04 Agost, 2007 13:14
Publicat per aladern,
postals
Havent esmorzat, sortim d'Olden i ens dirigim per
una carretera força estreta i sense gaire pendent cap al Parc Nacional de Jostedalsbreen per
visitar la glacera de Briksdalsbre (Brigsdalsbreen).
Aquesta glacera és la més gran d’Europa continental i cobreix una extensió de
487 Km2. Com és evident, nosaltres d’aquesta glacera només en farem un tastet,
com aquell que diu només veurem de prop una de les seves impressionants
llengües. Això sí, haurà valgut la pena apropar-se a aquesta meravella de la
natura que està en vies de desaparèixer per culpa de l’escalfament global de la
Terra, el conegut “canvi climàtic”.
Al principi seguim un riu i després voregem aquest
preciós llac ple de racons bucòlics i llocs per acampar. És una llàstima que
des de l’autocar en marxa no es puguin fer bones fotos.
Aquest és el lloc on ens deixa l’autocar i el que
veiem no pot ser més prometedor. Ara ens cal continuar a peu.
Bona part del camí és una pista de muntanya ben
condicionada i de fàcil caminar. De fet, existeix l’opció (molt utilitzada per
japonesos i jubilats anglesos i alemanys, com més tard comprovarem) de fer bona
part del trajecte dalt d’un petit vehicle. Fa anys pujaven per la pista uns
carros amb tracció animal, però expliquen que un cop va haver-hi un seriós
accident perquè alguna bèstia es va espantar i llavors van substituir els
carros per vehicles elèctrics. Nosaltres trobem que no hi ha res com caminar,
per gaudir a fons del majestuós paisatge que ens envolta, i aquesta caminada
per nosaltres és una passejada.
Passem un petit pont a frec d'una cascada que
impressiona de veritat. Després el camí fa pujada per uns quants revolts que
serà l'únic tram de fort pendent que trobarem. De totes maneres, continuo
dient que això és un passeig. I maremeva quin passeig!
Veiem els gels perpetus com guaiten per la carena.
Tenim la primera vista de la glacera de Briksdal.
En viu i en directe experimentem unes sensacions que aquí no es poden
descriure.
Som més a prop de la glacera i ens trobem en el
llac on aquesta s'aboca. Una llengua monstruosament gran, però bellíssima.
Amb paraules no es pot descriure el que se sent a
prop d’aquesta bellesa natural.
Una pota gegantina de gel en constant moviment
empeny la roca i es nega a morir.
No és només el seu
preciós color –degut a la manca d’oxigen- sinó també el seu tacte sabonós el
que fa que sentis una esgarrifança de plaer quan el toques. Aquest gel va
formar-se fa milions d’anys. On érem nosaltres, els més grans depredadors que
mai han existit?
Si preguntes, et
diran que està prohibit arribar fins aquí.
Per la dreta es veuen unes quantes “formiguetes”
que s’apropen a la llengua de la glacera. Sort que nosaltres hem matinat i quan
hem arribat a dalt això estava desert. De baixada trobarem que pugen els jubilats
a cavall dels seus rucs, perdó, dels cotxes elèctrics. Són d’un creuer que hem
vist que estava atracant a Olden quan hem sortit.
Una altra instantània, en aquest cas de la flora
del país.
I aquest és un dels omnipresents Trolls, d’una mida bastant més
gran dels que es troben a les botigues de records. De trolls n’hi ha de
diverses maneres, i tots tenen la seva simbologia. Per exemple, el vell d’un
sol ull representa la saviesa (o la unicitat del coneixement). També hi ha la
parella que estan agafats de les mans (amor apassionat), o la parella que balla
(amor etern. O era a l’inrevés?). De totes maneres, vaig poder observar a totes
les botigues de souvenirs que el troll més corrent era un de simpàtic
que du el casc de víking. Clar que jo diria que aquest troll no és gaire
mitològic i la seva simbologia és sospitosament “recent”. Més o menys el que
passa a casa nostra, i diria que a tot arreu.
