Palestins, israelians i catalans!

Parlar del conflicte àrabo-israelià en quatre ratlles és un intent poc menys que arriscat. S’han escrit llibres i llibres, pàgines i pàgines sobre el conflicte actual, el seu origen i la seva història. Bons autors ho han fet arreu del món i també a casa nostra. Els uns ho han fet prenent partit, altres d’una forma més objectiva i imparcial, si això és possible. Malgrat l’arriscat de l’exercici, ara que el conflicte ha tornat a les primeres pàgines dels mitjans, m’hi atreviré.

El conflicte neix el segle passat, tot i que fruit de diverses propostes teòriques que ja podríem trobar a finals del segle XIX. El sionisme i els seus precedents havien teoritzat molt sobre la pàtria dels jueus. Els uns l’ubicaven a Palestina, altres fins i tot, proposaven nous territoris que poguessin acollir la diàspora jueva, La mateixa Alemanya nazi havia pensat de trassladar els seus jueus a Madagascar.

Com que no pretenc fer una classe d’història no insistiré més en aquesta qüestió. Però sí que cal fixar la nostra mirada en la situació creada arran de la segona guerra mundial i l’intent d’extermini dels jueus per part dels nazis amb la seva «solució final». La realitat descoberta pels aliats en alliberar els camps d’extermini nazis va crear en les consciències occidentals un sentiment de culpa acomplexada. Calia retornar als jueus una dignitat que els nazis havien arrebassat i que Europa en general havia practicat al llarg dels segles amb diferents rebrots d’antisemitisme. Pren força la necessitat de reparar aquest anitsemitisme europeu atorgant als jueus una pàtria a Palestina.

Onades de jueus deambulant per les diferents ciutats europees posaven de manifest la culpa d’occident envers els jueus. Alguns d’aquests refugiats ja havien emigrat cap a terres palestines amb la intenció de construir-hi la seva pàtria. Diferents organitzacions i líders jueus emprenen una lluita contra els britànics que dominaven la Palestina de meitat del segle XX i que havien reforçat la unitat àrab en contra del domini turc. Com sempre, la política internacional és un joc d’interessos variable en funció de cada moment. L’allau de refugiats jueus que arriben constantment a Palestina comença a preocupar també els àrabs que hi vivien. Les campanyes de líders com Ben Gurion i altres i del Gran Muftí de Jerusalem s’intensifica contra els britànics i entre ells mateixos. Els jueus s’organitzen en kibutz socialitzants i com a nuclis de defensa. La violència esclata amb força i els britànics han de marxar. Les Nacions Unides acorden la creació d’un Estat jueu i un de palestí que compartiran una terra ancestral. Som a l’any 48 del segle passat. Els jueus ràpidament, no sense dissencions s’afanyen a crear el seu estat mentre els àrabs no, i aquests es dediquen a intentar destruir l’incipeient estat jueu. Ràpidament es posa de manifest la capacitat dels uns i altres.

Un tret històric de la regió és la divisió permanent entre els àrabs que només en diverses guerres són capaços d’unir esforços efímers i que una vegada rere altra pateixen derrotes flagrants a mans dels israelians. Amb el pas del temps, els diversos estats àrabs divergeixen en la política a seguir envers l’Estat d’Israel. Els uns s’hi aproximen teixint aliances i acords i altres es desentenen dels palestins. Cal recordar els centenars de milers de palestins que viuen en els països àrabs limítrofs com a refugiats. Hi viuen tan indignament com els mateixos palestins de Cisjordània i Gaza. En trobem a Síria, Jordània, el Líban i altres països àrabs.

Amb el pas del temps, el nou Estat d’Israel es consolida i es converteix en una potència econòmica i militar. Augmenta la població amb onades de nous israelians provinents de Rússia i d’Àfrica.

Fins aquí la història, resumida, simplificada i pinzellada. Crec, però, que a grans trets recull l’origen de la situació actual del conflicte. Si algú en vol saber més té al seu abast una completa documentació bibliogràfica sobre la qüestió.

Però a mi no m’interessava fer un repàs a la història, sinó analitzar els diferents posicionaments que arreu hi ha sobre el conflicte i mirar de treure’n algunes conclusions. Aquesta mateixa setmana hem pogut viure al Parlament de Catalunya un debat sobre el conflicte. Com en tantes altres ocasions en que es parla de la qüestió, penso que els diferents posicionaments, ja siguin de polítics o d’opindors de mitjans convencionals o a les xarxes socials, tendeixen a la simplificació de la qüestió. I ja sabem que quan les situacions complexes se simplifiquen, les solucions són inoperants per simplistes. Tothom pren partit per uns o altres obviant les raons que assisteixen els uns i els altres. Raons que haurien d’anar acompanyades de l’asumpció de responsabilitats en les decisions errònies d’un i altre costat. Error d’estratègia, de mètode i de càlcul polític.

De tot plegat en trec algunes conclusions que segurament no acontentaran ningú.

Durant més de mig segle, els israelians s’han dedicat a construir i enfortir el seu estat, mentre els palestins i els seus aliats s’han dedicat a intentar destruir-lo, deixant de banda la construcció del seu propi estat.

Durant tots aquests anys, els israelians s’han mostrat units en la defensa del seu estat, mentre els palestins i els àrabs en general s’han mostrat dividits segons els interessos dels seus propis estats i amb fortes divisions internes dins els seus propis estats, cosa que s’ha posat de manifest amb tota la crudesa en aquests darrers anys. La guerra del Líban, la preocupació jordana envers un estat palestí, les divisions a Síria, les lluites religioses entre sunnites i xiïtes, el fracàs del panarabisme egipci, etc.

Israel ha assentat el seu estat sota formes democràtiques, mentre els seus veïns àrabs han mantingut règims feudals i totalitaris que han sublevat part de la seva ciutadania.

El suport internacional a Israel s’ha basat més en principis estructurals i el suport als àrabs ha estat d’un caire més conjuntural. Les aliances dels àrabs s’han sustentat més en l’òrbita soviètica debilitada en les darreres dècades i Israel ha enfortit l’aliança sòlida amb els Estats Units. Els estira i arronsa d’Israel i els Estats Units no han posat mai en perill aquesta aliança sòlida.

Tots aquests aspectes tenen a veure sobretot amb l’estratègia de cadascú, Una aliança internacional sòlida enfront una aliança feble i de base molt conjuntural. Ni els pitjors moments en les relacions entre israelians i nord-americans han posat en risc la seva aliança, mentre les aliances dels àrabs i entre els àrabs salten contínuament pels aires.

És des d’aquesta visió que hom posa en dubte l’oportunitat del debat d’aquesta setmana al Parlament de Catalunya. Crec que el debat hauria hagut d’anar sobre altres qüestions relacionades amb el conflicte i no sobre el tema de boicotejar empreses israelianes o debatre sobre el dret a autodererminar-se dels palestins que ningú discuteix, de fet a l’autoritat nacional palestina només li falta el reconeixement com a estat amb unes fronteres ben definides. Un obstacle insalvable fins ara, però ningú qüestiona el seu dret a utodeterminar-se.

Anem al segon aspecte que m’interessa després de desgranar els encerts i errors d’estratègia geopolítica dels uns i dels altres, en la meva modesta opinió. I aquest fa referència als drets humans, a la violència i l’estratègia a curt termini.

Israel viola permanentment els drets humans dels palestins. El mur de la vergonya, la lliure circulació dels seus ciutadans, les represàlies indiscriminades contra la població palestina en una espiral d’ació-reacció, l’enderrocament de cases de famílies palestines, els bombardejos contra la població civil, l’ocupació de territoris palestins, els bloquejos econòmics i comercials que augmenten les penúries dels palestins i el seu odi envers Israel, etc. Això és inqüestionable i cal denunciar-ho permanentment. La comunitat internacional és incapaç d’aturar la contínua violació dels drets humans que Israel infringeix als palestins. El sistema internacional amb les Nacions Unides al capdavant és inoperant per aturar la desmesura israeliana que troba el seu suport en els Estats Units, encara que aquests critiquin a vegades la contundència israeliana.

Per la seva banda, els palestins no semblen haver après gaire cosa de la seva desgraciada història moderna. Derrotar Israel és missió impossible per a ells, però malgrat aquesta evidència, segueixen buscant les pessigolles als israelians. Unes pessigolles brutals, com l’assassinat dels tres adolescents israelians descobert fa pocs dies i que ha desencadenat la brutal reacció israeliana. Cada vegada que hi ha algun tipus d’acostament entre ambdós governs algú se n’encarrega d’engegar-lo a dida. Per als israelians la justificació del mur és fàcil. Des de la seva construcció els atacs amb bomba en el seu terrritori s’han reduït a la mínima expressió. Ara és el torn dels míssils de mitjà i curt abast. Però amb aquesta estratègia augmenten la ja desesperada situació dels seus propis ciutadans. L’estratègia de provocar la reacció israeliana no els ha reportat cap benefici.

La negació de l’estat d’Israel sembla que encara és ben present en el seu ànim, més que no pas la construcció d’un estat que els situaria de ple dret entre la comunitat internacional en la qual defensar amb més fermesa els seus drets.

Una potència invasora com Israel no pot al·legar operacions defensives en uns territoris ocupats de forma il·legal. Les operacions israelianes no són ni defensives, ni cerquen buscar els culpables dels assassinats de ciutadans israelians. Tan sols són operacions de càstig per humiliar encara més els palestins i mostrar-los el seu potencial.

Potser casos anteriors com el d’Irlanda podrien mostrar-nos possibles sortides al conflicte. Els irlandesos van veure’s incapaços de mantenir una revolta contra l’ocupant britànic amb expectatives de victòria, alhora que els britànics pagaven un preu prou car per la seva ocupació. Finalment la real politik es va imposar. Això sí, pagant un preu, com la divisió de l’illa. Una divisió, però, que a llarg termini pot trobar una solució final favorable als irlandesos. Posar èmfasi a la constitució de l’estat palestí hauria de ser el punt principal de la política palestina. Assegurant el respecte per l’estat d’Israel. Possibilitatnt un clima de confiança que a llarg termini podria beneficiar tota la regió. Evidentment, quedarien aspectes per resoldre, com Jerusalem, o el retorn dels expulsats palestins, etc. Però l’estratègia actual porta, en la meva opinió, al fracàs.

És fàcil des de la comoditat de casa nostra opinar sobre el conflicte a l’Orient Pròxim. Tant si s’opina en un sentit com en un altre. L’estat actual de la regió no es resoldrà en un sol dia. Però calen lideratges forts i pragmàtics, alhora que valents. L’experiència dels Balcans ens ho il·lustra prou bé. S’han creat diversos estats, malgrat la duresa del conflicte que van viure i que encara és ben present entre els ciutadans dels diversos estats. Però han progressat. Per tancar les ferides existents caldrà el pas de diverses generacions, ben segur, però han fet els passos necessaris per no caure en una espiral interminable de cronificació del conflicte.

No crec que des de Catalunya hàgim de prendre partit per cap dels dos bàndols. Hauríem de defensar la persistència d’un estat d’Israel al costat d’un estat palestí. Hauríem de condemnar la violació dels drets humans sigui qui sigui que els violi, sense cap mena de dubte. Si realment volem aportar el nostre granet de sorra per una solució sòlida no és a través de condemnes genèriques contra alguns i obviar les malifetes dels altres. Els palestins necessiten retrobar la seva dignitat i ésser respectats. Els israelians necessiten deixar de fer de la seva seguretat l’eix de la seva política. I això només s’aconseguirà tendint ponts de cooperació sincera, malgrat les dificultats. I això no amaga que qui s’emporta la pitjor part, ara per ara, són els pobres ciutadans palestins, que paguen la contundència israeliana i la poca intal·ligència dels dirigents palestins.

La violència a la regió tan sols aconsegueix ser punt d’atenció efímer a les portades dels diaris. Després ens n’oblidem fins al pròxim episodi i entremig el patiment de milions de persones atrapades en el conflicte ens resta oblidat en les nostres vides quotidianes.

Els progres del nostre país criden «Visca Palestina» i els altres, que deuen ser no tant progres diuen «Visca Israel». Jo que no dec ser ni dels uns, ni dels altres, vodria que palestins i israelians poguessin viure la vida en pau, preocupar-se i assegurar-se el seu benestar i enterrar la destral de guerra. Els segles XIX i XX semblaven dibuixar una Europa en permanent confrontació entre França i Alemanya. Si algú d’aquells temps ara aixequés el cap de la tomba, no es creuria el que el temps i la mútua confiança pot generar, que és molt més benestar que no pas la violència i l’odi permanent.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de Món | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Dret a opinar

Avui correré el risc de ser titllat de persona poc informada, amb el coco menjat per mitjans audiovisuals i escrits afins al sistema. Així he vist que força gent acusa els que no estan d’acord o critiquen alguns aspectes relacionats amb els habitants de Can Vies. Em sembla una crítica poc seriosa, però força corrent. Com si l’única opinió veritablement lliure fos la que expressen els que donen ple suport a les seves accions. Jo podria dir el mateix dels que a pinyó fix repeteixen les consignes que emanen de Can Vies, però respecto massa la llibertat d’opinió per usar el mateix argument.

 

Em tinc per una persona ben informada en general del que passa al món i al nostre país. Acostumo a fullejar cada dia de bon matí uns quants diaris en el seu format digital, i dic fullejar perquè no me’ls llegeixo tots de cap a fi, sinó que destrio allò que m’interessa, tant si es tracta d’informació, com d’articles d’opinió. Fins i tot mitjans propers a moviments alternatius. Per sort puc llegir mitjans catalans, espanyols, en llengua francesa, anglesa i italiana. Així, doncs, m’imagino que em concediran el dret a tenir una opinió pròpia, tant si els agrada, com si no.

 

Els textos indis de gairebé tres mil·lenis enrere ja defensaven que les persones i els pobles tenen característiques diferents i particulars. Ells defensen que el que ens fa iguals és l’Atman, jo diria que aquesta igualtat, en el nostre àmbit occidental, la garanteix la nostra condició de persona.

 

Estic a favor de tot col·lectiu que promou activitats culturals sigui quin sigui el punt de partida ideològic de les quals parteixen aquestes activitats. Estic a favor dels que qüestionen el model social imperant en el món. El debat i la denúncia són el motor del progrés social al llarg de la història. Però també formen part del motor del progrés social la crítica raonada i l’autocrítica. Qualsevol mena d’organització social necessita aquests dos elements, està obert a la crítica i tenir la capacitat de ser crítics amb si mateixos. Les estructures de poder estan sotmesos a la crítica i han de tenir la capacitat d’autocrítica, però els moviments, espontanis o no, sorgits de la societat igualment.

 

En el tema de Can Vies totes les parts haurien de tenir present aquesta qüestió. Es parla amb molta facilitat dels veïns de Can Vies com un bloc monolític favorable al que es feia a Can Vies i això em sembla que no s’ajusta a la realitat. Trobem partidaris i detractors entre els veïns de Sants. Donar una visió idil·lica de convivència em sembla poc realista.

 

M’interessa el fenomen de la violència que s’ha viscut al carrer. Una violència que ha suposat un cost de milers d’euros en destrossa de mobiliari urbà, un mobiliari que està al servei de la ciutadania del barri de Sants i dels que hi són de pas. Som clarament davant d’actes delictius. Trobo inadequat sostenir argumentalment aquesta violència en actuacions desproporcionades policials, que estic segur que han existit en alguns casos i que caldria depurar. De la mateixa manera que es defensa que els que cremen contenidors, papereres, cabines telefòniques, comerços, bancs, etc no representen ni Can Vies, ni els moviments socials alternatius, les accions desproporcionades i gratuïtes d’alguns membres de les forces de seguretat no s’haurien de generalitzar en contra d’un cos policial.

 

En general, els delinqüents acostumen a cometre els actes delictius en la més gran discreció, en privat. El que volen és que no els descobreixin, ni a ells, i, sovint, ni al mateix delicte. Això no passa amb la delinqüència que hem pogut veure aquests dies en el barri de Sants. Aquest tipus de delinqüent és un paràsit. Necessita emparar-se en una causa a la qual s’associa per a actuar. Ho veiem en els moviments alternatius, ho veiem en les celebracions esportives, etc. Aquests paràsits aprofiten qualsevol convocatòria ciutadana per a actuar i cometre els seus actes delictius. És responsabilitat dels hostes que hostatgen aquests paràsits buscar remei contra aquests paràsits. Aquests paràsits necessiten grans aglomeracions de gent per a iniciar la seva activitat. Quan això passa, són els que convoquen aquest tipus d’actes que han d’avaluar la possibilitat que els paràsits aquests se’ls afegeixin i buscar mesures per a evitar-ho. Alguna vegada passarà per renunciar a convocar els seus per tal d’evitar que els paràsits se’ls enganxin. Altres vegades passarà per autogestionar el seu propi servei d’ordre per evitar-los.

 

Defensar aquest parasitisme amb arguments com el descontentament social, en l’atur, en la marginació, en la desigualtat, diu molt poc a favor dels que lluitem contra tots aquests desequilibris socials fins i tot desafiant el mateix poder.

 

Bé, ara ja hem poden dir que tinc el cervell rentat, que estic dominat per mitjans oficials, etc. És la meva opinió lliure i penso que tinc el dret a expressar-la. I ho dic amb el meu exprés compromís individual i social que em situa sovint enfront dels interessos econòmics i polítics dels poderosos.

 

 

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de Catalunya, General, Món | Envia un comentari

Can Vies i el dret legítim a l’ús de la força

Ahir dimarts els Mossos d’Esquadra van procedir a desallotjar els ocupants de Can Vies, al Barri de Sants. Can Vies és una casa construïda a finals del segle XIX i que va funcionar com a magatzem de materials durant la construcció de la Línia 1 del Metro. Després de passar per diferents usos, l’edifici es va usar com a seu sindical de diversos sindicats al llarg de la història. L’edifici, en l’actualitat, està afectat per un Pla de Reordenació Urbanística aprovat per l’Ajuntament de Barcelona i que destina els terrenys de Can Vies i d’altres del costat a habitatges privats. Can Vies s’ha vist implicat els darrers anys en diversos processos judicials per tal d’aclarir-ne la propietat i el dret d’ús.

Fins aquí una breu història resumida de l’edifici i els seus usos al llarg dels anys. L’any 1997 l’edifici va ser ocupat i va instal·lar-s’hi un Centre Social Autogestionat (CSA) que ha funcionat fins al dia d’ahir en què l’Ajuntament va reclamar el seu desallotjament per tal d’enderrocar-lo.

L’execució d’aquest mandat ha ocasionat els aldarulls que des d’ahir hi ha al barri de Sants i que s’ha escampat cap a altres indrets de la ciutat de Barcelona, mentre el Centre Social ha rebut el suport d’altres organitzacions arreu del país.

 

Però no volia parlar de la història de Can Vies. Sinó dels aldarulls que ha ocasionat el seu desallotjament i reflexionar una mica al voltant dels mateixos.

Sé que el que exposaré a continuació no acabarà d’acontentar ningú, però m’hi llençaré igualment perquè els fets giren al voltant de diverses qüestions que he intentat analitzar en altres ocasions.

 

La primera qüestió és la del dret a la propietat privada. Aquesta és una qüestió que els moviments ocupes han qüestionat des del seu origen. Alguns situen els orígens o els antecedents històrics de l’ocupació al Maig del 68 amb l’ocupació de la Sorbona pels estudiants de París revoltats. El principi de l’ocupació en els seus orígens es podria resumir en l’ocupació d’un espai públic per oferir-lo a la comunitat per al seu ús. Els espais ocupats es destinen a l’acció política i cultural. Tot i que inicialment l’ocupació es feia sobre l’espai públic, aviat es va dirigir cap a la propietat privada, a la qual alguns la veien com una de les causes d’opressió sobre els individus i les societats en una crítica clara contra el capitalisme.

 

Ben aviat el moviment s’escampà a Itàlia i Alemanya i posteriorment arreu d’Europa. A Catalunya arriba per allà els anys 80 i de llavors ençà ha anat evolucionant. S’ocupen casernes, cinemes, fàbriques, abandonades, encara que tinguessin un propietari. El moviment era vist amb certa simpatia per les esquerres i va passar per diverses etapes, unes de més tolerància i altres de més bel·ligerància institucional. I així fins avui. El moviment s’anà organitzant i va tenir punts de concentració en diversos barris de Barcelona.

 

La societat no té una posició clara sobre el fenomen de l’ocupació. Hi ha detractors i elogiadors de l’ocupació. Tampoc no hi ha unanimitat entre els veïns dels espais ocupats. Hi ha qui està còmode amb els ocupes i hi ha qui els detesta. Hi ha qui els considera benefactors i hi ha qui els considera paràsits.

En aquest aspecte no em puc pronunciar al respecte perquè no visc a Barcelona que és on podem trobar més espais ocupats, ni he estat veí dels ocupes.

 

Per mi el més important del moviment ocupa és la denúncia de la propietat privada com a un bé absolut i puntal del capitalisme. Em sembla que en això arrela amb les col·lectivitzacions dels anys 30 del segle passat. Jo crec en la propietat privada, però no pas com un dret absolut. El bé comú col·lectiu és tant o més important que l’interès particular privat. L’un hauria de ponderar l’altre.

 

Per altra banda, el moviment ocupa s’anticipa a temes d’actualitat com la manca d’habitatge disponible. El dret a l’habitatge digne també és un dret fonamental. Avui és també de rabiosa actualitat pel drama dels desnonaments a que molts ciutadans es veuen sotmesos en no poder fer front a les hipoteques adquirides en temps de bonança econòmica.

 

Per altra banda, alguns ocupes han fet de l’ocupació un estil de viure, alguns són acusats de ser fills de papà que retornen a casa quan els convé. Pot ser. Però la possibilitat que això pugui ser real, no invalida l’aportació de denúncia social que fa l’ocupació.

 

L’ocupació se sol associar avui dia a moviments antisistema. I als antisistema se’ls associa sovint amb la violència. Moltes vegades no pas sense raó. Des del meu punt de vista, i dit amb tota humilitat, això els treu credibilitat i mereix la reprovació de bona part de la població que des d’un punt de vista ideològic podria estar d’acord amb la denúncia que fa l’ocupació. Sovint aquesta violència es manifesta de forma irracional. Altres vegades es manifesta com a reacció a una violència desmesurada per part d’aquells que tenen la legitimitat que els ha donat la societat per a exercir-la. La violència irracional, present en alguns casos entre els ocupes, la condemno. És la mateixa que sorgeix en els actes multitudinaris lúdics com les celebracions esportives, per exemple.

 

La violència que es presenta com a reacció a un ús desmesurat de qui té potestat legítima d’usar-la no la condemno, sinó que la detesto i no la comparteixo. Crec en la força de la no-violència activa, a vegades lenta, que demana constància, però que a la llarga té més possibilitats de guanyar.

 

Per altra banda, la violència exercida al voltant del moviment ocupa, des del meu punt de vista, entra en contradicció amb els principis i objectius que pretén l’ocupació. La destrucció dels béns comuns i col·lectius de caire urbà, de comerços, entitats de tota mena, edificis o unitats mòbils de televisió, són contràries i oposades a l’objectiu que persegueix el moviment ocupa, el de posar espais privats o públics al servei de la comunitat, com deia al principi. La violència que aquests dos dies estem veient pels carrers de Barcelona, en diversos dels seus barris, no fan altra cosa que destruir allò que té una utilitat pública i serveix al bé comú. Per mi és injustificable i fa flac favor al moviment ocupa.

 

Una resistència no-violenta activa mostraria davant la societat una imatge molt més amable de l’ocupació i situaria les forces de seguretat i les institucions en un compromís molt ferm d’actuar amb prudència i amb proporcionalitat en l’ús de la seva violència legítima. La societat en general hi guanyaria. I la raó de ser del moviment ocupa afegiria adeptes de forma transversal entre la ciutadania a la denúncia que l’ocupació vol fer.

 

De la mateixa manera que l’independentisme ha de tenir i mantenir altes dosis d’intel·ligència per guanyar i créixer no responent violentament a les provocacions que li arriben, el moviment ocupa s’hauria d’expulsar la imatge de violents, gamberros, i poc respectuosos per l’espai i els béns públics que aquests dies estan destrossant. Si volen guanyar-se la simpatia de la ciutadania, caldria que hi pensessin. Si construeixen guanyaran, si destrueixen, per molt que ho intentin justificar, perdran.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Envia un comentari

En els teus quaranta-cinc anys!

Quaranta-cinc anys. Et poden semblar molts o pocs. Potser s’han fet llargs o curts. Tot plegat, tant se val!

L’important hauria de ser com els has viscut. Coneixent-te, estic segur que els has viscut intensament, en plenitud. Hi hauria coses que les hauries volgut viure diferent, d’altres te les hauries volgut estalviar. Però hi ha una cosa certa, no pots canviar ni el passat, ni el futur. El passat perquè ja ha quedat enrere, el futur perquè encara no és una realitat. Tant sols pots enfocar i centrar-te en el present. El passat l’has d’assumir i acceptar, els encerts, els errors. El pots recordar, però no t’hi quedis. Viure és centrar-se en l’ARA.

 

Hi ha gent que els sap greu fer-se gran. Em penso que a tu també et sap greu. Però jo et diria que no te n’ha de saber gens. Fer-se gran és un regal. Tot el que has viscut, la gent que has conegut, les alegries que has tingut i les tristeses. Això ens fa humans. Centra’t en la qualitat i deixa la quantitat. El que has viscut és important, però com ho has viscut ho és més. Et veig i em dónes alegria i joia, la teva alegria i la teva joia s’encomana.

 

Per una criatura potser et fas vella, per mi et fas bella. Es presenten problemes, dificultats, sí. Però els afrontem i no ens podem queixar. Busca la felicitat, la tens ben a prop, en tu mateixa. I comparteix-la amb els que t’envolten. Ja ho fas, ja ho sé, és un consell gratuït.

 

He compartit amb tu gairebé la meitat de la teva vida. Per mi ha estat una sort. No sé quants més en compartirem, tant de bo en siguin molts més. T’he donat disgustos, vull pensar que també alguna alegria.

 

Celebra els teus quaranta-cinc anys. Tens motius de sobre per fer-ho. Jo els celebro al teu costat. Segueix vivint-los en plenitud, perquè la teva plenitud omple la nostra, la de tots els que t’estimem.

Per molts anys.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General, Personal | 1 comentari

Vint anys

Vint anys! No sé si en són molts o pocs. En són vint.

No vull escriure’t ara un text embafós.

Només vull agrair-te els anys que m’has estimat.

Sóc i he estat molt feliç al teu costat.

 

Tinc la sensació que mai t’he correspost com cal.

T’estimo com el primer dia, amb la mateixa intensitat.

Però em sé maldestre en l’amor.

Sé que mai ompliré la teva ànsia d’amor.

 

Malgrat tot, et repeteixo aquell sí.

Volia i vull repetir-te com fa vint anys,

que sí, sí,

t’estimo com fa vint anys

 

Si tu vols, vint anys més.

No crec en allò que diuen que “sense tu no podria viure”

No és veritat, sí que podria, però no vull.

Si tu vols, jo vull, vint anys més

 

o fins la fi.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | 2s comentaris

A propòsit de BCN World

 

Des que Sheldon Adelson va anunciar que volia ampliar el seu negoci de joc instal·lant un complexe lúdic al sud d’Europa i concretament a l’Estat Espanyol s’ha escrit molt sobre la qüestió sobre la conveniència o no d’atraure cap al nostre territori o no aquest tipus de negoci. Ràpidament va sorgir una pugna entre Madrid i Catalunya per tal que el senyor Adelson escollís un lloc o un altre. En general, penso que el debat s’ha simplificat molt i s’ha entrat poc a fons sobre si ens convenia o no ser els escollits. Finalment l’escollida va ser Madrid, però Adelson va fer unes exigències tan desorbitades que el projecte se n’ha anat en orris.

 

En paral·lel, vam conèixer que una altra empresa amb diversos inversors havia decidit instal·lar-se al costat de Port Aventura amb unes característiques similars a la projectada pel nord-americà. El projecte s’ha anomenat BCN World. En aquests moments, els diversos grups parlamentaris i els municipis afectats per la inversió han anat mullant-se al voltant d’aquesta qüestió. Això m’ha obligat a rumiar una mica sobre tot plegat i he arribat a unes quantes conclusions que tot seguit exposaré.

 

Abans d’exposar-les he de deixar ben clar una premissa. Crec que l’economia del nostre país no s’hauria de basar en aquest tipus d’inversions, sinó que hauríem de basar la nostra economia en aquells tipus de negocis que aportin al país grans inversions industrials que ens posicionin en el món com una potència basada en el coneixement, amb inversions en recerca i desenvolupament capaç de crear llocs de treball basats en una alta qualificació, que esperoni les nostres universitats i centres educatius a excel·lir en la formació de qualitat per a la nostra ciutadania. Penso que aquest tipus d’inversions són molt més convenients per la seva estabilitat, perquè ens projecta al món d’una manera molt més elevada i ens dóna una excel·lència i unes esperances de futur millors. Una economia basada en aquests paràmetres aporta a la societat en general, tant a nivell local com internacional, una solidesa com a país que no ens dóna basar l’economia en la construcció o en el joc. La recepció d’inversions amb una alta càrrega de valor afegit, de caire industrial i que porta associada una projecció més forta en l’àmbit del coneixement és molt més profitosa pel territori que les rep.

 

Dit això, una societat basada en una economia com la que he descrit, ha de rebutjar altres tipus d’inversions com les que representa BCN World? La resposta genèrica és no. Però un cop he aclarit el punt de partida, cal entrar a fons en el que suposa la proposta de BCN World per al nostre país.

 

Tota inversió busca obtenir el més ràpidament un retorn en guanys per a qui la fa. En una economia de mercat això és lícit, però si el que volem bastir és una economia social de mercat, la cosa necessita que es tinguin en compte altres factors importants. Què aportarà BCN World al nostre país? Les excepcionalitats que els inversors demanen es veuran compensades per altres aspectes positius per al nostre territori? Això és el que ens caldria tenir clar per poder posicionar-nos a favor o en contra.

 

Per tant, el primer que cal és que ens fem preguntes per tal d’obtenir respostes. I això és el que m’he anat fent des fa mesos. I cada pregunta no és un tot, sinó només una part del que un cop sumades les respostes em faran decidir per aprovar o no el projecte de BCN World.

 

En els moments actuals, els partidaris del complexe posen èmfasi en la creació de milers de llocs de treball. No és poc en el context actual. És quelcom positiu. Però no ens hauríem de quedar aquí. Els llocs de treball que es crearan són de baixa qualificació o són altament qualificats? Ajudaran a que els nostres joves vegin la necessitat de seguir estudiant per obtenir una formació adequada al país que volem o serà un incentiu perquè abandonin els seus estudis emmirallats per un guany econòmic immediat? La resposta a aquestes preguntes, en el meu cas, és negativa. Crear llocs de treball és un objectiu lloable, però crear-los a qualsevol preu no. Si el preu a pagar és sacrificar la preparació dels nostres joves i impedir-los optar a futures ofertes de treball més qualificat, no és un model que m’atrau i que penso que no ens convé.

 

Quins salaris tindran aquests llocs de treball? Seran de baixa remuneració? Si és així, la seva capacitat de compra serà limitada i el benefici que socialment puguin generar serà minso. Les aportacions que faran via impostos seran també minses. Per tant, el factor treball ens pot enlluernar en un primer moment, però mirat en profunditat pot tenir un impacte negatiu pel territori.

 

L’ocupació del territori també és quelcom que cal valorar en aquest tipus d’instal·lacions. Necessitats d’aigua, impacte ambiental, servituds futures per al propi territori, etc. Cal tenir-ho en compte. Sobre aquest aspecte he de confessar que no tinc les coses clares. No en tinc prou informació.

 

Les exigències que els inversors fan sobre exempcions fiscals, com les pensen compensar per tal que el país que els acull i la seva ciutadania en puguin treure profit? Tota inversió es fa en un territori concret, i té impactes negatius i positius alhora. Si ens demanen que per a la seva activitat fem excepcionalitats fiscals o legislatives, com retornaran al país aquestes excepcionalitats? En què estan disposats a compensar el territori que acull les instal·lacions que propicien els seus guanys? Reinvertiran part dels seus beneficis en el propi territori, faran convenis amb les nostres universitats? Crearan un fons per lluitar contra la ludopatia? Tot això amb compromisos ferms i escrits que els obliguin? De moment, no en coneixem les respostes. El que sabem és que volen que els rebaixem les càrregues impositives o fins i tot que permetem que s’hi pugui fer alguna cosa més que en altres llocs no es pot fer. Coneixem les exigències, però no els seus compromisos que ens podrien estimular a fer un esforç en aquest sentit.

 

Com ja he dit al començament. No és el tipus de negoci que jo prefereixo per al nostre país. Jo vull un país altament preparat i qualificat, amb indústries punteres farmacèutiques, químiques, siderometal·lúrgiques, capdavanteres en l’aprofitament d’energies netes i renovables, amb una inversió altíssima en recerca i desenvolupament. Però penso que també podem acollir complexes lúdics, però no a qualsevol preu. El nostre país té grans atractius turístics, naturals, artístics, que hem de potenciar i hem de saber explotar racionalment. Però cal conèixer els detalls. Els costos i els beneficis. I ara per ara, jo encara no els conec en el cas de BCN World i voldria conèixer per poder-me pronunciar. Si no ens n’informen amb detall, pensaré que alguna cosa ens amaguen que no és tan atractiu i que pot hipotecar aquest nostre territori per als anys a venir. Per tant, necessito informació i vull creure que els meus conciutadans també la necessiten. Quan la tinguem, seré capaç de dir, benvinguts o adéu siau, no ens interesseu. Només llavors seré capaç de valorar si hi ha equilibri en el cost-benefici social i territorial de la inversió o no. Només llavors, seré capaç de posar en una balança els pros i els contres i prendre una posició. Si no conec tots aquests detalls, d’entrada, BCN World em presenta més dubtes que entusiasme. M’han de convèncer que a part de convenir-los a ells, ens convé a nosaltres.

 

 

 

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari

Quan els fills et fan feliç!!

Avui operen la Marta, la millor amiga de la meva filla Xènia. La Marta es va trencar el fèmur el dia de Santa Tecla d’ara fa dos anys, en una caiguda de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, tot intentant un Quatre de Nou  sense folre a Tarragona. Des de llavors la Marta n’ha passat de tots colors. Primer una operació per col·locar-li uns ferros per fermar ben fort l’os. Després una bona temporada amb crosses i finalment una llarga espera tot sabent que hauria de tornar a passar pel quiròfan per treure-li els ferros que ja han fet la seva feina. Ja ha arribat aquest dia. L’esperen unes hores a l’Hospital de Santa Tecla, unes setmanes en les quals les crosses tornaran a ser unes companyes indispensables per a poder desplaçar-se i, quan les deixi, una temporada de recuperació tossuda per recuperar la musculatura de la cama.

Aquest matí, la Xènia i la Marta han marxat juntes cap a Santa Tecla. La Marta volia que la Xènia l’acompanyés i la Xènia volia acompanyar la Marta en uns moments difícils però esperançadors. Si la narració acabés aquí ja seria suficient per estar orgullós d’aquestes dues noies. Però hi ha més coses. La Marta és de la Colla Vella i la Xènia és de la Colla Joves Xiquets de Valls. Això no tindria més importància a no ser que ens mirem aquest fet des del punt de vista dels tòpics dels més grans. Aquest fet, en el món dels grans, entelaria més d’una amistat. Elles, però, saben valorar com ningú el valor de l’amistat per damunt de tota altra consideració. Defensar uns colors no és incompatible amb defensar uns valors superiors capaços de modelar qualsevol tipus de rivalitat.

Avui, dia de Sant Josep, els pares de la Marta poden estar tan satisfets com ho estem nosaltres. Les nostres filles són tot un exemple per nosaltres i per tothom. Avui, la Marta inicia el darrer tram d’un camí que ha durat molt de temps i pot estar segura que no el farà sola.

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | 2s comentaris

A vegades, perdre és guanyar!

Aquests dies he tingut una experiència que algú podria qualificar de negativa. Ho podria resumir de la següent forma, sense donar més detalls. Guanyar, mitjançant l’engany, la mentida i l’arraconament de la dona.

 

Pel que guanya d’aquesta manera, li pot semblar que és tot un campió. El que importa és guanyar per damunt de tot. No importa ni els mitjans, ni el dany que hom pugui fer als altres. És un model d’home que potser molts voldrien imitar i potser moltes voldrien per company. Però no és el meu model. Aprofitar-se de la bona fe dels altres no és quelcom que jo tingui com a modèlic.

 

Aquesta és una pauta que he intentat seguir tota la meva vida, encara que sovint m’hagi costat algun disgust.

 

La nostra societat ha posat per damunt de tot l’èxit, sigui com sigui. Jo potser visc una mica fora d’aquest món.

 

Hi ha algú que ha guanyat a costa de la meva bona fe. No m’hi poso pedres. Ho dic ben sincerament, prefereixo perdre que guanyar amb mètodes il·lícits que vagin en contra dels meus principis. Això, fins i tot, pot causar incomprensió en les persones que m’envolten, fins i tot ràbia. Ho puc entendre. I no els ho retrec.

 

Entre ser honest o deshonest, triaré l’honestedat.

Entre aparèixer com un babau o creure’m el més espavilat del món prefereixo quedar com un babau.

Entre anar amb la veritat o anar amb la mentida, triaré la veritat, encara que això em pugui perjudicar.

Entre menysvalorar la meva dona o respectar-la sense anul·lar-la triaré el primer.

 

Prefereixo ensenyar això a les meves filles que no mostrar-me davant d’elles com un triomfador que fa trampes per a ser-ho.

 

En definitiva, he perdut i un altre ha guanyat, la bona fe ha perdut davant la mala fe, la veritat davant la mentida. Però estic convençut que jo sóc mil vegades més feliç que no qui m’ha guanyat. Potser el meu món gira al revés del món que alguns consideren real, però això no m’espanta, ni farà variar el meu camí. A vegades, perdre és guanyar i qui guanya sovint perd.

 

 

 

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari

PER QUÈ EN DIUEN SOLIDARITAT?

