Del penya-segat estant

Sempre val la pena llegir i admirar a aquells qui emprenen el vol i observen la realitat des de la distància. Acostumen a ser persones que, en baixar, escriuen a ras de terra amb la distància suficient com per que el fang no els faci escriure enterbolit.

És fàcil admirar a François L. Ganshof per les seves innovacions, a Indro Montanelli pel seu sarcasme intel·ligent, a Josep Fontana per la seva enorme capacitat d’anàlisi. Els escrits de tots ells són deliciosos per les ments més curioses i haurien de ser de lectura obligatòria pels fills de la Logse que ens volen dirigir el pensament i per alguns que diuen que escriuen quan simplement publiquen.

Fa unes setmanes em va caure a les mans el llibre The way of Herodotus: travels with the man who invented the history, de Justin Marozzi. Feia més temps que disposava de la traducció castellana del llibre del difunt Ryszard Kapuscinski, Viajes con Heródoto, i jo mateix m’havia comprat l’any 1999 l’edició del CSIC, bilingüe grec-castellà, en 2 volums de les Historias d’Heròdot i que havia llegit de manera desordenada i anàrquica. Aquestes tres casualitats vers la figura d’Herodot han fet que recuperés la lectura del clàssic i del llibre de Kapuscinski, que he de confessar haver devorat i digerit ràpidament mentre encara vaig per l'aperitu del de Marozzi.

               (Bust d'Heròdot al Museu de l'Àgora, Atenes) 

Resulta que d’una manera amable, amena, alguna vegada divertida però sobre tot sempre intel·ligent, els dos llibres recorren els grans problemes i conflictes de la humanitat a partir dels escrits del primer historiador de la Grècia clàssica. Un Heròdot que va construir la memòria de la seva època sense documents, sense referències i sense saber si eren certs els episodis que explicava, però molt més encertadament de com ho fan alguns avui en dia, tot i disposar tant de documents com de referències. El polonès Ryszard Kapuscinski ha viatjat per tot el mon, escriu sense presses i amb un enorme coneixement tant de la història com de la realitat.

D’aquest llibre val la pena observar la seva obsessió pel concepte de memòria, una cosa fràgil, efímera, defectuosa i il·lusòria. Tot el que passa al nostre voltant pot desaparèixer sense deixar el més mínim rastre o romandre sense ajustar-se necessàriament a la realitat amb el que queda escrit per la memòria voluntària o involuntàriament defectuosa.

També val la pena retenir la seva visió dels conflictes entre Orient i Occident. Heròdot els inicia a la Homèrica Troia, però aquest conflicte es repeteix durant les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, durant l'expansió d'Alexandre “el Gran”, durant les guerres Púniques entre Roma i Càrtago, al llarg de les Croades a l'Edat Medieval, i amb l'expansió de l’Imperi Otomà que va arribar a les portes de Vienna, aturat, en bona part, per l’encert del primer Papa Borgia, Calixte III.

L'actual pugna entre Orient i Occident és la pugna entre Europa i Asia, o entre Grècia i Pèrsia, en temps d’Herodot, escrit en altres paraules, es remunta a la nit dels temps. Occident i Orient han lluitat sense parar sent Constantinoble-Istanbul, el nexe d’unió entre dos mons, però per poc temps.

Europa es va apoderar dels vestigis de l’imperi Otomà després de la GuerraGran (1914) repartint-se el pastís entre les zones d’influència britànica i francesa. Crearen artificialment nous estats i s’aprofundí en l’enfrontament entre els dos mons. 

L’Orient d’Herodot o Alexandre el Gran era una Pèrsia que no era ni territorialment ni culturalment, ni ideològicament l’Orient islàmic que identifiquem amb l’Iràn dels ayatollahs, l’Iraq posterior a Sadam Hussein o l’Afganistan dels talibans constantment enfrontades a l’Occident de la modernitat. Aquest Orient és un, però no s’ha d’oblidar que Orient és molt més, és també la Xina, Índia i Japó.

De tant en tant la balança s’inclina cap a Occident, però Orient torna a sorgir amb noves amenaces. És una mirada retrospectiva al gran conflicte que cíclicament enfronta als dos mons que lluiten pel poder, per la influència i pel domini del bressol de la civilització que es trobava a la Mediterrània, que anava de la península Aràbiga fins l’estret de Gibraltar. Un bressol cultural que, ja fa segles, va perdre la torxa en favor de l’Europa Central, de l'Europa Atlàntica i dels seus fills d’Amèrica del Nord.

L’enfrontament Orient i Occident és la memòria d’aquests dos mons que ens explica Heròdot. Sovint recordem allò que volem recordar i no pas allò que va succeir. Però Heròdot ens parla d'uns reis i d'unes guerres que són actuals, d'uns enfrontaments endèmics entre Occident i Orient, entre el cristianisme i l'Islam, entre la llibertat i l'ambició.

Aquestes, entre altres, són segurament les raons més profundes de les guerres endèmiques entre Orient i Occident, d'uns reis que sense ser els nostres són actuals, és la memòria de dues cultures, dues religions, dues maneres de comprendre el passat. Es tracta, en definitiva, de veure com sempre persisteix un seriós i etern problema amb aquells qui no volen evolucionar, qui els fa por el canvi i el progrés de la societat i per tractar d'evitar-ho, continuen confonent la paraula dels deus, escrita pels humans fa molts segles amb la llei dels homes d'avui en dia. 

Es tracta de dues memòries, de dues maneres d’entendre el passat, viure el present i preparar-se pel futur, uns mirant només el passat pensant que és etern i immutable i els altres mirant el futur tot prenent riscos, ensopegant, caient però sempre tornant-se a aixecar.