A propòsit de BCN World

 

Des que Sheldon Adelson va anunciar que volia ampliar el seu negoci de joc instal·lant un complexe lúdic al sud d’Europa i concretament a l’Estat Espanyol s’ha escrit molt sobre la qüestió sobre la conveniència o no d’atraure cap al nostre territori o no aquest tipus de negoci. Ràpidament va sorgir una pugna entre Madrid i Catalunya per tal que el senyor Adelson escollís un lloc o un altre. En general, penso que el debat s’ha simplificat molt i s’ha entrat poc a fons sobre si ens convenia o no ser els escollits. Finalment l’escollida va ser Madrid, però Adelson va fer unes exigències tan desorbitades que el projecte se n’ha anat en orris.

 

En paral·lel, vam conèixer que una altra empresa amb diversos inversors havia decidit instal·lar-se al costat de Port Aventura amb unes característiques similars a la projectada pel nord-americà. El projecte s’ha anomenat BCN World. En aquests moments, els diversos grups parlamentaris i els municipis afectats per la inversió han anat mullant-se al voltant d’aquesta qüestió. Això m’ha obligat a rumiar una mica sobre tot plegat i he arribat a unes quantes conclusions que tot seguit exposaré.

 

Abans d’exposar-les he de deixar ben clar una premissa. Crec que l’economia del nostre país no s’hauria de basar en aquest tipus d’inversions, sinó que hauríem de basar la nostra economia en aquells tipus de negocis que aportin al país grans inversions industrials que ens posicionin en el món com una potència basada en el coneixement, amb inversions en recerca i desenvolupament capaç de crear llocs de treball basats en una alta qualificació, que esperoni les nostres universitats i centres educatius a excel·lir en la formació de qualitat per a la nostra ciutadania. Penso que aquest tipus d’inversions són molt més convenients per la seva estabilitat, perquè ens projecta al món d’una manera molt més elevada i ens dóna una excel·lència i unes esperances de futur millors. Una economia basada en aquests paràmetres aporta a la societat en general, tant a nivell local com internacional, una solidesa com a país que no ens dóna basar l’economia en la construcció o en el joc. La recepció d’inversions amb una alta càrrega de valor afegit, de caire industrial i que porta associada una projecció més forta en l’àmbit del coneixement és molt més profitosa pel territori que les rep.

 

Dit això, una societat basada en una economia com la que he descrit, ha de rebutjar altres tipus d’inversions com les que representa BCN World? La resposta genèrica és no. Però un cop he aclarit el punt de partida, cal entrar a fons en el que suposa la proposta de BCN World per al nostre país.

 

Tota inversió busca obtenir el més ràpidament un retorn en guanys per a qui la fa. En una economia de mercat això és lícit, però si el que volem bastir és una economia social de mercat, la cosa necessita que es tinguin en compte altres factors importants. Què aportarà BCN World al nostre país? Les excepcionalitats que els inversors demanen es veuran compensades per altres aspectes positius per al nostre territori? Això és el que ens caldria tenir clar per poder posicionar-nos a favor o en contra.

 

Per tant, el primer que cal és que ens fem preguntes per tal d’obtenir respostes. I això és el que m’he anat fent des fa mesos. I cada pregunta no és un tot, sinó només una part del que un cop sumades les respostes em faran decidir per aprovar o no el projecte de BCN World.

 

En els moments actuals, els partidaris del complexe posen èmfasi en la creació de milers de llocs de treball. No és poc en el context actual. És quelcom positiu. Però no ens hauríem de quedar aquí. Els llocs de treball que es crearan són de baixa qualificació o són altament qualificats? Ajudaran a que els nostres joves vegin la necessitat de seguir estudiant per obtenir una formació adequada al país que volem o serà un incentiu perquè abandonin els seus estudis emmirallats per un guany econòmic immediat? La resposta a aquestes preguntes, en el meu cas, és negativa. Crear llocs de treball és un objectiu lloable, però crear-los a qualsevol preu no. Si el preu a pagar és sacrificar la preparació dels nostres joves i impedir-los optar a futures ofertes de treball més qualificat, no és un model que m’atrau i que penso que no ens convé.

 

Quins salaris tindran aquests llocs de treball? Seran de baixa remuneració? Si és així, la seva capacitat de compra serà limitada i el benefici que socialment puguin generar serà minso. Les aportacions que faran via impostos seran també minses. Per tant, el factor treball ens pot enlluernar en un primer moment, però mirat en profunditat pot tenir un impacte negatiu pel territori.

 

L’ocupació del territori també és quelcom que cal valorar en aquest tipus d’instal·lacions. Necessitats d’aigua, impacte ambiental, servituds futures per al propi territori, etc. Cal tenir-ho en compte. Sobre aquest aspecte he de confessar que no tinc les coses clares. No en tinc prou informació.

 

Les exigències que els inversors fan sobre exempcions fiscals, com les pensen compensar per tal que el país que els acull i la seva ciutadania en puguin treure profit? Tota inversió es fa en un territori concret, i té impactes negatius i positius alhora. Si ens demanen que per a la seva activitat fem excepcionalitats fiscals o legislatives, com retornaran al país aquestes excepcionalitats? En què estan disposats a compensar el territori que acull les instal·lacions que propicien els seus guanys? Reinvertiran part dels seus beneficis en el propi territori, faran convenis amb les nostres universitats? Crearan un fons per lluitar contra la ludopatia? Tot això amb compromisos ferms i escrits que els obliguin? De moment, no en coneixem les respostes. El que sabem és que volen que els rebaixem les càrregues impositives o fins i tot que permetem que s’hi pugui fer alguna cosa més que en altres llocs no es pot fer. Coneixem les exigències, però no els seus compromisos que ens podrien estimular a fer un esforç en aquest sentit.

 

Com ja he dit al començament. No és el tipus de negoci que jo prefereixo per al nostre país. Jo vull un país altament preparat i qualificat, amb indústries punteres farmacèutiques, químiques, siderometal·lúrgiques, capdavanteres en l’aprofitament d’energies netes i renovables, amb una inversió altíssima en recerca i desenvolupament. Però penso que també podem acollir complexes lúdics, però no a qualsevol preu. El nostre país té grans atractius turístics, naturals, artístics, que hem de potenciar i hem de saber explotar racionalment. Però cal conèixer els detalls. Els costos i els beneficis. I ara per ara, jo encara no els conec en el cas de BCN World i voldria conèixer per poder-me pronunciar. Si no ens n’informen amb detall, pensaré que alguna cosa ens amaguen que no és tan atractiu i que pot hipotecar aquest nostre territori per als anys a venir. Per tant, necessito informació i vull creure que els meus conciutadans també la necessiten. Quan la tinguem, seré capaç de dir, benvinguts o adéu siau, no ens interesseu. Només llavors seré capaç de valorar si hi ha equilibri en el cost-benefici social i territorial de la inversió o no. Només llavors, seré capaç de posar en una balança els pros i els contres i prendre una posició. Si no conec tots aquests detalls, d’entrada, BCN World em presenta més dubtes que entusiasme. M’han de convèncer que a part de convenir-los a ells, ens convé a nosaltres.

 

 

 

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari

Quan els fills et fan feliç!!

Avui operen la Marta, la millor amiga de la meva filla Xènia. La Marta es va trencar el fèmur el dia de Santa Tecla d’ara fa dos anys, en una caiguda de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, tot intentant un Quatre de Nou  sense folre a Tarragona. Des de llavors la Marta n’ha passat de tots colors. Primer una operació per col·locar-li uns ferros per fermar ben fort l’os. Després una bona temporada amb crosses i finalment una llarga espera tot sabent que hauria de tornar a passar pel quiròfan per treure-li els ferros que ja han fet la seva feina. Ja ha arribat aquest dia. L’esperen unes hores a l’Hospital de Santa Tecla, unes setmanes en les quals les crosses tornaran a ser unes companyes indispensables per a poder desplaçar-se i, quan les deixi, una temporada de recuperació tossuda per recuperar la musculatura de la cama.

Aquest matí, la Xènia i la Marta han marxat juntes cap a Santa Tecla. La Marta volia que la Xènia l’acompanyés i la Xènia volia acompanyar la Marta en uns moments difícils però esperançadors. Si la narració acabés aquí ja seria suficient per estar orgullós d’aquestes dues noies. Però hi ha més coses. La Marta és de la Colla Vella i la Xènia és de la Colla Joves Xiquets de Valls. Això no tindria més importància a no ser que ens mirem aquest fet des del punt de vista dels tòpics dels més grans. Aquest fet, en el món dels grans, entelaria més d’una amistat. Elles, però, saben valorar com ningú el valor de l’amistat per damunt de tota altra consideració. Defensar uns colors no és incompatible amb defensar uns valors superiors capaços de modelar qualsevol tipus de rivalitat.

Avui, dia de Sant Josep, els pares de la Marta poden estar tan satisfets com ho estem nosaltres. Les nostres filles són tot un exemple per nosaltres i per tothom. Avui, la Marta inicia el darrer tram d’un camí que ha durat molt de temps i pot estar segura que no el farà sola.

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | 2s comentaris

A vegades, perdre és guanyar!

Aquests dies he tingut una experiència que algú podria qualificar de negativa. Ho podria resumir de la següent forma, sense donar més detalls. Guanyar, mitjançant l’engany, la mentida i l’arraconament de la dona.

 

Pel que guanya d’aquesta manera, li pot semblar que és tot un campió. El que importa és guanyar per damunt de tot. No importa ni els mitjans, ni el dany que hom pugui fer als altres. És un model d’home que potser molts voldrien imitar i potser moltes voldrien per company. Però no és el meu model. Aprofitar-se de la bona fe dels altres no és quelcom que jo tingui com a modèlic.

 

Aquesta és una pauta que he intentat seguir tota la meva vida, encara que sovint m’hagi costat algun disgust.

 

La nostra societat ha posat per damunt de tot l’èxit, sigui com sigui. Jo potser visc una mica fora d’aquest món.

 

Hi ha algú que ha guanyat a costa de la meva bona fe. No m’hi poso pedres. Ho dic ben sincerament, prefereixo perdre que guanyar amb mètodes il·lícits que vagin en contra dels meus principis. Això, fins i tot, pot causar incomprensió en les persones que m’envolten, fins i tot ràbia. Ho puc entendre. I no els ho retrec.

 

Entre ser honest o deshonest, triaré l’honestedat.

Entre aparèixer com un babau o creure’m el més espavilat del món prefereixo quedar com un babau.

Entre anar amb la veritat o anar amb la mentida, triaré la veritat, encara que això em pugui perjudicar.

Entre menysvalorar la meva dona o respectar-la sense anul·lar-la triaré el primer.

 

Prefereixo ensenyar això a les meves filles que no mostrar-me davant d’elles com un triomfador que fa trampes per a ser-ho.

 

En definitiva, he perdut i un altre ha guanyat, la bona fe ha perdut davant la mala fe, la veritat davant la mentida. Però estic convençut que jo sóc mil vegades més feliç que no qui m’ha guanyat. Potser el meu món gira al revés del món que alguns consideren real, però això no m’espanta, ni farà variar el meu camí. A vegades, perdre és guanyar i qui guanya sovint perd.

 

 

 

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari

PER QUÈ EN DIUEN SOLIDARITAT?

En política, s’acostuma a fer una barreja de conceptes intencionada que busca confondre la ciutadania. Jugar amb les paraules és quelcom molt antic i tothom sap que les paraules són eines de comunicació que transmeten conceptes i informació o desinformació. Essent així, és molt comprensible, doncs, que els polítics, sobretot els mal polítics, juguin intencionadament amb les paraules.

 

Passa, per exemple, amb un tema d’actualitat com és el que ens suscita la negativa del govern espanyol a publicar les balances fiscals. D’entrada es diu que les balances fiscals són dolentes perquè generen que alguns territoris en dedueixin que més els val independitzar-se. Per començar, les balances fiscals mai poden generar aquest sentiment. Com he dit, les balances tan sols són una eina. El que pot generar un sentiment de greuge que pot induir alguns ciutadans a abraçar l’independentisme és el resultat de les balances. Si un estat té una política equitativa no té perquè generar aquest sentiment en la ciutadania. Si resulta que el règim fiscal que s’aplica als territoris és injust, llavors sí que hom pot arribar a la conclusió que més val anar per lliure que no suportat l’explotació econòmica.

 

Una altra trampa lingüística la trobem quan es parla de solidaritat. La solidaritat és una aportació voluntària, econòmica o d’altre tipus, envers algú que necessita el suport altruïsta dels altres. La voluntarietat hi és consubstancial. La solidaritat no pot ser obligada, si de cas és un deure moral, però no pot ser una exigència política. Hom la practica perquè vol.

 

Per altra banda, la solidaritat té uns límits. És evident que un insolidari obtindrà un estatus privilegiat degut a la seva insensibilitat envers el més necessitat. Ser solidari, des del punt de vista econòmic, implica estar en disposició de ser una mica menys ric del que seria si em quedés tota la riquesa que genero. Deixem ara de banda si la riquesa generada és a costa dels altres o no, aquest és un altre tema. Per tant, acceptant que si sóc solidari seré menys ric, o sigui, disposaré de menys recursos dels que tindria si fos insolidari, el solidari mai queda en una situació de pobresa major que no pas el qui rep la solidaritat.

 

Hi ha un grau més elevat que el solidari. És aquell que accepta lliurar tot el que guanya o una part important, amb la possibilitat que resti més pobre que el que rep allò de què em desprenc. Seria la caritat cristiana. Si tens dues capes, dóna’n una, o fins i tot les dues i fes-ho amb alegria. Això ho trobarem en comptats casos, i generalment de forma individual, rarament de forma col·lectiva.

 

Ni la solidaritat, ni la caritat cristiana és exigible a ningú. I menys des d’un punt de vista polític. El que políticament és exigible és l’equitat. És un deure personal i col·lectiu que el que menys té pugui rebre una part del que més té per tal que aquell pugui dur una vida digna i aconsegueixi una possibilitat de generar riquesa amb esforç i amb polítiques que ajudin a crear riquesa i facin que les persones i territoris creïn oportunitats per a desenvolupar-se, no per viure sempiternament subsidiades.

 

La solidaritat i la caritat la decideix cadascú com exercir-la; l’equitat la decideix el sistema polític que ens hem donat, que volem just i que transfereix via impostos que van dels més benestants als que no ho estan tant, però amb limitacions. Quan l’equitat suposa treure recursos i oportunitats als qui s’esforcen per millorar la seva societat i els transfereixen a altres que s’habituen a no espavilar-se i desaprofiten els esforços dels altres, ja no és equitat, sinó espoli.

 

Conclusió. No diguem solidaritat, quan volem dir equitat; no diguem solidaritat quan volem dir espoli. La no publicació de les balances fiscals, en qualsevol de les dues modalitats acadèmicament acceptades no és altra cosa que voler amagar un espoli permanent que retalla el creixement i un subsidi etern que esclavitza a qui el rep.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari

Un cardenal que ens podíem estalviar

El nou cardenal espanyol que en els pròxims dies rebrà els símbols de poder i aristocràcia eclesiàstica a Roma, s’ha despatxat a gust dient que l’homosexualitat “és una deficiència que es pot normalitzar“. I, tot seguit, l’ha comparada a un la hipertensió. Parla de l’homosexualitat com d’un error i diu que un gai es pot normalitzar. I pensar que aquest senyor va estudiar a Valls i va ser a la meva ciutat on va ser ordenat sacerdot! Els claretians que podien estar satisfets amb el fet de comptar amb un nou cardenal, ara potser haguessin preferit que el nomenament hagués recaigut sobre algú altre.

Semblava que el nou papa de Roma estava més per desobsessionar l’església d’alguns temes que semblen l’epicentre de la labor eclesiàstica. Però l’elecció de Sebastian sembla que contradiu una mica les paraules del pontífex romà.

Ara alguns representants de l’església espanyola estan contents amb la retallada legislativa en el tema de l’avortament. Jo no sóc ni proavortista, ni antiavortista. Tinc el meu pensament respecte a la qüestió, però el que no accepto és que l’església com a institució vulgui influir sobre l’estructura legislativa de la societat.

És com si els catòlics vulguessin que la llibertat religiosa, legislativament parlant, només fos possible per a ells, bandejant les altres confessions religioses. Que existeixi una legislació sobre l’avortament no obliga ningú a avortar, però amb les limitacions ètiques i legislatives corresponents, permet que qui en vulgui fer ús tingui el dret a fer-ho.

Feina tindrà el Papa Francesc per treure l’obsessió i fixació d’alguns representants eclesiàstics en temes com l’avortament, la sexualitat, els mètodes anticonceptius, etc.

 

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Envia un comentari

Una Taulada necessària!

El dissabte 14 de desembre de 2013 es va inaugurar a Valls un menjador social, és la Taulada. Una taulada, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el Fabra pels que ja tenim una edat, és un conjunt de persones assegudes al voltant d’una taula. La pronúncia del mot ens suggereix també, encara que la paraula l’escriuríem llavors amb “e”, un espai d’aixopluc per poder fer un àpat calent i compartir experiències i coneixences. Crec que el menjador “La Taulada” era una necessitat social.

La gènesi de la iniciativa la trobem a la parròquia de El Lledó de Valls. L’impulsor principal n’és el claretià Joan Font. Conec al pare Font des de fa uns quaranta anys. En ell endevinem una persona que ha estat treballant al Brasil durant força temps, imbuït de l’esperit dels claretians catalans que treballen allà des de fa molts anys, entre els quals hi ha algun vallenc, com en Francesc Trilla, i per on ha passat un altre claretià conegut per molts vallencs, com en Josep Roca, amb qui molts hem compartit dies d’excursions pirinenques fa uns anys. I parlant de claretians al Brasil, no podem oblidar el bisbe Casaldàliga, tot un referent mundial en la defensa dels drets dels indígens. Un català universal.

Ben aviat, el pare Font es va veure acompanyat per una colla de cristians i ciutadans vallencs, homes i dones, que van creure com ell que el seu projecte calia tirar-lo endavant. Han estat mesos de feina continuada, persistint en la idea, vencent els obstacles. Finalment, s’ha convertit en realitat.

Em sembla que ningú posarà en dubte que parlem d’una necessitat. Una necessitat que no és nova. Ja en temps remots les societats han mostrat les seves imperfeccions creant tot un conjunt de persones que s’han vist expulsades del sistema social. Pobres, marginats, algunes vegades gairebé invisibles. Algunes s’han vist abocades a aquesta situació de forma estructural, gairebé que seguint l’herència dels seus pares que no han pogut donar-los la possibilitat de sortir d’aquesta situació familiar com haurien volgut. D’altres són víctimes conjunturals d’una crisi econòmica, que ha esdevingut social, que el nostre sistema econòmic i polític no ha estat capaç d’evitar. En aquesta situació trobem famílies senceres, individus isolats, persones grans, joves, infants, homes, dones.

L’aparició de “La Taulada” és una bona notícia perquè respon a una necessitat social que ningú més responia en aquests moments. La funció que compleix “La Taulada” completa un cercle que altres organitzacions no governamentals ja estaven dissenyant, com Càritas, Creu Roja i moltes altres. Totes elles es complementen i desenvolupen la seva funció en un marc de cooperació. Per tant, a aquells que eren reticents a la implementació del menjador social a Valls els diria que n’haurien d’estar satisfets que hagi esdevingut una realitat. Cal treballar en xarxa amb totes elles i amb els serveis socials de la ciutat i de la comarca. La implicació ciutadana és imprescindible i necessària i “La Taulada” se sent acompanyada per una munió de persones de la ciutat que l’han animat des del seu inici. Tothom que vulgui pot col·laborar amb “La Taulada” en la forma que desitgi. L’han fet possible una quarentena de voluntaris i voluntàries de totes les edats i condicions socials, comerços, empreses, institucions. Tothom que vulgui hi té un lloc.

El mejador fa tres dies que ja camina. Els usuaris troben un lloc on fer un àpat calent i equilibrat, però també troben unes persones que els acullen amb la dignitat que es mereix tota persona, que es preocupen per la seva situació i que no els deixaran abandonats. Que empàticament els ofereixen un gest, una paraula, una mà.

No vull acabar sense fer una denúncia. No ens podem acontentar només en satisfer una necessitat, també cal denuniciar un sistema econòmic i social que no ofereix a totes les persones un mínim indispensable de dignitat. Si cal posar èmfasi en la capacitat solidària de la ciutadania, cal posar també de manifest el fracàs que suposa que tinguem una part de la nostra ciutadania al marge del benestar i la riquesa que entre tots anem creant. Convé posar de manifest que cal situar les persones davant de tot. Tots estem exposats a l’exclusió social que pot comportar la pèrdua de la feina, la pèrdua de les prestacions d’atur i ajudes socials, etc. Treballar per les persones que ara mateix es troben en aquesta situació, és treballar per nosaltres mateixos, per evitar que la nostra societat, el nostre sistema polític, econòmic i social segueixi generant noves situacions d’exclusió. I això és feina de tothom, ciutadania i institucions.

Avui donem la benvinguda a “La Taulada”, mentre paral·lelament interpel·lem la societat a treballar per fer innecessari aquest servei. La societat ha de donar oportunitat a tothom, a tota persona, per tal que la seva dignitat s’expressi de forma autònoma, amb el seu talent i les seves habilitats.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de Món, Personal, Valls | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Més enllà de PISA

Dubto que la ciutadania del nostre país necessiti recórrer a l’informe PISA (Programme for International Student Assessment) per constatar que el nostre sistema educatiu, sense ser deficient, és profundament millorable. Les avaluacions estadístiques serveixen, entre altres coses, per corroborar el que tothom percep. Però serveixen, també, com a instruments per a manipular la realitat i dirigir-la cap allà on tinguem interès en dirigir-la. D’això últim en tenim mostres recurrents ben sovint i en diferents àmbits. Les lectures que acostumem a fer dels diferents estudis, estadístiques o resultats, en diferents àmbits socials ens ho demostren. Ja sigui referents a l’economia, a l’ocupació laboral, o al que sigui. És gairebé impossible fer una lectura purament objectiva d’aquests informes i, per tant, és gairebé impossible que en sapiguem extreure allò que realment ens indiquen. Caldria afegir, també, que, sovint, aquests informes no són neutres. Tenen de partida alguna intencionalitat concreta. Ja sigui pels valors amb els quals han estat confegits o per l’objectiu pel qual han estat ideats. Sigui, com sigui, ja que es fan, caldria que hi hagués un esforç el més objectiu possible per a saber-los interpretar.

 

No analitzaré el darrer informe PISA, el que s’ha presentat aquesta setmana i que correspon a l’any 2012. L’informe PISA s’elabora cada tres anys. I un cop analitzats els resultats es presenta l’any següent.

Sí que ressaltaria algun resultat. Els nadius treuen millor resultat que els no nadius en les tres competències en les que s’estructura l’avaluació. Un aspecte on clavar la banya a l’hora de dotar de més instruments de tot tipus en l’atenció d’aquest col·lectiu.

En comprensió lectora és on els estudiants catalans treuen la millor puntuació. Penso que aquest indicador és, si més no, esperançador perquè a la llarga pot afavorir les altres competències.

 

Deixem l’informe PISA.

 

No sóc cap especialista en res i menys encara en temes educatius, però en el meu bagatge hi tinc haver cursat dos cursos de magisteri en l’era dels diplodocus, ostres que en fa d’anys, i que sempre he estat interessat per l’educació a la qual he considerat peça primordial per al desenvolupament humà i social. Si hi afegeixo que d’uns anys ençà he adquirit la condició de pare, tot plegat ha fet que segueixi estant interessat en tot allò relatiu a l’educació.

 

Catalunya té una tradició pedagògica de segles. En els darrers segles hem estat pioners en aplicar diferents mètodes pedagògics de vanguàrdia que la guerra civil i el franquisme van frustar. Tot i això, en l’època més recent, també hem creat models educatius que han intentat recuperar aquell esperit dramàticament escapçat.

 

Avui en dia no es conquesta el món amb exèrcits i escopetes, sinó amb ciència, tecnologia, coneixement, cultura. Les grans civilitzacions del passat conquerien països i creaven imperis que sotmetien nacions. Avui les nacions civilitzades conquereixen el món amb els seus productes, amb l’aportació científica que fan, amb la literatura. Tan sols aquells països que es preocupen per donar als seus ciutadans una base cultural àmplia acompanyada de valors democràtics i solidaris poden conquerir el món sense ocupar-lo. Cooperant, col·laborant i compartint coneixement.

 

Ens cal donar un marc estable al nostre sistema educatiu, ens cal donar confiança a les nostres escoles donant-los autonomia per moure’s dins aquest marc general estable, confiar en els mestres als quals hem de procurar tot el necessari per poder desenvolupar la seva funció amb excel·lència, cal fer participar les famílies com a corresponsables del procés educatiu i d’aprenentatge. Cal buscar les eines necessàries per fer veure als nostres fills que el plaer en la utilització de les noves tecnologies no està renyit amb el gust per la lectura. En definitiva, ens cal creure que amb una educació sòlida que perdurarà al llarg de tota una vida, l’economia sencera i el benestar de la societat estan assegurats. Hem de guanyar la batalla pel gust d’aprendre que s’adquireix a l’escola i a la família.

 

La Roma imperial va conquerir Grècia, però aquella Grècia conquerida va dotar l’imperi de cultura i civilització. Els antics mestres grecs enculaven literalment els seus deixebles. Plató va dissenyar el famós amor platònic que permetia ensenyar els joves sense encular-los. Tota una revolució pedagògica. Es podia ensenyar els joves sense sotmetre’ls.

 

Catalunya té un pòsit cultural fabulós. Tenim investigadors, científics, metges, arreu del món. Tenim escriptors que desperten l’interès universal. Sabem fer de les nostres empreses i dels nostres treballadors una peça clau per exportar els béns i serveis que són valorats arreu. Només falta creure en les nostres possibilitats i veure la necessitat d’una aposta clara per incentivar tot aquest bagatge que arrosseguem. El primer pas és fer del nostre sistema educatiu el punt central on pivoti la nostra societat, des de l’ensenyament primari, passant per la universitat i centres de formació professionals i fins al final de la vida de les persones. Farem així una societat més culta, més talentosa, més civilitzada i oberta al món. Una societat que es prengui com un fracàs propi quan a un nen o una nena no hem estat capaços d’acompanyar-los a trobar la seva oportunitat per desenvolupar-se plenament com a persones. Si ho aconseguim, no ens caldrà fixar-nos en cap informe PISA, ni res de semblant.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de Catalunya, General, Personal | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

QUI TÉ POR DE LA COLLA VELLA?

foto: José Carlos Leon

Ha passat ja la diada del Santa Úrsula vallenc del 2013. Les dues colles de Xiquets de Valls arribaven a la cita en un bon estat de forma. La temporada ha estat espectacular per a les dues formacions. No ens cal ara detallar la progressió de les dues colles en aquesta temporada, però sí que cal deixar-ne constància. Els amants dels castells saben prou bé que algunes consecucions en el darrer terç de la temporada feien albirar grans esperances en el Santa Úrsula. Les colles han treballat bé als assajos i com tothom sap, i alguns vivim, les colles vallenques tenen alguna cosa que altres colles no tenen, segurament, fruit de la seva solidesa històrica i de la idiosincràsia castellera vallenca.

 

Hi ha però quelcom que no està prou ben resolt a la plaça del Blat vallenca. És quelcom que en diades normals no presenta grans problemes, però que en les grans diades sí que en presenta. Ahir l’actuació de Santa Úrsula va començar amb mitja hora de retard, una cosa a la que no estem acostumats a Valls, on, generalment, els castells comencen amb puntualitat.

 

Les dues colles vallenques tenen des de fa molts anys els seus llocs a la plaça respectius. Amb el rerefons de la façana de l’ajuntament, la Colla Joves a l’esquerra i la Colla Vella a la dreta. Des de fa desenes d’anys, la ubicació de les colles a plaça és quelcom que ha generat més d’una discussió de cafè i d’altres en pròpia plaça. En dies com ahir, en els quals ambdues colles acudeixen a la cita castellera amb totes les seves forces disponibles, això són centenars de xiquets i xiquetes d’ambdues colles, la plaça ens queda petita.

Fa ja bastants anys es va arribar a un acord entre ajuntament i les dues colles que fixava el lloc d’actuació de cada colla. Aquest és davant de les respectives faroles que hi ha a la façana de l’ajuntament. L’acord, però, gairebé mai ha estat respectat. Qualsevol observador imparcial pot apreciar que la Colla Vella mai no ha actuat davant la seva farola, sinó que sempre s’escora cap al mig de la façana de l’ajuntament, pràcticament situant-se a tocar del centre de la façana. Això implica que al punt de contacte entre les dues colles sempre hi ha petits aldarulls entre diferents membres de les dues colles que es disputen cada pam del seu espai. En grans diades, com les d’ahir, aquest problema es magnifica.

 

Un servidor, sempre s’ha situat, des de fa més de trenta anys en aquest punt de contacte que nosaltres anomenem “la frontera”. És aquest un espai on sovint s’acostuma a viure amb molta intensitat la defensa del propi espai. En certs aspectes, els components de les dues colles que se situen en aquest espai fronterer són com l’avantguarda de les dues colles, les forces de xoc que han d’aturar les envestides successives que generalment vénen de la part dreta de la plaça, és a dir, de la banda de la Colla Vella. Em tinc per una persona assenyada i comprensiva, però això no em privarà de ser políticament incorrecte, si cal, a l’hora de dir el que penso, encara que en tot moment intentaré expressar allò que penso amb la màxima objectivitat i el màxim respecte.

 

La Colla Vella mai no ha acceptat l’acord al qual es va comprometre en el repartiment de la plaça. Sempre intenta ocupar part del lloc reservat a la Colla Joves. Ens caldria recular a anys enrere quan la Colla Vella ocupava la part central de la plaça i s’oposava de totes totes a que la Colla Joves actués a la plaça del Blat, com si aquesta fos de la seva propietat. Quan la Joves va ser una realitat consolidada i la Vella no va poder evitar que actuéssim a la nostra plaça, encara van posar pegues a l’hora que poguéssim portar el pilar de cinc al balcó. I ho van aconseguir durant alguns anys. La Colla Vella sempre ha tingut una idea patrimonial de la plaça del Blat. Una plaça dels Xiquets de Valls, no pas de la Colla Vella. Aquest sentit patrimonial els amara en tot. Per exemple, es va oposar també al protocol que anys enrere la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Valls va elaborar per les cercaviles que al llarg de l’any es fan a Valls i on participen les dues colles de Xiquets de Valls. Així com la Colla Joves Xiquets de Valls no té cap problema per situar-se davant mateix de la Colla Vella en els actes en què així s’estipula, la Colla Vella mai accepta anar just davant de la Joves, sinó que se n’allunya i encapçala la cercavila per no situar-se davant mateix de la Joves. No ho toleren. I les coses cal dir-les amb tota claredat. Per a un foraster, aquestes coses passen per alt amb molta facilitat, però per a un vallenc, és prou conegut. I convindria saber-ho abans d’emetre judicis que no tenen en compte aquesta realitat.

 

Aquest sentit patrimonial de la Vella actua igualment alhora de repartir-nos la plaça. No accepten situar-se on els tocaria i intenten menjar-se espai que pertoca a la Joves. És normal, que la Joves vulgui preservar el seu lloc i que es produeixin aquests petits incidents a la frontera que ahir, per exemple, van provocar que l’actuació comencés amb mitja hora de retard. Els ànims s’exalten i les persones calmades i tranquil·les com un servidor intentem posar una mica de seny i tranquil·litat en aquestes escaramusses, encara que no sempre amb èxit. En alguns moments, tinc la impressió que alguns components de la Vella voldrien que ens difuminéssim i desapareguéssim per posar-se allà on els rota. Sembla com si ens volguessin fer sortir de la plaça i situar-nos a la plaça dels escolans. Tothom comprendrà que la Colla Joves no ho permetrà.

 

La Colla Vella posa com a excusa la baixada que fa la plaça a la banda de baix. En moltes actuacions, per exemple a Vilafranca, la nostra colla ha de vèncer aquest hàndicap en actuar a la baixada esquerra de la plaça vilafranquina. Ara recordo l’incident a la plaça de Sant Jaume en la diada de la Mercè d’enguany en el qual els castellers vilafranquins volien que els castellers barcelonins es desplacessin per deixar-los el lloc per tirar el pilar de vuit i que els barcelonins no van acceptar. Si tan problema és actuar al lloc de la Vella, potser que tal com se sorteja l’ordre d’actuació, se sortegés el lloc d’actuació. Hi estarien disposats? Segur que no.

 

Mentre l’acord d’anys enrere segueixi vigent, la colla Vella hauria d’acceptar d’ocupar el lloc que els correspon. No té cap plus ser de la colla Vella per damunt de ser de la colla Joves. És normal que cadascú se senti orgullós dels seus colors, però creure’s superiors als altres i amb uns drets que només ells s’atorguen no és de rebut.

 

Qui pot posar remei a aquesta situació? En primer lloc la mateixa Colla Vella. En segon lloc l’Ajuntament de Valls sempre permissiu amb la Colla Vella. Qui té por de la Colla Vella? No ho sé, però ben segur que la Colla Joves no.

 

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | 12s comentaris

En els castells, no hi ha amics, hi ha interessos!

A Charles de Gaulle se li atribueix una frase que s’ha fet cèlebre: “França no té amics, només interessos”. Aquesta frase ha fet fortuna i descriu molt clarament el que ha estat la història de la política internacional i les relacions internacionals.

La història n’és plena d’exemples, tants com vulguem. Aliances interessades que semblaven inquebrantables s’han trencat quan el context ha variat. Els catalans, sense anar més lluny, en tenim exemples històrics en la lluita que vam mantenir durant la guerra de successió.

En el pla individual, qui més qui menys, ha experimentat al llarg de la seva vida situacions similars. Quan això passa en el pla individual i personal encara dol més.

El món dels castells no és aliè a aquesta realitat. La bicentenària història castellera també n’és plena d’exemples. Colles que han mantingut unes relacions estretes i uns vincles d’amistat que semblaven forts han vist com a partir d’algun fet, o a partir de la pròpia evolució, aquests vincles s’han trencat. Colles que han ajudat a créixer altres colles, que han ajudat a fer els primers passos a una altra colla, etc.

Darrera d’uns valors universals que hem volgut veure en el fet casteller s’hi amaguen traïdories, punyalades traperes, desercions, etc. Això no és contradictori amb els valors que prediquem dels castells. La realitat, però, és crua i persistent.

Un exemple neutre ens ajudarà a il·lustrar la realitat. Neutre perquè ningú es pot sentir al·ludit directament, però en el qual tothom s’hi pot veure reflectit. Quan una colla actua en una festa major en solitari, sap que ha de fer els castells possibles amb les forces pròpies que ha estat capaç d’arrossegar. Però quan una colla actua al costat d’una altra, sempre preveu que tindrà una ajuda addicional per part de la colla o colles del costat. Es tracta d’una acció altruïsta o interessada? A nivell individual és possible que algú faci aquest gest perquè li surt espontàniament, però a nivell col·lectiu es tracta d’un joc interessat. Tu m’ajudes i jo t’ajudo. Cadascuna té en compte els seus propis interessos i objectius.

Això no passa quan es troben dues colles obertament enfrontades. L’actuació, des d’aquest punt de vista, es planteja, en aquestes ocasions, com una actuació en solitari.

Les aliances castelleres són tan velles com els castells, però són aliances fràgils i variables perquè en bona part se sustenten en interessos de tot tipus. No vull posar més exemples per no ferir susceptibilitats de ningú, però tots sabem que existeixen i que tenen les seves causes. Un sol fet pot fer saltar pels aires una relació que hom pensava sòlida i indestructible.

No estic fent valoracions, tan sols intento descriure experiències. Els interessos formen part de la realitat i, a voltes, són més forts que les simpaties o antipaties. Cal viure-ho amb naturalitat, sense fer-ne massa escarafalls. M’agradaria que quan aquestes situacions es donen, quan unes relacions que semblaven basades aparentment en una amistat i simpatia compartides es trenquen, el trencament es faci de la forma més civilitzada possible. Si les relacions eren veritablement sòlides i sinceres, ultrapassant els interessos conjunturals, es trobaran les vies per refer els ponts trencats. Si tan sols es basaven en interessos, caldrà esperar que aquestes interessos es tornin a conjugar en ambdues parts per fer possible el retrobament.

Hem d’acceptar amb maduresa que darrera un món casteller basat en els seus valors, s’hi amaga un altre món real que no pot escapar dels problemes relacionals comuns a tota activitat humana. És la vida. Els interessos mai han estat al marge dels castells. Només es tracta d’acceptar-ho i saber gestionar aquesta realitat amb intel·ligència, sense que ningú prengui mal. Allò que els interessos han unit o separat, els mateixos interessos faran que en un futur més o menys pròxim separin o uneixin de nou. Això es pot aplicar entre colles, entre places i colles, etc.

Amb naturalitat, penso que entre castellers hi pot haver amics de diferents colles, però en la resta, allò que en diem amics són, ras i curt, interessos. Sí, en els castells els amics d’ahir són els enemics d’avui i els enemics d’ahir els amics d’avui. Tan sols cal que canvïin els interessos i les circumstàncies. I mentre això passa, el món segueix girant!

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General | Etiquetat com a | Envia un comentari

Tarragona, 13 d’octubre. Una oportunitat perduda!

Manuel Carrasco i Formiguera

És una llàstima que l’Església no hagi tingut la lucidesa suficient per fer un acte de reconciliació envers la memòria històrica del nostre país i de l’Estat espanyol. Crec que perdrem una oportunitat de fer un acte que dignifiqui les persones que van ser represaliades en la guerra civil espanyola del 36 i posteriorment en la dictadura franquista. En general, diria que les persones per les quals es farà un acte a Tarragona són aquelles que van ser assassinades pel bàndol republicà, malgrat les autoritats republicanes, sobretot malgrat les autoritats de la Generalitat de Catalunya que van intentar en la mesura de les seves possibilitats, que aquella barbàrie no succeís. El context social i polític d’aquells moments va impedir que es donés seguretat a les persones que eren perseguides per la seva condició de creients cristians. Dit d’una altra manera, les autoritats civils no van poder impedir la barbàrie comesa contra aquests, si bé és innegable que va aconseguir salvar milers de persones a les quals va poder evacuar o protegir.

Tenim un cas paradigmàtic en la figura del Dr Borràs, bisbe auxiliar de Tarragona, que va ser assassinat sota el coll de Lilla, sense que el govern català aconseguís de salvar-lo, com sí va poder fer amb l’arquebisbe de Tarragona, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer.

Dr. Borràs

Altres, com el meu avi Francesc Ferré Ral, van pagar la seva fe amb la presó. Una presó que, potser li va salvar la vida, però que el va marcar per sempre més fins a la seva mort molts anys després.

Un cas contraposat va ser el de Manuel Carrasco i Formiguera, cas que la majoria coneixem. Afusellat vergonyosament per les autoritats franquistes l’abril del 1938 a Burgos. Un règim que no va fer ni cas a les peticions de clemència que arribaven d’arreu del món, inclòs el Vaticà.

El cardenal Vidal i Barraquer reuneix en la seva persona tots els estigmes d’aquells temps. Va haver de ser salvat per les autoritats catalanes que van aconseguir expatriar-lo i va patir l’exili per part del règim franquista. Ell mai no va voler donar patent de croada al cop d’estat del general Franco. Aquest gest, però, no va ser suficient per guanyar-se el respecte d’aquells que no tenien cap respecte per la vida de les persones. Els assassinats pels escamots organitzats amb aquesta finalitat i que escapaven al control de les autoritats ho van ser no pas per la persona de cada un d’ells, sinó per allò que simbolitzaven.

Res no pot justificar aquella barbàrie, però sí que podem intentar comprendre el context que la va generar, encara que de cap manera la justifica. No sóc cap expert en la matèria, ni en res, però sí que tinc una opinió formada al respecte. Hi ha una diferència crucial entre els morts de l’època. Els uns van ser morts malgrat els intents de les autoritats per evitar aquelles morts, mentre altres van ser morts en un pla definit i sistematitzat per les autoritats franquistes per eliminar adversaris polítics durant la contesa bèl·lica, com durant força anys després que aquesta s’hagués acabat.

Sigui com sigui, l’església espanyola ha organitzat a Tarragona un acte que, en la meva modesta opinió, no honora l’església, ni tan sols aquells a qui vol honorar. Ho demostra la capitalització que en farà l’església més rància espanyola que representa Rouco Varela i la capitalització que en faran els grups feixistes i d’ultradreta. L’església que representa avui el papa Francesc no serà la que protagonitzarà els actes de Tarragona. Serà una oportunitat perduda per situar la centralitat en la barbàrie que la ciutadania va patir durant la guerra i els anys posteriors. Serà una oportunitat perduda per restituir aquelles persones que mai no han rebut cap mena de restitució real per part de les autoritats democràtiques espanyoles. Els uns han estat restituïts des de sempre, mentre altres encara jauen oblidats en fosses comunes i vorals de les carreteres sense que els seus familiars hagin pogut tancar el seu dol.

L’església podia posar remei a aquesta situació, però no ho ha fet. La imatge que quedarà serà, una vegada més, la d’allò que no hauria de ser. I ho lamento. Una oportunitat perduda que crec que mai més podrà ser recuperada, si més no per l’església.

  • Facebook
  • Twitter
  • Add to favorites
  • Meneame
  • LaTafanera
  • Google Reader
  • del.icio.us
  • BarraPunto
Publicat dins de General, Personal | Envia un comentari