Del penya-segat estant

He estat mirant unes fantàstiques fotografies de la Nike de Peoni i l’Hermes de Praxiteles, quan vaig veure ambdues escultures al museu d’Olimpia  em va impressionar molt més la Nike vestida que no pas l’Hermes nu. Amb el pas del temps, sovint tinc la sensació que no sabem comprendre del tot l’escultura del mon antic.

(hermes de Praxiteles) 

En un primer moment l’escultura del nu a la Grècia clàssica sembla ser essencialment masculina. El nu masculí semblava voler dignificar l’home i el diferenciava d’altres ètnies. No recordo cap poble que tradicionalment es despullés públicament, en canvi a Grècia, la pràctica de l’esport es feia completament nu, per tant, era habitual que l’escultor representés aquells cossos musculats i fibrosos, una representació que és remunta al segle VIII A. C., mentre cal esperar fins al s. IV A.C., per veure un cos femení en les mateixes condicions i no és el d’una dona, és una deesa l’Afrodita de Cnido.

(Nike de Peoni)  

A partir d’aquí agafeu catàlegs, del Museu Nacional d’Atenes, de l’Arqueològic de Nàpols, del British Museum, del Louvre, del Pergamon o de qualsevol altra i observeu les col·leccions de nus. Sembla com si l’home representat en tota la seva existència servís només durant els anys de joventut i per la quotidianitat, mentre que la dona en la seva essència i puresa fos espiritualitat, probablement per a quest motiu apareix majoritàriament representada com una deesa a la que cal adorar.

(Venus de Milo) 

El nu masculí és representat majoritàriament com un efebus o com un atleta que s’entrena cada dia a la palestra per tenir unes proporcions tant perfectes com caduques. L’atenció es centra en una cara i cabell elegants, els muscles de l’abdomen geomètrics, els plecs inguinals exagerats, la força viril és representada a l’espatlla, els glutis i els genolls mentre es minimitzen el genitals, prims, curts i esquifits, gairebé semblen infantils.

L’expressió contrària i gairebé excepcional seria el nu màgic dels cossos hipersexuals de grans genitals que són les figures itifàliques, imatges gairebé màgiques propiciatòries de la fertilitat, per tant per excés o per defecte, en cap cas es tracta de cossos perfectes sigui l’Hermes de Praxiteles  o el kouros de Sunion.

(Kuros de Sunion) 

El cos femení en cavi és diferent no té ni tindrà el mateix sentit que el de l’home. El cos femení és diví, dignifica la dona i l’erotisme. Si està nua la vesteix el moviment i si és vestida la despulla la textura i els plecs de la roba. Una escultura femenina té allò que falta a la  masculina. Fins la representació del sexe marca diferències, la dona aparentment nua presenta un pentinat complex i el pubis depilat però ni així és nua del tot. Aquesta escultura no representa les dones, representa a les deeses, es dirigeixen a l’espectador i encara que no tinguin extremitats sempre en ofereixen quelcom, fins i tot conversa.

En certa manera aquesta visió de la superioritat femenina apareix també en la nostra cultura judeocristiana, recordem el llibre del Gènesi, Deu com a bon escultor creà primer l’home, fou l’assaig abans d’esculpir la peça perfecte i definitiva que és i ha estat la dona.