50 anys les separen
20 Agost, 2007 08:09
Publicat per aladern,
general
Aquestes dues fotografies estan separades per un període de més de cinquanta anys. Algú sabria dir-me de quina ermita es tracta i en quin poble està ubicada? Més avall dono unes quantes pistes, i crec que no us serà massa difícil encertar-ho. No disposo de la data exacta de la primera fotografia, la segona és actual. Veiem com els antiquíssims i solitaris xiprers de la primera foto han estat literalment engolits per la pineda que s’ha fet créixer a redós de l’ermita, també s’hi veuen uns xiprers més joves que enfilen el camí. Els qui no ho han conegut, potser els sobtarà comprovar com tota una carretera comarcal estigués sense asfaltar, en aquell temps tenia un ferm irregular de terra per on transitaven pocs cotxes i molts carros.
Les referències més antigues de l’ermita ens les proporcionen uns cairons de fusta policromada que en revelen un origen medieval. Quant a documentació, la més antiga és un pergamí de l'any 1341 a través del qual Maria, esposa de Guillem Tost de ..., deixa en testament "opera Beati Blasii, sex denariorum". Alguns anys més tard (1370) l'infant Joan, comte de Prades, mana als jurats de la vila "que de present liurets e donats les claus an Jacme Roseyll e sa muler Berengaria de la yglesia de ..."; ja hi tenim, doncs, ermitans. L’últim ermità que va néixer en aquesta ermita va ser precisament Joaquim Puig Trilles, fill de Joan i de Teresa, nat el 12 de desembre de 1871. Era “l’avi Quim” el pare del meu pare.
Aquesta vila té com a fills il·lustres (no dono noms) un eclesiàstic i polític que fou Abad de Montserrat i posteriorment Bisbe d’Urgell el 1827. Fou el primer català a ocupar aquesta mitra en temps moderns. Començada la primera guerra carlina (1833), dirigí la Junta del Principat, abans que fos institucionalitzada pel pretendent. També en aquesta vila va néixer el 1843 el que seria un altre capitost carlí, una figura que, al voltant de les seves lluites i proeses, bastí una llegenda que s’engrandí després de la seva mort. Venia d’una família tradicionalista i el seu avi va prendre part a la guerra dels Malcontents al costat dels ultrareialistes. Un altre nom il·lustre era fill d’un tinent de voluntaris Reialistes de la vila i pertanyia a un dels llinatges més importants, Cal Fernando. Però aquest va sortir de tendència republicana i progressista, admirador del general Prim i catalanista, molt diferent, doncs, del fanatisme carlí familiar. Se’n va anar a fer les Amèriques i el seu periple el va dur primer a Anglaterra, San Francisco i finalment a Guatemala, on comprà l’ingenio o finca Chocolá, que produïa canya de sucre i cafè. D’ell va ser l’invent d’una màquina per a l’elaboració del sucre. Com tants “americanos” va ser més que esplèndid amb la seva vila natal i hi va fer construir un hospital-asil que s’inaugurà el 1892. Don Josep era una persona culta i el 1893 va publicar —feia només vint anys de la invenció de l’esperanto— la Kosmal Idioma Gramátika Uti Nove Prata (o “Idioma Universal. Gramática de una nueva lengua llamada Orba”), editada a París l’any 1893 per la Librería Española de Garnier Hermanos. Després de la seva mort prematura, el 1901, la seva vídua, Donya Rosario, es va casar el 1905 amb Pere Milà i Camps, de la burgesia barcelonina, el qual va ser un excel·lent administrador dels diners de la seva dona que venien, naturalment, de “l’indiano”. Fos com fos, el cas és que van encarregar la construcció d’un edifici a Antoni Gaudí que avui ha esdevingut famosíssim. Aquest segon marit també féu construir la plaça de toros Monumental, a Barcelona.