Postals noruegues (I)

03 Agost, 2007 13:39
Publicat per aladern, postals


 
De Noruega, un país tan diferent al nostre, et sorprenen moltes coses. A mi, que sóc un enamorat de la natura, el que més em va impressionar va ser l’aigua. L’aigua del cel que et cau a sobre, intermitent i constant, sense estridències però persistent. L’aigua que cau per tot arreu: cascades innumerables que competeixen en espectacularitat. No són els salts d’aigua que estem acostumats a veure aquí, sinó més aviat rius sencers que es precipiten brogents des de les altures. Llacs i fiords incomptables, que fins que no t’hi acostumes costa distingir-los els uns dels altres. També el verd omnipresent, que amb el canvi d’estacions imagino deu tornar-se blanc gelat. La llum del dia sempre esmorteïda, a l’estiu inacabable, tan diferent a la nostra lluminositat. Te’n vas a dormir amb la claror que aquí esmorzem; si et despertes a les tres de la matinada no diries si és l’hora d’aixecar-te o de berenar, a tothora el sol de mitjanit. La història, la cultura, el tarannà de la gent. Els víkings, els trolls, tòpics i tipisme com a tot arreu. Hi hauria tantes coses de què parlar...
 

Demana que el teu camí sigui llarg.

Que nombroses siguin les matinades d’estiu

en què amb plaer, feliçment,

arribis a badies mai vistes.

Tinguis sempre Ítaca a la memòria.

Arribar-hi és la teva meta.

Però no apressis el viatge.

Millor que s’allargui per molts anys;

i en la vellesa arribis a l’illa

amb tot quan hagis guanyat en el camí

sens esperar que Ítaca t’enriqueixi.
 
 
 
 
L’endemà d’arribar a Oslo (plovent tota la nit, naturalment) sortim per carretera cap al nord i parem a Lillehammer, la ciutat que l’any 94 fou la seu dels JJ.OO. d’hivern.
 
 
Aquí, a Lillehammer, a l’estiu també hi manca la neu, per això s’han empescat aquesta pista de salts per continuar entrenant-se tot l’any.
 
 
Ens explicaren que una de les màximes prioritats a l’hora d’organitzar els JJ.OO. va ser com conservar l’entorn i malmetre el mínim possible aquesta bellesa natural. Per això mateix, la majoria d’allotjament hoteler va ser de “posar i treure” (vaja, com els nostres barracons escolars). Ens explicà la guia (naturalment espanyola i muy castiza) que “incluso nuestros reyes se alojaron en estos hoteles prefabricados. Porqué nuestros monarcas se hacen a todo; son muy sencillos”. Sense comentaris...
 
 
Després de recórrer durant un bon grapat de quilòmetres les ribes del riu Otta, a l’hora de dinar fem cap a Lom, que és la porta d’entrada al Parc Natural de Jotunheimen, amb els cims més alts de Noruega. A Lom hi destaca l’església de fusta (stavkirken) construïda el segle XII i encara oberta al culte. Si mireu l’ornamentació de la teulada podreu observar el sincretisme entre la creu i els caps de drac que també presidien la proa de les naus vikingues, el famosos drakkar.
L’Església noruega és oficialment i majoritària luterana. Els seus difunts acostumen a ser incinerats i els cementiris estàs situats a redós de les esglésies. Sense nínxols sumptuosos, una senzilla làpida dóna fe del record dels absents, d’igual manera es troba el pobre que el més ric. Església i cementiri s’insereixen entre els habitatges amb harmonia i total naturalitat.
 
 
Dins el Parc Natural de Jotunheimen. Els pics que es veuen no són grans elevacions, comparats amb els nostres Pirineus, però la neu a l’estiu hi és pertot. A l'hivern no cal ni dir-ho, la carretera resta tancada. Avui també fa una rasca que Déu ni do!
 
 
 
A l’hora de sopar fem cap a Olden, a la riba del Nordfjord, un lloc tranquil i encisador.
 
 
Aquesta és només una mostra de les magnífiques vistes que tenim des de l’habitació de l’hotel on dormim. El seu nom es Olden Fjordhotel.
 
 
I aquesta és la vista que tenim del Nordfjord l’endemà quan ens despertem. El cel està tot emboirat i és més fosc que no pas quan ens vam anar a dormir. Avui ens espera la glacera de Briksdalsbre.
 

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs