Incomprensió

26 Febrer, 2006 11:41
Publicat per aladern, entremesos

M’ADREÇO A VOSTÈ perquè sóc una jove estudiant incompresa.

L’altra dia havia d’entregar un treball sobre la influència de l’art etrusc en el neorealisme dels escarabats piloters.

Li vaig explicar a la meva professora que, just la nit anterior, quan ja tenia acabat el treball, una nau extraterrestre em va segrestar per fer-me una enquesta per saber què pensava de Cristina Aguilera. I quan em van tornar a la Terra, vaig descobrir desconsolada que el meu germà petit, aprofitant que jo no hi era, havia pres el meu treball per fer una foguera.

Però la professora, en comptes de compadir-me, m’ha castigat i m’ha dit que vol parlar urgentment amb els meus pares.

Senyora Francis, ¿què m’ha fallat aquesta vegada? ¿És que la meva història no era versemblant? ¿Què és una mentidera potològica?

Atentament s’acomiada de vostè

UNA AQUARI INCOMPRESA

17 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Batucada!

25 Febrer, 2006 17:35
Publicat per aladern, general

Dimecres ja és Cendra "recorda't que ets de pols...", comença el temps Quaresmal, rigorós i sever, sobri de carn i abundós de dejunis i abstinències segons les formes de l'estètica cristiana tradicional, la Quaresma és un temps litúrgic de set setmanes establert com a preparació de la Pasqua.

Batucada!!

9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

De vegades és difícil

25 Febrer, 2006 11:29
Publicat per aladern, entremesos

DE VEGADES ÉS DIFÍCIL, SER UNA DONA,
sobretot quan has de ser la dona dels seus somnis.
La dona 10,
incombustible,
el suport que mai no li pot faltar.
Però si l’estimes el perdones,
tot i que ell t’acusa de no haver estat mai al seu costat,
i t’amenaça comparant-te amb els amics, les amigues
i fins i tot amb la seva mare... la santa.

Queda’t amb ell i no t’hi escarrassis
perquè només és un home.

DE VEGADES ÉS DIFÍCIL, SER UNA DONA

i donar el teu amor a un sol home.
I quan costa més és quan et diu:
“ja ho faré”,
“ja arreglaré l’aixeta”,
“ja recolliré els mitjons de terra”,
“ja trauré el gos a passejar”,
“ja li diré a la meva mare que no et truqui cada dia”...
Tot mentides. Sempre mentides.
Cada cop que diu que ho farà, no ho fa...
en pots estar segura.

Però si l’estimes el perdones
i no t’hi has d’escarrassar
perquè, al cap i a la fi, només és un home.

DE VEGADES ÉS DIFÍCIL, SER UNA DONA,
sobretot quan el teu home es dutxa.
Un riu d’aigua corre pel passadís,
la cambra de bany és el llac Victòria,
i la tovallola sura dins la banyera.
Però si l’estimes el perdones,
fins i tot quan intenta arreglar-ho amb la baieta
i només aconsegueix
que l’aigua caigui pel balcó
i quedi xopa la roba de la veïna.

No t’hi escarrassis perquè al cap i a la fi
només és un home, i per a un home
“cortina de bany” no vol dir res.

PASTA GANSA, del polifacètic Mikimoto.

(N del C. No creieu que el boom de signar llibres per Sant Jordi va començar amb Andrés Bonafont, no. Aquest havia tingut un mestre. Al final, l’alumne el va superar.)

8 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Lepidòpter

23 Febrer, 2006 17:37
Publicat per aladern, de versos i rimes

Fa un temps
podia
arribar
al carrer
avui sóc
un renou
del passat
abatut
pel destret
m’ha quedat
a la pell
un forat
espia-
dimonis.

17 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

L'agència de la Luzzy

21 Febrer, 2006 08:17
Publicat per aladern, entremesos

Era del color del taxis
però no era un taxi.
- ¿On estàs, Luzzy? – vaig cridar -. ¿A dins el maleter?
En realitat no veia res, amb les persianes venecianes tancades.
- No cridis, sisplau, - em respongué mentre treia el tancador
de la porta del darrera -. Sóc l’altra cara de la moneda.

Vaig donar uns copets als vidres amb l’ungla de l’índex.
- Tens un so estrany, Luzzy, deus ser una moneda falsa.
- Entra i asseu-te – digué -. No et treguis la gorra. Se m’ha trencat el penjador.

No era el primer cop que la visitava. Els seients estaven entapissats
de plàstic lluent, fàcils de netejar, i en el terra hi tenia el típic pelut
que es col·loca davant la porta de les cases.
- No sé com te les arregles per conduir amb les finestres tan tapades.
- La veritat, amic meu, és que últimament condueixo molt poc. És massa arriscat.

Va obrir la guantera i em va oferir una poma.
- El dentifrici per excel·lència – vaig dir com un formalisme d’agraïment.
- I la causa de la primera temptació – contestà mig somrient. -¿Què tal estàs, Marcel?
- La veritat és que estic passant una mala temporada. Necessito fer alguna cosa.

Estirà d’un cordó per obrir la persiana veneciana del darrera i un fil de llum pusil·lànime del matí va retallar les nostres esblanqueïdes cares.
- Anem al gra. ¿Què és el que vols fer?
- No en tinc ni puta idea. ¿Quines feines demana, la gent?
- Aquí la que fa les preguntes sóc jo- digué - ¿Quines feines estàs disposat a fer tu?
- Oh..., quelcom útil – li vaig dir -. Ajudar en el que sigui... ja saps, ajudar..., fer el bé.
- Sisplau! – em tallà amb veu amarga -. No em facis perdre el temps. Tots els fills de puta volen fer el bé.
- Sí? Ostres, com em commous! És meravellós que amb els temps que corren sorgeixi aquesta moda.
- Sí, meravellós... – va deixar anar amb un esgarip sincopat -. No siguis estúpid!

- Hauré de canviar de barri. Amb clients com tu, aquí al Raval no em guanyo la vida. Ja tinc pensat d’anar-me’n dalt a la Diagonal, o a Gran de Gràcia.
- No t’ho prenguis malament - vaig dir-li -. Només volia saber si el que m’ofereixes és legal.
- Des de quan l’estómac dels pidolaires entén de moral – va ser la seva seca resposta -. Tots els morts de gana sou iguals. Només em veniu a buscar quan teniu les butxaques girades i posant cara de llàstima.
- Ets molt dura, però sé que en el fons tens bon cor – vaig dir per intentar aplacar-la.
- Amb aquest pas, l’única feina tolerada serà passejar els canitxes de les vídues de l’Eixampla. Tot el demés estarà perseguit. És que no guanyem per pagar multes... – murmurà com si reflexionés.
- Doncs mira, ara que ho dius, no estaria malament – vaig dir -. Em trauria uns quants bitllets sense cansar-me gaire. El que ja no m’agrada tant és que aquestes bestioles també caguen. ¿No podrien fabricar quissos que no caguessin?
- No et preocupis – em va dir – et trobaré la feina que necessites. Tinc treballs fins i tot per a les verges. Si m’ho proposés, podria col·locar un pediatre en una clínica geriàtrica.
- Si tan gran ets, Luzzy, ¿com és que ni tan sols no tens una casa com tots els empresaris?
- És que acabo de trobar-me a mi mateixa – va ser l’últim que li vaig sentir, i es va tancar en el més íntim del seu ser.

Al cap de poques setmanes la Luzzy va mudar la seva oficina, no sé on. Ho vaig saber per la Pantoja de la Rambla, o pel Pensador de Rodin, no me’n recordo ben bé. El que sí recordo és que molts com jo, aquells dies, caminàvem una mica esmaperduts i parlàvem menys.

Mesos després, va córrer la veu que el Trambaix s’havia endut per davant un taxi amb aparença d’una florera. A dins hi anava una senyora d’edat indefinida i que tenia el cutis semblant a la porcellana. Aquest deuria ser el motiu pel qual es va trencar en mil bocins.

Trobo que aquest hivern fa més fred que de costum i que al sol li costa més de riure. O només m’ho sembla a mi, però aquesta és la impressió que no em puc treure de sobre. Sobretot quan tinc gana.

No trobo cap taxi amb persianes.

9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Invisibilitat

20 Febrer, 2006 09:32
Publicat per aladern, entremesos

- Vull manifestar-me.
- De què?
- Vull manifestar-me pels meus drets.
- Vostè no té drets.
- Ho sé.
- El següent!...

Igualtat d’oportunitats.
Cap persona sense feina.
Tothom ha de tenir un habitatge digne.
Ningú no s’ha de sentir exclòs per qüestió d’origen, creences o parla.

- Fins quan l’hem de mantenir, aquest eslògan, senyor?
- Com a mínim fins al dia vint-i-cinc.
- I per quan les hem d’enllestir, les urnes, senyor?
- Com a màxim pel dia vint-i-cinc.

Després diran que els que manen no són coherents.

Barcelona, com totes les ciutats europees, mostra una imatge resplendent.
Per sota del sou mínim, una legió de sense papers li enllustren la màscara.

Em neguen els papers, i estic condemnat a pena de tràmit perpetu
en el Departament d’Estrangeria.
- Aquests formularis no serveixen.
- Me’ls van donar aquí.
- Quan?
- La setmana passada.
- Ara hi ha formularis nous.
- Me’ls pot donar?
- No en tinc.
- I on els puc aconseguir?
- No ho sé. Que passi el següent!

I després falten uns timbres, i en cap estanc trobo
aquests timbres que falten, i porto les dues fotos que em van dir
i ara em diuen que tres, i la màquina de fotos no funciona, i després...

Fosqueja quan pujo al tren de tornada cap a casa. Estic rebentat i m’adormo.
Em desperta un copet a l’espatlla. Obro els ulls i veig un home estrafolari,
vestit amb una mena de pijama esfilagarsat:
- Passaport!...
El boig ha tallat a bocinets una bacona fulla de diari, i està repartint els bocins,
de vagó en vagó, entre els passatgers del tren:
- Passaport! Passaport!...

Sóc escriptor, vaig posar en el formulari que em van donar.
Escriptor de formularis, per dir alguna veritat que m’alleugerís l’exasperació.

“Deslligar les veus callades, desvetllar els somnis adormits,
escriure volent revelar que els somnis anuncien una altra realitat possible,
i els deliris, una altra raó. Al cap i a la fi,
som el que fem per canviar el que som.”

(Ho he llegit de Galeano)

16 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Metro amunt, metro avall

19 Febrer, 2006 09:23
Publicat per aladern, entremesos

M’aixeco
a primera hora del matí,
o sigui, després de dinar.
Després de fer vuit hores de migdiada.

Surto esperitat per tal d’agafar el metro,
baixo les escales de quatre en quatre,
cent vint-i-vuit en total.
Faig tard.
Sort que visc en una planta baixa davant per davant
de l’estació groga, aquella que té un gran rètol que diu:
“Estación a ninguna parte”


Que bé que s’hi està passejant sota la lluna
un dissabte per la tarda!
Una portera em diu: ¿on vas, Marieta de l’ull viu?

M’agraden els carrers buits.
Riu, i no et tallis gens ni mica, Gat Perich.
M’agrada que em despentini la velocitat compulsiva
del riu consumidor. Entren i surten de les botigues amb la Visa
entre les dents i set o vuit slaks blaus a cada mà,
almenys un per a cada dia de la setmana,
parells i senars dispars,
per si de cas.

Dubto entre comprar un ticket o fer un hop per damunt la tanca.
Tot plegat
qui és el guapo que s’arrisca a fer un salt ridícul?
No seria millor posar un revisor com en els antics trens de rodalies?
Per què no m’indiquen per on es va a la farmàcia?
- Ets farmacèutic?
- No.
- Ah, com que vas repartint caramels de menta...

Et convido a sopar.
Que ets vegetarià... cap problema, ja matarem un bròquil,
com deia el mestre.

L’alcalde ha fet un ban que diu que vol imposar la convivència.
L’alcaldessa li diu al marit que vol una piscina de disseny.
El candidat alopècic també vol sortir a la foto. Micció o enveja?
Els del llaç ara cacen puces. D’altres, aturades amb accent nocturnes.
Qui no té feina el gat pentina. Fins la tercera birra no camino dret.
Els municipals, per variar, posen multes. Pateixo incontinència. Guàrdia,
no em multi si orino al carrer! al w.c. se m’omplen els dits de coca.
Els quissos aviat no sabran on anar a pixar, amb tanta competència.

El món és una quisca bruta.
¿I si entre tots féssim petar aquesta bombolla?

Torno de nit cap a casa, tot seguit es pon el sol.
Em planto al costat d’un fanal, miro enlaire, truco a la porta.
¿Com que no hi ha ningú, si al primer pis veig llum?
No trobo la clau, no sé pas si la trobaràs dins del teu got de rom.

Pam amunt, pam avall,
demà el quotidià, en un titular, dirà que aviat faran el metro
i que un boig posarà de nit les vies.
Xerrameques, com sempre.

17 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Som una nació

17 Febrer, 2006 09:13
Publicat per aladern, general

Guerra la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!
Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l'estol passa.
La malvestat
s'és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.
Duem estrella i penó barrat,
guerra la guerra!
L'ardit es bat
per una engruna dolça de pau:
si perd l'engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans.
Gent castellana, l'allau no us val!

Cançó futura, Joan Salvat-Papasseit

4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Mar i cel

12 Febrer, 2006 20:32
Publicat per aladern, paisatges

Caminar entre el mar i el cel. M’estimo la meva terra. M’estimo molt el mar dels meus somnis, malgrat ser un llentiscle rovellat de l’enyor. M’agraden els penya-segats i l’aigua tan blava al fons: una escorça rosegada pel corc marí. Ferides tendres que bat el mar i el cel. Les roques borbollejants i la veu sonora dels bufadors, gripaus que a tothora es deixen sentir. Pobres, quedaríeu lligats de desfici, si suquéssiu els peus descalços als tolls tardorals, si sentíssiu la remor codolosa de les mínimes cales, si la vostra petja quedés indeleble a la sorra fina. No tothom sap estimar la seva terra, ni el mar que tenim als peus i el cel que el cobreix.
Aquests són uns quants noms sonors d’avui: cala de l’Estany Tort, platja Xelín, cala Torrent del Pi, de les Mosques, del Forn, del Vidre, de Sant Jordi, del Trèvol, Calafat, l’Almadrava... tot sota el mar i el cel d’aquest contrallum:

A la sortida de l'Ametlla de Mar (La Cala)

Petita cala amb còdols

Enfilant-nos pels penya-segats

Les cases fins a ran de mar

Cala de l'Estany Tort

Patja Xelín

Castell de Sant Jordi d'Alfama

Port de Calafat

Platja de l'Almadrava. Al fons, la C.N. Vandellòs II

Passeig i platja de l'Almadrava, direcció al delta.

20 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Llepolies: cóc amb xocolata

11 Febrer, 2006 10:14
Publicat per aladern, llepolies

Digue’m llépol, però davant de qualsevol pastís els ulls em fan pampallugues i la salivera creix i creix sense parar... (digue’m exagerat). La veritat és que, quan ahir la Menxu parlava de la recepta del pastís de la kriz_peta, em vaig dir ipso facto: Aquest també l’haig de fer. Moltes gràcies, lobby xocolater manresà! Mireu-los, repasseu-los i tasteu-los (amb els ulls!) i veureu que tots són una mica diferents, tots tenen el toc personal de l’artista pastisser, faltaria més! Jo, en comptes de fer-li una cobertura de xocolata, també m’he estimat més abocar-li artísticament la xocolata per sobre abans de coure’l. El resultat? Hummmm!! Tot de rius de xocolata desfeta que han penetrat per tot l’interior...!!
Un altre dia us explicaré com faig el cóc de garrofa. Espectacular! La farina de garrofa també té un gust molt semblant al de la xocolata, encara que sembli mentida. En aquest d’avui, la base és una de les moltes variants que fem servir per fer el “pa de pessic”, després ja ve la imaginació de cadascú. Apa, doncs, no sigueu mandrosos i prepareu-vos un bon esmorzar, que aquest dissabte bé s’ho val...

15 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Com ho veus?

10 Febrer, 2006 00:11
Publicat per aladern, general

Sgenos un etsdui d’una uivenrstiat ignlsea, no ipmotra l’odrre en el que les llteres etsan ersciets, l’úicna csoa iporntamt és que la pmrirea i l’útlima lltera etsiugin ecsriets en la psioicó corrctea. La rseta poedn etsar ttaolmnet mal clo·loaceds i ecanra pordàs llgeri-ho snese pobrleems. Axiò és preuqè no llgeim cdda lltera per sí mtaiexa preò la paarlua és un tot. Pseornamelnt em smelba icnerïlbe...

25 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

A trenc d'alba

09 Febrer, 2006 08:24
Publicat per aladern, de versos i rimes

Al rompent de l’alba, quan el món es somnia, és quan hi veig clar. Entre la matinada i el ranvespre -fanalets de segles sobre el fil sòlid del temps- abraceu el meu pobre dia amb un parpelleig d’estels llunyans, focs multiseculars que brilleu allà dalt, fulgents o pàl·lids. El primer llostre occeix la nit que ahir va parterejar un mal crepuscle al tombant del camí. He llegit als teus llavis tota la nit missatges que vénen d’algun lloc, i amb l’esguard fit en la negror pregona, buida, sense principi ni sense fi, prego perquè no te’n vagis mai. Entre dos llustres transcorre una vida que no desespera i res no em dol del que ha estat. La llum immoderada penetra totes les fondàries i et dibuixa rínxols de nou salvatges. Només per veure’t ha valgut la pena tant d’insomni desemparat. Aquesta és la imatge repetitiva que entrelluco tots els dies des de la meva immòbil torre de vigilància. A les mans de l’alba renuncio sense resistència com qui torna una cosa que li ha estat prestada. Els espais de la nit semblen aleshores un país anihilat, on ja res no existeix. Només l’albada és un lloc capaç de vida i en l’immens univers, tan sols dues ànimes vivents es desvetllen abraçades.



12 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Les veus de la Taiga: Cants d'Uzala

06 Febrer, 2006 18:11
Publicat per aladern, de versos i rimes

El director Akira Kurosawa ens va regalar una de les pel·lícules més belles que s’han fet mai i que narra l’amistat entre l’explorador rus Vladimir Arseniev i un membre de l’ètnia dels Hezhen, Dersu Uzala, a la regió siberiana oriental d’Ussuri Taiga.


Cants d’Uzala

-No dispareu, jo sóc gent!

Dersu només és un caçador ebri de vent i llibertat, pel glaç calçat de l’Ussuri, asiàtic indret dels Nanai. I ara, quan ja s’afluixa el lligam dels meus dies ardents, refaig camí empès pel torb que em crema les celles. Gràcies, Capità, avui no he menjat res. No planyo, no desespero, tot passarà com fum de matinades que el gran llac no pot retenir; he ensopegat amb un destorb i ja cicatritza. Salut, Capità! No sé quants anys tinc, he viscut molts hiverns.

Ànima vagabunda,
sóc feliç de respirar i viure
en aquesta terra ombrívola.
Sóc feliç d’escoltar a l’hivern
el silenci de la neu dins la boira,
i al bon temps, l’aigua embravida.
Lliscant per l’herba, belles melodies
ha improvisat per a mi sol.
Floriran els boscos,
i l’avet de les branques esteses
saludarà els ànecs salvatges
que no saben el preu de les coses.
Ells m’han ensenyat tot el que sé
de la vida, no conec els llibres.
M’estimo la gent que viu amb mi.

Calla, flamada, ja està bé de lamentacions! Ho veus? Queixa’t ara!
El Sol és el nostre pare, però de vegades ens portem malament i plora. El Sol és gent, gent molt important. Si el Sol mor, tots morim. La Lluna també és important. El foc és gent, sovint crida. És gent forta. El foc s’enfada i fa por. L’aigua quan s’enfada també fa por. El foc, l’aigua i el vent són gent forta.

La lluna es mira a les aigües brunes
del gran llac descalç Xingkai Hu,
i hi veu un barret amb plomes
de dol negres i a dins un encanteri.
Les plomes de falcó, molt sigil·loses,
es balancegen en el trapezi de la nit
i una mà fina aixeca el vel obscur.
Darrere d’ell un secret s’hi amaga:
el sol privat m’és donat només a mi.
L’aigua perfila una riba encantada,
i el sol i la lluna també dibuixen
un horitzó d’encantament, molt lluny.

He tingut un somni. Tenim que marxar. Les gelades no ens han de fer mal. El vell està pensant en la seva casa, en el seu jardí i les flors. Ara se’n va a la casa de la seva joventut. Demà caminaré quatre sols. Vull anar a Mulinghe, i a Naolihe. Allí hi trobaré cérvols, molts cérvols, i no em faltarà de res. Camins de ferro parlen molt, però jo no entenc el que diuen. Adéu, Capità! Que Kanghâ ens doni sort.

El teu tren és el de les deu quinze.
A la meva ruta no hi ha vies
que xuclin la llum ambigua d’un blanc
crepuscle tacat de gebre. ¿On aneu,
falugues de la clariana? Em rebreu
a la fosca de la nit que ja s’argenta.
A les mudes capçades del arbres
ressonen els llunyans udols del llop.
Aquest és el meu camp de batalla
per salvar-me, llegeixo els senyals
amb els ulls clucs, després de tot.
I me’n vaig serres amunt com si eixís
per primer cop als camins glaçats,
trepitjant els nivals omnipresents.
Vell cérvol testat com el gran tsar,
no temptis sort que jo no fallo mai.
Cinc petits de senglar ataülla el meu
punt de mira: Vint peülles tremolant
cerquen el recer: reeixiu! i així sia.
Els pins freguen els estels, incorporat
del jaç al primer soroll salvatge, miro
al meu voltant ensonyat encara,
i resulta que és un ren entonant
un cant aspre, bramulant un tro,
en l’hora en que la ratlla tènue
de l’aurora s’alça damunt la taiga.

Amba em segueix. M’està observant. Allunya’t de mi! Per què em segueixes? És que la taiga no és bastant gran per a tu?
Amba ha vingut a matar-me. Els meus ulls estan malalts. Kanghâ no vol que Dersu visqui a la taiga, ha enviat a amba. Aniré a la ciutat amb el Capità!

La casa és silenciosa com la neu,
buida, sense cap rusc de mel.
Llegeixo als núvols alts la vida
que he deixat, sota d’un arbre,
a l’altra banda del Sihotè Alin.
Sento els lladrucs i el vent que sega,
enyoro la grandesa de les planúries,
la boira, la fam, i les tempestes.
Pobre d’aquell que, només mig viu,
demana poder seure en un racó.

Capità, vull tornar al bosc. Dersu no fa res a la ciutat. Miro el foc, miro allà lluny les muntanyes. Al carrer no puc disparar, no puc plantar la meva tenda. Aquí a la ciutat, no puc respirar. He de marxar, sinó, moriré de tristesa.

Ho sé, moriré al capvespre.
Guarda per sempre els meus mots.
Ah, si pogués tornar a néixer amb l’aurora!


6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

The Straight Story

03 Febrer, 2006 17:53
Publicat per aladern, general

“Quan ens haguem reconciliat, de nit seurem a l’eixida i mirarem els estels.”

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Haiku 5

02 Febrer, 2006 17:09
Publicat per aladern, 俳句 haiku

L’ona insisteix:
aigua i vent cauteritzen
solcs a la cara.


10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs