Del penya-segat estant

La dona de Lot va mirar enrere i es va convertir en una columna de sal. (Gènesi 1:26).

Llegir és perillós, molt perillós,  no fer-ho t’obliga a conformar-te amb la vida, a pensar el que pensen els altres i a no experimentar el poder de convertir una ficció en realitat o una realitat aliena en teva. Si a més no ets un progressista de pixarrí, ni un menjacapellans de via estreta o un conservador amb fortor de cera t’adones que els llibres de la Biblia són lectures obligatòries, com a mínim per dues raons: cultura general i  respecte als clàssics.

I com que cultura, literatura, art i pensament van necessàriament lligats, he hagut d’agafar l’Antic Testament per intentar entendre l’escena de la dona de Lot. Una escena que es representa en aquests gravats anònims i aquests treballs sorgits de les mans d’Ernest Descals i Juan Carlos Boveri.

La dona de Lot per Ernest Descals 

La dona de Lot és convertida en estàtua de sal mentre es destruexi Sodoma i Gomorra. Una escena i una dona sobre la que han escrit poetes com Maria–Mercè Marsal, Mario Benedetti, Wislawa Szyborska, Maya Angelou, Angela Carter, Jeanette Winterston o Anna Akhmàtova.

Qui és la dona de Lot? Ens trobem amb una dona que ni tant sols té nom i si el té no és pronunciat en cap moment. Qui no té nom no té identitat. Ens trobem davant una dona que és coneguda per ser muller de Lot, pel fet de girar la vista enrere i per morir convertida en estàtua de sal per haver-se girat desobeint una ordre.

Suposo que l’antropologia cultural i possiblement la psicologia tradicional ens fa interpretar aquest gest com una mostra de tafaneria pròpia de la dona. La mort és el càstig per desobeir una ordre i per arrodonir-ho mor que ni tant sol te nom.

Resulta, almenys, xocant observar com la curiositat femenina és considerada tafaneria mentre que quan Ulises va voler escoltar el cant de les sirenes, amb una estratègia ben determinada, se l’anomenà astúcia, en el fons una forma d’intel·ligència. Pel que fa a les dones, des d’Eva, el desig de conèixer ha estat tipificat com tafaneria i sobre aquesta interpretació s’ha fundat un imaginari col·lectiu del qual avui encara hom es ressenteix.

L’ensenyament que se n’extreu permet la contraposició dels actes masculins enfront dels femenins amb un judici moral incorporat. Així, si Lot és el devot obedient, servidor, el creient que obeeix cegament es salva, la seva dona, desobedient, és castigada amb la mort.

La destrucció de Sodoma i Gomorra. Juan Carlos Bovery  

Però analitzem els fets i deduirem la contradicció. El sexe femení és castigat per mirar enrere i l’estàtua de sal esdevé l’emblema de la perdició, quan en realitat el sexe femení és el que ens dona la vida, el passat ens dona experiència perseguir endavant i la sal ha estat històricament el gran conservant dels aliments necessaris per la vida.

Però m’agrada més incorporar una imatge més poètica, la dona de Lot es converteix en sal però no mor, es converteix en estàtua de sal per que les seves cames s’arrelen a la terra. Ella tindrà arrels i records en un territori mentre Lot i els seus han d’emigrar.

Vincular-se a la terra no és pas un crim, quedar-se en un lloc és crear vincles, crear memòria i fer història que des del passat ens llença cap al futur, cap al nou dia. La dona de Lot ens fa veure, ens permet entendre que val més no viure si s’ha de renunciar a les arrels.