Del penya-segat estant

La font del Blai malgrat estar voltada de fàbriques, magatzems, una partida de terra convertida en habitatge i la carretera, manté la seva independència i l’aïllament que ha de tenir un lloc per anar i no pas per passar, per això, sempre m’ha semblat una font on s’ha intentat trobar l’harmonia entre la natura i la ma de l’home.

Aquesta no és una font que es pugui considerar funcional ni estrictament pràctica com ho són la del carrer del Pont, la de la plaça Major o la de la Costa, tampoc es fa necessari passar el riu per arribar-hi com a la font del Mas o la del Barber, ni queda aïllada com la de Pasqual o el Clot d’en Goda. La font del Blai, es en un espai entremig que sent gairebé urbana te una estructura que facilita l'aïllament permentent posar en repòs els pensaments lleugers.

Uns marges de pedra més o menys seca, caminals amb escales diverses, dues places a diferents nivells i murs industrials de contenció que, una mica més coberts pel verd de qualsevol planta enfiladissa farien que casés a la perfecció la font i la natura, permetent aquest relatiu aïllament.

La combinació de tots aquests elements  permet considerar que és una font on es manté un ordre amb un lloc per cada cosa. Desaparegut l'artifici del gronxador rovellat hi queda el desmai, amb prous anys com per deixar caure les llargues branques fin el punt que quan el dia mor, la mitja fosca embolcalla amb ombres la font.    

A la tardor, en dies de poca humitat, els colors marrons i terrosos la fan atractiva. A l’estiu acaronada per una sua marinada li dona un encant especial i, arribada la fosca, voltada d’un color indestriable, el pedrís, la remor suau del raig d’aigua apaivagat per una certa molsa al brollador, pot haver estat indret apropiat i lloc prou delicat per explicar-se senzilles confidències, per covar mirades de conducta sibil·linament seductora i fer aparèixer alguna carícia aparentment robada per acabar amb un petó, com un pas necessari per anar desbrossant el camí per altres cites qui sap si més peremptòries.

Vora la font posat a recer i ordenant el pensament sembla que les nostres històries siguin sempre les mateixes, hi ha coses que no canvien, els passa com a l’aigua que raja sempre igual però mai repetida.