En política, s’acostuma a fer una barreja de conceptes intencionada que busca confondre la ciutadania. Jugar amb les paraules és quelcom molt antic i tothom sap que les paraules són eines de comunicació que transmeten conceptes i informació o desinformació. Essent així, és molt comprensible, doncs, que els polítics, sobretot els mal polítics, juguin intencionadament amb les paraules.

 

Passa, per exemple, amb un tema d’actualitat com és el que ens suscita la negativa del govern espanyol a publicar les balances fiscals. D’entrada es diu que les balances fiscals són dolentes perquè generen que alguns territoris en dedueixin que més els val independitzar-se. Per començar, les balances fiscals mai poden generar aquest sentiment. Com he dit, les balances tan sols són una eina. El que pot generar un sentiment de greuge que pot induir alguns ciutadans a abraçar l’independentisme és el resultat de les balances. Si un estat té una política equitativa no té perquè generar aquest sentiment en la ciutadania. Si resulta que el règim fiscal que s’aplica als territoris és injust, llavors sí que hom pot arribar a la conclusió que més val anar per lliure que no suportat l’explotació econòmica.

 

Una altra trampa lingüística la trobem quan es parla de solidaritat. La solidaritat és una aportació voluntària, econòmica o d’altre tipus, envers algú que necessita el suport altruïsta dels altres. La voluntarietat hi és consubstancial. La solidaritat no pot ser obligada, si de cas és un deure moral, però no pot ser una exigència política. Hom la practica perquè vol.

 

Per altra banda, la solidaritat té uns límits. És evident que un insolidari obtindrà un estatus privilegiat degut a la seva insensibilitat envers el més necessitat. Ser solidari, des del punt de vista econòmic, implica estar en disposició de ser una mica menys ric del que seria si em quedés tota la riquesa que genero. Deixem ara de banda si la riquesa generada és a costa dels altres o no, aquest és un altre tema. Per tant, acceptant que si sóc solidari seré menys ric, o sigui, disposaré de menys recursos dels que tindria si fos insolidari, el solidari mai queda en una situació de pobresa major que no pas el qui rep la solidaritat.

 

Hi ha un grau més elevat que el solidari. És aquell que accepta lliurar tot el que guanya o una part important, amb la possibilitat que resti més pobre que el que rep allò de què em desprenc. Seria la caritat cristiana. Si tens dues capes, dóna’n una, o fins i tot les dues i fes-ho amb alegria. Això ho trobarem en comptats casos, i generalment de forma individual, rarament de forma col·lectiva.

 

Ni la solidaritat, ni la caritat cristiana és exigible a ningú. I menys des d’un punt de vista polític. El que políticament és exigible és l’equitat. És un deure personal i col·lectiu que el que menys té pugui rebre una part del que més té per tal que aquell pugui dur una vida digna i aconsegueixi una possibilitat de generar riquesa amb esforç i amb polítiques que ajudin a crear riquesa i facin que les persones i territoris creïn oportunitats per a desenvolupar-se, no per viure sempiternament subsidiades.

 

La solidaritat i la caritat la decideix cadascú com exercir-la; l’equitat la decideix el sistema polític que ens hem donat, que volem just i que transfereix via impostos que van dels més benestants als que no ho estan tant, però amb limitacions. Quan l’equitat suposa treure recursos i oportunitats als qui s’esforcen per millorar la seva societat i els transfereixen a altres que s’habituen a no espavilar-se i desaprofiten els esforços dels altres, ja no és equitat, sinó espoli.

 

Conclusió. No diguem solidaritat, quan volem dir equitat; no diguem solidaritat quan volem dir espoli. La no publicació de les balances fiscals, en qualsevol de les dues modalitats acadèmicament acceptades no és altra cosa que voler amagar un espoli permanent que retalla el creixement i un subsidi etern que esclavitza a qui el rep.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari

Un cardenal que ens podíem estalviar

El nou cardenal espanyol que en els pròxims dies rebrà els símbols de poder i aristocràcia eclesiàstica a Roma, s’ha despatxat a gust dient que l’homosexualitat “és una deficiència que es pot normalitzar“. I, tot seguit, l’ha comparada a un la hipertensió. Parla de l’homosexualitat com d’un error i diu que un gai es pot normalitzar. I pensar que aquest senyor va estudiar a Valls i va ser a la meva ciutat on va ser ordenat sacerdot! Els claretians que podien estar satisfets amb el fet de comptar amb un nou cardenal, ara potser haguessin preferit que el nomenament hagués recaigut sobre algú altre.

Semblava que el nou papa de Roma estava més per desobsessionar l’església d’alguns temes que semblen l’epicentre de la labor eclesiàstica. Però l’elecció de Sebastian sembla que contradiu una mica les paraules del pontífex romà.

Ara alguns representants de l’església espanyola estan contents amb la retallada legislativa en el tema de l’avortament. Jo no sóc ni proavortista, ni antiavortista. Tinc el meu pensament respecte a la qüestió, però el que no accepto és que l’església com a institució vulgui influir sobre l’estructura legislativa de la societat.

És com si els catòlics vulguessin que la llibertat religiosa, legislativament parlant, només fos possible per a ells, bandejant les altres confessions religioses. Que existeixi una legislació sobre l’avortament no obliga ningú a avortar, però amb les limitacions ètiques i legislatives corresponents, permet que qui en vulgui fer ús tingui el dret a fer-ho.

Feina tindrà el Papa Francesc per treure l’obsessió i fixació d’alguns representants eclesiàstics en temes com l’avortament, la sexualitat, els mètodes anticonceptius, etc.

 

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari