Postals noruegues (VI)

15 Agost, 2007 16:35
Publicat per aladern, postals

 

En la fonètica de la llengua noruega, el fonema g+e sona com el nostre gue. D’aquesta manera el mots Bergen, Stavanger o Vigeland, sonarien com Berguen, Stavanguer o Vígueland.

L’Oslo que vam trobar a l’arribada el dia abans que finalitzés el nostre periple nòrdic, era una ciutat lluminosa, a diferència d’una setmana abans quan aterràvem en el seu aeroport i passàvem, en un instant, d’un sol de mitja tarda a una fosca nit de pluja. Aquest divendres tot era diferent, el sol lluïa i el color del cel era el d’un blau acabat de rentar. Quatre núvols blancs no trobaven el seu lloc i corrien d’aquí cap allà només per recordar-nos que en aquest país no pots amagar mai l’impermeable. Si no fos per nosaltres i per la resta de turistes que deambulàvem pels carrers més cèntrics, Oslo hagués pogut passar per una ciutat desèrtica, això sí, amb totes les botigues obertes. Ja ens havien explicat, i cal recordar-ho, que tots els noruecs fan massívament les vacances al mes de juliol. Les obres als carrers i a les carreteres, en aquesta ciutat i en les anteriors que havíem visitat, estaven totes aturades, la maquinària d’obra pública dormitava a plena llum del dia. La catedral (Domkirke) també estava en restauració i vestia un vel de dalt a baix. Oslo està ubicada al final d’un fiord de 107 km situat al sud-est de Noruega, anomenat precisament Fiord d’Oslo. A nosaltres ens va fer tota la impressió de ser una ciutat tranquil·la, gran però no massa, i visiblement neta i endreçada (neta com la nostra ciutat, només els dos minuts següents d’haver passat un exèrcit d’escombriaires!). D’aquest viatge podria explicar moltes anècdotes, ara en diré una: en tota l’estada al país, capital inclosa, no vaig sentir ni un clàxon, fins i tot vaig arribar a pensar que allí els cotxes els fabriquen sense botzina.

 







La primera parada que fem en el nostre llarg viatge cap a Oslo és en aquest petit poble, bonic perquè sí, anomenat Flekkefjord.

Bastants quilòmetres mes endavant voregem, sense aturar-nos, la històrica ciutat de Kristiansand. Passada aquesta població en aturem a dinar al Noas Ark, un curiós hotel enclavat a l’entrada d’un parc temàtic a l’estil Port Aventura. Només per uns quilòmetres, l’autopista “a la noruega” ha passat a tenir dos carrils en cada sentit. Aquí deixem la E-39 (de baixada) que passa a dir-se E-18 (amunt cap a Oslo)

Aquest és un paisatge típic del sud del país: els turons amorosits pel verd s’estenen fins l’horitzó o s’aboquen al mar.

I aquest és un dels racons que et trobes a cada pas: un amarrador de iots i barques de qualsevol classe. Ens van dir que solament Oslo, una ciutat de cinc-cents mil habitants, compta amb una flota de 50.000 iots.

A mitja tarda fem cap a Oslo. Entrem a la ciutat per la banda de la seva zona portuària i un dels edificis que destaquen és el del seu ajuntament. Aquest és l’ajuntament d’Oslo, on s’hi organitza la cerimònia anual del Premi Nobel de la pau, l’únic Nobel que es lliura fora de Suècia.

A tot Noruega es pot copsar la gran afecció que tenen per l’art escultòric. En trobes de tota mena i en qualsevol lloc, com en aquest passeig, on uns grans blocs de granit de diverses formes formen un bell conjunt. Tots tenen només una de les cares finament polida, la qual cosa li dóna a la roca un tacte únic.

Diverses façanes d’edificis que deuen atresorar totes les rames de l’art i la cultura. Ens van dir que podíem visitar una exposició de Munch, però el temps és el que és i no s’estira i s’arronsa.

Unes vistes del port amb una perspectiva de la fortalesa d’Akershus. Restaurants a bord de vaixells permanentment ancorats, per la vora del moll. Creuers, velers i iots de tots els estils. A que vénen ganes d’agafar-ne un i començar a navegar?

El Palau Reial, residència dels reis noruecs, amb una guàrdia ornamental a la porta principal. Es pot fer una visita guiada per l’interior del palau. A l’exterior et pots moure lliurement sense que notis cap mena de vigilància aparent.

El Palau Reial està envoltat d’un gran parc sense cap mena de tanca, a l’estil noruec. Compta amb estanys, grans arbres i molta gespa, i qualsevol pot anar-hi i estirar allí la seva tovallola per prendre el sol o fer el seu pícnic. Vaja, com un palau que jo sé de més a la vora!

I aquest és el Radisson Sas d’Oslo. A la planta disset vam passar l’última nit blanca a Noruega pensant quan hi tornaríem.

 

Encara et sorprens d’aquesta llum?

La inacabable llum del nord?

No vulguem quedar-nos-la.

Un desig d’Odin l’ha conquerit

i amb ella ha forjat, translúcides

com els cabells d’una Valquíria,

les nostres cares immarcescibles

a les portes de Vigeland.

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs