Del penya-segat estant

En tots els imaginaris col·lectius i en qualsevol societat les àrees devocionals i els espais de culte, sigui a partir de la religiositat oficial o de la popular han ultrapassat l’especificitat de la creença personal per convertir-se en llocs de referència.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

 L’església, l’ermita o el santuari acostumen a estar vinculats a fets i esdeveniments arrelats a l’imaginari col·lectiu d’una manera que acostuma a anar molt més enllà de la percepció estrictament religiosa integrant-se amb tota normalitat en l’espai  que es considera col·lectiu. Lamentablement però, en el cas de la Riba ni l’ermita de Gràcia, al campament, ni la desapareguda capella del Roser han tingut una rellevància que hagi permès articular una devoció que, convertida en festa o peregrinació, perduri fins avui identificant-la amb els seus habitants permetent explorar o comprendre algun tret específic de la identitat del poble.

En el cas de la Riba l’únic edifici construït al llarg dels segles emprat per identificar això que avui s’anomena l’skyline de pobles i ciutats, es redueix a l’església i el seu campanar com a conjunt arquitectònic que sobresurt de l’escala pròpia d’un edifici normal.

(fotografia de l'autor) 

A la Riba no tenim la sort de poder observar a cap dels llocs de culte una llarga superposició d’estils, ni de transformacions arquitectòniques. Sabem que hi havia una església el segle XII, tenim notícia que s’hi cobraven delmes i primícies, ens consten visites pastorals ja en temps de l‘arquebisbe-soldat Pere d’Urrea però només disposem de documentació, no tenim les pedres que ens puguin parlar.

Tampoc l’ermita de Gràcia al Campament ha mantingut un arrelament popular, probablement per no trobar-se emmarcada dins la tradició de la llegenda de les verges trobades o aparegudes en el mateix terme que acaben convertint-se en un símbol d’identitat local i, en tot cas, aquesta funció que li podria correspondre a l’ermita de la Mare de Déu de Montgoi a Vilavert, on de tant en tant associacions ribetanes i organitzen trobades populars, no ha tingut aquest arrelament.

Dissortadament el temps, la deixadesa, l’evolució del ferrocarril i el comportament irracional de la història al llarg dels més diversos enfrontaments bèl·lics han evitat poder gaudir al poble de restes més notables. No tenim aquella primera font baptismal que estalviava travessar el riu per complir amb el sagrament del baptisme als nou nats. 

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró) 

No disposem de la imatge originaria d’alabastre de la Verge del Roser que presidí la capella  situada al final del seu carrer, tocant a la via del ferrocarril i només mercès a la fotografia sabem com era la Verge de fusta policromada set-centista que la substituí. Sortosament, no ha desaparegut la Mare de Déu de Gràcia procedent de l’ermita del Campament que intel·ligentment es guardà a l’interior del Santíssim de l’església i tampoc disposem del magnífic retaule barroc de tres cossos que desaparegué durant el període 1936-1939.  

(fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Resulta curiós observar com la civilització cristiana ha estat respecte de la història el que les àries a l’opera, l’element que les fa perdurar. El seu impacte ha estat social i individualment tan important que, segurament sense ser-ne plenament conscients, són molts el detalls de la vida que ens venen marcats pel costum cristià però al mateix temps, certs comportaments, actituds i predisposicions prepotents d’alguns sectors, han fet que el vandalisme irracional l’hagi tingut de punt de mira amb la pretensió de destruir no tant sols la imatge i el símbol sinó que ha pretès fer oblidar un sentiment o si es vol l’argument que porta implícita tot un seguit de valors.

 (fotografia del Bloc Notícies històriques de la Riba, de Ramon Gavarró)  

Així aquestes línies serveixen per recordar realitats del passat i l’evolució del temps. Les restes destruïdes mereixen ser restituïdes i si això no és possible, almenys, recordades. Ni el retaule de l’altar major amb Sant Nicolau, Sant Andreu, els copatrons i altres sants, ni el retaule lateral posat sota l’advocació del Sagrat Cor, ni cap de les restes citades apareixen destacades en cap història general de l’art, però no per ser menys cèlebres convé que desapareguin del nostre record, per això parlem d’allò que ha existit i quan no ha perdurat, resulta convenient recordar i tenir ben present que massa sovint la destrucció ha estat motivada per la intolerància. 

Tornar a l’Estació, a l’estació del ferrocarril, és anar a un lloc gairebé inexistent. Només el darrer tram de les escales, el pal trencat del que en algun moment fou un fanal que mai va il·luminar excessivament, el casalot vermell del fons amb el rètol Almacén i uns metres de via morta son les úniques peces que poden evocar els records de fa trenta o quaranta anys.

La vella estació, enderrocada per mor de l’utilitarisme de disseny i pel vandalisme d’importació era un edifici blanc i gris amb tres espais bàsics. El vestíbulo central, obert a l’andana on s’hi aixoplugaven els passatgers, a l’esquerra, diverses oficines i la finestreta on es venien els bitllets, a la dreta l’habitatge del cap d’estació i un parell de bancs de fusta, acabaven de completar un dels llocs bàsics de qualsevol poble o ciutat.

A l’exterior, el rellotge, la campana que anunciava el trànsit del tren tant als passatgers com als responsables dels diversos passos a nivell que calia salvar per entrar o travessar el poble en direcció a Vilavert, i fianlment cal recordar la robusta placa de ferro - ovalada en horitzontal - amb el nom del poble i la informació oficial de l’alçada respecte el nivell del mar, pres a Alacant.

El rellotge devia quedar destruït per la barbàrie, però, la placa i la campana estic segur que dormen oblidades en algun magatzem? En tornar-hi, m’ha vingut la imatge d’aquell gall d’indi estarrofat que voltava pel corral a tocar del camí, tot just baixades les primeres escales i a molt pocs metres de l’estació.

La via morta m’ha recordat tèrbolament les màquines de vapor negres, seguides d’uns vagons de fusta que treien foc i fum per entre les rodes, més semblants als de films com Union Pacífic o la Conquista del Oeste que no pas al que es correspondria a un país d’Europa a la segona meitat del s. XX, però en aquells moments la pertinença al vell continent era només geogràfica.

Més clarament es pot recordar aquells trens automotor plens a vessar d’excursionistes i escaladors que pujaven a fer els seus primers cims, a Castell Dalmau, la Pena Roja o qualsevol altra indret propi per encastar-hi un mosquetó, però el record més persistent, de qualsevol usuari, són estones i estones d’espera a l’estació de la Plana, topònim oficial que ningú utilitzava tret dels forasters, de l’estació que tot hom anomenava Picamoixons, per fer l’enllaç amb el tren que procedent de Barcelona, venia sempre i de manera indefectible endarrerit.

Avui l’Estació de la Riba és tot just una andana amb pretensions de modernitat i sobre la plataforma s’hi alça una mena d’esquelet molt simple pels esporàdics viatgers que,  poden gaudir de la decoració grafitaire més rònega i de mal gust. Així mateix aquesta adròmina urbanística disposa d’uns presumptes serveis, amb la porta tancada i probablement destruïts a l’interior.

Resulta curiós que aquest apeadero, sense gairebé trens de passatgers, en que s’ha convertit la vella estació de la Riba disposa d’aparcaments degudament senyalitzats amb un espai reservat per minusvàlids, deu ser l’únic lloc on la llei va per davant de les necessitats.

Tot fa pensar que a l’estació de la Riba, com en tantes altres ja no s’hi va gairebé mai, ni tant sols a passejar, com es feia abans. Ha passat de ser un dels indrets més visitats, fos per una alegre benvinguda o per un trist adéu a convertir-se en un lloc desconegut. A la seva andana s’hi veia passar la primavera i el gris hivern, s’hi havia vist caure les fulles grogues de tardor i suportat el sol d’estiu, aquí s’esperava la carta que havia d’arribar amb el tren-correo o a aquell escalador que en baixar de la Pena Roja  havia promès que tornaria.

L’estació del ferrocarril m’han semblat sempre un lloc ideal pels films i les novel·les. Era un lloc on es podia sentir la soledat entre multitud de gent i veure el pas del temps al rellotge. Ara s’hi pot sentir la soledat sense veure marxar cap tren. S’hi pot sentir la soledat amb el cor a la ma i la tristesa de companya, s’hi pot sentir la soledat en el sentit més universal. 

Si haguéssim de fer abstracció de la Riba, si la volguéssim representar amb un sol traç fort i clar com s'expressaven Picasso o Miró aquest pinzellada hauria de copsar tot el que pogués representar el poble i difícilment trobaríem res millor per indentificar-lo que el perfil de la Costa. 

La Costa és un paisatge natural construït per la ma de l’home on, malgrat la contradicció aparent, mostra la vida i el contacte amb la realitat quotidiana. Delimitada entre la font del Cisquet i Cap de Riba és una línia de contacte entre el tot i la part, és una barreja entre la corretja que nua tot el poble i la clau de volta que el manté. No és ben bé un carrer, ni una avinguda, ni un camí, encara menys un passeig, és una enorme processó d’escales on la seva característica mes definidora és la pujada.

Els grecs, Herodot o Soló d’Atenes viatjaven per observar, explicar i teoritzar, Plató, en algun lloc pel mig del seu diàleg La República escriu que el filòsof és aquell qui copsa la realitat i la incorpora a la mirada, exactament és el que fa la Costa, ens explica el poble mercès al seu contacte amb la realitat.

Curiosament, malgrat ser la via més llarga i important del poble no és un lloc on anar a passejar, sigui quina sigui la direcció d’aquell que hi passa, les mirades que s’hi recullen són de trànsit, doncs a partir d’una certa edat cal concentrar-se en les cames i en el pit, però les parets, els graons i les cases reflecteixen l’evolució del poble, del passat remot fins al present més actual, del passat que només pot ser millor en la tèrbol memòria del record fins el present com a pas necessari per seguir cap al futur.

Resulta curiós com resseguint-la fins i tot només amb la memòria, hom s’adona que es tracta d’un espai que ens ha implicat a tots, ha fet poble i té una unitat tant pròpia com canviant. A la Costa no hi ha un lloc qualsevol, tot hi té o bé hi ha tingut la seva justificació, les pedres que abracen gairebé tota l’amplada són com les paraula, t’ho donen tot, gairebé com les seves pendents. A la Riba de mitja costa amunt hi ha la indústria, la producció, la feina. El lloc on els molins han superat el temps i han esdevingut fàbriques: cal Cardús, cal Jamago, cal Bessó i cal Gomà. L’altra mitja costa, havia estat la dels serveis, avui reduïts a la mínima expressió.

Sigui com sigui, recorrent la Costa al llarg de tot el poble, hom s’adona que el temps no s’esborra només canvia. Les botigues, els bars, els solars industrials o urbans han aparegut i desaparegut però en cap cas han estat necessàriament especulatius. A la Riba i a la Costa en particular, si bé no és un lloc de confort ni de plaer, l’edificació industrial o urbana ha estat útil i necessària, ha donat i dona vida seguint arrelada al poble.

Malgrat la seva aparent incomoditat la Costa és un indret imprescindible que crea, dona, comunica, lliga, cansa, viu i conviu amb el tot, té esperit, força i una lògica tant evident com privilegiada.

La Costa no competeix amb res, ni s’imposa a res fa poble i crea vida, per tant, hem de llegir-la com llegim un llibre, pensant i meditant. El seus esgraons, les seves escales, les seves pedres desgastades són com les paraules, ens porten on anem. Pujar-la és la manera idònia d’entendre el poble i seguir la vall de Cap de Riba amunt és la manera de gaudir i entendre de la natura.

La nostra societat és cada vegada més hedonista, els estris vells, normalment, no agraden a no ser que tinguin la categoria d’antics. La societat ha portat a canviar el televisor, l’ordinador i el mòbil periòdicament. Es valora l’èxit, la joventut, la bellesa, tunejada o no. Massa sovint hi ha la sensació que ens amaguem d’allò que no agrada i molt especialment de la mort, fent veure que aquesta no existeix, per aquest motiu, la visita al cementiri sigui el dia de Tots Sants o el dia de difunts constitueix un dels pocs signes col.lectius de record als nostres avantpassats. 

Fins no fa pas tants anys, es vivia menys allunyat de la natura i això ens feia sentir més propers a la realitat en el sentit més ampli. Al poble qui més qui menys tenia veïns i amics caçadors que, arribada la temporada, tornàven habitualment amb algun conill, tord o merla i quan organitzaven batudes, es presentaven a Cap de Riba amb porcs senglars i algun cérvol que esquarteraven als baixos de cal Talaró.

La vida era més en comú i la mort era en la quotidianitat. S'assumia com un fet inevitable i normal en la mesura que formava i forma part del cicle de la vida. La mort és llei de vida, diu la dita popular. La mort que era temuda i segueix sent-ho és la imprevista, la que trenca el cicle natural on els fills enterren els pares.

Totes les ciutats i pobles del mon tenen el seu cementiri on s’hi arriba per un camí: el camí de les Ànimes, el camí dels Morts, el camí del Cementiri o el camí dels Sagraments, el topònim és indiferent, sigui com sigui és el camí que ens du al que pot ser el final per uns o el començament per altres. La tradició deia que el pas d’un difunt convertia un camí privat en públic, una digressió històrica, el que voli dir era que portar un difunt donava dret de pas.

La revetlla de Tots Sants els campaners pujaven al campanar i passaven la nit fent repicar les campanes per espantar els morts que, aquella nit - com cada any - sortien de l’Avern. Nits de fred les de novembre, els campaners rebien panellets i castanyes per passar la vetlla i una mica de vi ranci per brindar a la salut dels qui ja no hi eren, fins que a trenc d’alba, amb el cap tèrbol i el paladar extremadament dolç, podien deixar el repic, doncs la claror allunyava el perill.

Resseguint el cementiri, tombes, creus i nínxols permeten repasar un tros de la història de la vida, d’històries amagades o llegendes oblidades. Visitar un cementiri pot aporta sorpreses i sempre et permet pensar en la vida.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen. Existeixen en aquest espai que és l’absència, un estat que es superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna sortosament, almenys començar novembre, els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament, amorosament.

El cementiri de la Riba és petit i, rebé els desgraciats efectes de la riuada de 1994, però com tots els cementiris de poble són com una petita pàtria que encercla les històries més humanes. Espriu recorda el de Sinera escrivint:

No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre. 

Rilke té uns sonets que no relacionen la mort amb la idea de separació, ben al contrari, manifesta sentir-s’hi a prop a través de l’antiguitat, un món que enyora.

Salut, antics sarcòfags,
germans enyorosos, que em feu companyia!
L'aigua errívola dels dies romans
us sondrolla amb cançons d’alegria.

Clar que Rilke, Espriu i tants altres escrivien quan enterràvem a la gent, avui, als nostres difunts, salvant excepcions, els pengem en una prestatgeria. El cementiri, a partir dels criteris establerts per sepultar als difunts, expressa una manera d’entendre les conductes individuals i col·lectives d’una societat. El cementiri esdevé una evidència de les formes d’organització, de relació socials, de costums, de creences i dels valors que la societat adopta i expressa en la seva quotidianitat.

Aquesta setmana no he sabut localitzar o he perdut, sense sortir de casa, el Comte Arnau de Maragall i la Critica de la nació pura d’en Mira. Calia urgentment posar en ordre, la biblioteca i ahir dissabte era un bon dia. Vaig optar per començar espigolant per les prestatgeries i com era d’esperar, alguns llibres van aparèixer on mai els hauria buscat i altres presents a la memòria, almenys de moment, no són on haurien de ser.

La primera sorpresa apareix quan localitzo al costat de l’edició bilingüe de les Historias d’Herodot l’estudi de Milà i Fontanals De los trovadores en Espanya, junt al facsímil de la Haggadah de Poblet editada gràcies a Agustí Altisent i després una edició crítica del Libro del Buen Amor de Criado del Val i Eric W. Naylor.

En una altra habitació surten els 20 poemas de amor i una canción desesperada de Neruda, entre Tiempo de Silencio de Luis Martín Santos i El misterio de la cripta embrujada d’Eduardo Mendoza. A dues prestatgeries de distància i per aquest ordre localitzo les Sàtires de Guerau de Liost amb il·lustracions de Xavier Nogues, Sonetos de la Intemperie d’Alfredo Gavin, els Diàlegs de cortesanes de Pierre Louys, El Banquete de Plató i Florència de David Leavitt. Coherència? Poca, com que sóc una mica irreverent li se veure entre Plató i Pierre Louys. Com hi han fet cap? No ho sé, és evident que els hi vaig posar.

Obro a Neruda, Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos / te pareces al mundo en tu actitud de entrega. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava..., la data escrita segurament amb bolígraf bic punta normal, tinta blava, 30-XII-1980, quina vergonya! Em resisteixo a creure que no l’hagi rellegit, ni tan sols fullejat en quaranta-dos anys. No és el millor, però és el més popular i és Neruda.

Segueixo remenant i faig cap on hauria d’haver-hi tots els llibres de poesia que no pertanyen a cap col·lecció sencera. Llegir poesia no és fàcil, cal dedicar-li temps. Quan ens hi apropem com a lectors, primer hem de sentir-la i després intentar comprendre-la. Els poetes ens creen imatges inoblidables com Walt Whitman, Ezra Pound, T.S Eliot, els meus estimats Salvat-Papasseit, Jorge Guillen, Celso Emilio Ferreiro, Vicent Andrés Estellès, Brossa, Gerardo Diego, o més recentment Goméz Valero, Begonya Pozo o Jordi Llavina.

Tots ens expliquen el mon i no és pas un mon estrany creat per ells i per a ells, és el nostre, simplement el transformen a base de metàfores per convertir-lo en formes verbalment harmonioses i ben mirat l’expliquen molt millor que no pas la premsa. El diari d’avui demà és vell i demà passat serà rònec en canvi Virgili, Dant, o Espriu cada dia son nous. Borges considerava un error creure que la prosa es més propera de la realitat que la poesia, per mi que tenia tota la raó i encara hi afegiria l’afirmació d’Eliot quan va escriure que no hi ha una divisió entre els vers conservador i el vers lliure, hi ha versos bons, dolents i el caos.

He escrit unes línies abans que llegir poesia no és fàcil, així doncs, escriure-la encara és més complicat. Un poeta ha de llegir tot el millor que s’escriu, ha d’escriure constantment i cal que conegui la realitat que el rodeja. Doncs la poesia és tant en un retaule d’Huguet com en una escultura de Giacometti, en un film de Pasolini com en l’arquitectura de Gaudí, en un paisatge de la Toscana com a la vall del Brugent.

La poesia és arreu i veient la premsa tot em fa pensar que cal obrir-nos a la bellesa, a la calma i buscar què dona sentit a la vida. Crec que posaré ordre als llibres un altra dia, avui m’he passat bona part del dia llegint anàrquicament versos i alguns poemes. 

Pujar al campanar de la Riba no ofereix un espectacle com el de molts altres campanars on es descobreix una plana plena de quadratures, urbanes o industrials, conreades o feréstegues i totes més o menys ben comunicades, per camins i carreteres més o menys secundàries.

Des del campanar de la Riba una part del poble queda als seus peus, però la resta inclòs la major part del terme és mes alta o se li amaga. Al penúltim pis, quan pels finestrals els ulls miren amb avidesa per copsar els quatre punts cardinals com fa dalt de tot, el penell marcant la rosa dels vents, sembla que aquest símbol, a la Riba, s'esfulli o més aviat s'esbadelli, perquè la visió és limitada a la Serra per un costat, el Puig de Marc per l’altra.

 (Fotografia Àngels Molina) 

L’Estret de la Riba i Puig Cabrer, tampoc permeten allargar la vista, fins les dues valls, tant la del Brugent com la del Francolí es veuen limitades abans del previst. Una per morir en l’aiguabarreig dels dos rius i l’altra, procedent de la Conca, entra al Camp perdent-se un quilòmetres més enllà, per tant, aquest campanar té una projecció diferent a la de la majoria de pobles del Camp.

Ben mirat però, el campanar té el seu encís i el seu misteri. M’hauria agradat conèixer aquell primer campanar que el s. XV es trobava en bon estat segons consta a la vista pastoral de 1450 on es pot llegir “Ecclesia et campanile bene est”. M’agradaria imaginar el campanar de la Riba amb la seva llegenda com el Geperut a Notre Damme, Josafat a Girona o la valenta Rosaura al de Reus.

Els campanars en general però molt especialment els campanars de poble ha lloat Deu i els homes, sempre han marcat el ritme de la vida o el que és el mateix, el pas del temps. De tot els temps, de l’espiritual i del terrenal. Sempre ha estat el campanar qui ha marcat el pas de les hores, era i encara és el campanar mercès al so de les campanes que recordava qualsevol esdeveniment quotidià o esporàdic.

Per les campanes s’anunciaven bateigs i defuncions, l’hora de l’Àngelus o les misses i eren aquestes mateixes campanes que informaven dels tocs de festa o servien a la societat alertant d'un foc o cridant a sometent.

 (Fotografia Jaume Guillamat) 

És al cim del campanar on els segles medievals, rector i campaner, pujaven els dies de tempesta, i mentre el sacerdot orava tot beneint els 4 punts cardinals, el campaner ajudava amb el toc a espantar aigua i bruixes que segons la tradició anaven tant lligades i d’on ens ha quedat la cançoneta tradicional: 

Plou i fa sol,

les bruixes es pentinen,

plou i fa sol,

les bruixes porten dol.

El campanar de la Riba probablement no té, una projecció multiplicadora de cara a tots els camins però arriba a les orelles de totes les persones, en el sentit més genuí i pur de la paraula; i probablement per aquesta naturalesa casolana, la seva projecció rau en els límits del veïnatge. I això és el que li dóna un atractiu estranyament acollidor.

No es tracta d'un veïnatge que queda reduït a la limitada geografia d’un carrer o d’un barri, ni tan sols del mateix àmbit urbà. Es tracta d'un veïnatge que en els anys en que passava amb escreix dels mil cinc-cents ribetans i aquests s’enfilaven pels camins fins arribar als masos més allunyats, el so de les campanes, malgrat la distància, cridava o advertia la gent fos als masos, als molins, a les fabriques o a pagès.

(fotografia Jordi Rius)

Els voltants de l’església, vistos del campanar estant fan que sembli una immensa plaça major on rauen les diverses avingudes procedents de Cap de Riba, del Pont o de la Carretera.

Per tots els seus costats, el campanar com el poble ha quedat sempre ben airejat per un vent perfectament acanalat. Un vent que si de dia bufa en mig d’un cel que resplendeix amb una intensitat enlluernadora, al vespre esgarrinxa el silenci i converteix el campanar en una mena de castell encantat, on els xiscles del vent fan tremolar el sostre estelat de les llargues nits d'hivern.

(fotografia Jordi Rius) 

M’hauria agradat titular aquest article Ben alta, ben dreta, ben sola, però la frase no és meva ni s’ajustaria a la realitat i tampoc m’atreveixo a titular-lo ben pansida, ben plegada i ben acompanyada, com va escriure enginyosament fa bastants anys l'historiador Pere Anguera (epd).  S’acosta l’11 de setembre de 2012 però entre l’entelèquia del desig i la trista realitat he optat per un títol menys vibrant.

La trajectòria del catalanisme i el seu pensament és força complex. El catalanisme, des d’una òptica política, ha tingut una evolució que abraça de les digressions retòriques i sentimentals fins l’elaboració d’un pensament que defensa la recuperació de Catalunya com estat.

De l’aparició de les primeres propostes del catalanisme fins avui mateix són nombrosos els estudis i les teories publicades des d’una òptica d’ideologia política, de reivindicació nacional, d’apologia sentimental  o simplement de constatació diferencial.

A nivell social o popular de la Renaixença fins el proper 11 de setembre de 2012, han estat diverses les vegades que una part molt important de ciutadans del país ha sortit al carrer en manifestacions gairebé unitàries, impulsades per associacions ciutadanes i presidides, quan els ha convingut, pels màxims responsables polítics, la darrera el 10 de juliol de 2010.

Dissortadament però, sigui llegint manifestos, reseguint la premsa o altres escrits i observant la realitat quotidiana, sembla que només es pot constatar una evolució retòrica evident enfront una dèbil evolució del catalanisme cap a una consciència real en la recerca d’un estat propi.

Cada vegada es disposa de més elements d’anàlisi i cal evitar caure en paranys sentimentals, cal anar més enllà de les declaracions grandiloqüents o les fotografies d'anuari i analitzar l’actuació dels qui han de vertebrar un moviment nacional sòlid, cal aprofundir en l’anàlisi ideològic i veure si tant la societat com els dirigents ho assumeixen de veritat.

Si establim una cronologia real, si resseguim les actuacions i la trajectòria dels diversos centres, associacions, sindicats, partits polítics dirigits pels seus components humans, ens adonem que essencialment hi ha molts tòpics i pràctiques sinó farisaiques almenys maniqueistes. La història més recent ens mostra com, de moment, una manifestació ens va portant a una altra, però a la distància, la perspectiva pot permetre concloure que estem immersos més en l'anècdota que no pas en l'essència.

Masses vegades s'ha demostrat i ens hem demostrat nosaltres mateixos com ens mobilitzem de manera democràtica però no em d'oblidar mai, com és de fàcil emocionar el llagrimall amb una imatge, un himne i un visca a mitja tarda o abans de sopar, però i demà? És obvi que ens movem, però cap a on?. Serà el 30 de setembre igual que ha estat el dia 1?. Que farem?, què faran?, què ens deixaran fer? què ens faran?

Qui més qui menys se li arrelen a la memòria moltes imatges lligades a les vacances d’estiu. Normalment es tracta d’esdeveniments que han marcat moments uns d’inflexió personal, que per més universals que siguin es consideren extraordinaris singulars i intransferibles, són en definitiva els rituals de pas individual que, cremen etapes i et van introduint al mon de l’esgraó superior. Aquest esdeveniments van acompanyats d’altres fets més anecdòtics que de tant en tant et fan riure, créixer i adonar que el temps passa i et dona motius per estar-ne agraït.

(La Riba, fotografia Jaume Guillamat)

Un d’aquests moments fonamentals a la vida és el trànsit del tricicle a la bicicleta de dues rodes. A Cap de Riba aquest pas es produïa de manera gairebé inexorable a la Placeta de la fàbrica i. aquest moment triomfal t’apropava de manera inexorable a un primer drama domèstic, que es produí quan volent imitar a Eddie Merck baixant el Tourmalet, vaig rodar de manera espectacular pel tomb de la font de la Cadireta per acabar al tomb de Metge amb el cap badat, els corresponents gemecs i la dolorosa confiscació de la bicicleta durant dues setmanes sense dret a presentar recurs.

Sense esdevenir rellevant per la vida individual, hi ha la imatge imprecisa d'un helicòpter al camp de futbol i nombrosos camions de l’exèrcit plens de soldats circulant carretera amunt, per intentar sufocar un dels molts incendis que s’ha patit.

Aquesta fotografia és retinguda amb una estranya dualitat, doncs aquest drama, viscut posteriorment masses vegades, fa que en aquell moment es veiés com uns dies en els que passaven coses tant inesperades com especials. Només el temps fa veure com la distància entre la manca de consciència i la realitat pot donar una perspectiva calidoscòpica a qualsevol esdeveniment. 

L’estiu a la Riba tenia també instants vinculats al televisor quan bona part de la canalla anàvem a veure la pel·lícula de la tarda a ca la Pauleta, on el mullader esdevenia calma quan al televisor, posat en un altell, apareixien les primeres lletres de la pel·lícula. A partir d'aquell instant s’imposava un silenci d’allò més absolut, trencat esporàdicament per alguns aplaudiments de ritual quan el bons sortien triomfadors.

A finals dels 60 i gairebé tota la dècada dels 70, fos a la televisió o fos al cinema tot tenia un ordre establert, els bons sempre guanyaven mercès al 7º de cavalleria i es plorava quan la señorita Rottemmeier feia la vida impossible a la pobre Heidi. 

Gairebé al mateix temps produccions carpetovetòniques com Crónicas de un pueblo o Verano Azul venien una imatge que poc tindria a veure amb la sèrie americana de llangardaixos i senyores agradablement voluptuoses que apareixerien a V.

Sense cap mena de dubte però la imatge més transversalment recordada per diverses generacions de ribetans, la fotografia que encara avui, passats 30 anys, bona part del poble té arrelada en els fonaments de la memòria, és la d'aquell juliol dels primers 80 en que Josep Maria, més conegut com Chemari es presentà al poble amb l’Antònia.

Eren els anys del París - Dakar i havia decidit viatjar al Marroc per travessar el desert. La manca d'uns permisos van impedir realitzar la travessa però després d’uns dies diguem-ne de vacances es va presentar al poble amb ella. Va ser impactant, era la primera vegada que vèiem tocar a tocar a algú procedent del Magrib.

Malgrat la distància Antònia no es feia excessivament estranya, jugava amb la canalla, anàvem d’excursió i es feia estimar. Val a dir que no li agradaven massa els gossos i això en un poble era una mica problemàtic però la seva integració va ser tan assumida per tothom que se li va dedicar-li una portada a la revista local El Brugent i li feren un article amb fotografia al Diari de Reus quan va participar en una trobada del col·lectiu Rialles.

Amb tot, és obvi que Antònia era especial, tan especial que, per evitar problemes li va fer una assegurança on a la pòlissa hi figurava quelcom semblant a "seguro de responsabilidad civil a terceras personas de una dromedaria que atiende por el nombre de Antonia". 

Però aquells estius, els estius que recorda aquest text, ocupava bona part del temps anar-se a banyar al riu, a la font del Mas, primer, deixant-nos caure per la Pedra relliscosa o ja de més grans anant amb la colla al toll de la Dutxa, al dels Paperers, alguna vegada al toll Llarg i esporàdicament anàvem al de les Nimfes, però allí, la presència de pares, mares i tietes sense la sensació de ser coercitiva, no era el mateix.

De totes maneres una experiència important fou quan es decidí deixar de fer criaturades pel poble i córrer aventures de veritat pels indrets del terme. Calia superar la posada en pràctica de tonteries com anar a pescar emprant mètodes rudimentaris, intensificar l’abús de l’escopeta de balins o construir cabanyes més o menys elaborades, calia fer coses serioses.

Entre la relació dels grans esdeveniments hi figura haver baixat a la Fou de Velet, buscar sense èxit la cova de la Moneda però aconseguint nombroses esgarrinxades de guerra en travessar la Pedrera del Bosc Gran. Despenjar-nos a la cova de Cartanyà  amb el mèrit corresponent- i així anàrem seguint fins que sobtadament, aquesta ànsia d'exploració i recerca va desaparèixer, quan un de nosaltres es va quedar enganxat en una foradada massa estreta dins la cova de Castell Dalmau, obstruint el camí de sortida.

Curiosament cap de nosaltres va tenir el més mínim sentit de la por ni es va esparverar, ni hi hagueren comentaris sorneguers. Senzillament, després d’aquella tarda, mai més ningú va proposar d’anar a cap altra cova. Eren els temps en que sempre acompanyat dels amics, els secrets més seriosos eren compartits.

Acostuma a ser també responsabilitat d’Aquells estius, quan s’organitzaven les festes a casa de...” Si la casa tenia jardí, l’esdeveniment podia ser espectacular però la prioritat innegociable era l’absència de qualsevol ésser viu d'edat superior als invitats, amb una especial atenció, sobre els avis de l’amfitrió, excessivament predisposats a presentar-se amb refrescs i altres tonteries en qualsevol moment, sempre inoportú.

Aquestes tardes era quan després d’una estona de Bimbó, las Grecas i altres delícies del mateix nivell o fins i tot inferior, agafaves o t’agafaven per primera vegada la ma just abans que per l’altaveu comencés a sonar el Duo Dinámico, Silvie Vartan, Manolo Otero, Àdamo i altres balades com més lentes millor, preparatòries del moment més èpic  del capvespre, quan del casette sortien molt fluixet les notes del je t’aime moi non plus gravat dues vegades i tot seguit, amb l'objectiu d’aconseguir una mica més de comunió terrenal sempre massa innocent.

Un parell d’anys posteriors són els estius a Irlanda d'on tornaves amb un nivell d’idioma sempre inferior a tot allò que havies viscut. I així es podria anar emplenant l'espai de records i anècdotes fins que finalment l’estiu, els estius acabaven. No pas per que arribés setembre, l’estiu, els estius descrits acabaren com diu alguna llegenda quan varem deixar l’institut.

Amb quins estius ens quedem? Amb els de la nostàlgia, els dels poble, els de l’estranger? Aquell en que varem viure tot allò que es feia creure únics i especials?

Passat el temps i vist amb la perspectiva dels anys, superats els estius de jocs, d’amistat, d’excursions, d’acampades o d’amor, passat el primer estiu que es va treballar i passades les vacances on el tren, el vaixell o l’avió t’han portat a altres indrets amb cultures diferents, t’adones que el més important és quedar-te amb el que portes en el record mentre travesses el carrer per continuar amb la vida.

La preocupació de bona part de la societat comença a manifestar-se d'una manera molt clara i unívoca per la realitat que s'està vivint tant casa com al carrer i per que s'está perdent, sinó s'ha perdut, la confiança en aquells qui haurien de fer mans i mànigues per mirar de ressoldre-la. Les desigualtats socials que havia de resoldre el socialisme van fracassar i el capitalisme que, aparentment, havia desdibuixat les classes socials tampoc ha estat una solució.

Si grans evolucions com fou la transició del feudalisme al capitalisme portà uns canvis importants en tots els sentits, ara, sembla que la transformació del capitalisme industrial al capitalisme financer està provocant una regressió en els drets socials i civils aconseguits.

Aparentment el capitalisme havia ajudat a una certa distribució de la riquesa i a una reducció de la distancia entre les classes socials, però la realitat ha estat enganyosa, ha estat un miratge, fou un error entendre o creure que la millora social residia estrictament en l’accés al consum. 

Hauríem d'estar molt amoïnats pel procés d’individualització on s’ha caigut, la frivolitat de l’hedonisme s’ha apoderat de la societat on el que triomfa és l’èxit individual, la joventut, la bellesa tunejada o no, i tot sembla indicar que no es sàpiga ni es disposi d’elements per poder reaccionar de forma col·lectiva.

La crisi en ha agafat al zenit del triomf de l’individualisme i ara, malgrat les relaciones socials, tant aparentment fàcils de mantenir mercès a internet, resulta que com molt bé escriu Zygmunt Bauman s’han tornat profundament líquides, precàries, transitòries i volàtils.

La societat tenia uns valors sòlids i estables, la família, l’amistat, l’esforç, el treball, la solidaritat que varen funcionar moltes generacions, ara la societat ha canviat i les característiques dels valors també però s’ha perdut quelcom molt més important, la consciència.

Els valors que passaren dels besavis als avis, dels avis als pares i dels pares a nosaltres, ens han dut a la situació de la societat actual és obvi que hi ha alguna cosa que ha fallat, no podria ser que es parlés molt de valors i poc de consciència?

Bauman en parlar-nos de la societat líquida ho fa entenent-lo com un concepte positiu. La modernitat sòlida on les solucions i els problemes eren permanents i estables ha desaparegut. Avui estem immersos en el mon de la incertesa, la precarietat i la vulnerabilitat. Avui en dia tot s’ha transformat i estructures aparentment sòlides com els règims de producció industrial o les institucions democràtiques s’estan debilitant.

S’ha renunciat al pensament, a la planificació a llarg termini, sembla que l’oblit del compromís sigui una condició de l’èxit. Avui s’anomena flexible a qui està disposat a canviar de compromís i abandonar lleialtats  cada dia si no generen beneficis. Es parla d’equips ad hoc, de coalicions, d’estratègies, aquests conceptes transmeten una imatge de limitació, volatilitat i interinitat en ells mateixos, sembla com si tot s’hagi de muntar i desmuntar en un tres i no res fins i tot abans de caducar.

No ens adonem que la vida en comú i les relacions estables ens ha fet evolucionar d’una manera raonable durant milers d'anys. Ara establir relacions de llarga durada, tenir algun fonament moral és quelcom estrany, estem en una societat enormement líquida. L’esfera financera o comercial ho ha impregnat tot, les relacions es mesuren en termes de cost i benefici, curiosament en el mon financer la paraula que ho defineix tot és liquiditat.

Si els canvis es produeixen a tanta velocitat, si la societat és tan líquida que no hi ha massa temps per que els marcs de referència es solidifiquin i gairebé l’únic que roman és l’home, seria convenient que ens arromanguéssim i ens preocupéssim per començar a recuperar, una idea, que vist en la distància no resulta ser tant tronada, ni passada de moda com és la consciència dels valors de l’humanisme.