Del penya-segat estant

 

A la festa major no és el mateix el ball del divendres, que el del dissabte, ni té la mateixa funció el ball de tarda que el de nit. El divendres es comparava l’envelat amb el de l’any passat, si era més gran o més petit, si la decoració, si els llums, si l’escenari, el volum de gent, tot i que aquesta darrera valoració no esdevenia resolució fins el dissabte a la nit.

 

El ball de tarda, vist en la distància era un ball entendridor. Els tècnics i alguns músics assajaven el so, estona i estona per tenir-ho tot disposat i fos com fos, l’orquestra sempre començava a tocar gairebé tota sola o voltada de canalla doncs fins gairebé la mitja o la segona part no sembla que la gent s’animés, no ja a ballar sinó ni tant sols a apropar-se a l’envelat.

 

A la primera memòria era habitual anar al ball de tarda a jugar a fet i amagar per sota les llotges. Córrer i saltar per aquell laberint de fustes entrecreuades, on només hi entrava la llum que deixava passar els enfilalls de roba que els tapaven, era una novetat de la que només es gaudia aquests dies, i a tan pocs anys no preocupava gens allò que pogués passar a l’escenari o a la pista, mentre hi hagués música hi havia joc. Si apareixia alguna nena o una cosina impertinent, ens la trèiem del damunt com podíem, si se li esgarrinxava el vestit, al final el soroll era per nosaltres. Després cap a casa a sopar i dormir, la nit era pels grans.

(Fotografia Jaume Guillamat)

És obvi que el ball de tarda més endavant fou el ball d’aprendre a ballar en públic, en cercles primer i amb parelles diverses a l’hora dels lents, en tot cas, era rellevant que es ballava donant la cara, amb tietes, àvies, parents i altra gent mirant des de la llotja. Era un dels moments on la vida canviava d’argument, com canviaria novament quan s’anés al ball de nit.

A la segona meitat dels anys setanta es produïa també entre el personal un distribució certament característica, famílies o colles de matrimonis junt a parelles consolidades o a punt de passar per la vicaria a les llotges, – palcus en dèiem a les hores -, al voltant de la pista cadires de fusta i noies en primer o segon rengle que feien com si miressin de lluny o que no miressin esperant els nois que les traguessin a ballar i, els nois a distància discutint ves-hi tu, no tu; va, ane’m-hi els dos!.

A la nit, l’orquestra, que havia estat cobla i  banda simfònica, esdevenia de gala i darrera els faristols canviaven les americanes serioses per vestits llampants fent sonar la música: ara cinc violins a peu dret, després la suma del metall formava com una ma que arrossega la música, de tant en tant un solo de guitarra o de percussió i altra vegada tots fins que la bateria, d’un plegat, marcava el final i així anaven interpretant les canciones del verano junt als grans èxits internacionals de la temporada amb una coreografia ben estudiada pel rock, el vals o el cha-cha-cha.

Crec recordar que els músics canviaven el vestuari de la primera a la segona part, és de suposar que a la mitja part, repassaven les armilles per que amb les focus brillessin junt als corbatins i els botons de puny.  

La pista, en ple ball, esdevenia com una espiral on tota la gentada de gent es movia coordinadament en la mateixa direcció a marxa lenta, semi-lenta o ràpida segons el ritme que marcava l’orquestra, es parava, s’aplaudia més o menys discretament i de tant una veu: Atenció, Atenció: La Comissió de Festes recorda que el partit de futbol de demà serà a les 6, per tant, el ball de tarda no començarà fins les vuit.

A estones però no massa sovint a la pista es feia una mena de penombra quan el saxo atreia les mirades amb alguna peça de Louis Armstrong, Glenn Miller o Cole Porter, una penombra que no tornaria fins el moment del ball del fanalet, qui sap si preparant un moment màgic o dipositant algun desig que es podia materialitzar aquella mateixa nit o en el ball del dia seguent, en mig d'una fuga discreta a la mitja part o en finalitzar el ball que, en uns casos es podia perllongar en el temps però en altres, esdevenia el jurament juvenil d’un amor etern que acostumava a acabar al mateix temps que el final de les vacances o l’inici del curs.

La Festa Major de la Riba no té cap característica especial. No s’hi corren bous com als pobles del sud, no hi ha un ball tradicional com el de la Toia per les parelles que han d’intentar conviure properament, no ha estat indret de bandolers per tenir trabucaires, no s’hi celebra una processó ritual, ni una peregrinació a cap santuari on es venera una imatge trobada, ni es disposa d’un amplia exhibició folklòrica, per tant, a la Riba, la festa major era una festa com la de tants i tants altres pobles de Catalunya.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Possiblement la seva particularitat  més característica vist amb el pas del temps, és el que va vinculat als records col·lectius: haver vist alguna fotografia, d’època indeterminada, qui sap si dels anys de la postguerra, quan el dia del Gos s’anava a la Font del Mas on es feia ball i possiblement es berenava, es pot recordar per l'any en que es va inaugurar algun nou servei com el consultori mèdic, l'actual Casa de la Vila o bé quan s'inscriu en els records més personals on les possibilitats esdevenen gairebé infinites.

La tradició situa la Festa Major d’estiu el juliol, “29, 30 i 31 per que no hi vagi ningú” frase que s’ha escoltat aplicada a nombrosos pobles del país, tot i que d'acord amb alguns programes abraçava del 29 de juliol fins el dia 1 d'agost. Posteriorment, es traslladà al cap de setmana més proper a la Festa de Sant Abdon i Sant Senén fins consolidar-se d'una manera aparentment definitiva (fins que es decideixi canviar) el primer cap de setmana d’Agost.

Organitzada durant molt anys per l’entitat cultural La Penya, l’arribada de la democràcia al carrers i a les vil·les feu que ben aviat aquesta fos responsabilitat del comú del poble, és a dir, de l’Ajuntament.

La festa, tenia tot allò que s’esperava dels 3 dies de Festa Major, sardanes, concert, missa, vermut, futbol, alguns anys tir al plat i especialment, i d'una manera gairebé imprescindible un envelat on s’hi feien els balls, el concert i l’espectacle.

Les sardanes eren el divendres a la plaça Major, en ple migdia i bat de sol. D'aquesta manera era normal que, l’aire, mig aire, els curts i llargs de rigor, fessin caure més d’una gota de suor. A la tarda el partit de futbol, un espectacle infantil a la placeta de cal Torres, alguna exposició inaugurada a mig mati ..., eren els dies que sortien els “nanos”, posteriorment Amics de la Riba, incorporaria una parella de gegantons; el dissabte hi havia la Missa Major a la sortida de la qual s’acostumava a fer la Festa dels Avis i el vermut.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Tot això quedava embolcallat quan en algun indret, habitualment proper a l’envelat, s’hi instal·lava alguna parada de llaminadures, algun firaire amb petits divertiments i, durant bastants anys, el camió xurreria del senyor Rodrigo i la senyora Inés de Cap de Riba, que també trobàvem en altres places i passeigs en dies de festa major o fira als pobles de les rodalies.

La Festa Major no ha estat una festa amb expansió, ni ha estat un pol d’atracció de forasters esporàdics, més aviat ha estat regida per un criteri típic i tòpic que ha portat l’actuació d’orquestres i conjunts força coneguts. S’hi ha organitzat espectacles amb un Ricardo Ardévol que intentava donar a les diverses i disperses actuacions una certa unitat per poder transitar amb una mínima coherència del cantant melòdic, als humoristes, d’aquests a l’orquestra o conjunt, després qui sap si a un mag per acabar l’actuació amb la participació d’una vedette que no cantava com els àngels però sortia tant lleugera de roba com de renom i fama internacional.

Cap a la dècada de 1980 es canvià aquesta modalitat d’espectacle multicolor, reservat pel dissabte a la nit, per l’actuació més concreta de personatges o grups com Mary Santpere, Núria Feliu o la Trinca.

Bàsicament la festa major de la Riba ha estat una festa on es menja, es balla, es va a missa, es besa i s'abraça o senzillament es saluda a l’hora del retrobament o del comiat i també es podria definir com la de la tertúlia.

Solia ser quan venia la família que havia marxat, s’invitava amics o amigues i eren els dies que aquells qui passaven els mes de juliol a qualsevol poble o ciutat costanera tornaven per instal·lar-se novament a casa. Possiblement per aquest motiu, fos a l’envelat, a la plaça o al futbol, la imatge de grups de gent diversa i canviant fent-la petar era d’allò més habitual.

Aquelles cadires de fusta anomenades de tisora, tan pròpies encara avui a les berbenes, als sopars populars, als cinema a la fresca i a les festes majors han estat i encara són uns elements fonamentals pels vespres d'estiu però històricament molt poc respectats.

Als envelats sempre n’hi havia dotzenes i dotzenes, ordenades a les llotges de sis en sis, algunes arrenglerades voltant tota la pista de ball, altres plegades i formant munts de cinc o sis que s’aguantaven dretes les unes amb les altres, o s’escampaven més o menys desordenadament pel mig de la pista, abans de formar les fileres que, amb un número al clatell, servien per encabir-hi als assistents al concert o a l’espectacle de la nit. A la Riba, hom les recorda perfectament a la plaça Major per la festa dels avis i a la de cal Torres si hi havia espectacle infantil.

Aquestes mateixes cadires eren a moltes places o pista més o menys asfaltades de molts pobles del país quan els vespres d’estiu s’organitzaven els cicles de cinema popular. Es tractava d’un cadiram sovint cansat i fatigat, intemporal, envellit d’estar a sol i serena per la seva utilitat multifuncional. A les cadires de festa major la gent els hi te molt poc respecte, es pleguen i despleguen a cops i trompades, s’hi puja dempeus per enganxar un fanal o s’arrosseguen i deixen tirades a qualsevol racó perdent la dignitat.

De tant en tant però, alguna es venja d’aquest tractament deixant una estella que s’enganxa al dit, un cargol mig acollat perfectament situat per estripar una faldilla, deixar la mitja amb una carrera olímpica o preparada per ajupir un dit.

Eren cadires que han fet tots els papers de l’auca aguantant el cansament dels envelats, les suors de les places i la xocolata de les festes infantils.

He sentit explicar que una vegada hi havia una persona amb força conixement i sentit comú que no sempre feia el que la majoria, però per la seva manera de fer i de pensar s'anava fent cada vegada més popular fins que al seu poble el tenien per un savi.

Aquesta persona anava cada dia a mercat i travessava amb la seva ase un estret. L’ase trotava sense defallir direcció al mercat perquè en arribar-hi, l’esperava un manat de pastanagues com a premi pel seu esforç. Curiosament el savi sempre anava assegut al revés, és a dir, mirant a la gropa de l’animal. 

Això va fer pensar que possiblement tant de coneixement l’havia tornat una mica beneit, però ningú li gosava a dir perquè el respectaven profundament.

Un dia el rei es va assabentar d’aquella manera curiosa de muntar d’un dels seus governats. Es va riure del fet i no li va donar més importància, però la fama es va anar estenent i un altra governant encara més poderós que ell i bona part dels seus consellers, li varen fer veure que darrera d’aquella manera de muntar hi havia una forta actitud de desafiament obert a la dignitat, als bons costums i a les maneres de fer del seu govern.

Tant li van insistir que d’acord amb els suggeriments rebuts, va promulgar una llei que prohibia a tots els habitants del seu país de muntar al revés.

El savi no va fer cas a la nova llei i continuà muntant com ell creia que era més necessari, malgrat contravenir la llei, fins que un dia va ser detingut per un dels sequaços del monarca i el va portar a palau per ser degudament interrogat.

El rei li va preguntar: .-Tu que ets un savi conegut i reputat, per què goses desobeir un mandat que és llei? No entenc la raó de la teva conducta. Explica’t, li va exigir.

El savi va contestar: .-Quan entro a l’Estret és hora de les meves oracions, mentre vaig muntat reso en direcció a l’església del meu poble, estic en un diàleg amb Déu i no importa com vaig muntat.

El rei, intel·ligent i sobradament preparat com la majoria dels governants, li va replicar: .- Així és el teu ase qui va al revés!.

.- No, li va contestar el savi, l’ase també va com més li convé. Va a la recerca de les seves pastanagues, que sap perfectament que són al mercat, és la retribució per fer la feina ben feta, per tant, l’ase també va en la direcció correcta. L'ase i jo tenim punts de vista diferents. Anem al revés, però en el mateix sentit, per tant, l’ase també és força sàvia.

El rei amb una habilitat intel·lectual pròpia dels governants, va agafar aire convençut que ja havia fet caure al vell savi en un atzucac.

.- Llavors aneu malament en el viatge de tornada, per què desfeu el camí de la mateixa manera.

El savi li va explicar: .- En tornar, l’ase té ganes d’arribar a l’estable i reposar de la feina feta durant el dia.

Però el rei li insistí: .- No obstant, tu segueixes muntant l’ase al revés.

.- Torno sempre mirant cap a la gropa de l’animal perquè vigilo la mercaderia que he comprat. D’ella depèn la subsistència de la meva família. Si fos un despreocupat, no pensés en els meus i viatgés mirant endavant, no podria veure si em cau algun farcell o un paquet i tampoc ho sentiria, perquè a l’estret l’eco del vent no em deixa sentir el so de les mercaderies en caure.

Per això majestat, us he de dir que no us he faltat, ni he intentat ofendre-us. Senzillament he defensat el meu punt de vista i el de la meva ase per seguir defensant la supervivència de la meva família.

Iniciar el camí a la Font del Mas fins el toll de la Dutxa, seguir cap al Clot d’en Goda i la Font del la Teula, parar al toll dels Enamorats i seguir fins el toll dels Paperers era fer un passeig on es fusionava l’èpica i la lírica. Era com participar del mon de la Riba resseguint-lo com un poema relatat on l’aigua, el verd, les pedres, el camí i el roquissar es complementaven un a l’altra. 

 (Les passeres de la font del Mas. Fotografia Jaume Guillamat)

Travessades les passeres de la font del Mas tot el camí anava per l’altra costat de riu fins el toll dels Paperers.  Fer-lo sencer era com llegir un relat que guanya en profunditat i ambició, anar estrictament a un dels indrets citats era més aviat com llegir poesia que et carrega d’agilitat i empenta. De totes maneres el camí donava sobradament per estones on el caminar es feia amb un ritme narratiu accelerat mentre alguns racons semblaven més apropiats per llegir-los amb veu càlida, propera i sincera de narrador.

La pujada fins el trencall de baixada cap al toll de la Dutxa podria requerir d’epigrames curts i constants de Gil de Biedma, Papasseit o Wilde, asseure’s al Clot d’Engoda, reposar en una roca vora el toll dels Enamorats o fer-ho als dels Paperers, requeriria d’un poema llarg probablement T. S. Eliot, Frost, Auden o Bartra. Clar que, fer un camí com aquests pot tenir les restriccions d’un poema líric però seria massa fàcil recórrer a un cert transfuguisme incorporant-hi la prosa.

 (El toll de la Dutxa. Fotografia d'Àngels Molina)

(Clot d'en Goda. Fotografia Àngels Molina)

 

Parar-se al clot d'en Goda, vora la doll d'aigua que surt per l'esquerda de les pedres, seguir la clariana entre roques enormes i alzines exhuberants fins la font de la Teula resseguint el rec, podria requerir segons les circumstàncies i el dia, de l'acompanyament d'un conte cruel d'Isle-Adams, intel·ligent com els de Calders, tendre com alguns de Rodoreda o la barreja de tot i molt com eren els de l'Ofelia Dracs els anys que passejava per aquest camí. Avui, aparells com els mp's i els i-pods permetrien acompanyar les passejades musicalment amb peces de Wagner, Mozart, Verdi o Britten. 

(Toll dels Paperers. Fotografia de Hans Nicolas)

Però on es nota més l’ambició i la finalitat d’un camí, com en un poema, és en el seu significat global que pot ser al·legòric o referencial. Quan s’ha arribat al final del camí és com fer-ho al  fons d’un text, quan ens adonem que l’objecte del relat no és altra que la poesia, l’art, la bellesa o l’amor, tan difícil d’assolir i complicat de mantenir.

Per la Festa Major de qualsevol poble sempre ha estat tradicional trobar-se, voltant pels carrers i les places, els gegants i els nans acompanyats del so de la gralla, però a la Riba no ha estat així. Hi sortien uns nans dissenyats uns amb una certa gràcia i altres sent caricatures de personatges populars, fos com fos, gairebé sempre voltats de canalla, mentre sota els caps de cartró hi havia uns joves que, seguint la tradició, marcaven els passos de la dansa apressa que en cap cas anaven acompanyats dels gegants.

Fou a partir de l’any 1989 quan aparegueren Guillem i Puculula, els gegantons d’Amics de la Riba, i per diversos motius, fa anys que els Nanos no passegen pel poble, falta gent per portar-los, diuen.

(Fotografia Amics de la Riba, 1989)  

Els dos gegantons de la Riba no personifiquen muntanyes, rius, verges prudents o majestats de llegenda, estan inspirats en els primers avantpassats dels quals no coneixem la fisonomia. En Guillem de Vilagrassa i la seva muller Puculula són una parella estètica que obeeixen a la sensibilitat i a un toc de dialèctica vinculada al pensament, al cap i a la fi representen els propietaris del primer molí paperer que es va construir al poble.

En aquests gegants hi ha l’imaginari col·lectiu representat en el treball d’en Guillem i la continuïtat en Puculula. A la Riba, els gegants no porten armes, els seus atributs són un pergamí que recorda la llei i unes flors que perfumen la vida. No els calen vestir els colors de la terra ni els del cel, ni el blau del dia ni el negre de la nit, no són prínceps de conte de fades que vesteixen de sol i lluna, ni recorden països llunyans o civilitzacions exòtiques.

(Fotografia Amics de la Riba)

Guillem i Puculula són uns gegants molt del país, d’un país acostumat a rutllar en paral·lel a l’administració. Són d’un país on la societat s’havia acostumat a anar per davant de gairebé tot, un país on quan fallava l’administració procurava encertar el poble. Així doncs no ha d’estranyar que el gegants siguin una obra coral, elaborats per David Ventura, els vestits i altres complements foren dissenyats i realitzats per tot un seguit de senyores del poble coordinades per Mercè Ribera (epd).

Amb aquests antecedents no és estrany doncs que siguin del poble, pel poble però propietat d’una de les associacions que perduren actives més antigues, Amics de La Riba, una de les entitats que, sorgides de la societat civil han fet poble anys i panys vorejant la legalitat quan el bròquil encara no es floria i així segueix fins avui, l’entitat, no pas el bròquil.

(Fotografia Amics de la Riba)

                                 (fotografia cedida per  M. Carme Ribé Mercader)

Avis i avies es trobaven a l’antic ajuntament  o a la plaça Major per traslladar-se amb el seu acompanyant i algunes autoritats cap a l’església. Aquest dia i en aquesta hora, fos a la plaça, a missa o a l’acte més institucional, les cares eren proporcionals a l’edat del participant, contents els homenatjats, riallers els acompanyants més joves i no pas lleganyosos però prou  adormits els qui havien aprofitat el ball de nit i alguna estona posterior.

                                       (fotografia cedida per Jaume Guillamat) 

La sortida d’ofici, a la plaça no feia massa de bon esperar, no és que la plaça Major sigui una plaça solemne, si exceptuem el nom, però ni els plataners rebaixaven massa la temperatura d’un migdia d’estiu i si ho feien, era al costat de l’ombra on hi havia una estesa de cadires plegables de fusta  reservades als protagonistes de la festa.

Mentre, dins l’església la missa anava fent via, com una nau que navega en un mar de música ofert per la coral, però amb tanta gent i la calor penetrant permetia fins el punt de poder escoltar suaument un cert ritme de ventalls entre la penombra eclesial.

Acabada la missa la xarxa de moviments pel carrer Major es convertia aviat en un teixit continu cap a la plaça, cap a l’envelat de cal Jamago on un anys any també s’hi feu l’homenatge i posteriorment cap al nou Casal, construït pausadament.

 

(fotografia cedida per M. Carme Ribé Mercader) 

A la plaça les cadires anaven emplenant-se d’avis i acompanyants, davant d’ells, a l’altra costat les autoritats, mentre la resta del poble es situava com podia al pedrís i pels voltants de la plaça. Al centre es perfilava un espai vuit que fet el silenci semblava com una terra de ningú on intervenien les autoritats d’acord amb el protocol.

Alguns anys, un dels invitats a intervenir, el senyor Nogués iniciava la seva intervenció amb el Galopa cavall, galopa, tocava la fibra amb El plat de fusta d’en Baró i Sureda, deixant caure alguna llàgrima de rigor, per acabar amb un fragment del Ferrer de Tall d’en Pitarra Esmola que esmola, / fes dagues, daguer;/ fes dagues que passin /les malles d'acer.

Tot seguit una de les autoritats foranies i l’alcalde, o a l’inrevés, s’eixugaven discretament la suor, es redreçaven la corbata, dirigien unes paraules als homenatjats, se’ls lliurava un record, durant forces anys foren un plats de ceràmica amb indrets locals i cap a casa a dinar o, en alguns casos, més aviat a recuperar la son perduda.

L’aigua a la Riba no ha donat especialment vida a la terra en forma d’agricultura, l’ha donat a la gent a través dels molins i les fàbriques. Les terres no són especialment planes per afavorir el conreu, malgrat algunes partides ni massa amples ni especialment extenses, més aviat han estat fruit dels marges treballats per la ma de l’home.

El color de l’aigua i els voltants van amb la temporada, marrons i terrosos a l’hivern que es canvien pel verd intens i l’aigua transparent de primavera, voltats de verd a l’estiu, reflectint els ocres a la tardor i amb una bellesa singular tot l’any. L’aigua sigui del riu o de les fonts marquen el paisatge, paraules com gaudir i conservar han de ser sinònims a tota la vall.

Aquesta harmonia s’ha vist però massa sovint trencada per l’aparició de torrentades que  ha modificat el pas del riu, s’ha endut ponts i carreteres i ha deixat al descobert velles piques oblidades. No només han estat les més conegudes de Sant Lluc i Santa Tecla, en tenim constància escrita els segles XVII, XIX i diverses el XX, algunes fins massa recents per poder oblidar.

Sovint deixem plorar el cel i nosaltres escoltem la música però la tardor a la Riba ha estat problemàtica. Hi ha tempestes que es veuen venir, els núvols semblen marcar la seva modulació i configuren un immens capitell que indueix a la  foscor. Es fa difícil en alguns moments contemplar la pluja com s’aboca sobre les branques, baixa per les escales de la Costa, repica contra les pedres i sovint s’acumulen fulles de plataners i agulles de pi al voltant dels embornals que de tant en tant cal desembussar.

 (Fotografia Jaume Guillamat)

La pluja en principi purifica com el foc però a la Riba, sovint mortifica, no esbandeix ni els mals pensaments, ni et deixa net,  ni porta paraules noves. A saber d’on prové aquesta i agua que destrossa, de quin mar, llac o altra indret ha estat absorbida, evaporada i xuclada. Quan l’aigua és pluja porta tots els gustos i paraules del mon, olor de canyella, d’herba fresca i fusta mullada però quan és torrentada és com la llàgrima del ferit barrejada amb fang i tot allò que arrastra de qui sap a on,  tot desbordant i inundant allò que no convé.

(Fotografia Jaume Guillamat)

En aquests casos l’aigua desbocada pren el camí que vol i l’home ha de fer-hi el que pot doncs el llit del riu no la conté i quan ha estat ocupat per l’aparent civilització poc raonada o per la necessitat, el riu no té miraments, torna a la mare i, com és ben sabut, el riu fa baixada.

La pluja en canvi si és raonablement ordenada posa en ordre els ions i permet a l’aigua del Brugent, un riu no excessivament humanitzat que s’enfonsi als tolls portant bellesa a la natura i lleugeresa al pensament.

La Font de Pasqual ha estat la font per excel·lència de Cap de Riba, diverses cases en rebíem l'aigua directament fins l'aixeta sense cap purgatori previ fins no fa pas tants anys. El camí que hi portava era un sender que ha canviat per convertir-se en caminal. Un canvi, a millor per transitar-hi quan la malvestat del foc ho fa necessari però, a pitjor per passejar-hi tot gestionant els pensaments.

Pujant pel Coster la Pedra Plana era un dels pocs indrets des on es podia veure part de la vall del Brugent, a partir d’aquest punt el camí esdevenia un senderó irregular i estret que pujava en pendent suau per entre mig de parades, la majoria d’ametllers i oliveres aleshores perdudes però vives i avui cremades persistentment. Això ha fet que en ambdós costats els marges siguin prou nets i haguem d'escriure que les parades han estat endreçades pel foc, per tant, durant força temps, la vista no es perdrà entre pins ni rostolls fins que passi el temps i tot torni a verdejar.

Es evident que en la vida hi ha coses importants, però tenir un racó proper on perdre’t abans de prendre una decisió, quan tot és a punt d’anar-se’n a orris o per amagar-se i llegir relaxadament a Ferreter, Vicent Andrés Estellés, Margarit, Alzamora, Llavina o divertir-se amb algun volum de la poesia visual de Brossa, fer això és una d’aquelles necessitats imprescindibles a la vida. Proveu-ho, en el vostre racó preferit i us servirà per ratificar la certesa d’aquesta afirmació.

L’aigua de la Font de Pasqual no és un artifici, com la de la Cadireta o la Font de la Riba, és una deu natural i, com poques, de lectura obligatòria mercès al plafó que encara es conserva recordant la definició que en feu el geògraf reusenc Josep Iglésies en uns versos simples i dúctils com la fluïdesa de la vida quan troba el camí per representar-se ella mateixa. Aquest versos són encara avui una veritat que, de moment, ens acompanya sense estroncar-se.

Arribar a la font de Pasqual, seure al pedrís, escoltar el borbolleig de l’aigua a la pica, era com retrobar una bella amant perduda i evocada, era com un poema rotund, amb una maduresa totalment contrària al decaïment i plena de motius per gaudir de la seva existència. Vaig tornar-hi la setmana passada, no hi havia estat des del darrer foc, encara no fa un any. El terra polsós i dur, sense un sol arbre per apaivagar el bat de sol, ja no va semblar el lloc per anar-hi a llegir, ni anar-hi acompanyat pretenent collir algun fruit presumptament prohibit com fa anys.

Ara, ni l'olor, ni el verd, gairebé ni l'aigua embriaga, algú l'ha pres absurdament, sense cap mena de raó mentre érem fora.

La font del Blai malgrat estar voltada de fàbriques, magatzems, una partida de terra convertida en habitatge i la carretera, manté la seva independència i l’aïllament que ha de tenir un lloc per anar i no pas per passar, per això, sempre m’ha semblat una font on s’ha intentat trobar l’harmonia entre la natura i la ma de l’home.

Aquesta no és una font que es pugui considerar funcional ni estrictament pràctica com ho són la del carrer del Pont, la de la plaça Major o la de la Costa, tampoc es fa necessari passar el riu per arribar-hi com a la font del Mas o la del Barber, ni queda aïllada com la de Pasqual o el Clot d’en Goda. La font del Blai, es en un espai entremig que sent gairebé urbana te una estructura que facilita l'aïllament permentent posar en repòs els pensaments lleugers.

Uns marges de pedra més o menys seca, caminals amb escales diverses, dues places a diferents nivells i murs industrials de contenció que, una mica més coberts pel verd de qualsevol planta enfiladissa farien que casés a la perfecció la font i la natura, permetent aquest relatiu aïllament.

La combinació de tots aquests elements  permet considerar que és una font on es manté un ordre amb un lloc per cada cosa. Desaparegut l'artifici del gronxador rovellat hi queda el desmai, amb prous anys com per deixar caure les llargues branques fin el punt que quan el dia mor, la mitja fosca embolcalla amb ombres la font.    

A la tardor, en dies de poca humitat, els colors marrons i terrosos la fan atractiva. A l’estiu acaronada per una sua marinada li dona un encant especial i, arribada la fosca, voltada d’un color indestriable, el pedrís, la remor suau del raig d’aigua apaivagat per una certa molsa al brollador, pot haver estat indret apropiat i lloc prou delicat per explicar-se senzilles confidències, per covar mirades de conducta sibil·linament seductora i fer aparèixer alguna carícia aparentment robada per acabar amb un petó, com un pas necessari per anar desbrossant el camí per altres cites qui sap si més peremptòries.

Vora la font posat a recer i ordenant el pensament sembla que les nostres històries siguin sempre les mateixes, hi ha coses que no canvien, els passa com a l’aigua que raja sempre igual però mai repetida.