Un diumenge d’octubre

Avui un company de feina m’ha dit: et veig molt trist. Jo li he contestat: pensaments que em ronden.

M’ha dolgut que la meva mirada transmetés tristesa als qui m’envoltaven. La veritat, però, és que la meva ànima està realment trista. Portem dies d’indignació, de ràbia continguda. Milers de ciutadans catalans hem mostrat aquests darrers dies una ràbia continguda. Els fets s’han succeït de forma accelerada. La culminació de tot plegat va esclatar el primer diumenge d’octubre. Un diumenge que volíem ple de civisme es va convertir en un exercici continuat per conduir la nostra ràbia per viaranys no-violents i pacífics. Un poble alçat amb la bandera de la dignitat va ser violentat de forma brutal per uns personatges uniformats que no van amagar la bèstia que porten dins. Àvies i avis, persones de mitja edat i joves. Tots, sense distinció, van rebre els cops indiscriminats en diferents parts del cos, des del cap fins als peus. A la humiliació física hi van afegir la intenció d’humiliar-nos com a éssers humans. No ho van aconseguir. Quin poble, el nostre, interposant-se entre uns energúmens i una urna, tot i saber que en pagaria un preu ben alt. Un poble així té assegurat un futur esplendorós. Sí, vam aguantar amb una dignitat que abunda poc al nostre món.

Pagesos, advocats, mestresses de casa, bombers, mossos, professionals, treballadors. Una diversitat de persones que conformen el nostre poble, que construeixen cada dia la nostra nació.

Però no podem negar que tots aquests esdeveniments ens han causat una ferida profunda. No pas física, que a alguns també, sinó una de més interior. Una ferida que costa molt més de guarir. Les imatges que hem vist a la televisió, a les xarxes socials, han calat ben endins de cada un de nosaltres. Tenim dret a tenir por, però hem de mirar que duri poc, tot substituint-la pel coratge que els uns ens donem als altres. Aquesta unió de voluntats ens fa ferms i coratjosos. Però quan estem sols és una altra cosa.

Quan estem sols ens sobresalten  els dubtes, les pors acumulades en totes les nostres experiències viscudes, a les quals hi sumem les imatges que hem vist. Confesso que en els moments de solitud física em passen pel cap, una i altra vegada, les imatges de brutalitat i ploro. Miro de retenir-me i això fa que l’esclat sigui molt més intens. Cada vegada igual, són moments breus, però dolorosos. Veig la bèstia amb escuts, cascs, masses i porres. Veig les ciutadanes i ciutadans, persones que exerceixen la seva ciutadania, amb els caps regalimant de sang, amb les mans a la cara o tapant-se l’ull adolorit per l’atac de la bèstia. Els veig asseguts a terra en resistència passiva i no-violenta. Després els veig colpejats, arrossegats, amb els dits trencats. Ploro. Però tot seguit veig la dignitat davant la bèstia. I això em reconforta. La ràbia es dissipa, el coratge recupera terreny a la por i m’alço físicament i espiritual. No defalliré, no ho puc fer, tal com ells no han defallit. Sé que la meva ràbia es transforma en el coratge necessari per continuar encara més determinat. Me n’adono que la ràbia desfrenada i irracional se l’han quedada ells, els uniformats, la bèstia. Això la fa més perillosa, sí, però tinc el convenciment que la nostra força, la nostra raó, la nostra causa justa és molt més poderosa que la seva ràbia i bestialitat. M’alço amb tot un poble, qui em pot atemorir? I em dic que potser em trencaran tots els meus ossos, m’ompliran de blaus i deixaran el meu cos inflamat, però sé, ho sé amb certesa, que no em venceran, no ens venceran, ni convenceran. Mai, mai, obtindran la meva voluntat. Sé que no estaré sol i això em fa més fort. La confiança en la gent del meu poble, la gent dels pobles i ciutats veïnes i els de tota una nació, no deixarà que em faci enrere. Endavant, sempre endavant.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Els meus no!

La redacció del diari bull frenèticament. El cap de redacció donant instruccions als seus periodistes, els diferents responsables de departament organitzant els seus recursos materials i personals. El cap de fotografia del diari és conscient que el seu paper és crucial ja que la línia editorial del seu diari el té com a cap de llança per treure rendibilitat de la notícia. A Barcelona s’ha produït un atemptat terrorista. Les populars rambles han estat l’escenari d’un atropellament salvatge. Els vianants, molts turistes, han estat envestits per una furgoneta. L’escenari és perfecte per al diari. Cal arribar-hi de pressa per poder fer les millors fotografies. Cal estar amatents a les xarxes socials. Saben que aviat s’hi penjaran imatges fetes per altres vianants que no se senten interpel·lats a assistir ningú, sinó a gravar-ne i fotografiar-ne el patiment, els plors. Alguna es podrà aprofitar.

-  Vinga, nois, tots fora, i us vull enviant fotos impactants, no és l’hora de discursos. Ja sabeu el què la direcció espera de nosaltres. No vull dilemes ètics. Dispareu les càmeres i envieu-les a la redacció.

Ningú pregunta. Tots marxen. A la redacció comencen a rastrejar amb avidesa a Twitter.

L’Enric  és al seu despatx. Ja se sap, trucades a tot aquell que representi el poder. Tots eren de l’administració espanyola. Clar, en el cap de l’Enric, el director, no hi cabia la possibilitat que la gestió i investigació anés a càrrec del govern català, ni dels Mossos d’Esquadra. Alguns no li responen la trucada, algun, fins i tot, hi té una gravació a la bústia dient que estaven de vacances. L’Enric es desespera, no pot contactar amb ningú. Mentrestant el centre de Barcelona ple de turistes queda desert. Tothom es resguarda en hotels, restaurants.  Els Mossos d’Esquadra els demanen que s’hi quedin i no en surtin. Els serveis d’Emergències estan ja actuant sobre el terreny. Eficients i professionals, prenen el control de la situació. L’escenari és esfereïdor. Les víctimes ocupaven el centre de la Rambla. Els fotògrafs havien començat a actuar. A Twitter comencen a aparèixer moltes fotografies i molts rumors falsos. A la redacció comencen a triar fotografies.

-          Collons, que fort, exclamen des d’una taula!

-          No crec que això s’hagi de publicar, responen des d’una altra taula.

-          Tio, més val que callis, no te la juguis!

