Del penya-segat estant

Entre les muntanyes de Prades i la serra de Miramar, entre la vall del Brugent i l’antic Troc d’Embut, entre el barranc de les Escometes i el riu Francolí, s’aixeca muntanya amunt el poble de la Riba.

Punt de trobada de dos rius, confluència de dues valls i pas natural entre les terres de la Conca i el Camp, fou un indret cobdiciat pels nostres avantpassats que deixaren restes d'activitat humana a la cova de Cartanyà, les Roques Caigudes o al jaciment epipaleolític del sud de l'estret de la Riba. La transcendència d’aquests pas natural ha estat evident al llarg de tota la història esdevenint la ruta natural de camins, ferrocarril, i carreteres.

Una ràpida mirada a les vessants de les muntanyes, en qualsevol de les valls, mostra com la muntanya ha estat domesticada per la ma de l’home amb grades perfectament graonades. Bona part dels marges que encara perduren mostren l’habilitat pacient amb que els bastiren, triant pedra a pedra, fins aconseguir l’encaix més perfecte per assegurar uns bancals de terra productius per plantar-hi, majoritàriament, secà o bé horta quan el riu, una font o algun del recs els hi eren propers.

Totes aquestes partides, aquestes margades, que convertiren en terra plana la geografia més accidentada, avui han deixat d’estar conreades però encara les reconeixem acompanyades del seu topònim, com la dels Masos, centrada pel corral de l’Agnet i de secà, la Roca Fressa, a continuació de les Hortasses i de regadiu, o zones mixtes com les Cometes que, mirant a la Ràpita, baixa per la banda del poble direcció al Francolí.

La duresa del treball de la terra s’observa amb un altra exemple d’aprofitament, tant de l’espai com de qualsevol recurs natural. Sovint, en remoure la terra, afloraven pedres que sense l’ajut de cap altra material servien tant per la construcció de margades com per edificar nombroses barraques de pedra seca. Ha estat, doncs, la ma de l’home qui ha modelat les vessants de muntanyes i turons per donar-los-hi una forma que encara es manté.

La barraca del Bresca, a les Lloranques; la barraca del Marquet o del Bessó, a Cap de Riba;  la barraca de la Paradota i tantes altres (fins una trentena en cita Iglésies a la seva toponímia) en tot cas, més o menys ben conservades, són un exemple de complexitat senzilla i austera que permet respirar aire fresc al mig de la canícula o aixoplugar-se del mal temps, guardar les eines o fer-hi la migdiada.

 

       (Barraca del Bresca. fotografia d'Angels Molina)

A bona part de les barraques una capa de pedruscall i terra permetia plantar lliris de Sant Josep per relligar el sostre exterior, aïllar el seu interior i donar una elegant nota de color al tros.

La Riba ha estat un poble de sort i condició relativament constant, s’ha bastit de la industria mercès a la força de l’aigua primer i de l’electricitat després, de manera que aquells molins bataners dels segles medievals anaren evolucionant  fins el punt que el poble era preparat per un salt qualitatiu important quan despertà, de manera indiscutible, a les transformacions industrials del vuit-cents. La mateixa paremiologia popular ens ho recorda quan diu:

 

a Montblanc són budellers,

a Vilaverd toquen l’arpa

i a la Riba paperers.

Els antics molins, fossin a qualsevol dels dos rius o al mateix poble, s’han convertit en les fàbriques actuals, s'han transformat o s'han perdut. Entre els desapareguts hi ha el primer molí dels Capellans, que s’endugué l’aiguat de Santa Tecla. Les runes més o menys destacades del dels Tressos, de la Font Gran, el de Figuerola, el de l'Hombra, es presten al record i als romanticisme.

         (Molí de la Font Gran. Fotografia d'Angels Molina) 

Dels reconvertits trobem El molí de les Roixeles, al Francolí, un complex que amb el temps es dedicà a la fabricació de filats, paper, cotó, llegiu i tornà, avui unificat, al paper. Dins el poble el molí del Roig esdevingué el segle passat habitatge, fàbrica de teixits per tornar fa uns anys al paper; o el molí del Quatribal que unificat amb el molí de la Pedra fou també destinat a pisos i hostatjà durant molts anys l’associació coneguda com “La Penya”.    

Així doncs, la Riba, voltada de rius, guals, tolls, molins, fàbriques, eres, carrers, places, camins, fonts, roquers, boscos, cingleres i altres llocs singulars, s'ha anat omplint de persones que Costa amunt l'han anat aixecant i mantenint plena de vida.

 

El riu Brugent llisca de la font de la Llúdriga a Capafonts fins desguassar al riu Francolí als peus de l’Estret de la Riba. El seu brogit  transcorre per un vall estreta i muntanyosa, envoltat de bosc amb extenses pinedes, alzinars, pollancres, castanyers i xops, en alguns sectors és aprofitat per regar parades d’avellaner i hortes que vist des d’algun punt elevat dona una vista esplèndida de tonalitats del verd més divers fins el marró més terrós, mentre alguns masos i finques creen taques de color des de gairebé la riba del riu fins les parts més altes.

 

(El riu Brugent, fotografia cedida per Àngels Molina)

 

L’erosió i el pas del temps ha creat al llarg del riu Brugent, com en tants altres, un congost amb els seus propis cingles calcaris verticals d’una bellesa singular com la Pena Roja, escola d’escalada d’una munió de generacions, alguns dels quals, amb el pas dels anys, han portat i posat els símbols del país als cims més alts del mon, Everest inclòs. Altres, destacant en alçada com Castell Dalmau, permeten apreciar l’obra duta pel riu durant milers i milers d’anys al llarg de la vall.

Tanmateix l’aigua que porta habitualment el riu no permet pensar en una enorme tasca erosiva però en indrets com el toll de l’Olla, el toll de l’Esquetx, la Peixera o fa anys el toll de la Dutxa, es podia distingir perfectament con l’aigua s’obria pas tot enfonsant-se enmig de les roques formant una mena de crestalls durs i potents per saltar, amb el brogit que li dona el nom, fins la següent llesca de terra uns metres més avall.

 

 

(El riu Brugent, toll de l'Olla, fotografia cedida per Àngels Molina)

 

De totes maneres si es té present el cúmul de riuades que periòdicament han fet sentir la força dormida de l’aigua, s’estén com el curs del riu s’ha anat modificant de manera sobtada. Amb tot el riu Brugent és orogràficament constant, no deixa enrere les muntanyes per endinsar-se a la plana del Camp emmarcant valls de diverses configuracions o formats diferents.

La presència d’un curs d’aigua continuat durant tot l’any fa que la flora i la fauna relacionades amb els rius hi trobin un indret ple de privilegis, com el clot d’en Goda una clariana d’alzines entre grans roques i vegetació exuberant que ha creat un petit hàbitat on s’hi poden veure margallons atípics d’aquestes contrades.

 

 

(El clot d'en Goda, fotografia cedida per Àngels Molina)

El Brugent ha estat un riu ple de vida: truites, barbs crancs cada vegada més difícils de veure i l'ha donada a un bon nombre de molins paperers cada vegada més enrunats tot i que un dia permeteren viure o sobreviure a diversos milers de persones, uns milers que avui nomes apareixen per Setmana Santa, sinó, proveu de trobar el Dilluns de Pasqua un forat per dinar.

 

 

(El molí de Figuerola, fotografia cedida per Àngels Molina)

        

Quan el sr, Gaspar Carles, tinent d’alcalde, em va proposar la idea de fer una auca amb l’objectiu de potenciar els atractius de Creixell vaig pensar que de cap de les maneres es podia deixar de banda la història del poble. Doncs al meu entendre reivindicar la història és reivindicar-nos a nosaltres mateixos a través dels nostres avantpassats.  

        

Creixell té una història prou extensa com molt be s'hi ha referit el sr alcalde en la seva intervenció que permet fer estudis sectorials i disposa de llibres i articles prou especialitzats ja publicats. Així doncs, amb l‘Auca el que s’ha pretès és assenyalar, llocs, fets o esdeveniments que han marcat i marquen la vida del poble. Per aquest motiu hem resseguit cronologicament la història iniciant l’auca en temps dels romans, passant a l'època medieval, moment en que aquesta comunitat s’assenta amb els focs i el castell per endinsar-se en la transició del gòtic al renaixement amb mostres del gòtic flamíger més avançat en alguna de les cases dels vostres carrers.

              

Posteriorment Creixell, entra a l’edat moderna pentinada per una consciència col·lectiva sota el mantell de la religiositat amb festes com la del pa beneit, fins entrar a l’edat contemporània on les persones es feren el seu lloc tant a nivell individual com col·lectiu, tot assumint les noves corrents artístiques en un indret tant significatiu com el campanar coronat per obra d’en Jujol.  Tot això s'ha intentat reflectir en l’auca doncs respectar els orígens i la seva evolució cronològica és la millor manera de mantenir viva la memòria dels nostres antecessors i la nostra pròpia realitat.  

                

Així mateix fent-ho en format d’Auca, fem una petita trampa, doncs intentem obrir la curiositat a tot hom però d’una manera especial als més joves. En aquest aspecte se li dona una clara visió de futur i el nostre futur, el futur de la nostra societat són els joves que hem vist fa una estona en els tallers organitzats per la diada i alguns dels quals són aquí amb nosaltres.                Però l’auca no és només una eina estrictament de diversió. Les referències a la vostra història us pot permetre, als més grans recordar i a altres ajudar a conèixer, doncs no es pot estimar de cap de les maneres allò que no es coneix i conèixer i estimar vol dir també sentir-t’ho i fer-t‘ho una mica teu, com amb el vostre permís, fent aquesta auca també m’he fet Creixell una miqueta meu.

              

Al marge d'aquestes consideracions, l'Auca té altres valors afegits, el primer és el nom de la il·lustradora: Pilarin Bayés. A Pilarín els qui ja fa molts anys que no ens afaitem o sí, segons es miri, en tot cas aquells qui, encara que ens consti reconèixer-ho ja comencem a tenir una edat, la varem conèixer amb la revista Cavall Fort, i a partir d’aleshores hem anat trobant-la en nombroses publicacions i bona part dels escolars actuals l’han descobert, probablement per moltes de les seves obres però d’una manera especial pel conegut Zoo d’en Pitus. 

              

Els dibuixos de Pilarín, et permeten decobrir-la de mica en mica, el seus detalls, la seva precisió dissimulada, permet trobar cada vegada que els revises noves curiositats. Les seves il·lustracions aplicades a qualsevol dels dissenys i formats en que ha treballat, son perfectament identificables, doncs ha sabut crear un estil propi.

Agafar un llibre il·lustrat per Pilarin Bayés i qualsevol altra de format i estil semblant vol ir saber identificar ja a la portada quin ha estat il·lustrat per ell i quin no.  És conegut abastament que un dels trets dels ninots de la seva obra gràfica són les galtes rosades de gairebé tots els seus personatges, o si més no, dels personatges que es fa seus però a mi em sembla que en el seu treball hi ha molta més profunditat i alguns trets que poden ser considerats anècdotes passen amb la persistència a ser considerats categoria. 

                 

En la meva opinió, els dibuixos de Pilarín Bayés miren per un forat la realitat amb els ulls frescs de la imaginació. Aquesta frescor, és fruit d’una reflexió, encara que no ho sembli, enormement treballada. Probablement per aquest motiu porta tants anys dedicant-se a aquesta feina en els formats més variats, dibuixant el mon amb clau de passat, present i futur. Penso que deixant al marge qualsevol convencionalisme, amb aquesta ingenuïtat madura, sensata i fora de qualsevol protocol, gaudir de les aportacions dels dibuixos de Pilarín és una gran sort.  

              

El dia que varem fer la visita als espais i els paisatges seleccionats per aparèixer a l’auca, en acabar la ruta varem fer una sessió de treball acompanyats  del tinent d’alcalde, la regidora, el tècnic de turisme i si bé els he de dir que Pilarin va tractar el text amb una enorme delicadesa va voler saber gairebé el “per què” de tot el que hi figurava.  Va mostrar doncs un enorme interès per l’orografia, la toponímia i l’antroponímia locals a més dels termes i espais específics o altres qüestions vinculades al territori. Aquest curiositat intel·lectual de Pilarín no és frívola, té un rerefons amb una forta solidesa intel·lectual com no podia ser d’altra manera en una persona on l’empremta cultural i l’amor al país els porta a l’ADN.

              

No els revisaré el seu curricula, entre altres motius per que entenc que demà alguns hem d’anar a buscar “la mona", però tenint present que la seva obra ha estat exposada en museus com el Pompiduo de París, tenint present que el seu treball ha obtingut premis a França i Itàlia, tenint present que li han atorgat el Serra d’Or o la Creu de sant Jordi, tenint present la seva enorme tasca divulgadora en tots els àmbits de la societat i sent una persona enormement compromesa amb la nostra societat, comptar amb ella ha estat un luxe. 

         

Vull agrair a Pilarín, una vegada més, la facilitat amb que es treballa amb ella, tot el que m’he divertit i per que no dir-ho tot el que he après. A l’Ajuntament de Creixell i d’una manera especial a Pilar i Gaspar, permetin-me que exclogui el protocol en aquest moment, per la confiança en permetre’m fer els rodolins de l’auca i no vull oblidar-me en cap cas de Josep Xufré, l’enorme rapidesa amb que ha resolt les demandes, i ens ha facilitat informacions, llibres i fotografies ens ha alleugerint enormement la feina, sense ell aquest treball hauria estat molt més feixuc. 

              

El treball de Picarols mereix també una menció especial, la tradició històrica fa que si bé les auques han estat una aportació a la cultura popular i tradicional que be podria arrencar de l’edat mitjana, es popularitza a partir de les capçaleres costumistes del segle XVII-XVIII i d’una manera especial a partir del noucentisme per ser recitada amb uns sons més o menys monòtons, els Picarols li han posat una música i una torna que li donen a aquest treball un valor complementari gens habitual i manifestament destacable.    

M’agradaria que aquesta auca hagués estat un ajut al coneixement i reivindicació de Creixell, tot desitjant que vostès en gaudeixin. Espero, crec que ho esperem tots que serveixi en definitiva per iniciar aquell cuquet, aquella curiositat, aquell retall o aquella fotografia que fa que poc a poc coneguis i estimis allò que és teu que és, ara també una miqueta nostre que és en definitiva el vostre poble. 

I voldria acabar, amb l'excusa de cel·lebrar Sant Jordi prenent-me una petita  llicència literària per dir los: 

Embandereu finestres i torratxes
tot ventant forces campanades,

                   escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
                     que el Gaspar tingué amb seny ardit

la idea de fer un auca que entre tots hem construït.

Pilar quan veié que la platja em deixava

reparà en aquell oblit sens deixar passar una nit.

Pilarín obrí les ales i amb capses de coloraines

dibuixà allò que només eren paraules

Josep observant vil·la, serrats i senderes

veié ben aviat com l’auca anava de veres.

Entre tots i amb destresa, ferem repàs i neteja

fins que l’alcalde ràpid d’esperit

feu que es publiqués l’escrit.

Finalment avui l’auca ens han portat 

i amb sons dels Picarols l’hem presentat

qui cantant amb tanta fe

gairebé ens han fet empassar l’alè.

Autoritats, senyores, senyors,

moltes gràcies per la seva atenció

i feliç Pasqua de Resurrecció.

              

Organitzant els cd's m'he aturat una estona en un que vaig localitzar a París fa 4 anys, en una petita botiga de música amb una desorganització perfectament organitzada, és l’opera Tiefland, composada per d’Eugen d’Albert, interpretada per Eva Marton, René Kollo, Kurt Moll, Bernd Weikl i amb Marek Janowski dirigint la Müncher Rundfunkorchester. El libretto es basa en l'obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Lamentablement no he pogut veure l'opera tot i que fa un parell d'any es va representar al Liceu de Barcelona. 

Guimerà va escriure aquesta obra quan la Renaixença i el Romanticisme ja havien deixat pas tant al realisme com al naturalisme però ha esdevingut un dels grans clàssics del teatre català. Al marge de Tiefland existeix també una versió titulada La Catalane amb música de Ferdinand le Borne i llibret de Tiercebin i Ferrier que desconec totalment. Més recentment, es feu una nova composició de la mateixa obra amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem-Jordi Graells, crec que, encara avui, sense estrenar i a darreries dels anys 90 es composà la versió per ballet amb música d’Albert Guinovart.

El cinema també s'ha ocupat de Terra Baixa en diverses versions i nacionalitats, gairebé totes la primera meitat del segle passat, espanyola (1907), argentina (1913), Estats Units (1914) dirigida per J. Searle Dawley que portà per títol Martha of the Lowlands, mexicana (1950), alemanya dues versions 1940 i 1950 i el darrer terç del segle, cap els anys 80, es feu també una versió dirigida per Mercè Vilaret.

Suposo que si Catalunya fos un país normal tindríem un teatre on poder assistir a representacions dels nostres clàssics, Sagarra, Pitarra, Iglésies, Puig i Ferraté, Guimerà, Rosiñol, Adrià Gual, Espriu..., amb regularitat i no haver d'esperar la programació del Teatre Nacional on apareix aproximadament un clàssic per temporada. No m’imagino anar a Anglaterra i tenir dificultats per assistir a una representació de Sakespeare.

Fet i fet he aprofitat per rellegir l’obra de teatre, publicada l’any 1897 i amb la que Àngel Guimerà, nat a Santa Cruz de Tenerife, no ho oblidem, aconseguí projecció internacional escrivint en català. Entre les anotacions de Guimerà indica que l’escena és du a la terra baixa de Catalunya dels dies en que l’escrigué. 

                

D’aquesta manera apareix en Xeixa garbellant en una casa de pagès, on es desenvolupa l’obra. Guimerà presenta una terra alta i una terra baixa amb uns valors clarament antagònics, però més que no pas el missatge de l’obra aquesta vegada l’interès s’ha dirigit cap al paisatge i sembla que per descobrir-lo cal traslladar-se fins a Queralbs, al pla de Coma de Vaca on a un parell de quilòmetres de La Farga direcció a Ribes, s'hi troba la central elèctrica on es pot trepitjar la terra on hi havia un antic molí fariner que Guimerà convertí en la casa de pagès on es desenvolupa el drama.

Al marge de la terra baixa Manelic fa referència a l’allà dalt, amb frases com la que dirigeix a Marta: Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te.

Aquest allà dalt, sembla que cal buscar-lo sota el Puig del Balandrau on hi havia un antic refugi de muntanya enderrocat i reconstruït per la Federació Excursionista de Catalunya conegut com el refugi d’en Manelic, el pastor innocent i enamorat de Terra Baixa.

      

A veure si ara que estem immersos en moments de canvis, apareix un Manelic, que s’atreveixi a fer alguna cosa i tots podem cridar a l’escena final: Hem mort el llop de la mala consciència!

Mestres Quadreny en música, Joan Miró en pintura, Brossa i la seva poesia visual, Moisés Villélia com escultor, son noms que van necessàriament lligats a l’avantguarda. Al centre d’Art Santa Mònica és a punt de tancar l’exposició sobre Mestres Quadreny una exposició que havia de donar a conèixer i aprofundir en l’obra d’un dels més destacats compositors contemporanis i poder contemplar la seva col·laboració amb els artistes citats o altres com Perejaume o Manuel Jimeno.

               

La seva primera obra Sonata per a piano de l’any 1957 ja era força agosarada i renovadora, la Suite Buffa amb Brossa fou una acció musical i no és una composició fàcil.  i fou un dels primers a fer treballs electroacústic com la Peça per a serra mecànica (1965) o a emprar l'ordinador amb Ibèmia (1969) o sempre intentant repicar el clau, la peça electroacústica aleatòria composta precisament per aquesta exposició el Trànsit Boreal (2010).

               

No vaig conèixer la música de Mestres Quadreny fins que em va arribar a les mans el CD que va gravar l’any 2007 el Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí, per tant, la primera relació amb aquest compositor no fou precisament fàcil, més aviat es pot dir que va ser força dura, però vist amb perspectiva, no crec que ho fos més que la primera vegada que hom escolta a Schomberg, Gerhard, Weill, Berg o Enric Palomar, tots han creat músiques impactants i segurament fins i tot visuals.

                         

Mestres Quadreny és segurament l’equivalent a Miró per la música. Apassionat d'arts plàstiques, de ciències, d’arquitectura ha ampliat el camp de les investigacions formals, estructurals, melòdiques i harmòniques.

La seva música precisa amb ferocitat una interpretació que requereix personalitats extremes i sembla impossible deixar-ho tot a la fantasia de l’intèrpret i de l’oidor. No es troba en les seves composicions res clàssic, potser ni tant sols una melodia però sí un laberint de melismes adornats d’actituds, de recorreguts instrumentals que probablement expliquen la història de la seva memòria viva, generadora de sons gruixuts escampats com si fossin trames acolorides.

L’exposició ha valgut la pena tot i que m’ha semblat manifestament millorable. Si es el Centre d’Art Santa Mònica ha de ser un referent de contemporaneïtat no n'hi ha prou amb la tria dels noms, el contingut també ha d'estar a l'alçada. 

El dimarts dia 21 de desembre de 2010 a les 14:00 al restaurant de l'Hotel Peralta de Renau, el poble més petit del Baix Gaià, Pilarin Bayés i jo mateix varem presentar l'Auca de les terres del Baix Gaià. Uns indrets amb restes romanes, castells medievals, tradicions populars i paisatges per descobrir.

A Pilarin Bayés, els qui ja comencem a tenir una edat, la varem descobrir a través del Cavall Fort, a partir d'aquell moment l'hem anat trobant en nombroses publicacions i bona part de les generacions més recents l'han descobert amb el Zoo d'en Pitus.

Els dibuixos de Pilarin Bayés son perfectament identificables mercès al seu estil propi. Un estil que ha deixat empremta en qualsevol de les seves feines, papereria, roba, contes, posters..., si vostès agafen la sèrie de llibres Petita història de.... o qualsevol altra col·lecció en la que ha participat, amb un simple cop d'ull a la portada endevinaran si ha estat dibuixat per Pilarín o no.

Els dibuixos, els ninots de Pilarin tenen en les galtes rosades dels seus personatges un tret característic, però a mi em sembla que hi ha molt més, els seus dibuixos miren pel forat del pany, veuen la realitat i la plasmen amb els ulls d'una innocència plena d'imaginació. Probablement per aquest motiu porta cinquanta anys dedicant-se a aquesta feina en els formats més variats, dibuixant el mon amb clau de passat, present i  futur. Aquesta innocència, aquesta frescor, no és però al meu entendre fruit de la improvisació, és més aviat fruit d'una reflexió que encara que no ho sembli està enormement treballada. 

El dia que visitarem algun dels espais que surten a l'auca, varem fer a la tarda una llarga sobre taula que es va convertir en sessió de treball. No em va fer cap observació sobre el contingut del text però va voler saber gairebé fil per randa el motiu de tot allò que hi figurava, no diré paraula per paraula però si els termes específics o el seu raonament. Aquesta curiositat no és al meu entendre una curiositat frívola, té un rerefons amb una forta solidesa intel·lectual.

Tenint present l'abast del seu treball, tenint present la seva participació en nombroses exposicions en aquest país i també arreu d'Europa, Havent-se exposat obra seva a Centres com el George Pompidou de París i havent rebut els premis de que disposa, tenint present la funció divulgativa dels seus treballs, no entenc com cap universitat li ha reconegut la seva obra. Crec que la seva personalitat i el conjunt de la seva feina són mereixedors d'aquest reconeixement. El fet de treballar fora de qualsevol convencionalisme, amb aquest ingenuïtat madura, sensata i fora de qualsevol protocol no hauria de ser inconvenient per aquest reconeixement.

Treballar amb Pilarin Bayés ha estat un plaer i en cap cas reflexa aquella imatge que molts teniem de la Ciutat dels Sants, que al cap i a la fi és la seva, estic segur que avui, Miquel Llort l'escriuria d'una altra manera.

I si ara us ve de gust, podeu llegir aquesta Auca que us presentem. 

                                             

Que aquesta campanya electoral està sent força avorrida és massa evident. Que el personal està força desenganyat dels polítics ho diuen els índex d’abstenció que preveuen les enquestes pel dia 28. Sortosament però, quan es produeixen certs esdeveniments que fiblen el moll de l’ós, la societat reacciona i tot fa pensar que el cansament és més dels polítics que no pas de la política.

Sovint el ciutadà està cansat de sentir com tots els partits demanen legítimament el vot però no li demostren de cap de les maneres que han corregit errors passats, de la mateixa manera que la ciutadania no té gens clar que el vot dipositat a les urnes serveixi per millorar la societat. 

Aquests dies alguns partits han animat la campanya amb uns vídeos que amb la pretensió de ser imaginatius i trencadors, no han resultat ni una cosa ni l’altra. Algú pot considerar, l’any 2010, trencador veure una noia gemegant sensualment in crescendo fins esclatar de plaer en el moment d’introduir a la urna la papereta del seu candidat?, però si això ja ho va fer la Trinca la dècada dels 70 del segle passat, recordin:

 

Me la busco i, valga'm Déu ! no me la trobo ! 
ja la tinc, ja me l'he tret, quina emoció. 
Serà cosa de posar-la a l'orifici 
i em preparo a efectuar la introducció. 
Tot a dins li faig entrar, no toco vores, 
i així l'acte, finalment, ja he consumat. 
Dintre l'urna ja he ficat la papereta, 
ja he votat per primer cop.

                         

Deu ser que la modernitat cal cercar-la revisant les idees dels anys de la transició.

Una altra candidata ha presentat una mena de videojoc, on volant sobre el que semblava una gavina, però resultà ser un albatros, es dedicava a tirar trets contra immigrants il·legals i independentistes. És una manera força efectiva de resoldre les coses però de democràtica sembla que en té molt poc. Aquesta potinada s’ha fet retirar però el missatge subliminal quedarà en el record.

Un candidat ens envia un vídeo on resulta que podem ser els responsables que no esdevingui president de la Generalitat. Accepto l’originalitat del missatge, fins vaig riure força veient-lo, però no barregem conceptes. A Catalunya la presidència de la Generalitat no l’atorguem els ciutadans, fins i tot la història ens demostra que el vot dels electors no és excessivament rellevant, a no ser que doni majories absolutes. D’acord amb la legislació actual i fins que aquesta no es canviï només pot serpresident aquell candidat que en el moment de la investidura disposi de prous diputats que el votin, i això, depèn únicament de la voluntat dels dirigents de cada un dels partits polítics que obtinguin representació parlamentària.

Una altra candidata ha optat per això que en diuen l’originalitat amb diversos vídeos, el del goril·la primer – tenint present que encara no som humans, Carbonell dixit - cal reconèixer la seva gràcia, posteriorment n'ha fet un altra amb un toc eròtic on conscientment juga amb la dosi de doble llenguatge corresponent presentant-se al final amb una tovallola de bany. Algunes escenes recorden, salvant les distàncies, una pel·lícula de Kim Bassinger, 9 ½ weeks, per cert de l’any1986.

Encara hi ha un altra candidat que en aquesta línia comunicativa, la passada legislatura es presentà nu i ara, 4 anys després, es presenta ben vestit amb americana i camisa blanca mentre qui s’ha quedat nua és la ciutadania que l’escolta. També presenta algun que altra curt, com el d'una sessió de teràpia, on la única que va ben vestida és la demagògia més agitadora.

Òbviament cada partit o coalició té la seva manera de comunicar, però seria convenient viure en un país més normalet, on al marge d’aquests missatges més o menys originals i amb intenció de gresca, es veiessin més idees i menys estereotips, es veiessin missatges més madurats i menys estudiats. Seria convenient que veiéssim als principals candidats, als que teòricament han de liderar la societat, fent-ho de veritat i sent més exigents amb la troupe de gregaris, alguns i algunes de les quals no es deixen veure gairebé ni en campanya i quan ho fan és en condicions gairebé espectaculars.

Potser és una sensació, però l’humor i la sàtira imprescindibles en una societat lliure només el podem trobar de manera intel·ligent al Polònia. Durant els processos electorals aquesta pretensió humorística més aviat es converteix en banal i si aquesta banalitat no s’aconsegueix aturar i s’estén com una taca d’oli acabarem tenint un país, un parlament, un govern, una vida pública, una televisió, una premsa i una societat irresponsable, insulsa i sosa.

Si els nostres dirigents no son, no volen o no poden ser líders, si no saben tenir cura dels seus missatges ni dels seus continguts i fan afirmacions totalment forassenyades i grotesques atacant els principis bàsics de la convivència per un vot, entrem en un país on el que es necessita no és triar entre dreta i esquerra, sinó que primer cal buscar persones que defensin la decència tant intel·lectual com moral i procurin inculcar novament a la societat la cultura de l'esforç i del treball. 

Sovint hi ha territoris propers que semblen llunyans per culpa del record del temps passat. Al cap dels anys, en tornar-hi, el paisatge sembla haver-se tornat més sever i muntanyós del que recordava però, a canvi, la primavera li dona un verd del mar d’oliveres esquitxat, de tant en tant, pel blanc d'algun ametller, mentre ambdós colors, contrasten amb l’austeritat del color rovellat de la terra. 

Rocallaura és rica amb aigües, per tant, garantia d’una riquesa que es tradueix en una gran diversitat de possibilitats d’us. De la font que, segons la tradició, permeté la vida del vell anacoreta Ramon de Vallbona fins les dolls que, amb les seves propietats, afavoreixen encara avui als qui les beuen. Fou a partir del segle XIX que aquestes aigües serien reconegudes com medicinals facilitant l’aparició del balneari. http://www.balnearioderocallaura.es/index-ca.php

El lloc de Rocallaura es fa permanent a través de l'aigua i aquesta portà el balneari. L’aigua cenyeix el paisatge, fa el lloc perdurable, amè i produeix plaer en un espai que sense ser tancat tampoc és obert, una empara amable enmig de l’aigua omnipresent. 

  

A les diverses sales i habitacions del balneari, obres de Josep Vilanova, serveixen per la recreació. És la memòria,amb la qual l’art es relaciona amb l’aigua. Aquestes obres no recreen el principi d’utilitat figurativa, més aviat són fetes amb la mirada a l’ànima i això es troba cercant el principi de la bellesa, doncs qui construeix i crea entén el moviment i la naturalesa.

 

Unes obres jocs de paradoxes i concordances que sovint ens recorden els canalissos que els corrents d’aigua fan a la pedra, entre capricis, penediments i incerteses dels seus grafismes il·legibles. Unes obres on la seva percepció depèn totalment de la pròpia dimensió del cos, relaxat al balneari o excitat per la bellesa i la complexitat del Cimbori de Vallbona. En tot cas i comsempre, l’obra s’interpreta depenent de les circumstancies que envolten tant al creador com a l’observador i sempre va lligat a una experiència que sense ser merament visual és viscuda.

Rocallaura és un espai reposat i tranquil tot imaginat amb passió sobre la base de l’aigua que construït respecta la topografia del terreny, no trenca les línies de l’horitzó, ni la naturalesa dels vents, sovint sembla fluir juntament amb la mobilitat i resistència dels líquids.

Setmana Santa es repeteix variablement cada any però la celebrem invariablement la  setmana del primer diumenge després de la lluna plena que segueix a l’equinocci de primavera, per tant, coincideix sovint amb la bonança climatològica i això, potser, ajuda a exterioritzar sentiments.

Pel calendari litúrgic recorda la passió i mort de Jesucrist però especialment la  seva resurrecció, el retorn a la vida. Exactament com el cicle natural que es reviu a partir de la primavera. Pot ser per aquest motiu, durant la Setmana Santa és produeixen les manifestacions religioses que es mantenen més vives pel que fa a la participació popular. 

A Reus, tot i que el nombre de processons ha anat variant al llarg dels anys, són la del Silenci, el Dijous i la del Sant Enterrament, el Divendres Sant, les més espectaculars. Sigui per la participació de les diverses confraries, amb les vestes de seda o vellut dels colors més diversos, o pels conjunt de misteris, bona part d’ells joies escultòriques com l’Oracióa l’Hort de la confraria de La Salle del segle XVII, o el Davallament de la Creu de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, més coneguda com els dels “pagesos” (datat de començaments del segle XVIII) o altres de més contemporanis, com el Crist de la Sang de Modest Gené, l’Ecce Homo de Joan Rebull o El  petó de Judes de Ramon Ferran.

                         

Amb tot, la processó més emotiva és sense cap mena de dubte la de les Tres Gràcies, quan el Crist de la Sang retorna de la Prioral de Sant Pere a la seva parròquia, després de la Funció de l’Agonia travessant els carrers tant  estrets com històrics del Barri Vell. En aquesta processó, el Crist és precedit per  l’escolania i acompanyat, a dreta i esquerra, pel Bon i el Mal Lladre, vestits amb armadures del segle XVI.

La plaça de la Sang es sempre plena a vessar de gent amb el soroll propi d’una aglomeració que habitualment no s’interromp fins que el Crist, procedent del carrer de l’Hospital, entra a  la plaça, moment en que les notes del toc de Silenci fa que els armats aturin el repic de les llances i l’escolania canta el Vexil·la Regis,  exaltació del misteri de la Creu.

                          

En arribar a la porta de la Sangel Capità Manaies ha trucat amb la seva llança i aquesta s’ha obert perdonar pas al Crist que, portat pel Clavari de la Sang, abans d’entrar a l'església, es gira solemnement cap  alpoble produint-se el moment de les Tres Gràcies que segons la tradició són concedides a aquell qui les implora amb fe. 

El silenci es manté fins que un espontani  crida Visca Crist Rei!, contestat per  la plaça amb un Visca seguit d'un fort aplaudiment que, d’uns anys ençà, és interromput  pel cant del Credo que, lamentablement a l’entendre de molts reusencs devots d’aquesta tradició, trenca la màgia del moment abans d’entrar el Crist definitivament a l’església i poder passar, aquell qui ho desitja i té prou paciència, a adorar la venerada imatge del Sant Crist de la Sang.