria que es faci la comparació de la realitat de les relacions laborals, o sigui de drets i deures, entre les empreses on existeix representació sindical respecte de les empreses on no existeix cap tipus de representació sindical. Això en línies generals. Després caldrà veure la qualitat de la representació sindical a cada empresa. Aquí els sindicats hi tenim una gran responsabilitat. És on hem de demostrar que no tothom, ni tots els comportaments són lícits. Cal pensar en la complexitat de les relacions laborals actuals, cal valorar el nivell d'activitat de cada representació sindical, el grau de preparació, formació, responsabilitat, capacitat de negociació i d'arribar a acords, la capacitat de generar propostes per resoldre conflictes i problemes i aportar solucions, etc. Som un país democràtic i cal que cada representació se sotmeti a la valoració i decisió del conjunt dels treballadors i treballadores. La funció sindical ha de tendir a evitar el conflicte i si, malgrat tot, el conflicte apareix, buscar mesures que el resolguin. 

Un altre tòpic diu que els sindicats només s'ocupen de la gent que treballa. Això crec que és injustament fals. CCOO porta anys i anys avisant que el model econòmic del nostre país es basava en un model amb peus de fang. Un model allunyat de l'economia productiva i basat en el sector immobiliari i l'especulació. Ningú se'n feia ressò, ni ninigú no ens feia cas. La realitat ens ha donat la raó. El nostre avís indicava que l'ocupació al nostre país podia caure estrepitosament quan esclatés la bombolla immobiliària com sí que ha passat. També s'ha denunciat sempre la precarietat de l'ocupació. L'excés de contractació temporal i la manca de model econòmic sòlid ens ha passat factura. Creixíem com ningú ens els temps de bonança econòmica i tothom se'n bantava. Nosaltres no. Quan hem caigut, hem caigut com ningú altre. Alemanya no creixia tant com nosaltres, però quan ha caigut tampoc ho ha fet com nosaltres. La seva base econòmica era i és molt més sòlida que la nostra. Els llocs de treball es creen a través d'una economia sòlida basada en l'activitat productiva, la recerca, el desenvolupament i la innovació. No es creen amb una reforma laboral, sigui la que sigui. I aquests deures no s'han fet, ni s'estan fent. Érem i som un gegant amb peus de fang. 

Un darrer tòpic diu que els sindicalistes som uns vividors i uns paràsits. Jo no negaré que en algun cas això pugui ser real. No ho negaré. De la mateix amanera com no negaré que hi ha empresaris que no es mereixen el nom d'empresaris, al menys amb el concepte que jo tinc del què ha de ser un empresari. Però hi ha empresaris que sí que són modèlics. També existeixen. El que jo puc afirmar és que conec molts sindicalistes honestos, que treballen i molt, que es preparen i molt, que es preocupen i molt, que intenten fer una feina responsable de les funcions que els pertoquen. Aquests són i han estat sempre el meu model. Segurament estic lluny del seu exemple, però intento assemblar-m'hi el més que puc. Dedicant-hi hores, moltes de les quals no les veu ningú, pensant sempre en la gent a qui represento, assumint els meus encerts i les meves equivocacions, que també hi són, però mai renunciant a treballar en el què em vaig comprometre a fer. Els meus models m'han ensenyat que la funció sindical és una funció molt honorable a la qual paga la pena dedicar-hi un temps de la meva vida, que aporta pocs reconeixements personals, però que exercit amb responsabilitat i amb ganes és una funció lloable per la qual sento un gran respecte. I això exigeix, no pot ser d'altra manera. Essent, com alguns diuen, uns paràsits i uns vividors, no entenc perquè costa tant trobar gent que es vulgui comprometre a viure tant i tant bé. No és gaire lògic.

En definitiva, no podrem lluitar contra els grans mitjans de comunicació que volen desacreditar les úniques organitzacions que poden contestar i respondre els continus atacs dels interessos econòmics més despiatats. No ho podem fer amb els seus mitjans, però ho podem fer a peu de carrer, a les empreses, amb contacte amb la gent, amb la nostra ètica en el comportament, amb la nostra responsabilitat. Fermament, treballant cada dia i sense descans. Intentant guanyar prestigi, no per nosaltres, sinó per a la nostra funció. Com que hi crec amb convenciment, penso que cal fer-ne una defensa aferrissada. Perquè crec que només l'organització del conjunt de treballadors i treballadores poden avui dia fer front als poders immensos del nostre món que no dubtaran a passar per damunt de persones i països per tal d'aconseguir els seus objectius abjectes. Així m'ho han ensenyat i així intento posar-ho en pràctica.