El meu Sant Fèlix particular

Acabo d’arribar a casa després d’un llarg i calorós dia a Vilafranca. Sant Fèlix és això, moltes hores i molta calor. Gent arreu, uns que podem estar palplantats hores i hores sense moure’ns i uns altres que no poden estar quiets i fan la guitza anant amunt i avall, alguns amb un elegant «perdó», altres atropellant-te com si fossin elefants. Però ja se sap, si no vols pols, no vagis a l’era.

No he escoltat ni la ràdio, ni he vist la televisió. Volia processar el que he viscut i vist internament, sense influències. Volia donar la meva visió particular i intransferible, sense interferències. Els únics comentaris que he llegit han estat en un apassionat debat familiar a través del Whatsapp. Un debat en el qual no he participat, tan sols hi he assistit com a simple espectador. Els que em coneixen saben que acostumo a fugir dels acaloraments i sóc més amant de la reflexió pausada i freda. Tinc la capacitat d’apassionar-me, sí, però intento mesurar-la sempre que puc.

Parlaré de totes les colles començant per les més llunyanes i seguint per les més properes, tant geogràficament com per la meva pertinença.

Minyons de Terrassa. No es pot dir gaire cosa més que enviar-los una felicitació sincera. Una jornada rodona. De les millors del seu historial, ben segur. No m’he entretingut a comprovar-ho. Algú hi posarà un «però» en no descarregar el pilar, jo no. Han anat per feina atacant el més difícil des del començament. Una demostració de la meva teoria. Els castells no es fan a plaça, sinó que es fan a l’assaig. Després es mostren a plaça. Més endavant faré èmfasi en aquesta qüestió. Felicitats, doncs, Minyons. Bona feina i em trec el barret que duia a plaça per la vostra brillant actuació.

Castellers de Vilafranca. En línia. Alguns diran que han començat a flaquejar. Ja se sap, tothom els hi té moltes ganes. Jo no ho diré perquè no ho penso. I precisament per ser coherent amb l’afirmació que he fet en el paràgraf anterior. Els castells es fan a l’assaig i si algú ha demostrat això al llarg de la darrera dècada són ells. La seva capacitat de treball és infinita. Ens poden agradar més o menys, ens poden caure més simpàtics o menys, però crec que s’equivocaran aquells que creguin i diguin que comença el seu crepuscle. Més aviat, diria jo, són altres colles que s’han acostat molt a ells. La temporada és llarga i estic segur que ho demostraran. Felicitats vilafranquins.

Colla Vella dels Xiquets de Valls. Ja ho vaig escriure fa unes setmanes. Estan en un moment molt dolç, segurament el moment més dolç des que en Manel Urbano dirigeix la colla. Han tingut actuacions memorables, avui hi han posat la cirereta amb tres grans, molt grans castells. Crec que la seva temporada és la millor dels darrers anys per la seva sostenibilitat. Un nivell envejable que dia rere dia obté la recompensa. I estic segur que la cosa no s’aturarà aquí. Vull afegir una nota més que avala la meva opinió. La Colla Vella, des del meu punt de vista, ha madurat. Fa pocs anys, estic segur que després de l’intent del 3 de 10 la Vella s’hagués encaparrat amb aquest castell i hi hagués tornat una i altra vegada. Avui crec que han encertat l’estratègia i han demostrat una capacitat de resiliència envejable. I els ha resultat. La seva gamma de castells es va arrodonint. Castells magnífics i la feina pendent d’avui caurà pel seu pes. Cal saber reconèixer els mèrits dels nostres adversaris, és un signe de grandesa i de respecte.

Colla Joves Xiquets de Valls. La meva colla. Hi pertanyo des de l’any 1980. Me l’estimo amb els seus defectes i les seves virtuts. La meva participació avui dia és minsa. Una esquena massa tocada m’ho impedeix. Hi he fet una mica de tot. De crossa, he pujat als primers folres, fins i tot hi vaig fer un quatre de set a segons. Quan ho recordo a les meves filles se’n foten. Sí, la meva colla, la que em dóna alegries i algunes tristors. Mirat de cara enfora la nostra actuació no ha estat a l’alçada. Al costat dels castells de les altres colles hem quedat petits. I ho hem de dir així de clar. Si girem la mirada cap endins podem extreure’n aspectes positius. El primer de tots és recordar la teoria que he apuntat més amunt. Els castells es fan a l’assaig i es duen a plaça. El nivell casteller ha pujat tant que ja no serveix assajar massivament un dia o una setmana abans d’una actuació. Exigeix treball i més treball. Compromís i més compromís. La rauxa no és suficient. El nervi i el geni tampoc. Hi ha de ser, però amb això no n’hi ha prou. La pregunta que ens hem de fer la gent de la nostra colla, els xiquets i xiquetes, és si volem pertànyer al selecte grup dels bons o ens acontentem formant part dels que segueixen. Ningú, absolutament ningú gosarà posar entredit el potencial de la nostra colla, dels que la formem. Però aquest potencial apareix tan sols en comptades ocasions. Massa comptades, en la meva opinió. La pregunta no l’han de respondre els que dirigeixen la colla, no. L’hem de contestar cada un de nosaltres. En quina divisió volem jugar, en la d’honor o en aquella dels petits que un dia donen la sorpresa al gran. Si ens decantem per aquesta darrera opció, no tinc res a dir. Seguim com sempre. Si ens decantem per la primera, hem de canviar el xip. El nostre cap de colla ja intenta inculcar-ho, però hi responem nosaltres? Els castells es fan a l’assaig, dia rere dia.

Avui hi ha gent a la colla que estan de celebració. Jo, per l’actuació que hem fet no. Altres estan ensorrats. Jo tampoc no ho estic. Precisament el dia que hem quedat empetitits a Vilafranca tinc esperança. Una esperança que em dóna no opinar a cop calent. He sortit dolgut, sí, però hi ha signes d’optimisme. Avui he vist una pinya, un folre i unes manilles que feien la seva feina. No és casualitat, sinó fruit del treball de poques setmanes. Sabrem mantenir aquest treball les setmanes que segueixen? Per saber-ho haurem de retornar a la primera pregunta, a quina divisió volem jugar?

Més signes d’esperança. Tenim un dels pocs cap de colla que hem tingut que treballa a mig i llarg termini, que no ho fia tot a l’èxit present. I això m’encomana optimisme. No s’arruga davant l’ensopegada. Però no s’arruga sabent que hi hem de posar remei i la recepta és seguir picant pedra setmana rere setmana. Tenim grans valors a la nostra colla. Grans persones i sí, també algun capsigrany, com a tot arreu.

En una cosa discrepo dels nostres dirigents. Per ser allà, entre els millors, ens cal canviar el nostre ritme. No em serveix allò de: “nosaltres no podem“. Si els altres poden, nosaltres també podem. No podem fer dues actuacions seguides en un cap de setmana fent castells de nivell? Llavors tenim un problema que cal resoldre. No podem començar els assajos més aviat com fan les altres colles i no esperar a fer-ho entrada la primavera? Recordem la pregunta i la resposta que hi volem donar.      

Som en temps de campanya i tenim eslògans com «Ara és l’hora», «Junts pel Sí», «Catalunya Sí que es pot», etc. Doncs ara és l’hora de respondre on volem jugar i quin paper volem jugar en el món casteller d’avui tan exigent. Si responem que entre els grans, no hi ha secrets per aconseguir-ho: TREBALL, COMPROMÍS i IL·LUSIÓ. Al costat d’això, paciència i constància, encert i intel·ligència. Jo, amb les meves mancances, hi aposto. Hi apostem?

 

Publicat dins de General | 1 comentari

Lliçons gregues

En la crisi entre Grècia i la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional és fàcil fer anàlisis supèrflues i parcials, tot depenent de l’òptica ideològica des de la qual ens ho mirem. S’hi barregen qüestions de radicalitat democràtica tant per la part grega, com per part de la Unió Europea. Fortaleses i febleses democràtiques. Per altra banda, s’hi barregen qüestions de funcionament econòmic internacional, coneguts per ambdues parts, prestadors i receptors, ara creditors i deutors. No són temes superflus.

Sovint els tractem de forma molt simple en funció d’allà on volem carregar les tintes. Ens alineem en categories que creiem superiors a unes altres i menystenim les que creiem inferiors, per legítimes que siguin. En definitiva, la qüestió és complexa i molt.

He volgut intentar fer un exercici d’anàlisi de la situació des d’una òptica neutra, encara que jo no sóc neutral en la qüestió. Comprendre una legitimitat no anul·la l’altra.

Som-hi.

Per una banda tenim creditors privats i creditors institucionals. Per l’altra, deutors públics i deutors privats. Bancs privats i públics i institucions internacionals que han deixat i deixen encara diners al govern grec per sostenir el sistema econòmic del país hel·lè. No presten els diners desinteressadament, no. Pensen obtenir-ne un guany i de pas sostenir un sistema econòmic més global que es veuria arrossegat en major o menor mesura per una crisi grega. Tots sabem que quan algú et deu diners pots fer dues coses, o talles tot ajut i servei al deutor o el segueixes subministrant per tal que pugui liquidar el seu deute amb tu. Si deixes d’ajudar-lo corres el risc de no recuperar la inversió que hi vas fer en prestar els diners o les mercaderies. Hi ha, doncs, un interès per part del creditor, però també del deutor. Però aquests mecanismes no es poden allargar indefinidament. Així funciona el sistema econòmic en general. Podríem esgrimir que els prestadors no van avaluar suficientment bé el risc que corrien en fer els seus préstecs. Els receptors tampoc no van posar en marxa tots els mecanismes que fessin possible la devolució del deute. Els grecs haurien hagut de posar ordre en el seu seu sistema fiscal i la seva economia per fer-la productiva i socialment justa per la majoria de la societat. Tot sembla indicar que ni uns, ni altres, no van fer adequadament la seva feina.

Davant aquesta descripció freda hom pot argumentar que l’actual govern grec no és responsable de la majoria del deute grec. Segurament que és així. Podríem dir que els ciutadans grecs van escollir l’actual govern per tal que implementés una nova política social i econòmica, cert. El govern grec, doncs, no estaria fent res més que complir un mandat refrendat per la ciutadania grega. Per tant, la legitimitat democràtica de les decisions del govern grec estarien legitimades per la ciutadania i la democràcia s’ha d’imposar per damunt els interessos econòmics. Però resulta que els anteriors governs grecs que van acollir-se als mercats internacionals i que no van fer res per assegurar el retorn d’aquests diners també van ser escollits democràticament pels ciutadans grecs. Per tant, també estaven legitimats democràticament a fer el que van fer i que situava el país al caire de la banca rota. Sabien els compromisos en què situaven els ciutadans i els futurs governs grecs i, malgrat això, van endeutar-se fins a l’extenuació. El govern i la societat grega són deutors dels compromisos dels seus anteriors governs? En el sistema econòmic i jurídic actual diria que sí. Allò de la seguretat jurídica en el dret internacional públic és important.

Estem davant d’un dilema de difícil resolució. Però els representants polítics tenen entre les seves responsabilitats més importants la de resoldre els problemes de la seva ciutadania. La continuïtat democràtica grega no ha estat capaç de muntar un sistema fiscal i econòmic que acostés el país a ser capaç de finançar els seus serveis i la seva sostenibilitat. Si ho haguessin fet, el seu deute seria avui dia molt més suportable.

Els governs i les autoritats monetàries dels països creditors tampoc van fer la seva feina. Haurien hagut de vigilar que els seus bancs no arrisquessin tant amb Grècia fins al límit de posar en risc el propi sistema bancari i econòmic dels seus països. Ara, els interessos dels seus bancs suïcides i avars els han de defensar ells.

Els grecs, en seu conjunt, es deuen adonar ara que mantenir serveis públics com l’educació, la sanitat, els transports, etc s’ha de fer ajustadament a l’economia del propi país. Que no es poden sostenir sense ser responsables fiscalment i solidària.

Que les institucions europees tenen grans dèficits democràtics no és cap descobriment. Ho sabem del cert. Que les institucions financeres internacionals s’han equivocat estrepitosament al llarg de la seva història en les seves receptes per als països en desenvolupament tampoc no és cap secret. Que l’avarícia desmesurada dels bancs privats és infinita i insaciable és indiscutible. Que és immensament injust que els ciutadans hàgim de cobrir els seus riscos inversors per salvar-los, no té nom.

Els governs europeus volen que Grècia pagui el seu deute perquè saben que sinó els seu propi sistema bancari tindrà grans problemes que posarà en risc les pròpies economies nacionals.

Què fem? Contraposem Grècia com el paradigma democràtic, tan sols justificable històricament, i la poca sensibilitat europea? Els grecs no tenen cap responsabilitat en la seva pròpia situació? Defensem la visió progre antieuropea i progrega? Esquerres, dretes? Estem disposats a patir amb els grecs? Si es condona el deute, podrà seguir funcionant el sistema econòmic vigent? És lícit que institucions europees i organismes internacionals vulguin fer caure el govern grec democràticament escollit? Sort que no sóc jo qui ha de prendre les decisions. Però no crec que ara per ara hi hagi massa possibilitats d’inventar massa coses.

Europa no pot abandonar Grècia. Això posaria en dubte el propi projecte europeu i abocaria els grecs a altres influències i aixoplucs econòmics no massa desitjables, ni per ells, ni pel conjunt dels europeus. Jo no posaria la Grècia actual com a paradigma de sistema democràtic, per molt que ara es busqui un referèndum que deslliuri el govern grec de prendre decisions per iniciativa pròpia o pressionat per la troica trinitària. Més que mesures maratonianes, als grecs se’ls hauria d’exigir que basteixin una democràcia moderna amb un sistema fiscal modern i eficaç on tothom pagui els seus impostos en proporció a la seva riquesa. Caldria exigir-los una dràstica reducció en el seu pressupost militar exagerat. Rigor pressupostari més gran, sense posar en risc el benestar indispensable dels seus ciutadans.

En contrapartida, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari internacional haurien de dir als creditors que la seva inversió creditícia va ser suïcida i que hauran d’assumir que es van equivocar. En conseqüència, no cobraran el deute adquirit per Grècia. Hauran d’allargar els terminis per tal que els grecs tornin part del seu deute o els hauran de condonar directament part d’aquest deute i compensar-lo amb una reducció dels seus vergonyants beneficis.

Penso que la real politik acabarà imposant-se. Però com que no sóc ni polític, ni economista, segur que no l’encerto per enlloc. Em consola que ells tampoc no l’encerten; em consola, però em preocupa, ja que ells ocupen càrrecs de responsabilitat social i econòmica molt elevada.

I deixeu-m’ho dir. M’indignen els que des d’aquí fan el panegíric democràtic de Grècia. M’indignen els que lloen l’acte de sobirania grec i el neguen al nostre poble. M’indignen els que es mostren insensibles respecte la situació grega i culpabilitzen del tot als grecs de la seva situació, com si els nostres bancs no hi tinguessin res a veure, així com els nostres governs, i a la inversa. En definitiva, m’indigna la demagògia de totes bandes que és, precisament, tot el contrari de la democràcia i la veritat. Ah, per cert, en el referèndum grec jo votaria clarament que NO accepto la recepta de la Troica..

Publicat dins de General | Envia un comentari

FELICITATS COLLA VELLA, QUÈ ET PASSA COLLA JOVES!

 

Sant Joan 2015. Foto: CJXV

Aquest títol intenta resumir les sensacions que bona part de la plaça del Blat ha experimentat en acabar l’actuació de Sant Joan d’aquest 2015.

A l’hora de detallar aquestes sensacions no es pot començar d’altra manera que felicitant la Colla Vella dels Xiquets de Valls per la seva magnífica actuació en el dia d’avui, així com també per la feta en la Sortida de Completes. Els seus objectius s’han acomplert pràcticament al cent per cent. O sigui que felicitats a tota la colla pel nivell mostrat en aquesta festa major i per les bones expectatives que ens ofereix la seva temporada.

Si la Colla Vella és la cara d’aquestes sensacions, la Colla Joves n’és la creu. Tots sabem la vàlua de la Joves Xiquets de Valls. Em sembla que ningú discutirà una afirmació com aquesta. Però avui i ahir, o sigui el conjunt de la presentació a la nostra ciutat, ens ha deixat un regust amarg. Dos castells de nou i un Set de Vuit, dos d’ells només carregats, han quedat empetitits al costat d’una Vella esplendorosa. Ja sabem que les colles de Valls ens han ofert al llarg de la història un estira i arronsa excitant. Cap afeccionat casteller deixaria qualsevol de les dues colles fora de les grans colles per una actuació o per un començament de temporada que no ha reeixit en excel·lència. Però no vull parlar d’això avui.

Abans de seguir, encara que em sembla que és prou conegut, sóc de la Joves ara i sempre. Ho dic perquè sovint, massa sovint, la nostra colla no es pren massa bé l’anàlisi crítica que qualsevol de nosaltres pugui fer de la nostra pròpia colla. Això, al meu humil entendre, és un símptoma de debilitat i de manca de maduresa i de confiança. Aquest tipus d’exercici em sembla imprescindible per tal de progressar en qualsevol activitat humana. Fer-ho públicament és una oportunitat per a arribar a un nombre més gran de gent, i per mi, encara que sé que no tothom hi estarà d’acord, és una oportunitat d’expressar-me a un nivell difícil d’assolir internament. Pujar tot el carrer de la Cort amb la meva filla plorant, tot i no haver pogut pujar en cap castell per la seva lesió, impacta. I això em qüestiona moltes coses respecte els nostres sentiments, com els gestionem i com actuem per evitar i minimitzar aquests disgusts.

Com deia, aquest Sant Joan hem vist una diferència excessiva entre les dues colles. Excessiva, però real. Davant d’això podem fer dues coses, amaguem el cap sota l’ala i fem com si res no passés, o afrontem les coses i intentem buscar les raons. Segurament jo no les tinc totes, potser les que intueixo, fins i tot, no es corresponen amb la realitat. Però si no en parlem obertament no serem capaços d’escatir-ho. En l’èxit i en el fracàs, sóc i seré de la Joves.

En qualsevol anàlisi convé començar bé. Abans de les respostes convé encertar les preguntes. Intentem-ho.

Perquè a la Colla Joves li costa tant d’arrencar cada temporada? Alguns diran que això no és cert, que tal any … Sí, però la sensació general és que a la colla li costa d’arrencar amb un ritme d’assaig comparable al de les altres colles importants. Anem a ralentí. Hem començat a entendre que els resultats s’obtenen, entre altres coses, d’incrementar el nostre ritme d’assaig. Això ho hem entès. Però amb això no n’hi ha prou. Hem establert uns assajos comparables amb els de la majoria de colles pel que fa a la freqüència, però no en el rendiment que les altres colles en treuen. Perquè? Ens falta compromís. L’assistència és minsa durant els primers mesos de la temporada. Això retalla enormement les nostres possibilitats reals d’arribar òptimament a les primeres actuacions de compromís. Sí, ens falta compromís individual envers la colla. Seguim amb uns paràmetres antics que avui ja no serveixen. Ho hem d’admetre.

Aquest fet és determinant. La sensació és que la Colla Joves cada temporada comença de zero. Som incapaços d’aprofitar l’onada positiva amb la que acostumem a acabar les temporades. Això ens perjudica molt.

Renovació, perquè costa tant? Tenim grans castellers que pugen al castell, però no aprofitem suficientment el potencial de castellers que tenim a terra i que serien vàlids per a pujar si donéssim més oportunitats. Joves amb ganes que voldrien ser provats o provades, que voldrien alguna oportunitat, les veuen passar de llarg. No sabem veure que la seva oportunitat és també la nostra. Tenir un gran ventall de joves que puguin pujar és un tresor que no hauríem de desaprofitar. Tothom aniria més descansat, estaríem més vacunats davant de possibles lesions, i mantindríem il·lusionats un bon nombre de persones que ara veuen frustrades les seves expectatives. Crec que tot cap de colla hauria d’estar satisfet que part de la seva feina passés per gestionar una sana competitivitat interna.

Això també ho podríem traslladar a la canalla. Tenim una canalla fabulosa, però hem d’admetre que bona part de la temporada, un bon nombre de xiquets i xiquetes passen més estona mirant castells que fent-ne. Dediquem molt de temps a assajar els teòrics titulars i dediquem poc temps a fer que aquells que passen molta estona mirant, puguin passar l’estona pujant. Això demana una gran implicació de la colla envers la canalla. Primer de tot, entenent que no hi ha assajos de canalla, el que en diem assaig de la canalla són assajos de la colla. Ens hem de convèncer d’això. Si ens en convencem, segurament tindrem una assistència més gran a aquests assajos. Si ens en convencem, potser entendrem que els equips de la canalla han de ser més nombrosos. No em refereixo a gent que es dediqui a portar la canalla d’aquí cap allà. Aquests són necessaris. Però em refereixo a més gent que, aprofitant una major assistència i compromís, fessin possible que al nostre local s’estiguessin assajant diversos poms de dalt alhora, en diferents espais i grups. Seria interessant poder intentar-ho o en nom de la tradició direm que això no ho hem fet mai o que no es pot fer?

Som capaços d’enlairar la nostra canalla fins al cel, mimant-los a vegades en excés, i som capaços de criticar-los davant alguna errada, davant algun dubte. Hauríem de mostrar l’estima envers la nostra canalla allà on realment els l’hem de donar, als assajos, per donar-los confiança i seguretat.

Cooperació, col·laboració. Estic segur que el nostre jove cap de colla, intel·ligent, il·lusionat, amb ganes, agrairia una major col·laboració per part de tothom. Ho fem? Diria que és evident que no. Veig a plaça massa gent buscant tal o qual persona. Gent que són en un lloc quan haurien d’estar en un altre. Gent al bar mentre altres s’esforcen a buscar-los per col·locar-los a lloc. Tan difícil és prestar-se a questa col·laboració? A facilitar la feina als responsables de la colla? Potser ajudaríem a que els nostres caps de colla perduressin una mica més del que ho fan ara. Tindrem temps per a celebracions, però no les anticipem.

I així podríem seguir. Amb aquestes coses, amb les preguntes, amb les respostes, podríem planificar molt millor la temporada, optimitzar els nostres recursos i millorar els nostres resultats. El món dels castells, tan si ens agrada, com si no, ha evolucionat moltíssim, sobretot pel què fa a l’exigència individual i col·lectiva. La darrera pregunta a fer-nos hauria de ser si nosaltres volem ser entre l’elit del món casteller, no de manera esporàdica, basant-nos en la nostra vàlua castellera, indiscutible, sinó fruit del nostre compromís. Respondre això és cabdal.

Fa pocs dies parlava amb un veterà casteller de la nostra colla, no per edat, sinó pel munt de castells que porta a les seves espatlles, i coincidíem en afirmar que un dels grans mals de les colles de Valls ha estat que durant massa anys hem menyspreat moltes coses que altres colles foranes ens han ensenyat i ho resumíem dient que dels nostres defectes en fem virtuts. Crec sincerament que la Colla Vella va entendre abans que nosaltres que això era un error. Nosaltres encara ho hem de decidir.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Sensacionalisme barat

3 de 7 Jove de Vilafranca 8 de juliol 2012 (algú aprecia res anormal?)

No tinc cap ganes d’alimentar la polèmica, ni de donar publicitat al llibre de la noia de Vilafranca que ha fet un llibre basat en el castell que va caure un juliol de 2012 i en el qual l’autora va perdre un ronyó. Però sí que vull dir-hi la meva, com a Xiquet de Valls des de l’any 80 del segle passat i com a pare d’una Xiqueta de Valls boja pels castells i que s’ha enfilat en multitud de castells des de l’any 2011 fins ara.

Abans de res, un petit esment al tractament de l’accidentalitat en el món casteller donat per 8TV i pel seu presentador estrella. Em sembla repugnant. Per diversos motius. Tracta el tema aprofitant la subjectivitat d’una persona que arran d’una mala experiència personal en els castells va decidir abandonar aquesta activitat i fer-la abandonar al seu fill. El presentador no busca en cap moment l’objectivitat que se li ha d’exigir a tot periodista. No aporta ni una sola dada objectiva, ni contrastada i s’abona a emetre un judici particular sobre una qüestió en la qual, ni ell, ni els seus col·laboradors, han perdut un segon en cercar entre l’abundant documentació que existeix. Fins i tot, capgira el treball seriós de tota una sèrie de professionals de la medecina que porten anys treballant en la seguretat dels castellers, per dir que l’ús del casc és una prova clara que els castells són una activitat molt arriscada per la canalla. Reitero la meva repugnància per aquest programa, pel periodista que el presenta i per tot el seu equip. La ciutat de Valls la va espifiar i molt en fer a aquest senyor «ambaixador dels Xiquets de Valls» fa algun any. Buscar personatges mediàtics sense cap vinculació amb els nostres xiquets és, a parer meu, un error garrafal atribuïble als promotors d’aquesta figura. Caldria que si volen mantenir aquesta figura, es replantegessin els criteris amb els quals fan la seva tria.