N’arriba una que és fenomenal, una noia agenollada davant d’un cadàver plorant pel que devia ser la seva parella. Necessiten una foto d’impacte per obrir l’edició del dia següent. La passen al cap de redacció i aquest al subdirector. El subdirector, l’Albert, entra al despatx del director. L’enric segueix enganxat al telèfon intentant parlar amb alguna autoritat espanyola. Algú li havia dit que eren els Mossos i el govern català qui portaven les regnes de tot plegat, però ell pensava que això canviaria en uns minuts.

-  Enric, li diu l’Albert, hem pensat en aquesta fotografia per obrir l’edició de demà.

El director penjat al telèfon li diu que està bé. L’Albert li ofereix la foto perquè hi faci una ullada. Ell diu que no cal. Que tirin endavant, que ja confia que el seu criteri s’adequarà a la línia editorial del diari.

A primera hora de la jornada la Rosa es lleva abans que el seu marit. Engega l’ordinador i vol veure l’edició del diari. L’Enric li havia dit que faria furor i seria un èxit. Mentre espera que s’obri la pàgina del digital pren un cafè amb llet per trencar el desdejuni. La pàgina s’obre i apareix la foto de la portada. No passa un segon i ella vomita sobre la pantalla.

-          Enric, Enric, què has fet?

-          Que no t’agrada guapa? És fenomenal!

-          Com has pogut publicar-ho?

-          Què passa?

-          Tu has vist la foto? Que no els coneixes? – diu la Rosa amb desesperació.

A la foto hi apareix una noia a qui la Rosa coneix prou bé, la xicota del seu fill. La seva cara és un poema mentre acarona el cap del Ferran, el fill de la Rosa estès al seu davant.

-          Com has pogut fer això, Enric? Els meus no!

 

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

Firagost amb polèmica?

fotografia de la qual en desconec l’autor (firagost 2017)

 

No entenc gaire la polèmica generada a Twitter sobre el Firagost casteller d’ahir. Trobo molt objectiva la crònica de l’Efren Garcia. Dos nivells a plaça em semblen inqüestionables avui per avui. Satisfacció i insatisfacció en una colla i una altra, també em sembla fora de dubte. Una colla acompleix els seus objectius, l’altra no aconsegueix el seu propòsit. La que no ho aconsegueix s’endú el castell més important, no hi ha dubte. Les expectatives dels uns es corresponen amb el resultat, en l’altra cas no. Per l’una és un pas endavant, per l’altra una frenada. El potencial de l’una i l’altra segueix essent on cada una el tenia. És normal, doncs, a partir del que vam veure ahir, que la Joves mostrés satisfacció i la Vella desconsol. Les diferents cròniques així ho ressalten.
Dit això, que em sembla objectiu, cadascú pot mostrar conformitat o disconformitat amb l’èmfasi que cada cronista hagi posat en els diversos aspectes. I cadascú pot ressaltar o menysvalorar el què li convingui.
A tall personal valoro el fet que els grans castells, per molt que hom cregui tenir consolidats tenen una dificultat afegida que pot fer fracassar qualsevol intent. Un castell massa obert, un baix amb dificultats, un folre que no treballa en condicions, etc. Aquestes coses es paguen més en els castells en majúscules.
Una colla va patir una reculada, sí, i una altra va fer un pas més.
Però posem-ho en la seva justa mesura. Que la passió no ens faci perdre la mesura.
Vaig discutir amb alguns companys i companyes, que estaven tan satisfets com jo, que detectava una certa mentalitat de colla petita en la celebració excessiva en la consecució del quatre de nou amb folre, un castell que fa trenta anys que fem. Castell de nou, sí, però bàsic per una colla que aspira a més.
Més enllà dels castells, doncs, de la seva valoració i importància, no podem oblidar que era una actuació vallenca, és a dir, una actuació on l’èxit o el fracàs es troba més enllà dels mateixos castells, una pugna on el fracàs dels uns és l’èxit dels altres i viceversa. Guanyar o perdre, la sensació d’èxit o fracàs a Valls va més enllà del valor estricte dels castells. I això aflora a la pell dels xiquets i a tota la plaça. Agradi o no agradi, s’entengui o no s’entengui.


Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

Castells: de persones a números!

Coneix totes les teories. Domina totes les tècniques. Però quan toquis una ànima humana sigues només una altra ànima humana. (Carl Gustav Jung)

Vaig entrar a formar part de la Colla Joves Xiquets de Valls el 1980, fa una eternitat. Jo no sóc d’aquells que exhibeixen els anys com una credencial de pedigrí. Per mi els anys són tan sols un reflex de fidelitat i, sobretot, d’intensitat amb la qual hom viu els esdeveniments del col·lectiu al qual pertany, tant els positius, en forma d’alegria i efervescència, com els negatius, viscuts amb frustració, ràbia i impotència. Aquests darrers, sobretot, s’obliden amb dificultat.

A la Joves, com a tot arreu, n’he viscut dels dos tipus. Sempre he superat l’èxit i el fracàs. Sí, perquè l’èxit també té els seus riscos, si no es valora i mesura adequadament. La meva implicació amb la Colla Joves ha estat, en anys passats, molt més intensa que no pas ara mateix. Va ser tan intensa que ja fa molt anys, massa anys, un company i jo vam presentar davant la Junta de la Colla un projecte treballat per portar la canalla. Parlo d’uns trenta anys enrere. En aquells moments la Junta va rebutjar la nostra proposta i en conseqüència no vam rebre l’encàrrec de responsabilitzar-nos de la canalla. L’argument principal que ens van donar era el de que les coses sempre s’havien fet de determinada manera i que no es podien canviar. Les nostres propostes anaven encaminades amb molts dels supòsits que avui dia es posen d’exemple en el món casteller actual.

Convençut que la crítica és l’única via que encamina al progrés, sempre he estat molt crític amb la meva colla, molts ho saben i bastants no ho han entès mai. Ho vaig viure en pròpia pell en la meva etapa com a responsable de la revista Foc Nou. Alguns veuen en la crítica un aspecte negatiu, quan el resultat del debat no pot ser altre que el del progrés. Mai he pretès posseir la raó i la veritat, però sí que sempre l’he buscat. La nostra colla és de les més antigues, no cal entrar en discussió ara, però he dit i he escrit més d’una vegada que, a més d’antiga, és antiquada. És la darrera de les colles en integrar-se en la modernitat castellera. De fet, una petita part de la colla no se n’ha adonat fins l’any passat. La resta em fa l’efecte que encara no se n’ha adonat o tanca els ulls.

A finals de l’any passat i començaments d’aquest, aquesta petita part que es va adonar que no havíem evolucionat al ritme d’altres colles, noves i no tan noves, va mobilitzar-se. Estàvem despenjant-nos de l’elit castellera i calia reaccionar. Es van fer diverses reunions dedicades, cada una d’elles, a temes concrets. La canalla era un dels temes més importants. Cadascú dels presents donava la seva opinió i es debatia. En alguna reunió es va arribar a dir que a la canalla no se l’ha d’escoltar. Alguns pensàvem que calia tot el contrari. Se’ls ha d’escoltar, de la mateixa manera que se’ls ha de parlar i ells també han d’escoltar. Hi ha moltes franges d’edat i en cada una d’elles hi ha la capacitat de raonar, d’explicar-se, de manifestar els seus anhels, les seves preocupacions, no com a adults, sinó com a nenes i nens, com a adolescents. Ells també necessiten les nostres explicacions i raonaments en les decisions que prenem i els afecten.

La meves filles van començar a veure castells ben aviat. La petita no en va tenir prou veient-ne i després de fer-li passar més d’un any demanant que volia fer castells la vam portar a la colla. Va començar directament a dosos. En va aprendre i ha pujat en tots els grans castells de la colla. Quan encara anava a dosos, va fer també el quatre de nou sense folre a sisens després d’haver-lo fet a dosos. Com a pare, he estat feliç veient la meva filla dalt els castells, no pel què feia, sinó perquè la veia feliç fent-los.

La canalla creix i arriba el moment de transició del pis habitual al pom de dalt al de quints (sisens en els castells de nou). Des del meu punt de vista, és un dels trànsits més difícils en els castells. És un nou aprenentatge, una posició diferent. L’assaig és el factor important. L’assaig és el lloc on s’ha d’ensenyar i aprendre, corregir posicions, preparar mentalment el xiquet o la xiqueta. Responsabilitat dels grans i ganes d’aprendre dels joves. No es pot obviar l’edat en què se sol donar aquest trànsit, l’adolescència; una etapa de descoberta de nous interessos, materials i afectius. Factors que en la meva opinió no es tenen prou en compte. L’adolescència és una etapa molt més difícil pels grans que no pas pels propis adolescents. No sabem per on agafar-los, com entendre’ls. Estan madurant entre noves descobertes, amb confusió, abandonant la pubertat; busquen el seu lloc en el món i demanen raons, que se’ls consideri ja grans sense ser-ho del tot.

Passar de dosos a quints no és fàcil. Neixen els dubtes, és com començar de nou. Saben que s’hauran de tornar a guanyar un lloc i saben, encara que no ho expressin, que necessitaran ajut i paciència.

La meva filla, des de l’any passat està en aquest trànsit. Era conscient que no pujaria tant com ho feia a dosos. Ho havia acceptat. Fins i tot havia passat una etapa de dubte, es preguntava si els castells la seguien omplint com en anys anteriors. Jo només li deia que ella havia de descobrir si els castells li aportaven alguna espurna de felicitat. Algun dia havia rebut algun càstig en forma d’exclusió i el va suportar, tot i que ella, i jo mateix, el consideràvem discriminatori en comparació a altres antecedents.

Va arribar, però, un dia en el què teníem una celebració familiar a la qual ella no va venir perquè hi havia una actuació nocturna seguida d’un assaig a la mateixa plaça. No va fer ni un sol castell, tot i haver-los assajat. Ho va suportar prou bé, gairebé estoicament. Ho sé perquè estàvem comunicats amb això tan corrent avui dia com el Whatsapp. Després, a l’assaig posterior, tampoc va participar en cap dels castells de l’assaig. Això ja la va revoltar una mica més. El que de debò la va indignar va ser el fet que ni durant l’actuació, ni durant l’assaig, cap responsable de la colla es va dirigir a ella per donar-li cap mena d’explicació al respecte. I jo em vaig indignar amb ella quan m’ho va explicar. Només un intercanvi de whatsapps i ja està.

Passen els dies i res. Esperava que algú es dignés a cridar-la per donar-li algun raonament. Res. Finalment, ella mateixa cita al màxim responsable de la colla. Queden junt amb una altra companya. Parlen, més aviat parla ella, segueix sense rebre un raonament racional. La seva companya participa. Conclusió final, si teniu problemes allà hi ha la porta. Una frase horrorosa que havia sentit més d’una vegada a la feina. Mai, però, l’havia sentit en una entitat o associació. Al carrer! és una expressió que en algun altre moment algú altre ha usat.

Així acaba una etapa castellera activa. Un final del tot immerescut, però ple de dignitat per part de la meva filla. L’espera un gran futur com a persona.

 

 

 

Publicat dins de Castells, Ètica, Personal | Desactiva els comentaris

I si fos veritat!

Han passat ja vàries setmanes des de l’aparició de la notícia de dos establiments dels Països Catalans que van impedir l’entrada a un grup de joves amb Síndrome de Down a les seves instal·lacions. Un a Lleida (en podeu recordar la notícia aquí ) i l’altre a Vinaròs (ho podeu veure aquí ).

La societat, en general, ha respost davant aquest tipus de discriminació amb sorpresa i enfurismada. Bé, no està malament. En el cas de Lleida es va justificar, per part de la propietat, tot argumentant que la presència d’aquests joves feia disminuir la facturació del seu local. No sé, ni queda clar en les diverses informacions que he llegit, si aquest argument té un caire preventiu o és fruit d’experiències anteriors. És a dir, no em queda clar si és un imaginari dels propietaris, temerosos que la presència dels joves  fes baixar l’afluència de clients, o bé si tenien ja l’experiència anterior que confirmés el seu argument.

L’argument és deplorable, sí. Em sobta, però, que cap mitjà de comunicació, cap analista social, hagi tingut la curiositat d’esbrinar si hi ha la possibilitat remota que la nostra societat, nosaltres mateixos, no fóssim pas una colla d’hipòcrites!

I si fos veritat? I si fos veritat que alguns de nosaltres escolliríem passar una nit de festa en algun lloc on no trobéssim els joves amb la síndrome de Down al costat de la barra prenent un refresc o enmig d’una sala de ball? I si fos veritat que alguns de nosaltres escolliríem passar les vacances en un hotel on no hi hagués un grup nombrós de nois i noies amb la síndrome de Down?

A mi em sembla que tractar de respondre aquesta pregunta és tant o més important que la mateixa notícia en si mateixa. Què fa que uns propietaris del sector del lleure justifiquin una actuació lamentable de la forma que ho han fet? Les seves paranoies? La realitat d’uns fets contrastats?

No sé la resposta, però em faig la pregunta. I m’inquieta!

Tinc alguna experiència al meu poble. Conec molta gent que es va mobilitzar i va donar suport a la campanya “Volem acollir” en favor dels migrants sirians i del nord d’Àfrica. Volem acollir, sí, però estem disposats a fer-ho al costat de casa nostra? El que he comprovat és que ens omplim la boca de bones intencions, mentre neguem la possibilitat que una entitat social que dóna suport a persones sense sostre,  o amb risc immens de vulnerabilitat, desarrelades, que mengen cada dia en un menjador social sense haver donat mai cap problema als veïns, s’instal·li als baixos d’un edifici. La justificació em sembla tan deplorable com el cas que tractem. I això és una realitat. Un cas verídic.

Som tots plegats una colla d’hipòcrites? I retorno al motiu d’aquestes ratlles. I si fos veritat que fugim dels locals que acullen persones diferents de nosaltres o amb característiques especials? I si fos veritat? Jo no en tinc la resposta, però estaria bé que algú amb més eines que les meves ho esbrinés.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 1 comentari

I ARA, QUÈ?

 

Fotografia de Carles Llop

Estic convençut que les ratlles que segueixen provocaran urticària a més d’un. A alguns que ja no els caic bé, a d’altres coneguts, o, fins i tot, a alguns amb els quals mantinc una bona relació. I és que tot seguit parlaré de castells, aquell tema que a Valls, massa sovint, provoca més d’una discussió acalorada entre companys i amics. Parlar de castells civilitzadament a Valls sembla missió impossible. Aviat ho tornaré a comprovar. Ja us adverteixo, però, que sigui la que sigui la vostra reacció, us estimo igualment!

Vaig anar al concurs de castells de Tarragona. Era la seva 26a edició. Un concurs apassionant fins al final. El resultat del concurs no em va sorprendre. Fa temps que sostinc davant dels meus familiars i coneguts que la millor Colla Vella no podria guanyar encara els Castellers de Vilafranca. No m’hi estendré. Felicitats a les dues colles, els vilafranquins colossals! Els rosats lluitadors. Menció especial, també, per la Jove de Tarragona.

Ocuparé aquest espai a parlar de la meva colla, la Joves Xiquets de Valls. Alguns entendran que els meus comentaris són fets sobre la colla que més m’importa, a la que desitjo des de fa 36 anys el bo i millor i els majors èxits. Altres, però, no ho entendran. Penso que seran bastants. A aquests només els diria que la prova de la meva estima incondicional és que la meva filla petita s’enfila als nostres castells des de fa cinc anys. Precisament, perquè l’estimo, vull que la meva colla sigui millor. I millor en molts sentits. Voldria que fos la millor, però en molts altres aspectes. Portem vàries ensopegades enguany. I cada vegada després de cada ensopegada llegeixo els mateixos comentaris i els mateixos discursos apel·lant a l’orgull i que ens aixecarem. Em semblen molt bé aquestes apel·lacions, però a mi m’interessaria més que algú m’expliqués com ho farem això, perquè fins ara, després d’haver-ho dit tantes vegades, encara no ho hem aconseguit.

Per aconseguir-ho cal primer reconèixer les nostres febleses. És imprescindible i necessari. Sense reconèixer-les i posar-les damunt la taula les nostres febleses no ens en sortirem. Les proclames quedaran en paraules buides i les febleses amagades.

Ens hauríem de preguntar de debò per què som la colla més irregular de les grans colles? He reflexionat i escrit moltes vegades sobre això. La Joves sempre pot sorprendre, sí, però cada vegada menys. Sorprendre amb l’exigent nivell actual és cada vegada més difícil. I en els darrers anys ho hem anat comprovant. I com que reservem uns pocs dies de la temporada per sorprendre, les probabilitats de fer-ho es redueixen exponencialment.

El ventall dels nostres castells es manté pràcticament inalterable en els darrers anys, fins i tot podríem dir que es manté a la baixa. No hem progressat. No som un exemple de regularitat. Les colles regulars no sorprenen. Progressen i consoliden el seu progrés. Nosaltres no. Al llarg de les nostres temporades sempre fem passos endavant i enrere, en això sí que som regulars. Potser la nostra programació de les temporades, actuacions i assajos, hi té alguna cosa a veure. Estic intentant descriure fets objectius. Crec que la majoria del món casteller i els afeccionats estarien d’acord amb l’objectivitat dels fets. Seríem nosaltres capaços d’acceptar-ho?

Sense acceptació no hi ha possibilitat de reacció. En el panorama casteller actual no hi ha lloc per les sorpreses per les colles que aspiren a estar a dalt de tot.

Els més pròxims m’han sentit comentar la meva sorpresa en comprovar que en els darrers dies no hem assajat els castells que molt probablement necessitaríem en el transcurs del concurs, com així ha estat. Em refereixo al 2 amb folre i manilles i als 3 i 4 de 9 amb folre. Ho trobo sorprenent.

Als responsables de la colla jo els diria que han d’escoltar la seva gent. A la gent de la Colla, vull dir. No només s’han d’escoltar ells endogànicament. Caldria un debat obert, en el qual no es mirés ningú com un enemic de la colla i es respectessin totes les opinions. On no es valorés segons qui opina, sinó el valor de l’opinió en si mateixa, independentment de qui l’emet.

Penso que hi ha persones que han fet un servei inestimable a la colla durant molts anys. Penso que potser massa anys, ja sigui a primera línia o a segona. Potser tocaria donar l’alternativa a gent fresca, gent fora d’aquell cercle que porten anys dirigint la colla. Això s’hauria de veure com un relleu natural. No significa deixar de banda ningú; si diem allò de que tothom és necessari ens ho hem de creure, però cal deixar pas i posar-nos al servei de la colla amb naturalitat allà on faci falta i es cregui més convenient. Els nostres rols van canviant amb el pas del temps.

Tenim una canalla valenta, agosarada, difícilment recula. Són un tresor. Però hem d’admetre que n’hauríem de tenir més i caldria fer un esforç superior per millorar-los tècnicament. Fer castells, tant pels grans, com pels petits, és un aprenentatge constant i hauríem d’estar oberts a provar noves coses, nous enfocaments, sempre amb l’objectiu de millorar.

Ens cal parlar, parlar i parlar. Discutir obertament. Avui en dia es parla a l’esquena perquè no és possible parlar de cara, perquè no t’escolten, o et giren l’esquena o et diuen que no entens de castells. Et fan sentir no res. I no m’ho invento. Ho he vist i ho he tastat.

Cal saber gestionar l’èxit i, encara més, s’ha de saber gestionar el fracàs. Tant amb els grans, com amb els petits. Els responsables de grans i petits tenen una gran responsabilitat. No es pot fer pagar el nostre mal humor, la nostra impotència, a un casteller d’una altra colla que busca un lloc a prop nostre per llençar un residu i ens ho demana educadament. O fer-ho pagar a un guarda de seguretat que educadament fa la seva feina. O que una persona que porta a coll-i-be un petit que ha de pujar a un castell de nou es giri cap a una colla rival i els engegui quatre escridassades, oblidant que damunt porta un petit que necessita tranquil·litat i confiança per coronar el castell. O perquè algú ens vol fer triar entre el concurs i Santa Úrsula, si la majoria ho volem tot? I aquestes coses van passar ahir.

Es pot parlar de tot això sense que ningú t’acusi de voler mal a la teva pròpia colla? M’agradaria creure que sí.

Acabo. Estic segur que tots volem fer de la nostra colla la millor. És clar que per fer-ho ens cal progressar, consolidant cada un dels avenços que fem, que no siguin efímers o flor d’un dia. Estic segur que volem una major regularitat que ens impulsi amunt. Estic segur que tots volem mantenir la nostra idiosincràcia, la nostra identitat i la nostra essència, però cal admetre que algunes coses que hem convertit en trets de la nostra identitat són característiques negatives, de les quals ens n’hem de desprendre. Massa sovint convertim els nostres defectes en virtuts i això ens impedeix avançar.

En definitiva, si tots volem això, perquè no ho construïm entre tots, perquè no participem conjuntament en el projecte i llavors, potser llavors, el compromís serà de tots perquè el projecte l’haurem bastit entre tots! Llavors, i potser llavors, l’orgull no el tindrem a la boca, sinó al cor i al cap!

 

 

Publicat dins de Castells, General, Valls | Desactiva els comentaris

No, estimat, no. Tu no tens dret a estar cansat!

Sí, vaig ser a Tarragona aquest passat Onze de Setembre. I tu no hi eres. Et seré sincer, em vaig sentir decebut. Un any més, i ja en són molts, enlairàvem la nostra veu i les nostres banderes per a reclamar i exigir als nostres representants polítics que ara sí, que ara ja en som molts que desitgem allò que fa tants anys enrere només anhelàvem quatre gats. Sí, a les cinc de la tarda ens aplegàvem a la plaça d’Urquinaona de Barcelona i reclamàvem als nostres conciutadans que per tenir un país econòmicament pròsper, socialment just i políticament sobirà, ens calia assolir la nostra independència nacional. Tu no ho saps, però ens hi aplegàvem no més de cinc mil persones. Però persistíem. Un any vam arribar a ser-ne quinze mil. Tot un èxit. Així, any rere any, anàvem sumant, amb comptagotes, nous compatriotes. T’estic parlant de desenes d’anys insistint, sense defallir, que no hi havia cap altra alternativa per assolir aquells nobles objectius.

Tu ets molt jove, estàs a l’efervescència de la vida, construint el teu propi futur. No t’ha calgut aquella experiència, a voltes frustrant, però que mai, mai, ens va vèncer. T’has trobat un país alçat, una ciutadania compromesa, que ha agafat el relleu a aquells pocs milers que van mantenir desperta una il·lusió contra tota mena de dificultats. Enguany era el cinquè any consecutiu de mobilitzacions ciutadanes en favor de la construcció de la nostra República. Cinc anys (una vegada a l’any) no cansa ningú. Com un jove fornit i a la flor de la vida pot dir a algú que va amb cadira de rodes, o a un avi que en els seus darrers anys surt al carrer, a l’immigrant que ha decidit deixar de ser-ho, que està cansat després de sortir quatre anys? No tens dret a estar cansat.

Saps que t’estimo, per això et parlo amb tanta sinceritat. Dius que ets sents decebut de que et prenguin el pèl. Suposo que ho dius dels nostres representants polítics. T’entenc, però crec que et falta una mica de perspectiva. Si som on som, en plena cursa per arribar ja a la meta, és precisament perquè els hem empès a emprendre el camí. Ells sols no ho haguessin fet mai. Ets fill d’una època en què els resultats els voleu imminents. No us ha costat massa obtenir allò que volíeu. Parlo de la vostra generació en general. Els que tenim alguns anys més, sabem de les dificultats que hem tingut per a arribar fins aquí i sabem que el camí encara no l’hem fet tot. Les coses costen, surten entrebancs, apareix el desànim. Però no tenim excusa per defallir. Tot el que hem guanyat en el darrer segle ha costat esforços i sacrificis individuals i col·lectius. Res no se’ns ha regalat en cap àmbit. Vosaltres heu afegit saba nova. La vostra impaciència, al costat de la nostra persistència, és un regal. No ens pots abandonar. No tens dret a estar cansat.

L’objectiu que perseguim és més per vosaltres que per nosaltres. Nosaltres ja encarrilem l’etapa final de la nostra vida. Quan érem quatre gats, desitjàvem poder-ho viure, però sabíem que no ens acompanyava la majoria de la societat. Ara que som més, qui se n’ha de beneficiar més que ningú són els joves com tu, com les meves filles. Vosaltres sou principalment el nostre motor. Vosaltres sou la benzina que ha de substituir el gasoil que nosaltres hem utilitzat durant tants anys. No ens podeu fallar, no us podeu fallar. No podeu estar cansats. Sense vosaltres, els anhels que perseguim són morts.

Estic segur que el que tu descrius com a cansament és simplement un defalliment. Tots n’hem passat. Jo el primer. Però mai he acceptat llençar la tovallola. Com jo, molts altres. La nostra claudicació era la seva victòria, i ho sabíem. El poble pla, la ciutadania, no ens podem permetre el luxe de claudicar. Sense nosaltres ells ja haurien claudicat. Ho hem experimentat durant massa anys. No et cansis, no t’ho pots permetre. Reposa forces, respira profundament i endavant. No abandonis el somni. Per fer-lo realitat, sense haver d’esperar massa, et necessitem. És el regal que us volem deixar, però necessitem la teva cooperació per fer-lo realitat.

No cal que et recordi les dificultats i els fracassos que hem viscut en un àmbit que t’agrada, el dels castells. T’has cansat mai de perseguir un objectiu després de fracassar en l’intent? Mai. Hi has tornat les vegades que calguin per aconseguir-ho. Has plorat, t’has vist defraudat, però has reconegut la satisfacció i la felicitat de participar en la seva construcció. I quan l’has aconseguit, el patiment, la suor i l’esforç que hi has dedicat s’evaporen. És la lliçó de la vida! Nosaltres no tenim dret a cansar-nos!

T’estimo!

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

Carta oberta a la CUP i a Junts pel Sí

Sabeu que teniu el país amb un “ai al cor”, amb la respiració continguda. No volem ni imaginar que sigueu capaços de desaprofitar l’oportunitat històrica que tenim a tocar. No volem creure que quan tot depèn de nosaltres, de la nostra determinació, posarem en darrer terme l’objectiu i posarem davant de tot allò que és més conjuntural.

Malgrat les dificultats que apareixen als mitjans de comunicació, malgrat que sembla que tots us empenyeu a posar allò que us separa davant d’allò que us uneix, sóc optimista, crec i vull creure que no ens decebreu. Sé per experiència que les negociacions són difícils. El resultat de la negociació ha de deixar un relat en el qual tots pugueu mantenir el cap ben dret. Per això cal que us dediqueu a allò d’essencial pel país. Deixeu el circumstancial a banda, encara que uns i altres hàgiu repetit fins a la sacietat com si fos essencial el que no ho era. Teniu models socials i econòmics diferents, sí, però no pas irreconciliables. Penseu que aquests models els acabarem de decidir els ciutadans en els propers mesos, en el procés constituent que vosaltres heu d’encetar. Fixeu-vos principis generals acceptats per la majoria. La defensa d’un país just, preocupat i ocupat amb els més febles. Amb uns serveis de salut, de benestar i educatius de qualitat que necessiten una empenta decidida per part dels poders públics. Som un país format per ciutadans i ciutadanes emprenedors, amb talent, que necessitem un sistema polític i un govern que ens estimuli a anar encara més enllà.

Volem unes institucions polítiques transparents, que ens enorgulleixin. Qui no estarà d’acord amb aquestes premisses? I mentre construïm i consolidem tot això, volem que tingueu cura de no desfer més tot allò de bo que tenim. El nostre sistema sanitari, la nostra escola pública, la universitat i la formació professional de qualitat. Tot això no ho hem d’oblidar en aquest temps de transició.

A la CUP li diria que no miri Junts pel Sí, com si mirés a Convergència. No és el mateix. Això podria aplanar una mica el camí. Artur Mas no és el candidat de Convergència a presidir la Generalitat , ho és de Junts pel Sí. I a Junts pel Sí hi tenim a ERC, que està compromesa en bandejar la corrupció de la nostra societat, com vosaltres. Hi ha gent provinent d’altres partits i de la mateixa societat organitzada. Si mireu les coses des d’aquest punt de vista, no serà cap traïció al vostre ideari facilitar la investidura de Mas. No estareu sols en la vigilància ètica del govern i dels que en formen part. Sembla que Convergència té feina a fer net a les seves files, al seu passat. Si els que han estat capaços de formar part d’una mateixa candidatura a Junts pel Sí ho han fet donant un vot de confiança a la capacitat de Convergència de renovar-se i comprometre’s en la lluita contra la corrupció, crec que vosaltres podríeu fer aquest gest, sabedors que no estareu instituint una persona com a president autonòmic al llarg de quatre anys, sinó algú que s’ha compromès amb els que l’acompanyen a posar les bases per un nou futur i una legislatura que ha de ser curta per deixar pas a un parlament que ha de consolidar el període constituent compartit amb la ciutadania.

A Junts pel Sí, i als que en formen part, els diria que vegin en la CUP algú que comparteix moltes coses. Els en separen d’altres, òbviament. Plegats tenien l’objectiu de dotar el parlament català d’una majoria independentista. Models socials diversos conviuen a Junts pel Sí, alguns els tenen força coincidents amb la CUP, altres divergents. Però la tasca que la ciutadania hem encarregat a l’actual parlament és la de fer el pas definitiu per tal que tot sigui possible. Els convergents han de deixar clar que allò de CiU ha passat a la història. Que no es pot fundar un estat amb els paràmetres que han regit un sistema polític massa opac. Que les necessitats de la ciutadania passaran al capdavant de tot, principalment al davant de grups de pressió, monopolis que hipotequin la nostra societat, etc. Que el nostre sistema financer ha de fer compatible el servei a la ciutadania i l’obtenció d’uns beneficis empresarials raonables. Que la nostra política energètica s’ha de basar en el compromís de respecte envers el medi ambient i la garantia que tots els ciutadans, rics i pobres, en podran fruir.

Volem empreses, institucions acadèmiques, sistema sanitari, sistema de benestar, sector públic i privat, emparats sota un paraigua de valors universals compartits. Tenim consciència que l’oportunitat la tenim al nostre davant. No podem condicionar-ho tot a una qüestió de noms, sinó a una qüestió de compromís de caminar en aquesta direcció.

M’atreveixo a demanar-vos a tots plegats que no ens falleu. No malbarateu el nostre somni. Ja n’hi ha molts altres que voldrien que el nostre projecte fracassés. No els podem fer aquest favor. No farem net del passat si posem èmfasi en el passat i no en el futur. Això no significa impunitat, tothom haurà d’assumir les seves responsabilitats del passat, si en té, però si la ciutadania som capaços de trobar allò que ens uneix, vosaltres no podeu ser menys. Aquesta és la vostra responsabilitat, no tan sols envers vosaltres mateixos, sinó davant de tots nosaltres. No trigueu, no us demanem que correu, però us demanem que no ho feu durar. Cada minut o hora que deixem passar dóna menjar a les oques.

Publicat dins de General | Desactiva els comentaris

CARTA OBERTA A UN ALCALDE

Les declaracions de l’alcalde de Vilafranca del Penedès, el nom del qual no m’esforço a recordar, m’ha fet pensar en l’afortunats que som els vallencs. A Valls no tenim el problema de decidir a qui convidem a la nostra festa major. Vilafranca és una gran plaça castellera secular, sens cap dubte. Durant centenars d’anys l’han feta gran les colles de Xiquets de Valls. Durant alguns anys l’han feta gran les colles vendrellenques. I els darrers anys, no em feu dir quants, una de les seves colles. Aquesta tradició secular vilafranquina és encomiable. La fidelitat de l’afecció vilafranquina a l’art de fer castells és i ha estat envejable, gairebé única. Els anys passats havien establert una tradició en quant a les colles que hi acudien, una tradició dominada, no en exclusiva, pels Xiquets de Valls.

El món evoluciona i la festa vilafranquina es debat cada any, sobretot els més recents, entre la tradició i l’adequació al món casteller actual. I això és motiu de discussió al món casteller sobre quines colles han d’anar a la festa major de Vilafranca. Aquest debat sempre m’ha fet gràcia. No l’he entès mai. «Hostes vingueren i de casa ens tragueren» diu la dita popular. Jo ja vaig escriure fa anys, en el meu antic bloc, que aquesta és una decisió que pertoca en exclusiva als vilafranquins. Ells, i només ells, tenen la potestat de convidar a qui més els plagui. Mai no he discutit, ni discutiré, aquesta potestat. Els de fora poden dir missa, si volen.

Dit això, celebro ser vallenc perquè m’estalvio entrar en un debat que ben segur es dóna entre els vilafranquins. Cal ser fidels a la tradició i a les colles que han fet gran el seu Sant Fèlix? Volen decidir cada any les colles que convidaran en funció dels criteris dels administradors o dels que pugui fixar en un futur un patronat dels castells? Per mi que facin el que més creguin convenient. El que decideixin em semblarà bé. No és el meu problema. Ni tan sols entraré en aquest debat. Si jo fos vilafranquí, no m’agradaria que els forasters volguessin entrar i dirigir aquest debat.

Vist des de fora, però, alguns agrairíem que els vilafranquins s’aclarissin sobre aquesta qüestió. Ens ajudarien a tots i ens estalviarien rius de tinta estèril. Per la meva banda tanco el tema.

El que no em puc callar és la meva opinió sobre les opinions que des del mateix Vilafranca s’aboquen públicament sobre la qüestió i que afecten a tercers. Més encara si qui les emet és la primera autoritat de la ciutat. Entenc que la premsa, els afeccionats i a qui li plagui digui i escrigui el que li vingui de gust. Però l’alcalde de la vila s’hauria de mossegar la boca si el que ha de dir amaga predileccions irrespectuoses envers una colla i totes i cadascuna de les persones que la componen. Alguns diuen que tenim la pell molt fina, potser sí, segurament tant com els mateixos que se n’omplen la boca. Si s’ha de fer algun retret a algú, que el facin als seus administradors. Els pobres han de decidir a l’avançada quines colles han de llogar sense saber fidedignament l’estat i el nivell que cada colla tindrà aquell any i el 30 d’agost. Les paraules de l’alcalde manifesten el model que ell creu que hauria de tenir la festa. Respectable, és lliure de tenir la seva opció. Però personalment no li perdono expressions com les que ha manifestat. Diu «hi havia tres colles i una altra». Durant molts anys aquesta expressió l’hauria hagut de dirigir cap als castellers de la seva vila i m’hauria semblat igualment inadmissible. La dimensió referida al nivell casteller exhibit a la festa és dinàmica. Uns anys uns semblen d’una altra dimensió i uns altres ho semblen uns altres. La cola Joves té la seva personalitat que per bé i per mal la fa única. Això no ha de sorprendre ningú avui dia i menys a l’alcalde d’una ciutat tan castellera com Vilafranca. Si a ell o a qui tingui capacitat de contractar li sembla que la colla Joves no ha d’anar al Sant Fèlix, doncs que no la lloguin. Si la lloguen, nosaltres, com totes les altres colles, intentarem fer el bo i millor que tinguem en aquell moment. La dimensió dels Castellers de Vilafranca és la de descarregar el 3 de 10 i el 2 de 8 o la de no aconseguir-ho el passat Sant Fèlix. La dimensió de la Colla Vella és la dels anys en què ha fet exhibicions discretes o la del darrer Sant Fèlix. La dels Minyons de Terrassa és la pejorativa que deia que venien de vacances o la que ha enlluernat en més d’una ocasió la plaça. La meva resposta sembla que és diferent a la que pugui tenir l’alcalde vilafranquí. No sóc ningú per donar consells, menys a tot un alcalde. Però ha de saber que les seves paraules han menyspreat i ofès tota una colla que malda sempre per fer i donar el bo i millor arreu on va i especialment a Vilafranca. Les coses a vegades surten i a vegades no. Si s’ho rumia, crec que per poca capacitat d’empatia que tingui, se n’adonarà que l’ha ben cagat. No sé si li importa o no. Però l’ha cagat.

En el meu entorn em diuen que faci un escrit dur contra aquesta ofensa. Com que no és el meu estil, no el faré. Penso que el que pertoca és que ell faci una autocrítica i, encara que tard, rectifiqui. Jo no demanaré la mateixa duresa envers les altres colles quan no els surten les coses, però sí que li exigeixo el mateix respecte que els dedicaria si fossin uns altres els que per un moment, en una actuació o una temporada, no donen el nivell o la dimensió que ell espera.

 

Publicat dins de General | 1 comentari

El camí que no hem seguit

«Per què repetir els vells errors havent-ne tants de nous per cometre?» Bertrand Russell

He llegit una i altra vegada frases repetides com a eslògans a través de les xarxes socials. Sovint les he vistes en moments delicats, moments en els quals la sort et gira l’esquena. Una de les més repetides darrerament ha estat la de «orgullós de ser de la Joves». Amb frases com aquesta intentem expressar la nostra determinació davant els moments difícils, com un mantra que ens recorda que no ens rendirem davant l’infortuni. Personalment no és una frase que em fascini massa. Sovint la frase amaga una reacció davant la impotència o davant la frustració, no pas deguda a la mala sort, sinó a errors o estratègies desencertades.

La història de la nostra colla ha estat plena d’èxits des de la nostra aparició dos segles enrere amb els diversos noms amb els quals hem estat coneguts. Però cal reconèixer que la nostra història ha estat plagada també de fracassos i ha estat massa discontínua. Podem trobar raons externes a aquesta discontinuïtat, però hem d’admetre que hi ha raons internes que expliquen també els nostres mals. Hi ha en el nostre genoma quelcom que es va repetint una i altra vegada i que ens fa caure una i altra vegada en la mateixa pedra. La nostra manca de compromís, la nostra poca constància, la nostra poca capacitat de sacrifici, etc. Si ens fixem en el període més recent de la nostra història crec que podríem constatar que no hi ha altra colla que hagi tingut tants caps de colla com nosaltres. No he fet l’exercici comparatiu, ni estadístic, però tinc la percepció que no trobarem cap altra colla que hagi canviat tan sovint de dirigents. Hi ha raons objectives que expliquen aquest fenomen tan propi. Jo no he tingut prou interès en cercar-lo, però n’intueixo algunes de les causes.

Aquest fenomen ens ha portat a mantenir dues característiques que constitueixen les dues cares d’una mateixa moneda. Per una banda, m’atreveixo a afirmar que som la colla que ha assolit els èxits més rotunds en el període de temps més breu. És natural, o el cap de colla triomfa ràpidament o ja no hi és a temps. Per altra banda, l’altra cara de la moneda no és tan positiu. Els èxits són generalment efímers. Esclatants, sí, però efímers. No tenim una progressió constant que ens permeti aprofitar la feina feixuga feta anteriorment i això fa que cada nova temporada sigui incerta. Hem sigut i som, ara per ara, una colla antiga, poc moderna, desubicada dins el panorama casteller actual. La història dels castells és apassionant. Sovint ha estat dominada per la rauxa i l’èpica. Molts dels èxits castellers del passat rauen en aquesta característica. Però el món dels castells actual basa els seus èxits en altres valors. Uns valors que nosaltres encara no hem assumit i, per tant, no hem posat en pràctica. Les colles que estan avui dia en l’elit castellera sí que ho han fet. Les que any rere any s’hi acosten també. Si volem formar part d’aquesta elit, cal que ens ho rumiem.

Com ja vaig escriure temps enrere, tenim sempre la temptació de fer dels defectes virtut. Ens hem declarat sempre amants dels castells nets. Jo hi tinc predilecció també. Però hem amagat que aquest gust nostre té la seva base en la nostra incapacitat d’afrontar les estructures complexes que afronten les colles que lideren el món casteller actual i les que pretenen compartit aquest lideratge. Comparant l’evolució d’algunes d’aquestes colles, podríem constatar que han fet una evolució inversa. Afrontant els castells complexos actuals han arribat a dominar també els castells nets. La nostra aposta inversa, sigui forçada o no, no ha demostrat encara que el nostre camí sigui el correcte. Alguns diran que era l’únic possible per a nosaltres, jo em permeto discutir-ho. L’altre camí, el que nosaltres no hem seguit, demana esforç continu, paciència, constància, etc. Valors que ara per ara no formen part del nostre ADN.

D’un temps ençà, he vist alguns símptomes que em feien pensar que ens acostàvem a la modernitat castellera. Però he arribat a la conclusió que era un miratge. Res no desitjo més que errar el meu diagnòstic, déu ho sap. Hem incorporat a la nostra forma de fer nous assajos setmanals, sí. Ha costat déu i ajuda, però ho estem duent a terme, però cal reconèixer que encara som a les baceroles. Si hi persistim, potser aconseguirem vèncer un d’aquells tòpics que hem encunyat i que ens ha allunyat de la modernitat. Potser arribarem a la conclusió col·lectiva que els castells s’aconsegueixen a base d’esforç i continuïtat i constància. Si al costat d’aquests valors hi posem la vàlua dels nostres xiquets i xiquetes, ens en sortirem. Però com deia, crec que no n’estem massa convençuts. Per Sant Fèlix vam carregar el Dos de Nou amb folre i manilles. Hi hem treballat a la nostra manera, sí, però encara no és l’òptima. D’aquí a final de temporada veurem si finalment hem aconseguit passar de ser la colla de l’orgasme puntual a ser la colla que cerca la felicitat permanent, prenent el concepte de felicitat no només com l’èxtasi final, sinó el camí que cal recórrer per a aconseguir-lo.

Un altre símptoma que em fa dubtar de la nostra entrada a la modernitat castellera és la nostra relació amb el pilar. L’any passat tothom parlava de l’eclosió fulgurant de la nostra relació amb el pilar de prestigi. En dos mesos vam mostrar el nostre pas del de sis al de vuit. Tothom en parlava, ens elogiaven, però en realitat no deixava de ser la mostra que encara pertanyem a l’antiguitat. Vam arribar al pillar de nivell per l’esforç d’uns pocs que van dedicar-hi cor i ànima. Treballant a la manera moderna, amb constància, insistència, tossuderia, vies totes elles que ens havien de dur a la il·lusió, a la felicitat de la que parlava suara. Però quan el vam portar a la plaça el vam mostrar a l’antiga. Uns havien treballat el pilar amb paciència, l’havien construït de zero, però altres el van dur a plaça. Orgasme esclatant momentani, èxtasi. Però enguany res, És el resultat de la nostra manera antiga de treballar.

Malgrat això, malgrat la nostra recaiguda en l’antigor, o potser precisament per això, enguany hem tornat a començar de zero. Amb la il·lusió de la joventut a la qual se li diu que són el futur, però a la qual li amaguen que el futur mai esdevindrà present. Ens envaeixen les presses i tornem a caure en els nostres típics defectes. Amb això hem creat de nou frustració en aquells que hi tenien tota la il·lusió. A la colla hi tenim magnífics castellers i magnífiques persones, que ningú hi vegi cap crítica personal envers ningú. Critico la nostra impaciència, la nostra poca confiança, les nostres decisions, i, en part, la manca de coherència en el camí traçat inicialment. I si ho faig, no em cansaré de repetir-ho, és perquè aquesta i no cap altra és la colla que estimo. És difícil establir un diàleg casteller dins la pròpia colla. Més, si qui opina és algú com jo que no tinc cap crèdit en els meus coneixements castellers, però porto molts anys veient castells arreu quan ja m’hi portava el meu pare i fent castells amb la meva colla des de fa 35 anys. Perquè els castells no els fan només els que veiem un damunt de l’altre, al menys en la meva opinió, els fan i els fem els que formem part de la pinya, d’un folre, unes manilles i fins l’enxaneta. Per això tan sols puc expressar pensaments lliures a través d’un mitjà escrit com aquest, que tan sols jo controlo. No tothom, potser ningú, estarà d’acord amb el que hi exposo, però sóc i vull ser un ciutadà lliure i n’exerceixo.

Acabo. La pressa ens torna a trepitjar els talons. La manca de confiança en l’esforç constant, en el compromís individual i col·lectiu, ens fa tornar enrere. Prenent decisions que sabem injustes, que no estimulen cap d’aquests valors. Col·loquem, de nou, el passat davant el present i el futur.

Recordo la cita de Bertrand Russell que obre aquestes ratlles, perquè entossudir-se en cometre els errors del passat i no aventurar-nos, arriscar-nos a cometre’n de nous?

 

Publicat dins de Castells, Personal | 1 comentari