Sensacionalisme barat

3 de 7 Jove de Vilafranca 8 de juliol 2012 (algú aprecia res anormal?)

No tinc cap ganes d’alimentar la polèmica, ni de donar publicitat al llibre de la noia de Vilafranca que ha fet un llibre basat en el castell que va caure un juliol de 2012 i en el qual l’autora va perdre un ronyó. Però sí que vull dir-hi la meva, com a Xiquet de Valls des de l’any 80 del segle passat i com a pare d’una Xiqueta de Valls boja pels castells i que s’ha enfilat en multitud de castells des de l’any 2011 fins ara.

Abans de res, un petit esment al tractament de l’accidentalitat en el món casteller donat per 8TV i pel seu presentador estrella. Em sembla repugnant. Per diversos motius. Tracta el tema aprofitant la subjectivitat d’una persona que arran d’una mala experiència personal en els castells va decidir abandonar aquesta activitat i fer-la abandonar al seu fill. El presentador no busca en cap moment l’objectivitat que se li ha d’exigir a tot periodista. No aporta ni una sola dada objectiva, ni contrastada i s’abona a emetre un judici particular sobre una qüestió en la qual, ni ell, ni els seus col·laboradors, han perdut un segon en cercar entre l’abundant documentació que existeix. Fins i tot, capgira el treball seriós de tota una sèrie de professionals de la medecina que porten anys treballant en la seguretat dels castellers, per dir que l’ús del casc és una prova clara que els castells són una activitat molt arriscada per la canalla. Reitero la meva repugnància per aquest programa, pel periodista que el presenta i per tot el seu equip. La ciutat de Valls la va espifiar i molt en fer a aquest senyor «ambaixador dels Xiquets de Valls» fa algun any. Buscar personatges mediàtics sense cap vinculació amb els nostres xiquets és, a parer meu, un error garrafal atribuïble als promotors d’aquesta figura. Caldria que si volen mantenir aquesta figura, es replantegessin els criteris amb els quals fan la seva tria.

L’autora del llibre i els conductors del programa fan unes afirmacions que denoten el seu desconeixement del món casteller. Parlen de la competitivitat en sentit negatiu i l’emmarquen en els temps actuals i com a element nou i perjudicial per als castells. Si s’esforcessin una mica, podrien haver esbrinat que la competitivitat és connatural als castells des del moment del seu naixement. Competitivitat envers un mateix i competitivitat envers les altres colles. Part del progrés en el món casteller es troba en aquest factor. Al segle XIX ja es feien la majoria de castells que es fan en l’actualitat. La noia vilafranquina, no sé si de naixement o d’adopció, ho hauria de saber, ja que és a Vilafranca un dels llocs on es realitzaven per part dels Xiquets de Valls aquests castells i en plena competitivitat.

Parlaven, també en el programa esmentat, de la seguretat. L’àmbit de la seguretat és precisament un dels que més ha evolucionat en el món casteller. Des de diversos punt de vista. Des del punt de vista de la investigació mèdica a la recerca de proteccions per a tots els membres de les colles, des dels més grans als més petits, en la formació en seguretat dels components de les colles, etc. Un dels més eminents investigadors en aquest camp és el terrassenc doctor Jaume Roset, una eminència i precursor amb molts treballs a la seva espatlla. La recerca per millorar la seguretat en els castells és dinàmica i viva. No s’atura. Si els conductors del programa i l’excastellera se n’haguessin preocupat de contrastar-ho per tal de confirmar-ho ho haurien pogut corroborar amb facilitat. Però potser no interessava si això implicava desmentir les seves afirmacions subjectives sobre la qüestió.

Un altre fet objectiu basat en l’estadística que haurien pogut buscar són els estudis existents en els quals haurien comprovat que ni tan sols l’eclosió per tot el país de noves colles castelleres no ha suposat un augment de les caigudes en el món casteller. No els facilitaré jo la feina, tot i que conec les dades i m’he preocupat de buscar-les. Però evidentment, ni a la premsa groga que practica 8TV, ni a la senyora esmentada, no els interessa perquè això rebatria fàcilment els seus posicionaments.

Una altra mentida, així de clar ho dic, que en el programa van deixar anar com si res, és que s’amaguen els accidents en els castells. Em podrien dir els protagonistes de l’esmentat programa els accidents produïts en la pràctica de la boxa que es produeixen al llarg de l’any? Segurament que no, igual que jo. Perquè no m’interessa la boxa. O els accidents produïts en els esports de muntanya? Només els afeccionats a la pròpia activitat coneixen aquestes informacions, i alguns ni això, a la resta simplement no els interessen. Deduir d’això que s’amaguen com van afirmar en aquell programa és mentir descaradament. Per tant, em permeto de dir-los obertament que són uns mentiders. El públic en general només ens assabentem d’alguns detalls quan hi ha algun cas amb gran ressó sensacionalista que passem a oblidar tot seguit. Particularment puc afirmar que conec abastament els accidents importants que s’han produït en el món dels castells. Els greus i els menys greus. Fins i tot, puc afirmar que jo mateix n’he informat d’alguns ben obertament i se n’ha parlat. Per tant, la idea d’amagar aquests fets només existeix en les ments recargolades i malintencionades d’alguns, com els que van aparèixer en l’esmentat programa. L’exigible és que tot plegat sigui tractat amb rigor i objectivitat, cosa que no interessa ni als periodistes del sensacionalisme i potser als que volen fer negoci al voltant d’això.

Ja per acabar, sóc Xiquet de Valls, com ja he dit, des de l’any 80 del segle passat. Al llarg d’aquests anys he viscut accidents dolorosos de persones estimades, amigues. He vist en els familiars una enteresa personal de la més gran qualitat. He vist desaparèixer gent estimada en el món de la muntanya, activitat que he practicat al llarg de la meva vida des de ben petit. Mai he pensat, però, que això fos un motiu per limitar aquestes activitats, sinó que hi he vist un estímul per a augmentar la seguretat de tots plegats quan practiquem allò que omple les nostres vides. I en tots els camps, la seguretat ha crescut exponencialment. Però no ha fet desaparèixer el risc totalment. Però déu n’hi do el que l’ha minimitzat. Sempre, però, quedaran factors en els quals no podrem incidir.

A part de Xiquet de Valls, sóc pare, com també he dit, d’una Xiqueta de Valls. Jo no sé perquè la senyora de Vilafranca va decidir pujar als castells. No sé perquè ho va fer el seu fill. El que sé és perquè hi puja la meva filla. Simplement perquè li agrada. Aquest factor sembla que no té importància per als protagonistes del programa televisiu. La meva filla hagués pogut començar a pujar als castells dos anys abans del què ho va fer. Però nosaltres la vam retenir. No per por en quant a la seva seguretat. Simplement perquè els infants sovint es mouen per impulsos. A vegades diuen interessar-se per alguna cosa, alguna afecció, que ben aviat els passa. Ho havíem experimentat amb l’atletisme i en alguna altra activitat que iniciada amb molta il·lusió ha minvat amb la mateixa rapidesa amb la qual va néixer. En els castells dels Xiquets de Valls la meva filla per decisió pròpia hi va posar tota la seva il·lusió. Ha fet els castells més grans imaginables. Ha caigut, poques vegades, no us penseu, però sap el que és. S’ha emocionat amb els èxits col·lectius de la colla. També ha passat per l’hospital. Però en cap altra activitat no he vist en els seus ulls l’emoció i la il·lusió que li he vist en relació amb els castells. I què ha de fer un pare o una mare que veu la felicitat en la cara de la seva filla quan aquesta s’enfila i baixa d’un castell superant un repte com tants altres li posarà la vida. Doncs per mi és fàcil, gaudir amb ella i ser partícip de la seva il·lusió i de les seves ganes de viure plenament. Si algú pensa que com a pare he de fer alguna altra cosa, que vingui i que m’ho digui.

Sí, sóc Xiquet de Valls, pare de castellera i marit d’una estupenda noia no vallenca a qui no feia molta gràcia que la felicitat de la seva filla passés per estones de patiment connaturals en una mare. Però ella, la mare, ha comprès que quan hom veu il·lusió, felicitat, passió, amistat, en el rostre de la seva filla, el que ha de fer és acompanyar-la en la seva il·lusió, la seva felicitat, la seva passió, ni que aquesta suposi uns segons d’incertesa, d’ai al cor a les seves pròpies entranyes, sabedora que s’han pres totes les mesures necessàries per a minimitzar els riscos existents.

Publicat dins de Castells, Catalunya, General, Personal, Valls | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Carta oberta al nou Cap de Colla dels Joves Xiquets de Valls

Benvolgut o benvolguda,

t’escric aquestes ratlles sense saber encara ni qui ets, ni el teu nom, ni la gent amb la qual t’envoltaràs per tirar endavant la difícil tasca que t’has imposat. Això em dóna un cert avantatge a l’hora d’escriure aquestes ratlles perquè no estic influenciat ni per simpaties, ni per antipaties, ni per cap mena de prejudici. Escric aquestes ratlles com a veterà membre de la Colla Joves Xiquets de Valls i ja gairebé inútil per a aportar alguna cosa positiva a aquesta gran entitat bicentenària. És des d’aquesta llibertat que escric aquestes reflexions i, no ho dubtis, des del respecte més gran per la teva decisió de guiar la nau de la nostra entitat. Conduir una colla com la nostra no ha estat mai una tasca fàcil. L’antiguitat de la nostra colla és un valor incalculable, però, al mateix temps, és una llosa que pesa sobre tots nosaltres i que, en certa manera, ens esclavitza a tots en unes formes que la tradició castellera vallenca ha anat construint al llarg dels anys. Allò que dóna identitat acaba, sovint, convertint-se en una cotilla que ens impedeix evolucionar tot el que caldria.

Fetes aquestes primeres consideracions, et vull dir algunes coses que tu, lliurament, pots abocar directament a la paperera. Però tossut com sóc, no vull deixar de dir.

Ser cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls no és qualsevol cosa. És una responsabilitat de prestigi, alhora que ben difícil. La decisió de posar-te a disposició de la colla no la pots prendre a la lleugera. En l’època moderna, la nostra colla ha tingut massa caps de colla. Aquesta és una apreciació molt personal, però tinc el convenciment que això no ha jugat, precisament a favor de la colla. Avui en dia en què tothom parla de limitació de mandats, parlant de la Colla Joves Xiquets de Valls, jo m’atreviria a dir que convindria parlar de compromís de permanència mínima. Tenir un cap de colla cada temporada no és, des del meu punt de vista, quelcom positiu. Limita el treball a mig i llarg termini i  circumscriu la valoració de la teva tasca a l’èxit o el fracàs d’una temporada. Això significa una gran pressió per a tu i augmenta, també, el risc de perjudicar les teves decisions a curt termini. L’ara o mai, l’hauríem de deixar per comptades ocasions.

No anteposis el teu ego per damunt de tot. La colla és un col·lectiu ben ric i variat, però a voltes insuportable. Necessites un equip sòlid al teu voltant. Avui en dia una colla ja no es pot portar com anys enrere. És molt important la personalitat del líder, però ell sol no pot tirar endavant una tasca com correspon a una colla com la nostra. Per tant, valorant la teva disposició a guiar la colla durant un temps, no facis el pas si no tens al teu voltant persones de confiança amb las quals puguis trobar suport. Que t’hi puguis barallar i tot seguit anar a prendre una copa. Sol no podràs i si la gent que tens al voltant no gaudeix de la teva confiança plena i viceversa, fes un pas enrere. El mateix et diria respecte a l’equip de la canalla. Una pota importantíssima per a l’èxit o el fracàs d’una colla. Necessitaràs gent responsable i compromesa. Gent amb idees i empenta i iniciativa.

No et sentis esclau del passat. No tinguis por d’innovar. Els castellers som gent amb un ego molt pujat. Hauràs de saber argumentar molt bé les teves decisions. No deixis de parlar amb aquells que necessitin alguna explicació per part teva, encara que sigui dolorosa per a ell o per a tu. Valora cada persona i la seva aportació. Però no et lliguis a famílies, ni a pedigrís.

Sorprèn el món casteller. Tothom sap la vàlua de la Joves. Tothom sap la nostra predilecció pels castells nets, els que ja hem fet i els que encara podem fer. Però molts dubten de la nostra capacitat de fer castells amb folre i manilles. N’hem fet algun, és veritat, però són excepcionals i esporàdics. Sense renunciar als nostres gustos, hem de fer allò que els altres fan i, si podem, allò que els altres no fan. No ens tallem les ales nosaltres mateixos. Tenim molt per a ensenyar, però també molt per a aprendre. Aprendre dels altres no és res negatiu. Qui vulgui aprendre  de nosaltres ho pot fer. Sense presses per l’obligació de fer quelcom en un any, però sense pauses per poder-ho fer en el moment adequat. Amb una continuïtat que massa sovint ens ha mancat.

I per últim. Planteja’t estar a disposició de la colla un termini mínim de temps. No podem seguir amb la tendència negativa d’anar canviant de cap de colla cada any. No busquis només un èxit temporal de la colla i personal, sinó allarga la mirada, que la teva feina pugui ser aprofitada pels que et seguiran en el futur. Viu el present, sí, però amb una mirada llarga. Les persones passem, però els col·lectius permaneixen. És llei de vida que ens anem renovant. Les nostres funcions particulars dins el col·lectiu van variant amb el pas dels anys. Fem-ho amb previsió i sabent quan convé donar oportunitats i quan ser una mica més conservadors.

Enhorabona per la teva decisió. La família t’haurà de comprendre i tu a la família. Amb il·lusió i ganes estic segur que els èxits ens somriuran.  Pit i amunt!

Publicat dins de General, Personal, Valls | Etiquetat com a | 2s comentaris

Per què no votaré una llista única?

Aquestes darreres setmanes el nostre país, o més ben dit, una part del país es debat sobre si vol que una part dels independentistes es presentin en una llista anomenada unitària, que no única, i per tant no unitària, o si vol que cada partit es presenti a unes hipotètiques eleccions defensant alhora el seu independentisme i el seu programa social, econòmic, cultural, etc. Aquest és un debat que ha suggerit el president de la Generalitat de Catalunya en presentar un xantatge en tota regla; o hi ha aquesta llista que ell proposa o no hi ha eleccions. Amb aquest plantejament alguns independentistes, més enllà d’avaluar la conveniència d’una fórmula o altra, avalen la llista única perquè saben que si no hi és no hi ha eleccions. Aquest és, per mi, el xantatge inacceptable plantejat per Artur Mas. I aquest xantatge enverina tot el debat.

Deixant de banda el xantatge, si més no intentant-ho, què suma més o què resta més entres els partidaris de la independència? La resposta és clara, no ho sap ningú. Totes les respostes que s’intenten donar, inclosa aquesta, no són més que especulacions. Ningú no ho sap, però és lícit defensar una alternativa o una altra.

Hipotètics votants per la independència de Catalunya n’hi ha entre molts dels electors de gairebé tots els partits. La llista única els atraurà? Jo crec que no. Els transvassaments de vots entre partits s’acostumen a donar entre partits que poc o molt es toquen, ja sigui en el pla nacional o bé en el pla social. Alguns es donen, també, entre els més distants, però encara que sorprenents, són més rars. Té la llista única la força d’atracció que alguns li suposen com per atraure la majoria de vots independentistes al nostre país? Jo ho dubto.

Hi ha entre ERC i CiU un tradicional rebuig mutu. Votants d’ERC mai votaran CiU i viceversa. ERC estratègicament sembla que ha aconseguit convertir-se en el partit majoritari de les esquerres del país, desbancant al PSC en aquest rol. Aquest és, però un procés que encara està en construcció. Alhora, i com a conseqüència d’això, ERC s’ha convertit en el partit que a hores d’ara pot disputar el govern a CiU. Des d’aquest punt de vista, no veig com la llista única suma. De referents històrics de llistes d’aquest tipus en altres països en tenim amb resultats diversos. A voltes han sumat i a voltes han restat. Hi ha una part de l’electorat dels dos partits que sí que s’han anat transvassant, però en la seva majoria no és així. Si ens fixem en els comentaris que apareixen a la premsa, mitjans de comunicació, xarxes socials, facebook, twitter, etc. els comentaris que s’adrecen entre ells estan carregats de verí. El convergent és molt convergent i diu pestes de les reticències d’ERC a entrar en el joc de Mas i el republicà, encara que en formes més suaus, rebutja aquesta aliança preelectoral.

En canvi, si parlem d’un escenari postelectoral, les coses es veuen diferent. La possibilitat d’una entesa postelectoral podria ser més acceptada. Tenim exemples com la gran coalició a Alemanya, que sorgida dels resultats electorals no ha suposat grans problemes passades les eleccions, en canvi no es va veure necessari abans de les eleccions.

En el moment actual, a part d’això, el full de ruta que ens proposen aquests dos partits són diferents. La meta és la mateixa, però la forma d’arribar-hi és diferent. El paper que cadascun d’ells atorga a la pròxima legislatura és diferent. Els pactes postelectorals són més realistes i possibles que els preelectorals.

El paper que l’anomenada societat civil ha tingut fins ara ha estat cabdal en el procés que vivim. Però des del meu punt de vista el seu paper comença a derrapar en aquests moments. Ara, quan parlen que cal que Junqueras i Mas s’entenguin, no estan dient que trobin un punt d’acord que vagi a favor del procés. Ara el que diuen, uns més clarament que els altres, és que Junqueras s’afegeixi al pla de Mas. Tenen tot el dret a dir el què pensin, però el seu posicionament ha deixat de ser tot el transversal que ha estat fins ara. Unes organitzacions com les seves no haurien de posicionar-se tan clarament a favor d’una estratègia o altra, sinó que haurien d’afavorir consensos en els quals tots guanyem i ningú perdi.

Per últim, quan parlem del país, acostumem a parlar del tros de país que coneixem, del nostre entorn més immediat, obviant la realitat social plural del nostre país. Si fixem la mirada del país en les comarques no metropolitanes tindrem una visió, però si fixem la mirada del país en les àrees metropolitanes tindrem una altra visió. I el país sencer és la conjunció de les dues mirades. Si només ens fixem en una de les visions tindrem una realitat esbiaixada i irreal. Per fer un projecte de futur guanyador ens cal fixar la mirada en el país sencer. I resulta que les àrees metropolitanes són les que contenen la majoria de la nostra població. És en aquestes àrees on el procés independentista és més feble i on se la juga. I com sumem aquesta àrea tan important del país? Aquesta és una pregunta clau, des del meu punt de vista.

Si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions al Parlament Europeu, podem trobar algunes pistes. ERC ha aconseguit penetrar en aquesta àrea amb uns molt bons resultats, millors que els de CiU i suplantant en molts casos al PSC. Crec que una llista única no serà capaç d’arrossegar aquest segment de la població com sí que pot intentar-ho fer una llista separada de CiU, la d’ERC, que pot consolidar la seva implantació en aquest territori. És possible que aquesta realitat no sigui aliena a l’estratègia de CiU per tal d’evitar que aquesta tendència es consolidi.

Algú dirà que tinc una visió partidista. El que puc dir és que intento no tenir-la. No milito en cap partit. No tinc cap càrrec en cap administració, ni la tindré. Sempre, però he estat molt clar. La revolta nacional de la qual participo no té cap sentit per a mi si no va acompassada amb la revolta social. No una abans que l’altra, no una després de l’altra. Alguns volen contraposar els ideals respecte de les ideologies. No ho entenc. Per mi les ideologies són la via que ens condueixen a fer realitat els nostres ideals. I qui em digui que és capaç de renunciar a les ideologies pròpies no em mereix credibilitat.

Per tot plegat, crec que la suma dels independentistes serà més gran si l’oferta independentista va acompanyada de pluralisme ideològic, d’oferta electoral que vagi des del centre-dreta fins a l’esquerra nítida, passant pel centre-esquerra. El plebiscit que pretenem mitjançant unes eleccions l’obtindrem igualment, o més, amb llistes separades en les quals cadascú deixi ben clara la seva aposta independentista. Des de la CUP, fins a CiU, passant per ERC. Negar això és tan partidista, o tan poc, com els que acusen a ERC de pensar més en el partit que no pas en el país. Com deia algu, pretendre que la llista única sumaria més independentistes és com pensar que la unió de la Colla Joves i la Colla Vella de Valls ens portaria a fer més grans castells, i això els vallencs sabem que no seria així perquè potser serien més els castellers que ens quedaríem a casa que no pas els que confluirien en aquesta hipotètica colla única.

 

 

Publicat dins de Catalunya, Personal | Etiquetat com a , | Envia un comentari

LA COLLA, ESCOLA DE VIDA

fotografia: Marta Arjona (Santa Úrsula 2014)

Ara que s’acaba la temporada, les colles, els cronistes castellers i tota l’afecció castellera fan un repàs exhaustiu de la fabulosa temporada castellera que en conjunt han protagonitzat les colles castelleres arreu de la nostra geografia. Sens dubte, el 2014 ha estat un any excepcional. Una conclusió ràpida és que el món casteller ha posat aquest 2014 el nivell molt alt, tant quantitativament, com qualitativa.

Però jo no vull fer un balanç casteller relatiu als èxits castellers, sinó un altre tipus de balanç que crec que tota colla hauria de fer a final de temporada. No faré un balanç com a tal, sinó indicant els paràmetres que, en la meva opinió, haurien d’emmarcar aquest tipus de balanç.

Alguns us deveu preguntar: I què coi ens proposa ara aquest?

Doncs tot seguit ho detallo.

En primer lloc, encara que l’exposat podria valdre per a qualsevol colla, tinc la mirada fixada en la meva colla, la Colla Joves Xiquets de Valls. És la colla que personalment m’interessa.

Cal abans que res, situar el marc. Un marc que fa d’una colla castellera un tipus d’entitat única i excepcional, per diverses raons. Algunes ja han estat assenyalades.

La convivència.

I. L’espai

L’espai de convivència de la colla és divers. En primer lloc tenim el local. Avui dia totes les colles o la gran majoria tenen a la seva disposició un local social, ja sigui de la seva propietat, municipal o bé compartit amb altres entitats. El local és el lloc on la colla prepara la seva activitat principal, els castells. Hi assaja, hi juga, hi pren un refresc, s’hi reuneix, es gestiona l’entitat, es dóna forma als somnis, etc. El local o seu social és, doncs, un espai important en la vida d’una colla. Convé, per tant, que aquest tingui unes instal·lacions adequades al seu ús. Aquest és el seu espai vital en l’àmbit privat.

Un altre espai de convivència és la plaça. Les places públiques del nostre país són l’espai propi de les colles per a fer-hi els seus castells. Els acostumem a fer en el marc de les festes majors o fires dels pobles i ciutats que ens conviden. És en aquest àmbit, doncs, on la colla ofereix la seva imatge pública. Més enllà dels castells que hi oferim, és a la plaça on ens exposem davant la ciutadania, on hi exposem els nostres valors, la nostra educació, el nostre civisme, etc. A la plaça no tan sols convivim nosaltres sinó que ho fem en relació al públic en general.

És evident que a la plaça hi traslladem la nostra identitat. Una identitat que es comença a forjar en el nostre àmbit privat, el del local o seu social. El que allà hi fem, com ens relacionem i com actuem, col·lectivament i individual, té una translació evident a l’espai públic.

II. Qui conviu?

S’ha ressaltat moltes vegades que una de les riqueses de les colles castelleres és el fet que en el seu si hi conviuen una gran diversitat de persones. Diversitat que trobem en diferents segments.

Diversitat generacional. A la colla hi convivim des dels infants més menuts, alguns encara en cotxet, fins a les persones més grans ja jubilades i en la darrera etapa de la vida. Entremig una gran varietat d’edats s’hi relacionen.

No hi trobem, només, aquesta diversitat. Tenim, també una diversitat social. En els àmbits espacials de la colla hi ha rics i pobres, gent d’esquerres i gent de dretes, gent més conservadora i gent més progressista, gent creient i gent atea, gent de nacionalitats i races diverses, etc.

En definitiva, doncs, en els espais propis de la colla hi trobem una diversitat humana extraordinària. Podem concloure que som dipositaris d’aquesta diversitat. Vaja, som dipositaris d’un tresor humà unit per l’afany d’enlairar castells.

III. Els valors

Aquesta gran diversitat que és un tresor incalculable està cohesionada al voltant de l’art de fer castells. Només això? Jo penso que no. Essent els castells la nostra activitat principal, hi ha altres elements cohesionadors que no hauríem d’oblidar o menysprear. Penso que aquests altres elements cohesionadors passen pels valors col·lectius i individuals que identifiquen la nostra colla.

Valors que cal manifestar i practicar en l’àmbit privat on es gesta la nostra identitat (el local o seu social) i que s’expressen en l’àmbit públic quan acudim col·lectivament a les places del nostre país representant la nostra colla.

És en l’àmbit públic on la colla mostra aquesta identitat pròpia i on ens exposem al judici públic dels nostres actes. Però és en l’àmbit privat on elaborem aquesta identitat.

Ens preguntem suficientment sobre el fet si treballem tot el que cal aquest aspecte? Jo penso que no.

En primer lloc, i com ja he escrit alguna altra vegada, crec que com a colla tenim una responsabilitat que se’ns exigeix i que hem de saber respondre. Com he dit, a la colla hi tenim molta canalla, peça fonamental dels castells. Canalla que puja i canalla que sense pujar conviu entre nosaltres al llarg de moltes hores a l’any. Tenim prou en compte la nostra funció educadora envers ells? Penso que en general no en som conscients. La família n’és la seva principal responsable, és cert. L’escola també. Però nosaltres en som igual de responsables. Si més no, aquesta és la meva convicció. Passen moltes hores entre nosaltres i imiten els nostres comportaments, les nostres conductes. Aquesta responsabilitat no la podem eludir. Ni en la seva cura i seguretat, ni en la transmissió de valors com responsabilitat en els equipaments que posem a la seva disposició, la roba que els donem, el respecte envers els altres, respecte a la diversitat, respecte envers els grans, comportament públic, etc. Aquesta, des del meu punt de vista és una tasca que la colla no pot espolsar-se de damunt.

Els grans també tenim una responsabilitat general. El nostre comportament s’encomana als petits. Si és positiu el seu també ho serà. Si és negatiu, el seu també ho serà. Si respectem les places on anem, ells també ho faran.

Tenim una responsabilitat afegida. Em refereixo a la gestió de les emocions. Com assimilem els èxits i els fracassos? Aquest és un aspecte importantíssim de les nostres colles. A vegades triomfem, a vegades fracassem. Com gestionem una cosa i l’altra, marca com els més petits gestionen les seves emocions. Tenim múltiples exemples del que no hem de fer davant l’èxit o el fracàs. Més sovint davant l’èxit i molt sovint entre els nostres adolescents. Com fem les nostres celebracions, quines piulades escrivim, quins àudios gravem, quins eslògans cridem, com respectem l’adversari, com gestionem les persones com a recursos humans per a la colla, etc.

Tot això també hauria de formar part de l’avaluació final que fem d’una temporada.

IV. Conclusió

Les colles castelleres, com ja hem assenyalat, tenen unes característiques que les fan úniques. Molts dels seus components hi han crescut des de ben petits i s’hi han fet grans. La relació és continuada i per molts anys i la convivència amb gent diversa és única. Tot plegat conforma un tresor que hem de preservar i actualitzar contínuament, fidels al nostre passat. No el malbaratem.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Esquerra Republicana ha de dir prou

Vaig ser militant d’Esquerra Republicana durant gairebé vint-i-tres anys. Vaig deixar-ho de ser en l’època del segon tripartit. M’he mantingut fidel a l’ideari d’ERC i hi he col·laborat des de la meva independència des de llavors. No he militat en cap altre partit, ni ho faré, però vaig tenir ocasió de parlar fa anys amb l’Oriol Junqueras per animar-lo a presentar candidatura a la presidència d’ERC i he parlat amb ell, junt amb altres persones, en dues ocasions més des que va ser escollit per liderar el partit. Crec que la nova direcció d’ERC és la que li cal al partit i sobretot al país. Faig aquesta introducció per situar al lector respecte al meu pensament.

Crec que l’acord que va fer ERC amb CiU a l’inici d’aquesta legislatura va ser una decisió encertada. Sobretot pel contingut de l’acord i pel fet de no entrar al govern. Crec que amb la idiosincràcia de CiU, el fet de comprometre’s en una sèrie de punts amb ERC ha fet que els convergents es mantinguessin fidels als anhels del poble, si més no d’una majoria important de la ciutadania. Mai m’he refiat de la voluntat de CiU d’arribar fins al final. Crec que la voluntat de CiU de fidelitat a la ciutadania és purament conjuntural.

Mai com ara el poble havia llençat un repte democràtic de tanta transcendència com ho ha estat fent ara. El suport d’ERC ha estat crucial per mantenir a CiU en aquesta fidelitat. L’heterogeneïtat interna de CiU fa que la federació entre aquests dos partits, Convergència i Unió, sigui de conveniència.

Ara, des del meu punt de vista, ha arribat l’hora de la veritat. Hi havia un consens important entre sis partits que donaven suport al dret a decidir del poble català i que passava per posar els instruments necessaris, legals i legítims, per facilitar que el poble pogués manifestar la seva voluntat democràtica de constituir-se o no en un nou estat independent. Tots, el poble i els sis partits, érem conscients de les traves que el poderós estat espanyol ens posaria. Teníem, però, el ferm determini d’anar apurant cada pas per tal d’arribar a l’objectiu principal de facilitar a la ciutadania de Catalunya la possibilitat d’exercir el nostre dret a decidir. El referèndum no ens el deixarien fer, ho sabíem, però el nostre Parlament va voler deixar-ne constància enviant tres representants a les Corts espanyoles per demanar el traspàs de les competències estatals per poder-lo celebrar. Sabíem que ens dirien que no, però volíem deixar-ne constància.

Seguint els consells del Consell Assessor per la Transició Nacional vam seguir el camí aprovant una llei de consultes no refrendàries sobre la qual se sostindria una convocatòria de consulta al poble català. Sabíem que això també ens ho impedirien amb un recurs al Tribunal Constitucional. Així ha estat. En aquesta qüestió sempre he criticat que tenint la llei preparada abans de l’estiu la congelessin fins a finals d’estiu per tirar-la endavant. Crec que s’havia d’haver aprovat immediatament per tal que pogués ser impugnada ràpidament pel govern espanyol. Contràriament, es va decidir mantenir-la al congelador i aprovar-la el 26 de setembre passat. Crec que va ser un error esperar tant perquè ens limitava els temps de reacció en haver estat decidit ja de fer la consulta el 9 de novembre.

Votar el 9 de novembre de forma legal i irrevocable només era possible si es feia a través d’una convocatòria d’eleccions després de la dissolució del Parlament. Aquesta potestat tan sols era en mans del President de la Generalitat. I no la va exercir.

Ara, enlloc de mantenir el pols i seguir desplegant el decret de convocatòria fins al límit, el govern de la Generalitat ha decidit en solitari tirar endavant una pseudoconsulta que, diguin el que diguin, és una repetició del que ja vam fer a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2010 i a partir d’allí en altres poblacions catalanes. La diferència amb la que ens proposa el govern ara és que aquesta d’ara té el suport governamental i aquella va ser una iniciativa ciutadana amb suport municipal. La utilitat d’aquelles consultes populars ja l’hem amortitzat. Repetir-les ara no treu cap a res. Ara, com llavors, només es mobilitzarà el vot independentista i tinc dubtes que en tota la seva totalitat.

El govern ha convertit el 9N en una fita quan tan sols era un instrument. El poble de Catalunya porta quatre anys exercint com mai actes testimonials de gran impacte que buscaven culminar en un acte polític de gran transcendència. L’emancipació política de la nostra nació per constituir-se en un estat independent. Per això hem omplert carrers i carreteres de milers i milions de ciutadans des del 2010. La nostra finalitat era l’acte polític final, l’acte de sobirania que reclamem i que sembla que el nostre govern mai no es decideix a culminar.

La pseudoconsulta del 9N que s’ha tret de la mànega el govern de CiU no serveix de res. Només intenta que tingui utilitat per a ell. Com a poble no ens cal demostrar més la nostra voluntat. L’únic que ens resta és exercir la nostra ciutadania en un acte legítim i legal que comptabilitzi fidedignament si els independentistes som majoria o no al nostre país. I això, en el context de l’Estat Espanyol, no hi ha altra manera que fer-ho a través d’unes eleccions al Parlament de Catalunya.

La candidatura unitària que proclama CiU només té interès per a CiU. Per salvar els mobles com a partit/federació. El que necessitem els ciutadans i ciutadanes és que cada partit presenti en el seu programa clarament quina és la  fita nacional que pretén pel nostre poble i com i quan assolir-la. Amb aquesta claredat programàtica, la ciutadania donarà a cadascú la força que decideixi i si agrupem forces suficients i coincidències actuar en conseqüència. Crec que sumarem més en llistes ideològicament coherents que no pas amb una llista unitària. Al “tots amb el president” que proclamen els convergents, jo hi contraposo “tots amb el poble”.

Tinc el convenciment que CiU té la determinació d’esgotar la legislatura, tot esperant una millora econòmica que els situï en unes millors expectatives electorals. Si es pot mantenir amb el suport d’ERC millor, però sinó ho intentarà fer amb altres. Els socialistes ja s’han ofert i fins i tot ho faria el PP.

Si el nostre govern no ha estat disposat a mantenir fins al final el pols democràtic amb el govern espanyol per tal d’intentar consultar al poble amb fidelitat a la seva pròpia legislació, creieu que serà capaç d’afrontar un repte tan important com fer un acte de sobirania final i necessari per arribar a la nostra meta? Jo no ho crec. Primer perquè dins la seva federació de CiU no tenen un objectiu compartit. Segon perquè ja hem vist que es va arronsar ràpidament davant la suspensió de la llei de consultes tot suspenent per voluntat pròpia la campanya per la consulta sense comunicar-ho als altres partits compromesos amb la consulta. Tercer, perquè ha abandonat la unitat d’acció amb la resta de partits perquè ha convertit el 9N en una fita i no en un mitjà. I quart, CiU no s’atrevirà a convocar unes eleccions en les quals hagi de fer una proposta d’ambició nacional per divergències en el seu interior.

Per tot plegat, demano a ERC que, un cop passada la pantomima de consulta del 9N a la qual, en aquests moments, no crec que jo participi, doni per acabada la seva col·laboració amb el govern i per trencat l’acord de governabilitat signat amb CiU el desembre de 2012. Motius n’hi ha de sobres. No hi ha convocatòria de consulta, tan sols un anunci que hi haurà un procés participatiu el 9N, amb garanties dubtoses en quant a la participació i validesa dels resultats, en donar per morta la convocatòria inicial. No hem avançat en les estructures d’estat necessàries. No hi ha una clara voluntat del govern en seguir els diversos escenaris proposats pel Consell Assessor per la Transició Nacional, Etc.

Si el govern vol cercar noves aliances ja s’espavilaran. Si volen ser conseqüents amb el seu compromís hauran de convocar eleccions.

Possiblement jo estigui equivocat, però aquest és el meu posicionament.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Envia un comentari

Sóc de la Joves i m’agrada opinar

Sí, com molts dels meus companys i companyes han piulat i repiulat les darreres hores, “sóc de la Joves”, a les verdes i les madures, quan va bé i quan va malament. Només faltaria. Posar en dubte la fidelitat a una camisa que hom vesteix lliurement és insultant. La camisa i el seu color és l’expressió visual d’un sentiment. És l’expressió d’allò que ens uneix en aquest sentiment.

Dit això, em fa por que darrere aquestes proclames, s’hi amagui un velat intent de no aprofundir en l’autocrítica. He esperat a que el disgust i la decepció del concurs que vam viure ahir s’esvaeixi i s’assereni. Però ahir mateix ja vaig tenir un tast que alguns no toleren l’autocrítica. Sóc dels que penso que no es progressa i no s’avança sense la revisió de les nostres accions o decisions. Alguns confonen aquest exercici com un atac a les direccions de qualsevol organització o entitat. Jo no faré autocrítica de les organitzacions o entitats a les quals no pertanyo. En aquest cas seria una crítica. L’autocrítica es fa envers quelcom que hom estima. I massa sovint tinc la impressió que en general no estem preparats per a l’autocrítica. Ens prenem aquesta com un atac personal a algú o com una manca de fidelitat a la pròpia organització.

Ahir la Colla Joves va decebre. Va decebre als seus propis membres i va decebre als afeccionats. Uns i altres confiaven molt més en nosaltres del que vam mostrar a la plaça. Algú es pot estripar les vestidures per fer aquest reconeixement? El món casteller sap el què valem. I ahir els vam decebre. Els propis xiquets i xiquetes de la Joves sabem el què valem, i així vam viure una decepció. Per què negar una evidència?

El que ens distanciarà d’una organització poc seriosa serà afrontar les causes que van fer que ahir no donéssim la talla en el concurs de Tarragona i no repetir un mantra prou conegut que carrega qualsevol mal resultat a la mala sort. Només ens faltaria repetir aquell tòpic que tan sovinteja i que intenta explicar qualsevol desgràcia en el món del futbol, aquell “el fútbol es así” o el “esto es fútbol”.

No sé el percentatge que la sort té en l’èxit o el fracàs. El que sí que sé és que la nostra tasca principal és treballar per deixar el mínim marge a la sort.

La meva intenció en escriure aquest article era exposar breument el meu pensament sobre si havíem fet prou bé aquesta feina de deixar poc marge o el mínim marge a la sort. Però vistes algunes reaccions d’ahir a la plaça davant la més mínima autocrítica, m’ha semblat més important parlar del dret a expressar les opinions pròpies sense ser titllat de negatiu o de no tenir una fidelitat prou ferma envers uns colors. Penso que després de trenta-tres anys no em cal certificar la meva fidelitat a la meva colla. Penso que després de lliurar la meva filla a la colla perquè s’enfili castell amunt ningú pot discutir aquesta fidelitat. No confonem fidelitat amb manca d’opinió i dret a expressar-la.

Dit tot això, evidentment m’afegeixo al crit de visca la colla Joves. Però una colla Joves ben viva, dinàmica, capaç de resoldre les seves pròpies debilitats i veure la seva fortalesa en tots els seus membres i la diversitat de les seves opinions, però que sap anar a una per aconseguir els seus objectius. I això que dic de la Joves ho podria dir d’altres organitzacions, però com no pot ser d’altra manera, parlo de les que estimo i a qui desitjo els millors dels èxits.

 

 

 

 

 

Publicat dins de General, Personal, Valls | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Debat de Política General al Parlament de Catalunya (Exposició del President)

No he pogut seguir el debat de política general del Parlament de Catalunya, però sí que, acabada la jornada laboral, he pogut sentir l’últim tram de la intervenció del President Mas i per ràdio les primeres reaccions dels grups parlamentaris abans del debat de demà.

El primer que diria al respecte és que aquest tipus de debats habituals als parlaments de tot el món semblen tots ells tallats pel mateix patró. Diria que força previsibles. El governant acostuma a fer una exposició força optimista de la situació del país i l’oposició acostuma a dibuixar un panorama desolador. Amb alguns matisos, tots funcionen, si fa no fa, igual.

Diria que el President Mas no s’ha excedit gaire sobre aquest patró. Per comparació, diria que el senyor Rajoy en això l’avantatge en escreix. Aquest dibuixa un panorama en consonància amb aquell “España va bien”. El President Mas m’ha semblat més mesurat. Ha dit que les coses comencen a anar millor.

Els que som vius en aquests moment, si més no la majoria, diria que hem viscut la pitjor crisi mundial que mai hem viscut. Jo que dedico una petita part del meu temps al voluntariat en el tercer sector no seria tan optimista i no diria que les coses milloren, simplement no empitjoren i amenacen de cronificar-se en un segment important de la nostra població. Personalment no puc queixar-me de la situació familiar en plena crisi. A casa entren dos sous que no són res de l’altre món, però que ens permet albirar amb esperança el futur. Jo no diria que les coses estan millorant. Més aviat diria que les dades macroeconòmiques ens permetrien dir que les coses sembla que no empitjoren més. La crisi tan profunda que hem patit i que estem patint, sembla que no s’aguditza, però és tan profunda que veure i palpar una millora real en la vida personal i col·lectiva de la gent del nostre país tardarà temps.

En definitiva, no m’ha semblat que el President Mas hagi dibuixat un panorama pletòric, però sí que ha volgut veure el got mig ple. L’oposició demà farà tot el contrari. Ho pintaran tot negre. En part és la feina que els toca, però no crec que tampoc es correspongui amb la realitat. Tardarem anys a refer-nos i tant de bo no sigui per tornar a caure en els mateixos errors.

Caldria també fer una lectura política de la situació econòmica del nostre país en el context de la gran crisi mundial. En aquests moments, som el que som. Una nació que legalment és una comunitat autònoma espanyola amb els recursos limitats. No podem finançar-nos en els mercats externs i el que rebem del nostre estat actual és amb interessos. Rebem un tracte fiscal injust que no ens permet resoldre els problemes socials i econòmics de la nostra gent. Ni els podem ajudar com correspondria, ni podem fer una política econòmica i d’inversions com ens pertocaria. Només si els catalans decideixen constituir-se en un estat lliure i independent tindrem al nostre abast els recursos necessaris i les fonts de finançament provinents dels nostres impostos i del mercat exterior.

Les persones que busquen feina i no en troben, les persones que han estat expulsades del sistema i han caigut en un pou immens del qual els serà difícil de sortir-ne. Les persones dependents i els que en tenen cura, el nostre sistema de salut pública, el sistema educatiu, necessiten més suport econòmic.

Del tema sobiranista, tot i que en tinc opinió, no en parlaré per no entorpir la necessària unitat que salvaguardi el procés.

Bé, demà segon capítol, a veure si algú ens sorprèn per la seva originalitat i per sortir dels estereotipats debats parlamentaris.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Vacances

Les meves vacances d’estiu estan arribant al final. Després del Sant Fèlix, Sant Ramon em donarà l’últim dia de repòs vacacional. Però no estic trist, ni m’agafarà aquella depressió o estrès de després de vacances que diuen que agafa a alguna gent.

Aquestes vacances les he fruit com intento fruir tot el que faig, posant-hi els cinc sentits. Aquest any no he viatjat. Les he passades a casa amb la família. M’agrada viatjar, molt. No m’agrada fer el turista, gens ni mica. Per mi viatjar és quelcom diferent. Els catalans tenim una expressió molt maca que defineix el viatge, en diem “conèixer món”. M’agrada conèixer món, amb tot el que això implica. Nous paisatges, nova gent, noves cultures, també amb els cinc sentits. És tot un plaer. Per alguns, el viatge es converteix en fer el turista. Aquests dies n’hem tingut notícia de primera pàgina a la Barceloneta. Per alguns el viatge és una fugida, una oportunitat per fer allò que no gosaries fer a casa teva. Jo quan viatjo no faig res especial, ni res que no faria estant a casa. Conec món, aprenc i assaboreixo aquest aprenentatge. Enguany, però no tocava. Però hi ha viatges exteriors i viatges interiors, i aquests darrers no els deixo mai de fer.

Durant aquestes tres setmanes he fet de pintor, de paleta, de jardiner, he llegit, he escoltat música, i òpera. Això últim malgrat les queixes de les meves filles, acostumades a un altre tipus de música. De fet, res que no acostumi a fer la resta de l’any. Però durant les vacances el que hi ha de diferent és que deixo les meves obligacions laborals. Això sí que és propi de les vacances. Ben mirat, les vacances no deixen de ser un tast anticipat de la jubilació. Alliberar-se de les obligacions laborals per crear obligacions d’un altre tipus. He llegit molt menys que l’estiu passat. Però no em preocupa, tinc tota la vida per seguir-ho fent. He fet, deia, múltiples coses, però altament concentrades en un breu període de temps. M’he cansat i he descansat.

Però la vida no és tan sols fer. Encara que no ho sé del cert, vacances deu tenir la seva arrel llatina en el verb “vacare“. I això em trasllada al “vacare Deo” monàstic. Una expressió que breument significa buidar-se per omplir-se de Déu. I com que els de casa ja em coneixen prou, també he aprofitat aquests dies per buidar-me per omplir-me de tot. De fet, ho he intentat fer tota la meva vida. A casa els fa gràcia quan els parlo de la “santa vagància”. Del no fer res. D’aturar tota activitat física i mental i observar. Els fa gràcia que quan passegem jo vegi coses que ells no veuen. O quan estem asseguts parlant em fixi en una família d’orenetes que reposen en un fil elèctric i compti els membres familiars i em fixi com es relacionen. O escolti el cant d’una cadernera o vegi una sargantana prenent el sol en un marge en el qual ells ni tan sols s’havien fixat. O em quedi meravellat davant la bellesa d’una flor que aviat es pansirà.

Recordo un estiu que sopant al jardí ens visitava un dragonet que es dedicava a caçar davant nostre tota mena d’insectes. El vam batejar amb el nom de Guillem. En Guillem mai faltava a la cita. Cada vespre apareixia en el mateix punt de la façana, prop del llum que ens donava claror en plena foscor. Allà en Guillem ens instruïa en l’art de la caça. I era tot un artista. Sempre encertava els seus atacs. Tota la família seguia les proeses d’en Guillem. Fins que un dia en Guillem no va aparèixer més. Allò ens va sobtar. Pensàvem que potser s’havia adormit. Però al dia següent tampoc va acudir a la cita. Uns dies més tard el vaig trobar ja mort al jardí, prop de la seva àrea de caça. Ja havia fet la seva funció, l’havia fet bé i podia abandonar aquest món satisfet. Gràcies a en Guillem, la meva família ja no s’esgarrifa quan dins a casa trobem un dragonet, una sargantana o una aranya. Ens va ensenyar allò que mai podrem aprendre en un llibre de text. Sense proposar-nos-ho la família va aprendre a observar sense cap objectiu, per pur plaer i sense finalitat.

Em faig gran, ho sé i penseu bé. A part que desbarro, el meu cos envelleix, necessito menys hores de son, menjo sense excessos. A vegades penso que si visqués a Pennsylvania potser seria un Amish, un home senzill. Un bitxo rar. Bé, això ja ho sóc aquí. Sí sóc feliç perquè acaben unes vacances i es reprèn la rutina necessària que omple els nostres dies. Però ja sigui en la rutina, ja sigui en les vacances, es tracta de ser feliç. Estimar i sentir-se estimat, fins i tot quan no m’ho mereixo. Com podria estar trist davant de tot plegat. I com que ja n’hi ha prou de repapiejar doncs apa, cap a fer el dinar amb els cinc sentits. Tot i que ja sé que les meves filles em diran: “Papa, això hi ha per dinar?”. El que deia, buidar-se perquè elles i la meva dona ho omplin gairebé tot, això sí , deixant un raconet per moltes altres coses meravelloses que la vida ens dóna, tant si estem de vacances, com si estem ocupats, mirant de no estar mai preocupats.

Publicat dins de Personal | 1 comentari

Va, fort aquí, eh!

Aquest és el crit que la meva filla Xènia fa al minut 3:35 en el vídeo que acompanya aquestes ratlles a les manilles del Dos de Nou intentat per la Colla Joves en la diada del Firagost d’aquest any. Feia anys que la Joves no portava a plaça aquest castell. Després d’assajos intensos, carregats d’il·lusió el volíem completar per la Firagost. El crit de la meva filla és l’expressió d’aquesta il·lusió. Una il·lusió no pas mancada de respecte per l’envergadura i la complexitat d’aquest castell. Una obra d’enginyeria que necessita que cada peça faci la seva funció sobre una base immensa de gent que aguanta a baix esforçadament, però també il·lusionada i que té una exigència rítmica important a l’hora de bastir-lo.

La il·lusió i l’esforç no s’ha vist compensat. El castell, des del meu punt de vista, no mostrava gaires punts de feblesa. Però canvis de darrera hora forçats per alguna absència en el pom de dalt, ha introduït una certa desconfiança en la part més delicada del castell, el pom de dalt sencer. Una enxaneta que diu que no a darrera hora, una aixecadora que no hi era, han deixat la colla amb el dubte de què hagués passat si el castell hagués tirat amunt. Especular sobre això no paga la pena, cadascú es quedarà amb la seva opinió i les seves impressions.

La decepció normal que la colla sencera sent en aquests moments és ben normal. Ara el què cal, és positivar aquesta decepció. Hem treballat amb intensitat, teníem motius per estar il·lusionats. Ara és quan cal demostrar aquesta capacitat de resiliència que tantes vegades la colla ha demostrat. Cal seguir i persistir.

A part de les qüestions tècniques que pertoca analitzar als experts, m’atreviria a suggerir alguns aspectes que en la meva opinió ens caldria millorar. Ho faig sense altra voluntat que posar a disposició algunes reflexions per si algú les vol recollir.

El primer és el de constatar que una colla no hauria de dependre del fet de comptar amb una persona o no. Seria bo que un castell o un pilar no depengués d’una sola alineació. Seria bo que un mateix castell fos assajat per més d’una canalla, per més d’un pom de dalt. Sovint ens acomodem en persistir en aquells o aquelles que ja ens ho fan bé i no aprofitem per assajar i donar oportunitats a d’altres que amb entrenament i esforç ens podran donar un resultat igualment òptim. Sabem que un castell només el podran fer unes persones determinades, però no estaria de més disposar de més d’un joc que ens doni més marge de maniobra. Penso que això ens permetria fer front a imprevistos de darrera hora i a prendre les decisions estratègiques que ens interessin a cada moment sense que això minvi les nostres possibilitats, ni la nostra confiança. Això que sovint fem en la part baixa del castell, sovint costa més de fer-ho en la part alta.

Potser també seria bo que quan s’assaja un castell amb folre i manilles, novedós per molts castellers i també per molta de la canalla que hi puja, aquests tinguin l’oportunitat de pujar per damunt d’un folre i unes manilles abans de portar el castell a plaça. Potser algú pensa que això és una bajanada. Potser sí, però jo crec que no costa res que en algunes ocasions en què es posen folre i manilles als assajos, també es pogués coronar amb la canalla encara que el castell fos incomplert o més baix. Potser així veurien amb més normalitat el pujar per sobre d’un folre i unes manilles i s’acostumarien al ballet que aquest tipus de castell sol fer.

I una última consideració referent al calendari casteller. Aquesta és una qüestió batuda i debatuda de fa temps. Unes colles van de vacances, altres afluixen el seu ritme en un període determinat i altres el mantenen. A la Colla Joves Xiquets de Valls la situaria entre les segones. El mes de juliol de la Joves acostuma a ser de baix perfil, no tant pels assajos, sinó per les sortides. A llarg termini, jo crec que això no té massa repercussió, però sí que el té a curt termini. Tenint en compte el calendari casteller vallenc (Sant Joan, Firagost, Onze de Setembre i Santa Úrsula) penso que la Joves es veu amb la necessitat d’apretar l’accelerador a principis d’agost, venint d’un juliol més aviat relaxat. I això a curt termini és un hàndicap. No és el mateix un assaig que una actuació. Podem assajar folres, manilles, etc, però si no les portem a plaça durant un mes i de cop ho hem de fer pel Firagost ens causa, sovint, més d’un problema. Això no passa a altres colles que mantenen un ritme i un rodatge amb castells folrats i de nou durant el juliol. Sé que això és molt opinable, però aquesta és la meva opinió. El món dels castells és anàleg al del futbol en el fet que hi ha tants caps de colla com amants dels castells, de la mateixa manera que hi ha tants entrenadors com afeccionats al futbol. Per tant, no crec que ningú s’enfadi si discrepa de la meva opinió. Per sort, jo sóc un simple xiquet de Valls sense cap responsabilitat en la direcció de la colla. Per aquesta tasca ja tenim les persones a qui hem confiat aquesta responsabilitat i a les quals dono des d’aquí tot el meu suport.

Acabo amb el crit de la meva filla “Va, fort aquí, eh”. I una altra demanda que li ha fet al Cap de Colla: “Aquest castell el vull fer, eh”. Doncs això, una ensopegada, un núvol en el cel, o un entrebanc en el camí no és motiu suficient per aturar-nos. Estic segur que passats els primers moments de decepció, no ens aturarem. Aquest castell el volem fer. Un record molt especial per tots els que han hagut de rebre atenció sanitària.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Palestins, israelians i catalans!

Parlar del conflicte àrabo-israelià en quatre ratlles és un intent poc menys que arriscat. S’han escrit llibres i llibres, pàgines i pàgines sobre el conflicte actual, el seu origen i la seva història. Bons autors ho han fet arreu del món i també a casa nostra. Els uns ho han fet prenent partit, altres d’una forma més objectiva i imparcial, si això és possible. Malgrat l’arriscat de l’exercici, ara que el conflicte ha tornat a les primeres pàgines dels mitjans, m’hi atreviré.

El conflicte neix el segle passat, tot i que fruit de diverses propostes teòriques que ja podríem trobar a finals del segle XIX. El sionisme i els seus precedents havien teoritzat molt sobre la pàtria dels jueus. Els uns l’ubicaven a Palestina, altres fins i tot, proposaven nous territoris que poguessin acollir la diàspora jueva, La mateixa Alemanya nazi havia pensat de trassladar els seus jueus a Madagascar.

Com que no pretenc fer una classe d’història no insistiré més en aquesta qüestió. Però sí que cal fixar la nostra mirada en la situació creada arran de la segona guerra mundial i l’intent d’extermini dels jueus per part dels nazis amb la seva «solució final». La realitat descoberta pels aliats en alliberar els camps d’extermini nazis va crear en les consciències occidentals un sentiment de culpa acomplexada. Calia retornar als jueus una dignitat que els nazis havien arrebassat i que Europa en general havia practicat al llarg dels segles amb diferents rebrots d’antisemitisme. Pren força la necessitat de reparar aquest anitsemitisme europeu atorgant als jueus una pàtria a Palestina.

Onades de jueus deambulant per les diferents ciutats europees posaven de manifest la culpa d’occident envers els jueus. Alguns d’aquests refugiats ja havien emigrat cap a terres palestines amb la intenció de construir-hi la seva pàtria. Diferents organitzacions i líders jueus emprenen una lluita contra els britànics que dominaven la Palestina de meitat del segle XX i que havien reforçat la unitat àrab en contra del domini turc. Com sempre, la política internacional és un joc d’interessos variable en funció de cada moment. L’allau de refugiats jueus que arriben constantment a Palestina comença a preocupar també els àrabs que hi vivien. Les campanyes de líders com Ben Gurion i altres i del Gran Muftí de Jerusalem s’intensifica contra els britànics i entre ells mateixos. Els jueus s’organitzen en kibutz socialitzants i com a nuclis de defensa. La violència esclata amb força i els britànics han de marxar. Les Nacions Unides acorden la creació d’un Estat jueu i un de palestí que compartiran una terra ancestral. Som a l’any 48 del segle passat. Els jueus ràpidament, no sense dissencions s’afanyen a crear el seu estat mentre els àrabs no, i aquests es dediquen a intentar destruir l’incipeient estat jueu. Ràpidament es posa de manifest la capacitat dels uns i altres.

Un tret històric de la regió és la divisió permanent entre els àrabs que només en diverses guerres són capaços d’unir esforços efímers i que una vegada rere altra pateixen derrotes flagrants a mans dels israelians. Amb el pas del temps, els diversos estats àrabs divergeixen en la política a seguir envers l’Estat d’Israel. Els uns s’hi aproximen teixint aliances i acords i altres es desentenen dels palestins. Cal recordar els centenars de milers de palestins que viuen en els països àrabs limítrofs com a refugiats. Hi viuen tan indignament com els mateixos palestins de Cisjordània i Gaza. En trobem a Síria, Jordània, el Líban i altres països àrabs.

Amb el pas del temps, el nou Estat d’Israel es consolida i es converteix en una potència econòmica i militar. Augmenta la població amb onades de nous israelians provinents de Rússia i d’Àfrica.

Fins aquí la història, resumida, simplificada i pinzellada. Crec, però, que a grans trets recull l’origen de la situació actual del conflicte. Si algú en vol saber més té al seu abast una completa documentació bibliogràfica sobre la qüestió.

Però a mi no m’interessava fer un repàs a la història, sinó analitzar els diferents posicionaments que arreu hi ha sobre el conflicte i mirar de treure’n algunes conclusions. Aquesta mateixa setmana hem pogut viure al Parlament de Catalunya un debat sobre el conflicte. Com en tantes altres ocasions en que es parla de la qüestió, penso que els diferents posicionaments, ja siguin de polítics o d’opindors de mitjans convencionals o a les xarxes socials, tendeixen a la simplificació de la qüestió. I ja sabem que quan les situacions complexes se simplifiquen, les solucions són inoperants per simplistes. Tothom pren partit per uns o altres obviant les raons que assisteixen els uns i els altres. Raons que haurien d’anar acompanyades de l’asumpció de responsabilitats en les decisions errònies d’un i altre costat. Error d’estratègia, de mètode i de càlcul polític.

De tot plegat en trec algunes conclusions que segurament no acontentaran ningú.

Durant més de mig segle, els israelians s’han dedicat a construir i enfortir el seu estat, mentre els palestins i els seus aliats s’han dedicat a intentar destruir-lo, deixant de banda la construcció del seu propi estat.

Durant tots aquests anys, els israelians s’han mostrat units en la defensa del seu estat, mentre els palestins i els àrabs en general s’han mostrat dividits segons els interessos dels seus propis estats i amb fortes divisions internes dins els seus propis estats, cosa que s’ha posat de manifest amb tota la crudesa en aquests darrers anys. La guerra del Líban, la preocupació jordana envers un estat palestí, les divisions a Síria, les lluites religioses entre sunnites i xiïtes, el fracàs del panarabisme egipci, etc.

Israel ha assentat el seu estat sota formes democràtiques, mentre els seus veïns àrabs han mantingut règims feudals i totalitaris que han sublevat part de la seva ciutadania.

El suport internacional a Israel s’ha basat més en principis estructurals i el suport als àrabs ha estat d’un caire més conjuntural. Les aliances dels àrabs s’han sustentat més en l’òrbita soviètica debilitada en les darreres dècades i Israel ha enfortit l’aliança sòlida amb els Estats Units. Els estira i arronsa d’Israel i els Estats Units no han posat mai en perill aquesta aliança sòlida.

Tots aquests aspectes tenen a veure sobretot amb l’estratègia de cadascú, Una aliança internacional sòlida enfront una aliança feble i de base molt conjuntural. Ni els pitjors moments en les relacions entre israelians i nord-americans han posat en risc la seva aliança, mentre les aliances dels àrabs i entre els àrabs salten contínuament pels aires.

És des d’aquesta visió que hom posa en dubte l’oportunitat del debat d’aquesta setmana al Parlament de Catalunya. Crec que el debat hauria hagut d’anar sobre altres qüestions relacionades amb el conflicte i no sobre el tema de boicotejar empreses israelianes o debatre sobre el dret a autodererminar-se dels palestins que ningú discuteix, de fet a l’autoritat nacional palestina només li falta el reconeixement com a estat amb unes fronteres ben definides. Un obstacle insalvable fins ara, però ningú qüestiona el seu dret a utodeterminar-se.

Anem al segon aspecte que m’interessa després de desgranar els encerts i errors d’estratègia geopolítica dels uns i dels altres, en la meva modesta opinió. I aquest fa referència als drets humans, a la violència i l’estratègia a curt termini.

Israel viola permanentment els drets humans dels palestins. El mur de la vergonya, la lliure circulació dels seus ciutadans, les represàlies indiscriminades contra la població palestina en una espiral d’ació-reacció, l’enderrocament de cases de famílies palestines, els bombardejos contra la població civil, l’ocupació de territoris palestins, els bloquejos econòmics i comercials que augmenten les penúries dels palestins i el seu odi envers Israel, etc. Això és inqüestionable i cal denunciar-ho permanentment. La comunitat internacional és incapaç d’aturar la contínua violació dels drets humans que Israel infringeix als palestins. El sistema internacional amb les Nacions Unides al capdavant és inoperant per aturar la desmesura israeliana que troba el seu suport en els Estats Units, encara que aquests critiquin a vegades la contundència israeliana.

Per la seva banda, els palestins no semblen haver après gaire cosa de la seva desgraciada història moderna. Derrotar Israel és missió impossible per a ells, però malgrat aquesta evidència, segueixen buscant les pessigolles als israelians. Unes pessigolles brutals, com l’assassinat dels tres adolescents israelians descobert fa pocs dies i que ha desencadenat la brutal reacció israeliana. Cada vegada que hi ha algun tipus d’acostament entre ambdós governs algú se n’encarrega d’engegar-lo a dida. Per als israelians la justificació del mur és fàcil. Des de la seva construcció els atacs amb bomba en el seu terrritori s’han reduït a la mínima expressió. Ara és el torn dels míssils de mitjà i curt abast. Però amb aquesta estratègia augmenten la ja desesperada situació dels seus propis ciutadans. L’estratègia de provocar la reacció israeliana no els ha reportat cap benefici.

La negació de l’estat d’Israel sembla que encara és ben present en el seu ànim, més que no pas la construcció d’un estat que els situaria de ple dret entre la comunitat internacional en la qual defensar amb més fermesa els seus drets.

Una potència invasora com Israel no pot al·legar operacions defensives en uns territoris ocupats de forma il·legal. Les operacions israelianes no són ni defensives, ni cerquen buscar els culpables dels assassinats de ciutadans israelians. Tan sols són operacions de càstig per humiliar encara més els palestins i mostrar-los el seu potencial.

Potser casos anteriors com el d’Irlanda podrien mostrar-nos possibles sortides al conflicte. Els irlandesos van veure’s incapaços de mantenir una revolta contra l’ocupant britànic amb expectatives de victòria, alhora que els britànics pagaven un preu prou car per la seva ocupació. Finalment la real politik es va imposar. Això sí, pagant un preu, com la divisió de l’illa. Una divisió, però, que a llarg termini pot trobar una solució final favorable als irlandesos. Posar èmfasi a la constitució de l’estat palestí hauria de ser el punt principal de la política palestina. Assegurant el respecte per l’estat d’Israel. Possibilitatnt un clima de confiança que a llarg termini podria beneficiar tota la regió. Evidentment, quedarien aspectes per resoldre, com Jerusalem, o el retorn dels expulsats palestins, etc. Però l’estratègia actual porta, en la meva opinió, al fracàs.

És fàcil des de la comoditat de casa nostra opinar sobre el conflicte a l’Orient Pròxim. Tant si s’opina en un sentit com en un altre. L’estat actual de la regió no es resoldrà en un sol dia. Però calen lideratges forts i pragmàtics, alhora que valents. L’experiència dels Balcans ens ho il·lustra prou bé. S’han creat diversos estats, malgrat la duresa del conflicte que van viure i que encara és ben present entre els ciutadans dels diversos estats. Però han progressat. Per tancar les ferides existents caldrà el pas de diverses generacions, ben segur, però han fet els passos necessaris per no caure en una espiral interminable de cronificació del conflicte.

No crec que des de Catalunya hàgim de prendre partit per cap dels dos bàndols. Hauríem de defensar la persistència d’un estat d’Israel al costat d’un estat palestí. Hauríem de condemnar la violació dels drets humans sigui qui sigui que els violi, sense cap mena de dubte. Si realment volem aportar el nostre granet de sorra per una solució sòlida no és a través de condemnes genèriques contra alguns i obviar les malifetes dels altres. Els palestins necessiten retrobar la seva dignitat i ésser respectats. Els israelians necessiten deixar de fer de la seva seguretat l’eix de la seva política. I això només s’aconseguirà tendint ponts de cooperació sincera, malgrat les dificultats. I això no amaga que qui s’emporta la pitjor part, ara per ara, són els pobres ciutadans palestins, que paguen la contundència israeliana i la poca intal·ligència dels dirigents palestins.

La violència a la regió tan sols aconsegueix ser punt d’atenció efímer a les portades dels diaris. Després ens n’oblidem fins al pròxim episodi i entremig el patiment de milions de persones atrapades en el conflicte ens resta oblidat en les nostres vides quotidianes.

Els progres del nostre país criden «Visca Palestina» i els altres, que deuen ser no tant progres diuen «Visca Israel». Jo que no dec ser ni dels uns, ni dels altres, vodria que palestins i israelians poguessin viure la vida en pau, preocupar-se i assegurar-se el seu benestar i enterrar la destral de guerra. Els segles XIX i XX semblaven dibuixar una Europa en permanent confrontació entre França i Alemanya. Si algú d’aquells temps ara aixequés el cap de la tomba, no es creuria el que el temps i la mútua confiança pot generar, que és molt més benestar que no pas la violència i l’odi permanent.

Publicat dins de Món | Etiquetat com a , | Envia un comentari