L’autora del llibre i els conductors del programa fan unes afirmacions que denoten el seu desconeixement del món casteller. Parlen de la competitivitat en sentit negatiu i l’emmarquen en els temps actuals i com a element nou i perjudicial per als castells. Si s’esforcessin una mica, podrien haver esbrinat que la competitivitat és connatural als castells des del moment del seu naixement. Competitivitat envers un mateix i competitivitat envers les altres colles. Part del progrés en el món casteller es troba en aquest factor. Al segle XIX ja es feien la majoria de castells que es fan en l’actualitat. La noia vilafranquina, no sé si de naixement o d’adopció, ho hauria de saber, ja que és a Vilafranca un dels llocs on es realitzaven per part dels Xiquets de Valls aquests castells i en plena competitivitat.

Parlaven, també en el programa esmentat, de la seguretat. L’àmbit de la seguretat és precisament un dels que més ha evolucionat en el món casteller. Des de diversos punt de vista. Des del punt de vista de la investigació mèdica a la recerca de proteccions per a tots els membres de les colles, des dels més grans als més petits, en la formació en seguretat dels components de les colles, etc. Un dels més eminents investigadors en aquest camp és el terrassenc doctor Jaume Roset, una eminència i precursor amb molts treballs a la seva espatlla. La recerca per millorar la seguretat en els castells és dinàmica i viva. No s’atura. Si els conductors del programa i l’excastellera se n’haguessin preocupat de contrastar-ho per tal de confirmar-ho ho haurien pogut corroborar amb facilitat. Però potser no interessava si això implicava desmentir les seves afirmacions subjectives sobre la qüestió.

Un altre fet objectiu basat en l’estadística que haurien pogut buscar són els estudis existents en els quals haurien comprovat que ni tan sols l’eclosió per tot el país de noves colles castelleres no ha suposat un augment de les caigudes en el món casteller. No els facilitaré jo la feina, tot i que conec les dades i m’he preocupat de buscar-les. Però evidentment, ni a la premsa groga que practica 8TV, ni a la senyora esmentada, no els interessa perquè això rebatria fàcilment els seus posicionaments.

Una altra mentida, així de clar ho dic, que en el programa van deixar anar com si res, és que s’amaguen els accidents en els castells. Em podrien dir els protagonistes de l’esmentat programa els accidents produïts en la pràctica de la boxa que es produeixen al llarg de l’any? Segurament que no, igual que jo. Perquè no m’interessa la boxa. O els accidents produïts en els esports de muntanya? Només els afeccionats a la pròpia activitat coneixen aquestes informacions, i alguns ni això, a la resta simplement no els interessen. Deduir d’això que s’amaguen com van afirmar en aquell programa és mentir descaradament. Per tant, em permeto de dir-los obertament que són uns mentiders. El públic en general només ens assabentem d’alguns detalls quan hi ha algun cas amb gran ressó sensacionalista que passem a oblidar tot seguit. Particularment puc afirmar que conec abastament els accidents importants que s’han produït en el món dels castells. Els greus i els menys greus. Fins i tot, puc afirmar que jo mateix n’he informat d’alguns ben obertament i se n’ha parlat. Per tant, la idea d’amagar aquests fets només existeix en les ments recargolades i malintencionades d’alguns, com els que van aparèixer en l’esmentat programa. L’exigible és que tot plegat sigui tractat amb rigor i objectivitat, cosa que no interessa ni als periodistes del sensacionalisme i potser als que volen fer negoci al voltant d’això.

Ja per acabar, sóc Xiquet de Valls, com ja he dit, des de l’any 80 del segle passat. Al llarg d’aquests anys he viscut accidents dolorosos de persones estimades, amigues. He vist en els familiars una enteresa personal de la més gran qualitat. He vist desaparèixer gent estimada en el món de la muntanya, activitat que he practicat al llarg de la meva vida des de ben petit. Mai he pensat, però, que això fos un motiu per limitar aquestes activitats, sinó que hi he vist un estímul per a augmentar la seguretat de tots plegats quan practiquem allò que omple les nostres vides. I en tots els camps, la seguretat ha crescut exponencialment. Però no ha fet desaparèixer el risc totalment. Però déu n’hi do el que l’ha minimitzat. Sempre, però, quedaran factors en els quals no podrem incidir.

A part de Xiquet de Valls, sóc pare, com també he dit, d’una Xiqueta de Valls. Jo no sé perquè la senyora de Vilafranca va decidir pujar als castells. No sé perquè ho va fer el seu fill. El que sé és perquè hi puja la meva filla. Simplement perquè li agrada. Aquest factor sembla que no té importància per als protagonistes del programa televisiu. La meva filla hagués pogut començar a pujar als castells dos anys abans del què ho va fer. Però nosaltres la vam retenir. No per por en quant a la seva seguretat. Simplement perquè els infants sovint es mouen per impulsos. A vegades diuen interessar-se per alguna cosa, alguna afecció, que ben aviat els passa. Ho havíem experimentat amb l’atletisme i en alguna altra activitat que iniciada amb molta il·lusió ha minvat amb la mateixa rapidesa amb la qual va néixer. En els castells dels Xiquets de Valls la meva filla per decisió pròpia hi va posar tota la seva il·lusió. Ha fet els castells més grans imaginables. Ha caigut, poques vegades, no us penseu, però sap el que és. S’ha emocionat amb els èxits col·lectius de la colla. També ha passat per l’hospital. Però en cap altra activitat no he vist en els seus ulls l’emoció i la il·lusió que li he vist en relació amb els castells. I què ha de fer un pare o una mare que veu la felicitat en la cara de la seva filla quan aquesta s’enfila i baixa d’un castell superant un repte com tants altres li posarà la vida. Doncs per mi és fàcil, gaudir amb ella i ser partícip de la seva il·lusió i de les seves ganes de viure plenament. Si algú pensa que com a pare he de fer alguna altra cosa, que vingui i que m’ho digui.

Sí, sóc Xiquet de Valls, pare de castellera i marit d’una estupenda noia no vallenca a qui no feia molta gràcia que la felicitat de la seva filla passés per estones de patiment connaturals en una mare. Però ella, la mare, ha comprès que quan hom veu il·lusió, felicitat, passió, amistat, en el rostre de la seva filla, el que ha de fer és acompanyar-la en la seva il·lusió, la seva felicitat, la seva passió, ni que aquesta suposi uns segons d’incertesa, d’ai al cor a les seves pròpies entranyes, sabedora que s’han pres totes les mesures necessàries per a minimitzar els riscos existents.

Publicat dins de Castells, Catalunya, General, Personal, Valls | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Carta oberta al nou Cap de Colla dels Joves Xiquets de Valls

Benvolgut o benvolguda,

t’escric aquestes ratlles sense saber encara ni qui ets, ni el teu nom, ni la gent amb la qual t’envoltaràs per tirar endavant la difícil tasca que t’has imposat. Això em dóna un cert avantatge a l’hora d’escriure aquestes ratlles perquè no estic influenciat ni per simpaties, ni per antipaties, ni per cap mena de prejudici. Escric aquestes ratlles com a veterà membre de la Colla Joves Xiquets de Valls i ja gairebé inútil per a aportar alguna cosa positiva a aquesta gran entitat bicentenària. És des d’aquesta llibertat que escric aquestes reflexions i, no ho dubtis, des del respecte més gran per la teva decisió de guiar la nau de la nostra entitat. Conduir una colla com la nostra no ha estat mai una tasca fàcil. L’antiguitat de la nostra colla és un valor incalculable, però, al mateix temps, és una llosa que pesa sobre tots nosaltres i que, en certa manera, ens esclavitza a tots en unes formes que la tradició castellera vallenca ha anat construint al llarg dels anys. Allò que dóna identitat acaba, sovint, convertint-se en una cotilla que ens impedeix evolucionar tot el que caldria.

Fetes aquestes primeres consideracions, et vull dir algunes coses que tu, lliurament, pots abocar directament a la paperera. Però tossut com sóc, no vull deixar de dir.

Ser cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls no és qualsevol cosa. És una responsabilitat de prestigi, alhora que ben difícil. La decisió de posar-te a disposició de la colla no la pots prendre a la lleugera. En l’època moderna, la nostra colla ha tingut massa caps de colla. Aquesta és una apreciació molt personal, però tinc el convenciment que això no ha jugat, precisament a favor de la colla. Avui en dia en què tothom parla de limitació de mandats, parlant de la Colla Joves Xiquets de Valls, jo m’atreviria a dir que convindria parlar de compromís de permanència mínima. Tenir un cap de colla cada temporada no és, des del meu punt de vista, quelcom positiu. Limita el treball a mig i llarg termini i  circumscriu la valoració de la teva tasca a l’èxit o el fracàs d’una temporada. Això significa una gran pressió per a tu i augmenta, també, el risc de perjudicar les teves decisions a curt termini. L’ara o mai, l’hauríem de deixar per comptades ocasions.

No anteposis el teu ego per damunt de tot. La colla és un col·lectiu ben ric i variat, però a voltes insuportable. Necessites un equip sòlid al teu voltant. Avui en dia una colla ja no es pot portar com anys enrere. És molt important la personalitat del líder, però ell sol no pot tirar endavant una tasca com correspon a una colla com la nostra. Per tant, valorant la teva disposició a guiar la colla durant un temps, no facis el pas si no tens al teu voltant persones de confiança amb las quals puguis trobar suport. Que t’hi puguis barallar i tot seguit anar a prendre una copa. Sol no podràs i si la gent que tens al voltant no gaudeix de la teva confiança plena i viceversa, fes un pas enrere. El mateix et diria respecte a l’equip de la canalla. Una pota importantíssima per a l’èxit o el fracàs d’una colla. Necessitaràs gent responsable i compromesa. Gent amb idees i empenta i iniciativa.

No et sentis esclau del passat. No tinguis por d’innovar. Els castellers som gent amb un ego molt pujat. Hauràs de saber argumentar molt bé les teves decisions. No deixis de parlar amb aquells que necessitin alguna explicació per part teva, encara que sigui dolorosa per a ell o per a tu. Valora cada persona i la seva aportació. Però no et lliguis a famílies, ni a pedigrís.

Sorprèn el món casteller. Tothom sap la vàlua de la Joves. Tothom sap la nostra predilecció pels castells nets, els que ja hem fet i els que encara podem fer. Però molts dubten de la nostra capacitat de fer castells amb folre i manilles. N’hem fet algun, és veritat, però són excepcionals i esporàdics. Sense renunciar als nostres gustos, hem de fer allò que els altres fan i, si podem, allò que els altres no fan. No ens tallem les ales nosaltres mateixos. Tenim molt per a ensenyar, però també molt per a aprendre. Aprendre dels altres no és res negatiu. Qui vulgui aprendre  de nosaltres ho pot fer. Sense presses per l’obligació de fer quelcom en un any, però sense pauses per poder-ho fer en el moment adequat. Amb una continuïtat que massa sovint ens ha mancat.

I per últim. Planteja’t estar a disposició de la colla un termini mínim de temps. No podem seguir amb la tendència negativa d’anar canviant de cap de colla cada any. No busquis només un èxit temporal de la colla i personal, sinó allarga la mirada, que la teva feina pugui ser aprofitada pels que et seguiran en el futur. Viu el present, sí, però amb una mirada llarga. Les persones passem, però els col·lectius permaneixen. És llei de vida que ens anem renovant. Les nostres funcions particulars dins el col·lectiu van variant amb el pas dels anys. Fem-ho amb previsió i sabent quan convé donar oportunitats i quan ser una mica més conservadors.

Enhorabona per la teva decisió. La família t’haurà de comprendre i tu a la família. Amb il·lusió i ganes estic segur que els èxits ens somriuran.  Pit i amunt!

Publicat dins de General, Personal, Valls | Etiquetat com a | 2s comentaris

Per què no votaré una llista única?

Aquestes darreres setmanes el nostre país, o més ben dit, una part del país es debat sobre si vol que una part dels independentistes es presentin en una llista anomenada unitària, que no única, i per tant no unitària, o si vol que cada partit es presenti a unes hipotètiques eleccions defensant alhora el seu independentisme i el seu programa social, econòmic, cultural, etc. Aquest és un debat que ha suggerit el president de la Generalitat de Catalunya en presentar un xantatge en tota regla; o hi ha aquesta llista que ell proposa o no hi ha eleccions. Amb aquest plantejament alguns independentistes, més enllà d’avaluar la conveniència d’una fórmula o altra, avalen la llista única perquè saben que si no hi és no hi ha eleccions. Aquest és, per mi, el xantatge inacceptable plantejat per Artur Mas. I aquest xantatge enverina tot el debat.

Deixant de banda el xantatge, si més no intentant-ho, què suma més o què resta més entres els partidaris de la independència? La resposta és clara, no ho sap ningú. Totes les respostes que s’intenten donar, inclosa aquesta, no són més que especulacions. Ningú no ho sap, però és lícit defensar una alternativa o una altra.

Hipotètics votants per la independència de Catalunya n’hi ha entre molts dels electors de gairebé tots els partits. La llista única els atraurà? Jo crec que no. Els transvassaments de vots entre partits s’acostumen a donar entre partits que poc o molt es toquen, ja sigui en el pla nacional o bé en el pla social. Alguns es donen, també, entre els més distants, però encara que sorprenents, són més rars. Té la llista única la força d’atracció que alguns li suposen com per atraure la majoria de vots independentistes al nostre país? Jo ho dubto.

Hi ha entre ERC i CiU un tradicional rebuig mutu. Votants d’ERC mai votaran CiU i viceversa. ERC estratègicament sembla que ha aconseguit convertir-se en el partit majoritari de les esquerres del país, desbancant al PSC en aquest rol. Aquest és, però un procés que encara està en construcció. Alhora, i com a conseqüència d’això, ERC s’ha convertit en el partit que a hores d’ara pot disputar el govern a CiU. Des d’aquest punt de vista, no veig com la llista única suma. De referents històrics de llistes d’aquest tipus en altres països en tenim amb resultats diversos. A voltes han sumat i a voltes han restat. Hi ha una part de l’electorat dels dos partits que sí que s’han anat transvassant, però en la seva majoria no és així. Si ens fixem en els comentaris que apareixen a la premsa, mitjans de comunicació, xarxes socials, facebook, twitter, etc. els comentaris que s’adrecen entre ells estan carregats de verí. El convergent és molt convergent i diu pestes de les reticències d’ERC a entrar en el joc de Mas i el republicà, encara que en formes més suaus, rebutja aquesta aliança preelectoral.

En canvi, si parlem d’un escenari postelectoral, les coses es veuen diferent. La possibilitat d’una entesa postelectoral podria ser més acceptada. Tenim exemples com la gran coalició a Alemanya, que sorgida dels resultats electorals no ha suposat grans problemes passades les eleccions, en canvi no es va veure necessari abans de les eleccions.

En el moment actual, a part d’això, el full de ruta que ens proposen aquests dos partits són diferents. La meta és la mateixa, però la forma d’arribar-hi és diferent. El paper que cadascun d’ells atorga a la pròxima legislatura és diferent. Els pactes postelectorals són més realistes i possibles que els preelectorals.

El paper que l’anomenada societat civil ha tingut fins ara ha estat cabdal en el procés que vivim. Però des del meu punt de vista el seu paper comença a derrapar en aquests moments. Ara, quan parlen que cal que Junqueras i Mas s’entenguin, no estan dient que trobin un punt d’acord que vagi a favor del procés. Ara el que diuen, uns més clarament que els altres, és que Junqueras s’afegeixi al pla de Mas. Tenen tot el dret a dir el què pensin, però el seu posicionament ha deixat de ser tot el transversal que ha estat fins ara. Unes organitzacions com les seves no haurien de posicionar-se tan clarament a favor d’una estratègia o altra, sinó que haurien d’afavorir consensos en els quals tots guanyem i ningú perdi.

Per últim, quan parlem del país, acostumem a parlar del tros de país que coneixem, del nostre entorn més immediat, obviant la realitat social plural del nostre país. Si fixem la mirada del país en les comarques no metropolitanes tindrem una visió, però si fixem la mirada del país en les àrees metropolitanes tindrem una altra visió. I el país sencer és la conjunció de les dues mirades. Si només ens fixem en una de les visions tindrem una realitat esbiaixada i irreal. Per fer un projecte de futur guanyador ens cal fixar la mirada en el país sencer. I resulta que les àrees metropolitanes són les que contenen la majoria de la nostra població. És en aquestes àrees on el procés independentista és més feble i on se la juga. I com sumem aquesta àrea tan important del país? Aquesta és una pregunta clau, des del meu punt de vista.

Si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions al Parlament Europeu, podem trobar algunes pistes. ERC ha aconseguit penetrar en aquesta àrea amb uns molt bons resultats, millors que els de CiU i suplantant en molts casos al PSC. Crec que una llista única no serà capaç d’arrossegar aquest segment de la població com sí que pot intentar-ho fer una llista separada de CiU, la d’ERC, que pot consolidar la seva implantació en aquest territori. És possible que aquesta realitat no sigui aliena a l’estratègia de CiU per tal d’evitar que aquesta tendència es consolidi.

Algú dirà que tinc una visió partidista. El que puc dir és que intento no tenir-la. No milito en cap partit. No tinc cap càrrec en cap administració, ni la tindré. Sempre, però he estat molt clar. La revolta nacional de la qual participo no té cap sentit per a mi si no va acompassada amb la revolta social. No una abans que l’altra, no una després de l’altra. Alguns volen contraposar els ideals respecte de les ideologies. No ho entenc. Per mi les ideologies són la via que ens condueixen a fer realitat els nostres ideals. I qui em digui que és capaç de renunciar a les ideologies pròpies no em mereix credibilitat.

Per tot plegat, crec que la suma dels independentistes serà més gran si l’oferta independentista va acompanyada de pluralisme ideològic, d’oferta electoral que vagi des del centre-dreta fins a l’esquerra nítida, passant pel centre-esquerra. El plebiscit que pretenem mitjançant unes eleccions l’obtindrem igualment, o més, amb llistes separades en les quals cadascú deixi ben clara la seva aposta independentista. Des de la CUP, fins a CiU, passant per ERC. Negar això és tan partidista, o tan poc, com els que acusen a ERC de pensar més en el partit que no pas en el país. Com deia algu, pretendre que la llista única sumaria més independentistes és com pensar que la unió de la Colla Joves i la Colla Vella de Valls ens portaria a fer més grans castells, i això els vallencs sabem que no seria així perquè potser serien més els castellers que ens quedaríem a casa que no pas els que confluirien en aquesta hipotètica colla única.

 

 

Publicat dins de Catalunya, Personal | Etiquetat com a , | Envia un comentari

LA COLLA, ESCOLA DE VIDA

fotografia: Marta Arjona (Santa Úrsula 2014)

Ara que s’acaba la temporada, les colles, els cronistes castellers i tota l’afecció castellera fan un repàs exhaustiu de la fabulosa temporada castellera que en conjunt han protagonitzat les colles castelleres arreu de la nostra geografia. Sens dubte, el 2014 ha estat un any excepcional. Una conclusió ràpida és que el món casteller ha posat aquest 2014 el nivell molt alt, tant quantitativament, com qualitativa.

Però jo no vull fer un balanç casteller relatiu als èxits castellers, sinó un altre tipus de balanç que crec que tota colla hauria de fer a final de temporada. No faré un balanç com a tal, sinó indicant els paràmetres que, en la meva opinió, haurien d’emmarcar aquest tipus de balanç.

Alguns us deveu preguntar: I què coi ens proposa ara aquest?

Doncs tot seguit ho detallo.

En primer lloc, encara que l’exposat podria valdre per a qualsevol colla, tinc la mirada fixada en la meva colla, la Colla Joves Xiquets de Valls. És la colla que personalment m’interessa.

Cal abans que res, situar el marc. Un marc que fa d’una colla castellera un tipus d’entitat única i excepcional, per diverses raons. Algunes ja han estat assenyalades.

La convivència.

I. L’espai

L’espai de convivència de la colla és divers. En primer lloc tenim el local. Avui dia totes les colles o la gran majoria tenen a la seva disposició un local social, ja sigui de la seva propietat, municipal o bé compartit amb altres entitats. El local és el lloc on la colla prepara la seva activitat principal, els castells. Hi assaja, hi juga, hi pren un refresc, s’hi reuneix, es gestiona l’entitat, es dóna forma als somnis, etc. El local o seu social és, doncs, un espai important en la vida d’una colla. Convé, per tant, que aquest tingui unes instal·lacions adequades al seu ús. Aquest és el seu espai vital en l’àmbit privat.

Un altre espai de convivència és la plaça. Les places públiques del nostre país són l’espai propi de les colles per a fer-hi els seus castells. Els acostumem a fer en el marc de les festes majors o fires dels pobles i ciutats que ens conviden. És en aquest àmbit, doncs, on la colla ofereix la seva imatge pública. Més enllà dels castells que hi oferim, és a la plaça on ens exposem davant la ciutadania, on hi exposem els nostres valors, la nostra educació, el nostre civisme, etc. A la plaça no tan sols convivim nosaltres sinó que ho fem en relació al públic en general.

És evident que a la plaça hi traslladem la nostra identitat. Una identitat que es comença a forjar en el nostre àmbit privat, el del local o seu social. El que allà hi fem, com ens relacionem i com actuem, col·lectivament i individual, té una translació evident a l’espai públic.

II. Qui conviu?

S’ha ressaltat moltes vegades que una de les riqueses de les colles castelleres és el fet que en el seu si hi conviuen una gran diversitat de persones. Diversitat que trobem en diferents segments.

Diversitat generacional. A la colla hi convivim des dels infants més menuts, alguns encara en cotxet, fins a les persones més grans ja jubilades i en la darrera etapa de la vida. Entremig una gran varietat d’edats s’hi relacionen.

No hi trobem, només, aquesta diversitat. Tenim, també una diversitat social. En els àmbits espacials de la colla hi ha rics i pobres, gent d’esquerres i gent de dretes, gent més conservadora i gent més progressista, gent creient i gent atea, gent de nacionalitats i races diverses, etc.

En definitiva, doncs, en els espais propis de la colla hi trobem una diversitat humana extraordinària. Podem concloure que som dipositaris d’aquesta diversitat. Vaja, som dipositaris d’un tresor humà unit per l’afany d’enlairar castells.

III. Els valors

Aquesta gran diversitat que és un tresor incalculable està cohesionada al voltant de l’art de fer castells. Només això? Jo penso que no. Essent els castells la nostra activitat principal, hi ha altres elements cohesionadors que no hauríem d’oblidar o menysprear. Penso que aquests altres elements cohesionadors passen pels valors col·lectius i individuals que identifiquen la nostra colla.

Valors que cal manifestar i practicar en l’àmbit privat on es gesta la nostra identitat (el local o seu social) i que s’expressen en l’àmbit públic quan acudim col·lectivament a les places del nostre país representant la nostra colla.

És en l’àmbit públic on la colla mostra aquesta identitat pròpia i on ens exposem al judici públic dels nostres actes. Però és en l’àmbit privat on elaborem aquesta identitat.

Ens preguntem suficientment sobre el fet si treballem tot el que cal aquest aspecte? Jo penso que no.

En primer lloc, i com ja he escrit alguna altra vegada, crec que com a colla tenim una responsabilitat que se’ns exigeix i que hem de saber respondre. Com he dit, a la colla hi tenim molta canalla, peça fonamental dels castells. Canalla que puja i canalla que sense pujar conviu entre nosaltres al llarg de moltes hores a l’any. Tenim prou en compte la nostra funció educadora envers ells? Penso que en general no en som conscients. La família n’és la seva principal responsable, és cert. L’escola també. Però nosaltres en som igual de responsables. Si més no, aquesta és la meva convicció. Passen moltes hores entre nosaltres i imiten els nostres comportaments, les nostres conductes. Aquesta responsabilitat no la podem eludir. Ni en la seva cura i seguretat, ni en la transmissió de valors com responsabilitat en els equipaments que posem a la seva disposició, la roba que els donem, el respecte envers els altres, respecte a la diversitat, respecte envers els grans, comportament públic, etc. Aquesta, des del meu punt de vista és una tasca que la colla no pot espolsar-se de damunt.

Els grans també tenim una responsabilitat general. El nostre comportament s’encomana als petits. Si és positiu el seu també ho serà. Si és negatiu, el seu també ho serà. Si respectem les places on anem, ells també ho faran.

Tenim una responsabilitat afegida. Em refereixo a la gestió de les emocions. Com assimilem els èxits i els fracassos? Aquest és un aspecte importantíssim de les nostres colles. A vegades triomfem, a vegades fracassem. Com gestionem una cosa i l’altra, marca com els més petits gestionen les seves emocions. Tenim múltiples exemples del que no hem de fer davant l’èxit o el fracàs. Més sovint davant l’èxit i molt sovint entre els nostres adolescents. Com fem les nostres celebracions, quines piulades escrivim, quins àudios gravem, quins eslògans cridem, com respectem l’adversari, com gestionem les persones com a recursos humans per a la colla, etc.

Tot això també hauria de formar part de l’avaluació final que fem d’una temporada.

IV. Conclusió

Les colles castelleres, com ja hem assenyalat, tenen unes característiques que les fan úniques. Molts dels seus components hi han crescut des de ben petits i s’hi han fet grans. La relació és continuada i per molts anys i la convivència amb gent diversa és única. Tot plegat conforma un tresor que hem de preservar i actualitzar contínuament, fidels al nostre passat. No el malbaratem.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Esquerra Republicana ha de dir prou

Vaig ser militant d’Esquerra Republicana durant gairebé vint-i-tres anys. Vaig deixar-ho de ser en l’època del segon tripartit. M’he mantingut fidel a l’ideari d’ERC i hi he col·laborat des de la meva independència des de llavors. No he militat en cap altre partit, ni ho faré, però vaig tenir ocasió de parlar fa anys amb l’Oriol Junqueras per animar-lo a presentar candidatura a la presidència d’ERC i he parlat amb ell, junt amb altres persones, en dues ocasions més des que va ser escollit per liderar el partit. Crec que la nova direcció d’ERC és la que li cal al partit i sobretot al país. Faig aquesta introducció per situar al lector respecte al meu pensament.

Crec que l’acord que va fer ERC amb CiU a l’inici d’aquesta legislatura va ser una decisió encertada. Sobretot pel contingut de l’acord i pel fet de no entrar al govern. Crec que amb la idiosincràcia de CiU, el fet de comprometre’s en una sèrie de punts amb ERC ha fet que els convergents es mantinguessin fidels als anhels del poble, si més no d’una majoria important de la ciutadania. Mai m’he refiat de la voluntat de CiU d’arribar fins al final. Crec que la voluntat de CiU de fidelitat a la ciutadania és purament conjuntural.

Mai com ara el poble havia llençat un repte democràtic de tanta transcendència com ho ha estat fent ara. El suport d’ERC ha estat crucial per mantenir a CiU en aquesta fidelitat. L’heterogeneïtat interna de CiU fa que la federació entre aquests dos partits, Convergència i Unió, sigui de conveniència.

Ara, des del meu punt de vista, ha arribat l’hora de la veritat. Hi havia un consens important entre sis partits que donaven suport al dret a decidir del poble català i que passava per posar els instruments necessaris, legals i legítims, per facilitar que el poble pogués manifestar la seva voluntat democràtica de constituir-se o no en un nou estat independent. Tots, el poble i els sis partits, érem conscients de les traves que el poderós estat espanyol ens posaria. Teníem, però, el ferm determini d’anar apurant cada pas per tal d’arribar a l’objectiu principal de facilitar a la ciutadania de Catalunya la possibilitat d’exercir el nostre dret a decidir. El referèndum no ens el deixarien fer, ho sabíem, però el nostre Parlament va voler deixar-ne constància enviant tres representants a les Corts espanyoles per demanar el traspàs de les competències estatals per poder-lo celebrar. Sabíem que ens dirien que no, però volíem deixar-ne constància.

Seguint els consells del Consell Assessor per la Transició Nacional vam seguir el camí aprovant una llei de consultes no refrendàries sobre la qual se sostindria una convocatòria de consulta al poble català. Sabíem que això també ens ho impedirien amb un recurs al Tribunal Constitucional. Així ha estat. En aquesta qüestió sempre he criticat que tenint la llei preparada abans de l’estiu la congelessin fins a finals d’estiu per tirar-la endavant. Crec que s’havia d’haver aprovat immediatament per tal que pogués ser impugnada ràpidament pel govern espanyol. Contràriament, es va decidir mantenir-la al congelador i aprovar-la el 26 de setembre passat. Crec que va ser un error esperar tant perquè ens limitava els temps de reacció en haver estat decidit ja de fer la consulta el 9 de novembre.

Votar el 9 de novembre de forma legal i irrevocable només era possible si es feia a través d’una convocatòria d’eleccions després de la dissolució del Parlament. Aquesta potestat tan sols era en mans del President de la Generalitat. I no la va exercir.

Ara, enlloc de mantenir el pols i seguir desplegant el decret de convocatòria fins al límit, el govern de la Generalitat ha decidit en solitari tirar endavant una pseudoconsulta que, diguin el que diguin, és una repetició del que ja vam fer a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2010 i a partir d’allí en altres poblacions catalanes. La diferència amb la que ens proposa el govern ara és que aquesta d’ara té el suport governamental i aquella va ser una iniciativa ciutadana amb suport municipal. La utilitat d’aquelles consultes populars ja l’hem amortitzat. Repetir-les ara no treu cap a res. Ara, com llavors, només es mobilitzarà el vot independentista i tinc dubtes que en tota la seva totalitat.

El govern ha convertit el 9N en una fita quan tan sols era un instrument. El poble de Catalunya porta quatre anys exercint com mai actes testimonials de gran impacte que buscaven culminar en un acte polític de gran transcendència. L’emancipació política de la nostra nació per constituir-se en un estat independent. Per això hem omplert carrers i carreteres de milers i milions de ciutadans des del 2010. La nostra finalitat era l’acte polític final, l’acte de sobirania que reclamem i que sembla que el nostre govern mai no es decideix a culminar.

La pseudoconsulta del 9N que s’ha tret de la mànega el govern de CiU no serveix de res. Només intenta que tingui utilitat per a ell. Com a poble no ens cal demostrar més la nostra voluntat. L’únic que ens resta és exercir la nostra ciutadania en un acte legítim i legal que comptabilitzi fidedignament si els independentistes som majoria o no al nostre país. I això, en el context de l’Estat Espanyol, no hi ha altra manera que fer-ho a través d’unes eleccions al Parlament de Catalunya.

La candidatura unitària que proclama CiU només té interès per a CiU. Per salvar els mobles com a partit/federació. El que necessitem els ciutadans i ciutadanes és que cada partit presenti en el seu programa clarament quina és la  fita nacional que pretén pel nostre poble i com i quan assolir-la. Amb aquesta claredat programàtica, la ciutadania donarà a cadascú la força que decideixi i si agrupem forces suficients i coincidències actuar en conseqüència. Crec que sumarem més en llistes ideològicament coherents que no pas amb una llista unitària. Al “tots amb el president” que proclamen els convergents, jo hi contraposo “tots amb el poble”.

Tinc el convenciment que CiU té la determinació d’esgotar la legislatura, tot esperant una millora econòmica que els situï en unes millors expectatives electorals. Si es pot mantenir amb el suport d’ERC millor, però sinó ho intentarà fer amb altres. Els socialistes ja s’han ofert i fins i tot ho faria el PP.

Si el nostre govern no ha estat disposat a mantenir fins al final el pols democràtic amb el govern espanyol per tal d’intentar consultar al poble amb fidelitat a la seva pròpia legislació, creieu que serà capaç d’afrontar un repte tan important com fer un acte de sobirania final i necessari per arribar a la nostra meta? Jo no ho crec. Primer perquè dins la seva federació de CiU no tenen un objectiu compartit. Segon perquè ja hem vist que es va arronsar ràpidament davant la suspensió de la llei de consultes tot suspenent per voluntat pròpia la campanya per la consulta sense comunicar-ho als altres partits compromesos amb la consulta. Tercer, perquè ha abandonat la unitat d’acció amb la resta de partits perquè ha convertit el 9N en una fita i no en un mitjà. I quart, CiU no s’atrevirà a convocar unes eleccions en les quals hagi de fer una proposta d’ambició nacional per divergències en el seu interior.

Per tot plegat, demano a ERC que, un cop passada la pantomima de consulta del 9N a la qual, en aquests moments, no crec que jo participi, doni per acabada la seva col·laboració amb el govern i per trencat l’acord de governabilitat signat amb CiU el desembre de 2012. Motius n’hi ha de sobres. No hi ha convocatòria de consulta, tan sols un anunci que hi haurà un procés participatiu el 9N, amb garanties dubtoses en quant a la participació i validesa dels resultats, en donar per morta la convocatòria inicial. No hem avançat en les estructures d’estat necessàries. No hi ha una clara voluntat del govern en seguir els diversos escenaris proposats pel Consell Assessor per la Transició Nacional, Etc.

Si el govern vol cercar noves aliances ja s’espavilaran. Si volen ser conseqüents amb el seu compromís hauran de convocar eleccions.

Possiblement jo estigui equivocat, però aquest és el meu posicionament.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Envia un comentari

Sóc de la Joves i m’agrada opinar

Sí, com molts dels meus companys i companyes han piulat i repiulat les darreres hores, “sóc de la Joves”, a les verdes i les madures, quan va bé i quan va malament. Només faltaria. Posar en dubte la fidelitat a una camisa que hom vesteix lliurement és insultant. La camisa i el seu color és l’expressió visual d’un sentiment. És l’expressió d’allò que ens uneix en aquest sentiment.

Dit això, em fa por que darrere aquestes proclames, s’hi amagui un velat intent de no aprofundir en l’autocrítica. He esperat a que el disgust i la decepció del concurs que vam viure ahir s’esvaeixi i s’assereni. Però ahir mateix ja vaig tenir un tast que alguns no toleren l’autocrítica. Sóc dels que penso que no es progressa i no s’avança sense la revisió de les nostres accions o decisions. Alguns confonen aquest exercici com un atac a les direccions de qualsevol organització o entitat. Jo no faré autocrítica de les organitzacions o entitats a les quals no pertanyo. En aquest cas seria una crítica. L’autocrítica es fa envers quelcom que hom estima. I massa sovint tinc la impressió que en general no estem preparats per a l’autocrítica. Ens prenem aquesta com un atac personal a algú o com una manca de fidelitat a la pròpia organització.

Ahir la Colla Joves va decebre. Va decebre als seus propis membres i va decebre als afeccionats. Uns i altres confiaven molt més en nosaltres del que vam mostrar a la plaça. Algú es pot estripar les vestidures per fer aquest reconeixement? El món casteller sap el què valem. I ahir els vam decebre. Els propis xiquets i xiquetes de la Joves sabem el què valem, i així vam viure una decepció. Per què negar una evidència?

El que ens distanciarà d’una organització poc seriosa serà afrontar les causes que van fer que ahir no donéssim la talla en el concurs de Tarragona i no repetir un mantra prou conegut que carrega qualsevol mal resultat a la mala sort. Només ens faltaria repetir aquell tòpic que tan sovinteja i que intenta explicar qualsevol desgràcia en el món del futbol, aquell “el fútbol es así” o el “esto es fútbol”.

No sé el percentatge que la sort té en l’èxit o el fracàs. El que sí que sé és que la nostra tasca principal és treballar per deixar el mínim marge a la sort.

La meva intenció en escriure aquest article era exposar breument el meu pensament sobre si havíem fet prou bé aquesta feina de deixar poc marge o el mínim marge a la sort. Però vistes algunes reaccions d’ahir a la plaça davant la més mínima autocrítica, m’ha semblat més important parlar del dret a expressar les opinions pròpies sense ser titllat de negatiu o de no tenir una fidelitat prou ferma envers uns colors. Penso que després de trenta-tres anys no em cal certificar la meva fidelitat a la meva colla. Penso que després de lliurar la meva filla a la colla perquè s’enfili castell amunt ningú pot discutir aquesta fidelitat. No confonem fidelitat amb manca d’opinió i dret a expressar-la.

Dit tot això, evidentment m’afegeixo al crit de visca la colla Joves. Però una colla Joves ben viva, dinàmica, capaç de resoldre les seves pròpies debilitats i veure la seva fortalesa en tots els seus membres i la diversitat de les seves opinions, però que sap anar a una per aconseguir els seus objectius. I això que dic de la Joves ho podria dir d’altres organitzacions, però com no pot ser d’altra manera, parlo de les que estimo i a qui desitjo els millors dels èxits.

 

 

 

 

 

Publicat dins de General, Personal, Valls | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Debat de Política General al Parlament de Catalunya (Exposició del President)

No he pogut seguir el debat de política general del Parlament de Catalunya, però sí que, acabada la jornada laboral, he pogut sentir l’últim tram de la intervenció del President Mas i per ràdio les primeres reaccions dels grups parlamentaris abans del debat de demà.

El primer que diria al respecte és que aquest tipus de debats habituals als parlaments de tot el món semblen tots ells tallats pel mateix patró. Diria que força previsibles. El governant acostuma a fer una exposició força optimista de la situació del país i l’oposició acostuma a dibuixar un panorama desolador. Amb alguns matisos, tots funcionen, si fa no fa, igual.

Diria que el President Mas no s’ha excedit gaire sobre aquest patró. Per comparació, diria que el senyor Rajoy en això l’avantatge en escreix. Aquest dibuixa un panorama en consonància amb aquell “España va bien”. El President Mas m’ha semblat més mesurat. Ha dit que les coses comencen a anar millor.

Els que som vius en aquests moment, si més no la majoria, diria que hem viscut la pitjor crisi mundial que mai hem viscut. Jo que dedico una petita part del meu temps al voluntariat en el tercer sector no seria tan optimista i no diria que les coses milloren, simplement no empitjoren i amenacen de cronificar-se en un segment important de la nostra població. Personalment no puc queixar-me de la situació familiar en plena crisi. A casa entren dos sous que no són res de l’altre món, però que ens permet albirar amb esperança el futur. Jo no diria que les coses estan millorant. Més aviat diria que les dades macroeconòmiques ens permetrien dir que les coses sembla que no empitjoren més. La crisi tan profunda que hem patit i que estem patint, sembla que no s’aguditza, però és tan profunda que veure i palpar una millora real en la vida personal i col·lectiva de la gent del nostre país tardarà temps.

En definitiva, no m’ha semblat que el President Mas hagi dibuixat un panorama pletòric, però sí que ha volgut veure el got mig ple. L’oposició demà farà tot el contrari. Ho pintaran tot negre. En part és la feina que els toca, però no crec que tampoc es correspongui amb la realitat. Tardarem anys a refer-nos i tant de bo no sigui per tornar a caure en els mateixos errors.

Caldria també fer una lectura política de la situació econòmica del nostre país en el context de la gran crisi mundial. En aquests moments, som el que som. Una nació que legalment és una comunitat autònoma espanyola amb els recursos limitats. No podem finançar-nos en els mercats externs i el que rebem del nostre estat actual és amb interessos. Rebem un tracte fiscal injust que no ens permet resoldre els problemes socials i econòmics de la nostra gent. Ni els podem ajudar com correspondria, ni podem fer una política econòmica i d’inversions com ens pertocaria. Només si els catalans decideixen constituir-se en un estat lliure i independent tindrem al nostre abast els recursos necessaris i les fonts de finançament provinents dels nostres impostos i del mercat exterior.

Les persones que busquen feina i no en troben, les persones que han estat expulsades del sistema i han caigut en un pou immens del qual els serà difícil de sortir-ne. Les persones dependents i els que en tenen cura, el nostre sistema de salut pública, el sistema educatiu, necessiten més suport econòmic.

Del tema sobiranista, tot i que en tinc opinió, no en parlaré per no entorpir la necessària unitat que salvaguardi el procés.

Bé, demà segon capítol, a veure si algú ens sorprèn per la seva originalitat i per sortir dels estereotipats debats parlamentaris.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari