Plou
07 Agost, 2007 16:57
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Perles transparents llisquen
per les meves parpelles,
sota el ventre d’una vela blava.
Plou, i ho fa a llàgrima viva
com intermitents sanglots
esquinçats d’un llençol nimbus.
Per les canonades
dels meus dits hi corre l’aigua
com si corregués pels carrers
de la meva ànima.
M’ofego pels teulats
i tanmateix em crema
la malenconia dels oboès
que s’amaguen darrera
les finestres de la teva cara.
Ara, ja puc obrir els ulls:
En els vidres s’ajunten
les gotes fent de cortina.
Tinc una casa de paper blau
i avui s’ha vestit de gris pluja.
Una nit a la fresca
07 Agost, 2007 11:49
Publicat per aladern,
tal com surt
Imaginem-nos un calorós dissabte de juliol a quarts de deu del vespre després d’haver fet una suculenta peixada acompanyada d’un vi blanc fesquet. Imaginem-nos que estem asseguts en una graderia provisional que alguna regidora de cultura d’algun ajuntament costaner s’ha encaparrat a instal·lar en una petita i bella cala. Imaginem-nos ara el mar quiet i molt a la vora nostra, tenim l’aigua a tocar. Veiem unes barques de pesca ancorades a prop de la riba; escoltem el rompent de les petites onades i el seu murmuri sord. Davant mateix dels nostres peus s’estén la sorra daurada encara calenta. Més enllà tenim l’amfiteatre natural de pedra falba que tanca el teatre i li dóna una íntima naturalitat a tot el conjunt... Els que no hi éreu, no podeu imaginar-vos el fidedigne i convincent decorat que els entusiastes tramoies caleros han bastit dins d'una inamovible naturalitat. Mentrestant, esperem que s’aixequi un teló inexistent. A la platja de l’Alguer representen “La filla del mar” d’Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) Dramaturg i poeta, proclamat mestre en Gai Saber (1877) presideix el Jocs Florals de Barcelona (1899). Amb “Mar i cel” (1888), obté un èxit sense precedents i l’obra es traduïda a vuit idiomes. “Maria Rosa” (1894), “Terra baixa” (1897), i “La filla del mar” (1900), en totes mostra de manera realista la vida de la Catalunya de la seva època.
Però no és d’Àngel Guimerà ni de la seva obra, de qui jo volia parlar, que prou trobaríem qui ho podria fer millor. Jo només volia que entenguéssiu una mica –superficialment, si voleu- les sensacions que jo sentia aquell dissabte, set de juliol, a quarts de deu del vespre. Una nit a la fresca oficialment i formal batejada com Teatre a la fresca per ordre de l’autoritat competent. D’acord, notava com la ment em vagarejava mentre jo, estoic i pacient, havia de suportar com unes inexpertes adolescents potinejaven un equip de so passat de wats sense que sabessin ben bé què feien, o si més no a mi m’ho semblava. Sí, tota la disquisició precedent només era per dir que, de cop i volta, sense saber d’on em venia tal impuls, vaig sentir unes ganes irrefrenables d’aixecar-me, anar cap a taula mescladora que ens estava martiritzant, agafar el micròfon d’una revolada i, amb veu greu i cerimoniosa, cridar ben alt: “Atenció, si us plau, es prega al senyor Pere Saragatona que acudeixi a la porta d’accés. Repetim, el senyor Pere Saragatona el demanen a l’entrada”. Com ja deveu imaginar, i encara em pregunto per què, no vaig fer res de tot allò. Potser simplement va ser perquè sabia que ningú no m’hagués entès. L’obra va estar força bé; la nit, encara millor.